Luis Enrique, vengamos tu tabique.

Si, hem acabat amb el mite, hem passat de quarts. I damunt guanyant als italians, V de vendetta, com diu la rima del títol, que és molt del caràcter espanyol.

Una volta més s'ha demostrat, que no hi han impossibles. Que si tires moltes voltes una moneda a l'aire, és impossible que mai ixca cara, el tema és atrevir-se a tirar la moneda.

També fer les coses bé, fer del grup a una pinya, i ser fidels a un estil, haurà tingut alguna cosa que veure.

I ara vaig a contar-vos una anècdota:

No és la primera volta que jo veig a Espanya passar de quarts. En l'Eurocopa del 84, als meus pares els va tocar un viatge a París per a veure la final en un sorteig que feia Gramoxone. I damunt van tindre la sort de que aquella final la va jugar Espanya.

I clar aquell estiu del 84, ma mare estava embarassada de mi. I allí vam anar els tres a París.

I segurament allà al Parc del Princeps, dins de l'úter de ma mare, em vaig cagar en el bo d'Arconada en la seua supercantada.



I segurament també, d'ahí vé la meua afició al futbol, que em fa que siga tan roïn com siga el partit, si fan futbol en televisió, jo el mire sempre.

I ara a per Russia!!

Peus

Feia temps que no escrivia una entrada personal, contant com em va tot, que faig, però esta tampoc serà...

Esta entrada va sobre mi, si, no és literatura, no és ficció.

Esta entrada és per a explicar, que a mi el físic de les xiques m'importa poc. A mi em guanyen sobretot per la forma que tenen d'estar en el mon, per l'actitud davant la vida.

Per la vida, es pot passar de puntetes, o deixar una profunda petjada.

Em captiven les xiques, amb actitud positiva, sempre amb un somriure; amb uns ulls amb expressió de viva alegria, lluny de la tristesa.
Envoltades de gent, d'amics, sempre ocupades, amb cosses que fer.
M'agraden inteligents, que sapien allò que els convé.
Capaços de fer riure, de dir allò pertinent en el moment adequat, d'expressar-se de forma que la resta de gent li preste atenció.
No m'agraden les que se'n van a dormir les primeres en una nit de festa (més bé, les que es queden a desdejunar).
M'encanten les xiques que hui estan ací i demà enllà.
M'agraden quan caminen amb aire despreocupat, amb el cap bén alt, menjant-se el mon, sense caure en la xuleria.
M'agraden transparents, clares, sinceres, autèntiques.
M'agraden "els cabets loquets".

I tornant al físic, sols detalls. Un mirar capaç de captivar, un somriure, un gest, sols amb això puc caure rendit.

I les mans i els peus.
Les mans diuen molt d'una persona, a mi em diuen molt, tot i que les meues no m'agraden massa tampoc.
I els peus, són més bé una mania heretada. Heretada de Paloma, la meua ex companya de pis i amiga, que tenia una mescla de fastic i fòbia als peus d'allò més divertida. Però per culpa d'ella ara tinc la mania de mirar els peus, de buscar imperfeccions, d'analitzar-los, de trobar peus bonics.

Ara amb l'aplegada de l'estiu, i la calor, és el temps per veure peus.
I ahir, vaig veure dos parells que tenia curiositat per veure, que conscientment, no havia vist mai. No em van fer fàstic, més be, em van agradar. Segurament els peus no són tan importants. Encara que és per ells, que mantenim contacte en el món.


Nota al peu: Esta entrada explica cosses que volia explicar, els perquès que algú em va demanar.

Eurocopa (II): El partit de l'any

Cesc, està mirant al cel, concentrat...

- Ie, que fas ahí plantat? en qué penses?

- Pense en que sempre he volgut jugar este partit, eixir al camp i sentir els milers de veus que corejen el meu nom, els nostres noms. Sentir la responsabilitat, però no asustar-me, creixer front a les adversitats, lluïtar per cada balò, fer una passada increible, o un gol decissiu en l'últim minut, acaparar totes les portades, ser l'heroi.

- Tu has fumat, no?

- Tres porros.

- És que així no anem bé, cada any el mateix, sempre vens tot colocat al partit de solters contra cassats, no guanyarem mai...







Aquest microrrelat, també podia dur per títol: Cesc; mira com el futbolista!

Eurocopa (I): Van Basten

Amb motiu de la celebració de l'Eurocopa, he escrit tres relats curts que vaig a compartir amb vosaltres.
El primer d'ells el publique hui, parla sobre cosses quotidianes. Els altres dos les properes setmanes, abans que l'Eurocopa acabe, espere que vos agraden.

Van Basten

Van Basten és el seleccionador de l’equip que millor futbol està fent esta Eurocopa, Holanda.
Quan escolte el seu nom o el veig en la pantalla, dret, al costat de la banqueta, em vénen a la ment molts record.

Quan jo tenia 8 o 9 anys, vaig començar a jugar a futbol a l’equip del poble. En aquella època el meu ídol era Marco Van Basten. El primer gran futbolista del qual tinc memòria d’haver disfrutat amb els seus gols, amb els seus remats de cap, amb la seua elegància.

Un dia d’aquells, de la meua infantesa, els meus pares van decidir que volien tindre un gos a casa, i van anar a un lloc on hi havia gossos que havien estat abandonats.

Em van deixar que triara jo la criatura, sempre que no fòra massa gran, per a viure al nostre pis. Tots els animals ens miraven com atemorits, des de’l fons de les seues gàbies, altres lladraven amb força, però hi havia un, un cocker, que tenia ganes de vindre amb nosaltres.
Estava dret, plantat, com mostrant-nos el seu millor perfil. Tenia un tros del llom sense pell. Ens van contar a la gossera, que l’havia atropellat una motocicleta, i que havia estat a punt de morir. Sense dubtar-ho el vaig escollir i ens el vam quedar.

Tornant a casa, jo no deixava de jugar amb ell, al seient de darrere del cotxe. Mon pare em va preguntar que com volia dir-li. Van Basten vaig dir jo. Davant la sorpresa evident dels meus pares vaig explicar, que aquell era l’únic gos elegant de la gossera, com Van Basten, el millor. Els meus pares es van girar i en veure l’expressió d’alegria dels meus ulls no van gosar contradir-me.

I Van Basten va passar llargs anys a casa. Jo el treia a passetjar, després del col•legi, i jugava amb ell a futbol, a la platja. Era un gos net, i silenciós que no donava problemes.
Però, passats uns anys, l’avia es va trencar el maluc en un bac i va vindre a viure a casa. Tenia molta por d’estar en casa amb el Van Basten, ja que no es veia bé, i temia tornar a caure, a més mai li havien agradat els animals.

Els meus pares van intentar convencer-la, però finalment vam tenir que acabar donant el Van Basten, a uns amics dels meus pares. Estos al poc de temps se’n van anar a viure a Madrid per que a l’home de la parella, li havien oferit dirigir una sucursal de banc allà, i ja no vaig tornar a veure a Van Basten.

Jo ja tenia 16 anys, i no va ser traumàtic. El pobre, ja estava vell, començant la seua decadència i segurament només ens haguera donat un disgust amb la seua mort, que ja estava pròxima.

L’altre Van Basten, l’holandés, tampoc va tindre una època de decadència. Quan encara estava al cim de la seua carrera, una terrible lesió al turmell, el va retirar per a sempre del futbol.

Jo sempre he pensat que els destí va voler que guardarà per a sempre la imatge elegant i genial dels dos.