Banda sonora d'una vesprada de pluja

Plou. Plou constant i abundantment. Cada gota, com volent deixar constància de la seua existència, fa soroll al colpejar l'asfalt, per a després acabar perdent-se en el riu en que s'ha convertit ja el carrer.



El carrer, un carrer centric qualsevol d'una ciutat qualsevol. Allí el meu pis, un antic estudi amb el sostre molt alt, on visc sól.
M'encanta quedar-me veient com plou, amb els auriculars del mp4 a les orelles, a la cartel·la que té la inmensa finestra que dòna al carrer, que fa el tamany adequat per a que em puje dalt.



Baixa una dona major d'un taxi. Vé del bingo. No ho sé, però estic convençut. És diumenge, i els diumenges les dones com aquesta que ha baixat del taxi, van al bingo. Ric al veure que ensopeix els muscles en baixar del taxi, tots ho fem, és que així ens banyem menys?



Deixe la ment en blanc, intente concentrar-me en la música, en les faroles del carrer que s'acaben d'encendre, en la tenda de xinesos, que és l'únic comerç que obri els diumenges.
Però no puc evitar pense en ella. No puc evitar pensar en els rínxols del seu cabell, en els seus ulls, fins i tot en el seu cul. En els bons moments junts, en com sempre reiem.



L'estimava, i segurament l'estime encara. Em passa que quan faig coses, quan em dedique a pensar en un altra cosa, puc oblidar-la durant setmanes, però quan no pense, aleshores ella sempre apareix.




Un xiquet, amb botes d'aigua, ha botat dins d'un toll, i s'ha banyat tot. Sa mare el reny, ell junta les manetes com demanant perdó.
Jo també he fet moltes estupideses per ella. Un altre dia de pluja, em vaig comportar com un idiota, i l'alcohol no era excusa. Per qué li feia cada nit una perduda abans d'anar-me'n a dormir?



També vaig fer coses boniques. No n'estic penedit crec. Les feia, perquè les sentia així. L'esforç no ha pagat la pena. Però s'ha de fer allò que t'apeteix, hi han moments per a tot.

Però ara, tot és diferent. No tinc ganes de veure-la, ni de parlar-li. No ho sé perquè, però no en tinc.



Plou menys. La música s'ha parat. Se li ha acabat la bateria al mp4. Tinc fred, fa fred per a estar quasi en abril. I la meua mania d'anar sempre descalç per casa, ha fet que em quede gelat. Vaig a baixar de la finestra, i a fer-me un cola-cao. Ja no hi ha res a fer ací. Ja no hi ha res a fer ací.

Esto como moló

Deu o dotze consideracions sobre el nostre viatge. Diferent, per les seues peculiars circumstàncies.

Estocolmo és molt bonic. Té unes vistes precioses, estar tot envoltat aigua li dòna un toc diferent, m'ha agradat vaja. Això si, fa un fred de collons.

A mi em solen avorrir els museus, i al Vasa no em vaig avorrir. Segurament perquè sols vam tindre mig hora per a visitar-lo, però estava molt molt guapo.

De tant civilitzats com estan els suecs són realment avorrits. No deixen fer congues al metro. Això si, pots estar tranquil de que no et van a furtar la xaqueta en la discoteca.

No sé perquè no ens van deixar entrar al Fashing Club, vaig viure el racisme en contra meua, i no em va molar res. Fills de putes!!!

Estocolmo és una ciutat profundament homosexual. Hi ha molts bars amb la bandera gai, i al museu de ciencies naturals (o una cosa així), l'exposició estrella era "animals homosexuals"

Cada volta que torne de visitar a algun Erasmus, ho faig amb la sensació de que impedint-me ser Erasmus s'ha estat molt injust amb mi, i que el meu Erasmus haguera estat apoteòsic.

Follar cansa. Nando i jo, estavem com una rosa, i Cris i Botella sempre tenien son.

Quan anem bufats no ens calen grans discoteques. Amb la manta al coll, amb vi calent, amb frikis suecos, amb "no hay que llorar que la vida es un carnaval" ens sobra.

Si Demirel (el porter de Turquia) vinguera a jugar al camp de l'Alcàntera, en un saque d'ixos passaria l'almacen de Camales.

La gent amb que vaig estar de viatge són com germans per a mi. M'ho passe tan be amb ells, i calen tan poc les explicacions, que mola.

No m'he perdut i he tingut moltes oportunitats per a fer-ho.

Nando ha estat la meua parella. Quan jo proposava una tonteria, ell em seguia, i quan ho feia ell, jo tractava de no deixar-lo malament. La prova són estes fotos, que molen mooolt.





Gràcies primo, per acollir-nos, i gràcies a la resta per ser com sou.

Les falles molen

A mi m'agraden les falles. Pareix que està de moda criticar-les, que és una cosa d'un altre temps, però a mi m'encanten.

En l'ambient faller hi ha un debat; és moral en temps de crisi pagar 900.000 euros, per una falla, que sols estarà cinc dies al carrer?

La meua resposta és que seria molt millor que eixos diners s'invertiren en ajudar al tercer món, o en lluitar contra el càncer. Però clar està, els empresaris que posen diners en la falla, mai invertirien els diners en això. Si no se'ls deixaren en la falla, es comprarien un Jaguar, o un xalet en Xàbia. Així que millor la falla, que la pot difrutar tothom.
A més ningú dòna duros a quatre pessetes. Es paga per visitar les falles d'especial, que a més tenen molts patrocinadors, i molts mètodes per a financiar-se.
Les falles mouen molts diners en tots els àmbits de la ciutat, i són un motor important per a València.

Però les falles no són això. La majoria de falles són agrupacions culturals de gent, que ha triat la falla com a excusa per a reunir-se i socialitzar-se. Així és al poble, i així també a València.

A més, les falles es viuen al carrer. De dia, fa goig passejar pel centre de València, que per uns dies, és converteix en peatonal. Es canvien els cotxes per les sabatilles d'esport, i es disfruta del sol que ens ha fet enguany, de les falles, de l'ofrena, dels xurros, de la música, i a migdia, com mana la tradició tothom a la mascletà.

De nit, València es torna una verbena. En cada cantó hi ha una discomòbil, o una orquestra. En Burriana se'n han adonat que eixe és el futur, i comença a esvaïr-se el mite que diu que si no eres de falla no es pot disfrutar. Això si, Rita, a les 4 no ens pots enviar a casa, que són quatre dies... El dret al descans està també molt de moda, però que fem del meu dret a divertir-me, no és important o que? Però que igualment hem disfrutat, no ens consegueixes amargar.

I vaja si nosaltres hem disfrutat. Han estat tres nits apoteòsiques, de festa boja, de pets, de aguacates, de montaditos que van tardar, de una enorme Pato, de fer saó, de passejar pel Carme, de públic al llit del costat, de verbenes heviates, de mirades relatives, de cubates a les 7 del matí, de guerres d'antenes... això si, va faltar Juanma... (que gran Cris, jeje....)

La setmana que vé m'han dit que comencen les falles d'Estocolm i allí que anem...

100

Estem d'aniversari. Les 100 entrades són totes vostres, felicitats!!!

La distància adequada

La distància adequada és aquella que davant d'un canvi de comportament totalment inesperat, et permet reaccionar i evitar l'accident. Això deia el llibre de l'autoescola.

És difícil guardar la distància adequada a la vida. S'ha de guardar la distància adequada amb les xiques amb novio, amb les germanes dels amics (eh Nando?), amb les xiques que estimes, però que no comparteixen el teu sentiment, amb les xiques que t'estimen i per les quals tu no sents el mateix.

Vivim en un món d'equidistàncies. Ens marquem línies que no hem de traspasar. Si ho fem, tothom acaba pensant que som uns cabrons:

- Si t'apropes a una xica en novio, i més si coneixes al novio, eres un cabró. Té igual allò que has començat a sentir, a pensar, ningú t'entendrà.

- Si t'apropes a la germana d'un amic, i encara que no t'apropes, si fas algun comentari inadequat, indefectiblement (mola la parauleta), l'amic se't tirarà inmediatament al coll.

- Si no guardes la distància adequada, amb les xiques que estimes eixiras malparat. Si t'apropes, potser el teu cor acabe fonent-se, allò que et dòna la vida, et sol acabar matant. Si t'allunyes, pots també pareixer un cabró, que sols pensa en ell mateix, ella s'enfadarà, i encara que tu preferiries estar en la llunyania, has de tornar inmediatament a la distància adequada.

- I amb les que t'estimen, és difícil saber com comportar-se. La naturalitat sol ser la receta, però tenir la possibilitat de fer mal a algú, es una cosa que m'horroritza.

Així que avise, estes falles no pense complir amb el perímetre de seguretat. "Aneu aspai!" (En memòria de Botella, que retrasa la seua setmana de falles, fins al 26 de març) jajaja.

Segurament tot açò és una excusa, per a que escoltareu el "temazo" de la Rosenvinge.

Són ells

Són ells, els que sempre protesten, els que sempre estan en contra de tot, i després acaben aprofitant-se.

Són ells, els que clamen al cel contra l'abort, i diuen que les xiques de 16 anys no poden decidir, perquè volen decidir per elles. Són ells també els que enviaven a les seues filles adolescents a Londres a abortar per a no provocar escàndols, per a que no es parlara. Són ells, perquè ells són els que tenien diners per a fer-ho.

Són ells els que van votar en contra de la Constitució, i ara la defensen a mort. La Constitució que ells no van aprovar ara és la seua biblia, i tot allò que no els agrada ho envien al tribunal constitucional. Són ells tan cínics.

Són ells els que també es van oposar al divorci, però ara es divorcien més que ningú. No és qüestió de cristians, ni de família, ni d'amor, però Alvarez Cascos ja té a casa quatre anells de casat.

Són ells els que dien que Espanya es trencava, que hi hauria diset espanyes, els que cridaven que Zapatero havia entregat Espanya als etarres. Són ells els que dien que moririem de sed si no es feia el trasvassament de l'Ebre. Ara jo no. Ara plou, ETA està dèbil, i s'ha demostrat que el problema dels Estatuts era una invenció. Ara toca la crisi, però com tot, també passarà.

Són ells, a qui els regalen trajes i Jaguars, a qui els toca la loteria. No sóc jo. Són ells. Els mentiders, els manipuladors, els especuladors. Els que en una mà entreguen diners a l'esglèsia, i amb l'altra s'embutxaquen comissions ilegals.

Són ells, i estan per tot arreu.

Nosaltres, els valencians (I)

Parafrasejar a Fuster, és un atreviment, una gosadia. No sé si eixiré ben parat.

Nosaltres, els valencians, és la seua obra més emblemàtica, i a partir d'ara serà també una secció del meu blog.

Des d'ací explicaré la meua visió, sobre este poble, tantes voltes insofrible, tantes altres impagable. Sobre el nostre país, amb unes possibilitats úniques, quasi mai aprofitades.

Els valencians tenim com a llengua pròpia, el valencià. Entés, clar està, com allò que és, una varietat geogràfica del català. Heterogeni, variat, apitxat o no, el valencià ens uneix, i ens vertebra, des de Vinaròs a Guardamar.

Si una característica té el valencià, és que és la llengua de les coses menudes. Als valencians ens encanten els diminutius:
Mentre a Catalunya, als "niños" se'ls diu nens, ací en diem xiquets, que no és més que el diminutiu de xic.
Hi ha molts més exemples, però el més divertit és sense dubte, la paraula "desnudo". La seua traducció es nu, però rarament s'utilitza. Sempre en diem, nuet, que vindria a ser "desnudito". Però quan parlem d'un xiquet xicotet, és sol dir que està nuetet, que tindria la traducció impossible de "desnudidito". Genial.

En allò altre que els valencians tenim el rècord és en les formes d'anomenar a les "palomites de maiz". En podem dir bufes, roses, borles, monges, crispetes, i cotufes, que és com ho dic jo, i segur que algú als comentaris aporta un altre nom. En cada poble se li diu d'una forma. També al "maíz" se li pot dir de molt diverses formes: dacsa, blat de moro, panís.

El valencià és ric en matisos. Es pot utilitzar en tots els àmbits, i això hem de tractar de fer. És un tresor, una autentica sort, que no podem deixar que caiga en l'oblit.
Jo estime la nostra llengua. Així m'ho van ensenyar els meus pares, i així ho ensenyaré jo als meus fills.

Vísceres

Estem acostumats a fer sols allò que la gent espera de nosaltres. Som incapaços de sorprendre, de fer allò que sentim realment dins, allò que ens naix des de les vísceres. Jo el primer, que conste.

Les més de les voltes fem les coses amb el cap, fent un esforç, a voltes, en fem alguna amb el cor, però mai amb la panxa, mai utilitzem les entranyes.

I si ho ferem tot seria millor. Almenys les coses quedarien clares. No perdriem el temps intentar esbrinar que pensen els altres, ells mateixa ens ho dirien.

Per a mi el món seria meravellós, si en lloc del típic "jo t'estime però com amic" es diguera, "és que m'atraus menys que Galindo, abans em follava al canto d'una taula que a tu". Tot quedaria més clar.
El "no eres el tipus de xica que m'agrada" jo el canviaria per un simple "et trobe lletja i no saps dir tres frases seguides.".

Al principi potser xocara, però quan ens acostumarem, i se'ns formara una dura capa al voltant del cor, ja no hi haurien problemes. Ens dedicariem a coses productives, no perdriem el temps en impossibles. Pensariem menys, actuariem més.

Tampoc estimem amb la panxa. Estimem amb el cap, i busquem a la persona que ens fa sentir bé, amb qui estem còmodes.
Però quants estimem des d'allò més profund?. Quants "moririem si ella es mata"?, a quants ens bull l'esòfag quan pronunciem el seu nom, se'ns eriça fins a l'últim pèl, quan per una casualitat ella ens roça?.

Perquè darrere d'un t'estime si hi ha alguna paraula que no va bé, és un però. S'ha d'estimar sense condicions. Si m'estimes pega un pas avant, si no, fes quinze enrere, no vull confondre'm.
Sigues visceral almenys amb mi, parla'm des de la panxa.
Tampoc calen explicacions. Si m'estimes, ja està tot dit, i sabràs que és el millor per a mi. Mai dones massa explicacions.
Actua també amb la panxa, encara que algunes decissions no siguen fàcils, fes-ho per mi. Amb mi no cal disimular. Si et demane un favor, i m'estimes, sé que me'l faràs, jo ho faria per tu.

I si no m'estimes, això no serà motiu suficient per a que jo deixe de fer-ho. Sol ser així quan s'estima amb la panxa.

I per tú puc fins i tot disimular, i fer just allò que esperes de mi.




Qui si era visceral, era el Rubianes. Clar, tampoc li ha servit per a viure per sempre. Però segur que se'n ha anat ben a gust, que no s'ha deixat res a dintre. (Juli, que no et copie, però tocava)