La nostra visita a Daimús va tindre un poquet de tot.
Dormideta abans de dinar, tallarins, platja, bomba, birra, pizza, mangueraes en boles, reencontres, policies fills de putes, oferteta salvadora d'un relacions, falkata que va passar molt ràpid, pet d'Eva, dormida molt còmoda, platja, paella, futbolcesped, fut-tennis, xilena, viatge llarg amb Eva i per fí aplegada a casa després d'un altre cap de setmana genial.
Destacar dues coses per damunt de tot:
- El retrobament dels quatre fantàstics, del nucli del L-1, que sempre hem estat junts, i un any després ho vam tornar a estar, i es nota que no s'han esgotat les nostres ganes de...jugar.
- I com no, el gran descobriment... Alberto. Un autentic crack, que com et canta una cançó et cuina una paella. Ací un dels seus video-clips, i un document que segur que ens agradarà a qui els coneixem.
viernes, 24 de julio de 2009
Tinc per a tu (II)
Nota: Has de llegir primer la primera part
Sóc molt innocent.
Perquè jo crec que si vaig escriure açò era per a que ella m'escriguera i em diguera:
-"Ie, que m'havia oblidat de les caixes, demà cap a les 8 em passe i les arreplegue".
Però no, clar que no.
Ahir la vaig veure. Vam estar prenent una cervesa, i com sempre les caixes no van apareixer en la conversa. No cal, jo sé que no les vol.
Però en eixes caixes està tot allò que sóc jo, així que si no vol les caixes és que tampoc em vol a mi.
Sóc molt innocent.
Perquè quan ens vam despedir a la porta de ma casa, encara em vaig quedar mirant, per si és girava, perquè algun iluminat va dir que l'amor era això, quedar-te mirant quant et despedixes.
No cal dir que no es va girar, i una llagrima fina va lliscar pel meu rostre, fins donar-me un gust salat quan va aplegar als meus llavis.
Aleshores vaig pujar a bots les poques escales del meu pis, i vaig anar a l'habitació on guarde les caixes.
I vaig començar a abocar tot per terra, a alliberar tota la ràbia acumulada, i a pegar patades, cops, a tirar tot contra terra...
I em vaig sentir alliberat.
Sóc molt innocent.
Perquè jo crec que si vaig escriure açò era per a que ella m'escriguera i em diguera:
-"Ie, que m'havia oblidat de les caixes, demà cap a les 8 em passe i les arreplegue".
Però no, clar que no.
Ahir la vaig veure. Vam estar prenent una cervesa, i com sempre les caixes no van apareixer en la conversa. No cal, jo sé que no les vol.
Però en eixes caixes està tot allò que sóc jo, així que si no vol les caixes és que tampoc em vol a mi.
Sóc molt innocent.
Perquè quan ens vam despedir a la porta de ma casa, encara em vaig quedar mirant, per si és girava, perquè algun iluminat va dir que l'amor era això, quedar-te mirant quant et despedixes.
No cal dir que no es va girar, i una llagrima fina va lliscar pel meu rostre, fins donar-me un gust salat quan va aplegar als meus llavis.
Aleshores vaig pujar a bots les poques escales del meu pis, i vaig anar a l'habitació on guarde les caixes.
I vaig començar a abocar tot per terra, a alliberar tota la ràbia acumulada, i a pegar patades, cops, a tirar tot contra terra...
I em vaig sentir alliberat.
miércoles, 15 de julio de 2009
Tinc per a tu
Tinc per a tu, arraconades en la meua habitació un grapat de caixes, plenes de coses, més o menys valuoses, coses al cap i a la fi.
Vaig començar amb una coseta, després van omplir una caixa, i després moltes altres. Ara ja em molesten, ocupen molt d'espai.
Ja fa cosa d'un any que les tens ací, i que saps que pots vindre a per elles. No has mostrat el mínim interés.
Sempre t'he excusat, que si estàs molt enfeinada i no tens temps, que sempre vas d'ací cap allà i no tindries un lloc on posar-les, que si...
I la veritat, tu mateixa m'ho has dit, es que no vols les meues coses, que no et fan cap falta.
I jo sé que no són cap meravella, no hi ha dins de les caixes cap luxe, ni cap cosa que et fascine. Però no les has obert, no saps que hi ha al fons, no els has dedicat temps, no has regirat bé, o eixe vull pensar que és el motiu de perquè no les vols.
Però és que eixes coses són per a tu. Jo no puc eixir al balcó i començar a tirar-les al bell mig del carrer.
Altres ho farien, sense importar-los qui les agafava, a qui anaven a parar. A voltes he agafat alguna cosa de les caixes, insignificant i menuda, i li l'he donada a algú altre, i m'he penedit de seguida, eixes caixes són per a tu.
Així, que de moment, fins que no els trobe una utilitat millor, continuaran ahí, ocupant ja quasi mitja habitació, i idiota de mi, hauré de continuar saltant-les cada volta que vullga obrir la finestra per respirar un poc d'aire fresc.
Vaig començar amb una coseta, després van omplir una caixa, i després moltes altres. Ara ja em molesten, ocupen molt d'espai.
Ja fa cosa d'un any que les tens ací, i que saps que pots vindre a per elles. No has mostrat el mínim interés.
Sempre t'he excusat, que si estàs molt enfeinada i no tens temps, que sempre vas d'ací cap allà i no tindries un lloc on posar-les, que si...
I la veritat, tu mateixa m'ho has dit, es que no vols les meues coses, que no et fan cap falta.
I jo sé que no són cap meravella, no hi ha dins de les caixes cap luxe, ni cap cosa que et fascine. Però no les has obert, no saps que hi ha al fons, no els has dedicat temps, no has regirat bé, o eixe vull pensar que és el motiu de perquè no les vols.
Però és que eixes coses són per a tu. Jo no puc eixir al balcó i començar a tirar-les al bell mig del carrer.
Altres ho farien, sense importar-los qui les agafava, a qui anaven a parar. A voltes he agafat alguna cosa de les caixes, insignificant i menuda, i li l'he donada a algú altre, i m'he penedit de seguida, eixes caixes són per a tu.
Així, que de moment, fins que no els trobe una utilitat millor, continuaran ahí, ocupant ja quasi mitja habitació, i idiota de mi, hauré de continuar saltant-les cada volta que vullga obrir la finestra per respirar un poc d'aire fresc.
lunes, 13 de julio de 2009
Premis 20 blogs
El periòdic gratuit "20 minutos" té a la seua web una blogoteca, i a més cada any dòna uns premis als millors blogs d'Espanya.
Jo enguany he inscrit el blog als premis. És una bona forma de que més gent es passe per ací.
Clar, vull que els lectors habituals em voteu. Fer-ho és fàcil, vaig a donar les instruccions a seguir.
-Entres a la web de "20 minutos" i et registres. (Es tarda un minut i no envien després publicitat).
-Després ací al blog, polses el link dels premis, que està a la dreta, on posa dormir i callar.
-Apareixerà la pàgina del meu blog als premis. El votes en la categoria de "versión original" (per a blogs no escrits en castellà). No l'has de votar en la de millor disseny, que em faria vergonya, ja que no és el punt fort del meu blog.
Teniu fins al 17 de setembre.
Gràcies.
Jo enguany he inscrit el blog als premis. És una bona forma de que més gent es passe per ací.
Clar, vull que els lectors habituals em voteu. Fer-ho és fàcil, vaig a donar les instruccions a seguir.
-Entres a la web de "20 minutos" i et registres. (Es tarda un minut i no envien després publicitat).
-Després ací al blog, polses el link dels premis, que està a la dreta, on posa dormir i callar.
-Apareixerà la pàgina del meu blog als premis. El votes en la categoria de "versión original" (per a blogs no escrits en castellà). No l'has de votar en la de millor disseny, que em faria vergonya, ja que no és el punt fort del meu blog.
Teniu fins al 17 de setembre.
Gràcies.
Una raça superior
Ja tenia raó Sabino Arana, fundador del nacionalisme basc, quan deïa que els bascs eren una raça superior... tenia raó almenys pel que fa a les seues dones, les basques.
A mi m'encanten les basques (entenent que ací estan incloses també les navarres i les riojanes).
No hi ha un motiu concret per a açò, però és incontestable que les xiques basques, són les que més m'agraden de la Península.
Tenen un atractiu especial, un aura d'elegància, un tracte menys impostat i més sincer, i solen ser guapes, amb faccions grans; llavis molsuts, ulls enormes, boques grans...
Així que no m'importaria gens que la mare dels meus fills (quantes voltes gaste esta expressió) s'anomenara Saioa,Edurne, Iratxe o Miren.
S'entén així que en Euskadi vullguen la indepèndencia. Els seus polítics hauran pensat que quan un espanyol tinga la sort de casar-se amb una basca, que almenys haja de fer paperassa, no és plan de posar facilitats.
Com a mostra, tres xiques basques Silvia Intxaurrondo, Mamen Mendizábal (que va nàixer a Madrid, però el seu cognom indica el seu origen basc) i Marta Etura.
Hi ha més gent que pensa com jo.
A mi m'encanten les basques (entenent que ací estan incloses també les navarres i les riojanes).
No hi ha un motiu concret per a açò, però és incontestable que les xiques basques, són les que més m'agraden de la Península.
Tenen un atractiu especial, un aura d'elegància, un tracte menys impostat i més sincer, i solen ser guapes, amb faccions grans; llavis molsuts, ulls enormes, boques grans...
Així que no m'importaria gens que la mare dels meus fills (quantes voltes gaste esta expressió) s'anomenara Saioa,Edurne, Iratxe o Miren.
S'entén així que en Euskadi vullguen la indepèndencia. Els seus polítics hauran pensat que quan un espanyol tinga la sort de casar-se amb una basca, que almenys haja de fer paperassa, no és plan de posar facilitats.
Com a mostra, tres xiques basques Silvia Intxaurrondo, Mamen Mendizábal (que va nàixer a Madrid, però el seu cognom indica el seu origen basc) i Marta Etura.
Hi ha més gent que pensa com jo.
miércoles, 8 de julio de 2009
Blogteràpia
Si jo fòra ric, hui aniria a un terapeuta (en realitat no aniria, crec que és una manera absurda de tirar els diners), seuria en un silló d’eixos allargats i d’eskai (com collons s’escriu eskai?) que ténen i li contaria els meus problemes.
No sóc ric, però tinc un blog, així que hui em farà teràpia.
Ahir no va ser un bon dia.
Vaig rebre un mail confirmant-me, que en Dresde no me van a pagar ni un duro (sols el viatge) i que haure de viure (malviure) amb els 440 € de la beca. La idea no els ha fet cap gràcia als meus pares, ni a mi, i estic molt marejat.
Si vaig, tinc clar que no vaig a estalviar ni un cèntim durant un any, i que haure de viure contant cada euro que em gaste. Si no vaig, estic al punt de partida on estava fa dos mesos (en la negativa de moltes empreses, damunt), i això es prou frustrant.
El meu projecte no avança. He aplegat a un punt, que no sé molt bé cap a on tirar, els meus directors passen de mi, i a més les ganes de treballar no abunden, amb estes calors. Este problema tampoc em preocupa tant, i espere il•luminar-me la setmana que vé.
A més a la feina, esta morint-se la mare del meu cap, i jo, es veu que no he aprés res durant aquest any, perquè no sé molt bé com tractar-lo. A més si ja tenia poc de temps per a mi, ara ja no en té gens, cosa normal per altra banda.
A més ahir feia molta humitat, i això és fatal per a la meua alergia, així que va estar tot el dia plorant-me l’ull i picant-me el nas.
I per acabar-ho d’adobar, mire l’agenda del mòbil, per a trobar algú a qui cridar o enviar un sms per a contar-li les meues penes, i no trobe ningú. A qui sempre li enviava eixos sms, ara no tinc ni putes ganes, encara que això es un altra tema (per altra banda, molt parlat en este blog) . I a la resta… és que tampoc sóc jo molt de contar els meus problemes (si a estes xorraes se’ls pot dir problema, hi ha gent que té problemes de veritat, i es podia sentir ofesa). Cadascú té els seus, així que ho escric ací, que si entres és perquè tu vols, i ho compartisc amb algú.
I açò és tot senyor terapeuta. M’acabe d’estalviar 60 euros mínim.
No sóc ric, però tinc un blog, així que hui em farà teràpia.
Ahir no va ser un bon dia.
Vaig rebre un mail confirmant-me, que en Dresde no me van a pagar ni un duro (sols el viatge) i que haure de viure (malviure) amb els 440 € de la beca. La idea no els ha fet cap gràcia als meus pares, ni a mi, i estic molt marejat.
Si vaig, tinc clar que no vaig a estalviar ni un cèntim durant un any, i que haure de viure contant cada euro que em gaste. Si no vaig, estic al punt de partida on estava fa dos mesos (en la negativa de moltes empreses, damunt), i això es prou frustrant.
El meu projecte no avança. He aplegat a un punt, que no sé molt bé cap a on tirar, els meus directors passen de mi, i a més les ganes de treballar no abunden, amb estes calors. Este problema tampoc em preocupa tant, i espere il•luminar-me la setmana que vé.
A més a la feina, esta morint-se la mare del meu cap, i jo, es veu que no he aprés res durant aquest any, perquè no sé molt bé com tractar-lo. A més si ja tenia poc de temps per a mi, ara ja no en té gens, cosa normal per altra banda.
A més ahir feia molta humitat, i això és fatal per a la meua alergia, així que va estar tot el dia plorant-me l’ull i picant-me el nas.
I per acabar-ho d’adobar, mire l’agenda del mòbil, per a trobar algú a qui cridar o enviar un sms per a contar-li les meues penes, i no trobe ningú. A qui sempre li enviava eixos sms, ara no tinc ni putes ganes, encara que això es un altra tema (per altra banda, molt parlat en este blog) . I a la resta… és que tampoc sóc jo molt de contar els meus problemes (si a estes xorraes se’ls pot dir problema, hi ha gent que té problemes de veritat, i es podia sentir ofesa). Cadascú té els seus, així que ho escric ací, que si entres és perquè tu vols, i ho compartisc amb algú.
I açò és tot senyor terapeuta. M’acabe d’estalviar 60 euros mínim.
sábado, 4 de julio de 2009
De com vaig coneixer a Nacho Duato
Va ser anit.
No pensava eixir, però Julian em va liar per anar a una reinaguració d'un garito, on vaig sopar de gorra, i com quasi sempre vaig acabar bufant-me.
Ens vam trobar amb més amics/gues de Julian i David.
Després Radio City, el bar del moro, la flaca, i ja bufat del tot a punt de marxar cap a casa ens trobem a un personatge.
Estrafolari, vestit amb una camisa morada, amb sols un botó cordat, es va posar de seguida a parlar amb nosaltres, que si li podiem deixar una bici, que si com se va a Venial, que quina xica més guapa...
Estava molt bufat (sent amables amb ell), i molt gai, va acabar pujant-se en un cotxe de desconeguts, i ja li vam perdre la pista.
Jo no el vaig coneixer, ho va dir després Elena, i tenia raó. Era ell, i em va caure de puta mare, que rises amb ell...
Deia que hui havia d'arreplegar un premi, i que no sabria que dir al discurs, perquè tampoc suportava al govern del consell.
Era cert això del premi.
http://www.elmundo.es/elmundo/2009/07/04/valencia/1246734972.html
4 histories que expliquen bé el nostre viatge per terres alemanyes.
1 - On estaves tu quan va morir Michael Jackson?
Segur que d'ací uns anys, quan ens fem esta pregunta a mi mai se m'oblida que estava a Berlin.
Quan em vaig enterar estava al club 25. Un local a l'aire lliure, al costat del riu, que ens va agradar a tots molt.
Per a ser més exactes, em vaig enterar mentre pixava. Un alemà gran, i borratxo m'ho va dir i jo no me'l creia.
Creia que em prenia el pel. Em contava que un amic seu, era superfan i estava molt afectat, jo pensava que era tot una broma.
Però clar, ja em va fer dubtar... ho vaig contar a les meues companyes de viatge, i el primer que vam fer quan vam aplegar a casa, va ser mirar-ho per Internet (jo realment no, venia pixant-me) i mentre pixava, vaig sentir el crit. Òstia, que era de veres!!!
Així que quan va morir Michael Jackson jo estava en Berlin, i em vaig enterar mentre pixava.
2. ¿Quién es el más guapo? Saül!!!
Esta història està dedicada a Fatima, una amfitriona genial. Ella sols és amiga meua, per a donar enveja a altres companys de la carrera :-), però la veritat és que disimula bé, i pareix que siga amiga de veritat. No s'enfada quan em clave amb la seua estatura, sempre es gira quan li toque el muscle (per a no fer-me quedar malament), i a més d'estes tontaes, ens ha fet sentir com a casa.
M'encanta parlar en Fatima quan vaig bufat, de coses supertranscendentals, que al dia següent resulta que no tenien cap transcendència.
A més Fati, es super seguidora d'este blog, i de totes les meues tonteries en general. Conguera a saco, em va ensenyar una cançó que comença com el títol d'esta història, i que ella s'encarregarà als comentaris d'explicar com acaba.
És també una història de les nostres nits a Berlin, totes diferents, i totes genials.
Si en Brussel·les va ser l'absenta, ací el descobriment ha estat el "Jargemeister" (o similar), que feia que passaren coses rares: que algú potara al S-bahn, que Eva i jo ballarem Dirty Dancing i ens ferem fotos compromeses, que jo conquistara als dos amors de Leandre a Berlin, que despertarem a Andrea...
3 - Berlin, la millor ciutat que mai he visitat.
He disfrutat més que la primera volta de Berlin. Fer el freetour va ajudar, és una gran opció, i recomane a tot el món que visite una ciutat que el faça. Així vaig apendre moltes coses de Berlin, que van fer que la ciutat em fascinara encara més.
Que ara et donaren auriculars quan puges a la cupula del Reichstag, també ha fet que la visita s'aprofite molt més.
A més, la nostra visita va coincidir amb la festa del "orgullo" gai, i em va molar veure l'ambientillo, una festorra genial.
I després estan les coses que sols poden passar a Berlin.
Que un tio, amb una bici, un portàtil i un altaveu siga capaç de congregar a 1000 persones en un karaoke, que les pizzes valguen a 2 euros, que d'un plat de postre mengem cinc i en sobre la meitat, que pugues tirar-te al riu sense eixir del local on estas de festa, que els gosos pugen al metro, que el seu alcalde siga gai, que hi haga un bosc més gran que Alcàntera al centre de la ciutat... són coses que fan a Berlin única.
4 - L'amistat en un viatge en cotxe.
Botella i Cris són molt amics meus, i jo sóc molt amic d'Aurora, i encara que puguera pareixer una locura, vam fer 500 kilòmetres en un dia, en un cotxe alquilat, per entregar un paquet de café, en Hannover, on sols vam estar tres hores.
L'amistat és així, explica coses, que no s'entendrien de cap altra manera.
Cadascú fa allò que ha de fer, que creu que ha de fer, i que li apetix fer.
I la veritat és que vam passar un bon dia, jugant a Password al cotxe, dinant eixe super Kebab, retrobant-nos amb Salut, i amb Silvia l'amiga de Cris, visitant l'esglèsia, l'ajuntament i les casetes i fent-nos un gelaet en la Geovani va ser un dia complet.
I a més el cotxe ens va servir per anar a l'aeroport al dia següent, permetent-nos dormir mitja horeta més. (ens vam alçar 4:15 en lloc de 3:45) vaja consol.
Espere que les ames de les cameres pugen les fotos al Facebook, sense censura, perquè hi ha fotos mooooolt bones. En resum, un viatge genial.
Segur que d'ací uns anys, quan ens fem esta pregunta a mi mai se m'oblida que estava a Berlin.
Quan em vaig enterar estava al club 25. Un local a l'aire lliure, al costat del riu, que ens va agradar a tots molt.
Per a ser més exactes, em vaig enterar mentre pixava. Un alemà gran, i borratxo m'ho va dir i jo no me'l creia.
Creia que em prenia el pel. Em contava que un amic seu, era superfan i estava molt afectat, jo pensava que era tot una broma.
Però clar, ja em va fer dubtar... ho vaig contar a les meues companyes de viatge, i el primer que vam fer quan vam aplegar a casa, va ser mirar-ho per Internet (jo realment no, venia pixant-me) i mentre pixava, vaig sentir el crit. Òstia, que era de veres!!!
Així que quan va morir Michael Jackson jo estava en Berlin, i em vaig enterar mentre pixava.
2. ¿Quién es el más guapo? Saül!!!
Esta història està dedicada a Fatima, una amfitriona genial. Ella sols és amiga meua, per a donar enveja a altres companys de la carrera :-), però la veritat és que disimula bé, i pareix que siga amiga de veritat. No s'enfada quan em clave amb la seua estatura, sempre es gira quan li toque el muscle (per a no fer-me quedar malament), i a més d'estes tontaes, ens ha fet sentir com a casa.
M'encanta parlar en Fatima quan vaig bufat, de coses supertranscendentals, que al dia següent resulta que no tenien cap transcendència.
A més Fati, es super seguidora d'este blog, i de totes les meues tonteries en general. Conguera a saco, em va ensenyar una cançó que comença com el títol d'esta història, i que ella s'encarregarà als comentaris d'explicar com acaba.
És també una història de les nostres nits a Berlin, totes diferents, i totes genials.
Si en Brussel·les va ser l'absenta, ací el descobriment ha estat el "Jargemeister" (o similar), que feia que passaren coses rares: que algú potara al S-bahn, que Eva i jo ballarem Dirty Dancing i ens ferem fotos compromeses, que jo conquistara als dos amors de Leandre a Berlin, que despertarem a Andrea...
3 - Berlin, la millor ciutat que mai he visitat.
He disfrutat més que la primera volta de Berlin. Fer el freetour va ajudar, és una gran opció, i recomane a tot el món que visite una ciutat que el faça. Així vaig apendre moltes coses de Berlin, que van fer que la ciutat em fascinara encara més.
Que ara et donaren auriculars quan puges a la cupula del Reichstag, també ha fet que la visita s'aprofite molt més.
A més, la nostra visita va coincidir amb la festa del "orgullo" gai, i em va molar veure l'ambientillo, una festorra genial.
I després estan les coses que sols poden passar a Berlin.
Que un tio, amb una bici, un portàtil i un altaveu siga capaç de congregar a 1000 persones en un karaoke, que les pizzes valguen a 2 euros, que d'un plat de postre mengem cinc i en sobre la meitat, que pugues tirar-te al riu sense eixir del local on estas de festa, que els gosos pugen al metro, que el seu alcalde siga gai, que hi haga un bosc més gran que Alcàntera al centre de la ciutat... són coses que fan a Berlin única.
4 - L'amistat en un viatge en cotxe.
Botella i Cris són molt amics meus, i jo sóc molt amic d'Aurora, i encara que puguera pareixer una locura, vam fer 500 kilòmetres en un dia, en un cotxe alquilat, per entregar un paquet de café, en Hannover, on sols vam estar tres hores.
L'amistat és així, explica coses, que no s'entendrien de cap altra manera.
Cadascú fa allò que ha de fer, que creu que ha de fer, i que li apetix fer.
I la veritat és que vam passar un bon dia, jugant a Password al cotxe, dinant eixe super Kebab, retrobant-nos amb Salut, i amb Silvia l'amiga de Cris, visitant l'esglèsia, l'ajuntament i les casetes i fent-nos un gelaet en la Geovani va ser un dia complet.
I a més el cotxe ens va servir per anar a l'aeroport al dia següent, permetent-nos dormir mitja horeta més. (ens vam alçar 4:15 en lloc de 3:45) vaja consol.
Espere que les ames de les cameres pugen les fotos al Facebook, sense censura, perquè hi ha fotos mooooolt bones. En resum, un viatge genial.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)