200 - 5 = 195

He publicat una enquesta a la part dreta del blog.

Esta és l'entrada 195. Per a celebrar l'entrada 200 del blog volia fer alguna cosa especial. I he decidit que per primera volta sigueu vosaltres els lectors els que escolliu de que vaig a parlar.

Com fer-ho? L'entrada 200 es pareixerà a una d'estes tres:

Introspecció

En maig de 2009 vaig contar moltes coses sobre mi, vaig posar per escrit els meus pensaments, vaig explicar coses que segurament molta gent no sabia. Però clar, encara queden moltes coses per contar, i pot ser que a algú l'interese que repeteixca esta introspecció, més d'un any després, i després de viure ja molts mesos a Dresden. Si és així, vota per introspecció.

El 160

En gener de 2009, jo anava cada dia a treballar a PPG amb l'autobús 160. Inspirant-me en aquells viatges vaig escriure un relat curtet, que va tindre prou acceptació. Ara també utilitze molt ací a Dresden el transport públic, i crec que pot donar prou de joc per a una entrada. Si t'agradaria que fòra la 200, vota per ella.

Inconformista

En octubre de 2008 vaig escriure la tercera part d'una serie de poesies, on basicament me cague en tot, en tot allò que no m'agrada vaja. En esta tercera part estan els enllaços a les dos primeres, per si a algú li interessen. Any i mig després tinc moltes coses noves per a cagar-me en elles, així que si vols que ho faça en l'entrada 200, vota per esta opció.

Teniu aproximadament 20 dies per a votar, que és el que normalment tarde en escriure quatre entrades. El vot es com sempre anònim, però com sempre també podeu explicar als comentaris que haveu escollit i perquè, o inclús proposar un altre tema.

Coses que són diferents en Alemanya (II)

Hui en lloc de centrar-me en una única cosa, com vaig fer amb el "futbolín" vaig a intentar comentar si algunes dels tòpics que tenim sobre els alemanys són certs i a parlar de moltes més coses diferents que m'han cridat l'atenció.

- És cert que els alemanys beuen tanta cervesa com diuen?

Absolutament. Ací és molt difícil trobar cerveses de menys de mig litre. El concepte de "quinto" directament no existeix, i jo sols he vist "tercios" en discoteques i en el LIDL, la compra estandard de cervesa es mig litre i en botella de vidre.

La secció de cerveses dels supermercats és flipant. Varietat i quantitat. Preus molt asequibles, des de 0,35 € el mig litre de les més roins, fins al euro de les més cares, que jo no he comprat mai. Per 0,45 aproximadament, tens la Sternburg (no confundir amb la del Mercadona) que comprem sovint, i si un dia estàs esplèndit per 0,75 € tens bones cerveses com la Feldschlößchen, la Freiberger o les cerveses txeques, Staropramen, Pilsner Urquell o Budweiser txeca.

També hi ha bars a Neustadt que fan la seua pròpia cervesa, i en qualsevol esdeveniment ací: concerts, partits del mundial, barbacoes...la cervesa és indispensable.

Ells beuen en quantitats industrials, és fàcil veure els divendres i dissabtes per la vesprada com grups de 2 o 3 compren una caixa de 20 cerveses, és a dir, 10 litres, que es beuen eixa nit. No és estrany que després bramen al tramvia.

Segons esta web Alemanya és quarta al món en el consum de cervesa per persona, mentre que Espanya està al lloc 12. Els primers, els txecs, no m'estranya la seua cervesa és boníssima.

Com a curiositat dir, que encara que és lògic pensar que l'estat alemany que més cervesa consumeix és Baviera (per allò de l'Oktoberfest), no és així. És ací en Sajonia on es beu més cervesa, l'alt percentatge d'atur d'esta zona respecte a l'oest influeix en que es bega tant, la gent no té res a fer, i té tot el dia per davant per a posar-se tebi a birres.

----------------------------------------------------------------------------------

- És cert que els alemanys porten sandalies amb calcetins?

Absolutament cert. Jo creia que era un tòpic més, però és que tothom ací les porta. A l'hivern, els meus companys de despatx tenien unes sandalies a l'oficina, i quan aplegaven al treball se les canviaven per les sabates. Qüestió de comoditat i de no omplir la moqueta de neu pensava jo...però és que quan ha aplegat l'estiu ha estat molt pitjor, veus sempre a gent que les porta, orgullosament pel carrer, solen ser d'aquelles estil californià, lligades al darrere:



sol portar-les gent més major, però també es veuen molts joves que s'apunten a este atemptat contra l'estètica i el bon gust.

----------------------------------------------------------------------------------

I per últim per a hui volia ensenyar-vos un aparell domèstic que segur que molts dels que no haveu viscut en Alemanya no haveu vist mai:



És una kocher-wasser, o en un intent de traducció, una màquina per a bollir l'aigua. Esta màquina es connecta a la corrent elèctrica, se li introdueix aigua dins i mitjançant una resistència, fa bollir l'aigua en un parell de minuts. Podeu dir, el microones també fa això, o si posses al foc un cassó, també bull l'aigua.
Això mateix pense jo, però els alemanys creuen que tindre un d'aquest aparells és molt pràctic, i en totes les cases hi ha un, o més d'un. També a tots els despatxos del curro on jo he entrat tenen la seua, ací si li trobe més sentit, per si vols una infusió...

A més, la cafetera italiana, com la que tots tenim a casa en Espanya, ací no es veu. El café el fan amb cafeteres elèctriques, que no són més que una d'estes màquines de bollir l'aigua que té a la part superior un compartiment on es posa el café i el filtre (de paper).



El resultat: aigua-xirri. Sort que jo no bec café perque el que que beuen ací té pinta de ser una bona merda. A més se les donen de tindre cultura de café, i als supermercats la secció és enorme i hi ha mil varietats i marques...pobres ignorants.

BRN (II): La festa

I quina festa...

Neustadt, el barri molón de Dresden, tancat al trànsit durant tres dies (de les 18:00 del divendres a les 22:00 del diumenge). Inundat de gent, de paradetes de menjar on podies comprar kebabs, pizzes, bratwursts, noodle box i també coses que els propis veins preparaven, de paradetes de beguda (que a nosaltres no ens feien falta, gràcies a que teniem un pis franc, el de Dani, amb litres i litres d'alcohol), de DJ's cada 10 metres, de concerts improvisats, d'altres concerts més grans, de festes en pisos quan la música al carrer parava.

L'ambient era boníssim, no vaig veure ni una baralla. També va ser genial l'ambient entre nosaltres, els espanyols... Tothom parlava de la Bunte com una gran cita, i sol passar que quan esperes molt d'una festa, o d'un esdeveniment aquest t'acabe decebent; no ha estat el cas. No m'estranya que vinga gent de tota Alemanya, no m'estranya que tot el món ens haguera parlat tan bé de la Bunte, és genial!!

Personalment, ho vaig passar brutalment bé...un cap de setmana que recordaré sempre. Tant bé ho vaig passar que hui és dimarts i encara arrossegue seqüeles.

Tant de bo tots nosaltres (o molts, si tots no podem) ens pugam retrobar en la BRN 2011.

---------------------------------------------------------------------------------

Fotos (By María y Julia)








-------------------------------------------------------------------------------

Em vaig voler allunyar. Havia acabat el concert de Marmita Sajona i encara extasiat de com havia ballat i botat, vaig deixar el centre de l'escena i vaig voler mirar-ho tot un poc des de fora, em vaig apartar uns metres i vaig seure. Volia gravar a foc el record d'este cap de setmana, que ja acabava, en la memòria, processar les imatges, les paraules, les cançons, els moments irrepetibles i sobretot a la gent que els fa irrepetibles...

Després la vaig buscar amb la mirada...no estava. Com tantes altres estones durant el cap de setmana no estava allà. Vaig pensar en quant de temps feia que una llum no em cegava així i si valdria la pena fer un esforç. Aleshores vaig veure a algú fent fotos i vaig anar cap allà; vaig deixar el meu aïllament, vaig deixar de pensar, quasi vaig deixar de sentir.

----------------------------------------------------------------------------------

La Bunte no haguera estat el mateix si després de tota la nit de festa, amb les meues borratxeres haguera havut d'anar a buscar el tramvia, on segurament m'haguera quedat dormint fins a l'última parada. O si després, al matí següent, de resaca, m'haguera tocat fer el camí invers per tornar a Neustadt. Així que durant estos tres dies he sigut un poc de Neustadt, vaig portar cap allà el dijous tots els meus trastos, i en casa de Isa, en el centre neuràlgic de la festa he dormit a les mil meravelles, junt amb Jose que també va pendre la mateixa decissió que jo. I clar, li ho havia d'agrair d'alguna manera:


Con su Zaragoza en las entrañas,
con el Sahara en el corazón,
Isa Visa se merece una canción,
no me vengas con patrañas.

Que la cante María y su marmita,
que la bailemos todos sus amigos,
que mis palmas sean hoy testigo
pa que mueva las rastas mi favorita.

Nos abrió las puertas de su casa,
nos hizo sentir como en la nuestra
aunque le dimos un poco la brasa,

siempre que salía a la palestra
nuestra famosa frase: eres sarasa?
Isa, guapaaaaa. Gracias maestra!!!

Nosaltres els valencians (VI): sobrecostos

Després de llegir este article a l'informatiu (un dels pocs mitjans de comunicació en valencià, on sempre es troben articles interessants), m'ha entrat tanta ràbia que no he pogut evitar vindre al blog i escriure una entrada.

Per si hi ha algú amb tanta mandra que no es va a llegir l'article sencer, el resum vé a dir que la Ciutat de les Arts i les Ciències acumula 587 milions d'euros (que es diu ràpid) en sobrecostos. L'opera va costar un 274% més del que es va pressupostar inicialment i l'oceanogràfic un 344% més. La majoria dels edificis del conjunt arquitectònic han estat dissenyat, com tot el món sap, per Calatrava ("dels dos germans, el lleig" Xavi Castillo). Sense entrar a valorar (perquè no tinc ni idea d'arquitectura) l'estètica dels edificis, que a mi personalment no em disgusten, tindre la caradura de gastar així, em pareix indecent.

Si la Generalitat fòra una empresa privada està clar que una volta pagada la despesa extra del primer contracte s'haguera deixat de contractar a este arquitecte per a sempre i el responsable d'aquella decissió haguera tardat segons en engreixar les llistes de l'atur. Però no, ací se l'ha contractat repetidament, i se li ha continuat deixant que es gastara a totes les seues obres molt més d'allò que posava al pressupost.

On van eixos sobrecostos? Està clar que algú te interés en que les obres les faça aquest senyor, i també pareix clar, que serà difícil que els ciutadans apleguem a conèixer la veritat sobre este assumpte. Una dada important, és que açò sols ocorre a València, i que quan Calatrava fa les seues obres a altres ciutats, s'ajusta al pressupost, per què ací no? cadascú pot traure les seues conclusions.

Però allò vertaderament trist i vertaderament important, és la quantitat de coses útils per als ciutadans en que es podien haver invertit eixos diners. A l'article diu que amb eixos quasi 600 milions d'euros es podien haver construït 122 col·legis nous a la comunitat. Segur que també es podien haver construit hospitals (dels hospitals de gestió privada, també en parlaré un dia) i m'entren calfreds de pensar quantes balises de 3.500 euros, com la que haguera salvat la vida de 43 persones, com la que haguera salvat la vida de Majo, es pagarien en eixos sobrecostos.

Ja ho diu la gossa, sempre hem sigut una casa de putes...

Casualitat

Entres en un univers que coneixes. Et sonen eixes formes, eixe tonteig, eixos ulls que miren com volent que els perdones, que et diuen que no és possible. Eixos morros que voldrien fer-te mil coses i que no poden, i no pots exigir perquès, ni fer preguntes, és com és i ho deus entendre.

Els efluvis etíl·lics són els pretextes preferits, el subterfugi, el buit de llei...però no et consolen; no pot ser nomès el pet, prefereixes creure. No és el pitjor de totes formes, és pitjor que utilitzen pretextes com el període o simplement l'estiu...ens creuen imbècils.

I que pintes tu mentre? Res. Eres el tècnic de so, o el director escènic que eixen en els títols de credit en el temps que tothom fuig del "cine". Mires enrere i et sorprens de no instruir-te, de que les experiències precedents no et serveixquen de res. Però potser és que no es pot fer res, és molt difícil fugir si t'escullen.

De totes formes, és diferent este moment. No es veuen propòsits dolents, ni intencions ocultes, inclús estic convençut que tot és sols casualitat.


Nota: he arreplegat el guant que sense saber-ho em va llençar Alberto, ja que el text no té cap lletra "a", excepte a l'última paraula.