Escapar de la rutina

Per la pròpia definició del concepte de rutina és difícil associar-li adjectius com apassionant, sorprenent o divertida. La meua rutina no és una excepció. Si li puc aplicar altres adjectius com tranquila, còmoda, agradable... i és que així es la meua vida entre setmana. Viure en un poble té molts inconvenients, sobretot a l’hora de fer vida social, però té l’advantatge de la comoditat i la tranquilitat. Ací no hi ha estrés, ni presses ni agobios...

Però els caps de setmana toca escapar de la rutina. Jo sóc un home d’acció, ja em coneixeu, m’agrada més la festa que a un tonto un llapis, i la vida retirada, quasi monàstica no va molt amb mi i amb el meu caràcter.

Per això intente escapar a Dresden, el meu paradís particular. Fa poc he anat dos caps de setmana i ho he passat com sempre ho passe a Dresden. Per això no li dedique cap entrada a estos dos caps de setmana, perquè ja en este blog s’ha parlat tant de les vesprades en la Ecke, de les festes en boscos, dels bocates del Panino’s i dels grills que seria repetir-me, així que sols cal tornar a dir que Dresden no falla mai (i Jorge i Caro que em deixen on dormir tampoc fallen mai).

Quan em quede a passar el cap de setmana al poble, escapar de la rutina i de l’avorriment és més complicat, per sort, algunes voltes ho conseguisc. El cap de setmana passat vaig estar en la festa major (Stadtfest) de Werdau, el poble del meu company Micha.

Ell tenia moltes ganes de que anara, de que vera el negoci de la seua dona i d’ell, una casa de sauna, massatges i solarium, molt familiar i que la gent major de Werdau visita sovint. Em va ensenyar les instalacions, la sauna per a 30 persones que li dòna moltíssima feina conservar, el bany turc, la piscina d’hidromassatge...després ens vam beure una birra (Hasseröder, la millor birra de l’est d’Alemanya) al baret que té a l’entrada, on també es fan birres els clients de la sauna.

Vam passejar per la festa que tenia el seu centre a la plaça de l’ajuntament i s’extenia pels carrers adjacents. Les festes als pobles alemanys sempre són iguals: casetes de menjar i beguda, atraccions de fira i un escenari musical. En l’estona que jo vaig estar allí, a l’escenari hi havia un grup de tribut als Beatles que s’ho prenien molt seriosament, però no sé jo si aconseguien connectar molt amb el públic.

En la festa de Werdau la gran atracció era la nòria; la més alta d’Alemanya i que està cada cap de setmana en un poble. Era curiós, i per això he penjat la foto, veure com de prop dels edificis quedava, a poc més d’un pam, segur que el montatge no era gens fàcil.

Després de beure una altra birreta, menjar una bratwurst i pendre un Kummerling (vaig trair al Jägermeister) per a fer bé la digestió, ens vam despedir, ja que jo havia d’agafar l’últim tren per a tornar a Crimmitschau.

Al matí següent vaig debutar en l’equip d’escacs de Crimmitschau. Jugue de segon tauler a l’equip B dels 4 que té el poble. Que un poble de 20.000 habitants tinga quatre equips és una mostra de la gran afició que hi ha, en tota Alemanya en general i en Sajonia en particular, als escacs.

Aquell dia va fallar un del primer equip i tots van correr un lloc endavant, em va tocar jugar de primer tauler i amb negres (ací, al contrari que en Espanya, el primer tauler de l’equip local porta negres). Vaig fer taules contra un rival que tots em van dir que era molt fort, es notava per les felicitacions que em donaven quan vaig acabar. Vam guanyar tant els del segon equip com els del primer que jugàvem a casa, així que va ser un dia redó.

Estic dedicant-li prou temps als escacs, una de les poques coses que es poden fer ací, així que ja que estic jugant vull fer-ho bé. Un de cada dos dijous, estic jugant també el campionat de la ciutat, on, de moment, porte 2 de 2 i el dijous passat vaig guanyar a un dels millors rivals. No es pot cantar victòria, ja que el torneig és una lliga amb ni més ni menys que 17 rondes, així que encara queda un món.

I estes són les meues humils formes d’escapar de la rutina en Crimmitschau. El cap de setmana que vé, escaparé a lo gran, en München, en l’Oktoberfest i amb un grup de gent amb qui és obligat passar-ho bé. Ja vos ho contaré.

Les meues vacances: München i Arenal Sound

La primera setmana d’agost vaig tindre lliure i vaig tornar a passar uns dies a casa (Bé, realment la casa la vaig xafar poc). Quan vaig començar a treballar em van dir que tindria dues setmanes lliures perquè la fàbrica tancava per vacances, però no era exactament així. L’empresa té dues naus industrials on mecanitzen peces i va resultar que tancaven una setmana cadascuna, però com de les dues peces que jo controle es mecanitza una en cada nau, jo havia de seguir ací.

Açò era una putada, perquè jo havia portat poca roba confiant que anava a tornar a casa de seguida, i a més havia convidat a la gent de Dresden al festival, així que no tornar era una merda. Per sort vaig poder explicar bé la situació, vaig traure el meu poder negociador i vam aplegar a l’acord, de que treballaria la primera setmana, però podria lliurar la segon, la del festival. Si havien estat un mes sense ningú al meu lloc, podrien estar una setmaneta més.

Clar, com vaig tindre la incertessa de saber si tindria estes vacances fins quasi l’últim moment, els vols els vaig comprar a última hora, i per a poder gastar un preu raonable (que ja va ser molt alt) vaig haver de viatjar (menys mal que existeixen els mitfahren, sinò amb el ronyó que m’he deixat en les vacances no haguera tingut prou) fins a München, per a després volar Memmingen – Valencia, i al dilluns següent vaig fer Alacant – Magdeburg, ja veus, Ryanair et fa coneixer món.
Per sort, quasi tot té solució, i com Julia està vivint en München vaig aprofitar el cap de setmana per a visitar-la. Jo ja havia estat en München així que sols volia eixir de festa el dissabte i per a la resta de dies, fins el dimarts que volava, no tenia cap plan definit.

Vaig passar el cap de setmana super a gust; en casa Julia em vaig sentir com en la meua, vaig poder fer un turisme més alternatiu, vaig veure l’Allianz Arena, el Schloss Nymphenburg, vaig pegar una volteta pel Viktuallien Market, vaig veure com els surfers flipen amb l’ola, vaig tindre una bona festa el dissabte...tot perfecte, una llàstima que no em portara a dinar cap dia al Pasta & Basta. Gràcies Juls!!

El dimarts, un nou mitfahren i cap a Memmingen per a volar cap a València. El dimecres vaig fer la maleta per al dilluns següent i vaig estar un poc amb els meus pares, perquè a partir de dijous va començar la locura del festival.

Em va impressionar veure Burriana tant plena de gent, amb un ambient que no havia viscut mai, i que, si tot va bé, no tornarem a viure fins l’any que vé. Hi ha moltes coses a millorar, però ara 40.000 persones coneixen la platja de Burriana, i a poc atractiu que siga el cartell de l’any que vé, es repetirà l’èxit.

Jo havia convidat a la gent de Dresden, al final van vindre 9, entre els que estaven molts dels imprescindibles. Vam fer un grup molt bo, ens vam dividir quan alguns volien o voliem veure algun concert i altres volien continuar bebent, però va regnar el bon rotllo i l’alegria. Molta festa, molt d’alcohol, molta platja, molta calor, gent que es dormia com sempre, algun “tejón”, un poquet de tot. Per acabar-ho d’arredonir dinàvem cada dia de restuarant com a senyorets i per sort teníem la casa de la meua germana molt a prop per a mantindre la beguda fresqueta i sobretot per a cagar!!!

La llàstima va ser que amb tanta gent a penes vaig veure a Nando i a molta altra gent que estava per allí i a qui tenia ganes de veure, que li anem a fer...

Dels concerts que vaig veure vaig disfrutar molt l’últim dia amb la Pegatina, per als que portàvem pancarta i tot i amb Canteca, que em van agradar molt en directe. Una llàstima que m’haguera d’alçar tant matí i no poguera veure el concert sencer de la Pulqueria, perquè diuen que també va estar molt bé. Em va encantar també el curt però intens concert dels Varry Brava que en directe milloren molt un disc que ja m’agradava. Genial també que es fera de nit amb els ritmes tropicals d’El Guincho, vaig disfrutar també amb Vetusta Morla, perquè mola anar a un concert i saber-se les cançons, em va agradar moltíssim el show de Russian Red (que hauria d’haver estat programat abans), bé també Supersubmarina... el pitjor concert dels que vaig veure va ser Love of Lesbian, als que escolte prou, però van tocar massa tard, sonaven molt baixet i jo estava molt enrere, em van avorrir prou.
ç
Dels Djs, em va agradar la sessió de Tiga, no va estar malament Calvin Harris, però els 20 minuts o així que vaig veure de Kostrok al Beach Club em van flipar, molta canya, amb un rotllo molt dresdner, alguna nit he d’anar al Miniclub a escoltar una sessió sencera.

I al dia següent, ben de matí, cap a Alacant, i després de tot el dia de viatge, de que tot isquera bé i poguera aplegar, encara que molt tard, a casa a dormir, estava reventat, però content; havien estat unes bones vacances.

Cròniques des de l'Alemanya rural (IV i últim)

Micha und der neue Sergio

Esta és la última crònica des de l’Alemanya rural. Clar que no és perquè vaja a tornar-me’n i tampoc perquè vaja a deixar de a contar-vos moltes de les coses que faig per ací, sinò perquè, crec que és un poc tonto encapçalar cada cosa que conte amb eixe títol, que ha vingut bé per a contar-vos els meus inicis en esta nova etapa, però a partir d’ara cada entrada serà independent.

A més també vull tornar a utilitzar el blog per a escriure ficció o literatura, com li vullgueu dir. Recuperaré ja que torne a estar vivint ací la secció de coses que són diferents en Alemanya i també tinc algunes idees rondant-me el cap, que vull escriure, ja que si una cosa no me falta per ací és temps lliure.

Però abans de tot això, vull parlar-vos un poc de la meua feina. No tant ja de la feina en sí, sinò de les particularitats que té treballar ací, en alemany i sobretot vull parlar-vos de Micha.

Micha és el meu company de treball, tot i que l’empresa on treballe té més de 450 empleats, ell és l’unic company que tinc, ja que treballa per a la meua empresa i en el meu projecte, mentre tots els altres treballen per a l’empresa d’ací i perquè no dir-ho, no ens fan molt de cas. Podriem dir que jo soc el seu cap o el seu encarregat, però com hui per hui ell encara sap molt més que jo de la feina, és ell qui em dòna molts consells i també instruccions. A més és gat vell a la fàbrica, i sap com convencer als conductors de les caretilles per a que ens moguen un pallet que necessitem moure, o sap on pot “agafar prestada” una clau que ens fa falta.

Micha té 53 anys i viu a Werdau, un poble un poc més gran que en el que jo visc i que està a uns 7 kilòmetres. La seua dona té un negoci de sauna i massatges, i ell treballa per a la meua empresa, mitjançant una ETT i a temps parcial, ve a les 6 del matí i se’n va quan no li queda feina per fer, normalment entre les 10 i les 12.

Ell és el primer amic que he fet en esta nova etapa, és baixet, grosset, i ja des d’el primer moment fa cara de ser una persona amigable, sempre rient, i sempre de bon humor. A més com porta en el projecte des que va començar està acostumat a treballar amb espanyols i m’entén molt be quan li parle i jo també l’entenc a ell molt bé. Era molt graciós, o a mi em feia molta gràcia, quan els primers dies em presentava a algú, que per a que la gent m’ubicara, sempre deia, este és Saül, “der neue Sergio”, i és que així li deien a l’espanyol que estava al meu lloc abans.

Treballar en alemany m’està fent millorar molt, i no està suposant cap problema, ja que pel tipus de treball, les converses són sempre similars i no requereixen un altísim nivell (no és com estar en reunions on hi haja que exposar projectes, o en negociacions, per exemple). Una volta he aprés el vocabulari de la feina (ferralla, fuga, defecte, bloc, culata, forat, arena, òxid...), treballar en este idioma infernal no em dona cap problema, i era una de les coses a les que temia.
A més com fem moltes voltes el camí des de la fabrica on mecanitzen blocs i treballem normalment, fins a la fàbrica on es mecanitzen les culates (7 o 8 minuts caminant) tenim temps per a parlar d’altres coses que no són de la fabrica i puc practicar molt perquè (cosa rara per als alemanys) a Micha li encanta parlar i que li conte coses d’Espanya. Parlem molt de futbol, ell és fanàtic del Bayern, i de segur que hi haurà una sana rivalitat, ja que al Vila-real li ha tocat amb ells en el grup de Champions.

Encara que segurament fer que la meua adaptació ací siga fàcil i que puga treballar amb eficàcia des de l’inici forma part de la seua feina, es podria fer d’una altra manera, però ell m’ha ajudat des d’el principi amb molta familiaritat i sense demanar res a canvi i jo estic molt agraït; eEm va acompanyar a l’ajuntament per a empadronar-me i al banc per a obrir el compte, tot i que li vaig dir que no era necessari ja que ja havia fet eixos tramits en Dresden i sabia com funcionaven. També va dir a l’inmobiliaria que esperaren a llogar el pis on vivia l’espanyol que estava abans al meu lloc (der alte Sergio) a que jo vinguera, ja que sabia que estava molt bé, i era possible que m’interesara com així ha passat finalment. No va tindre tampoc problema en vindre a per mí el dia que em van instalar internet, per a que no aplegara tan tard a treballar, o en arreplegar-me el correu la setmana que vaig estar de vacances. És un crack.

Jo també li faig algun favor menor, com per exemple no tire al fem tota la quantitat de premsa gratuita i anuncis que et tiren a la bústia, perquè a ell, pel negoci de la seua dona li donen uns pocs diners pel paper que recicla.

Quan jo aplegue a les 8, ell està esperant-me en la meua taquilla, i em conta el plan que tenim per al dia, ja que ell ha fet una ronda previa, buscant les peces de ferralla que haurem de reportar a Tafalla i ha mirat també el stock que hi ha.
Després fem una segona ronda, on m’ensenya eixe stock, i les peces ferralla a les que jo prenc totes les dades, fotografie, i les portem junts al lloc on les emmagatzenem per a enviar-les de tornada cap a Tafalla a final de mes, per a que les puguen tornar a fondre i no es perga eixe ferro.
Després hi ha dies que hi ha peces per a retraballar i eixa és més feina seua, mentre jo em dedique a fer test de fugues manuals, a les peces que han donat problemes en els tests de fugues automàtics. Algun dia parlaré d’estos test de fugues, que són el meu cavall de batalla ací, ja que requereixen un esforç important, tant, que em toque musculs que no sabia que tenia, quan torne per a Nadal no em coneixereu.

Quan acabe la feina a la fàbrica envie informe diari a Tafalla de les peces ferralla, i després semanalment i mensualment altres versions d’eixe informe, un poc més completes, amb alguns percentatges calculats i unes gràfiques, encara que res que una volta aprens a fer, requereixca molt d’esforç.

Este és el treball rutinari, encara que el treball que serà més complicat i on hauré de tindre mà esquerra és quan sorgisquen diferencies entre les dos fabriques sobre si les peces són ferralla o no. Per sort, el projecte porta molt de temps i no solen haver grans problemes. De moment sols he tingut un parell d’incidencies menors, que he solucionat amb prou facilitat, esperem seguir així.

I eixa és basicament la meua feina, estic content. Segurament no és la feina dels meus somnis, però és molt entretinguda, no em puc queixar del sou, i sense dubte és molt millor que estar parat.

Així que si algú no troba feina, té coneixements d’alemany i li agrada el que faig, pot provar a enviar curriculums a la meua empresa, que em consta que continua buscant gent per a projectes similars. Si voleu més informació sols haveu de contactar-me.