martes, 22 de noviembre de 2011

Castellans

Acabe de veure este video que ha penjat la meua bona amiga Alicia de Galicia al Facebook i recomane que vosaltres també ho feu:



En ell parla Carlos Blanco, a qui jo no tenia el plaer de coneixer, i parla sobre les televisions autonòmiques, més concretament sobre TVG i sobre l'amenaça de tancament. A les televisions autonòmiques tal i com les coneixem els queden dos telenotícies. És públic que el PP, mitjançant un pla ideat, per un dels personatges que més ràbia em fa d'este món, Esteban Gonzalez Pons, té en ment tancar-les.

I l'argument és que no són necessaries, i que es poden estalviar molts diners. I jo veig Canal 9, i dic que la tanquen, que la tanquen però ja. Però és que les televisions autonòmiques no van ser creades per a funcionar com funciona ara Canal 9. Totes les emissions de Canal 9 haurien de ser en valencià, perquè per a això va ser creada, com a mitjà de promoció de la llengua i de la cultura, i no com a mitjà de propaganda del govern. S'hauria de contractar a professionals valencians, que feren tele en valencià, i que feren bons programes, que es poden fer. No cal més que mirar als nostres veïns del nord, i per a qui crega que eixe no és el model, es poden comparar també les audiències.

Estes agressions no són debades, les llengües, les cultures, la música, inclús moltes tradicions... s'ataca a estes coses perquè molta gent, no vol que bascs, gallegs, valencians, balears, catalans sigam espanyols (ja som espanyols), vol que sigam castellans. Vol esborrar tota empremta de peculiaritat, de particularitat, de diferència, vol un estat uniforme, ja ho diu la famosa dita "Espanya, una y no cincuenta y una". Puix qui vol açò, està equivocat al 100%. S'equivoquen els de UPyDance atacant als nacionalismes, s'equivoca la gent que diu que Amaiur és ETA (si clar, faena tindriem amb 300.000 etarres), s'equivoca qui creu que l'espanyol corre perill a Catalunya (que té un model lingüistic en l'educació exemplar, i que ha funcionat sempre de meravella).

Vaig llegir fa poc una frase molt intel·ligent que deia "Tant de demanar que Catalunya siga Espanya i la gent no ha pensat mai que Espanya siga un poc més Catalunya" Cada agressió de les que he comentat abans fomenta l'independentisme, i l'odi a Espanya, perquè es parla de sentiments i no es pot forçar a la gent a deixar d'estimar (quan no d'utilitzar) la llengua dels seus pares, la seua llengua, ni la seua cultura, ni els seus llibres, ni els seus grups de música ni els seus records. Tant estrany seria a un país civilitzat que a la resta de l'estat s'estudiaren altres llengües autonòmiques com assignatura optativa (més útil que el xinés em pareixeria), ningú veu estrany que es puga interpelar en català, euskera i gallec al parlament europeu i no al congrés dels diputats?

Si precissament allò millor que té Espanya és la seua diversitat, les diferents cultures, totes les influències de les que ha begut el fan un país únic, i quan en lloc de potenciar tot açò, no es fa més que intentar uniformitzar-lo, intentar reprimir i deixar amb la categoria d'anècdota tot este legat cultural, no puc fer més que posar-me les mans al cap.

El video de l'inici està en gallec, però escoltant-lo amb atenció i tornant enrere un parell de voltes jo he conseguit entendre-ho tot. El mateix passa amb molta gent castellanoparlant, d'altres regions de l'estat inclús, que llegeix este blog i em diu, "jo no utilitze el traductor, si lliges amb atenció, i eres un poc intuitiu amb els idiomes es pot entendre bé". Potser eixa siga la clau, posar-hi voluntat per a facilitar que ens entengam.

viernes, 18 de noviembre de 2011

Indefinición

Normalmente me gusta desayunar en casa, pero hoy apenas tengo tiempo, así que decido hacerlo de camino al trabajo.
Cuando llego al bar, el camarero me pregunta qué deseo, y yo sin dudarlo le digo: "Quiero desayunar lo que tenga que desayunar", el insiste, intenta que diga algo concreto, pero yo lo tengo claro: "que quiere que le diga, desayunaré lo que tenga que desayunar para empezar bien el día". Me trae un croissant, un café con leche y un zumo de naranja.

A mi lado se sienta una pareja de mariquitas. De esos modernos como Jesús Vazquez. A mí me parece bien que coman por la mañana, pero que no le llamen a eso desayuno.

Llego al trabajo. Al poco se acerca mi jefe, que me pregunta sobre el informe que tengo que entregar hoy a última hora. La verdad es que no sé por donde cogerlo, lo mejor que puedo hacer es generar confianza, así que le digo que no se preocupe, que con esfuerzo y buena voluntad se sacará adelante. Él insiste, me pregunta como he enfocado el tema, "como Dios manda" respondo, sin dudarlo. No sé si he logrado generar la suficiente confianza.

Paso la mañana sentado en mi escritorio, mirando la pantalla del ordenador. Para entretenerme juego a mover el ratón rápidamente esquivando todos los accesos directos que tengo en el escritorio. He puesto muchos, para que sea difícil. De cuando en cuando me como unos chuches de los que nunca faltan en mi mesa.
Por la tarde paso a limpio lo que he hecho por la mañana.

Al salir del trabajo, tengo que hacer la compra, anoche miré en la nevera todo lo que me iba a hacer falta y lo apunté en una lista. Hoy, me ha pasado una cosa verdaderamente notable, no sé que comprar, porque no entiendo mi letra.

Al llegar a casa mi mujer me da un besito, y me pregunta qué tal me ha ido el día. "Bueno...depende" le contestó yo. Ella acostumbrada a mi indefinición, me pregunta qué he hecho: "he hecho exactamente lo que tenía que hacer".

Después de cenar miro un ratito la TDT, me encantan todos sus canales. Le cuento para acabar un cuento a mi niña, esa niña.

Quizás penseis que soy un poco tonto, pero voy a ser vuestro próximo presidente del gobierno.

domingo, 13 de noviembre de 2011

La importància del teu nom

Oscar Wilde va escriure en 1895, una obra que tenia per títol: "The importance of being Earnest". Jo no l'he llegit, potser quan em compre un ebook, i puga llegir totes eixes obres antigues de forma gratuita ho faça, però sempre m'ha fet gràcia el seu títol en espanyol: "La importancia de llamarse Ernesto".

El seu títol original juga amb que Earnest que vol dir seriós en anglés i Ernest són paraules homòfones. Era una traducció difícil, en la wikipedia hi ha més informació sobre el tema, però és molt graciós que en la traducció a l'espanyol l'obra es diga "La importancia de llamarse Ernesto". Passa el contrari que en els títols de moltes pel·lícules que sovint són traduïts com els dòna la gana, perdent tot el sentit que tenia el títol original. Ací es pot dir que el traductor va ser massa literal.

Els noms són importants. També els noms de les persones. Eixos xiquets amb noms raros, dels que tots es burlaven a l'escola. Eixa gent que fa cara de dir-se com es diu, o inclús eixa altra gent que té el nom equivocat; ací sempre recorde eixa amiga de Julian que vam conèixer en Berlin, i que Botella i jo coincidiem que feia cara de dir-se Rocio (no es deia així, crec recordar que es deia Pilar).

El teu nom també és important. Els teus pares podien haver escollit per a tu un nom curt: Ana, Eva, Ruth... o un d'eixos noms que comencen per "i" i que m'agraden tant, Isabel, Irene, Inés, sí, podien haver-te dit Inés. Podies tindre també un nom "xoni", Jennifer, Yasmina, Dèbora..., un nom compost Mª José, Ana María, Anabel... o qualsevol altre Sara, Clara, Marta, Sandra, Paloma, Begoña, Cristina...pero per sort no et diuen de cap d'estes formes.

I dic per sort, perquè per a mi és una autèntica sort. Si no et digueres com et dius, jo, algun dia, podia haver baixat les defenses, podia haver flaquejat, podia haver dit allò que no s'ha de dir, allò que no em convenia.

Però el teu nom és important i gràcies al teu nom, per experiència (anava a escriure per comparació, però hi ha coses que no es poden comparar), no ha estat així, el teu nom m'ha posat en guàrdia, m'ha alertat.... d'alguna forma ha evitat que caiguera en la temptació. Sé que tot açò segurament no és més que una ximpleria i sé que potser en el futur les coses tornen a canviar, però a dia de hui puc dir que el teu nom, aquella elecció que els teus pares van fer entre totes les possibilitats imaginables, ha tingut molta importància, ha sigut decissiu en el meu comportament amb tu.

Quan mirem al nostre passat veiem que esta ple de "isis". "I si aquell dia..." "I si li haguera dit...", per sort en la història que conte hui, res depenia de mi, l'únic "isi" que te esta xicoteta història és: "I si t'hagueres dit d'una altra manera".

domingo, 6 de noviembre de 2011

Aniversari

Hui es 6 de novembre. Com cada 6 de novembre des de fa 27, hui faig anys.

Però com fa tant que no actualitze deixeu-me, que encara que hui siga 6 de novembre, parle primer de l'octubre.

Quan anava a la universitat, en aquells que sempre recorde com els anys mes feliços de la meua vida, hi havia un mes que m'agradava especialment, eixe mes era octubre.
En octubre encara no s'havia d'anar a la biblioteca (quan la universitat era la universitat i no la broma esta de Bolonia) i els dies passaven entre birres al Toni's, intentant anar a clsse el menys possible, gitant-me tard, alçant-me molt tard i esperant als dijous per a començar el cap de setmana amb una d'eixes mítiques festes que ens pegàvem.

Puix bé, aquest octubre passat no ha tingut res que envejar als dels meus anys a la universitat. I és que encara que el meu ritme de vida és molt diferent (quan treballes és així per força) els caps de setmana d'octubre han estat genials.

Vaig començar el mes a München a l'Oktoberfest. Era la meua segon volta, i la vaig disfrutar molt, allà ens va acollir Julia. Després vaig estar un altre cap de setmana a Dresden, com sempre a casa Jorge i Caro, i també Ali i Julia estàvem amb nosaltres. El cap de setmana passat, per a acabar el mes, vam anar Jorge, Caro, Ali i jo, cap a Duisburg per a visitar a Pepe, i una volta allà, vam decidir passar a Holanda, que a mi em va fer molta il·lusió perquè no havia estat mai. Un gran mes.

Puix bé, apleguem ja al moment actual. Este cap de setmana molts d'eixa gent que he nomenat fins ara (concretament Ali, Jorge, Ruben, Javi i Julia) m'han tornat la visita. M'ha fet una alegria enorme que vingueren.

Quan vaig proposar que vingueren a Crimmitschau a visitar-me per a celebrar el meu aniversari, jo pensava que la idea no els seduiria. Era fàcil pensar que posarien alguna excusa, que em convencerien per a celebrar-lo en Dresden o en Berlin...però no, a tots els va pareixer una bona idea, fins i tot ha vingut Julia, des de München, que és un bon passeig, i s'agraeix molt, em feia molta il·lusió que veieren com visc ací.

Així aquest cap de setmana el meu piset s'ha omplit de gent, de birres, de jocs, de mes birres, de Jugurmustus i tot i que en Crimmitschau com ja he contat al blog hi ha poc que fer, vam anar a un xicotet palau, que està a les afores i hui mateix hem jugat al minigolf.

jo he intentat fer-los el cap de setmana agradable, vaig cuinar menjar mexicà el divendres i el meu plat especial ahir, i com sempre que he convidat algú a ma casa, crec que s'han sentit com si estigueren en la seua.

Però tot s'acaba. I aquest gran cap de setmana, ha aplegat al seu final, ma casa, plena de rises durant el cap de setmana, torna a estar en silenci i després d'uns dies tant bons amb la meua xicoteta família alemanya, queda una sensació de buit.

A més ja no estem en octubre, el fred de veritat està a punt d'aplegar i sé que l'hivern ací no serà fàcil. Això ja ho contaré un altre dia, hui de moment, preferisc quedar-me en el plaer indescriptible que ha sigut que estigueren amb mi hui que em faig gran.

videoclip from Miquel Francisco on Vimeo.