És lògic que pensareu que després de molts mesos sense escriure per ací, quan tornara a fer-ho seria per a contar alguna cosa important, per a informar-vos de les moltes coses que m'han passat als últims mesos o qui sap, perquè havia escrit alguna cosa que mereixia la pena compartir. Estàveu equivocats.
Açò que vos vaig a contar va passar fa ja quasi més i mig que és més o menys el temps que el comité d'experts del record Guiness reunit en Berna, Ginebra, Laussana, Zúrich o qualsevol altra idíl·lica i avorrida ciutat suïssa tarda en homologar els records.
Ara que ja tinc un record Guiness vos he de donar un consell per si alguna dia vos interessa a vosaltres entrar també en el llibre. Heu de triar una disciplina que se vos done molt bé, en la que sigueu autèntics experts.
Jo, per a la meua proesa vaig escollir la categoria "pèrdua de paraigües". Dins d'este tema hi ha dos records diferents: "quantitat de paraigües perduts" on encara no tinc el record, però vaig postulant-me com un ferm candidat i "paraigües perdut més ràpidament" que és la categoria on he aconseguit l'actual record Guiness amb el increïble temps de 1 minut i 38 segons.
A finals d'agost a València (si, per si queda algú que no ho sap, he deixat l'Alemanya rural i he tornat a la terreta) vam tindre una setmana on quasi totes les vesprades es formaven tempestes i plovia. No és res estrany per eixes dades.
I jo, que sóc despistat però previsor i a més tots els matins mentre desdejune mire la previsió de l'oratge, el dilluns d'aquella setmana, en acabar de currar vaig passar per la tenda de xinesos que hi ha al cantó del meu carrer, al barri de Benimaclet, i per 3,50 euros vaig comprar un paraigües "casual" de color blau obscur. Encara que queien algunes gotes, no el vaig aplegar a obrir perquè tan sols tenia uns 20 segons fins al meu portal.
Aquells eren els primers dies al pis nou, així que en una estona lliure a la feina, havia preparat un cartonet amb el meu nom per a posar a la bústia. Així que quan vaig entrar al pati, vaig llevar el caragolet que fixava el lloc on s'enganxa el nom i vaig col·locar el cartonet, després vaig tornar a fixar el protector et voilà! ja estic localitzable.
Per a fer esta senzilla operació vaig decidir deixar el meu nou paraigües dalt de les bústies, així tenia les dues mans lliures... i com supose que tots estareu imaginant allà es va quedar.
No vaig tornar a pensar en ell fins al matí següent quan la xica del temps em va recordar que per la vesprada podrien tornar a formar-se núvols d'evolució que descarregarien ruixats a les zones de costa. I vaig pensar, no problem, tinc el meu paraig... merda on l'he deixat, òstia dalt la bústia! Per descomptat quan vaig baixar, ja no estava allí.
I vaig pensar que una gesta així hauria d'aparèixer al Guiness.
