Algun dia, en algun lloc

Trilogia sobre Xest (I): Gràcies per confiar en mí.

2012-01-28T11:12:00.000-08:00

Sempre he dit, que el fet que més ha influït en la meua forma de ser actual, van ser els dos (tres si contem el que vaig passar de colaborador) anys que vaig passar a Xest.

El complex educatiu de Xest, va ser en els seus inicis una Universitat Laboral, ací podeu veure com Franco la inagurava en un video del No-Do.

Es pot veure l'inmens tamany del centre, que quan funcionava a ple rendiment podia albergar fins a 5000 alumnes (d'estos inicis parlaré en un altre capítol de la trilogia). Amb el final de la dictadura i els canvis del sistema educatiu, el complex educatiu va anar canviant la seua finalitat i adaptant-se als temps fins convertir-se en un institut normal. Públic i sempre reivindicatiu servia per a que alumnes que vivien en zones rurals, i no tenien instituts als seus pobles, estudiaren allà, evitant desplaçar-se cada dia. L'ocupació del centre també va anar disminuint radicalment.

Ara hi ha una academia per a polícies, també es va estudiar a Xest durant molt de temps la titulació d'Educació Física i es concedien beques a esportistes valencians d'esports minoritaris per a que pogueren entrenar i estudiar al mateix temps.

Eixe va ser el camí que em va portar a mí a Xest; no, la beca no va ser per a mí, va ser per al meu germà, que quan encara era un xiquet estava entre els millors del País Valencià jugant a escacs.

Li van concedir la beca per a que començara allí primer d'ESO i ma mare va insistir en que jo podria també fera allí Batxillerat, ja que igualment havia de canviar del col·legi a l'institut. Així ho vam fer, era una experiència nova i mirant-ho des de la distància, no hi havia cap necessitat, però la veritat és que mai me n'he penedit.

Sempre recorde aquells anys amb molta estima, sobretot als companys de residència i de classe, amb els que acabes passant molt de temps i es converteixen en la teua família de dilluns a divendres.

Per Xest ha passat una quantitat enorme de gent, i és per això que et trobes al Facebook amb moltes pàgines i grups d'antics alumnes. Jo pertany a alguns i l'altre dia vaig llegir un missatge publicat que és el que m'ha fet escriure esta entrada.

Una xica, que havia passat per allí als anys 90, va escriure preguntant per alguns companys seus i també per alguns professors.

Una de les professores per les quals preguntava era per Mayte Ruíz, que també va ser professora meua de matemàtiques a primer de batxillerat.

Mayte no era segurament la millor professora de matemàtiques que he tingut; tenia un estil molt particular: era molt desordenada, amb un mètode antic, mai utilitzava el llibre, molt malparlada...però et feia aprendre i el que és més important era molt propera als seus alumnes. No era la nostra tutora, però moltes voltes a les hores de matemàtiques s'acabava fent de tot menys matemàtiques. Encara recorde les renyes que ens pegava quan ens veia menjant bolleria industrial ens els descansos...
Mayte va morir al poc de temps que nosaltres vam acabar l'institut. No sé segur si dos anys després o tres, i tampoc recorde qui em va donar la notícia.

En el Facebook algú li va comunicar la mort a esta xica que va preguntar per ella, i la resposta que va fer ella després és el que m'ha fet escriure esta entrada.

La xica va tornar a respondre i va dir que estava destroçada amb la notícia. Ella i un amic tenien suspeses les matemàtiques de COU i Mayte els va aprovar per a poder presentar-se a selectivitat. Els dos la van aprovar; el seu amic va estudiar Filosofia i ella Magisteri. Actualmente ella és mestra.

Contava també que Mayte els va dir que els aprobava però que volia saber d'ells i que ho feia perquè confiava en ells, i jo ho crec, perquè MAyte tenia també eixe toc maternal, de fet me la imagine dient-ho.

La xica estava trista, perquè mai van tornar a tindre contacte, mai li va poder dir com d'important va ser per a ella eixa oportunitat que Mayte li va donar, i que si el propòsit d'aprovar-los va ser que sigueren alguna cosa en la vida, havia eixit bé perquè havien aconseguit moltes coses.

Esta història em va fer reflexionar i em vaig plantejar que moltes voltes l'èxit o el fracàs a la vida el marquen eixos xicotets detalls i que tindre algú que confie en tu (i no vull dir que els professors hagen d'aprovar als alumnes quan no ho mereixen) et dòna força per a fer moltes coses, perquè ja no fas les coses sols pel teu interés, sinò també per a no fallar a eixa persona que creu en tú.

Jo durant la meua vida he tingut un grapat de gent que ha confiat en mí. També hi ha hagut gent que no ho va fer (i d'això parlaré també en un altre capítol), però els que si que van creure en mí guanyen per golejada: amics, companys, professors de la universitat...

Però els que més han confiat en mí, han estat sense dubte la meua família. Han confiat sempre en les meues decissions, tot i que hi havia algunes que no tots hagueren acceptat (vaig estudiar en València una titulació que també es podia estudiar en Castelló, vaig fer les pràctiques en Dresden quan ja era titulat, inclús perdent diners...)sempre han cregut que sabia el que em feia, i m'han concedit també el dret a equivocar-me (em vaig equivocar en molts examens de dibuix :-)). Totes eixes decissions, sobretot aquella primera d'estudiar en Xest, m'han fet la persona que sóc hui: totalment independent, decidida, valenta, rodamons, que fa amics allà on va... i eixe caràcter és el que fa que puga estar treballant ací, en un poble menut, on és difícil coneixer gent, amb un ambient "hòstil" a la fàbrica, amb este fred que et cala els ossos... i tot i tindre eixos inconvenients ser tremendament feliç.

Com ja vaig escriure en els agraïments del meu PFC i és vàlid per a quasi tot en esta vida: "A la meua família, per deixar-me escollir, per no tancar-me cap porta, per creure en mí."

Corrandes (del hippy i la pija)

2012-01-11T12:42:00.001-08:00

Ja he dit moltes voltes en este blog que m'agraden els Manel. En l'entrada de recomanacions ho vaig tornar a fer, i és que el seu últim disc és sense dubte un dels millors de l'any. Són també un dels grups que no he vistmai en directe i que més ganes tinc de veure, tant de bò vingueren a l'Arenal Sound (o a Berlin), es veu que no sóc l'únic a qui li agraden perquè van a Castelló en març i les entrades es van exhaurir en unes poques hores.

A mi m'agradaven ja amb el seu primer disc, que potser no els va donar la fama que tenen ara, sobretot després de ser nombre 1 en ventes a l'estat espanyol cantant en català (Serrat va ser l'últim en aconseguir-ho, fa molts anys) però em sembla també molt bó i inclús crec que encara que el nou té 4 o 5 cançons boníssimes, el nivell general d'"Els millors professors europeus" és fins i tot superior.

Ara ja no ho fan, però abans acabaven els seus concerts amb la cançó "corrandes (de la parella estable)" i el públic pujava a cantar les seues pròpies corrandes (que no ténen tampoc molt de misteri, és tracta simplement de rimar amb la "i"), potser ho haveu vist perquè va eixir en les notícies quan Guardiola va anar a un dels seus concerts

Si no ho haveu vist, ací teniu una mostra:

I ací les meues corrandes, que en lloc de ser de la parella estable són del hippy i la pija:

A mi m'agrada la cervessa,
ella només vol beure ví
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.

A mi em mola el Viñarock,
ella vol anar al FIB
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí

A mi m'agrada la muntanya,
ella és una pixapins
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí

Per a ella tot és complicat
jo ho veig tot de colorins
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.

En ma casa: pa, oli i sal
els teus pares són molts rics
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.

Jo parle bé el valencià,
ella al cogombre diu "pepí"
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.

Jo disfrute del viatge
ella només pensa en el destí
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.

Recomanacions 2011

2012-01-08T09:27:00.000-08:00

Un any més esta és la entrada per a contar-vos allò que més m'ha agradat en l'any que acabem de deixar.

Coemnçaré pels llibres. En 2011 he llegit molt més del que vaig llegir en 2010, ací en Crimmitschau tinc prou de temps per a llegir, i també el tenia quan estava parat, així que l'any passat vaig llegir prous llibres. Alguns em van agradar molt, altres menys i altres no gens. El que crec que més vaig disfrutar va ser Pantaleón y las visitadoras de Vargas Llosa. Era la primera obra que llegia d'ell i és un llibre molt divertit, on mescla molts estils (és en molts capítols una novela epistolar) i on es nota la maestria del que l'ha escrit. També em van agradar La Rosa de Alejandría de Vazquez Montalbán i protagonitzat per Pepe Carvalho, Inés i la alegría, de Almudena Grandes, que ja ha aparegut al blog (encara que m'ha agradat menys que altres llibres que havia llegit de la mateixa autora) i Doctor en Irlanda de Patrick Taylor que és lleugeret i va sobre les aventures d'un jove metge en una clínica rural.

Parle ara de series. Veure series és una de les meues principals distraccions, i li dedique molt (potser massa) temps. En les series sempre m'ha passat com quan als xiquets els preguntes: "Qué vols més al pare o a la mare?" puix a mí em passava això amb Dexter i Walter White.

I creia que esta temporada s'havia desfet l'empat; la quarta temporada de Breaking Bad ha estat impressionant, amb un canvi de registre del protagonista brutal, on tots els personatges han estat genials, i amb un final també enorme, i pareixia molt superior a la sisena de Dexter, però clar, aplega eixa escena final de Dexter, i penses que encara que la temporada haja sigut fluixa o de transició, el que va a passar a partir d'ara valdrà la pena.

He vist altres moltes series, algunes espanyoles com Crematorio, que parla de coses típicament espanyoles: putes, constructors, futbol, i molta corrupció, però no pareix una serie espanyola, perquè està molt ben feta i també ¿Qué fue de Jorge Sanz? que és de David Trueba i són sols 6 capítols que m'han encantat, encara que entenc que no a tot el món li agrade, però jo perdria mig hora veient el primer, perquè si li pilles el punt i et fa gràcia, la resta de capítols no tenen desperdici.

També m'he vist Weeds sencera fins a la sisena temporada, (em falta la setena, que no sé si començaré) perquè es va acabar fent pessada, i és una altra serie que hauria d'anar acabant, per a que el regust de les fluixes últimes temporades no esborre el record de les boníssimes que també té.

I després hi ha una altra serie que és com un "guilty pleasure", una d'eixes coses, que no van amb tu, de les que no pots presumir, que no t'haurien d'agradar però t'agraden. Eixa serie es Friday Night Lights. Esta serie es com Física o Química, però amb un toc ianqui, ties molt bones, un equip de futbol americà i l'entrenador Taylor. Es veu que a més gent li passa com a mi, perquè sempre la nominen als Emmys. És perfecta quan no tens moltes ganes de pensar.

No he vist moltes pelis, i poques m'han agradat molt. Per destacar alguna, la comedia de Sanchez-Arevalo, Primos, on Raúl Arevalo i Quim Gutiérrez repeteixen com a dupla protagonista, la simpàtica peli argentina, Un cuento chino amb Darín i altres més antigues que tenia per l'ordinador com Harvey Milk i Diarios de Motocicleta

I seguim amb música. Escolte molta música, intente descubrir música nova, i estar un poc al loro de quan trauen disc nou les bandes que m'agraden. Per exemple m'ha agradat molt el disc nou dels Manel, el de Vetusta Morla, el de La casa Azul, el d'Obrint Pas i el "Material defectuoso" dels Extremoduro (encara que és un poc inferior a "La ley innata")...he descobert altres grups nous com Fuel Fandango, Supersubmarina, Bigott... i també he escoltat grups de fòra de les nostres fronteres com Rodrigo y Gabriela, The Baseballs, Calle 13, Kasabian i visitat classics, com Supertramp o Eddy Grant.

La millor cançò de l'any per a mi és esta:

Esta altra també és molt brutal:

I quasi tot allò que més escolte últimament ho trobareu en esta llista del Spotify

Per acabar una miscelània de recomanacions de tot tipus: El Marmor kuchen, la revista Panenka, la pala de Padel Head que em va portar Papa Noel l'any passat, el Schnitzel de l'hotel on jugue a escacs els dijous (i el del lloc on ens va portar Julia en München) i els iogurs Früchtetraum i Vanilletraum.

Que passeu un feliç 2012, i no dubteu en fer les vostres pròpies recomanacions als comentaris!

La vida tranquila

2012-01-06T12:36:00.000-08:00

Esta entrada podria ser un balanç del 2011, una definició de com és la meua existència actualment, podria també ser un relat curt que parlara de gent normal que esmorça en el bar i juga al poker per internet, podria explicar com passa els 90 minuts el porter del Barça o també podria parlar de com s'han arreglat la jubilació els consellers de la CAM.

No és res de tot això. Esta entrada és una excusa i un anunci.

Una excusa per a penjar esta cançó que no em puc traure del cap, la que més m'agrada del boníssim disc de La Casa Azul:

I l'anunci de que el diumenge penjaré les meues recomanacions del 2011. Este blog s'actualitza amb menys freqüència que abans, però si es perd una tradició com esta acabarà morint del tot; no ho puc permetre. Serà com sempre una entrada prou currada, amb videos, enllaços... on vos enssenyaré tot allò que més m'ha agradat en l'any que acabem de despedir.

Per anar obrint boca sempre pots recordar les meues recomanacions de 2008, 2009 i 2010.

Les meues increïbles (i segurament també absurdes) teòries sobre l'amor

2011-12-07T10:17:00.000-08:00

L'amor com quasi tot està en els detalls, i per ajudar a entendre eixos detalls, m'he decidit a compartir una serie de teòries que tinc. Potser que si em coneixes ja hages escoltat alguna d'elles, però ara tinc l'oportunitat d'exposar-les millor i totes juntes, en allò que podriem dir un tractat de l'amor.

1 - Imagina-la cagant.

Hi ha una persona que t'agrada, que et fa gràcia, que et té abobat, però no saps segur si va a ser la persona de la teua vida, si t'agrada de veres o és sols una cosa passatgera. La solució als teus dubtes és imaginar a eixa persona cagant. Imagina-la no com si estiguera protagonitzant un anunci de iogurs amb fibra, que així segur que t'agrada, imagina-la en una d'eixes voltes que estàs estrenyit, que has de fer forceta, que no ix ni per saber morir.

Perquè és vàlida esta teòria? A voltes tendim a idealitzar a la persona de la que ens enamorem, a veure sols les coses bones, no li trobem defectes, la descontextualitzem...la millor forma d'esborrar eixa imatge ideal, és imaginar-la cagant, si encara així t'agrada, eixa persona t'agrada de veritat.

2 - Serà com sa mare.

Mentre la primera teòria era vàlida tant per a xics com per a xiques, esta sols val per als xics. Estas enamorat d'una xica i saps que t'agrada (ha passat la prova de la teòria 1), però no saps si en el futur et continuarà agradant, si el seu caracter que ara t'encissa canviarà, si seràs feliç envellint amb ella.

El que has de fer en eixe cas és coneixer a sa mare i analitzar-la. No sé ben bé per quin estrany motiu les xiques sempre acaben sent com les mares. No dic ja tant físicament (que moltes voltes també) sinò amb el caracter o la manera de passar per la vida. Fixa't bé en com viu sa mare, com pensa sa mare, quines coses li agraden, quines detesta...perquè és molt probable, que a la llarga, la teua xica siga igual que ella.

3 - Em mira com a un xic?

Als xics moltes voltes ens costa diferenciar entre l'amor i l'amistat. De fet, passa que per a nosaltres és difícil separar les dues coses i moltes voltes volem recorrer un camí, que és un camp minat.
Per això, si estàs en eixa cas de que una amiga teua comença a agradar-te el que has de fer (bé, si encara estàs a temps el més sensat seria evitar-ho) és entrar en la seua mirada.

Aprofita qualsevol moment, en que els dos estigueu mantenint una conversa. Podeu estar sols o amb més gent, però haveu d'estar l'ú enfront de l'altre i parlant sols entre vosaltres. En eixe moment és quan has de cercar en la seua mirada, és quan t'has de preguntar si t'està miran-te com a un xic, o com a una amiga, o com a un amic gai. Si la seua mirada és plana, buida, sense cap intenció...no hi tens res a fer.

4. - La teòria dels 5000 punts.

Mentre les tres primeres teòries eren meues, esta no ho és. Li la vaig escoltar a Carlitos, en un dels seus monòlegs.

Esta teòria vé a dir, que per a conquerir a una xica fan falta 5000 punts. I tu t'esforces per conseguir-los. Li envies un SMS dessitjant-li sort el dia abans d'un important examen, i això et dòna 200 punts, l'acompanyes al cinema a veure la última de Crepúsculo i guanyes 200 punts més, o li dones un suport sincer quan la seua àvia esta malalta, que val 450 punts i també li regales entrades per a veure als Strokes per al seu aniversari (hi haurà alguna xica que li agrade Crepúsculo i els Strokes?) i això et fa sumar 600 punts.
Amb tot això, vas sumant, sumant i aplegues als 4800 punts, i just en eixe moment, quan ja penses que ho tens fet, apareix en la seua vida un xic moníssim que té un clotet a la barbeta. Doncs bé, eixe clotet li fa sumar directament els 5000 punts necessaris!!

Potser esta teòria no deixa en molt bon lloc a les xiques, però té tant de veritat.

5 - La no-teòria.

No és una teòria, almenys no una de l'amor. Però per què no podem imaginar-nos als nostres pares follant? Hem d'admitir-ho, els pares follen, si no, no estariem ací. Vinga imagina-te'ls, i no vull que penses en ells donant-se besets, ni quan eren més joves. Imagina-te'ls tal com són ara i així follant fortet, suats i tal...

Ja?

Haveu de fer cas a totes estes teòries, si voleu que us vaja en el tema amorós tant bé com em va a mí. La més important és la cinquena, imagina-te'ls va, ho dic en serio.

Buscar l'alegria

2011-12-04T11:16:00.000-08:00

Este divendres vaig aplegar a casa a les 16:40, cansat d'una setmana de treball que havia estat prou esgotadora i sobretot pensant, que les dues pròximes també ho anaven a ser. Tenia dues opcions. Afaitar-me, dutxar-me i ficar quatre coses dins d'una motxilla, anar amb pressa cap a l'estació per agafar el tren que a les 17:28 eixia cap a Zwickau on a les 18:00 havia quedat amb un cotxe compartit per anar a Dresden. L'altra opció era tombar-me al llit, cridar al del cotxe compartit per a dir-li que al final no podia viatjar i descansar.

Si haguera escollit la segona opció, ara no estaria escrivint açò, el meu cap de setmana haguera estat tranquil i avorrit com molts altres que passe en Crimmitschau. Si haguera escollit la segona opció hui no estaria tan alegre, perquè moltes voltes passa que l'alegria no ve a per tu, has d'anar tu a buscar-la.

Dresden és un molt bon lloc per a buscar l'alegria. Es pot buscar l'alegria tornant a veure a gent que feia molt que no veies, amb qui sempre és un gust parlar. L'alegria també es troba en llocs que has visitat moltes voltes, en l'hospitalitat dels teus amfitrions, en taules plenes de menjar boníssim, en converses molt interessants amb gent que t'importa i a qui li importes. Es pot buscar l'alegria coneixent a gent nova, que comparteix amb tu inquietuds i situacions, hi havia alegria segur en l'únic Glühwein que em pareix que beure este hivern i en uns ulls del color de la mel i en un passing-shot de revés creuat de Nadal i en els desdejunis que no caben en la taula i en les fajites mexicanes i en 7 cervesses i en moltes altres botelles de vi. Al poc d'aplegar ja l'havia trobada, creuant el riu pel Carolabrücke en el 7, i contemplant eixa meravella que tantes voltes vaig disfrutar i que és el Altstadt il·luminat.

Dresden és el millor lloc per a buscar l'alegria. Dresden em carrega les piles, em dòna l'energia que segur necessitaré estes dos setmanes de dur treball que em queden fins a que el dia 22, agafe un avió que em porte fins a un altre dels llocs on més alegria puc trobar, a Burriana, amb la meua gent.

Castellans

2011-11-22T10:08:00.000-08:00

Acabe de veure este video que ha penjat la meua bona amiga Alicia de Galicia al Facebook i recomane que vosaltres també ho feu:

En ell parla Carlos Blanco, a qui jo no tenia el plaer de coneixer, i parla sobre les televisions autonòmiques, més concretament sobre TVG i sobre l'amenaça de tancament. A les televisions autonòmiques tal i com les coneixem els queden dos telenotícies. És públic que el PP, mitjançant un pla ideat, per un dels personatges que més ràbia em fa d'este món, Esteban Gonzalez Pons, té en ment tancar-les.

I l'argument és que no són necessaries, i que es poden estalviar molts diners. I jo veig Canal 9, i dic que la tanquen, que la tanquen però ja. Però és que les televisions autonòmiques no van ser creades per a funcionar com funciona ara Canal 9. Totes les emissions de Canal 9 haurien de ser en valencià, perquè per a això va ser creada, com a mitjà de promoció de la llengua i de la cultura, i no com a mitjà de propaganda del govern. S'hauria de contractar a professionals valencians, que feren tele en valencià, i que feren bons programes, que es poden fer. No cal més que mirar als nostres veïns del nord, i per a qui crega que eixe no és el model, es poden comparar també les audiències.

Estes agressions no són debades, les llengües, les cultures, la música, inclús moltes tradicions... s'ataca a estes coses perquè molta gent, no vol que bascs, gallegs, valencians, balears, catalans sigam espanyols (ja som espanyols), vol que sigam castellans. Vol esborrar tota empremta de peculiaritat, de particularitat, de diferència, vol un estat uniforme, ja ho diu la famosa dita "Espanya, una y no cincuenta y una". Puix qui vol açò, està equivocat al 100%. S'equivoquen els de UPyDance atacant als nacionalismes, s'equivoca la gent que diu que Amaiur és ETA (si clar, faena tindriem amb 300.000 etarres), s'equivoca qui creu que l'espanyol corre perill a Catalunya (que té un model lingüistic en l'educació exemplar, i que ha funcionat sempre de meravella).

Vaig llegir fa poc una frase molt intel·ligent que deia "Tant de demanar que Catalunya siga Espanya i la gent no ha pensat mai que Espanya siga un poc més Catalunya" Cada agressió de les que he comentat abans fomenta l'independentisme, i l'odi a Espanya, perquè es parla de sentiments i no es pot forçar a la gent a deixar d'estimar (quan no d'utilitzar) la llengua dels seus pares, la seua llengua, ni la seua cultura, ni els seus llibres, ni els seus grups de música ni els seus records. Tant estrany seria a un país civilitzat que a la resta de l'estat s'estudiaren altres llengües autonòmiques com assignatura optativa (més útil que el xinés em pareixeria), ningú veu estrany que es puga interpelar en català, euskera i gallec al parlament europeu i no al congrés dels diputats?

Si precissament allò millor que té Espanya és la seua diversitat, les diferents cultures, totes les influències de les que ha begut el fan un país únic, i quan en lloc de potenciar tot açò, no es fa més que intentar uniformitzar-lo, intentar reprimir i deixar amb la categoria d'anècdota tot este legat cultural, no puc fer més que posar-me les mans al cap.

El video de l'inici està en gallec, però escoltant-lo amb atenció i tornant enrere un parell de voltes jo he conseguit entendre-ho tot. El mateix passa amb molta gent castellanoparlant, d'altres regions de l'estat inclús, que llegeix este blog i em diu, "jo no utilitze el traductor, si lliges amb atenció, i eres un poc intuitiu amb els idiomes es pot entendre bé". Potser eixa siga la clau, posar-hi voluntat per a facilitar que ens entengam.

Indefinición

2011-11-18T11:11:00.000-08:00

Normalmente me gusta desayunar en casa, pero hoy apenas tengo tiempo, así que decido hacerlo de camino al trabajo.
Cuando llego al bar, el camarero me pregunta qué deseo, y yo sin dudarlo le digo: "Quiero desayunar lo que tenga que desayunar", el insiste, intenta que diga algo concreto, pero yo lo tengo claro: "que quiere que le diga, desayunaré lo que tenga que desayunar para empezar bien el día". Me trae un croissant, un café con leche y un zumo de naranja.

A mi lado se sienta una pareja de mariquitas. De esos modernos como Jesús Vazquez. A mí me parece bien que coman por la mañana, pero que no le llamen a eso desayuno.

Llego al trabajo. Al poco se acerca mi jefe, que me pregunta sobre el informe que tengo que entregar hoy a última hora. La verdad es que no sé por donde cogerlo, lo mejor que puedo hacer es generar confianza, así que le digo que no se preocupe, que con esfuerzo y buena voluntad se sacará adelante. Él insiste, me pregunta como he enfocado el tema, "como Dios manda" respondo, sin dudarlo. No sé si he logrado generar la suficiente confianza.

Paso la mañana sentado en mi escritorio, mirando la pantalla del ordenador. Para entretenerme juego a mover el ratón rápidamente esquivando todos los accesos directos que tengo en el escritorio. He puesto muchos, para que sea difícil. De cuando en cuando me como unos chuches de los que nunca faltan en mi mesa.
Por la tarde paso a limpio lo que he hecho por la mañana.

Al salir del trabajo, tengo que hacer la compra, anoche miré en la nevera todo lo que me iba a hacer falta y lo apunté en una lista. Hoy, me ha pasado una cosa verdaderamente notable, no sé que comprar, porque no entiendo mi letra.

Al llegar a casa mi mujer me da un besito, y me pregunta qué tal me ha ido el día. "Bueno...depende" le contestó yo. Ella acostumbrada a mi indefinición, me pregunta qué he hecho: "he hecho exactamente lo que tenía que hacer".

Después de cenar miro un ratito la TDT, me encantan todos sus canales. Le cuento para acabar un cuento a mi niña, esa niña.

Quizás penseis que soy un poco tonto, pero voy a ser vuestro próximo presidente del gobierno.

La importància del teu nom

2011-11-13T08:31:00.000-08:00

Oscar Wilde va escriure en 1895, una obra que tenia per títol: "The importance of being Earnest". Jo no l'he llegit, potser quan em compre un ebook, i puga llegir totes eixes obres antigues de forma gratuita ho faça, però sempre m'ha fet gràcia el seu títol en espanyol: "La importancia de llamarse Ernesto".

El seu títol original juga amb que Earnest que vol dir seriós en anglés i Ernest són paraules homòfones. Era una traducció difícil, en la wikipedia hi ha més informació sobre el tema, però és molt graciós que en la traducció a l'espanyol l'obra es diga "La importancia de llamarse Ernesto". Passa el contrari que en els títols de moltes pel·lícules que sovint són traduïts com els dòna la gana, perdent tot el sentit que tenia el títol original. Ací es pot dir que el traductor va ser massa literal.

Els noms són importants. També els noms de les persones. Eixos xiquets amb noms raros, dels que tots es burlaven a l'escola. Eixa gent que fa cara de dir-se com es diu, o inclús eixa altra gent que té el nom equivocat; ací sempre recorde eixa amiga de Julian que vam conèixer en Berlin, i que Botella i jo coincidiem que feia cara de dir-se Rocio (no es deia així, crec recordar que es deia Pilar).

El teu nom també és important. Els teus pares podien haver escollit per a tu un nom curt: Ana, Eva, Ruth... o un d'eixos noms que comencen per "i" i que m'agraden tant, Isabel, Irene, Inés, sí, podien haver-te dit Inés. Podies tindre també un nom "xoni", Jennifer, Yasmina, Dèbora..., un nom compost Mª José, Ana María, Anabel... o qualsevol altre Sara, Clara, Marta, Sandra, Paloma, Begoña, Cristina...pero per sort no et diuen de cap d'estes formes.

I dic per sort, perquè per a mi és una autèntica sort. Si no et digueres com et dius, jo, algun dia, podia haver baixat les defenses, podia haver flaquejat, podia haver dit allò que no s'ha de dir, allò que no em convenia.

Però el teu nom és important i gràcies al teu nom, per experiència (anava a escriure per comparació, però hi ha coses que no es poden comparar), no ha estat així, el teu nom m'ha posat en guàrdia, m'ha alertat.... d'alguna forma ha evitat que caiguera en la temptació. Sé que tot açò segurament no és més que una ximpleria i sé que potser en el futur les coses tornen a canviar, però a dia de hui puc dir que el teu nom, aquella elecció que els teus pares van fer entre totes les possibilitats imaginables, ha tingut molta importància, ha sigut decissiu en el meu comportament amb tu.

Quan mirem al nostre passat veiem que esta ple de "isis". "I si aquell dia..." "I si li haguera dit...", per sort en la història que conte hui, res depenia de mi, l'únic "isi" que te esta xicoteta història és: "I si t'hagueres dit d'una altra manera".

Aniversari

2011-11-06T12:34:00.000-08:00

Hui es 6 de novembre. Com cada 6 de novembre des de fa 27, hui faig anys.

Però com fa tant que no actualitze deixeu-me, que encara que hui siga 6 de novembre, parle primer de l'octubre.

Quan anava a la universitat, en aquells que sempre recorde com els anys mes feliços de la meua vida, hi havia un mes que m'agradava especialment, eixe mes era octubre.
En octubre encara no s'havia d'anar a la biblioteca (quan la universitat era la universitat i no la broma esta de Bolonia) i els dies passaven entre birres al Toni's, intentant anar a clsse el menys possible, gitant-me tard, alçant-me molt tard i esperant als dijous per a començar el cap de setmana amb una d'eixes mítiques festes que ens pegàvem.

Puix bé, aquest octubre passat no ha tingut res que envejar als dels meus anys a la universitat. I és que encara que el meu ritme de vida és molt diferent (quan treballes és així per força) els caps de setmana d'octubre han estat genials.

Vaig començar el mes a München a l'Oktoberfest. Era la meua segon volta, i la vaig disfrutar molt, allà ens va acollir Julia. Després vaig estar un altre cap de setmana a Dresden, com sempre a casa Jorge i Caro, i també Ali i Julia estàvem amb nosaltres. El cap de setmana passat, per a acabar el mes, vam anar Jorge, Caro, Ali i jo, cap a Duisburg per a visitar a Pepe, i una volta allà, vam decidir passar a Holanda, que a mi em va fer molta il·lusió perquè no havia estat mai. Un gran mes.

Puix bé, apleguem ja al moment actual. Este cap de setmana molts d'eixa gent que he nomenat fins ara (concretament Ali, Jorge, Ruben, Javi i Julia) m'han tornat la visita. M'ha fet una alegria enorme que vingueren.

Quan vaig proposar que vingueren a Crimmitschau a visitar-me per a celebrar el meu aniversari, jo pensava que la idea no els seduiria. Era fàcil pensar que posarien alguna excusa, que em convencerien per a celebrar-lo en Dresden o en Berlin...però no, a tots els va pareixer una bona idea, fins i tot ha vingut Julia, des de München, que és un bon passeig, i s'agraeix molt, em feia molta il·lusió que veieren com visc ací.

Així aquest cap de setmana el meu piset s'ha omplit de gent, de birres, de jocs, de mes birres, de Jugurmustus i tot i que en Crimmitschau com ja he contat al blog hi ha poc que fer, vam anar a un xicotet palau, que està a les afores i hui mateix hem jugat al minigolf.

jo he intentat fer-los el cap de setmana agradable, vaig cuinar menjar mexicà el divendres i el meu plat especial ahir, i com sempre que he convidat algú a ma casa, crec que s'han sentit com si estigueren en la seua.

Però tot s'acaba. I aquest gran cap de setmana, ha aplegat al seu final, ma casa, plena de rises durant el cap de setmana, torna a estar en silenci i després d'uns dies tant bons amb la meua xicoteta família alemanya, queda una sensació de buit.

A més ja no estem en octubre, el fred de veritat està a punt d'aplegar i sé que l'hivern ací no serà fàcil. Això ja ho contaré un altre dia, hui de moment, preferisc quedar-me en el plaer indescriptible que ha sigut que estigueren amb mi hui que em faig gran.

videoclip from Miquel Francisco on Vimeo.

Maldita dulzura

2011-10-05T13:54:00.000-07:00

Tu dulzura me mira de reojo, me sonríe, se acerca y me da la mano, la acaricia y me abraza bien fuerte. Es entonces cuando hace que me olvide de que tu dulzura nunca será para mí, al menos, no más que para el resto y por supuesto mucho menos que para él.

Es en ese momento de olvido cuando tu dulzura me eleva al infinito, cuando me hace sentir invencible, inmortal. Se me pone entonces una sonrisa tonta, se ilusiona mi estómago, se acelera mi corazón, se alegra mi espíritu. Me hace creer, me hace ser feliz.

Pero debo entender bien las cosas y saber que lo bueno no dura. Tampoco dura el olvido, no puede durar. Así, al poco tiempo vuelvo a ser consciente de que tu dulzura no es para mí. Entonces esa misma dulzura, o quizás su ausencia, me pega un puñetazo en la boca del estomago y una patada en los cojones. Cuando me retuerzo, roto de dolor, tu dulzura, o quizás su ausencia, me remata por la espalda y me hace caer al suelo. Tiene tiempo aún para ensañarse, para seguir dándome puñetazos y patadas hasta hacerme sangrar y vomitar de puro dolor. Luego se marcha.

Y me deja en el suelo, dolorido, malherido, débil, con manchas de sangre en la camiseta pero con la lección bien aprendida: no puedo olvidar que tu dulzura no es para mí, no más que para el resto, mucho menos que para él.

Pero siempre vuelve tu dulzura. Me mira de reojo, me sonríe, se acerca y me da la mano, la acaricia y me abraza bien fuerte. Maldita dulzura la tuya.

Escapar de la rutina

2011-09-27T12:27:00.000-07:00

Per la pròpia definició del concepte de rutina és difícil associar-li adjectius com apassionant, sorprenent o divertida. La meua rutina no és una excepció. Si li puc aplicar altres adjectius com tranquila, còmoda, agradable... i és que així es la meua vida entre setmana. Viure en un poble té molts inconvenients, sobretot a l’hora de fer vida social, però té l’advantatge de la comoditat i la tranquilitat. Ací no hi ha estrés, ni presses ni agobios...

Però els caps de setmana toca escapar de la rutina. Jo sóc un home d’acció, ja em coneixeu, m’agrada més la festa que a un tonto un llapis, i la vida retirada, quasi monàstica no va molt amb mi i amb el meu caràcter.

Per això intente escapar a Dresden, el meu paradís particular. Fa poc he anat dos caps de setmana i ho he passat com sempre ho passe a Dresden. Per això no li dedique cap entrada a estos dos caps de setmana, perquè ja en este blog s’ha parlat tant de les vesprades en la Ecke, de les festes en boscos, dels bocates del Panino’s i dels grills que seria repetir-me, així que sols cal tornar a dir que Dresden no falla mai (i Jorge i Caro que em deixen on dormir tampoc fallen mai).

Quan em quede a passar el cap de setmana al poble, escapar de la rutina i de l’avorriment és més complicat, per sort, algunes voltes ho conseguisc. El cap de setmana passat vaig estar en la festa major (Stadtfest) de Werdau, el poble del meu company Micha.

Ell tenia moltes ganes de que anara, de que vera el negoci de la seua dona i d’ell, una casa de sauna, massatges i solarium, molt familiar i que la gent major de Werdau visita sovint. Em va ensenyar les instalacions, la sauna per a 30 persones que li dòna moltíssima feina conservar, el bany turc, la piscina d’hidromassatge...després ens vam beure una birra (Hasseröder, la millor birra de l’est d’Alemanya) al baret que té a l’entrada, on també es fan birres els clients de la sauna.

Vam passejar per la festa que tenia el seu centre a la plaça de l’ajuntament i s’extenia pels carrers adjacents. Les festes als pobles alemanys sempre són iguals: casetes de menjar i beguda, atraccions de fira i un escenari musical. En l’estona que jo vaig estar allí, a l’escenari hi havia un grup de tribut als Beatles que s’ho prenien molt seriosament, però no sé jo si aconseguien connectar molt amb el públic.

En la festa de Werdau la gran atracció era la nòria; la més alta d’Alemanya i que està cada cap de setmana en un poble. Era curiós, i per això he penjat la foto, veure com de prop dels edificis quedava, a poc més d’un pam, segur que el montatge no era gens fàcil.

Després de beure una altra birreta, menjar una bratwurst i pendre un Kummerling (vaig trair al Jägermeister) per a fer bé la digestió, ens vam despedir, ja que jo havia d’agafar l’últim tren per a tornar a Crimmitschau.

Al matí següent vaig debutar en l’equip d’escacs de Crimmitschau. Jugue de segon tauler a l’equip B dels 4 que té el poble. Que un poble de 20.000 habitants tinga quatre equips és una mostra de la gran afició que hi ha, en tota Alemanya en general i en Sajonia en particular, als escacs.

Aquell dia va fallar un del primer equip i tots van correr un lloc endavant, em va tocar jugar de primer tauler i amb negres (ací, al contrari que en Espanya, el primer tauler de l’equip local porta negres). Vaig fer taules contra un rival que tots em van dir que era molt fort, es notava per les felicitacions que em donaven quan vaig acabar. Vam guanyar tant els del segon equip com els del primer que jugàvem a casa, així que va ser un dia redó.

Estic dedicant-li prou temps als escacs, una de les poques coses que es poden fer ací, així que ja que estic jugant vull fer-ho bé. Un de cada dos dijous, estic jugant també el campionat de la ciutat, on, de moment, porte 2 de 2 i el dijous passat vaig guanyar a un dels millors rivals. No es pot cantar victòria, ja que el torneig és una lliga amb ni més ni menys que 17 rondes, així que encara queda un món.

I estes són les meues humils formes d’escapar de la rutina en Crimmitschau. El cap de setmana que vé, escaparé a lo gran, en München, en l’Oktoberfest i amb un grup de gent amb qui és obligat passar-ho bé. Ja vos ho contaré.

Les meues vacances: München i Arenal Sound

2011-09-12T13:09:00.000-07:00

La primera setmana d’agost vaig tindre lliure i vaig tornar a passar uns dies a casa (Bé, realment la casa la vaig xafar poc). Quan vaig començar a treballar em van dir que tindria dues setmanes lliures perquè la fàbrica tancava per vacances, però no era exactament així. L’empresa té dues naus industrials on mecanitzen peces i va resultar que tancaven una setmana cadascuna, però com de les dues peces que jo controle es mecanitza una en cada nau, jo havia de seguir ací.

Açò era una putada, perquè jo havia portat poca roba confiant que anava a tornar a casa de seguida, i a més havia convidat a la gent de Dresden al festival, així que no tornar era una merda. Per sort vaig poder explicar bé la situació, vaig traure el meu poder negociador i vam aplegar a l’acord, de que treballaria la primera setmana, però podria lliurar la segon, la del festival. Si havien estat un mes sense ningú al meu lloc, podrien estar una setmaneta més.

Clar, com vaig tindre la incertessa de saber si tindria estes vacances fins quasi l’últim moment, els vols els vaig comprar a última hora, i per a poder gastar un preu raonable (que ja va ser molt alt) vaig haver de viatjar (menys mal que existeixen els mitfahren, sinò amb el ronyó que m’he deixat en les vacances no haguera tingut prou) fins a München, per a després volar Memmingen – Valencia, i al dilluns següent vaig fer Alacant – Magdeburg, ja veus, Ryanair et fa coneixer món.
Per sort, quasi tot té solució, i com Julia està vivint en München vaig aprofitar el cap de setmana per a visitar-la. Jo ja havia estat en München així que sols volia eixir de festa el dissabte i per a la resta de dies, fins el dimarts que volava, no tenia cap plan definit.

Vaig passar el cap de setmana super a gust; en casa Julia em vaig sentir com en la meua, vaig poder fer un turisme més alternatiu, vaig veure l’Allianz Arena, el Schloss Nymphenburg, vaig pegar una volteta pel Viktuallien Market, vaig veure com els surfers flipen amb l’ola, vaig tindre una bona festa el dissabte...tot perfecte, una llàstima que no em portara a dinar cap dia al Pasta & Basta. Gràcies Juls!!

El dimarts, un nou mitfahren i cap a Memmingen per a volar cap a València. El dimecres vaig fer la maleta per al dilluns següent i vaig estar un poc amb els meus pares, perquè a partir de dijous va començar la locura del festival.

Em va impressionar veure Burriana tant plena de gent, amb un ambient que no havia viscut mai, i que, si tot va bé, no tornarem a viure fins l’any que vé. Hi ha moltes coses a millorar, però ara 40.000 persones coneixen la platja de Burriana, i a poc atractiu que siga el cartell de l’any que vé, es repetirà l’èxit.

Jo havia convidat a la gent de Dresden, al final van vindre 9, entre els que estaven molts dels imprescindibles. Vam fer un grup molt bo, ens vam dividir quan alguns volien o voliem veure algun concert i altres volien continuar bebent, però va regnar el bon rotllo i l’alegria. Molta festa, molt d’alcohol, molta platja, molta calor, gent que es dormia com sempre, algun “tejón”, un poquet de tot. Per acabar-ho d’arredonir dinàvem cada dia de restuarant com a senyorets i per sort teníem la casa de la meua germana molt a prop per a mantindre la beguda fresqueta i sobretot per a cagar!!!

La llàstima va ser que amb tanta gent a penes vaig veure a Nando i a molta altra gent que estava per allí i a qui tenia ganes de veure, que li anem a fer...

Dels concerts que vaig veure vaig disfrutar molt l’últim dia amb la Pegatina, per als que portàvem pancarta i tot i amb Canteca, que em van agradar molt en directe. Una llàstima que m’haguera d’alçar tant matí i no poguera veure el concert sencer de la Pulqueria, perquè diuen que també va estar molt bé. Em va encantar també el curt però intens concert dels Varry Brava que en directe milloren molt un disc que ja m’agradava. Genial també que es fera de nit amb els ritmes tropicals d’El Guincho, vaig disfrutar també amb Vetusta Morla, perquè mola anar a un concert i saber-se les cançons, em va agradar moltíssim el show de Russian Red (que hauria d’haver estat programat abans), bé també Supersubmarina... el pitjor concert dels que vaig veure va ser Love of Lesbian, als que escolte prou, però van tocar massa tard, sonaven molt baixet i jo estava molt enrere, em van avorrir prou.
ç
Dels Djs, em va agradar la sessió de Tiga, no va estar malament Calvin Harris, però els 20 minuts o així que vaig veure de Kostrok al Beach Club em van flipar, molta canya, amb un rotllo molt dresdner, alguna nit he d’anar al Miniclub a escoltar una sessió sencera.

I al dia següent, ben de matí, cap a Alacant, i després de tot el dia de viatge, de que tot isquera bé i poguera aplegar, encara que molt tard, a casa a dormir, estava reventat, però content; havien estat unes bones vacances.

Cròniques des de l'Alemanya rural (IV i últim)

2011-09-04T09:58:00.000-07:00

Micha und der neue Sergio

Esta és la última crònica des de l’Alemanya rural. Clar que no és perquè vaja a tornar-me’n i tampoc perquè vaja a deixar de a contar-vos moltes de les coses que faig per ací, sinò perquè, crec que és un poc tonto encapçalar cada cosa que conte amb eixe títol, que ha vingut bé per a contar-vos els meus inicis en esta nova etapa, però a partir d’ara cada entrada serà independent.

A més també vull tornar a utilitzar el blog per a escriure ficció o literatura, com li vullgueu dir. Recuperaré ja que torne a estar vivint ací la secció de coses que són diferents en Alemanya i també tinc algunes idees rondant-me el cap, que vull escriure, ja que si una cosa no me falta per ací és temps lliure.

Però abans de tot això, vull parlar-vos un poc de la meua feina. No tant ja de la feina en sí, sinò de les particularitats que té treballar ací, en alemany i sobretot vull parlar-vos de Micha.

Micha és el meu company de treball, tot i que l’empresa on treballe té més de 450 empleats, ell és l’unic company que tinc, ja que treballa per a la meua empresa i en el meu projecte, mentre tots els altres treballen per a l’empresa d’ací i perquè no dir-ho, no ens fan molt de cas. Podriem dir que jo soc el seu cap o el seu encarregat, però com hui per hui ell encara sap molt més que jo de la feina, és ell qui em dòna molts consells i també instruccions. A més és gat vell a la fàbrica, i sap com convencer als conductors de les caretilles per a que ens moguen un pallet que necessitem moure, o sap on pot “agafar prestada” una clau que ens fa falta.

Micha té 53 anys i viu a Werdau, un poble un poc més gran que en el que jo visc i que està a uns 7 kilòmetres. La seua dona té un negoci de sauna i massatges, i ell treballa per a la meua empresa, mitjançant una ETT i a temps parcial, ve a les 6 del matí i se’n va quan no li queda feina per fer, normalment entre les 10 i les 12.

Ell és el primer amic que he fet en esta nova etapa, és baixet, grosset, i ja des d’el primer moment fa cara de ser una persona amigable, sempre rient, i sempre de bon humor. A més com porta en el projecte des que va començar està acostumat a treballar amb espanyols i m’entén molt be quan li parle i jo també l’entenc a ell molt bé. Era molt graciós, o a mi em feia molta gràcia, quan els primers dies em presentava a algú, que per a que la gent m’ubicara, sempre deia, este és Saül, “der neue Sergio”, i és que així li deien a l’espanyol que estava al meu lloc abans.

Treballar en alemany m’està fent millorar molt, i no està suposant cap problema, ja que pel tipus de treball, les converses són sempre similars i no requereixen un altísim nivell (no és com estar en reunions on hi haja que exposar projectes, o en negociacions, per exemple). Una volta he aprés el vocabulari de la feina (ferralla, fuga, defecte, bloc, culata, forat, arena, òxid...), treballar en este idioma infernal no em dona cap problema, i era una de les coses a les que temia.
A més com fem moltes voltes el camí des de la fabrica on mecanitzen blocs i treballem normalment, fins a la fàbrica on es mecanitzen les culates (7 o 8 minuts caminant) tenim temps per a parlar d’altres coses que no són de la fabrica i puc practicar molt perquè (cosa rara per als alemanys) a Micha li encanta parlar i que li conte coses d’Espanya. Parlem molt de futbol, ell és fanàtic del Bayern, i de segur que hi haurà una sana rivalitat, ja que al Vila-real li ha tocat amb ells en el grup de Champions.

Encara que segurament fer que la meua adaptació ací siga fàcil i que puga treballar amb eficàcia des de l’inici forma part de la seua feina, es podria fer d’una altra manera, però ell m’ha ajudat des d’el principi amb molta familiaritat i sense demanar res a canvi i jo estic molt agraït; eEm va acompanyar a l’ajuntament per a empadronar-me i al banc per a obrir el compte, tot i que li vaig dir que no era necessari ja que ja havia fet eixos tramits en Dresden i sabia com funcionaven. També va dir a l’inmobiliaria que esperaren a llogar el pis on vivia l’espanyol que estava abans al meu lloc (der alte Sergio) a que jo vinguera, ja que sabia que estava molt bé, i era possible que m’interesara com així ha passat finalment. No va tindre tampoc problema en vindre a per mí el dia que em van instalar internet, per a que no aplegara tan tard a treballar, o en arreplegar-me el correu la setmana que vaig estar de vacances. És un crack.

Jo també li faig algun favor menor, com per exemple no tire al fem tota la quantitat de premsa gratuita i anuncis que et tiren a la bústia, perquè a ell, pel negoci de la seua dona li donen uns pocs diners pel paper que recicla.

Quan jo aplegue a les 8, ell està esperant-me en la meua taquilla, i em conta el plan que tenim per al dia, ja que ell ha fet una ronda previa, buscant les peces de ferralla que haurem de reportar a Tafalla i ha mirat també el stock que hi ha.
Després fem una segona ronda, on m’ensenya eixe stock, i les peces ferralla a les que jo prenc totes les dades, fotografie, i les portem junts al lloc on les emmagatzenem per a enviar-les de tornada cap a Tafalla a final de mes, per a que les puguen tornar a fondre i no es perga eixe ferro.
Després hi ha dies que hi ha peces per a retraballar i eixa és més feina seua, mentre jo em dedique a fer test de fugues manuals, a les peces que han donat problemes en els tests de fugues automàtics. Algun dia parlaré d’estos test de fugues, que són el meu cavall de batalla ací, ja que requereixen un esforç important, tant, que em toque musculs que no sabia que tenia, quan torne per a Nadal no em coneixereu.

Quan acabe la feina a la fàbrica envie informe diari a Tafalla de les peces ferralla, i després semanalment i mensualment altres versions d’eixe informe, un poc més completes, amb alguns percentatges calculats i unes gràfiques, encara que res que una volta aprens a fer, requereixca molt d’esforç.

Este és el treball rutinari, encara que el treball que serà més complicat i on hauré de tindre mà esquerra és quan sorgisquen diferencies entre les dos fabriques sobre si les peces són ferralla o no. Per sort, el projecte porta molt de temps i no solen haver grans problemes. De moment sols he tingut un parell d’incidencies menors, que he solucionat amb prou facilitat, esperem seguir així.

I eixa és basicament la meua feina, estic content. Segurament no és la feina dels meus somnis, però és molt entretinguda, no em puc queixar del sou, i sense dubte és molt millor que estar parat.

Així que si algú no troba feina, té coneixements d’alemany i li agrada el que faig, pot provar a enviar curriculums a la meua empresa, que em consta que continua buscant gent per a projectes similars. Si voleu més informació sols haveu de contactar-me.

Cròniques des de l'Alemanya rural (III)

2011-08-22T12:40:00.000-07:00

Boomerang

Esta entrada no és realment una crònica com a tal, té un punt d'exageració, està també un poc adornada i l'objectiu no és altre que provocar un somriure. Encara que tot allò que conte és d'una manera o altra cert. Per a poder entendre-la haureu de saber que Frau significa dona en alemany.

El meu pis es troba a un bloc enorme. un bloc d'aquells típics de l'arquitectura comunista, amb no moltes altures, però si molt llargs i amb molts portals. Contrasta amb les casetes d'una o dos altures que predominen a la resta del poble. En la foto que tinc a la capçalera es poden veure els tres blocs de vivendes del meu carrer, a la part superior dreta.

Per a aplegar a eixos blocs s'han de pujar un parell de costeres que pareixen Hautacam, pendents enormes que em tiren enrere a l'hora de comprar-me una bicicleta, ja que la més empinada sols l'he vista pujar a gent vestida de ciclista i amb bicicletes de carretera, i això és una mala senyal.

Jo visc a un pis 2,5, és a dir, visc al tercer pis, però el primer está només a mitja altura, és la costum que tenen els alemanys de fer les primeres plantes al nivell del carrer o sols mig pis per damunt, a mi ja em va bé, no he de pujar tantes escales.

I en eixe bloc enorme, en el nombre 53, visc jo, i també hi viuen els meus veins, que estic començant a donar-me conter, que són d'allò més peculiars.

La primera que vaig coneixer es a Frau Gampe, que viu al primer, i és a qui els de correus d'ací li van deixar el router que va aplegar quan jo estava a casa de vacances, (ací la gent es de fiar i sempre es deixen els paquets als veïns). Així que el primer dia després de les vacanes, quan vaig tornar de treballar, vaig cridar a sa casa per arreplegar el paquet; em va obrir un home molt major, vestit sols amb uns calçotets i una camiseta interior, que jo portava quan era molt menut, d'aquelles de tirants. L'home es va emportar un ensurt terrible en veure'm i la seua primera intenció va ser tancar la porta de seguida, es veu que no està molt acostumat a rebre visites de desconeguts. De seguida va eixir Frau Gampe,que vaig deduir que deu ser la seua filla o la seua nora, em va dir que el disculpara, que estava malalt i em va donar el paquet.

Este home, el pare de Frau Gampe (diguem-li així), sol eixir a la porta que dona a la part de darrere del bloc, on hi han les cordes per a estendre (com per a fiar-se d'estendre la roba ahí, si ací en 5 minuts els temps ha canviat tres voltes, i les tormentes venen i se'n van amb una rapidesa increïble) a pendre el sol. Ho fa amb la mateixa camiseta de tirants i els calçotets amb que em va obrir la porta (així està fresquet l'home), però això no és el més impactant.
L'altre dia vaig aplegar de treballar, i com cada dia vaig veure si tenia correu. A part dels incontables periòdics gratuïts i anuncis que et deixen diariament a la bústia, aquell dia no tenia res. El pare de Frau Gampe estava prenent el solet, i jo, caminava cap a l'escala quan alguna cosa va cridar la meua atenció, estava fent un moviment amb la seua ma dreta...sí, era inequívoc, se l'estava menejant.
Vaig deixar de mirar, agatxar el cap, mirar al terra i pujar el més ràpid i silenciosament possible (tampoc volia tallar-li el rotllo). Espere poder borrar eixa imatge de la meua ment, quan abans millor.

Després, baix meu, viu Frau Löwe, que em va advertir que el meu veí d'enfront és alcohòlic i que quan me'l trobara per l'escala intentaria contar-me històrietes de l'època comunista, que no li fera molt de cas (jo si que li'l faré, que el tema m'interessa) perquè si no ho pendria com una costum.

Frau Löwe m'ha ajudat prou en els meus inicis ací, bàsicament m'ha dit on estava el contador de l'aigua (després de buscar-lo per tota la casa ha resultat estar darrere de l'espill del bany, no era fàcil esbrinar-ho), i va obrir al tècnic que va vindre a ma casa a canviar-lo, s'agraeix, és bona dona. Viu sola amb el seu fill (deduisc que deu estar divorciada), al que li pose uns 7 anys, i que sempre que em veu, em fa una xerradeta, sobre els dies que li falten per tornar a escola, o sobre que ha anat a la piscina...a mi m'agrada perquè l'entenc superbé i això em puja la moral.

Els caps de setmana que fa bo, Frau Löwe, el seu fill i alguns altres veins que deuen ser dels pisos superiors, es junten a la part de darrere del bloc (si, bon lloc, on el pare de Frau Gampe fa els seus "negocis") trauen una tauleta i cadires i passen allí tota la vesprada, este últim dissabte fins i tot van montar un grill (com són d'aficionats els alemanys als grills) i van preparar-se allí el sopar. Jo que m'havia comprat un parell de pintxos morunos del Netto, havia pensat baixar i preguntar si podia fer-los en la seua barbacoa, però lamentablement quan em va entrar fam ja havien desmontat la paradeta, és l'horari alemany al que mai seré capaç d'acosumar-me, ni ganes que en tinc.

Mentre els majors parlaven de les seues coses, el fill de Frau Löwe va estar tota la vesprada jugant amb un boomerang. Feia segles que no veia a ningú amb un boomerang, de fet creia que realment no existien, però sí, el pobre xiquet va fer quilòmetres i quilòmetres perseguint aquell estúpid aparell, que per descomptat, no cal dir que s'encallava entre les branques i no tornava mai. Haurien d'haver cridat al pare de Frau Gampe, perquè tothom sap que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç

Cròniques des de l'Alemanya rural (II)

2011-08-14T03:45:00.000-07:00

Crimmitschau

La fàbrica on treballe està en Crimmitschau, un poblet de Saxònia, molt prop de la frontera amb Turingia. Té 20.000 habitants, i alguns pensareu, "no és tan xicotet", però per a ser Alemanya, si, és molt menut, molt tranquil i té ben poques coses a fer. La foto de la capçalera és de Crimmitschau, però ja sabeu, tot és més bonic a les fotos. Això si, és molt verd, i hi han rutes per a fer senderisme per a avorrir.

No he trobat cap pub, per supost cap discoteca, ni cap lloc on es junta la gent jove del poble, de fet, estic començant a pensar que ací no viu gent jove.

Jo he escollit viure ací, podia viure a Zwickau, que està a 15 minuts i és més grandet, però tampoc és una ciutat que a priori em motive molt, i haver de matinar més cada dia per a agafar el tren (i haver de gastar-me els diners del tren) no crec que em compense.

A la feina no tindré fàcil fer amistats, primer, perquè son alemanys i saxons, i això ja és un obstacle important, i segon i encara més important, és perquè jo no treballe per a ells, és a dir dins de la fàbrica soc un treballador extern, no pertany a cap departament, ni vaig a cap reunió i açò que té moltes coses bones (com treballe per a mí, quan acabe la meua feina me'n vaig, sense donar explicacions a ningú), té la pega de que és difícil tindre contacte amb l'altra gent.

Així que em trobe en la situació de montar-me una vida ací que siga a la meua mida, que m'agrade i on estiga còmode. Per sort, crec que no em va a costar molt de treball; tinc un pis per a mi sol que és una passada, completament moblat, amb mobles moderns i funcionals, amb rentadora, rentaplats, vitro i totes les comoditats imaginables, inclús amb una habitació de convidats per a acollir visites, m'encanta el meu pis.

A més ja vaig buacant activitats per a no avorrir-me, vaig cada dijous a jugar al club d'escacs del poble, i ja m'han fitxat per a que jugue amb ells la lliga per equips, que ocupa deu diumenges de matí des de septembre a març (1 o 2 al mes). També m'he apuntat a un curs d'alemany en Altenburg, a 20 minuts en tren, un parell de dies a la setmana, per a agafar un poc més de base, que bona falta em fa.

I també sempre tinc l'oportunitat d'eixir d'ací els caps de setmana. Dresden està molt prop, i Dresden i la gent que queda allí, no decepciona mai. Pense anar també a l'Oktoberfest, a visitar a Pepe a Duisburg i quan apleguen els nous Erasmus a Zwickau, quedaré algun dia en ells per a pegar-me alguna festeta.

I així espere passar el temps. No serà una vida apassionant, però la de l'any passat tampoc ho era, i ara quan aplegue el final de mes, em pagaran religiosament un sou del que no em puc queixar, val la pena.

A més, tindre un contrat d'un any, prorrogable, em dona una oportunitat molt bona de perfeccionar l'idioma, d'agafar experiència en un sector important com és l'automòbil i en una feina demandada com és el control de qualitat, així que no em queda altra que aprofitar eixa oportunitat. I en això estem.

Cròniques des de l'Alemanya rural (I)

2011-08-14T03:35:00.000-07:00

La Tafallesa

Es difícil posar ordre a la gran quantitat de coses que m’han passat en les últimes setmanes. Sols un dia després d’escriure l’entrada on lamentava la falta de novetats, em van cridar per a una entrevista i si això era dimecres, eixe mateix diumenge estava en Tafalla, i al següent diumenge en Alemanya. Tot molt ràpid.

Vaig a treballar en Crimmitschau, un poblet d'Alemanya de l'est, a hora i mitja de Dresden en cotxe, contractat per una empresa espanyola, a la que Fagor Tafalla li contrata el servici d’un enginyer de qualitat en casa del client. Eixe enginyer de qualitat soc jo. És un poc difícil entendre per a qui treballe fins i tot per a mí, així que segur que també ho serà per a vosaltres, però tampoc és la qüestió.

Des d’aquell dia, clar està, tinc moltes coses que contar. La primera que voldria compartir, encara que no té res a veure amb l'Alemanya rural, és la setmana que vaig passar en Tafalla (Navarra).

La planta de Fagor en Tafalla no és més que una fundició de ferro, on fan blocs i culates per a motors d’automòbil i també de vehicles industrials. Allí havia d’apendre totes les característiques del bloc i la culata a les que faré el control de qualitat ací en Alemanya. La fundició de ferro és una ciència de la que no tenia ni idea, i la veritat és que no és una ciència gens exacta, així que les peces poden tindre nombrosos defectes, produïts per múltiples causes, així que la feina no és fàcil, almenys al principi.

Però no és tant de feina d’allò que volia parlar, sinò de com de be em va anar eixa setmana. Este treball em dòna l’oportunitat de viatjar i coneixer coses noves, i això és sense dubte el que més m’agrada. A Tafalla vaig estar molt a gust, l’hotel on m’allotjava, sense grans luxes, si tenia totes les comoditats, habitació molt gran, llit on cabia completament tant al llarg com a l’ample, aire acondicionat, WIFI, un desdejuni abundant i un bar en una barra de pintxos que feia gust veure-la. Tot pagat per l’empresa, que a més em proporciona durant eixa setmana en Tafalla i el primer mes en Alemanya una dieta, que dòna més que de sobra per a totes les despeses.

Tornant a la barra de pintxos, quan més viatge per Espanya, més em done compte de que eixir a sopar en València en general i en Burriana en particular, es car i roïn. El sopar en el bar de l’hotel eixia pels 6 euros diaris (alguns dies 5, alguns 7), i em feia tres pintxos, o dos i una ració, amb una cervesa. Els pintxos eren molts elaborats: gules amb bacon i pisto, formatge Idiazabal, pernil i ou de codorniu, tortilla de verdures, fullat farcit amb botifarra i salsa...i les racions abundants i molt bones de pernil i formatge, rabes, piquillos rellenos d’abaejo...tot lleugeret.

Menys mal que el que menjava de nit ho cremava de dia a la fabrica, on feia una calor de l’infern i on Carmen, l’enginyera de qualitat que porta les peces amb que jo treballe, em portava cada dia "al retrotero" per a que no em quedara res per veure i aprenguera tot el que havia de saber. Va fer una feina molt bona, i a més es va portar estupendament amb mi, era divertidísima. A la fabrica tots em van fer sentir com a casa, el departament de qualitat és un grup molt jove, on quasi tots portaven poc de temps, especialment Lorenzo i Amaia, amb els que dinava i em feien de taxista per tornar-me a Tafalla per les vesprades. Es notava molt bon ambient, m’haguera quedat a treballar allí.

I després durant les vesprades estava a l'hotel, llegia, em connectava a Internet, vaig a anar a Olite, un poble preciós amb castell i tot, vaig fer passejos per Tafalla...una setmana completeta.

El pitjor va ser quan el dijous per la vesprada, estant jo dalt del castell de Olite, em van cridar de la meua empresa per a dir-me que al tren que m’havia de portar a casa no quedaven places i que faria el trajecte en autobús, només van ser 11 horetes de res...

P.D. La Tafallesa era la companyia d’autobusos que feia el servici Olite-Tafalla-Pamplona (i altres que com no vaig gastar no sé). Em feia gràcia perquè moltes companyies d’autobusos o línies tenen malnoms com este que els posa la gent, però no se’l posen ells mateixa que prefereixen sigles o noms un poc més tècnics (Hicid, Metrobus, Auto-res) però m’encantava veure escrit a la carroseria de l’autobus “La Tafallesa”.

Ell mai ho faria

2011-07-05T12:59:00.000-07:00

Si mires a la banda dreta del blog, on estan els enllaços dels blogs d'amics i coneguts i et decideixes a punxar en algun d'ells veuràs com la majoria estan abandonats i els seus propietaris no actualitzen des de fa molt.

Hernan Casciari, que si m'haveu llegit, ja sabeu que m'encanta, parlava fa un temps sobre la moda dels blogs, i també sobre la seua mort. Ell tenia la teoria de que no existeixen els bloggers, que aquells que fan blogs són persones que tenen alguna cosa a dir i el blog no és més que la ferramenta per a fer-ho. I quan els blogs moren o els seus propietaris els abandonen, és perquè ja no tenen res més a dir o potser no han tingut mai res a dir, però es van fer un blog perquè estava de moda.

Això ho diu ell, no jo, però jo si tinc clar que no vull ser una d'eixes persones que abandona el seu blog, com s'abandonen els gossos a les estacions de servici a l'estiu. Perquè crec que tinc alguna cosa a dir; el meu blog parla de molts temes: és eminentment personal, he escrit ficció i també he compartit curiositats... però sempre he intentat que foren coses interessants, que a mi m'agradaria llegir i també que poguera llegir i compendre gent que no em coneix de res (i em consta que ha passat).

Les causes de que actualitze menys són varies. Supose que la principal és, com be sap Casciari, que no tinc moltes coses que contar. A tots ens agrada contar coses bones: com de be ens va tot, les festes que ens peguem... i segurament esta no és la meua millor època. La falta d'ocupació arrosega a totes les demés coses i és cert, que no em passen coses molt interessants.

Potser la forma d'eixir de la crisi siga fer allò que m'agrada, ja que si ho mires bé no tinc res millor que fer que escriure...bé, anar a la platja, i jugar a padel, però vaig a escriure, vaig a escriure alguna cosa bonica, i vaig a pegar un "pelotaso" editorial per a flipar...

Mentrestant, no abandonaré este domini. Estes 251 entrades estan plenes de les meues vivencies, de les meues històries i ja formen part de mi. Així que encara que hi haja èpoques on actualitze menys, este blog no va a ser un d'aquells que moren, no el vaig a abandonar, ell mai ho faria.

Jo no seria jo

2011-06-12T09:04:00.000-07:00

Vaig a començar parlant-vos de la meua infància. Una de les coses que no es poden escollir en esta vida és la llengua materna. Si es pot escollir després si estimar-la, si procurar utilitzar-la en tots els àmbits i amb correcció o per contra renegar d'ella (alguns, inexplicablement ho fan).

La meua llengua materna es el valencià, que no és més que el català a la manera de València, com va dir el gran Ovidi Montllor. Això vol dir que quan els pares s'unflen ensenyant al nou nascut a amistats i veïns, escoltava al meu voltant coses com "ai mare, quina cosa més bonica" (encara que ara resulte difícil de creure) o quan vaig creixer i feia alguna cosa que requerira una reprimenda ma mare deia "deixa de fer el moniato o et pegaré una galtà".

Vaig anar a l'escola, a la de davant de casa, on sols hi havia un grup per curs, i no existia la línia en valencià. En el meu col·legi, com en quasi tots els ambits, si es puguera definir la relació amb el valencià amb una paraula eixa era naturalitat. A Burriana hi ha un bon percentatge de gent que parlem en valencià, i els meus mestres no eren una excepció, així que encara que els llibres i la majoria d'explicaciones eren en castellà els canvis de llengua eren freqüents i mai ningú va posar cap problema.

Però si hi ha un fet que ha marcat la meua existència és sense dubte el haver estudiat el batxillerat a Xest, és una d'aquelles coses que marquen el caràcter, que si no hagueren passat series una altra persona. El meu professor de 4rt d'ESO em va animar, primer a fer el mitjà, encara recorde el dia de l'examen on era el més pipiolo, rodejat de gent major que necessitava aprovar per motius laborals i després a matricular-me en línia en valencià, ja que deia que els grups solien ser més sans, menys conflictius i amb més nivell.

No se si tenia raó en eixa generalització, però sense dubte el meu grup si era molt especial i vaig fer grans amistats amb un grup de gent que parlava com jo, o molt diferent però en la mateixa llengua, la nostra. Des d'Alcalà de Xivert fins a Gata de Gorgos, passant per Gavarda, Pedreguer, Gandia, Torís... si alguna cosa vertebra de veres al País Valencià, es la llengua.

Per a mi era un goig poder anar a classe, pendre apunts, estudiar, fer els deures, en la llengua en la qual pense, en la llengua que m'ha envoltat tota la vida.

Després vaig anar a la Universitat i encara que any rere any marque la casella que diu que vull rebre la docència en valencià, sols he estudiat un parell d'assignatures en eixa llengua. Un dret que desgraciadament a la UPV no s'acompleix, una vergonya.

També vaig traure temps per a aprovar el examen de grau superior equivalent al C2, per a crear un blog escrit quasi per complet en valencià i també intente utilitzar el valencià en tots els àmbits de la meua vida.

Hui veig amb tristesa que si no es remedia (i no es veu remei a curt plaç) d'ací uns anys no hi hauran blocs escrits en valencià, perquè no hi haurà joves que puguen escriure-los. El PP valencià en la seua creuada contra el valencià i després d'altres acciones molt perjudicials (poca presència de la llengua en Canal 9, cap ajuda a la cultura en valencià...) ha llançat una bomba a la línia de flotació de l'idioma, l'enseyança.

A partir del curs 2012 - 2013 els xiquets valencians no podran estudiar en valencià. L'excusa és tindre més anglés, però hi havia fòrmules que integraren el dos conceptes (per als que coneguen el decret, per què no en lloc dels tres 33%, una línia en castellà-anglés 66%-33%, i una altra igual valencià-anglés? Sembla una solució senzilla). El model trilingüe no es pot aplicar perquè els professors no tenen suficient formació, perquè no es poden imposar les llengües i si algun dia es portara a terme, eixe seria el dia on el valencià firmara la seua carta de defunció.

Per això, i perquè com no estic vivint en València m'estic perdent les mobilitzacions, esta és la meua forma de donar suport, de dir que estic ben orgullós d'haver estudiat en línia en valencià.

Si al valencià! Si a l'ensenyament en la nostra llengua!

I en això estem

2011-04-29T16:29:00.001-07:00

Fa temps que no escric cap entrada que parle de mí, de com em van les coses, de tot un poc... i hi ha gent amb qui fa temps que no parle, ni envie mails i potser utilitza el meu blog per a saber de mí.

Primer volia parlar un poc de "perdimos el tren". M'alegra que molta gent m'haja dit que li ha agradat, perquè és una història escrita en una estona, sense pensar, sense aprofundir i que a mi mateix no em feia molta gràcia. Així que gràcies als que comenteu, i m'agradaria que em fereu també alguna crítica, que si no em crec algú i em doneu ales per a continuar escrivint, cosa que per altra part, crec que mai deixaré de fer.

Em sorprén que el personatge de Laura caiguera tant malament, perquè no era la meua intenció, i això em fa pensar com de diferents som tots. Sempre passa quan presentes un monòleg nou, que l'acudit que tu penses que ho va a petar acaba sent un "ni fu ni fa" i una parida tonta que has posat per omplir acaba sent la favorita del públic, em fa molta gràcia que sempre passe així...

Parlant de monòlegs és una de les coses que tinc per a presumir. Fa unes poques setmanes vam guanyar el primer premi del concurs del Hollywood ací a Burriana, i a part dels diners, que venen de categoria quan estàs parat, et queda la sensació del treball ben fet. Esta clar que teniem l'avantatge de jugar a casa, però si no fas riure no guanyes, ni tens legions de seguidors...El tàndem que formem el meu germà i jo és ben curiós i supose que funciona perquè hem passat moltes hores junts, hem begut de les mateixes fonts d'humor i a nosaltres si ens fan riure els mateixos acudits.

Pel que fa a la vida social, vaig fent. Tinc clar que no puc eixir tant com l'any passat a Dresden, i que els meus temps de viure a València i tindre festes sovint també s'han acabat. I no és tant pels diners com per les oportunitats i per la gent que m'envolta. No és tan fàcil fer bons plans, i barats, i moltes voltes per a eixir i no passar-ho tant bé, ú prefereix quedar-se en casa. Per sort tampoc és impossible, i he passat unes Pasqües genials amb la visita de Alba i Ali, vaig anar al concert de l'aniversari del Terra, que quedarà en la memòria com una gran nit, he tingut alguns sopars al poble amb els colegues certament divertits, es fa allò que es pot.

I la meua principal preocupació i ocupació és, com no, trobar feina. La situació d'atur s'ha allargat en el temps molt més del que esperava, no sé si tenia massa optimisme o les coses han empitjorat últimament, però és ben cert que no trobe feina i que les perspectives de trobar-la inmediatament són escases. Algun dia, en algun lloc (guiño guiño) algú sabrà veure les qualitats que sense dubte tinc i a més d'apreciar-les les necessitarà i eixe dia em contractaran. Mentre eixe dia aplega, no puc fer més que seguir formant-me, estudiar alemany, intentar ocupar el temps lliure en activitats profitoses i continuar buscant sense pausa...i en això estem.

Perdimos el tren (el desenlace)

2011-04-12T14:28:00.000-07:00

03:29

Y allí estaba, besándole, porque será perfectito, y un chulo, y no es loco, pero es muy guapo, y es sincero, y me quiere. A lo mejor no es el tipo que había imaginado para mí, pero le quiero yo también, y si algo he hecho mal este tiempo ha sido intentar cambiarle.

Porque yo sé que a Simón nunca se le dieron bien los discursos, que eso no lo había podido pensar, que se hubiera aturullado, que eso lo ha dicho de carrerilla, porque lo siente, porque lo ha dicho con el corazón.

La verdad es que había perdido muchas cosas, pero aun así, si hago el balance creo que he ganado, porque con Simón soy feliz, Valencia es una ciudad maravillosa, y su sol me llena de vida.

Eso sí, prometo que si algún día, dejo de ser libre, si algún día al boludo de Simón se le ocurre, cortarme las alas lo más mínimo, es que lo dejo, lo abandono, me marcho a la Argentina si hace falta, lo tengo claro. Y mientras ya estaba pensando otra vez en dejarle, chilló:

-“¿Aquel no es Martín?” Y yo creí que no lo era, porque estaba en una esquina de la estación, tumbado, sucio, pero cuando volví a mirar, vi también a Sandra, y a Carlos, mis tres mejores amigos de Frankfurt.
Y fui corriendo hacia ellos, y cuando se dieron cuenta que era yo, ya me tenían encima. Estaban completamente dormidos, y juntos reímos, y chillamos, y armamos tanto escándalo, que hasta los guardias de seguridad nos llamaron la atención.

Y aunque Martín tiene muy mal despertar, casi tan malo como Sandra, no se enfadaron, porque se alegraban de verme, y allí pasamos las horas, y subimos juntos al tren, y Martín se cagó en Chávez, como siempre, y él y Carlos cantaron ballenato, y Sandra me puso al día de todos los cotilleos de Frankfurt, y me hizo reír, porque Sandra, es la andaluza que siempre me hace reír, aunque a veces no le entienda ni media palabra.

Y presenté a Simón y Carlos, que no se conocían, porque cuando Simón estuvo en Frankfurt, Carlos, había vuelto a México y me alegré tanto de verles, que me olvidé de todo. Ellos también iban hacia Munich y también se habían quedado tirados y dormían despreocupados, porque eran locos, y les adoraba.

Los minutos pasaron rápidos, y el tiempo que unas horas antes pasaba lento, ahora daba pasos de gigante, y veía como Simón se reía con mis amigos, y estaba feliz. En ese momento me di cuenta que mi vida no había cambiado tanto, no había perdido a mis amigos, y estaba exactamente en el mismo lugar en el que estaría aunque no hubiera conocido a Simón.; estaba más limpia, en lugar de llevar mochila llevaba maleta, iba a dormir de hotel y no a improvisar como ellos, pero estaba en el mismo sitio, en el mismo momento.

Se hicieron las seis, y ya en el tren, con los primeros rayos de sol entrando por la ventana, reí, con cualquier tontería que contaba Martín o con las expresiones de Sandra, qué más daba, reía porque era feliz, porque en ese vagón, estaba lo poco que tengo en la vida: mis amigos y Simón, y estábamos juntos, y felices.

10:48

Nos despedimos de los amigos de Laura, prometiendo que nos encontraríamos en las carpas al mediodía, y nos dirigimos a nuestro hotel en Augsburg.

La verdad, es que son gente muy maja, locos, como Laura, pero nobles, y sinvergüenzas, tanto que no les importa cantar en los trenes, ni invitar a las ancianas a bailar la conga. Me hicieron reír, y olvidarme por un rato de mi imagen, de mis complejos, de mis estupideces. Y viéndoles, me di cuenta que siempre se ha de hacer lo que a uno lo que apetezca, y que no importa que todo un vagón de tren te tache de loco.

Y ellos nos invitaron a comer jamón, que traía Sandra, y a beber cervezas y vi a Laura tan feliz, que por primera vez, me alegré de haber perdido ese maldito tren.
Teníamos pensado descansar dos horas, y así lo íbamos a hacer, pero antes, Laura tenía algo que decirme:

-“En verdad, no tenés tanta memoria”.

-“¿Por qué lo dices?”

-“Porque no te acordás de como nos conocimos”.

-“¿Cómo que no?, claro que me acuerdo, en la cola de los baños, en la carpa de Hofbräuhaus, me acuerdo como si fuera hoy”.

-“Si, eso sí, pero no sabes porque estaba allí”

-“Bueno, estabas con Martín, su otro amigo venezolano, ¿Cómo se llamaba?...

-“Raúl”.

-“Si eso, Raúl, y un grupo de alemanes también.”

-“Si, pero no has dicho porque estaba allí”.

-“Estabas como todos, supongo, para divertirte, ¿Por qué ibas a estar si no?”

-“Estaba allí porque el día antes, perdimos el último tren, y dormimos en la estación, y volvimos al día siguiente a las carpas y te encontré”

-“Tu sueles tener suerte cuando pierdes un tren” Dije con la más pícara de mis sonrisas. Ella hizo su típica mueca, de reproche, ya que eso para ella era una chulería, y odia mis chulerías. Sin inmutarse, siguió hablando:

-“Y me quedé los tres días que ibas a estar tu, mis amigos se fueron, y no me importó, porque vi algo en ti, en tus ojos que me dijo que me tenía que quedar”

-“No me dijiste que tú también te tenías que haber ido.”

-“No te lo dije, porque no me importaba. A la gente que es como yo no le importa tanto lo que tiene que hacer sino lo que siente que tiene que hacer, y a veces perdemos trenes." – Sonrió y sonreí.-“ Me conociste así, y así me has de querer”.

-“Y así te quiero”.

Y estuvimos dos horas en el hotel, pero no dormimos nada, ni falta que hizo.

Perdimos el tren (V)

2011-04-05T15:10:00.000-07:00

02:47

-“¿Vos tenés memoria?”

-“¿Y esta pregunta?” Me descolocó, porque después de tanto rato en silencio, ya no sabía qué tipo de conversación esperar, pero desde luego no esperaba que habláramos de mi memoria.

-“Responde, ¿tenés memoria o no?

-“No sé, normal, depende, nunca me aprendo la legislación, ni los efectos de los contaminantes, eso se me da mal, pero no tengo mala memoria creo.” Y cuando le contestaba, sabía que los tiros no iban por ahí, que nada le importaba lo que me costaba a mí aprenderme la legislación medioambiental.

-“¿Y recuerdas donde vivía yo el año pasado?”

-“En Frankfurt” me temía lo peor.

-“¿Y donde vivo ahora?” Laura dejó su beca en Frankfurt, por otra en Valencia, de menor cuantía, pero en mi ciudad, para estar conmigo, y yo se lo he agradecido miles de veces y le agradecía sobretodo que nunca había protestado, nunca hasta ahora.

-“En Valencia”.

-“Y vos te das cuenta, que tu vida es igual que lo era antes, tus amigos son los mismos, vas de compras al mismo sitio, cruzas las mismas calles para llegar a la universidad, sigues viviendo con tus padres…”

-“Tu ya no vivías con tus padres” La interrumpí, torpemente…

-“No es eso boludo”, y lo dijo con una media sonrisa, que me tranquilizó, aunque no tardo en volver a la carga…

-“Que parece que sólo yo di cosas, que si yo te pierdo, si lo nuestro se acaba, yo estaré ganando 500 euros al mes menos que el año pasado, en una ciudad que aún me es extraña, y habré perdido a la mayoría de amigos que tenía aquí en Alemania”.

-“Pero tú lo elegiste”

-“Si, pero no sabés el miedo que me da, poder haberme equivocado”.

Y pensé dos respuestas, que seguramente hubieran hecho las horas que faltaban para subir al tren bien diferentes; la que no dije: ¿y crees que te has equivocado?, hubiera desembocado en una tragedia, en un Vietnam emocional, porque sé que Laura, inició esta conversación con ganas de discutir, de mandarme a la mierda. A punto estuve de decirla, pero seguramente mi corazón fue más rápido que mi cabeza y otorgó a mis cuerdas vocales un tono firme, casi solemne, que sonó sincero, porque era sincero. Dije esto otro:

-“No te equivocaste” y en ese momento puse mis cinco sentidos en demostrarle que no se equivocaba, y a mí nunca se me dio bien hablar, pero hablé, desde el corazón, y dije cosas sinceras: “No te equivocaste porque nada ni nadie te va a hacer más feliz que yo, porque aunque no sea un loco, y aunque a veces me enfaden tus locuras, voy a estar siempre a tu lado, y si tienes ganas de llorar te ofreceré mi hombro, y secaré tus lagrimas. Si tienes ganas de reír, me pasaré horas haciéndote cosquillas, porque me encantas cuando te ríes. Y si quieres estar sola, me apartaré a un lado, sólo hasta que no me necesites, porque cuando vuelvas a necesitarme, volveré a estar ahí. Buscaré agujas en pajares, una piedra en el desierto, o una lágrima en el mar, si con eso te hago feliz, porque mi mayor deseo en esta vida, es ese, que seas feliz”.

Y Laura lloraba, y me dio su mano, la cogí con fuerza, y después de muchas horas en aquella estación, sentí que todo era igual, que su mano era la de siempre, volví a sentirla mía. La miré, y vi que sus ojos me seguían matando como el primer día y ella dijo, justo lo que más ilusión me hacía oír:

-“¿Me das un mordisco?”

Y se lo di, y allí estuvimos dándonos mordiscos y acariciándonos, riendo juntos, enredando otra vez su pelo en mis dedos, y no podía ser más feliz.
Porque hacía un año que estábamos juntos, y porque ese había sido el año más maravilloso de mi vida.

El blog de la setmana (II)

2011-04-05T05:27:00.000-07:00

Diarios de futbol

Que la premsa esportiva de l'estat espanyol és una basura no és cap secret. Tant des de Barcelona com des de Madrid, els pamflets esportius estan escrits per fanàtics dels seus equips, sense un mínim d'objectivitat, de qualitat i sense buscar cap recurs literari més que la comfrontació o el morbo.

Hi ha honroses excepcions, Segurola en Marca, alguns articulistes d' El País (sobretot Carlin amb els seus articles sobre la lliga anglesa) i poc més...

Així que com, amb quasi tot, si volem informació imparcial sobre futbol l'hem de buscar a Internet, i ahí Diarios de futbol és la millor opció.

Ja des del subtítol de la pàgina notes que açò és diferent. Apareixen cites, com per exemple una d'Albert Camus, que diu "Todo lo que sé de los hombres, lo aprendí en un campo de futbol" i moltes altres grans frases dites per futbolistes, entrenadors o escriptors.I

és que la principal diferència que trobes quan lliges un parell d'articles en este blog respecte als períodics tradicionals és que de seguida notes quela gent que escriu al blog, sap escriure.

Es dona informació des de diferents punts de vista, es tracten temes més allunyats de les llums mediàtiques, es fan analisis des de diferents punts de vista, i es deixa al lector traure conclusions, tot allò que no existeix a la premsa tradicional.

Es centra en l'actualitat i no parla de tots els equips, seria impossible fer-ho sense que la qualitat baixara, però cada article garanteix dedicació, anàlisi i no es tracten temes de passada.

Així que si t'agrada el futbol i vols llegir coses escrites per gent a qui li agrada el futbol, no dubtes en entrar. Si t'agrada el teu equip i vols seguir llegint coses escrites per fanàtics del teu equip, continua llegint la premsa tradicional.

Perdimos el tren (IV)

2011-03-31T14:26:00.000-07:00

Última entrega de la setmana de la història de Simon i Laura, la pròxima setmana el desenllaç. Mentre pots votar en l'enquesta qui et cau millor dels dos protagonistes.

1:18

Pero Simón, ¿qué coño te pasa?, tú la quieres ¿no?, y ¿por qué lo ves todo tan negativo? Bueno porque está saliendo todo mal, y es por su culpa, pero, ¿ese es motivo para comportarte así?

Ya no sé qué decirle, yo querría dormirme porque si me duermo al menos no tengo que decirle nada. Porque Laura quiere que todo sea especial, pero hay cosas que no son especiales, pasar una noche a 3 grados, tirados en la calle, no es especial, y si se lo haces ver, mal. Intento disimular mi enfado, pero estoy tan enfadado que no me sale, y sé que pongo mala cara, pero no me sale cambiarla.

Pero no podemos pasarnos las cinco horas que nos quedan callados, venga ¿Qué coño le digo? No, que frío no. ¿Cómo vas a hablarle del frío?. La verdad es que si no tengo nada de qué hablar con ella, ¿Para qué estoy con ella?, eso tampoco se lo puedo decir, piensa Simón, piensa...

-“¿Qué haremos mañana?”

-“Hoy, querrás decir ya”

-“Si eso, hoy” No caí en que eran más de las doce, no caí en nada.

-“Cuando lleguemos a Augsburg, dejamos las maletas, descansamos un par de horas, y cogemos el tren hacia Munich, ya hablamos de eso ¿recuerdas?".

Y era cierto, ya lo habíamos hablado, y seguí hablando de cosas que ya habíamos hablado:

-“¿Has quedado con Martín?

-“No, no quedé con él”.

-“Pero iba a Munich este fin de semana también, ¿no?”.

-“Eres pelotudo vos, me dijiste, quiero pasar todo el tiempo contigo, y yo no quedé con Martín, y me apetecía verlo, de veras, pero no, no quedé con Martín, y eso también lo habíamos hablado”

-“Si, es verdad” y volví a callar, porque si no hay nada de qué hablar no hay nada de qué hablar y porque para decir gilipolleces, más vale estar callado.

Perdimos el tren (III)

2011-03-30T14:18:00.000-07:00

01:14

Y tal como fuimos volvimos, porque los hoteles de Karlsruhe, en un radio de tres kilómetros desde la estación estaban completos. Y empezó a llover, y Simón empezó a andar muy rápido, y yo me quedé atrás, pensando.

Lo que antes era mágico y especial, ahora no es nada. A mi había algunos gestos de Simón que me remataban, que me hacían estremecer, me gustaba como Simón movía las manos cuando hablaba, como se colocaba bien el pelo… boludeces, pero me gustaban. Y ahora que camina rápido, bajo la lluvia, helado, ya no le encuentro el atractivo, ni la gracia, porque con Simón yo al principio me repartía de risa, y ahora no sé si reír o llorar. No puedo hacer broma porque el tren lo perdimos por mi culpa, y porque andamos y andamos y no encontramos hotel, y no puedo hablarle seria, porque sé que se va a enfadar.

Es tan perfectito Simón, dice que no sabe alemán, y lo habla mejor que yo el español. El pelotudo, yo creo que en los hoteles, todos pensaban que era alemán, tan alto, con sus ojos azules. Yo no puedo negarlo que soy india, mi piel es de india, pero él es tan europeo, tan alemán, tan cabeza cuadrada.

-¿Qué hacemos ahora?, me dijo, y yo, que llevaba todo el rato que habíamos estado en silencio esperando esta pregunta, contesté rápida y firme.

-“¿Nunca pasaste una noche sin dormir?, ¿cuántas veces tuviste que estudiar toda la noche para aprobar un examen?, o llegaste a casa de fiesta a las tantas y a las 10 tenías que despertarte porque tus padres habían pensado que era el día adecuado para visitar a la repesada de tu tia que no soportás, ¿cuantas? .

-“Alguna, pero no después de llevar todo el día viajando”.

-“Si hubieramos llegado a Augsburg a la hora correcta, quizás hubieramos follado, pero luego tu te hubieras dormido a los diez minutos, y aunque en la misma cama, no hubieramos estado juntos”.

-“No te entiendo”

-“Si, no hubieramos hablado, no hubieramos andado dos horas en busca de un hotel, no nos hubieramos mojado”.

-“¿Y eso es malo?”

-“No me entiendes”

-“Ya”.

Y las únicas palabras que intercambiamos en la última hora fueron estas. Y es desesperante, intentas decirle, que si nada es malo es porque estás con él, y el lo ve todo mal, aunque esté contigo.

Es tan señorito que no soporta ir mojado, y sucio, y dan ganas de pisar fuerte sobre un charco y acabarle de mojar, y decirle espabila imbécil, porque como sigas así, no te voy a querer mas, porque voy a buscarme a un chico más feo, pero más loco, y que me entienda, un poquito aunque sea.

Y volvimos a la estación, al mismo banco de antes, al mismo sitio, que parecía reservado para nosotros, como si aquel fuera nuestro destino aquella noche. Eso sí, estábamos en el mismo sitio, pero más cansados, más mojados y con más frío.

Perdimos el tren (II)

2011-03-29T11:08:00.000-07:00

Perdimos el tren es una història que vaig escriure ja fa molt de temps i que havia oblidat fins que la vaig trobar l'altre dia perduda per l'ordinador. Li estic llavant un poc la cara i la pujaré al blog per entregues (un total de 7). Esta és la segon, així que si no ho has fet i vols entendre alguna cosa, llig primer l'entrada anterior.

22:54

-“Busquemos un hotel, acá no vamos a poder dormir, uno tendrá que cuidar de las maletas, si nos quedamos los dos dormidos nos las podrían robar, vayamos a un hotel, un hostal, un albergue, no podemos pasar la noche acá”

-“Vos decís eso; la del no tenemos plata” y Simón habló en argentino, y odio cuando habla en argentino, porque siempre que me imita es para reprocharme algo, nunca habla en argentino para decirme cosas bonitas, sólo para criticarme, y lo odio más que eso, porque le sale fatal, no se le pegó nada el acento. Y siguió hablando, aunque gracias a Dios, ya en gallego. “La que cuando le propuse este viaje, dijo que no tenía dinero, la que cuando dije que yo se le pagaría, se negó por orgullo, y trabajo más horas en el pub, este verano. La que pierde el tren por una salchicha quiere ir a un hotel, pues yo no quiero Laura”.

-“Pues si no querés no vamos, lo dije por vos, yo dormí en sitios mil veces peores que este, pero como vos sos un señorito, se que lo vas a pasar mal acá” Porque Simón es un señorito. Yo a Simón sé que lo quiero, pero no sé porque lo quiero. Si que sé porque empecé a quererle, porque está mejor que el dulce de leche, está muy bueno Simón, pero es un señorito, y a mí nunca me gustaron los señoritos. Simón nunca sale de casa, si no tiene cada pelo en su sitio, o la camisa que lleva no lleva cada arruga en su sitio, porque viste ropa moderna, cara, de la que te tenés que poner arrugada conscientemente, y sólo le queda bien a los tipos como Simón, altos, delgados, y les queda mejor a los que son como Simón, muy guapos. Y Simón lleva una barba de cuatro pelos, que le hace parecer intelectual, pero se pasa horas frente al espejo retocándosela.

-“Yo voy a dormir, tu vigilarás las maletas, el tren lo perdimos por tu culpa, es lo justo, ¿no crees?"

-¡Un tren!, ¡un puto tren!, mañana a las 6 de la mañana hay otro tren, y a las 8 otro. Los trenes no se pierden, se pierde el tiempo que pasás lamentándote haberlos perdido.

-“¿Eres filósofa ahora?. Y eso si me jodió, porque sé que antes, jamás me hubiera contestado así, antes me hubiera dado la razón, porque además la tengo, y porque esa frase era genial. Y antes, le hubiera encantado que me durmiera, apoyada en él, y mientras me dormía hubiera enredado mis largos cabellos, en su dedo, y los hubiera vuelto a desenredar, y así hubiera pasado el tiempo, porque sé que le encantaba. Ahora él quería dormir. Y yo me siento egoísta, porque a lo mejor no le quiero tanto. A mí nunca me ha gustado verle dormir, porque por muy guapo que sea, ver dormir a alguien es aburrido, sea quien sea, y si eso es que no le quiero, pues no le quiero, porque a mi verle dormir me aburre profundamente.

-“Si vamos a un hotel, ¿lo pagas tu?" Y cuando me preguntó esto, vi que seguramente Simón no era para mí, porque cada vez encontraba menos motivos para quererlo, porque cada vez se parecía más a su padre. Porque los padres de Simón tienen plata, y la gente que tiene plata es porque piensa en la plata. Si tu te olvidás de la plata y te dedicas a vivir, lo pasas reconchudo, pero en la vida tenés plata. Y mis padres me enseñaron a vivir, no a acumular plata. Y Simón al principio, vivía, disfrutaba, y era medio loco, pero creo que le contagié yo, que hacía todo eso sólo por gustarme, y ya se cansó. Y pensé en dejarlo allí con su maleta, e irme, pero las opciones que tenía, eran los bancos de la fila de atrás, o el frío de la noche de Karslruhe, y allí me quedé. En los segundos que tardé en contestar busqué la frase más irónica, más subida de tono, algo que le molestara, algo que le hiciera darse cuenta de que la había cagado, que eso no era lo que esperaba de él, finalmente dije:

-“Si, yo pago, andate”

Perdimos el tren (I)

2011-03-28T15:26:00.000-07:00

21:08

-“Ya sabía que estabas loca, lo sé desde el primer día, pero hoy me he dado cuenta de que aparte eres imbécil”. Y yo sabía que no era imbécil, no se me pasó por la cabeza por un momento que lo fuera, pero se lo dije porque estaba muy enfadado. “ Porque hay que ser imbécil. Porque teníamos ocho minutos, porque en ocho minutos da tiempo de sobra para mear, para cambiar de vía, para subir al tren. Pero no, a Laura le apetecía una salchicha, y eso es lo primero”.

-“Perdimos un tren, no la vida, no te entiendo”

-“No entiendes nada, tu nunca entiendes nada”.

Nuestro tren llegaba a Karlsruhe a las 20:59, y a las 21:07 partía el regional a Munich, donde teníamos otros catorce minutos, para coger el tren con destino a Augsburg. Allí teníamos reservada una habitación en un Ibis para pasar la noche descansando. A la mañana siguiente temprano, otro tren hacia Munich para disfrutar del Oktoberfest; pero a Laura le apetecía una salchicha. Y vimos marcharse a nuestro tren a lo lejos, que aún da más rabia. Lo perdimos por nada, por escasos segundos, y me enfadé mucho. Y fuimos a preguntar a información, y después de hacerme entender con mi pobre alemán, sólo nos dieron malas noticias, porque no había combinación posible para llegar a Augsburg a dormir. El primer tren hacía Augsburg salía a las 6 de la mañana. Nos sentamos en silencio frente a nuestras maletas, viendo a la gente ir y venir, y subir a trenes, y a mi la gente que subía a sus trenes, me daba rabia.

-“¿Sabés? Si que entiendo una cosa, que si querías una vida organizada, hay millones de chicas con las que podés estar, pero si me querías a mi, ya sabés como soy.

-“Pero perdimos el tren por una salchicha Laura, y vamos a dormir en este banco incómodo o ni siquiera vamos a dormir, ¿no es normal que me enfade?.

-“Antes no te hubieras enfadado, antes nunca te enfadabas, antes te hubiera dado un ataque de risa, largo y contagioso, o hubieras buscado unos cartones para taparnos durante la noche, o simplemente te hubieras resignado, porque antes nunca te enfadabas”

-“Antes no me hacías enfadar, pero es que hoy la has cagado” Y me arrepentí de decirle esto. Porque Laura siempre hacía estas cosas, y yo antes no me enfadaba, porque todo era nuevo, y todo me divertía, pero ahora las cosas no son iguales. Y yo sé que la quiero, que no la quiero perder, y por eso planeé este viaje, para volver al lugar donde nos conocimos, para no pensar, para pasar nuevas vivencias juntos, y lo que antes hubiera sido, una nueva aventura, una noche ideal, sin nada más que hacer que estar con ella, hoy es una putada. Y a Laura le dolió, porque sabía que no era cierto, porque sabía que no era ella la que había cambiado, y se quedó callada, seria, comiendo su salchicha. Y yo pensé, durante minutos, que decir, como disculparme, y sólo se me ocurrió decirle:
-“¿Me das un mordisco?” Y entonces Laura puso su sonrisa pícara, esa, en la que enseña sólo un par de dientes. Y se apartó los largos cabellos, de su cara, detrás de sus hombros y me miró con esos ojos, que hoy hace un año y dos días que me vienen matando, esa mirada que dice tantas cosas sin soltar palabra, y dirigió sus labios hacía mi cuello. Y yo sabía de sobra que me había entendido, que sabía que yo preguntaba por la salchicha, pero Laura es loca, y me divierte y la quiero. Y sé que ella esperaba que la frenara, que le preguntara por la salchicha, sé que la hubiera divertido, sé que lo hizo con esa intención, pero no lo hice, porque me apetecía que me diera un mordisco.

No està tot perdut

2011-03-06T13:36:00.000-08:00

Encara queden festes populars, festes on no es paga entrada, on pots portar la teua beguda, on els cubates costen 3 euros, on hi ha música en directe.

Encara queden orquestres que fan concerts de rock, que canten en valencià, que tenen consciència, que toquen el cant dels maulets, que fan país.

Encara queda gent per als que "com si estiguereu a la vostra casa" no és sols una frase feta i et fan sentir efectivament com en ta casa.

Encara queden també xulles de corder, embotit, cebes i creïlles tot fet a la brasa, coca de pinyons, formatge i fuet.

Encara queden "niños de San Ildefonso", amb pantalonet curtet i fret a les canelles, que no donen cap premi i sempre diuen que "al Niño més", dècims que sempre acaben en 69, paiasos moderns i M&m's.

Encara queden gates maules que sense salvar l'esperit, l'alegren.

Encara queden ganes de festa, de gitar-se a les 8 del matí, de passar-ho bé, envoltats de gent més jove, i amb menys trellat.

Quan pareix que està tot perdut, encara ens queda Pego, esperem que per molts anys.

Contorsionismo

2011-02-28T14:09:00.000-08:00

Mis tripas con vocación de contorsionistas, se anudan en intrincadas formas, se confinan en espacios diminutos cuando veo, escucho y entiendo que estas con él, pero sobretodo cuando me doy cuenta, me convenzo e intento asimilar que no estas conmigo.

Mi voz, quebrada aunque intenta ser neutra, trata de sonar convincente, trata de engañarse, pero nunca consigue engañar a ese nudo en el estómago, a este machete en el corazón, al área del cerebro que se encarga de recordarte, cuando dice me alegro pero quiere decir me jode.

Y yo, en un ejercicio de masoquismo, en una autoflagelación que seguramente no merezco, quiero saberlo todo de él, quiero al menos comprobar que se parece a mí, que estas con él porque se parece a mí. Querría incluso leer los poemas que te escribe para asegurarme de que no son mejores que los míos.

Històries de la puta crisi (I):

2011-02-14T13:21:00.000-08:00

Comence ací una serie de ficció, amb la meua visió particular de la crisi. Feia temps que no escrivia res, i de sobte m'han vingut al cap dues historietes amb el tema i espere poder donar-li continuitat.

El títol de la serie és un homenatge, a aquella serie de televisió (i pel·lícula i còmic) que formen part ja de la història d'Espanya. I este primer capítol és també un homenatge, segur que abans d'aplegar al final descobriu a qui...

Estaria molt interessant en el lloc de treball que oferta, així que ací li deixe una breu descripció de les meues habilitats i aptituds:

Soc una persona pràgmatica, eminentment pràctica i clarament orientada a resultats, però si vosté vullguera també puc ser idealista. romàntic, somiador i amb idees genials.

Soc responsable, mai vaig de festa entre setmana, sempre aplegaré puntual i mai aniré a treballar amb resaca, però si és necessari que anime algun "sarao" he de dir que se ballar el Waka Waka (i cantar-lo "saminamina eh eh"), el Asereje i la Macarena, puc beure més xupitos de tequila que ningú i soc l'ànima de la festa en un karaoke (la meua preferida és "La chica de ayer" i si sap de música sabrà que no és una cançó fàcil, que el to és molt alt).

Soc agradable, sociable, amb habilitat per a treballar en equip i per a compartir idees, però si el treball requereix estar hores i hores tancat en una oficina cara a l'Autocad tirant planols de tuberies he de dir que m'encanta també el treball solitari, que sóc capaç d'aïllar-me de l'exterior, treballar amb constància i estar concentrat durant hores per monòton que siga el treball.

No m'importa viatjar, de fet m'encanta. No m'importaria tampoc canviar el meu lloc de residència, ni desplaçar-me a països arabs, encara que estiguen plens de revoltes ni al sudest asiàtic (i no, no ho faria per les putes), vaja que puc viure en qualsevol lloc del món. Això sí, si el treball requereix estabilitat i fidelitat, i no implica moure's, he de dir també que sóc un home molt casolà, que com a casa no s'està en cap lloc i que tampoc és que tinga cap interés en viatjar.

Per últim voldria dir que estic completament sà, que puc fer qualsevol activitat física, inclús si requereix molt d'esforç perquè estic molt en forma, però si li convinguera contractar a un discapacitat pel tema de les subvencions tinc un contacte a la conselleria de Sanitat que em podria conseguir un certificat amb el grau de minusvalidesa necessari.

Esperant que el meu perfil es corresponga amb la persona que està buscant, el saluda cordialment

Groucho Marx.

L'alegria

2011-02-13T03:02:00.000-08:00

"Esa es la receta de Dolores para sobrevivir al franquismo, vivir de la alegría, masticarla despacio cuando no hay nada más que llevarse a la boca, abrigarse con ella para sentirse libre en la última celda de la cárcel más lóbrega, armarse de alegría para resistir lo irresistible, para soportar lo insoportable, para afirmar lo imposible, como ella lo resiste, como ella lo soporta, como sabe afirmar su inmarcesible sonrisa. [...]

Esa es la consigna, alegría. Para no acusar los mordiscos del destino, la muerte, el hambre, la farsa intolerable de los tribunales, el frío de los paredones al amanecer, la tenaz crueldad de una derrota que renace en la luz de cada mañana. Alegría para no venirse abajo, para no ablandarse, para no ceder al desánimo, para soportar las caídas, para caer con entereza, para aguantar la tortura con la boca cerrada en los sotanos de las comisarías. [...]

Alegría. Golpes. Alegría. Palizas. Alegría. Huesos rotos. Alegría. Quemaduras. Alegría. Descargas eléctricas en los genitales, en los pezones, en los labios, en las plantas de los pies. Alegría, alegría, alegría."

Almudena Grandes. Inés y la alegría.

El poder de la paraula

2011-02-10T14:37:00.000-08:00

Sortu, la nova formació de l'esquerra abertzale s'ha de presentar a les eleccions.

Eixa és la meua opinió que vaig a argumentar.

Primer, posaré en antecedents a la gent. A mi la llei de partits no m'ha agradat mai.

Perquè sense saber molt de dret, pense que no es pot legislar atenent a un cas particular, i eixa llei de partits podria dir-se en singular, la llei de partit o la llei anti-batasuna.

Ací al País Valencià, tenim partits o pseudopartits que no condenen i no tan sols això, que donen suport a la violència i que moltes voltes organitzen actes violents. Però mai he escoltat en cap de mitjà de comunicació que a estos grups se'ls ha d'aplicar la llei de partits i no he llegit mai a cap periodista que diga que se'ls ha d'il·legatlizar.

Per sort, estos "partits" són ací molt minoritaris, però no és així amb l'esquerra abertzale al País Basc. Van fer una demostració impressionant de força quan van crear un partit del no res, i sense cap estructura van aconseguir més de 150.000 vots (un 12%) i nou escons al parlament basc amb el Partit Comunista de las Tierras Vascas.

I eixa és la base de la meua idea, no es pot silenciar a eixe 12% dels bascs, eixe 12% vol la independència del País Basc, i eixa és una aspiració legítima. Per aconseguir-la haurien de convencer a molta gent, i a dia de hui sembla una utopia, però no els podem negar la paraula. Si ho fem, poden creure que el camí són les pistoles, l'extorsió, el xantatge, i eixe no és el camí, el camí és la paraula.

Però aprovada com està eixa llei de partits, i exigint que per a presentar-se a les eleccions l'han de complir, em pareixeria de mal gust, una broma pesada, que si, com pareix, es decideixen a complir-la, es canviara, es fera una de nova, amb l'únic objectiu d'impedir l'entrada al parlament d'un partit polític que representa a molta gent, que representa una idea, que com totes les idees, es pot discutir, es pot debatir sobre ella, utilitzant la paraula.

Esta oportunitat de que una volta per totes acabem amb el terrorisme etarra, és històrica i no es pot deixar perdre pel desig de revenja, per voler silenciar unes idees contraries... totes les idees són valides mentre siguen defensades on s'han de defensar, als parlaments democràtics i amb el poder de la paraula.

Teledirigits

2011-02-08T14:31:00.000-08:00

Si tens una hora i mitja lliure, l'hauries d'invertir en veure este documental

http://www.cinetube.es/documentales/social/el-juego-de-la-muerte/espanol-megavideo-200485.html

Me'l va recomanar el meu germà i el que comença com un documental que parla sobre la televisió, acaba disseccionant la condició humana.

Som éssers lliures, amb poder de decissió, o per contra fem les coses que suposa que hem de fer? Podem escollir o les nostres eleccions ens són imposades? Seguim el camí que volem seguir, o ens dirigeixen, o millor dit ens teledirigeixen?

Et fa pensar...

Una cosa vertaderament notable

2011-02-05T02:22:00.001-08:00

L'entrada de hui la vaig estar preparant ahir. Ho vaig fer a l'estil classic, primer la vaig escriure a mà, per a passar-la després a l'ordinador, però m'ha passat una cosa vertaderament notable, he agafat el paper i...no entenc la meua lletra.

D'aquest video es podrien comentar moltes més coses...però crec que no cal.

El blog de la setmana (I)

2011-02-03T10:30:00.000-08:00

Amb açò d'actualitzar cada dia, dedicaré una entrada setmanal a parlar d'algun altre blog que m'agrade.

Hui comence amb un blog molt friki. Futbolistas pelirrojos.

El creador d'este blog (que en té altres molt interessants i és creador del gran blog Renaldinhos y Pavones) es dedica a enumerar jugadors de futbol amb el pel roig i a més els ordena per posició en el camp, per si estan en actiu o retirats, per país i pels equips on han jugat.

Hi ha de molt famosos, Riise, Scholes, el gran Sammer (que és de Dresden), altres frikis com Lussenhoff que va jugar al Tenerife i el Mallorca o Alexi Lalas, del que tota la meua generació té el seu cromo amb els EEUU del mundial 94.

També hi ha molts que no haureu sentit mai.
És un blog molt friki, però segur que farà les delicies dels aficionats del futbol com jo, a més es visita complet en molt poca estona.

Demà més.

Mi perro y mi hombre

2011-02-01T14:52:00.000-08:00

Esta és una història que reflexa bé tot el temps lliure que tinc.

En Dresden vaig veure aquest curtmetratge i em va agradar molt, no tant la història, sinò la forma de contar-la:

L'altre dia mirant altres, el vaig tornar a veure i vaig buscar en google la cançó de la que parla. Per a fer-ho no tenia moltes pistes, així que vaig copiar integrament la frase que diu que és de la cançó "tener un gran perro cuando se es joven y no se quiere estar solo es ya un aviso de derrota", pero la frase no em va dur a cap cançó, sinò a este enllaç:

http://www.elpais.com/articulo/madrid/perro/hombre/elpepiautmad/19981206elpmad_21/Tes

Era el text del guió del curt, este enllaç em va portar a este altre:

http://www.elpais.com/articulo/madrid/EL_PAIS/FNAC/ALFAGUARA_/EDITORIAL/Ficciones/ida/vuelta/elpepiautmad/19981206elpmad_20/Tes

Resulta que en 1999, eixe text va ser finalista d'un concurs de relats curts per a joves convocat pel País, FNAC i l'editorial Alfaguara. El premi eren 25.000 pessetes en bonos de compra. Encara que el gran premi li vindria més de 5 anys després quan algú va trobar eixe text, li va agradar tant com a mi, i va pensar que hi havia material per a filmar-lo i diners per a produir-lo (els actors són coneguts).

No sé que haurà estat de Isabel Galan, que ni tan sols va guanyar aquell concurs, però m'encantaria que em passara una cosa així. Escriure una cosa senzilla, però que algú la llegira casualment i trobara que eixa cosa senzilla pot ser més gran.

En el text, al contrari que en el curt no s'oculta el nom i l'autor de la cançó, era esta:

jérôme minière - un avis de défaite
Cargado por SOLARLODGE2. - Ver los videos de música recién destacados.

Fisica II

2011-01-31T10:02:00.000-08:00

El dissabte per la nit vaig tornar a veure "Azuloscurocasinegro", era la tercera volta. És una pel·lícula que m'encanta i cada volta que la veig m'agrada més. M'agrada per molts motius, el més important és que és la pel·lícula que m'haguera agradat escriure a mí; parla de coses reals, contades amb tendresa, amb cruesa a voltes, però amb un to que enganxa i amb uns dialegs molt ben construits, que et fan sentir, que et fan pensar. Els actors estan superbs, Quim Gutierrez, el boxejador d' "El cor de la ciutat" , el divertidíssim paper de Raúl Arevalo i el d'Antonio de la Torre, que li va valdre un Goya.

M'agrada també per la seua protagonista. Marta Etura és una d'eixes xiques que no a tot el món li pareixerà guapa, una bellesa de les que m'agraden a mi, de les que cal mirar dues voltes. És també una actriu espectacular, premiada ja amb un Goya per Celda 211. Em conformaria amb escriure-li una pel·lícula, perquè lligar-me-la està difícil, ja que està amb Luis Tosar, i em pot pegar una hòstia el colega fàcilment. Quant de talent hi ha en eixa parella!

I m'agrada perquè és un projecte menut, un projecte en dos parts. La pel·lícula comença just com acaba aquest curtmetratge del mateix director (Daniel Sanchez Arévalo) i rodat uns anys abans.

Al director el van entrevistar l'altre dia sobre la pel·lícula i deia que li havia dedicat molts anys, que l'havia repasat moltes voltes, que volia que tot quadrara, que tot fòra perfecte en el seu debut amb una pel·lícula llarga. Ell té altres curts molt bons, els podeu trobar al youtube, posant el seu nom, recomane Express, amb Ana Wagener, que també té un paperet en Azuloscurocasinegro.

Casualment el divendres s'estrena "Primos" la nova pel·lícula de Daniel Sanchez Arévalo, amb molt dels actors del seu debut, i pareix que serà una comedia que valdrà la pena veure. La promociona també amb un curt, amb este curt:

Arenal Sound 2011

2011-01-29T13:18:00.001-08:00

Esta entrada és realment una invitació.

Des de l'any passat al meu poble celebren un festival de música a l'estiu. Jo m'ho vaig perdre l'any passat, però enguany espere estar per ací, així que ja tinc la meua entrada i he fet un event per a que vinguen els colegues dresdenians. Per a convidar a la resta de la gent a vindre utilitze el blog. Les entrades estan ara a preus realment econòmics (35 € abono amb dret a acampar), així que si creieu que estareu lliures, no tardeu a comprar-les perquè no tardaran en pujar.

El cartell d'enguany és molt més indie (i molt més coherent) que el de l'any passat. A mi de les confirmacions actuals (que seran aproximadament un 40% del cartell final) m'agraden especialment Russian Red, We are Standard, Vive la Fete, Varry Brava i els grups més garrapateros, La Pegatina, Bongo Botrako, Canteca de Macao i La Pulqueria.

Així que ja ho sabeu, si voleu vindre a la platja del meu poble en estiu, esta és la millor oportunitat (i la única, que la quedada anual d'enginyers químics en Burriana, si es fa, haurà de ser en el festival).

Animeu-vos i veniu. Més informació en http://www.arenalsound.com/

Madrid Tours

2011-01-28T14:22:00.000-08:00

Amb esta entrada comença una nova etapa del blog. Una entrada diaria, a partir de hui. La mecànica serà simple, entres a llegir el teu periòdic preferit, a veure que passa al món de l'esport, al facebook, al correu, al comunio i a veure que es conta Saül en dormiricallar.

Ja fa quasi una eternitat, la setmana entre nadal i cap d'any vaig estar en Madrid, en el segon retrobament Erasmus, amb la gent de Dresden. Erem més que en Sevilla i ho vam passar realment bé, amb un gran pet la primera nit, amb tapes i visites culturals després, i sols quan la grip i la febre van poder amb mi, vaig deixar de disfrutar de la boníssima companyia i de la capital. Jo que mai estic malalt just he de caure quan vaig a Madrid...però així i tot va valdre la pena!

Però Madrid és una ciutat molt desaprofitada, jo li vaig veure moltes més possibilitats, i per això he decidit montar un negoci de tours guiats per la capital, esta es la descripció de l'oferta actual:

Tour Infraturismo

Sientete como los protagonistas de Callejeros, el tour incluye:

- Visita a las Barranquillas, a la Cañada Real y a Pitis.
- Fotos en la puerta de la estación de metro que hizo famoso a Ramón el Vanidoso.
- Tiempo libre para compras en supermercado de la droga.
- Paseo multirracial por Lavapiés.
- Final del tour en la Casa de Campo, centro de la "movida" madrileña.

Tour Sabina

- Recorrido en Metro: Tirso de Molina, Sol, Gran Vía, Tribunal.
- Busqueda de las gordas de Botero.
- Plaza Santa Ana, Moratalaz, carcel de Yeserías, puente de los franceses, Corrientes esquina Callao.
- Fotos en el Vicente Calderón.
- Tiempo libre en el Casino de Torrelodones.
- Penúltima copa en el bar homenaje "Peor para el sol"

Madrid al límite

¿Quién dijo que la ciudad era aburrida?
Vive una autentica aventura urbana con la simulación de accidente de autobús con persecución incluida. Todos los detalles cuidados al máximo, los inmigrantes huyendo al llegar la policía, especialistas que vuelan por los aires, conductora fuera de sí... una experiencia única.

Este últim el recomane especialment que jo l'he viscut i puja l'adrenalina.

Ja sabeu...demà més.

Botes d'aigua

2011-01-21T12:03:00.000-08:00

Sempre hem estat en crisi.

L'altre dia vaig recordar una conversa que vaig tindre fa molts anys amb un company dels de fa molts anys. Parlàvem de la nostra infància, de botes d'aigua.

Ací al País Valencià, no plou molt, però als xiquets (als d'ací i als de tots els llocs) els encanta xafar els tolls d'aigua quan plou, i les seues mares, per a evitar que deixen fets pols els baixos dels pantalons, els compren botes d'aigua.

Ocorria quan nosaltres erem menuts que els nostres peus creixien molt ràpid, i com ja he dit plovia poc. Així les nostres mares quan aplegava l'abril, encara que les botes d'aigua ens apretaren, no ens compraven unes de noves; per a la tardor potser que eixes noves també se'ns hagueren quedat menudes i quan passa abril, ja plou molt poc. Així que les últimes plujes de la primavera les passàvem amb els dits encongits dins de les botes d'aigua que se'ns havien quedat menudes. No es podien fer excesos. La classe mitjana (eixe eufemisme, que tan sols serveix per a diferenciar-nos del pobres) sempre hem tingut estretors econòmiques, no vivíem malament, però no es podia gastar més del compte.

Però va aplegar una època, no sé exactament quan va ser, on tots vam creure que necessitàvem molt més del que realment necessitàvem. Així a les cases d'eixa classe mitjana, a les nostres cases, va començar a haver dues consoles de videojocs, i un televisor en cada habitació. Els germans menuts ja no podien dur la roba dels majors, i els xandalls havien de ser Nike.

I ara la meua generació es queixa de la crisi. Ho fa actualitzant l'estat del facebook des de la seua Blackberry o el seu Iphone, mentre esperen a que es pose en verd el semàfor conduint el seu cotxe, pagat, clar està, pels seus pares perquè ells no han treballat mai.

Quan aplegue a casa connectarà el seu portàtil, cada germà en té un, i mirarà la merda que fan a la televisió que té en la seua habitació, on si apareix Zapatero l'insultarà i el culparà de la crisi. Quan acabe examens farà un viatget a una capital europea o anirà al Pirineu a fer snow. No pensa mai en com li apretaven aquelles botes d'aigua al final de curs.

Recomanacions 2010

2011-01-06T07:36:00.000-08:00

Amb retràs, com quasi sempre últimament vaig amb un clàssic: les recomanacions de l'any que acaba.

2010 ha estat un any diferent, i les circumstàncies que han marcat aquest any, marcaran també estes recomanacions.

Estic segur que 2010 ha estat l'any on menys llibres he llegit...des que sé llegir. No estic orgullós, però eixir tant de festa i treballar era complicat i alguna cosa hi havia que sacrificar.
He llegit estos 4 llibres: "El boulevard dels francesos" de Ferran Torrent, "La inmortalidad" de Milan Kundera, "El tiempo entre costuras" de Maria Dueñas i "La elegancia del erizo" de Muriel Barbery, i el pitjor de tot és que cap d'ells m'ha entusiasmat tant com per a recomanar-lo amb fervor. L'últim és interessant, no és gens fàcil de llegir i supose que es disfruta més si empatitzes amb les protagonistes, però és un llibre poc comú i que aporta coses. El de Ferran Torrent no és el seu llibre que més m'ha agradat, a l'univers Kundera costa entrar, i segurament este no siga el llibre més fàcil per a fer-ho i l'altre llibre es senzill de llegir i no cal pensar molt per a llegir-lo, de la mateixa manera s'oblida fàcilment.

Segurament el millor de tots, és el que estic llegint ara "Inés i la alegria" de Almudena Grandes, més que res per l'admiració que tinc per ella i per com m'agradaria escriure algun dia així. Però com no l'he acabat tampoc el puc recomanar.

Com he conegut a molta gent nova, he trobat també molta nova música que no coneixia i açò ha estat una revolució. Com la indústria musical, jo mateix tendeix a oblidar el concepte de disc i a escoltar cançons. Per a fer-ho utilitze el grooveshark, que és com el Spotify, però amb alguns avantatges i alguns inconvenients. No té publicitat, no té limit de temps, no cal descarregar-se cap programa i apareixen grups que no estan al Spotify, per contra està un poc menys ordenat i l'utilitza menys gent, per tant és més difícil compartir els teus gustos.

He fet esta llista amb un recull de la música que més escolte últimament, estes són les meues recomanacions musicals.

Recomanacions musicals

Moltes d'elles no són novetats d'enguany, però jo si que fa poc que he començat (o he tornat) a escoltar-les.

Pel que fa al cinema, tampoc he vist moltes pel·lícules enguany, i la majoria d'elles no eren noves. Em va agradar molt el frenètic ritme narratiu de La red social, també té un ritme frenètic (potser massa) Corre Lola corre, una pel·licula alemanya dels anys 90. Descubriendo a Forrester, Yo también i Invictus son altres dues bones pel·lícules que he vist en 2010.

He vist poques pel·lícules perquè mire més series de televisió. Com ja vaig dir ací no sé que esperes per a veure Breaking Bad; que no és fàcil, que no enganxa a la primera, però que és la millor serie actual i conte els dies per a que torne, ja que la tercera temporada acaba de manera espectacular.

Una serie difícil de classificar és Misfits, però també m'ha fet passar bones estones, sobretot el personatge de Nathan. Si li doneu una oportunitat al primer capitol i li pilleu el punt, la devorareu.

La sexta temporada de "How I met your mother" ha pujat molt el nivell respecte a la quarta i la cinquena, i també es deixa veure la serie de zombis "The walking dead". Dexter continua com una serie imprescindible, encara que la seua cinquena temporada no ha estat tan brillant com la quarta, que va ser brutal.

També volia per primera volta fer recomanacions gastronòmiques. Fa poc he estat en Sevilla i en Madrid. Com he fet el millor que es pot fer, és a dir, visitar les ciutats amb algú que viu allà he menjat molt bé i molt barat, així que voldria compartir algun dels llocs on vaig anar, per si algú va de visita, ja té una referència.

Sevilla:

- Taberna coloniales: Tapes molt grans, molt elaborades, bé de preu i boníssimes.
- El patio de San Eloy: Montaditos grans, bons i barats en un local que és un típic pati andalús.

- Pub Alcopones: Si tens la sort d'anar una vesprada que treballe la meua amiga Carla, t'atendrà la millor cambrera de tota Sevilla (del món és Paloma). Si no, els cubates valen 4,5 i els serveixen en got ample.

Madrid:

- El museo del jamón: Canya a euro, entrepans de pernil també a euro i racions de calamars i peixet barates, ideal per a pegar un mos quan estàs pel centre.
- Casa Julio: Segons Bono el de U2, ací fan les millors croquetes del món. No és gens car comprovar-ho.

I fins ací les meues recomanacions de l'any passat.

No és la fé la que mou muntanyes, són les plaques tectòniques

2010-12-24T03:05:00.000-08:00

Esta entrada serà la felicitació nadalenca i també una entrada personal per a explicar a que em dedique últimament i quines són les meues perspèctives futures. Serà també la penúltima de l'any, ja que com ja és tradició, tancaré l'any del blog recomanant llibres, música i altres coses que m'han agradat durant aquest 2010.

Aurora va posar la frase del títol al seu facebook, i em va agradar tant que la vaig a aprofitar per a esta entrada, és una veritat que no es pot refutar. Es diu sempre que voler es poder, però sols volent, moltes voltes no es pot. Creure en les coses està molt bé, però sense esforç, sense dedicació, sense treball, sense ganes i també sense una miqueta de sort és difícil aconseguir res. Així que com ja he dit moltes altres voltes: "el moviment es demostra caminant"

La meua principal ocupació actual és la busqueda de feina. En els tres mesos que fa que he vingut de Dresden, he enviat molts currículums, i he fet 3 entrevistes, però de moment no hi ha hagut sort. No cal desesperar-se, hi ha que tindre fe, però clar, una fe ben entesa, és a dir, he de continuanr buscant en tots els fronts, continuar formant-me, preparar bé les entrevistes i segur que prompte eixirà alguna cosa. En quant passe nadal torne a enviar currículums a l'estranger que ja fa temps que no ho faig...espere no estar molt més temps parat.

I és que tot i que no porte mala vida, als meus dies els sobren 8 hores. Tot allò que faig habitualment, jugar a padel, anar en mon pare a comprar, quedar en els amics per anar a pendre alguna cosa a Casa Vella, fer exercici... són coses que podria fer igualment si tinguera un treball. Així que aconseguir eixe treball serà l'objectiu i el propòsit principal per al 2011.

En tinc altres de propòsits, però no els escriure ací. No vull que ningú me'ls retraga quan, com sempre, els abandone als dos mesos, com fem tots els mortals.

Així que benvolguts lectors, espere que recordeu que estes dates no són més que una altra excusa per a estar contents, i espere que els vostres dessitjos es tornen realitats, que els vostres problemes troben solucions i que als vostres llavis sempre es dibuixen somriures. I vos ho dessitge al ritme de "La Pegatina", que ha fet una nadala, que és també el ritme amb el que TV3 felicita els nadals. Aquí és Nadal i estic content!

Sevilla

2010-12-23T14:47:00.000-08:00

Com no es va cansar de recordar-me Marta durant tot el cap de setmana, era el primer Irgendwann, Irgendwo. Si, vam posar data i lloc per a fer el primer retrobament amb la gent de Dresden. Les dades pre-nadalenques feien que qui encara estava estudiant tinguera poca feina, i la ciutat escollida em feia il·lusió perquè no havia estat mai, així que el passat cap de setmana el vaig passar a Sevilla.

Era una novetat per a mi, era la primera volta que em retrobava amb gent de Dresden fora de Dresden (sense contar a Ro, amb qui si que he quedat). No esperava grans canvis, la gent no sol canviar, encara que estiguen a més de 2000 kilòmetres d'allà on ens vam coneixer, i a uns 20 graus més dels que teníem l'any passat per estes dates.

Es van confirmar les meues sospites: no hem canviat. Carla i Migue continuen exercint com a perfectes amfitrions; així a Sevilla em vaig sentir com a eixos sopars en la cuina de Carla en la Sant Peters i Migue em va acollir tan bé com aquella última nit a Dresden, quan tanta falta em feia dormir.

La resta tampoc havia canviat: qui picava en totes les bromes de Migue a Dresden ho continuava fent a Sevilla (encara més, perquè havien perdut la pràctica), qui tardava en arreglar-se allà, tardava igual o més ací i per descomptat qui no parlava en Dresden tampoc obria la boca en Sevilla. Ens vam bufar com ho feiem en Dresden, però ací vam canviar la cervessa pels cubates, vam dormir a la discoteca, vam fer amics pels carrers, la vam liar parda, com quasi sempre...ha estat un gran cap de setmana.

M'ha agradat molt Sevilla; els seus llocs típics valen la pena, però en la meua opinió no és una ciutat molt monumental. Això si, té un encant molt especial, entramats de carrers de cases baixes i molt boniques, que et feien oblidar que estaves a una ciutat molt gran. També m'ha encantat que la gent vaja de festa ja des de primer hora de la vesprada, i els bars estiguen plens de gent fent-se cubates. I com no, a mi que tinc bona ganeta m'ha encantat la cultura de tapes, eixos plats enormes, plens de menjar boníssim, i a preus de risa comparats amb els que estic acostumat.

No hi ha temps per a estar "megaalcohòlics", la setmana que ve més (i si pot ser millor) en Madrid.

Xifres

2010-12-10T15:04:00.000-08:00

614 trepitjades al dit gros del peu dret,
26 trets al cor,
900 puntades de peu a la canyella,
1.415 xuts de Cristiano a la ouera,
8 palles amb la mà plena de xinxetes,
500 nits de llei seca,
19 dies de resaca brutal,
28.000 punyalades per l'esquena i
1 calfred que em glaça l'ànima,
quan imagine com el beses.

Ningú guanya a Vitas Gerulaitis 17 voltes seguides

2010-11-22T03:08:00.000-08:00

Vitas Gerulaitis era un tenista dels anys 70-80, dels Estats Units, encara que, clar està, amb ascendència lituana. Va morir amb només 40 anys, per una intoxicació de monòxid de carboni amb una estufa.

La seua llarga melena rubia i la seua cridanera vestimenta contrastaven amb l'estètica dels tenistes de l'època. La seua adicció a la cocaïna i la seua forma de viure, sempre present a les festes de l'èlit americana el feien un tenista singular, precursor dels McEnroe i Agassi.

Va aplegar a ser nombre tres del món, va guanyar un Grand Slam, l'open d'Australia i va aplegar a tres finals més de Gran Slam, però, tot i ser un jugador molt atractiu de veure jugar i d'indubtable qualitat, no ha passat a la història ja que és coetani de tres dels més grans tenistes de tots els temps: Ivan Lendl, Jimmy Connors i Bjorn Borg.

Mai va aplegar a guanyar a Borg, acumulant una estadística de 16 - 0 en els enfrontaments particulars, però si va aconseguir guanyar a Connors; ho va fer per primera vegada en el seu 17é enfrontament, en el Masters de l'any 1979. Després d'aquell enfrontament va dir la seua frase més famosa: "nobody beats Vitas Gerulaitis 17 times in a row".

Era una demostració més de que no hi ha impossibles, de que no s'ha de deixar mai d'intentar-ho.

S'està jugant la copa de mestres, entre els 8 millors classificats de l'ATP. Ahir Ferrer va perdre amb Federer. S'han enfrontat 11 voltes i sempre ha guanyat el suís. Esperem que el de Xàbia, que és molt valent, algun dia puga guanyar-li i fer una declaració pareguda a la de Gerulaitis.

Vista la basura que és la majoria del que fan a la tele, és una sort que Teledeporte tinga els drets de quasi tots els tornejos de tennis importants, perquè retransmeten prou hores i mirar tennis és una bona forma de passar les avorrides vesprades.

També és una forma de passar les vesprades entrar al Youtube, i veure videos antics, de l'època de Gerulaitis, veure el revés a una mà de Lendl, i els seus polos de rombs (que per cert està recuperant Murray), veure la clase del gran Bjorn Borg, veure videos del tennis amb raquetes de fusta, que no et permetien imprimir la força de les actuals i que feien que els punts s'hagueren de suar, preparar i fer tres o quatre colps guanyadors abans de guanyar-los definitivament. Ací deixe tres videos, que tenen a Gerulaitis com a protagonista:

I aquest altre que no deixa insertar, però és una meravella:

http://www.youtube.com/watch?v=eGvgXpuSKaE

Orgullós

2010-11-08T09:33:00.000-08:00

En el blog sempre he parlat de política. És una manera de perdre el temps com una altra. Parle de política sense ser un ultra, intentant informar-me des de distints punts de vista, i amb la llibertat que dòna no ser de cap partit, sinò tindre espèrit crític i analitzar les distintes propostes, tant, que si hui es celebraren eleccions votaria a un partit distint en cada administració (municipal, autonòmica i nacional).

Hui tinc la intenció de desmontar la frase: "és que tots els polítics són iguals". Eixe argument molt repetit és una bona excusa per als que voten a mals polítics o d'aquells que no li donen valor al seu vot.

Jo distingueix almenys a tres tipus de polítics. Hi ha polítics que dediquen el seu temps i el seu esfoç en fer coses, en pendre decissions, en treballar en benefici dels ciutadans. Malauradament no som un país on la professió de polític estiga molt valorada, i poques de les ments més privilegiades es dediquen a la política, això provoca que moltes d'estes decisions siguen equivocades, en ocasions molt equivocades.

Un altre tipus de polítics són aquells que també fan coses i prenen decisions, però no dediquen tot el seu temps a això, ja que una part del temps l'ocupen en beneficiar-se de la seua posició: afavorint amics, lucrant-se o directament enriquint-se...
Dins d'aquest tipus hi ha tres subtipus. Aquells que fan açò, però tenen la decència d'almenys quan els pillen, dimitir, aquest és el grup menys nombrós, però hi ha algunes excepcions. Són culpables, però paguen la culpa.
L'altre subgrup és aquell que encara després de ser pillats amb proves contundents, intenten aferrar-se a la poltrona de qualsevol forma: amb subterfugis legals, amb l'obstrucció de procesos judicials o amb la creença que el vot dels ciutadans els dòna la llibertat de fer el que vullguen.

Encara hi ha un altre tipus, "una rara avis" que admeten que estan en política per a forrar-se. Tant de bó hi haguera més polítics així, que ho admeten tan claret, així facilitaria als ciutadants l'elecció sobre a quina formació votar o almenys qualificaria a aquells que voten per estos polítics.

Jo, així com vaig votar a Zapatero i admet que no estic orgullós de la gestió que ha fet de la crisi econòmica, si que puc dir que estic ben orgullós del vot que vaig fer fa quasi quatre anys a les eleccions al parlament autonòmic.

Vaig votar a a coalició Compromís que integra al Bloc, a Iniciativa i als Verds. I esta coalició, sobretot per mitjà de la seu portaveu, Mònica Oltra, ha ajudat a que cadascú al parlament autonòmic es mostre tal com és. Ha llevat les caretes a molta gent, ha parlat clar, ha dit el que molta gent pensem, i ha defensat que no tots els polítics són iguals i que hi ha una altra forma de fer les coses. No ha estat fàcil, perquè els insults i les faltes de respecte han estat una constant.

Així que jo puc dir, que estic ben orgullós de l'opció que vaig triar. No sé si aquells que van votar a Cotino, a Fabra, a Camps, a Blasco, al diputat que trenca els paperets, a Ripoll... poden dir el mateix.

I si estan orgullosos, m'encantaria que deixaren un comentari amb la seua adreça, i em passaria per sa casa a veure si tenen una televisió de plasma o alguna altra cosa que em faça falta, ja que els agrada que els roben.

Es suicida escriptora de llibres d'autoajuda.

2010-10-25T08:26:00.000-07:00

Esta notícia em va cridar molt l'atenció la setmana passada.

És un titular que bé podien signar els del Mundo today però es cert. Irònicament cruel, tristament contradictori.

I és que no solament es va suicidar ella, amb grans dolors segons conta la notícia, sinò que també ho va fer el seu marit. La pregunta és si ell llegia els seus llibres o si els llibres servien per alguna cosa.

Sempre els llibres d'autoajuda m'han paregut contradictoris. El seu propi nom ho indica, t'has d'ajudar tu mateix, però comprant-los ajudes també a l'editorial i a l'escriptor que els publica.

I em pareixen contradictoris perquè no crec que hi hagen consells vàlids per a tot el món ni una forma de vida estàndard...

Però jo em vaig a permetre donar-vos un consell. Pensareu: no acaba de dir que no hi han consells vàlids per a tot el món, que fa donant-ne un. Em veig legitimat perquè no vaig a lucrar-me i perquè tot i ser contradictori sempre ho serà menys que escriure llibres d'autoajuda i suicidar-te.

Si teniu un problema, el primer que hi ha que fer és convencer-se que es vol resoldre, posar-li ganes, força, allò que parlant malament diriem ous. Una volta convençuts s'ha de buscar la forma de resoldre'l. Buscar ajuda d'amics o familiars, consultar a algú que sàpia del tema, en definitiva esbrina com solucionar-lo; recordant sempre que si la solució del problema no depén de nosaltres no ens ha d'afectar i que si un problema no te solució deixa de ser un problema.

La solució al teu problema no està a un llibre, perquè el que l'ha escrit no té el teu problema i no sap res de tu i com ja hem vist potser si ell estiguera en la teua situació tampoc tindria el valor per a solucionar-lo.

En este blog hem trobat l'opinió de Vicent, faller de Sant Jordi des de sempre, sobre la notícia (segons 11 a 15).

Irgendwann, Irgendwo

2010-10-18T02:49:00.000-07:00

Ja està, s'han acabat les reformes. Torne a obrir el blog, el període de reformes ha estat més curt del que pensava en un principi, degut sobretot a la quantitat de temps lliure que tinc.

Esta entrada va a servir per a explicar un poc tots els canvis i aquest parèntesi, entre dues etapes que són necessariament estos dies.

El primer canvi sustàncial és el disseny. Volia centrar-me en aquest apartat, volia millorar-lo i treballar en l'edició de la plantilla... però després comences a pegar-te amb el HTML i veus quan de temps et costa fer el canvi més absurd i busques una de les plantilles que ara ofereix blogger (moltes més i molt millors que quan vaig crear el blog) i la deixes quasi tal qual.

Per primera volta des que tinc el blog abandone aquell color mig groc, mig beige, mig no saps el que és, i el canvie per un fons blanc. La principal millora del disseny crec que és que es facilita prou la lectura, que al cap i a la fí és el més important. A part crec que tot queda prou ordenat i prou agradable a la vista.

He canviat també alguns enllaços. He eliminat alguns que no s'actualitzaven i tenen pinta de que no es van a tornar a actualitzar i he afegit altres.
Entre els amics he afegit el blog de Julia "la marmota viajera" i el de Joserra.
A la llista de blogs que visite sovint he afegit el "Tinc ganota" un blog de receptes de cuina, amb música, que m'agrada molt.

He afegit una nova secció amb blogs esportius. Algun dia potser parle amb més profunditat d'ells, sols explicar que tot són webs independents (excepte el de Axel, però és el millor en futbol internacional) i on es pot apendre molt, riure molt i passar estones mortes en Internet.

He deixat altres webs que ja estaven enllaçades i que considere d'interés. Menció especial a la "pàgina web oficial dels enginyers químics del Poli", un clàssic.

Els versos de baix de la capçalera són d'una cançó de Sau, que es diu pertanyer a algun lloc. M'agrada eixe paràgraf perquè explica el meu moment actual. Estic un poc desubicat. Així com explicava fa poc que Dresden havia estat el meu lloc al món, ara no sé ben bé si en tinc un. El principal problema és que com no sé on treballaré, no sé quin serà el meu lloc al món. Si treballe prop del poble, serà el poble, si treballe a València, serà València, si treballe més lluny serà més lluny. Allà on vaja sé que sabré fer-me fort, sabré traure el cap i guanyar-me el meu espai, falta saber on serà, a quin lloc tornaré a pertanyer.

La foto de la capçalera no és definitiva, i segurament l'aniré canviant segons l'estat d'ànim o els aconteixements, però eixes petjades sobre la sorra indiquen que estic en trànsit, que no estic parat, i que el blog és la millor forma de seguir-me la pista.

I per fí el títol.

A Dresden hi havia una xica especial (jo sempre tinc una xica especial), encara que fòra especial sols perquè era l'única que em mirava com es mira a un xic. Doncs quan esta xica (no) es va despedir de mi, em va dir: "ens tornarem a veure algun dia, en algun lloc" (a lo que jo haguera afegit: "i tant de bó en altres circumstàncies"). I és que la vida no és més que això: records dels bons moments, penes, alegries, i camins i vides, que es separen, que es tornen a juntar...la vida està plena d'alguns dies, en alguns llocs.

I eixa frase em pareix perfecta per al meu moment actual, per a aquest parèntesi, perquè estic poc a poc construint el meu futur, un futur on de moment regna la indeterminació, un futur que em portarà algun dia, a algun lloc.

Irgendwann (algun dia o qualsevol dia), Irgendwo (algun lloc o qualsevol lloc) sols és la traducció en alemany del títol del blog. I és que m'encanten les paraules alemanyes que comencen per irgend, m'agrada com sonen i com mostren tota la capacitat de síntesi dels alemanys.

Així que ja ho saps, si vols saber de mí, em podras trobar "irgendwann, irgendwo", però si et corre pressa sempre tindràs este blog...a dormir i callar.

Tancat per reforma

2010-10-08T02:50:00.000-07:00

Com ja vaig advertir, el blog estarà un temps parat, mentre canvie el disseny. No té molt de sentit que es diga "des de Dresden" quan ja no estic a Dresden.

Vull millorar els enllaços, i veure quin contingut li done, així que em vaig a pendre unes dues setmanes per a arreglar-ho. Esteu atents la setmana del 20 d'octubre, quan espere tindre'l acabat.

Un fort abraç a tota la gent que ha seguit el blog durant aquesta estància a Dresden i que em comenta que li agrada llegir allò que jo escric. Fins prompte!

La millor visita (IV): Ximooo (i el desenllaç del concurs)

2010-10-08T02:03:00.000-07:00

Faltava per tancar l'etapa de Dresden, contar la visita del meu amic Jose, i donar el resultat del concurs.

Com ja m'esperava ell no ha volgut escriure el text reglamentari, però per contra ha fet sense dubte les millors fotos, ja que té un pepino de càmera.

La relació de Jose amb els meus col·legues de Dresden va molar i l'altre dia em deien que s'havia integrat molt bé. I és que a Jose quasi ningú li diu Jose; alguns Donet, altres Ximo, el seu malnom, i els meus amics de Dresden, sobretot Migue, que és el més ocurrent, quan es va enterar que el seu malnom era Ximo, va decidir dir-li Tchibo, en honor a la nostra companyia de telefonia mòbil (que a més de mòbils ven café i roba)

Ho vam passar molt be. Jo vaig aprofitar per a visitar la Suïssa Sajona on encara no havia estat. Vam fer una ruta d'unes tres horetes caminant, des de Rathen on vam creuar el Elba en vaixell i vam pujar unes escales que pareixia que no acabaven mai fins al Bastei Brücke, un pont de pedra, des d'on hi han unes vistes espectaculars i un paissatge típic de la zona que val molt la pena i que no m'haguera agradat tornar-me'n sense veure.

El dijous per la nit com toca, sopar kebab enorme i tancar la Chemie. Últimament la gent no estava eixint molt, però la visita de Donet va coincidir amb el retorn de Carla a Dresden, i tot el món va aprofitar eixe dijous per a eixir, estàvem tots i va ser una gran nit: molta birra, molta festa.

El divendres ens vam alçar sense pressa i vam visitar Dresden. El sol va acompanyar i les fotos del Zwinger i d'alguns altres monuments del meu Dresden són les millors que he vist. Vam fer la ruta completa anant fins la Garnisonkirche (l'esglesia rara) i el Kuntshof Passage (les cases rares), vam sopar amb els meus col·legues al Espitas i vam eixir fins a l'hora que Carla havia d'agafar el bus.

I el disabte a les 11:00 eixiem en Mitfahren cap a Berlin, on vam fer el free tour pel nostre compte, que ja me'l sé. Ens vam quedar en un hostal que estava realment bé en Schönhauser Allee amb desdejuni inclós. Vam sopar al Tiergarten Quelle que mai falla, vam visitar l'esglesia del record, la sinagoga i la casa okupa, ja de nit (per a veure també a les de la rinyonera).

El diumenge vam fer la cua per a pujar a la cúpula del Reichstag i vam anar a veure l'East Side Gallery. Tot el que un turista pot fer en Berlin en dos dies. El viatge haguera estat perfecte si el mitfahren del diumenge no haguera fallat, si el tren on vam tornar finalment no s'haguera espatllat i no haguerem perdut el nostre enllaç a Dresden, per a aplegar finalment quan eren més de les 11 de la nit...

Per a Donet este viatge ha estat important. Era la primera volta que volava i si obviem Andorra, la primera volta que eixia d'Espanya. Era curiós veure com tot el que tots els llocs on jo havia estat mil voltes eren tan nous per a ell. Finalment ha estat l'únic de Burriana que ha vingut a veure'm i li ho agraisc molt i és que a més van ser dies molt guapos, i un descans merescut entre l'entrega del meu report i la presentació. Li va agradar tant viatjar que ja s'ha posat a estudiar anglés.

--------------------------------------------------------------------------------

I ara el desenllaç del concurs. Després de totes les visites, el jurat qualificador del concurs, composat únicament per mi ha decidit...que tots sou guanyadors.

Totes i cadascuna de les visites ha estat especial. Els tipets per ser la primera, per l'esforç que va suposar vindre per a tan poc de temps, pel fred que vam passar, per les grans nits que vam viure, i perquè són de puta mare.

Els meus germans no cal ni comentar-ho em va fer molta il·lusió que vingueren, visita curta però molt intensa, també amb molt de fred, amb visita express a Berlin, sopar en el Tiergarten Quelle, amb festa al pis de Isa i amb molt de bon roll.

Els químics bojos, estan bojos, i són frikis. Van vindre prous dies, i vam fer també de tot, anar al llac, aprofitant un dels pocs dies d'estiu a Dresden, eixir dijous i divendres a mort, superar tots els reptes, menjar "codillo" al Waldschlossen i beure cervesa al Bautzner Tor, una gran visita adobada amb la gravació de material mooolt divertit.

I Donet es mereix el premi per ser l'únic de Burriana, per acompanyar-me a la Suïssa Sajona, per integrar-se tan be en el meu grup (tots al principi es creien que era alemany), per portar-me roba cap ací i per demostrar-me que és un gran amic. A més ho vam passar estupendament i vaig anar per última volta a Berlin que sempre és un plaer.

Un concurs on tots sou guanyadors...vos queixareu!!

El año que fuimos reyes

2010-10-05T01:01:00.000-07:00

Dicen que todo lo bueno se acaba, es un tópico, tampoco todo lo malo dura para siempre, pero ahora se acabó algo bueno, muy bueno.

Dresden es un poco como la novia perfecta, tiene el Alstadt, esa parte bonita, formal, con mucha historia, ideal para enseñar a la familia y tiene esa parte loca, apasionada, que te pone mucho y que disfrutas por las noches, en su Neustadt, en nuestra Neustadt

Dresden era mi ciudad, mi pueblo, mi casa. Dresden es muy grande, puedes pasar largos ratos en bus sin salir de la ciudad y sin embargo es como un pueblo; me encantaba encontrarme a gente conocida en el tranvía, en el netto, en Neustadt, en cualquier parte porque me demostraba que yo formaba parte, que no era un extraño, era más bien el rey, el rey de Dresden. Todos lo eramos, cada uno a su manera.

No hay rey sin reino y mi reino eran mis amigos, personajes locos, singulares, que se dormían en lugares inauditos, tenían las peores resacas, eran nombrados Herrs, con sonrisas enormes, con los ojos cerrados, con habitaciones que olían mal, pero que estaban siempre dispuestos a bailar como palermas, a cerrar bares, a tomar la penúltima, a estar ahí...

No había una reina, pero si montones de princesas, capaces de seducir a muchos siervos, de ingerir cantidades de alcohol inimaginables, de subir conmigo al tejado del castillo, pequeñas pero enormes, princesas del amor con exóticos peinados, jovencitas que me hacían sonreir siempre, princesas capaces de movilizar lo inmovilizable, que te daban abrazos cuando los necesitabas, pibones, tetonas, princesas polacas, princesas muy especiales, princesas muy divertidas, mis princesas...

Y gente que ocupaba mis dominios antes que yo, que había pateado mil veces las calles que nosotros pateariamos, que sabía todos los secretos, que hablaba el alemán de forma comprensible, que nos ayudó primero y que después fueron indispensables.

Si hay que elegir un palo, está claro que fuimos reyes de copas, bebimos mucho, pasamos grandes noches que sabías como empezaban pero nunca como iban a terminar. Bailamos en sotanos, en naves, en edificios ruinosos, en antiguas fábricas, en pubs de acabados, en casa okupas, en los peores antros...pero como molaba.

Yo no fui un mal rey, hice el pantalón-tobillo siempre que me lo pedían, salía siempre que podía aunque tuviera que trabajar al día siguiente, me apuntaba a muchos planes o los proponía, conocí a mucha gente, y dejé allí grande amigos...pero todo se acaba.

Siempre quedarán los recuerdos, los videos, las fotos, este blog, y supongo y espero que las quedadas donde todos los reyes de Dresden recordaremos nuestro reinado. Porque este año fuimos reyes.

Coses que són diferent en Alemanya (de l'est) IV

2010-10-02T00:37:00.000-07:00

En esta entrada acabe la serie de les coses que són diferents en Alemanya. Finalment no escriuré una sobre Wroclaw, ja que ja fa molt de temps i no recorde quasi res del viatge, sols que va estar molt bé, que les nostres amfitriones van ser superamables, que el vodka polac és una meravella, i que Wroclaw i els seus ponts és molt bonic.

Quan acabe esta entrada, escriure una altra, ja en Espanya, repasaré la visita de Donet i donaré el veredicte del concurs de la millor visita. Després em pendré unes setmanetes de descans del blog, per a canviar-li el disseny i el nom; no té sentit que es diga des de Dresden si ja no estic a Dresden...però ara toca parlar de l'est:

Per a Rolle, i per a molts altres alemanys qualsevol temps passat va ser millor. Somien encara en vesprades glorioses, onejant la bandera de la República Democràtica Alemanya i cantant l'himne. Ells són ostalgics

Veuen amb tristesa com els seus símbols desapareixen poc a poc dels carrers i com la seua icona, el ammpelman no és més que un reclam turístic i comercial.

Quan van a fer la compra, no falta a les seues cistelles el detergent Spee, la crema Florena, la cervessa Radeberger i recorden com coïa la gola quan fumaves cigarrets sense filtre de la marca Caro.

No beuen Coca-Cola, beuen Vita-cola, el refresc de cola socialista, més dolç que la Coca-cola i amb un toc lleuger de sabor citric és un símbol d'aquell temps que hui es comercialitza a tota Alemanya, encara que és ací, a l'est on més es consumeix (es beu més Vita-Cola que Pepsi, per a que us feu una idea).

No poden evitar que els caiga una llàstima quan veuen passar un Trabbi per davant seu. Eixe diminut cotxe que era pràcticament l'únic que podies comprar en aquella època, després de llargues esperes, convertit ara també en símbol ostalgic.

Creuen que la forma de vida de la DDR es pot portar a este nou temps, així que no dubten en anar nuets per casa o anar a llacs i campings on està permés el naturisme.

Els encanta la pel·lícula Good bye Lenin, escoltar música de la època i anar a Ost-partys.

Segurament ningú tornaria al passat, ni ningú d'ells renunciaria a els drets individuals actuals, però tots farien la transició d'una altra forma, i hagueren tingut més tacte en les seues tradicions...d'un dia per a l'altre els va canviar la vida.

La diferència actual entre l'est i l'oest encara és notable, i per exemple els ciutadans de l'oest paguen un impost cada any per a la regeneració i modernització de l'est. Les regions de l'est continuen sent més pobres, amb més índex d'atur i les grans empreses no estan ací, però la història d'Europa del segle XX s'ha escrit des d'ací, i l'est té un encant especial. Ja ho va dir Klaus Wowereit alcalde de Berlín en una entrevista en 2004: "Berlin ist arm aber sexy" (Berlin és pobre però sexy)

Més monòlegs

2010-09-20T10:59:00.000-07:00

Fa un any vaig escriure esta entrada, on parlava de que estàvem a la final del concurs de monòlegs del meu poble. Estàvem el meu germà i jo, que formem un tàndem perfecte. Jo escric els monòlegs, els assatjem junts (ara per Skype), donant-li un estil molt característic i ell ho borda dalt de l'escenari.

En aquell concurs vam quedar tercers, sols darrere de gent que portava molt de temps dedicant-se al tema.

Des d'aquells dos monòlegs, hem actuat al Hollywood, ací en Burriana, al concurs de Canet d'en Berenguer i ara esta última setmana s'ha tornat a celebrar el concurs al nostre poble.

En Canet, que la mitja d'edat del públic fòra de 60 anys, i amb molta presència de madrilenys que no entenien completament el nostre monòleg que era en valencià, no ens va beneficiar. Així i tot vam passar a la final, i en esta crec que vam ser clarament superiors al tercer premi, però els concursos són així, no es pot guanyar sempre.

I ara tornàvem al poble, amb dos textos molt bons, que han funcionat francament bé. El de la semifinal, més general, quasi igual al que vam fer en Canet en les semis és un monòleg molt simple que funciona molt be. Per a la final vam reservar Burriana 2020, un monòleg que planteja com serien unes olimpiades en Burriana. Es tracta d'una radiogradia francament divertida del nostre caracter, de la nostra forma de ser, que va entusiasmar al públic. Així hem guanyat el premi del públic per votació popular, que se'ns va escapar l'any passat per un vot, i el segon premi del concurs, sols darrere de Carlos Blanco, un altre professional, que venia des de Barcelona.

A este enllaç, trobareu la notícia a un periodic digital, i estan penjats els videos dels monòlegs de la final. El so, és molt deficient, però us podeu fer una idea de l'espectacle i sentir les rialles i els aplaudiments del respectable. Prompte (tan prompte com jo aplegue a Burriana, perquè el meu germà és un gos per a estes coses) espere penjar un parellet de videos més al Youtube.

El pròxim concurs és en el pub Opera de València, una plaça important, però on sols s'ha de presentar un text, i nosaltres tenim un molt bon monòleg, ja veurem com va.
També dir, que tenim un monòleg de 40 minuts llest per a actuar a qualsevol lloc, així que si coneixes d'algun bar, pub o similar on creus que podríem actuar, contacta amb mi.

També pense en altres projectes, potser actuar junts, però clar, per a totes estes coses primer hauré d'aclarir el meu futur laboral.

Les coses que més trobaré a faltar quan torne.

2010-09-13T10:53:00.000-07:00

Ja no em queda res ací. Hui he entregat el report del treball que he fet durant l'any. 40 pàgines que han costat molt d'escriure, perquè estic molt oxidat escrivint en anglés i perquè ací he fet un poc de tot, sense molt d'ordre i donar-li coherència al meu treball no ha estat fàcil. Ara em queda presentar-lo la setmana que ve al grup de laboratori i al cap del departament, i esta setmana la visita de Donet. Després d'això, dos caps de setmana, l'últim segur a Dresden, l'anterior potser a l'Oktoberfest, que intentaré que siguen molt especials, és la meua despedida.

El títol de l'entrada parla de coses, però està clar que allò que més trobaré a faltar és la gent, de fet ja ho estic fent, i molt. Estes últimes setmanes estan molt marcades per la melangia, pels records, perquè erem molts i ara som molt pocs, costa de fer bons plans, ja que tots tenim a més prou feina, i és té la sensació que el millor ha passat.

I ens passa a molts això de trobar-nos a faltar; la gent que se'n va anar a finals de juliol i principis d'agost ja està quedant a Espanya, en Salamanca o en Cambrils, perquè erem sense dubte un grup molt unit i quan has viscut tantes coses amb esta gent, costa separar-se.

Però com deia, esta entrada no parlarà de gent, parlarà de coses. Perquè hi ha moltes coses d'esta ciutat i de la meua estància ací que enyoraré. Vaig a contar-vos algunes.

- Les mamelles de Anja, Christinne i Claudine asomant per dalt de la bata del laboratori serà la cosa que més trobaré a faltar del treball.

- La varietat de menjar ràpid-basura-boníssim de l'entorn de l'Assi-ecke es trobarà prou a faltar també; una hamburguesa del Kochbox, unes creïlles del nº2, un panino, un kebab número 4 del kebab verd, una xina-box o una pizza del marmaris t'arreglaven el sopar per molt pocs diners.

- Poder eixir sempre en sabatilles d'esport (inclús amb les que em van canviar a la festa d'Alba), és més poder eixir com et done la gana, amb pantalons de hippy, amb barret, amb el que vullgues, ací sempre trobaràs a algú que va més arreu que tu.

- Anar al Rewe o al Netto a les 21:50 a comprar les birres o el vi que et proporcionaran el pet de la nit.

- El jägermeister i el Jugurmustus.

- Les festes en llocs diversos. En el parc, en les cuines de la Sant Peters, en pisos, en kellers, en locals alquilats, en Martin Luther 1, en mig de densa vegetació, on moltes voltes puc portar la meua musiqueta i punxar un poc.

- El 33, la Chemie, el flower power, el Hebeda's, el Republik, el Lewoski, el Zille i fins i tot el New Feeling.

- Anar amb el tramvia 3 o amb el 7 i haver de girar-me sempre quan creue el riu a contemplar la meravella de ciutat on he viscut enguany.

- Poder viatjar amb transport públic de gorra o de quasi gorra tot l'any.

- Donar importància a detalls insignificants: que siga la setmana espanyola en el Lidl, que algú et regale un bitllet de 4 viatges, que et preparen una festa d'aniversari, que quan estas morint-te de camí a casa aplegue el 11 que conecta amb el 62 i et porta a casa molt ràpid.

- No ho trobaré a faltar, però era molt graciós dormir-me en el tramvia o en les festes. Eixe dia no era divertit, però comentar-ho després i veure les fotos, si és molt graciós.

Dynamo Dresden

2010-09-09T12:07:00.000-07:00

A voltes entenc a la gent que abandona els seus blogs, quan no tens temps per a res és difícil traure una estona per a actualitzar. I quan fa molt de temps que no actualitzes et trobes contant coses que van passar fa més d'un mes.

I és que l'últim dia de juliol vaig anar per fí a veure un partit del Dynamo. Erem molts, i vam anar amb Stephan que és abonat. Estàvem al "Stehplatz" és a dir, la zona on es veu el futbol dret i on es posen els ultres. L'ambient era espectacular, els aficionats no paraven d'animar durant els 90 minuts i cada corner era motiu de celebració. Era el primer partit de lliga en casa i van guanyar en un partit de rivalitat regional (ambdós eren equips de l'antiga DDR) al Jena per un còmode 2-0.

I qué té d'especial el Dynamo? Que està en tercera i té un camp de 32.000 espectadors que s'ompli sovint. Al partit que vam anar nosaltres erem 21.612 (no els vaig contar, eixia als videomarcadors). És curiós veure a jugadors tan roins jugar en un camp que estaria entre els 10 més grans de la primera divisió espanyola.

Però el Dynamo no ha estat sempre en el pou de la tercera. En temps de la DDR va guanyar moltes lligues, i va ser un dels dos equips que va conseguir plaça en la Bundesliga quan Alemanya es va reunificar. Va aguantar uns quants anys, però la situació econòmica va ofegar a l'equip que va baixar als despatxos fins a la regional liga, on ha estat penant fins ara, amb breus estàncies a la segon divisió, i ara amb la creació de la tercera, porta ja tres temporades en esta categoria, on estan també molts dels filials dels equips de primera.

Simptomàtic és veure com en primera divisió amb el descens la temporada passada del Herta, no hi ha cap equip de l'antiga DDR. I és que l'est té moltes coses bones, però molt pocs diners.

Enguany l'objectiu de l'equip no és altre que evitar el descens, ja que hi ha equips de molt major pressupost a la categoria, i ací es continua pagant l'estadi, que té sols un parell d'anys d'antiguitat. És bonic veure com els aficionats continuen donant suport al seu equip, recordant vells temps que van ser millors i omplint el camp cada cap de setmana.

I allí estàvem nosaltres. A la foto (que és de Maria) apareixen Julia, Migue, Pilar, Paula i un poc de Rocio i Manu. Jo no isc, però també estava allà i amb una resaca brutal.

Diccionari Dresdner - Espanyol

2010-08-21T09:04:00.000-07:00

No estarás sola,
siempre habrá quien se parta en dos en cada despedida,
quien te dé aliento cuando te des por vencida.

No estarás sola,
siempre habrá quien te ayude a hacer las mudanzas,
quien te regale manos, flores, presencias, sin pedir nada.

Per fí s'han acabat les despedides. Ja fa quasi un mes que la gent va començar a abandonar Dresden, i des d'ahir que vam despedir a Dani (i a Anja) ja sols queda la gent que fa projecte, i jo, que seré el pròxim en tornar. Ja hi ha data, el 4 d'octubre a les deu i mitja del matí, aplegue a Manises.

Despedir-se és una merda. Fa temps que es queda quasi cada dia per fer despedides. S'han tornat rutinaries, i a més són tristes. Pareix que no quede més que el record dels bons moments, però a mi em queda més i mig ací, i he de tractar d'aprofitar-lo com siga. Encara que mires l'agenda del mòbil i cada volta quede menys gent a qui poder telefonar, encara que tinga més feina al "curro" que mai, no puc considerar el temps que em queda ací com "els minuts de la basura" i s'ha de tractar sempre de buscar coses interessants per fer.

Com a homenatge humorístic de tota la gent que ha passat per ací i també als que quedem, he recopilat algunes de les expressions i paraules que la gent solia utilitzar i que em cridaven l'atenció en el primer diccionari Dresdner - Espanyol. La primera paraula serà la dresdner, i després apareix la traducció a l'espanyol i entre parèntesi qui és el responsable de l'aportació. Sols hi ha expressions espanyoles, perquè amb els xilens este diccionari seria etern i vull destacar a Migue, principal protagonista del diccionari.

DICCIONARI DRESDNER - ESPANYOL

- Hacer un Borja: Follar la última noche con alguien con quien no has follado antes. (Cultura Popular).
- Maleta: Mochila (Miguel)
- La dije: Le dije (Jose, Fran, Alberto, Paula...)
- Pasamele: Pasamelo (Jose, Fran, Alberto, Paula...)
- En el colo: En brazos (Ali, influencia del gallego)
- Tenis: Zapatillas deportivas (Dani)
- Playeras: Zapatillas deportivas (Jose, Alba, Alberto...)
- Deportes: Zapatillas deportivas (Migue)
- Chaleco: Chaqueta (Miguel)
- Chaleco sin mangas: Chaleco (Miguel)
- Pechugui: Novia (Miguel)
- Manhatan: Majadahonda (Carlos)
- Yo no vendré: Yo no iré (Marc, Tomás, influencia del catalán)
- Voy bajo: Voy abajo (Rocío)
- Ves allí: Ve allí (Rocío, Saül, influencia del valenciano)
- Coconut: Cojonudo, de puta madre (Carlos)
- Shawarma: Kebab (Dani, María Ortega)
- Se destila: Se estila (Miguel)
- Jodo: Interjección sin significado, que refuerza la oración (Maños, en especial Isa Soria y Amanda).
- Gacho: Chaval, joven, chico. (Isa Soria)
- Paquetear: Acostarse antes de lo espera la gente de tí (Cultura popular)
- Uso excesivo y continuado de diminutivos --- Julia, alias Flanders.
- Cabesha: Expresión de saludo. (Borja)
- La muerte a pellizcos: Lo peor, algo muy malo (Carla).
- Soy gilipolla: Sois gilipollas (María Ortega, Joserra).
- Biquiño: Beso, de modo cariñoso. (Ali, influencia del gallego)
- He de...: Tengo que...(Saül, aunque es correcto, les suena raro. Influencia del valenciano)
- Moza recia: chica de apariencia agradable (Maños en general, Amanda en particular)

1ª edición (colaboración de Alberto)

- ¿Cuál?: ¿Qué? (José, Alberto)
- Taleguear: Hacer el talega, seguir de fiesta cuando ya no hay nada abierto y otras múltiples acepciones (Miguel)
- Acho: Macho, interjección para captar la atención del interlocutor (Oscar)
- Venirse arriba: Crecerse, animarse sin motivo aparente. Suele ser la antesala de una dececpción (Miguel)
- Estar catacroquer: Estar en la mierda, hundido, suele ocurrir los días de resaca. (Carlos, Dani)
- Ramonsampedrear: Hacer el Ramonsampedro, vegetar. Suele usarse este verbo también los días de resaca (Tanis)
- A tuti pleni: A tope, con mucha energía, por doquier. (Dani)

Segur que m'he deixat mogolló, si algú recorda més pot afegir-les als comentaris, i editaré l'entrada.

La millor visita (III): les coses bones es fan esperar

2010-08-16T11:47:00.000-07:00

Els meus amics de la carrera van vindre de visita. Erem molts per a tan poca casa i el temps no va acompanyar, però la veritat és que ho vam passar genial.

Tinc poc a dir, perquè quasi tot ho diuen ells en la seua crònica. Crònica que encara que no entendreu molt bé de que va, està molt currada i és clara candidata a guanyar el concurs...he afegit alguns enllaços que expliquen un poc de que va el tema (o l'acaben de liar), però espere tindre d'ací poc uns videos que són els que quadren el cercle.

I ara sí, la seua aportació al concurs. (text by Nando, muntatge de fotos by Fati i video by Vicente).

-------------------------------------------------------------------------------

La tropa politècnica va emprendre per fi el camí a Dresden el passat 18 de juliol. Per fi es van alinear els planetes i tots havien acabat ja els seus exàmens o agafat vacances; be, tots no, hi ha qui desprès de 6 dies de feina es va demanar tres dies lliures, no siga cosa que s’estresse.

Ferran, Nando, Botella i Cris (la santa paciència feta dóna) per una banda; Vicente, Fati, Anna i Eva per altra, tots cap a Alacant. Vol ben de matinada, per a no pillar tràfic, i aterratge al Leroy Merlín de Altenburg. Una bona estona desprès arribàvem a Dresden, un bus i dos trens mediant. Saül ens esperava a l’estació de tren, i els 35 graus que ens van rebre incitaven a buscar una franquícia de Ca Botella Gelateria.

Feia calor... però de categoria

El millor que es podia fer amb eixe calor era buscar llocs on refrescar-se, que no eren precisament els transports públics amb els seus aires condicionats; es podien fregir ous als fronts de la gent. Però valia la pena passar per dos saunes abans d’arribar a un dels llacs municipals de Dresden, on vam passar una vesprada de categoria. Un tobogan per als menuts, per on crec que ens tiràrem una o dos vegades, i desprès al llac. Una llagrimeta li va caure per la galta a algú quan va veure l’aparició de la Geperudeta al pit d’un paisà; havíem trobat la nostra terreta alemanya. El freikörpekulture ho corroborava. Però ens van faltar ous (o xics solters).

Mentre tant, com Vicente no tenia bici per a fer-se mil quilòmetres ni sabatilles per a fer-se una marató, decidí que almenys devia tocar la “boya” del llac, reialment a fer la mà de la vora. Anna l’acompanyà. Ací encara era una xica innocent; poc desprès deixà de ser-ho al descobrir l’altre significat de la paraula frontó.
Més tard uns gelaets, mosatros menos perque som menos, ells més perquè son mès, vam fer un poc de mal amb un balonet... “ i paca casa”.

Em diuen Mario... m’esteu ratllant ja, òstia!!!

Un bon dia un xic alemany entra al pis que comparteix amb un estudiant de València; este pareix un bon xic, no sol fer festes a casa, i pareix que li agrada la pèrgola que un dia va muntar al saló; sol preguntar que quan la tornarà, segur que vols saber els dies que li resten per a disfrutar-la. El seu company li ha dit que vénen uns amics a visitar-lo... però no sap reialment quants. Entra al saló, disposat a saludar als visitants amb el seu millor somriure, però de sobte es troba sa casa envaïda. Gent per tot arreu, la cuina fins a dalt... fins i tot hagué de pixar un dia per la finestra, de la cua que hi havia. I els cabrons estos li ho pagaren amb dos birres.
“Be collons, dos birres són dos birres”, pensà Mario.

Tolos anys ix bono

Brussel•les, Berlin, Estocolm, Dresden... to los anys anem a algun lloc, i no sé lo que li fiquen, però tots els anys la visita ix bona. Al temps, anem expandint per tot arreu el pantalon tobillo. D’ací poc l’epidèmia haurà envaït el vell continent.

Un cafè... i un whisky!!!

Cafè no sé, no vam tindre collons, però whisky i birres, per arrobes. Saül ens preparà unes nits com a mínim curioses. Minimal, pluja, baixons (véase Fati en casa Saül el dijous cap a la 1), “subidons“ (véase Fati en la Chemie Fabrik, el dijous cap a les 4), gossos, peluts, tramvies, calor, xilens més pesats que el d’estadística... i Ferran i jo complint tots els reptes que ens marcava Saül (i que ni ell mateix complia, véase White Russian en el Lebowsky).

Frikis

Eixos som nosaltres. Sols ens cal ajuntar-nos per passar una nit fent el ganso amb el sing-star, el joc dels monos de la play o, com aquest cas, les versions free-style de les paelles de la gran Montesa i el baile del cuadrado (aportació diabòlica de Sergio, mai sabràs quan de mal vas fer).
Crec que aquest tipus de coses sols les podem viure entre nosaltres.

... i Dresden

El free-tour by Saül va ficar el punt cultural a la visita. Dresden és una ciutat prou bonica. El centre és preciós, amb una història molt trista, com la de tantes i tantes ciutats d’aquelles latituds. Alemanya és sinònim de renaixença.

Una de les millors coses de la visita va ser la fàbrica Wolkswagen. Allí els operaris es netegen el cul amb mocadors de seda, i per a esmorçar porten entrepans de caviar. Reialment curiós. Botella quasi s’escorre quan li digueren que el Phaeton podria pillar els 300 per hora. Ens digueren “podeu entrar als cotxes de mostra”, i mitja hora desprès quasi ens han de tirar d’allí a graneraes.

Agafàrem l’avió altra vegada a Altenburg, quan parà un momentet en doble fila, i tornada a casa. Però tornada com toca, sense escales a Reus ni res d’això. I desprès, despedides i vacances per a alguns, feina per a altres. Saül tornarà a finals de setembre, i no es sap molt be què es trobarà, cadascú va muntant-se la seua vida com poc. Sols esperar que de tant en tant pugam traure temps reunir-nos per a fer el friki a Alemanya, a Cancún o on faça falta.

Coses que són diferents en Alemanya (III)

2010-08-11T04:01:00.000-07:00

La veritat és que li estic dedicant poc de temps al blog. Són els últims dies de molta gent ací, i pràcticament cada vesprada o cada nit, eixim a fer-nos una cervessa o a fer qualsevol cosa. A més estic donant-li canya a l'alemany i a la busqueda d'alternatives per a l'any que vé. Per sort sempre tinc estones lliures a la feina. Ara, perquè estem en plena mudança de laboratori i quan no he d'estar transportant aparells no tinc un lloc per treballar.

Continue en la tercera entrega d'esta serie de coses que em sorprenen d'Alemanya. Serà la penúltima, mentre que l'última vull que siga un recull de les coses que, encara hui, són diferents en Alemanya de l'est.

Hui em vaig a centrar en dos aspectes de la cultura alemanya que desconeixia.

El primer és l'FKK. FKK són les sigles de Freikörperkulture, que traduit literalment és cultura del cos lliure, però crec que és més adient traduir-ho per naturisme.

L'estiu pareix que ens ha abandonat definitivament; fa quasi dues setmanes que plou quasi tots els dies, i les temperatures no superen sovint els 20°C, però, per sort, no sempre ha estat així. A Dresden va haver estiu, i dies on feia molta calor. Per a refrescar-se estava molt bé anar a llacs. Al voltant de Dresden hi ha molts i algun d'ells estan acondicionats per al bany i l'oci: pagant una entrada pots accedir a vestuaris, piscines i molts altres servicis. Al que jo més he anat és al de Cossebaude que té fins i tot un tobogà, rotllo parc aquatic. A mi em recordava a una piscina municipal.

Puix en tots estos llacs, hi havia una zona FKK, per a practicar el naturisme. És xocant per a nosaltres, ja que això seria impensable en Espanya, on les platges nudistes sempre són de difícil accés i allunyades de nuclis de població.

A Alemanya la cultura naturista té més de 100 anys. A principi del segle XX es practicava naturisme massivament, després va ser prohibit pel nacionalsocialisme, però amb la DDR es va tornar a posar de moda, ja que la República Democràtica Alemanya (sobretot a partir dels anys 60) era molt moderna amb estos temes i molt lliberal sexualment parlant. A la zona on es troba Dresden hi ha gran tradició, i en l'actualitat no és difícil trobar clubs i campings on es practique el FKK. A més com ja dic, tots estos llacs tenen zones on poder pendre el sol i banyar-te nuet tranquilament.

Són coses que quan desconeixes el país no esperes trobar ací. Es sol creure que els alemanys són quadriculats, i jo ara que els conec pense que això és sols per al treball, o per a la forma de fer certes coses, però pel que respecta a llibertats individuals, al respecte a les decissions dels altres (qui vol es banya amb roba i qui vol es banya nu), ens trauen molts anys d'avantatge.

Si algú te interés (i sap alemany) pot consultar esta pàgina web on hi ha molta informació sobre el tema.

--------------------------------------------------------------------------------

L'altre tema del que volia parlar és del "pfand". Pfand significa depòsit. Les botelles de plàstic (cola, aigua, té...) les llaunes i els botellins de cervessa ací tenen pfand. Qué vol dir això? Que pagues un recàrrec, que va des d'els 8 centims dels botellins de birra, fins als 25 de les botelles de plàstic, que et tornen quan portes l'envàs buit al supermercat. Esta medida es feia en Espanya en algunes botelles fa molts anys i sincerament es podria recuperar.

Per a l'usuari és un rotllo. La veritat és que carregar les caixes de cervessa buides per a arreplegar el pfand no mola, peró té moltes altres avantatges.

Este sistema afavoreix el reciclatge, qui no ha vist a la seua localitat els contenidors de plàstic plens, o simplement gent que es caga en el reciclatge i ho tira tot junt. Doncs amb este sistema t'assegures que tant plàstic com vidre es va a reutilitzar, ja que com has pagat de més, tot el món ho torna per a recuperar els diners.

És també el mètode de compensar a qui organitza una festa en sa casa. Ací tot el món porta la seua pròpia beguda a les festes de pis, i quan acaba deixa allí les botelles. Així l'amo de la casa, ja que al dia següent s'ha de fotre netejant totes les deixalles, te una xicoteta ganància. En la festa que vaig organitzar al meu pis, vaig traure uns 15 € de pfand, i quan van vindre els enginyers químics a vore'm uns altres 12.

Però sense dubte, el millor aspecte del sistema és que evita que als carrers hi haja gent demanant. En lloc de demanar, els captaires, el que fan és buscar pfand. A Neustadt, el barri de festa de Dresden, i també en altres parts de la ciutat, es veu a molta gent bebent al carrer, així que hi ha un bon mercat. Amb açò s'aconsegueix tindre la ciutat més neta, i que els captaires no "molesten" a la resta. Els rics, o els solidaris, no es guarden les botelles, les deixen allà on estaven bebent, segur que algú necessitat les arreplega.

Nosaltres hem batejat a esta gent que arreplega pfand, com a "pfandmans" (no, no hem sigut molt originals), i és curiós veure-los actuar. Solen anar en bicicleta, i sempre la porten fins a dalt de caixes i de bosses, totes plenes de botelles.

Solen ser gent major, però a Neustadt hi ha un més jove, que sempre està rient, i sempre es para a parlar amb nosaltres. Clar, és el nostre favorit, i si el trobem després d'haver estat bebent al parc, sempre li indiquem on estàvem, per a que ell arreplegue el nostre pfand. L'altre dia vaig estar parlant amb ell, i li vaig dir que era el millor pfandman del Neustadt, ell reia, com sempre, i em va dir, "Ja, ich bin der pfandkönig", el rei del pfand, el rei d'allò que la gent no vol, bonica metàfora.

Este és ell amb la seua bicicleta:

No, és broma, però la bicicleta va quasi, quasi així de plena.

Les primeres coses que faré quan torne.

2010-08-02T05:21:00.000-07:00

Tinc moltes entrades pendents. Estic a l'espera de que m'envien el resum de la visita dels enginyers químics, el monòleg del meu germà del dissabte i material gràfic del partit del Dynamo, així que mentre tot això aplega vaig a contar-vos les primeres coses que faré quan torne.

Últimament a Dresden estem melalcohòlics, paraula inventada, que sols afegeix a l'estat alcohòlic que tenim sempre la melangia de despedir als que van anant-se'n que ja comencen a ser majoria.
A mí, per sort encara em queden dos mesos, i tot i que tinc ganes d'anar a casa (ja porte 7 mesos seguits ací) he d'aprofitar este temps a tope, i acabar de disfrutar de l'estància per emportar-me un bon gust a la boca. Així, és molt probable que este cap de setmana anem uns quants a Cracovia, ja que les coses que no fem ara ja no les farem.

Però també hi ha moltes coses que es troben a faltar ací, i que vull fer en quant aplegue:

- Anar als Montaditos de Benimaclet.
- Buscar una actuació de Xavi Castillo que em vinga bé i tornar a anar a veure'l i a pixar-me de risa amb ell.
- Tirar-me un diumenge per la vesprada al sofà i tragar-me tot l'esport que facen per la tele.
- Jugar a padel.
- Menjar coses bones de ma mare. Ací, intente cuidar-me i menjar bé, però vull menjar ja, una bona fideuà, un "cuchifrito" i tot i que jo no sóc molt fan de la paella, també m'apeteix molt una.
- Cremar el Namala.
- Beure'm una Gordons en la Bierwinkel en la gent de classe.
- Anar a algun concert "del rotllo".
- Donar-li canya als monòlegs.
- Buscar treball.
- Apuntar-me a classes d'alemany per a no perdre el que he aprés ací.
- Quedar en mogolló de gent que tinc ganes de veure.
- Trobar a faltar Dresden i sobretot a la seua gent :-(

200: Introspecció (II)

2010-07-26T04:36:00.000-07:00

Anem per feina. El termini de votació ha acabat (ja fa uns dies) i per un sol vot ha guanyat l'opció d'introspecció per a l'entrada 200, encara que segurament tambe escriuré les altres, no tindran el privilegi de ser l'entrada 200. I ara ja si, ahí va la meua segona introspecció:

1. Primer vull posar en antecedents. Si escriguera esta entrada un altre dia no seria exactament igual a com ho serà hui. Són les 14:27, és dilluns, estic a la feina i no tinc molt que fer. Res que no es puga deixar per a demà, així que he decidit aprofitar que he d'estar ací per a escriure l'entrada 200. Estic encara de resaca (no alcohòlica, sinò més bé emocional) de la visita dels meus amics els enginyers químics a Dresden. A més està celebrant-se un festival al meu poble, i el meu germà (i jo com a escriptor) està a la final d'un concurs de monòlegs. És segurament el primer moment des que estic ací que m'apetiria més estar allí.

2. Després vull parlar del meu blog. 200 entrades, que són un bon resum del que he viscut durant els quasi 3 anys que fa que el tinc. Per què un blog? Perque m'agrada escriure, jo he escrit sempre, i ara quan escric alguna cosa, en lloc de guardar-la en una carpeta de l'ordinador, la guarde ací, i potser que a algú li entretinga llegir allò que jo escric. Però no sols per això. Jo escric el blog principalment per a mi, per a ordenar idees, per a pensar... el blog és una de les poques coses amb que sóc constant. També serveix per a que la gent que tinc lluny conega més o menys com em van les coses.

3. Per què en valencià? És senzill. Este blog està escrit com ja he dit per a mi. Seria estúpid no fer-lo en la llengua en que millor m'expresse i he utilitzat des de sempre a casa. Altra cosa és que canvie en alguna entrada pel castellà, pel motiu que siga, però la llengua principal d'este blog és i seguirà sent el valencià. Que amb el castellà aplegaria a més gent? qui no pot perdre els 15 segons que costa copiar el text i pegar-lo en el traductor de Google és que tampoc té molt d'interés.

4. Hi ha gent que mai ha entés el blog. No entenen esta necessitat de posar les coses per escrit i molt menys de fer-les públiques. Com ací parle molt de mí, és inevitable parlar també de la gent que m'envolta. No crec que haja faltat mai el respecte a ningú des d'ací, però és cert que tampoc he acceptat mai que la gent opine sobre que he de publicar o no, ni tampoc m'arrepentisc de cap de les entrades que he escrit. Molta gent diu que llegint el blog s'aplega a coneixer-me més, o es veu una faceta que no acostume a fer pública. Així que si algú no entén el blog, és que realment tampoc m'entén a mi.

5. Després de parlar sobre el blog cal tornar la vista enrere. Des de Introspecció (I) han passat un any i dos mesos molt intensos. És graciós perquè just en aquella entrada anunciava que era probable vindre a Dresden enguany, i ara ja porte ací prop de 10 mesos. He canviat? En allò més bàsic crec que no. Com a molt m'he enriquit; he conegut altres gents i altres formes de fer les coses i m'he sabut adaptar molt bé a les circumstàncies.

6. Si parlem de la meua relació amb els alemanys o amb la cultura alemanya, el bagatge i la impressió que m'emporte del país és tremendament possitiva. Hi ha que veure qui són els alemanys al món i com han aplegat al que són ara. Després de les dues guerres mundials pareixia impensable que Alemanya tornara a ser una potència i hui ho és. El que més m'impresiona és que els alemanys saben que està bé i que no ho està, però el seu sistema no es basa en prohibicions. Seria massa llarg exemplificar açò i no és l'objectiu de l'entrada, però a mi em sembla que les coses funcionen millor que en Espanya sense la necessitat de tantes normes i que hi han moltes coses de la cultura d'ací molt exportables.

7. A més els alemanys saben divertir-se. Les alternatives d'oci, almenys a Dresden són brutals, i a més asequibles per a totes les butxaques. El seu clima tan fred a l'hivern i la falta d'hores de llum, fa que en quant aplegue l'estiu la gent envaeixa els carrers i es passe els dies fent barbacoes als parcs, juntant-se als llacs que per ací abunden... He conegut alemanys que no tenen res a veure amb la imatge de cap quadrat que tenim d'ells, autèntics bohemis, amb uns valors que en Espanya no s'entendrien i ací es veuen amb més normalitat, perquè també em sembla que Alemanya és un país molt tolerant.

8. També vull parlar del meu curro ací, que la gent diu que no ho faig mai. L'any passat vaig fer pràctiques a una empresa on el més important era produir: hui han d'eixir 2000 kilos d'açò, ens fa falta tanta materia prima per a la setmana que vé, o no podrem servir a tal client el que ens havia demanat a temps. Ara estic en un institut d'investigació i el temps i els diners no són problemes. El ritme és més sosegat, els projectes s'eternitzen i es compleixen els expedients publicant pòsters i articles. El meu treball al laboratori es monòton, quasi avorrit, i encara que el tema és interesant, a mi em toca una part tant xicoteta, que és difícil veure la perspèctiva. Quan per exemple la meua cap junte les investigacions de tots els del meu grup de laboratori, les organitze i publique un llibre que es diga "Superfícies ultrahidrofòbiques: estudi i aplicacions" segur que és molt interessant. Però el meu treball es basa en provar distintes tècniques per a adherir distints polímers sobre plaquetes de 1x2 cm de diversos materials metàl.lics i tractar i comparar els resultats de grosor que s'obtenen. Després altres companys mesuren angles de contacte o estudien les superfícies amb microscopis...El tema és molt interesant i té moltes aplicacions, la feina és avorrida.

9. Després de feina toca parlar de futur, i açò és quasi una utopia. Tot i que la feina és avorrida, si m'oferiren un PHD segurament em quedaria, perquè m'encanta Dresden, perquè estan ben pagats, perquè quan acabes eres doctor en un tema de moda i perquè les notícies des d'Espanya en quant a feina no són molt bones. Però veig improbable que m'en oferixquen un, estàn eixint molt pocs i normalment quan ix un està asignat abans de fer-lo públic. Estic enviant també currículums a empreses d'ací, però el meu alemany encara no és suficient com per a treballar en ell, i açò pot ser un handicap. Si no fructifica, el meu futur serà tornar, de moment a València, i buscar feina sense posar-me cap limitació en quant a indret geogràfic. Així que no tinc ni idea d'on estaré l'any que vé.

10. Com he dit al principi, la visita dels químics m'ha fet recordar com de bé m'ho passe en ells, i ganes de tornar a València. Clar, porte ja 7 mesos ací sense tornar i sense vacances i va cansant. A més molts dels que han compartit l'any en mí estan començant a anar-se'n i és com si et donares compte que queden dos mesos, i que encara que segur que hi hauran dies bons, però el millor ha passat.

11. Bons moments hi ha hagut molts. Porte ací 10 mesos genials: Com ens van conèixer tots al principi, el meu aniversari, les chemies, els flower powers, els trinken trinken trinken, les festes de piso, el Männertag, els viatges, les barbacoes, la Bunte...

12. Però qui fa als moments especials és la gent, i per a parlar de la gent ho divideisc en dos punts. Primer dels xics. Erem minoria, però sempre hem estat molt units. El Männertag (i també la Bunte) va ser la culminació d'eixa unió, però és que els xics ens hem portat be en tot el món, erem tots d'un rotllet paregut i paregut als meus amics de la universitat. A més entre nosaltres no calien grans explicacions ni hi ha hagut cap discusió. És el que té ser xics.

13. Les xiques. Jo sempre m'he relacionat bé amb les xiques i per això en tinc moltes entre les meues millors amistats. Ací no ha estat molt diferent, i com eren majoria també he fet un grapat de bones amigues. Tant en els xics com en les xiques no he dit noms, perquè segur que se m'oblida algú a qui voldria nomenar, i no vull quedar malament en ningú. La gent que pot contar en mí, ja ho hauria de saber.

14. Després de parlar de les xiques algú esperara que parle d'amor o alguna cosa així. No hi ha molt a dir. Venia ací sense cap expectativa i havent aprés que les coses si han de passar, passen sense buscar-les i si no han de passar ja pots pagar fantes, enviar SMS, firmar en el mur de facebook i passar hores menjant orella que no passen. Com tampoc ha hagut cap xica que m'haja agradat tant com per a fer estes coses (i això és un progrés), he disfrutat sense cap escalfament de cap de l'experiència. Això no vol dir que cap de les xiques de Dresden fòra interessant, certament algunes d'elles són molt especials. Poc més a dir en el tema emocional-sexual, els que me coneixen saben que jo no soc un Nastyboy, així que si no ho he estat en 25 anys, és tonteria començar ara, no és el meu estil.

15. M'agrada quan pense que la gent que tinc ací és ara com la meua família. Em referisc a que per a qualsevol favor inmediat que necessites, has d'acudir a ells. Així que la gent (jo forme part de la gent, que he ajudat en moltes mudances), igual perquè mai se sap quan necessitara ajuda, sol respondre molt bé quan els demanes qualsevol cosa . Un exemple és que quan jo necessitava colxonetes per a que dormiren els meus amics, vaig deixar el missatge al facebook a les 10 i a les 11, ja les tenia totes clares.

16. Molts no es creuran que jo sóc una persona molt tímida. Alguns pensaran com és possible que siga capaç de fer el pantalón-tobillo davant d'un escenari ple de gent i siga tímid. Supose que hi ha timidesa en diferents contextes. Jo no sóc tímid tampoc a l'hora de conèixer gent nova, però si em costa molt, moltíssim, parlar de les coses que m'afecten de veritat, de les coses serioses o importants. El meu pensament és que cadascú te les seues miseries, i si les guardem per a nosaltres i deixem veure sols la cara bona, podem alegrar als altres. No ho sé, no sóc egoista en eixe aspecte.

17. M'he trobat amb prou energia últimament. He pogut anar a treballar sense dormir, i a Leipzig, ho he donat tot en viatges, en caps de setmana interminables i poques voltes m'he sentit cansat. I això és una bona senyal.

18. M'agrada dir-me Saül i ser esquerrà. Saül és un nom peculiar, quasi estrany i ser esquerrà és pertanyer a una minòria, i sempre m'han agradat les minòries.

19. Vaig acabant. Han passat quasi dues hores des que he començat i ha quedat una rajola considerable. Segurament la primera part tenia més sentit, i ací més que contar coses de mí, he fet un repas dels últims mesos, ja que la majoria de coses que contava en Introspecció I no han canviat, de fet la gent tot i ser estranger i no fer tanta pinta d'alemany continua preguntant-me pel carrer :-)

20. Gràcies a tots els que haveu aplegat fins ací. Era una entrada especial i l'heu triada vosaltres. Espere poder escriure almenys 200 més, i no defraudar a la gent que perd alguns minuts entrant ací

Dos patas pa un banco

2010-07-18T03:29:00.000-07:00

Este banco, que soy yo, quedó el miércoles medio cojo, y este martes quedará cojo del todo.

Porque sin ellos, esto no hubiera sido lo mismo.

Y es que no queda otra que acostumbrarse a las despedidas, que van a ser frecuentes, casi incesantes, hasta que llegue el día en que yo también me despida, dejando atrás un montón de momentos vividos, un puñado de nuevos amigos, y un futuro que a día de hoy no puedo ni intuir.

Pero para que el banco no caiga, este miércoles llegan desde Valencia ni más ni menos que ocho patas, ocho de las mejores patas, a las que habrá que hacer sitio como sea.

Que me la tallen

2010-07-08T13:27:00.000-07:00

Que em pique un exèrcit de mosquits si no sóc jo. Que vinga a per mi la Polizei si em defraude, si em traïsc. Que no em deixen beure cervesa, que no torne a eixir el sol, que em peguen patades als ous i cops de puny a la boca de l'estòmac si m'oblide de les coses importants, si no em porte com toca, com sempre.

Que vinguen a mi totes les plagues d'Egipte, que el Vila-real baixe a tercera, que el PP governe sempre si algun dia deixe de somriure, si em torne seriós. Que no em deixen tornar al Carnestoltes de Pego, que tanquen per a sempre els xiringuitos, que a la platja s'haja de pagar si no valore tot el que tinc, si deixe de creure que el premi està en l'esforç, que allò fundamental es troba al camí i no al destí.

Si em torne materialista, si perd l'humilitat, si em convertisc en "gilipolles", que es passen tot el dia fent-me pessigolles en els peus, que m'esmussen amb el soroll de l'ungla i la pissarra, que a ma mare si li oblide cuinar la fideuà.

Que me la tallen si algun dia em mire a l'espill i no estic orgullós d'allò que veig.

Habemus serie

2010-07-08T12:59:00.000-07:00

En esta entrada que vaig escriure en febrer, contava que m'havia acabat Dexter i que estava pensant quina serie veure.

Des d'aquell dia he continuat veient capítols de The Big Bang Theory, que sempre m'entreté i he vist la primera temporada de Los Soprano, que tot i reconèixer que està ben feta, no m'ha acabat d'enganxar, encara que segurament la reprendre algun dia perquè tot el món diu que la primera temporada és com una introducció i és més avorrida que la resta.

Però per fí tinc una serie que m'encanta per presentar-vos, hui m'he acabat la primera temporada de Breaking Bad:

El de la foto és Walther White personatge principal de la serie, i és un puto crack. A l'altura de Dexter Morgan, un personatge amb mil matisos, que com Dexter porta una doble vida i és simplement genial. També els personatges secundaris estan molt currats i els guions són extraordinaris, molt, molt ben escrits.

No vull dir res de l'argument perquè crec que és millor disfrutar-la sense saber-ne res. Sols comentar que té dues temporades, la primera que és la que jo he vist de sols 7 capítols és molt bona, però els meus colegues d'ací que han vist la segona diuen que és encara millor, així que la començaré de seguida. A més la serie ja ha renovat per una tercera, que començarà en 2011.

I per acabar dir sols un detall: la serie té molta química, i això és bó si eres un enginyer químic.

Mireu-la hòstia, que val molt la pena!

Jabulanis i vuvuzelas

2010-07-05T11:00:00.000-07:00

És estrany que encara no haja escrit res sobre el mundial, coneixent com m'agrada el futbol (i l'esport en general) però és que últimament tinc faena, així que no puc actualitzar al curro, i per fí, la calor i el bon oratge han aplegat a Dresden, així que sempre fem alguna cosa per les vesprades, llacs, barbacoes, paxangues de futbet...i com no, veure partits del mundial. La conseqüència de tot açò és que tinc el blog molt abandonat.

Vull dividir esta entrada en quatre parts.

La primera té a veure amb el títol. Hi havia expectació perquè el mundial es jugava a Africa. A part de que la cançò es diga WAKA-WAKA, el baló Jabulani (i siga un baló de platja) i els negrets donen pel cul amb les trompetetes dels ous, no hi ha havut grans diferències. Al final, el camp és el mateix i juguen 11 contra 11, té igual la latitud. Als equips africans els continua faltant ordre (i no fallar penals a l'últim minut de la prorroga i que Costa de Marfil no caiga sempre al grup de la mort), i com quasi sempre el que juga millor guanya, té igual que siga en Africa que en la Xina popular (Carod Rovira dixit). Almenys ha fet visible al continent, tot el món ha mirat a Africa durant un més i això és bo, encara que segur que insuficient.

Després cal rendir-se als peus del Guaje, el millor davanter del món, que té moltes paperetes per a quedar màxim golejador del campeonat. Pot semblar oportunista parlar ara de Villa, però tots els que han parlat amb mí de futbol saben que m'encanta; és el futbolista amb més gol de tots, sols comparable al millor Eto'o. Villa té sempre la porteria entre cella i cella, és la seua referència, la seua obsessió, tot allò que fa Villa sobre el terreny de joc ho fa buscant el gol, és el millor, i si no fòra per ell Espanya haguera tingut un mundial molt negre.

Vull destacar el paper de Capdevila, que estava discutit i es sentien veus que havia de jugar Arbeloa... seria un sacrilegi. Capdevila puja la meitat de les voltes de Sergio Ramos, però amb el doble de criteri, i a voltes tira centros que no van al banderí del corner. A més està ràpid, amb moltes ganes i ha estat providencial al tall en moltes ocasions. Arbeloa defensa bé i prou.

L'altre gran dilema és el debat doble pivot si, doble pivot no. Realment no hi ha debat, si hem jugat així contra Honduras i Suïssa, Del Bosque no va a canviar-lo contra Alemanya, que a més amb Khedira i Schweinsteiger segur que ens apreta molt al migcamp. Jo crec que per a la majoria dels partits s'hauria de jugar en Cesc en lloc de Xabi Alonso, però és que pareix que la feina de contenció que feia Senna soles en l'eurocopa, estos no l'abarquen ni entre els dos. Com no va a renunciar al doble pivot, pareix una bona notícia que es comente que Silva entrarà per Torres. A voltes a Espanya li ha faltat un altre jugador de toc. Veure arrancar a Villa des de la ratlla del mig camp i pegat a la banda esquerra fa mal als ulls.

Ara, la tercera part. Vull contar com es viu el mundial a Alemanya. La veritat és que s'ho curren: ací a Dresden han montat el Hyunday fan park on han donat quasi tots els partits del mundial en una pantalla gegant, on la única pega és que no es pot entrar beguda ni menjar (i els preus dins són prohibitius), però jo he anat molt, als partits d'Espanya i d'Argentina, i també a algun altre. Hi ha molt bon ambient. Als carrers fa temps que no es parla d'altra cosa, i es nota que la gent viu el mundial amb intensitat.

Ací ara es respira eufòria, està justificada. No vull imaginar com estaria Espanya si li'n haguérem fet quatre a Inglaterra i altres quatre a Argentina. La veritat és que Alemanya sap a qué juga. Té un bon bloc, i l'entrenador ha tingut els ous de possar a tots els joves de titulars, i són molt bons. Alemanya té per davant molts anys on sempre va a ser favorita, perquè si amb la generació anterior que era ben fluixeta sempre aplegava lluny, ara que té bons futbolistes donaran por.

I si apleguen lluny segurament és pel seu caracter guanyador. Tots creuen que ens van a guanyar, diuen "Espanya és un bon equip...però nosaltres som Alemanya". És no sols per al futbol, és més una filosofia de país, tenen un caràcter guanyador, es creuen els millors i s'esforcen per demostrar que ho són. Són competitius, estrictes, ordenats...i això els fa ser bons, els fa ser forts, i fa que Alemanya siga tan important al món. Sols un poble així podria ser ara el que és després de com va acabar les guerres mundials.

Jo anava en Argentina, perquè ara és una putada veure el partit ací. No podem anar a la pantalla gegant, perquè entre 10.000 persones segur que hi ha un bobo, o més d'un, i ens la podrien liar, així que estem pensant en ocupar un bar, preferiblement espanyol i fer-nos forts allà per a ser majoria.

I el quart i últim tema que vull tocar és la bandera. L'altre dia vam tindre un debat interesant sobre el tema.

Ací veus per tot arreu banderes, als comerços, als cotxes...ací la bandera uneix, no divideix. Els motius: variats. La bandera alemanya recorda a un moment dolç de la història alemanya, la seua reunificació, l'espanyola al moment més trist de la seua, la guerra civil. Però a part d'això que són coses que van passar fa 70 anys, l'asociació de la bandera amb la dreta i amb l'extrema dreta és inevitable. És culpa nostra o és culpa seua? Es pot fer l'asociació: si a les manifestacions contra la inmigració, contra els matrimonis homosexuals, contra l'abortament està ple de banderes d'Espanya, quan jo porte una bandera d'Espanya vol dir que done suport a estes causes? Altres diuen que és l'esquerra la que fomenta açò i a qui li van bé allò que ells anomenen "complexes".

I este debat a mi no em toca, jo mai portaré una bandera d'Espanya, ni segurament de cap altre país. Espanya hauria de ser una república federal i les regions haurien de tindre molt més pes a Europa, perquè són cultura. Com açò sòna a dia de hui poc menys que a acudit, no em senc molt representat per cap bandera.

Jo vull que guanye Espanya, perque sé que tinc més en comú amb un espanyol que amb un holandés, i perquè em naix animar a Espanya i cantar els gols de Villa. Però no alce la bandera i cante el "yo soy español" amb la boca xicoteta, perquè no tinc cap sentiment de patriotisme (o és chauvinisme) ni molt menys de nacionalisme espanyol...jo em sent ciutadà del món i bàsicament em torque el cul amb les banderes i amb les fronteres.

Quan veig algú al facebook que s'apunta al grup "Estoy orgulloso de ser espanyol" sempre pense, puix que sort tens, perquè a mi me la repampimfla.

Acabe amb una reflexió que va escriure l'altre dia Tanis al facebook: "Patriotisme és creure que el teu país és el millor sols perquè tu has nascut en ell".

200 - 5 = 195

2010-06-28T07:13:00.000-07:00

He publicat una enquesta a la part dreta del blog.

Esta és l'entrada 195. Per a celebrar l'entrada 200 del blog volia fer alguna cosa especial. I he decidit que per primera volta sigueu vosaltres els lectors els que escolliu de que vaig a parlar.

Com fer-ho? L'entrada 200 es pareixerà a una d'estes tres:

Introspecció

En maig de 2009 vaig contar moltes coses sobre mi, vaig posar per escrit els meus pensaments, vaig explicar coses que segurament molta gent no sabia. Però clar, encara queden moltes coses per contar, i pot ser que a algú l'interese que repeteixca esta introspecció, més d'un any després, i després de viure ja molts mesos a Dresden. Si és així, vota per introspecció.

El 160

En gener de 2009, jo anava cada dia a treballar a PPG amb l'autobús 160. Inspirant-me en aquells viatges vaig escriure un relat curtet, que va tindre prou acceptació. Ara també utilitze molt ací a Dresden el transport públic, i crec que pot donar prou de joc per a una entrada. Si t'agradaria que fòra la 200, vota per ella.

Inconformista

En octubre de 2008 vaig escriure la tercera part d'una serie de poesies, on basicament me cague en tot, en tot allò que no m'agrada vaja. En esta tercera part estan els enllaços a les dos primeres, per si a algú li interessen. Any i mig després tinc moltes coses noves per a cagar-me en elles, així que si vols que ho faça en l'entrada 200, vota per esta opció.

Teniu aproximadament 20 dies per a votar, que és el que normalment tarde en escriure quatre entrades. El vot es com sempre anònim, però com sempre també podeu explicar als comentaris que haveu escollit i perquè, o inclús proposar un altre tema.

Coses que són diferents en Alemanya (II)

2010-06-28T05:25:00.000-07:00

Hui en lloc de centrar-me en una única cosa, com vaig fer amb el "futbolín" vaig a intentar comentar si algunes dels tòpics que tenim sobre els alemanys són certs i a parlar de moltes més coses diferents que m'han cridat l'atenció.

- És cert que els alemanys beuen tanta cervesa com diuen?

Absolutament. Ací és molt difícil trobar cerveses de menys de mig litre. El concepte de "quinto" directament no existeix, i jo sols he vist "tercios" en discoteques i en el LIDL, la compra estandard de cervesa es mig litre i en botella de vidre.

La secció de cerveses dels supermercats és flipant. Varietat i quantitat. Preus molt asequibles, des de 0,35 € el mig litre de les més roins, fins al euro de les més cares, que jo no he comprat mai. Per 0,45 aproximadament, tens la Sternburg (no confundir amb la del Mercadona) que comprem sovint, i si un dia estàs esplèndit per 0,75 € tens bones cerveses com la Feldschlößchen, la Freiberger o les cerveses txeques, Staropramen, Pilsner Urquell o Budweiser txeca.

També hi ha bars a Neustadt que fan la seua pròpia cervesa, i en qualsevol esdeveniment ací: concerts, partits del mundial, barbacoes...la cervesa és indispensable.

Ells beuen en quantitats industrials, és fàcil veure els divendres i dissabtes per la vesprada com grups de 2 o 3 compren una caixa de 20 cerveses, és a dir, 10 litres, que es beuen eixa nit. No és estrany que després bramen al tramvia.

Segons esta web Alemanya és quarta al món en el consum de cervesa per persona, mentre que Espanya està al lloc 12. Els primers, els txecs, no m'estranya la seua cervesa és boníssima.

Com a curiositat dir, que encara que és lògic pensar que l'estat alemany que més cervesa consumeix és Baviera (per allò de l'Oktoberfest), no és així. És ací en Sajonia on es beu més cervesa, l'alt percentatge d'atur d'esta zona respecte a l'oest influeix en que es bega tant, la gent no té res a fer, i té tot el dia per davant per a posar-se tebi a birres.

----------------------------------------------------------------------------------

- És cert que els alemanys porten sandalies amb calcetins?

Absolutament cert. Jo creia que era un tòpic més, però és que tothom ací les porta. A l'hivern, els meus companys de despatx tenien unes sandalies a l'oficina, i quan aplegaven al treball se les canviaven per les sabates. Qüestió de comoditat i de no omplir la moqueta de neu pensava jo...però és que quan ha aplegat l'estiu ha estat molt pitjor, veus sempre a gent que les porta, orgullosament pel carrer, solen ser d'aquelles estil californià, lligades al darrere:

sol portar-les gent més major, però també es veuen molts joves que s'apunten a este atemptat contra l'estètica i el bon gust.

----------------------------------------------------------------------------------

I per últim per a hui volia ensenyar-vos un aparell domèstic que segur que molts dels que no haveu viscut en Alemanya no haveu vist mai:

És una kocher-wasser, o en un intent de traducció, una màquina per a bollir l'aigua. Esta màquina es connecta a la corrent elèctrica, se li introdueix aigua dins i mitjançant una resistència, fa bollir l'aigua en un parell de minuts. Podeu dir, el microones també fa això, o si posses al foc un cassó, també bull l'aigua.
Això mateix pense jo, però els alemanys creuen que tindre un d'aquest aparells és molt pràctic, i en totes les cases hi ha un, o més d'un. També a tots els despatxos del curro on jo he entrat tenen la seua, ací si li trobe més sentit, per si vols una infusió...

A més, la cafetera italiana, com la que tots tenim a casa en Espanya, ací no es veu. El café el fan amb cafeteres elèctriques, que no són més que una d'estes màquines de bollir l'aigua que té a la part superior un compartiment on es posa el café i el filtre (de paper).

El resultat: aigua-xirri. Sort que jo no bec café perque el que que beuen ací té pinta de ser una bona merda. A més se les donen de tindre cultura de café, i als supermercats la secció és enorme i hi ha mil varietats i marques...pobres ignorants.

BRN (II): La festa

2010-06-21T08:06:00.001-07:00

I quina festa...

Neustadt, el barri molón de Dresden, tancat al trànsit durant tres dies (de les 18:00 del divendres a les 22:00 del diumenge). Inundat de gent, de paradetes de menjar on podies comprar kebabs, pizzes, bratwursts, noodle box i també coses que els propis veins preparaven, de paradetes de beguda (que a nosaltres no ens feien falta, gràcies a que teniem un pis franc, el de Dani, amb litres i litres d'alcohol), de DJ's cada 10 metres, de concerts improvisats, d'altres concerts més grans, de festes en pisos quan la música al carrer parava.

L'ambient era boníssim, no vaig veure ni una baralla. També va ser genial l'ambient entre nosaltres, els espanyols... Tothom parlava de la Bunte com una gran cita, i sol passar que quan esperes molt d'una festa, o d'un esdeveniment aquest t'acabe decebent; no ha estat el cas. No m'estranya que vinga gent de tota Alemanya, no m'estranya que tot el món ens haguera parlat tan bé de la Bunte, és genial!!

Personalment, ho vaig passar brutalment bé...un cap de setmana que recordaré sempre. Tant bé ho vaig passar que hui és dimarts i encara arrossegue seqüeles.

Tant de bo tots nosaltres (o molts, si tots no podem) ens pugam retrobar en la BRN 2011.

---------------------------------------------------------------------------------

Fotos (By María y Julia)

-------------------------------------------------------------------------------

Em vaig voler allunyar. Havia acabat el concert de Marmita Sajona i encara extasiat de com havia ballat i botat, vaig deixar el centre de l'escena i vaig voler mirar-ho tot un poc des de fora, em vaig apartar uns metres i vaig seure. Volia gravar a foc el record d'este cap de setmana, que ja acabava, en la memòria, processar les imatges, les paraules, les cançons, els moments irrepetibles i sobretot a la gent que els fa irrepetibles...

Després la vaig buscar amb la mirada...no estava. Com tantes altres estones durant el cap de setmana no estava allà. Vaig pensar en quant de temps feia que una llum no em cegava així i si valdria la pena fer un esforç. Aleshores vaig veure a algú fent fotos i vaig anar cap allà; vaig deixar el meu aïllament, vaig deixar de pensar, quasi vaig deixar de sentir.

----------------------------------------------------------------------------------

La Bunte no haguera estat el mateix si després de tota la nit de festa, amb les meues borratxeres haguera havut d'anar a buscar el tramvia, on segurament m'haguera quedat dormint fins a l'última parada. O si després, al matí següent, de resaca, m'haguera tocat fer el camí invers per tornar a Neustadt. Així que durant estos tres dies he sigut un poc de Neustadt, vaig portar cap allà el dijous tots els meus trastos, i en casa de Isa, en el centre neuràlgic de la festa he dormit a les mil meravelles, junt amb Jose que també va pendre la mateixa decissió que jo. I clar, li ho havia d'agrair d'alguna manera:

Con su Zaragoza en las entrañas,
con el Sahara en el corazón,
Isa Visa se merece una canción,
no me vengas con patrañas.

Que la cante María y su marmita,
que la bailemos todos sus amigos,
que mis palmas sean hoy testigo
pa que mueva las rastas mi favorita.

Nos abrió las puertas de su casa,
nos hizo sentir como en la nuestra
aunque le dimos un poco la brasa,

siempre que salía a la palestra
nuestra famosa frase: eres sarasa?
Isa, guapaaaaa. Gracias maestra!!!

Nosaltres els valencians (VI): sobrecostos

2010-06-14T13:49:00.000-07:00

Després de llegir este article a l'informatiu (un dels pocs mitjans de comunicació en valencià, on sempre es troben articles interessants), m'ha entrat tanta ràbia que no he pogut evitar vindre al blog i escriure una entrada.

Per si hi ha algú amb tanta mandra que no es va a llegir l'article sencer, el resum vé a dir que la Ciutat de les Arts i les Ciències acumula 587 milions d'euros (que es diu ràpid) en sobrecostos. L'opera va costar un 274% més del que es va pressupostar inicialment i l'oceanogràfic un 344% més. La majoria dels edificis del conjunt arquitectònic han estat dissenyat, com tot el món sap, per Calatrava ("dels dos germans, el lleig" Xavi Castillo). Sense entrar a valorar (perquè no tinc ni idea d'arquitectura) l'estètica dels edificis, que a mi personalment no em disgusten, tindre la caradura de gastar així, em pareix indecent.

Si la Generalitat fòra una empresa privada està clar que una volta pagada la despesa extra del primer contracte s'haguera deixat de contractar a este arquitecte per a sempre i el responsable d'aquella decissió haguera tardat segons en engreixar les llistes de l'atur. Però no, ací se l'ha contractat repetidament, i se li ha continuat deixant que es gastara a totes les seues obres molt més d'allò que posava al pressupost.

On van eixos sobrecostos? Està clar que algú te interés en que les obres les faça aquest senyor, i també pareix clar, que serà difícil que els ciutadans apleguem a conèixer la veritat sobre este assumpte. Una dada important, és que açò sols ocorre a València, i que quan Calatrava fa les seues obres a altres ciutats, s'ajusta al pressupost, per què ací no? cadascú pot traure les seues conclusions.

Però allò vertaderament trist i vertaderament important, és la quantitat de coses útils per als ciutadans en que es podien haver invertit eixos diners. A l'article diu que amb eixos quasi 600 milions d'euros es podien haver construït 122 col·legis nous a la comunitat. Segur que també es podien haver construit hospitals (dels hospitals de gestió privada, també en parlaré un dia) i m'entren calfreds de pensar quantes balises de 3.500 euros, com la que haguera salvat la vida de 43 persones, com la que haguera salvat la vida de Majo, es pagarien en eixos sobrecostos.

Ja ho diu la gossa, sempre hem sigut una casa de putes...

Casualitat

2010-06-07T13:03:00.000-07:00

Entres en un univers que coneixes. Et sonen eixes formes, eixe tonteig, eixos ulls que miren com volent que els perdones, que et diuen que no és possible. Eixos morros que voldrien fer-te mil coses i que no poden, i no pots exigir perquès, ni fer preguntes, és com és i ho deus entendre.

Els efluvis etíl·lics són els pretextes preferits, el subterfugi, el buit de llei...però no et consolen; no pot ser nomès el pet, prefereixes creure. No és el pitjor de totes formes, és pitjor que utilitzen pretextes com el període o simplement l'estiu...ens creuen imbècils.

I que pintes tu mentre? Res. Eres el tècnic de so, o el director escènic que eixen en els títols de credit en el temps que tothom fuig del "cine". Mires enrere i et sorprens de no instruir-te, de que les experiències precedents no et serveixquen de res. Però potser és que no es pot fer res, és molt difícil fugir si t'escullen.

De totes formes, és diferent este moment. No es veuen propòsits dolents, ni intencions ocultes, inclús estic convençut que tot és sols casualitat.

Nota: he arreplegat el guant que sense saber-ho em va llençar Alberto, ja que el text no té cap lletra "a", excepte a l'última paraula.

BRN

2010-05-30T08:32:00.000-07:00

Ja fa mesos que estes sigles estan en pròximament i hui per fi vaig a explicar que és la BRN.
BRN són les sigles de Bunte Republik Neustadt, que en valencià es podria traduir per "Republica Multicolor de Neustadt" i açò de la BRN és una de les anècdotes que més m'agraden d'aquesta ciutat.

Quan va caure el mur de Berlin va ocòrrer que al barri de Neustadt (el barri bohemi d'ací, ple de pubs, bars, negocis alternatius, grafitis...) hi havia gent que no estava d'acord en la reunificació d'Alemanya i l'adopció d'un sistema capitalista encara que tampoc estaven d'acord amb el socialisme que ofegava els drets de l'Alemanya Oriental, així que en un bar, una nit de borratxera es van decidir a crear una particular micronació.

Entre aquell grup d'amics estava el govern provisional de la república. El cap era el rei que no tenia cap competència i els ministeris eren d'allò més variats, entre ells destacaven el ministeri de finances i altres qüestions eclesiàstiques el ministeri d'incultura i submarins i el ministeri per a fer xixines les Forces Armades.

El nom d'aquella nació era Bunte Republik Neustadt fent el joc de paraules amb la Bundesrepublik Deutschland, que es formava en aquella època. La bandera tenia els colors de la bandera alemanya i al centre este escut, parodiant l'escut de l'antiga Alemanya Oriental:

Tenia també la seua pròpia moneda, que servia per a pagar als comerços de l'interior, i les seues fronteres, que abarcaven sols tres carrers i els perpendiculars a estos, estaven pintades amb guix al terra. A l'entrada es podia llegir "Ací comença el territori independent de la República Multicolor de Neustadt".

Aquesta República va estar vigent durant aproximadament 3 anys (del 90 al 93), fins que segurament algú dels que manaven va deixar-li de fer gràcia la paròdia i va ordenar dissoldre el govern de la mateixa.

Per a alguns açò era només una parida, per a altres una mostra de rebel·lia, de que es podien fer les coses d'una altra forma, amb sentit de l'humor i sense excloure ningú.

Cada any, als mateixos carrers es celebra una festa que conmemora la proclamació d'aquella república. A esta festa ve gent de tots els indrets d'Alemanya, i consisteix en un cap de setmana, on la infinitat de pubs, bars, discoteques...que hi ha al barri de Neustadt trauen les seues barres al carrer, i s'organitzen moltes activitats i concerts a totes les hores del dia, segons conten els que han viscut alguna BRN "se lia parda" vamos, es tradició que els Erasmus d'altres anys tornen a vindre a Dresden per a esta festa. A més enguany és el 20 aniversari. Del 18 al 20 de juny, si algú no té res a fer en eixes dates, està convidat a vindre a gaudir de la festa.

Jo com sempre tinc molta sort, resulta que el dia 18 és tambe ací a Dresden la "Langenacht der Wissenschaften" que es pot traduir per "la nit dels científics".
Açò consisteix en que eixa nit (de 18:00 a 1:00) es deixen oberts tots els instituts d'investigació de la ciutat (que hi ha uns quants) per a que la gent corrent de Dresden, sobretot pares amb xiquets, els puga visitar i veure que es fa allà. El projecte en que jo porte tot l'any treballant s'exposa eixa nit, i hauré d'estar a l'institut com a mínim fins a la una de la matinada que és quan acaba l'event.
Així que em perdre les primeres hores de la BRN. La única vesprada de l'any que treballe i ha de coincidir, fins ahí m'aplega la sort.

Però intentaré aplegar el més prompte possible, i després aprofitar el cap de setmana al màxim, ja vos ho contaré!!

(Article wikipedia d'on he tret bona part de la informació)

Sóc "forocochero"

2010-05-24T11:44:00.000-07:00

Forocoches és conegut en Espanya per ser el fòrum que va portar a John Cobra a la gala que es va emetre en TVE per a triar el representant en Eurovisión.

Però Forocoches no és solament això, és el fòrum en espanyol més gran de tota la xarxa i està en el top-10 del món amb més de 300.000 usuaris, i això que sols es pot accedir amb invitació i conseguir una no és gens fàcil, ja que sols tenen invitacions els usuaris que porten molt de temps registrats i han escrit més d'un cert nombre de missatges.

Forocoches no és un fòrum de cotxes. Té seccions dedicades als cotxes, però és sense dubte el seu apartat general on s'escriuen més posts al llarg del dia, fins un total de 35.202.369 missatges ara quan ho he mirat.

De que és parla en forocoches? de tot. Forocoches és prou fatxa certament, i també masclista, però crec que no és res més que un reflexe de la societat en que vivim. Hi han moltes discusions polèmiques però sempre pots trobar gent amb qui raonar i amb comentaris interessants. També es parla de futbol, de tota l'actualitat que envolta a la xarxa, porno de qualitat...

Jo escric poc, però per a llegir alguns fils s'ha de ser registrat, així que quan vaig tindre oportunitat de tindre una invitació, no vaig dubtar en registrar-me.

Forocoches té una "jerga" pròpia, de la que costa enterar-se al principi, es pengen gran quantitats d'imatges gracioses i gifs divertits i es manipulen en photoshop (chopeo) gran quantitat de fotos. Altres especialitats de forocoches són els "trolleos". Bàsicament consisteix en ficar-se d'acord un grup d'usuaris per a manipular les enquestes que es fan per internet. Així va ser com es va portar a John Cobra a la gala, i s'aconsegueixen moltes coses com esta (punxa ací)

Però si sóc forocochero, és perquè sempre trobes posts d'este estil que et fan pixar-te de risa (punxa ací) i que les hores mortes al curro es passen volant.

Dresden - Vietnam

2010-05-19T12:52:00.000-07:00

Este crack que veieu a la foto, amb postura desafiant és Tanis. És de Saragossa i es el veterà de Dresden. Va vindre d'Erasmus fa ja tres anys, després es va quedar fent projecte i pràctiques, després va treballar ací, i en els últims temps ha estat buscant que fer, esperant una oportunitat.
La oportunitat li ha aplegat en forma de beca Iaeste i se'n va a fer pràctiques durant tres mesos, ni més ni menys que a Vietnam. Sense dubte serà una gran experiència; poder viure tres mesos allà no serà com anar de turisme, podrà coneixer un poc aquella cultura, segur tan diferent a la nostra i segur que això el va a enriquir molt.
Tanis mola; a part de que com a gat vell ja es sap quines festes molen, quins garitos molen, quins són els millos brunchs, quan hi ha concerts...sempre està disposat a fer coses i s'ha apuntat a gairebé tots els plans que hem proposat, quan no ha sigut ell mateix el que els proposava. A més enveje que puga aguantar fins a les tantes del matí sense tastar ni una gota d'alcohol i que sempre diga l'acudit més dolent en el moment més indicat. Bon viatge geni!!

Jo també vaig a Vietnam, això si, sense moure'm de Dresden.
Ho faig sempre que vull tallar-me els cabells. Sí, la meua perruquera d'ací és vietnamita. Et pots fer moltes preguntes quan entres en eixe establiment: açò serà legal?, tindrà esta senyora títol?...
Hui mateix vinc de tallar-me el monyo, i allí hi havien dues senyores també vietnamites (parlaven en el seu idioma amb la perruquera) ficant-se el tinte i dos pakistanesos que han entrat després de que ho ferem Jose i jo.
És la perruquería preferida dels emigrants i dels erasmus pel seu preu, ja que pelar-se sols val cinc euros, a més la xica és tota una profesional i està molt bona.
El que més us sorprendrà és sense dubte que el local de la perruqueria és un contenidor d'obra, si, si, com aquest:

La vida d'abans...

2010-05-17T04:15:00.000-07:00

Poc importava.

L'altre dia vam estar parlant d'açò: "Si pugueres tornar enrere tornaries a triar Dresden?" Esta pregunta té poc de sentit per a mi, perquè podríem dir que va ser a l'inrevés, va ser Dresden qui em va triar a mi. Després d'enviar molts currículums per a fer pràctiques a moltes ciutats europees, sols ací i en Bruseles em van acceptar, i la idea d'apendre alemany em va atraure més.

Però la resta dels que estaven en la conversa (tots xics, era el Männertag) va anar donant les seues opinions, la majoria coincidia en que si, que no es penedeix d'haver escollit Dresden.
Quan algú va dir: "sí, per la gent que he conegut", de seguida li vam fer veure que eixe argument no era vàlid, perquè de segur que en qualsevol altre lloc haguera conegut altra gent, que ara serien els seus amics, i en lloc de parlar bé de nosaltres ho faria d'ells. La forma de relacionar-se amb la gent i de fer amistat té més a veure amb l'actitud pròpia que amb la de la gent que t'envolta.

Quan aplegues nou, a un lloc estrany, i si a més, et passa com a mi, que quasi no entens res de l'idioma, busques gent que parla com tu, que pensa com tu, per a relacionar-te. Són noves amistats creades per la situació, ja no estàs amb gent del teu poble, ni amb la gent que estudia amb tu, amistats noves, completament noves. Ací jo he conegut gent que val molt la pena, em porte genial amb gent que segur que no haguera estat amiga meua en altres circumstàncies i com en tots els llocs hi ha gent (poca) a qui no suporte.

I ara parle ja del tema que proposa el títol de l'entrada. Cap de nosaltres té records en comú. Quan parlem de les coses que hem viscut junts, els nostres records, es remonten com a molt 7 mesos en el temps. Així parlem de com molaven els primers dies, on tot era nou, o dels aniversaris de novembre, o de la despedida abans de Nadal, de les festes de pis d'enguany, dels viatges...
Quan ens referim a la nostra vida en els nostres llocs d'origen, ho fem en un to distés, contem anècdotes quan venen al cas, parlem de qui són els amics que van a vindre de visita o de que solem fer quan eixim de festa, res trascendental.

Les nostres xicotetes miséries, eixes derrotes, eixes penes fondes i també inclús les alegries més profundes, les guardàvem per a nosaltres, perquè no són records compartits, perquè cadascú té les d'ell, i perquè penses que no toquen, que no és el moment.

Per això quan et veus amb ànim de contar que una de les teues millors amigues va morir en l'accident de metro de València, o quan et conten que ho han passat mal per una separació dels pares gens amistosa o els problemes amb les novies d'Espanya, quan la vida d'abans de la gent que t'envolta comença a importar-te et dones compte que han deixat de ser companys de viatge i que són autèntics amics.

Però no heu de creure, que sempre estem en estes sensibleries, la majoria del temps no passem del: "que pasa te gusto? eres sarasa?"

Vaja setmaneta!

2010-05-10T09:10:00.000-07:00

Vaig a utilitzar el títol del mític programa de la televisió autonòmica basca per a descriure com ha estat la meua última setmana ací.

Tot continua bé, però m'han passat dues xicotetes putaes, que sense passar d'anècdota, ja que hi han coses molt pitjors, m'han fotut realment.

Estos incidents van començar el dimecres passat. Vam viure una vesprada genial, ja que vam anar a jugar al paintball a Heidenau. El camp de joc estava en el soterrani d'una fàbrica abandonada, i ple d'obstacles en un aire tètric. Era com tot ací a Dresden un poc improvisat, no hi havien monos per a tots, i jo que anava preparat en xandall, vaig ser un dels que va jugar a pel. Després de dues hores de diversió, alguns morats i molt cansat aplegava a casa passades les 11 de la nit. Per a no embrutar-ho tot, vaig entrar directament al bany, em vaig dutxar i després vaig deixar la roba completament pintada dins la banyera, a remulla. Tot correcte, excepte el detall que no havia tret el mòbil i la cartera dels pantalons. Van eixir una horeta després completament empapats, el mòbil no s'ha pogut recuperar, mentre que a la cartera no va haver pèrdues destacables (un bitllet de tramvia). Primera putada.

Pitjor va ser el que em va passar el dissabte. Hi havia festa en el pis d'Alba. Vam estar veient el futbol en casa de Carlos i després vam acudir a la festa. Com en totes les festes en pisos alemanys t'has de llevar les sabates abans d'entrar, i això vam fer. La festa va estar bé, la casa és gran, xula, té futbolín, va vindre gran quantitat de gent, vaig posar una estoneta la meua música i em vaig bufar prou, tot bé fins que a l'eixida, cap a les 5 del matí i en direcció al Lebowski...les meues sabates no estaven. No era a l'únic al que li passava, una francesa s'havia anat abans amb unes sabates d'Alba.En lloc de les meues sabatilles que molen molt hi havien unes fetes pols que segur eren del que es va emportar les meues...un fill de puta. Prenent-m'ho en humor puc dir que les meues noves sabatilles em donen un toc "grunge".

Espere que esta ratxeta acabe ja i no vos haja d'informar de més contratemps...

Coses que son diferents en Alemanya (I): El futbolín

2010-05-08T06:26:00.000-07:00

Hui inagure esta secció del blog, i ho faig parlant del "futbolín".

El "futbolín" és un invent espanyol que es basa com pràcticament tots els invents espanyols (llevant el submarí) en afegir un palo. Així es van inventar el chupa-chups, la fregona, i afegint un palo a uns ninots de fusta es va inventar el futbolín.

Però este invent espanyol els alemanys l'han transformat fins a fer que el seu futbolin i l'espanyol no es pareguen pràcticament en res. Ací al futbolín li diuen kicker, i un "kicker" alemany té esta apariència:

Mentre que si recordem un futbolin espanyol té esta altra:

A simple vista, les diferències són notables. La primera la disposició dels jugadors:
Mentre en Espanya es juga habitualment amb un 3-3-4 ací gasten una disposició tàctica 2-5-3.

També crida l'atenció que ací els ninots en lloc de peus com en Espanya tenen una espècie de taco, i és amb eixe taco amb que es colpeja a la pilota.

Una altra diferència notable són les caigudes i la inclinació de la taula. Per desgràcia encara no estic plenament familiaritzat i no sé dir exactament com cauen les boles en cada situació en estos futbolins, però si puc comentar les dues diferències més grans amb l'espanyol: el davanter no pot controlar la bola darrere seu, és a dir, que una bola darrere del davanter cau al migcamp de l'equip contrari i l'altra diferència important és que una bola en un cantó pot acabar dins la porteria, així que jo que porte sempre defensa i porter he d'anar sempre molt en compte en eixes boles que en Espanya mai serien gol.

Les regles també són diferents, mentre en Espanya majoritariament es juga sense poder passar la bola entre els davanters ací això si està permés, però per contra no es poden marcar gols amb els migcampistes. Esta regla es diu "Ohne mitte" (literalment sense mig) i és per a mi la principal diferència del joc.
Esta regla fa que el futbolín ací siga molt més lent (els alemanys diuen que és molt més tàctic), ja que com no pots marcar amb els migcampistes de res val tirar fort una bola que no puga controlar el teu davanter, així que la bola es passa llarg temps entre els migcampistes (que damunt són 5) intentant que aplegue fluixeta als davanters.

També hi han diferències molt agradables, com per exemple que en dos dels garitos on més vaig, el 33 i la chemie, el futbolin és debades, i en els altres el màxim preu que he vist es de 50 cèntims d'euro.

Jo no és que siga molt bo, sols sé jugar amb la defensa i el porter, i tot i que no ho faig malament i estic dins del nivell mig dels espanyols d'ací, en com ens enganxe un alemany que sapia jugar decentment ens deixa a zero amb facilitat.

P.D. Si vas a Alemanya i vols jugar al futbolin has de pegar dos colpets a la taula. No t'extranye que si no fas açò, encara que estigues allí fent cua, comencen de nou sense contar amb tu. Açò dels dos colpets ho gasten també per a saludar quan algú aplega de nou a una reunió, o a un bar...coses diferents en Alemanya.

Equador

2010-05-04T02:05:00.000-07:00

Esta entrada porta setmanes en pròximament, de fet haguera estat normal escriure-la quan feia 6 mesos que estava ací, és a dir quan estava en l'equador de la meua estància. Ja fa un més d'això,ja ha començat el compte enrere, i ja no dic que porte ací set mesos, sinò que em queden (sols) cinc per a tornar.
Però és que ací el temps no funciona igual que a casa, porta un ritme diferent, accelerat; els mesos pareixen setmanes, les setmanes dies, els dies hores...

Segurament és per això que hi ha caps de setmana que comencen el dimarts i hi han nits que comencen amb el primer raig de sol (Borja dixit).

També eixa escala espai-temporal diferent deu ser la causant que en un mateix dia es puguen viure les quatres estacions, i així pot ser hivern de bon matí, primavera a l'hora d'esmorzar, estiu al migdia, i fer un dia típic de tardor per la vesprada.

El sol que en hivern era tan car de veure, ara ens recompensa amb moltes hores de presència. Amaneix poc més tard de les 5 del matí i es fa de nit passades les vuit de la vesprada. A l'estiu encara diuen que vespreja més tard, quasi a les onze de la nit.

Hi han nits com la d'aquest passat divendres, que et porten a un univers relatiu, que saps com comencen, però mai com acaben, on beus fins a l'aigua dels floreros, que et tomben tots els plans per al dia següent, que t'impedeixen anar a Berlin. Sort que sempre em puc quedar a dormir en alguna casa de Neustadt quan no tinc ni forces per a tornar a la meua. I així passes el dissabte, del sofà al llit i del llit al sofà, sense allunyar-te massa de la botella d'aigua. Però el diumenge es presenta al davant sense que te'n adones, i com ja has tingut tot un dia per a deixar enrere la resaca, pots fer plans "de tranqui", pots anar al brunch del Espitas, i a veure una peli i a jugar al futbolin a casa Isa...

Esta entrada no és pareix en res a allò que havia pensat escriure, però segurament no hi havia una millor forma de descriure la primera meitat dels meus dies a Dresden que contar-vos que el temps passa molt ràpid, que estic millor que mai, i que aquest últim cap de setmana és un bona mostra de la meua vida ací.

Romance de la Praga medieval

2010-04-27T04:35:00.000-07:00

El viernes se celebró la feria de abril en la posada,
gentes de todos lugares y condiciones acudieron al evento,
el señor feudal enfadado por no estar invitado al acontecimiento
irrumpió de malos modos y nos acabó fastidiando la jugada.
Recurrimos a la calle; proseguimos la fiesta en plazas y jardines,
bebimos licores, cervezas, llenamos rincones con nuestros orines,
finalmente nos resguardamos del frío en el sotano del castillo,
donde se desataron sucias pasiones, aquí te mato, aquí te pillo.

El sabado sin tiempo para recuperarnos de la resaca inevitable
iniciamos nuestro viaje rumbo a la capital del reino de Bohemia,
que con una gran acogida y cerveza fría a sus visitantes premia,
nos sorprendió pues creíamos que no eran gente muy amable.
El viaje transcurrió con la compañía de un hilo musical
incesante, nada agradable, con voz de barítono retirado.
Al llegar a nuestros aposentos pensamos en usar Cucal,
para poder vencer al ejército de bichos que había allí apalancado

Fuimos a visitar la ciudad: su reloj, su castillo, plaza Wenceslao...
Lideraba la expedición un antiguo noble, vestido con caras telas.
Venía también el famoso costalero, siempre medio atolondrao;
el tío es el puto amo, el mas famoso de todo el reino de Pucela.
Un nómada del reino de Valcárcel nos enseñó un nuevo lenguaje,
pero lo mejor del viaje fueron sin duda mis cuatro bellas musas
doncellas impresionantes que descendían de los más puros linajes
de los reinos de Aragorn, Sibilia y Emérita llegaron en carruaje,
para divertirme y dormir conmigo sin poner ninguna excusa.

El domingo conocimos a Pepito, de Valencia, como un servidor,
pero que residía en aquellas tierras desde tiempos inmemoriales
nos enseñó sus leyendas, sus historias, sus arrabales
todos nos pudimos dar cuenta de que el tío era un vividor.
La ciudad es preciosa, tan mágica, con tanta vida, tan medieval
pero el lunes se acercaba y era nuestra obligación ir a trabajar,
es por ello que este romance está poco a poco llegando a su final
espero que les haya gustado y que unas monedas puedan dejar.

Selecció natural

2010-04-22T10:02:00.000-07:00

"Franco did good things for my country" Això va dir Samaranch en una entrevista al New York Times en 1999.

A la foto podem veure'l amb l'uniforme falangista, junt a Rodolfo Martín Villa, actual president de Sogecable (sorprenent eh?).

Darwin, quan parlava de selecció natural, deia que les especies que millor s'adaptaven eren les que aconseguien sobreviure.

Samaranch ha fet precissament això, adaptar-se. Ell que és un tio listo, ha sabut sempre estar prop del poder, i aconseguir els seus objectius. Durant la dictadura hi havia tres opcions: La lluita, des de l'interior o des de l'exil·li, intentar viure anònimament sense alçar sospites o aliniar-se amb el règim. Mai cap del grup del mig, ha estat poderós ni ha sigut ningú en Espanya amb l'arribada de la democràcia. Era falangista, adepte al règim i inclús va formar part de un govern franquista. Fòra d'això la seua contribució en el món de l'esport i de l'olimpisme està fora de tot dubte, i se li poden atribuir incontables èxits, com els jocs de Barcelona 92 o la modernització de les olimpiades.

El que em repateja és llegir els seus obituaris als periòdics espanyols i que tots obvien o tracten açò molt de passada. És la puta costum que tenim de despreciar a tots els nostres que triomfen en qualsevol cosa (Alonso i Nadal tenen gran quantitat de detractors) i després una volta moren, posar-los com a exemple sense recordar cap dels seus defectes.

Em repateja que els diaris considerats d'esquerres no en parlen de tota la vida de Samaranch als obituaris, em repateja que per a buscar una ressenya imparcial haja d'anar al New York Times, on parla, com no, de tots els èxits aconseguits per Samaranch, però també de la seua adhesió al règim franquista, de la corrupció al COI durant el seu mandat i sobre la seua laxitud en el tema del dopatge.

I em repateja encara més, quan està en portada que la Falange Espanyola vol portar a Garzon a la banqueta dels acussats, i tots els periòdics d'esquerra es movilitzen i critiquen l'actitud dels falangistes, però ara eleven als altars a la figura del difunt, no és lògic.

Obituari de El País Única frase on deixa caure el tema de la seua militància: ¿Sombras? Cuando en 2010 aún siguen en las cunetas víctimas del franquismo y hay tantos que no se han cambiado ni de camisa, resulta, como poco, injusto tirar cualquier primera piedra contra alguien.

Obituari de Público: En parla un poc més, pero res a veure amb el del New York Times, complet i imparcial, com haurien de ser tots.

La meua pregunta és per què els mitjans de comunicació s'avergonyeixen de mostrar com a franquista a un home que mai s'ha avergonyit de ser-ho.

Bonus Track: He llegit hui que Amaia Salamanca interpretarà el paper de la Princesa Letizia en una serie de televisió. Açò m'ha portat a pensar que ha canviat a "el Duque per el "Principe", i també en aquest blog ja han proposat un títol per a la serie: "Sin tetas no hay monarquía".

Cuernos

2010-04-19T07:28:00.000-07:00

Major col.lecció de banyes de cèrvol roig del món. En Moritzburg.

Bad Schandau

2010-04-13T06:43:00.000-07:00

Després d'un cap de setmana de Pasqua esgotador, eixint el dijous i el dissabte fins més de les 10 del matí, tocava relaxar-se. I quina millor manera per a fer-ho que anar a unes termes. Alemanya és prou famosa per la seua aigua, i així quan llegiu el nom d'una ciutat alemanya que comença per Bad (bany) és que té bones aigües, termes, banys o alguna cosa així.

La que més propera ens queda a nosaltres és Bad Schandau, a uns 35 kilòmetres, prop de la frontera amb la República Txeca seguint el riu Elba i en ple parc natural de la "Suissa Sajona", així que el camí és tot per paissatges molt bonics.

Vam anar set. Cinc en cotxe, de Juan, un gallec, i els altres dos (els dos que tenien bono de transport) amb tren. cinc xics i dos xiques disposats a relaxar-nos.

Allí en Bad Schandau, a part de molts hotels de 4 i 5 estrelles amb els seus propis Spas i Wellness, està la Toskana therme on pagues 16 euros per 4 hores d'ús lliure de les instal.lacions. Està clar que no em puc permitir anar totes les setmanes, però quins 16 euros més ben invertits!

La terma estava dividida en tres parts: les piscines, la piscina de sons (no sabia com traduir liquid-sound tempel) i la sauna.

Les piscines tenien els seus circuits de massatge a distintes altures, muscles, esquena, ronyons, cames, aigua més freda, més calenta, una rodona on et deixaves portar per la corrent, cascades que et feien massatge als muscles. Em van deixar tots els músculs com nous.

La piscina de sons és d'aigua salada, per a que flotes fent el mort, i així amb les orelles baix l'aigua sòna musica rotllo xill-out, acompanyada de llums també relaxants al sostre. Una passada, quasi m'adorm allà.

I després està la zona de sauna. Tenia l'inconvenient per a alguns dels meus amics que no pots entrar en banyador, és a dir, has d'anar en boles. Per a mí açò no és cap problema, però clar, no tots són tan exhibicionistes com jo. La veritat és que si no entraves et perdies molt, perquè hi havien saunes molt guapes, banys turcs, jacuzzis, circuits d'aigua freda i calenta per a millorar la circulació, vaja quasi la meitat de les coses estaven en la zona nudista, i ja que pagues... a més una volta allí, la sensació és de normalitat, hi han xiquets, avies i avis, res eròtic. Vosaltres haguereu entrat? (enquesta)

Com el bono de 4 hores valia 16 euros i el de dos en valia 13, vam pensar en agafar el de 4, i si a les 3 ens cansavem, puix ho deixàvem i ja està. Res més lluny de la realitat, estàvem tan a gust, que vam haver de pagar recàrrec perquè se'ns va passar l'hora.

Una experiència més, informant des de Dresden.

Bratislava - Viena - Budapest (IV i últim)

2010-04-11T11:06:00.000-07:00

Los austrohúngaros

Abans de tindre clar que ens anàvem a dedicar a la música, la nostra vida no era fàcil, dormíem als bars

o tirats per qualsevol racó:

Però ara ho tenim clar, la gent que vam anar al viatge hem pensat en formar un grup de música. Hem decidit ja el nom del grup: "Los austrohúngaros". També ens hem fet les fotos per a la portada i el llibret on van les lletres de les cançons del nostre primer disc.

I també tenim clar el nostre estil musical. Encara que per el nom del grup pareix que anem a fer un pop rotllo del que els agrada als "gafapasta" nosaltres anem a tirar més per la música popular:

Molt agrait a Lara, autora del video i les fotografies.

Bratislava - Viena - Budapest (III)

2010-04-08T05:56:00.000-07:00

Han passat tantes coses des que vam tornar del viatge que ja no se si m'enrecordaré de tot allò que cal destacar, així que sense preambuls, parle de Budapest:

La ciutat: no era la meua primera visita a Budapest. Vaig estar en l'intercanvi que vaig fer a Kazincbarcika però sols havia estat allà unes poques hores, no recordava quasi res i no havia eixit per la nit. Ara hem pogut disfrutar de Budapest. De les tres ciutats per les quals passava el nostre recorregut és la única on m'imagine vivint, i vivint a gust.
És preciosa, tant la part de Buda (més històrica) com la de Pest, més comercial i plena de vida. Em va agradar patejar-me tot el bulevard Andrassy fins al parc de la ciutat, fer el free tour amb una guia molt simpàtica a qui vam deixar una merda de diners (tot el que ens quedava, era l'últim dia de viatge), em va agradar molt el Parlament, les vistes des de Buda, tot, és preciós.

La festa: Podia haver donat més de si. El lloc on vam anar disabte m'agradava molt, però ho havíem donat tant tot el dia abans en Viena, que no ho vam fer molt llarg, estàvem esgotats. Del diumenge parlaré en la història, i el dilluns va ser un poc, (no, un poc no, molt) surrealista. Vam acabar menjant pasta a les 6 del matí, contant fiorints en el supermercat per a veure qué podíem comprar. Abans havíem passat pel Szimpla un garito molt recomanable, i pel Morrisons I, on hi ha festa els dilluns. Vam pillar un bon pet certament.

El millor: El menjar. Quan vam eixir a dinar i a sopar per ahí, vam menjar sempre de putíssima mare i tirat de preu. (i això que no vam anar al frici papas que diuen que és el millor). Realment el preu de tot és barat i llàstima que no ens quedaren diners perquè la última nit vam estar a un mercadet guapíssim on hi havien llocs de menjar, que tenien una pinta exquísita.. També em va molar que la gent era molt agradable i quan et veien amb un planol, sempre t'ajudaven a orientar-te. A més en un restaurant on vam dinar no ens van cobrar les begudes perquè havien tardat molt en servir-nos, o un dependent en una tenda em va dir que no em comprara un sandvitx d'hojaldre que estaria dur, i el va tirar, igualet que en Espanya vaja.

La història: Laszlo és taxista. I mafiós. És un dels culpables de que els taxistes de Budapest tinguen mala fama. La vida nocturna de Budapest en general té mala fama. És cert, hi ha gent que s'aprofita dels turistes i els enganya.
Aquella nit Laszlo es va trobar amb 3 joves estrangers que es van apropar al seu taxi per a preguntar-li per un pub. Eren la víctima perfecta.

Laszlo: Això ja fa hores que està tancat, però vos puc dur a un altre lloc.
Joves: Per quants diners?
Laszlo: 8000 Fiorints (uns 32 euros)
Joves: no, no, massa car, ens anem. - El plan A havia fallat.
Laszlo: Hi ha un altre lloc més prop.
Joves: Quant?
Laszlo: 500 fiorints (uns 2 euros).
Joves: Ah, doncs així si.

Laszlo va fer una volta d'uns 200 metres i els va deixar a la porta d'un puticlub. Va veure com entraven. Ell s'emportaria el 10% de tot el que consumiren allà. Pareixia que el plan B almenys si que havia funcionat.

Merda! encara va tindre temps de veure com els joves eixien del local, en menys d'un minut.
- "Si és que eixos putos matons que té en la barra no fan més que espantar la clientela" Va pensar. Haurà de seguir buscant, la nit no esta donant-se bé.

Molt prompte galeria fotogràfica (del viatge, no de les putes)

La millor visita (III) (Sara i Sergio)

2010-04-03T03:06:00.000-07:00

Han vingut a veure'm els meus germans i va estar un cap de setmana genial.

Per què podrien guanyar: han complit amb les bases del concurs i han enviat fotos i text. Ens ho vam passar genial, vam anar a Berlin que sempre és un plaer, els llaços de sang sempre tiren a l'hora de decidir i m'han fet prou la pilota en el text.

Qué els penalitzarà: va ser també una visita molt curta i va fer molt de fred (les visites en estiu podran aprofitar més el dia) i l'estona que m'he passat corregint el text jaja.

I ara el seu text (escrit per Sara, la meua germana):

Des de nadal sabia que anava a vore a Saül, seria en març tres dies intensos i aniriem Sergio i jo.
Era un viatje esperat, desitjat. Ens feia molta il.lusio i aixi ho vam esperar.

A la fi va aplegar el dia, el primer que anavem a fer era agafar dos avions i un bus, i això no em va deixar dormir en uns dies, no estavem acostumats a aeroports i no sabíem que passaria, pero tot va anar bé, a l´hora indicada estavem en Dresden.

Allí estava Saül esperant-nos, que ganes teniem de veure-lo, de seguida ens va portar a sa casa: menuda, sense persianes però acollidora.

Teníem preparat un sopar tipic alemany, frankfurts i unes hamburgueses (frikadellen) que estaven molt bones. Saül es va empenyar en que saberem el preu de tot, en això em recordava a mon pare.

De pressa i sense perdre temps, ens va dur a una festa, a casa de Isa. Les sorpreses anavem una darrere d´altra, les cervesses les duiem nosaltres, ens havíem de descalçar i estaria Argos (un convidat un poc peculiar). Al principi no estava còmoda, gens còmoda, pero poc a poc i gràcies als amics de Saül va anar tot bé, inclòs Argos, que amics no es vam fer, però ens vam soportar.
D´aquella nit hi han un fum d´anecdotes, un moble trencat, les cervesses furtades, “el futbolín alemany” i un “pantalon tobillo”.
Despres de l’èxit aclamat de Saül anàrem a dormir; al dia següent hi havia que veure Desdren però quan vam eixir de la festa encara ens quedava una sorpresa: Quina nevada!!!!!!!!!!

Ens vam alçar, vam desdejunar i a veure Dresden. Dresden em va agradar moooolt, allí hi havia un tal Augusto, que en el seu dia va ser amo de tot, tenia jardins preciosos on cap destacar “el patio de las ninfas”.
Tambe cal parlar del Elba, de la antiga fabrica de tabaco, de l´esglesia que va guardar aquelles pedres per a que a l´hora de reconstruir-la estigueren allí (Sergio encara no s´ho creu), del parc, i d´aquells paissatges que hui guarde en magnífiques fotos.

Per la vesparada vam anar a Neudstadt, allí vaig tornar a pensar que en Alemanya jo viuria molt a gust, però allí encara mes. Tot i que no tenia res, cap monument, aquell barri va ser el meu racó preferit del viatje, segurament perquè a Saül se li notava que tambe li agradava molt i ens ho va contagiar. Despres d'una birra casera a casa a dormir, al dia següent havíem de matinar.

A les cinc del mati ja estàvem dalt d'un bus cap a Berlin. Berlin em va pareixer mot distinta a Dresden, tot això que Desdren tenia de bonica, Berlin ho tenia de històrica.

Primer vam tindre el plaer de veure tota aquella ciutat des de dalt de la cupula del parlament. Poc a poc anàvem fent-nos una idea de tot el que després veuríem desde terra.

Núria (la nostra guia del free tour), anava parlant-nos de Berlin, de com aquella ciutat va ser la protagonista de dos històries que van canviar el món: l’holocaust nazi i la caiguda del mur. Anàvem revivint tot alló de que tantes voltes havíem sentit parlar, pero esta volta en l’escenari dels fets. El free tour va estar molt bé, Núria s'ho va currar (A Saül i a Sergio els va agradar més que a mi), i tot allò que no ens contava ho completava Saül. Si tinguera que destacar algo, els blocs aquells que ens feien reviure l´agonia de l'holocaust i aquelles estanteries sense llibres en memoria de la crema de llibres.
El mur?, be, esta be, però pense que no em va impactar per aquell fred, quin fred!!!!!!

No vull oblidar-me de l´esglesia del record i els “donkeys donuts” (açò últim va per Sergio). I per acabar Berlin......”el codillo”, Que bo, que gran, que be s´estava allí dins, va estar genial!

Tan sols ens quedava tornar i recordar aquell viatge per sempre.

Però el millor del viatje: Saül!!!!!!!!!!, com s´ho va currar, ho tenia tot planejat, organitzat, va ser un amfritió genial!!!! Tant, que si el fred ens guanyava, ens animava amb les seues tonteries: un carro un carro de..., i “aquell conjuntito del Corte Ingles”. Una volta mes els tres ens vam riure, i Sergio va disfrutar del seu germà que era el principal motiu del seu viatge.

Per açò vull acabar este escrit com ell va començar els seus des de Dresden:

MOLA I NO MOLA

Tant d’avió i de bus.....Mola poc
Casa de Saül....Mola
La festa de Isa.....Al final va Molar
Com volen els amics a Saül.....Mola
Argos........jajajaja, va tb Mola
Dresden......Mola
Neudstadt.......Mola molt
Berlin.........Mola
Nuria.........A Sergio i a Saül es va molar
El mur.......Quin fred
El codillo........Mola
El fred...........no...no m´enrecorde
Saül.......Mola moooooooolt

Fins agost, Praga ens espera!!!!!!!!!!!!!!

I les fotos

Bratislava - Viena - Budapest (II)

2010-03-29T04:37:00.000-07:00

Erem 7 al viatge. La gent s’ha dividit entre la multitud de propostes de viatges que s’havien suggerit per a este mes de març (de vacances a la universitat alemanya) i finalment vam ser 7 els qui vam decidir fer la ruta Bratislava-Viena-Budapest en autobús. Alberto, Fran, Manu, Africa, Julia, Lara i jo. En principi, era un grup estrany. S’havia juntat gent que a Dresden és de diversos grups i que no ix molt junta. Però al final la cosa ha anat molt bé.

Ja cadascú sabia com anava a plantejar-se el viatge i qui tenia unes intencions paregudes a les d’ell. Així alberto, Fran i jo hem eixit totes les santes nits i ens hem bufat pràcticament totes també. La resta ha fet el que ha volgut i no hem tingut cap problema en separar-nos, com per exemple, en Viena, quan uns quants van anar a veure quadres de Klimt al museu Belvedere, i Alberto, Fran i jo vam anar a veure l’estadi on Espanya es va proclamar campiona d’Europa i a dormir a la gespa que hi havia al seu voltant. La conclusió és que no ha hagut cap mal rotllo, que els viatges uneixen i que, cadascú a la seua manera ,tots ho hem passat genial.

I ara em centre en:

Viena

La ciutat:
És gran, capital d’Austria i hi viuen quasi dos milions d’habitants (una població pareguda a Barcelona, per fer-nos una idea). Moderna, amb bon metro, grans avingudes, i un legat cultural impresionant, provinent de l'imperi austrohongarés. Vam tindre sort; el primer dia dinant (al centimeter, lloc que recomane) vam trobar un espanyol erasmus (i gai, encara que no ve al cas) que ens va donar molt bons consells. Així vam passar un dia en el palau d’estiu de Sisi, on si no haguera estat per les seues indicacions no haguerem anat i era molt bonic i vam passar un bon dia de picnic. El centre de Viena té gran quantitat de palaus, ara convertits en museus (museum quartier es diu aquest barri), i ja dins del ring, està el parlament, l’ajuntament i algunes esglesies realment boniques, sempre envoltades de jardins. Ens va fer un temps meravellós i això va contribuir a que a tots ens agradara la ciutat. Fent l’acudit fàcil (i dolent) Wien – bien.

Les festes:
Recordarem Viena per les dos grans nits que vam passar allà, i per les dues botelles de Jägermeister que les van fer més divertides. La primera nit sols vam eixir Alberto, Fran i jo, i va ser quan tornant a casa li vam traure a Alberto el malnom de “costalero” pel seu particular i etíl•lic caminar. La segona nit, primer tots, després altra volta els tres mosqueters, i Africa que es va unir (pobra d’ella, quina resaca tenia a l’endemà) vam aguantar fins que se’ns va fer de dia.

El millor:
Dos grans moments. Anar a l’opera en Viena per sols 3 euros, va ser un “puntazo”. Recomanació del nostre amic gai del que he parlat abans. A tots ens va flipar veure la opera per dins i poder contar que havíem estat allà, encara que no entenguerem res de l’obra i que Fran i jo ens anarem al descans.

L’altre gran moment va ser retrobar-nos amb els nostres amics de Dresden la segona nit en un antro on punxaven un electro guapíssim. Allà estaven tots els que feien el mateix viatge que nosaltres però sense Bratislava i amb furgoneta. Va estar genial estar en Viena tants colegues, tan bufats. Va costar aplegar fins on ells estaven però compartir la nit amb Tanis, amb Carlos, amb Alba, Rocio, Isa, Rolle, Steffan, Anja, va molar molt.

La curiositat:

A l’estadi, hi ha una columna amb l’escut de cada equip participant a l’Eurocopa. Totes estan limpies i inmaculades, excepte, clar està, la d’Espanya, la dels campions. Plena de signatures, s’ha convertit en un lloc de pelegrinació de la gent que passa per Viena. Així que si aneu a Viena, signeu allà, i busqueu la meua empremta, penjaré la foto.

La història: Eu falo portugués.

La història no comença en Viena i segurament no ha acabat encara.
La història va començar en el viatge que uns quants dels meus colegues van fer en novembre, en furgoneta, sense dutxar-se en cinc dies, dormint en parkings... El seu aspecte era tan depriment que quan el seguretat d’un dels aparcaments on dormien els va fer fora (per segona volta), van decidir que no podien donar eixa imatge d’Espanya i van eixir pitant amb la furgona i cantant Portugal, Portugal, Portugal...

A partir d’eixe moment i sense saber-ho havien descobert la forma de fer eixes coses tan típiques al sud dels Pirineus sense deixar en mal lloc a Espanya. Així a Viena, una quants no vam pagar ni un bitllet de metro (per consell del nostre amic gai, quant li debem!!), si ens pillaven ho teníem clar, sols havíem de dir “Eu falo portugués”.

O per exemple quan vam fer el picnic en una zona prohibida, si el guarda de seguretat haguera vingut a renegar-nos, hauriem dit “Entschuldigung, Wir sind Portuguesisch”

També serveix per a quan li deixes una miseria de diners a la guia del free-tour en Budapest o quan la última nit en l’hostal decideixes amb un pet considerable fer-te pasta i no escures ni l’olla ni els plats perquè perds l’autobús, cap problema, sempre pots deixar una noteta que diga “Sorry, Viva Portugal”.

P.D: Posar la bandera de Portugal al principi era per a desconcertar...

466/64

2010-03-29T04:15:00.001-07:00

Nelson Mandela va ser el pres 466/64 durant 27 anys. Després va ser el primer president sudafricà elegit per sufragi universal i ha estat galardonat amb el premi Nobel de la pau.

Ahir vaig veure Invictus. Una pel.lícula que té tots els ingredients que jo demane quan em sente a veure cinema. Entreté, emociona, té ritme, té un missatge, està molt ben feta...no debades li he donat un 9 en filmaffinity.

Esta peli no fa més que confirmar que no hi ha cap altre director com Clint Eastwood, i hi han molts pocs actors com Morgan Freeman que borda el paper de Mandela.

La pel.lícula lluny de ser una biografia a l'us es centra en un aspecte molt concret, el rugby, i Eastwood reflexa en la meua opinió, a les mil meravelles l'ambient d'este esport; les escenes dels partits són memorables.

Al Lebowski (quantes coses es viuen en eixos 8 metres quadrats) sempre hi ha un negre. Té un nom africà que mai logre recordar, però diu que ací a Alemanya tots li diuen Machin perquè és enginyer industrial (industrials en alemany és maschinenbau). És sudafricà. Sempre que vaig al Lebowski estic bufat i ell també, així que les nostres converses no passen de: "Machin wie geht's?, mundial, Casillas, Torres, Espania, Valencia... i és que enguany el mundial es celebra a Sudàfrica, i la veritat és que ja li tocava al continent africà organitzar una cita d'estes caracterítiques. I és que, tot i l'esforç de Mandela, l'esport dels negres continua sent el futbol i el rugby continua associant-se amb l'elit. Així que segur que tot el poble es volca amb l'esdeveniment.

"Soy el amo de mi destino, soy el capitan de mi alma".

Bratislava - Viena - Budapest (I)

2010-03-25T03:57:00.000-07:00

Hi han tantes coses a dir, ha estat tot tan genial que veig impossible comentar el viatge en una única entrada. Així que he decidit dividir-ho en quatre entrades. Una per cada ciutat, i una última en una selecció de les millors fotos.

Comencem pel principi, i el principi abans de comentar Bratislava és dir que hem fet tots els viatges entre les diverses ciutats amb bus i tots excepte el Bratislava-Viena (Slovak Lines) amb la mateixa companyia: Orangeways.
És una companyia hongaresa que cobreix la ruta Berlin-Dresden-Praga- Bratislava-Budapest, i també Viena-Budapest. Està realment bé de preu (tots els viatges han eixit per uns 80 euros), els autobusos són còmodes i t’ofereixen cafés durant el viatge.

I ara si,

Bratislava

La ciutat: poca cosa, sense dubte la germana pobre del viatge. Té un casc antic boniquet amb unes estatues repartides curiosament per tot ell. Vam pujar també al castell, que estava en obres i no era tampoc gran cosa. Segurament el millor les vistes de la ciutat des d’allà. Sols per a dedicar-li un dia, a nosaltres ens venia bé per fer des d’allà l’enllaç a Viena.

La festa: Vam eixir dimecres i vam decidir anar a un irlandés perquè era el dia de Sant Pattrick. Com ens sol passar als espanyols, després d’estar bebent molta birra en l’hostal quan vam tirar cap allà, la festa agonitzava, el grup que tocava en directe ja havia acabat i no hi havia molt que fer. Els festeros encara vam buscar un altre lloc per anar a fer la última birra, que la veritat no estava malament i que segur que s’omplia els caps de setmana.

El millor: El hostal. Es diu Patio hostel i les seues habitacions són com les de tots els hostals. Val 10 euros com molts altres hostals, però té una sala comú genial. Amb sofàs, futbolin, cinc ordinadors amb connexió a internet, una tele enorme amb DVD, jocs de taula. També té un saleta en cada planta per a cuinar i sopar allí.

El pitjor: Que als bars on dinàrem intentaren timar-nos amb un menú del dia anunciat a la porta que una volta dins no existia.

La història:

Matthias i Dieter són alemanys. Ténen 22 anys i han decidit aprofitar el descans que els estudiants alemanys tenen per estes dates per a fer un viatget per Europa. La seua intenció es beure cervessa barata i sobretot estar amb xiques. Una de les parades del seu viatge ha estat Bratislava. Després de beure més de 5 cerveses cadascun estaven prou bufats, era prop de la una i vist que no tenien èxit, van decidir tornar a l’hostal. Abans de dormir van passar per la sala comú i allí estaven elles.

En la sala comú hi havia un grup d’espanyols, en eixe grup viatjaven tres xiques i els nostres amics van quedar prendats de la seua bellesa. Així que quan van saber que els espanyols anaven a eixir de festa, van canviar d’idea i en lloc de gitar-se a dormir van decidir acompanyar-los. Era increïble, estaven molt contents amb la sort que havien tingut: xiques guapes, espanyoles, que estudiaven en Dresden (com Dieter), que sabien alguna cosa d’alemany i que increiblement (guapos, guapos no eren) els feien cas.

Així que en el bar van seure en la mateixa taula i no paraven de parlar en elles (sense saber que eixe era l’únic objectiu de les xiques, que sempre busquen oportunitats per a practicar l’idioma), creien que tenien opcions, que podrien passar la nit en alguna d’elles.

Però el seu plan va fer fallida. La quantitat de cervesses va començar a fer efecte i els va començar a entrar son, molta son, una son que cada volta els costava més aguantar.

La cara dels dos xicots quan es van veure sols al bar, envoltat sols pels cambrers que s’havien burlat prou d’ells quan els espanyols van replegar les seues coses silenciosament i se’n van anar deixant-los allà dormint, segur que no va tindre preu. Les rises del grup d’Erasmus en Dresden tampoc.

White Russian

2010-03-10T06:17:00.000-08:00

El White Russian és un cocktail (i pel que he desscobert una varietat de cogolls de marihuana, encara que no vé al cas). Als més frikis (si, és friki haver vist moltes voltes la peli) us sonarà perquè és la beguda que beu el protagonista de la peli "El gran Lebowsky".

Es prepara amb uns quants gels, 5 parts de vodka, 2 de licor de café i 3 de llet. El licor de café més habitual si el voleu preparar en Espanya és Kahlua o Tia María. Esta preparació és segons la wikipedia, si el trobeu molt fort sempre podeu tirar un poc menys de vodka i un poc més de llet.

Esta és la seua apariència:

I este un video explicatiu de la seua preparació. Crec que no és necessari fer tantes gilipollaes com fa este barman.

I com no, aquest cocktail és la beguda més característica del Lebowsky, eixe garito del que ja he parlat moltes voltes al blog.
Jo encara no l'havia tastat mai, però fa dos divendres era la nit de l'aniversari de Alba. La festa va ser en el keller (soterrani, pero me mola la paraula en alemany) de Carlos. És un lloc genial. El tenen dins del seu propi pis (un baix) i diu que era una antiga carnisseria, de fet, encara conserva el pal on es penjava la carn per a secar-la i es pot veure el forn, on ell conta que a més del ossos dels animals, segur que va tindre altres utilitats durant la segona guerra mundial. Jo preferisc no pensar-ho.
Puix este soterrani tindrà una capacitat per a unes 25 persones, i està preparat per a les festes i acondicionat com un garito. Te una bola típica de discoteca, un disc que gira fent llums de colors, un ordinador amb molta música i un programa per a punxar, i dos altaveus. És com tindre un pub dins de casa. Superavem ampliament l'aforament del local i vam estar allà donant-ho tot fins a les 7. Era bona hora per anar a dormir, però no... encara vam passar pel Lebowsky.
I Carlos estava emperrat en fer-se un White Russian, i ja l'hora que era, jo també em vaig animar. Pensava que no m'anava a agradar (la mescla vodka-llet no prometia molt) però sorprenentment està boníssim, molt dolcet, un regustet molt bo, em va encantar. Es més, totes les visites estaran obligades a passar pel Lebowsky i tastar-lo.

Eixe dia em vaig quedar amb Stefan i amb Pilar la veterana tancant de nou el Lebowsky, i sóc l'únic dels meus colegues que l'ha tancat dues voltes. Així que prengueu exemple i disfruteu molt de les falles, que em fa molta ràbia no poder estar ahí.

Encara que, em vaig a passar les falles entre Bratislava, Viena i Budapest, com a pla alternatiu no està malament.

Nosaltres els valencians (V)

2010-03-05T06:10:00.001-08:00

Des d'ací mire alucinat les notícies que apleguen des del País Valencià, i no sé bé com analitzar-les. Estem (des)governats per gent sense escrúpols, sense trellat, que no gestiona sinò que mana, que no dialoga, sinò que menyspreua, autèntics ineptes de misa diaria i cartera plena que han convertit a València en la risa dels espanyols, que fan que el govern valencià semble una casa de putes i que em fan sentir vergonya, cavallers, vergonya.

Recull de premsa, sols dels deu últims dies:

Taurins

Cotino diu a Mònica Oltra que no coneix a son pare

Rus DJ

Camps mileurista

Cotino, conseller de medi ambient i les seues aigües fecals

Diputat per València, jefe de NNGG, vocal en la comissió de seguretat vial del congrés i borratxo

Els diners de la senyora Bonig, o són dels ciutadans?

Una plataforma del Canbanyal en el ABC?, ah sí, és la plataforma que s'ha inventat Rita. Blasco es veu que no estava a la manifestació...

Senyor pirotècnic pot començar la mascletà...i veges si en pilles a algun d'estos per ahí propet i reventa.

Diferent

2010-03-01T06:02:00.000-08:00

Tres recomanacions musicals. Tres recomanacions d'aquelles que no podreu comparar, perquè són diferents. No podreu dir sonen com..., o es pareixen a... Són tres grups que fan una música que em flipa i que no es pareix a res del que havia escoltat abans.

The lost fingers.

Estar fòra et fa conèixer gent molt diferent a tu, i junt a eixa gent coneixes els seus gustos musicals, així quan en la festa del pis de Pilar va sonar esta versió:

Em vaig quedar flipat i vaig preguntar-li de seguida que de qui era. És dels the lost fingers, que ténen dos discos de versions (l'últim en francés i el primer de cançons dels 80), que fan el que ells anomenen gipsy jazz i que sonen espectacularment bé.

S'atreveixen a versionar a AC/DC i també per exemple a Plastic Bertrand i a la cançó que sonava al principi del carrusel els dissabtes.

Varry Brava

Varry Brava està a mig camí entre la música disco italiana i el indie-pop. Dit així sòna xungo, però és música fresca i divertida i segur que els seus concerts han de ser molt divertits. En el projecte Varry Brava està involucrat Aaron Sàez de qui ja he parlat al blog.

Et regalen el seu disc de debut al seu myspace..

Els amics de les arts.

Vaig conèixer els amics de les arts perquè Lucre havia penjat al seu blog este videoclip:

Em va agradar, em va pareixer original, però no li vaig donar més importància. Fins que vaig llegir que havien guanyat el premi enderrock de la crítica al millor disc de l'any en català pel seu últim treball "Bed and Breakfast", així que vaig decidir baixar-me'l.

I ja començant per la portada és brutal. Sense dubte allò que més m'ha impactat últimament. Cançó d'autor, amb melodies modernes i fresques amb un puntet electrònic, mig pop, mig folk, lletres divertides (moltes cançons fan inclús risa), de temàtica inclassificable, senzillament genials.

Destaque tres cançons però si no vos baixeu el disc (o el compreu), us estareu perdent 10 més igual de bones:

I la meua preferida, i millor cançó de l'any en català:

Nota: No he posat els enllaços als discos, tot siga que la ministra em tanque el blog, però si trampejeu un poc es troben fàcil al megaupload.

Nota 2: Cada ç està posada utilitzant el codi HTML. No ho tornaré a fer. A partir d'ara quan actualitze des de la feina, les ç seran esses. (Clar com la paraula cançó quasi no es repeteix)