Jeroglífics

En lloc d'estudiar...

Difícils eh?

Anomalies

És anòmal que jo estiga malalt. Poques voltes estic malalt, i quan ho estic no solen ser coses greus.
Però ahir vaig flipar, una gastroenteritis fortíssima, que em va fer perdre el conter de les voltes que vaig bosar i cagar (fi que és un), em va portar a l'hospital, on vaig passar la vesprada entre analítiques i proves en urgències.

El cos humà no soporta intromissions, les coses que li son alienes, les trova anòmales, i no les suporta. Si us han posat alguna volta una sonda nasogàstrica (un tub que va del nas a l'estòmac, per veure si hi ha sang), entendreu açò. Si no vos l'han posada mai, doneu gràcies, perque és MOOOLT desagradable.

A mi em flipen les anomalies del cos humà, eixes coses que solen ser genètiques. Com eixa gent que té el dit gros d'una ma, més curt i més gros, o la gent que pot doblar els dits per la última falange (la meua infermera de l'hospital podia, i jo crec que va ser això el que fera que m'enamorara d'ella), o la gent que pot doblar la llengua o te el lobul de l'orella pegat a la cara. Jo, tonto de mi, sempre que em trobe algú així, no puc deixar de mirar allà on tinga l'anomalia.

Vaig escriure un relat al fotolog, sobre un tema paregut a aquest (el podeu llegir ací http://www.fotolog.com/paskualet/16388803). (Ara que l'he llegit veig que tampoc el tema és tan paregut). Este relat és especial, no per com de bé està escrit (que és una castanya), sinò pel dia que el vaig escriure.

Aquell dia, pel matí, pensava en escriure relats, i per la vesprada sentia la pena, la ràbia i la impotència més gran de tota la meua vida.

I no és una anomalia, que des d'aquell dia no haja deixat de pensar un sol dia en Majo. No és una anomalia, perquè a molta gent ens ocorre el mateix. Majo és així, inoblidable.

A voltes, comences a escriure, i et lies...
El blog, és per a mi, així que no m'importa que no em signe ni Cristo, seguiré escrivint, jaja. I a més d'esta entrada estic molt pagat.

Pensando en ti

Palabras para Julia és un poema genial de José Agustin Goytisolo, que Paco Ibañez va musicar, i que després molts altres artistes han versionat amb més o menys gràcia.

I encara que Goytisolo el va escriure pensant en la seua filla, jo el veig com la declaració d'amor més bonica que es pot fer. Perquè l'amor entre un pare i una filla, no és tan diferent de l'amor de parella, o de l'amor entre dos bon amics. Després està el desig, que és una altra cosa, i clar que cada amor te els seus matisos, però tots es pareixen, o almenys això crec jo.

Perquè l'amor ha de ser això, escriure alguna cosa, o dir unes paraules, o cantar una cançó... per a la persona que estimes. Per a que quan eixa persona passe per un mal moment, quan crega que res pot ser pitjor, et recorde, i sàpia, que tindrà amor, que tindrà amics. I que si un dia tu vas escriure, si vas cantar, si vas pronunciar aquella frase va ser pensat en ella.

Jo em passe molta estona, pensant en altra gent, pot ser massa, supose que ens passa a tots. A mi m'encantaria poder saber quan algú està pensant en mi, o com parla la gent de mi quan jo no estic davant, que pensen de mi, però supose que també això ens encantaria a tots.

Jo tinc algú en qui pensar, algú a qui li podia escriure, però seria insistir.

Us deixe l'enllaç d'algunes de les millors versions que he trobat al Youtube, de la cançó, jo no se amb quina quedar-me, cadascuna li dòna un toc diferent i genial, podeu comentar quina us agrada més a vosaltres.

Mercedes Sosa i Liliana Herrero: http://www.youtube.com/watch?v=KIKFLPn7rKI&feature=related

Los suaves: http://www.youtube.com/watch?v=P8WvQbkOpyY&feature=related

Peret, Muchachito, Raimundo Amador i Kiko Veneno: (jo crec que em quedaria en la d'estos quatre monstres) http://www.youtube.com/watch?v=64L1XnMlFzk&feature=related

Rosa León: http://www.youtube.com/watch?v=BjRVzdHJjWo

Liliana Herrero sola, (amb l'última escena de la gran peli Kamchatka): http://www.youtube.com/watch?v=4EPA3lHk7ic

I l'original de Paco Ibañez:http://www.youtube.com/watch?v=C7Zsb0Y8Tpg&feature=related

Valencia en fallas

Nota: pronunciar el títol d'esta entrada posant veu de kasallera i imitant a Rita Barberà.

Abans que res posar-vos la foto de la falla Societat Club 53, primer premi del meu poble, que es planta just davant de ma casa, i que la d'enguany és sense dubte la millor falla que s'ha plantat mai a Borriana, i que tindria un bon premi en la secció especial de València.

I després contar-vos que si feia 10 dies que no actualitzava el blog, era perquè he estat fent coses més interesants.

Ha estat una setmana intensa, perquè vaig votar a Zapatero i va guanyar les eleccions, perquè el diamrts vam guanyar al futbol, i demostrar que no som tan roïns, i després vaig fer un bon parcial d'aliments, ens vam vacunar...

Però si no he actualitzat ha estat sobretot perquè són falles. I he eixit totes les nits, gitant-me el dia que més promte a les 5 del matí, amb un gran sopar de classe, uns botellons genials, molta pato, sopars en pisos plens de cervesa, i enguany com a novetat vida diurna, amb mascletaes, visita a falles inclosa Nou Campanar...

Les falles ens han deixat també algun romanç inesperat i divertit, a dos locos madrilenyos, i molta molta son, i això que encara no han acabat.

P.D. Algú sap, per què l'estandard de la falla, el porta sempre algú que no acaba d'estar be? o per què els de la percusió són els mes xalaos de la banda?

Sin ataduras mujer!!

Pareix que enguany la campanya electoral i sobretot el brutal atentat etarra, ha eclipsat la cita de justícia que cada any, el 8 de març, tenim amb les dones.

Perquè cada dia és el dia dels homes. Perquè apenes moren homes assasinats per les seues parelles, perquè els homes cobrem més en els mateixos treballs, perquè els homes no ovulem, i per tant no ens quedem embarassats, i no hem de passar el mal tràngol d'abortar..., és de justícia recordar, encara que sols siga un dia a l'any, que elles ens porten al món, elles ens donen la vida, i ens la fan feliç.

I encara que no les entenga'm, que ens facen passar males estones, que ens passem més temps del que tocaria, pensant en elles, les dones són sensacionals.

No us cregueu mai inferiors, mai deixeu que ningú us mire per dalt del muscle, no us deixeu insultar, amenaçar, agredir. Denuncieu als bàrbars, intenteu tot, perquè per a tot esteu capacitades. Disfruteu, beseu, canteu, i per damunt de tot, rieu, perquè mai esteu tant guapes com amb un somriure als llavis.

Començant pe ma mare, seguint per la meua germana, i acabant per amigues, companyes, familiars, í en general a totes les dones moltes felicitats, en el seu dia.

I cada 8 de març, Reyes Martí, paisana meua, i la única dona pirotècnica, dispara la seua mascletà a la Plaça de l'Ajuntament de València, demostrant que no hi han professions per a homes. L'any passat el vent, i enguany la barbàrie etarra, li ho han impedit.
De totes formes, jo crec que és un gran error, que un atentat marque la nostra agenda, i la mascletà s'hauria d'haver disparat. Però Rita, que es salta totes les normes i convoca concentracions el dia de reflexió i critica als socialistes per no acudir (es pot ser més cínica, era un company), ha cregut que podia traure vots amb esta actitud.

I ja de pas, recordar que demà es pot votar a partits democràtics que impulsen lleis d'igualtat entre homes i dones al parlament o a d'altres que les recorren al constitucional, està en les vostres mans, dones.

I ara dos videos, una cançó feminista i genial:

Sin ataduras mujer!!

http://www.youtube.com/watch?v=xOIWxyTCCSM


I un document, que he de compartir amb tots, per a demostrar que les dones sou valentes, i fortes, i parleu clar, inclús en els pitjors moments.

http://www.youtube.com/watch?v=59aqqGigrlI