El diferent, l'excèntric, el "raret", el boig, el penjat, el solitari, l'autònom, el que va a la seua....
No sap jugar amb els peus, almenys no tant com molts dels seus companys i sempre li toca pagar en el rondo.
Sent els colors del seu equip però en llueix uns altres.
Considera els seus guants una extensió d'ell mateix i quan en té uns que li agraden no els canvia per molt trencats que estiguen.
No li asusta la responsabilitat, no li asusta tindre tots els ulls clavats al damunt. Al contrari, li agrada ser protagonista. Sap que si falla es notarà i totes les culpes seran per a ell, però si fa un bon partit serà l'heroi.
Té mil manies i supersticions: la ratlla que parteix la seua àrea en dues parts, la toalla penjada a la xarxa, toca un pal, després l'altre i acaba amb el travesser. El primer baló l'ha de parar, l'ha de blocar...
Somia en empatar. Que els 90 minuts acaben en empat i també la pròrroga per a després ser l'heroi de la tanda de penals, parar-ne dos o tres. Còrrer cap al córner amb un batalló de companys darrere d'ell, impacients per felicitar-lo.
Canta, falla, erra, i l'equip perd per eixa errada. Li costa dormir eixa nit i les següents, tracta de convencer-se de que són inconvenients de l'ofici, que al següent partit podrà remediar-ho, però costa.
Té temps per a pensar, sobretot si juga en un equip gran i no li apleguen, sap que potser no siga necessari en tot el partit, però ha d'estar preparat per a quan siga exigit.
Mira des de la banqueta el partit, maleint al titular, que moltes voltes és el seu millor amic, esperant la seua oportunitat per demostrar-li al "mister" que ell també les para, que pot confiar-hi.
Pot decidir en un segon si eixir o no a rebutjar un baló llarg, però li costa saber de quina xica enamorar-se. A voltes ella s'enamora d'un altre, i la feina és la mateixa, ha de convencer-la de que ell és millor, que també les para, que li done l'oportunitat...
El porter, que no és porter, però té ànima de porter i quan el seu company és expulsat, es posa els guants i para dos penals per a classificar per primera volta al seu equip per a la Champions.
La gent del PP va gravar la setmana passada un video (realment van gravar dos, però en este apareix la gent de primer nivell) fent un teatret per a intentar convencer als catalans de que l'odi que sempre han sembrat contra ells i totes les barbaritats que han fet i han dit, eren brometa i que en realitat "els agrada Catalunya":
El video no te desperdici i és un exercici de cinisme important. El més cínic de tots és sense dubte Gonzalez Pons que es dirigeix als catalans en la nostra llengua quan no fa tant feia un tour per les tertúlies televisives del TDT party defensant que "el catalán y el valenciano no son lo mismo".
Però crec que el punt culminant del video aplega quan parla el president del govern. No sé si ell haurà escrit el que havia de dir o li ho van preparar, però no és normal que no siga capaç d'aprendre's quatre frases i parlar amb naturalitat i no com un robot. Qui haja escrit el que diu també té delicte: "me gusta su laboriosidad, son emprendedores, hacen cosas..."
De veres que per a buscar una qualitat bona dels catalans ha hagut d'utilitzar la paraula "laboriosidad"? Creu de veritat que alabant la seua "laboriosidad" fa creure als catalans que li agraden?
I ja apleguem al punt més hilarant del discurs, el "hacen cosas"...ja vaig dir en una entrada del blog, que Rajoy si destacava per alguna cosa era per la seua indefinició, però açò certament ja pareix passar-se. Els catalans fan coses, i jo també, fins i tot a voltes puc fer dues coses al mateix temps, així que estic segur que li agradaré al senyor Rajoy. La conclusió, una volta més és que ens governa un idiota, i que a més està molt mal assessorat.
Però esta entrada no era per a parlar de Rajoy. Jo que solc definir-me més que ell, vinc a parlar de gent que fa coses, coses que valen la pena, més concretament una revista.
Fa uns quants mesos que estic subscrit a la revista Panenka. Crec que la millor forma d'explicar qué és Panenka es fer-ho mitjanant el seu manifest:
Manifiesto
01.A “Panenka” le gustan las historias de fútbol sin espacio en los medios mainstream: historias de seres humanos que ganan y pierden. Sobre todo, que pierden.
02.“Panenka” quiere contar esas historias aunque sus protagonistas estén jugando en la liga turco-chipriota y no se depilen las cejas. De hecho, mejor si eran barbudos, jugaban en la Liga Soviética de 1977 y escuchaban vinilos de los Rolling clandestinamente.
03.En “Panenka” nos apasiona la capacidad del fútbol para transportarnos a otros países y otras épocas. Sociedad, cultura y política botan al compás del balón.
04.“Panenka” no colabora con la dictadura de la actualidad, la agenda manida y los temas obvios, repetidos y políticamente correctos.
05.Sentimos una íntima y encendida pasión por el fútbol, pero dejaremos tranquilo al hincha que todos llevamos dentro a la hora de escribir. El periodismo de club, partido o empresa ya tiene su hueco en los kioscos. Pero no en ‘Panenka’.
06.“Panenka” no se esfuerza en disimular los bostezos en las ruedas de prensa banales o ante cuestionarios respondidos con el piloto automático.
07.“Panenka” no forma parte de ningún grupo mediático. No nació en un rascacielos después de que un grupo de ejecutivos detectara un “nicho de mercado”; es el fruto de las conversaciones de bar de algunos periodistas. Varios cientos de botellines de cerveza lo atestiguan.
08.De hecho, en “Panenka” ni siquiera sabemos qué es un “nicho de mercado” pero suena fatal.
09.Libertad absoluta: de firmas, de temas, de géneros periodísticos y de extensión. “Panenka” no entiende de limitaciones ni (auto) censuras.
10.“Panenka” supone una modesta locura compartida por varias docenas de periodistas, escritores, ilustradores, fotógrafos e infografistas. También por algunos futbolistas y entrenadores. La locura de creer que el fútbol merece otro lenguaje y otra estética.
11.“Panenka” es el póster que vigiló nuestra infancia desde la pared. El futbolista que queríamos ser en el patio. El gol que metíamos en sueños. “Panenka” es una utopía que nos devuelve al espejismo del fútbol puro.
La veritat és que amb estes bases era difícil que fòra una revista dolenta. No ho és; començant pel disseny que està molt per damunt de la mitja de les publicacions espanyoles, seguint pels temes escollits i la profunditat i el rigor amb que es tracten i acabant també amb l'humor i eixe punt de frikisme que tenen algunes seccions, no podia deixar de comentar que llegir la Panenka és un dels millors moments del mes.
Cada número de la revista porta sempre unes seccions fixes, de les quals m'agraden especialment la dels estadis abandonats i la que descobreix on estan tombes d'alguns futbolistes mítics. També porta un dossier d'unes 30 pàgines, dedicat cada mes a un tema que es tracta amb més profunditat. Alguns de les últimes parlen de l'evolució del joc de la selecció alemanya, del centenari del Flamengo, el 20 aniversari de la Premier, de la filosofia de l'Athletic de Bilbao, de la caiguda de l'Oviedo o de la relació entre futbol, inmigració i màfies. Després altres entrevistes i reportatges, sempre interessants: entre la gent que Panenka ha entrevistat estan Juan Mata, Robert Pires, Matt Le Tissier, Pacho Maturana, Kevin Prince Boateng, Amadeo Carboni...
Panenka gira en torn al futbol però parla de molts temes i il·lustra tant bé la relació de la societat amb l'esport rei que segurament acabe fent un retrat del món en el que vivim molt millor que el d'altres publicacions que tenen eixa finalitat.
Traure una publicació en paper, allunyada de l'actualitat, dels debats estúpids de Punto Pelota, del Madrid i del Barça, podia pareixer suicida, però jo estic segur que els anirà bé, perquè han sabut crear un producte cultural, interessant, divertit i amb un preu raonable.
A més, a mí em van guanyar quan al seu segon número (molt abans de que morira) li van dedicar la portada a l'etern Manolo Preciado.
Abans de començar he de dir que esta entrada està pensada abans de que l'Athletic assaltara Old Trafford, i que el passe el que passe al partit de tornada, la meua opinió no canviarà per a res.
Després dir que l'opinió d'esta entrada està formada pels 6 o 7 partits que he vist de l'Athletic esta temporada (els dos contra el Vila-real, contra el Madrid, el Barça, el València, el Rayo i no sé si algun més) i que per tant no pot ser perfecta.
I per últim que llegir açò està molt bé, però que si vols llegir alguna cosa realment bona, has d'anar directe a l'últim paràgraf.
Enguany a tots els que ens agrada el futbol ens hem fet un poc de l'Athletic. Amb una lliga cada volta més avorrida, amb un domini del Barça i el Madrid que comença a donar prou agonia i amb la polèmica arbitral sempre present, la irrupció d'este Athletic és com un regal del cel.
Començant pel principi, el primer ha de ser reconeixer a Caparrós el merit que te sobre l'actual equip. Caparrós és un excel·lent formador de jugadors, i sap motivar i fer competitiu a un grup de futbolistes com ningú. I crec que el seu pas per l'Athletic li ha fet molt de bé a l'equip.
Després clar està, l'equip te boníssims futbolistes: Iraola és hui per hui el millor lateral dret amb vocació ofensiva d'Espanya i hauria de ser titular en l'Eurocopa, Javi Martínez de central està rendint espectacular i és un altre dels encerts de Bielsa, i Amorebieta també està fent una gran temporada.
El mig camp amb tres sub-21 és sense dubte un dels seus forts. Si a Muniain el respecten les lesions i no es descentra serà titular en la selecció els pròxims 10 anys i Ander Herrera i De Marcos són dos migcampistes amb molt de recorregut, que saben jugar la pilota, que marquen gols i que li donen un dinamisme al joc molt vistós. Susaeta no sempre rendeix també, però té una qualitat flipant, li falta constància i recorregut, però es un gran complement.
Llorente és un davanter brutal, imparable per dalt, amb molta més tècnica que la que faria presagiar la seua alçada i amb una capacitat per a jugar d'esquena a la porteria també molt important.
I Toquero possant la testosterona que sempre fa falta, i contagiant el seu espèrit guerrer a la resta.
I Bielsa. Quan més coses llisc sobre ell, més m'atrau la seua persona. Perquè és brutal poder dedicar-te a allò que més t'agrada, sempre he envejat a aquelles persones apassionades pel seu treball i que li dediquen hores i sempre busquen millorar.
No vull avorrir, però el personatge de Bielsa per a qui tinga ganes de llegir, té moltes anècdotes i molta història darrere.
En l'Athletic ha conseguit en pocs mesos dotar d'un estil i una personalitat pròpia a l'equip. Tindrà dies bons, dies roïns, però l'Athletic juga sempre a ser l'Athletic, com ho feia per exemple el Villareal de Pellegrini i ho fa el Barça de Guardiola i pareix que vullga fer-ho el Atlético de Simeone. Es combina el joc en curt i en llarg, aparicions dels laterals, molt de joc combinatiu, però sempre mirant porteria contraria, sense especulació, ni un excés de sobar la pilota, molta incorporació de jugadors del mig del camp a l'atac...un futbol modern, vistós i que entreté.
A part de totes estes coses, hi ha motius que no són purament tècnics per a que m'agrade l'Athletic, com per exemple que tinga a un dels pocs jugadors de fútbol que tenen un poc de coneixement, i saben expressar-se, el gran Ander Herrera:
També tota la religió que porta Toquero darrere, incloent la paròdia de Twitter @Toquero_theBoss i aquell crit que tots amb unes copes de més hem cantat alguna volta: "Ari, Ari, Ari, Toquero lehendakari".
I per últim, Dadan Narval, que és de l'Athletic i ha escrit algunes de les coses més boniques sobre futbol que jo he llegit mai i que recomane que si tens 10 minuts no deixes de llegir-les:
Que la premsa esportiva de l'estat espanyol és una basura no és cap secret. Tant des de Barcelona com des de Madrid, els pamflets esportius estan escrits per fanàtics dels seus equips, sense un mínim d'objectivitat, de qualitat i sense buscar cap recurs literari més que la comfrontació o el morbo.
Hi ha honroses excepcions, Segurola en Marca, alguns articulistes d' El País (sobretot Carlin amb els seus articles sobre la lliga anglesa) i poc més...
Així que com, amb quasi tot, si volem informació imparcial sobre futbol l'hem de buscar a Internet, i ahí Diarios de futbol és la millor opció.
Ja des del subtítol de la pàgina notes que açò és diferent. Apareixen cites, com per exemple una d'Albert Camus, que diu "Todo lo que sé de los hombres, lo aprendí en un campo de futbol" i moltes altres grans frases dites per futbolistes, entrenadors o escriptors.I
és que la principal diferència que trobes quan lliges un parell d'articles en este blog respecte als períodics tradicionals és que de seguida notes quela gent que escriu al blog, sap escriure.
Es dona informació des de diferents punts de vista, es tracten temes més allunyats de les llums mediàtiques, es fan analisis des de diferents punts de vista, i es deixa al lector traure conclusions, tot allò que no existeix a la premsa tradicional.
Es centra en l'actualitat i no parla de tots els equips, seria impossible fer-ho sense que la qualitat baixara, però cada article garanteix dedicació, anàlisi i no es tracten temes de passada.
Així que si t'agrada el futbol i vols llegir coses escrites per gent a qui li agrada el futbol, no dubtes en entrar. Si t'agrada el teu equip i vols seguir llegint coses escrites per fanàtics del teu equip, continua llegint la premsa tradicional.
El creador d'este blog (que en té altres molt interessants i és creador del gran blog Renaldinhos y Pavones) es dedica a enumerar jugadors de futbol amb el pel roig i a més els ordena per posició en el camp, per si estan en actiu o retirats, per país i pels equips on han jugat.
Hi ha de molt famosos, Riise, Scholes, el gran Sammer (que és de Dresden), altres frikis com Lussenhoff que va jugar al Tenerife i el Mallorca o Alexi Lalas, del que tota la meua generació té el seu cromo amb els EEUU del mundial 94.
També hi ha molts que no haureu sentit mai. És un blog molt friki, però segur que farà les delicies dels aficionats del futbol com jo, a més es visita complet en molt poca estona.
Vitas Gerulaitis era un tenista dels anys 70-80, dels Estats Units, encara que, clar està, amb ascendència lituana. Va morir amb només 40 anys, per una intoxicació de monòxid de carboni amb una estufa.
La seua llarga melena rubia i la seua cridanera vestimenta contrastaven amb l'estètica dels tenistes de l'època. La seua adicció a la cocaïna i la seua forma de viure, sempre present a les festes de l'èlit americana el feien un tenista singular, precursor dels McEnroe i Agassi.
Va aplegar a ser nombre tres del món, va guanyar un Grand Slam, l'open d'Australia i va aplegar a tres finals més de Gran Slam, però, tot i ser un jugador molt atractiu de veure jugar i d'indubtable qualitat, no ha passat a la història ja que és coetani de tres dels més grans tenistes de tots els temps: Ivan Lendl, Jimmy Connors i Bjorn Borg.
Mai va aplegar a guanyar a Borg, acumulant una estadística de 16 - 0 en els enfrontaments particulars, però si va aconseguir guanyar a Connors; ho va fer per primera vegada en el seu 17é enfrontament, en el Masters de l'any 1979. Després d'aquell enfrontament va dir la seua frase més famosa: "nobody beats Vitas Gerulaitis 17 times in a row".
Era una demostració més de que no hi ha impossibles, de que no s'ha de deixar mai d'intentar-ho.
S'està jugant la copa de mestres, entre els 8 millors classificats de l'ATP. Ahir Ferrer va perdre amb Federer. S'han enfrontat 11 voltes i sempre ha guanyat el suís. Esperem que el de Xàbia, que és molt valent, algun dia puga guanyar-li i fer una declaració pareguda a la de Gerulaitis.
Vista la basura que és la majoria del que fan a la tele, és una sort que Teledeporte tinga els drets de quasi tots els tornejos de tennis importants, perquè retransmeten prou hores i mirar tennis és una bona forma de passar les avorrides vesprades.
També és una forma de passar les vesprades entrar al Youtube, i veure videos antics, de l'època de Gerulaitis, veure el revés a una mà de Lendl, i els seus polos de rombs (que per cert està recuperant Murray), veure la clase del gran Bjorn Borg, veure videos del tennis amb raquetes de fusta, que no et permetien imprimir la força de les actuals i que feien que els punts s'hagueren de suar, preparar i fer tres o quatre colps guanyadors abans de guanyar-los definitivament. Ací deixe tres videos, que tenen a Gerulaitis com a protagonista:
A voltes entenc a la gent que abandona els seus blogs, quan no tens temps per a res és difícil traure una estona per a actualitzar. I quan fa molt de temps que no actualitzes et trobes contant coses que van passar fa més d'un mes.
I és que l'últim dia de juliol vaig anar per fí a veure un partit del Dynamo. Erem molts, i vam anar amb Stephan que és abonat. Estàvem al "Stehplatz" és a dir, la zona on es veu el futbol dret i on es posen els ultres. L'ambient era espectacular, els aficionats no paraven d'animar durant els 90 minuts i cada corner era motiu de celebració. Era el primer partit de lliga en casa i van guanyar en un partit de rivalitat regional (ambdós eren equips de l'antiga DDR) al Jena per un còmode 2-0.
I qué té d'especial el Dynamo? Que està en tercera i té un camp de 32.000 espectadors que s'ompli sovint. Al partit que vam anar nosaltres erem 21.612 (no els vaig contar, eixia als videomarcadors). És curiós veure a jugadors tan roins jugar en un camp que estaria entre els 10 més grans de la primera divisió espanyola.
Però el Dynamo no ha estat sempre en el pou de la tercera. En temps de la DDR va guanyar moltes lligues, i va ser un dels dos equips que va conseguir plaça en la Bundesliga quan Alemanya es va reunificar. Va aguantar uns quants anys, però la situació econòmica va ofegar a l'equip que va baixar als despatxos fins a la regional liga, on ha estat penant fins ara, amb breus estàncies a la segon divisió, i ara amb la creació de la tercera, porta ja tres temporades en esta categoria, on estan també molts dels filials dels equips de primera.
Simptomàtic és veure com en primera divisió amb el descens la temporada passada del Herta, no hi ha cap equip de l'antiga DDR. I és que l'est té moltes coses bones, però molt pocs diners.
Enguany l'objectiu de l'equip no és altre que evitar el descens, ja que hi ha equips de molt major pressupost a la categoria, i ací es continua pagant l'estadi, que té sols un parell d'anys d'antiguitat. És bonic veure com els aficionats continuen donant suport al seu equip, recordant vells temps que van ser millors i omplint el camp cada cap de setmana.
I allí estàvem nosaltres. A la foto (que és de Maria) apareixen Julia, Migue, Pilar, Paula i un poc de Rocio i Manu. Jo no isc, però també estava allà i amb una resaca brutal.
És estrany que encara no haja escrit res sobre el mundial, coneixent com m'agrada el futbol (i l'esport en general) però és que últimament tinc faena, així que no puc actualitzar al curro, i per fí, la calor i el bon oratge han aplegat a Dresden, així que sempre fem alguna cosa per les vesprades, llacs, barbacoes, paxangues de futbet...i com no, veure partits del mundial. La conseqüència de tot açò és que tinc el blog molt abandonat.
Vull dividir esta entrada en quatre parts.
La primera té a veure amb el títol. Hi havia expectació perquè el mundial es jugava a Africa. A part de que la cançò es diga WAKA-WAKA, el baló Jabulani (i siga un baló de platja) i els negrets donen pel cul amb les trompetetes dels ous, no hi ha havut grans diferències. Al final, el camp és el mateix i juguen 11 contra 11, té igual la latitud. Als equips africans els continua faltant ordre (i no fallar penals a l'últim minut de la prorroga i que Costa de Marfil no caiga sempre al grup de la mort), i com quasi sempre el que juga millor guanya, té igual que siga en Africa que en la Xina popular (Carod Rovira dixit). Almenys ha fet visible al continent, tot el món ha mirat a Africa durant un més i això és bo, encara que segur que insuficient.
Després cal rendir-se als peus del Guaje, el millor davanter del món, que té moltes paperetes per a quedar màxim golejador del campeonat. Pot semblar oportunista parlar ara de Villa, però tots els que han parlat amb mí de futbol saben que m'encanta; és el futbolista amb més gol de tots, sols comparable al millor Eto'o. Villa té sempre la porteria entre cella i cella, és la seua referència, la seua obsessió, tot allò que fa Villa sobre el terreny de joc ho fa buscant el gol, és el millor, i si no fòra per ell Espanya haguera tingut un mundial molt negre.
Vull destacar el paper de Capdevila, que estava discutit i es sentien veus que havia de jugar Arbeloa... seria un sacrilegi. Capdevila puja la meitat de les voltes de Sergio Ramos, però amb el doble de criteri, i a voltes tira centros que no van al banderí del corner. A més està ràpid, amb moltes ganes i ha estat providencial al tall en moltes ocasions. Arbeloa defensa bé i prou.
L'altre gran dilema és el debat doble pivot si, doble pivot no. Realment no hi ha debat, si hem jugat així contra Honduras i Suïssa, Del Bosque no va a canviar-lo contra Alemanya, que a més amb Khedira i Schweinsteiger segur que ens apreta molt al migcamp. Jo crec que per a la majoria dels partits s'hauria de jugar en Cesc en lloc de Xabi Alonso, però és que pareix que la feina de contenció que feia Senna soles en l'eurocopa, estos no l'abarquen ni entre els dos. Com no va a renunciar al doble pivot, pareix una bona notícia que es comente que Silva entrarà per Torres. A voltes a Espanya li ha faltat un altre jugador de toc. Veure arrancar a Villa des de la ratlla del mig camp i pegat a la banda esquerra fa mal als ulls.
Ara, la tercera part. Vull contar com es viu el mundial a Alemanya. La veritat és que s'ho curren: ací a Dresden han montat el Hyunday fan park on han donat quasi tots els partits del mundial en una pantalla gegant, on la única pega és que no es pot entrar beguda ni menjar (i els preus dins són prohibitius), però jo he anat molt, als partits d'Espanya i d'Argentina, i també a algun altre. Hi ha molt bon ambient. Als carrers fa temps que no es parla d'altra cosa, i es nota que la gent viu el mundial amb intensitat.
Ací ara es respira eufòria, està justificada. No vull imaginar com estaria Espanya si li'n haguérem fet quatre a Inglaterra i altres quatre a Argentina. La veritat és que Alemanya sap a qué juga. Té un bon bloc, i l'entrenador ha tingut els ous de possar a tots els joves de titulars, i són molt bons. Alemanya té per davant molts anys on sempre va a ser favorita, perquè si amb la generació anterior que era ben fluixeta sempre aplegava lluny, ara que té bons futbolistes donaran por.
I si apleguen lluny segurament és pel seu caracter guanyador. Tots creuen que ens van a guanyar, diuen "Espanya és un bon equip...però nosaltres som Alemanya". És no sols per al futbol, és més una filosofia de país, tenen un caràcter guanyador, es creuen els millors i s'esforcen per demostrar que ho són. Són competitius, estrictes, ordenats...i això els fa ser bons, els fa ser forts, i fa que Alemanya siga tan important al món. Sols un poble així podria ser ara el que és després de com va acabar les guerres mundials.
Jo anava en Argentina, perquè ara és una putada veure el partit ací. No podem anar a la pantalla gegant, perquè entre 10.000 persones segur que hi ha un bobo, o més d'un, i ens la podrien liar, així que estem pensant en ocupar un bar, preferiblement espanyol i fer-nos forts allà per a ser majoria.
I el quart i últim tema que vull tocar és la bandera. L'altre dia vam tindre un debat interesant sobre el tema.
Ací veus per tot arreu banderes, als comerços, als cotxes...ací la bandera uneix, no divideix. Els motius: variats. La bandera alemanya recorda a un moment dolç de la història alemanya, la seua reunificació, l'espanyola al moment més trist de la seua, la guerra civil. Però a part d'això que són coses que van passar fa 70 anys, l'asociació de la bandera amb la dreta i amb l'extrema dreta és inevitable. És culpa nostra o és culpa seua? Es pot fer l'asociació: si a les manifestacions contra la inmigració, contra els matrimonis homosexuals, contra l'abortament està ple de banderes d'Espanya, quan jo porte una bandera d'Espanya vol dir que done suport a estes causes? Altres diuen que és l'esquerra la que fomenta açò i a qui li van bé allò que ells anomenen "complexes".
I este debat a mi no em toca, jo mai portaré una bandera d'Espanya, ni segurament de cap altre país. Espanya hauria de ser una república federal i les regions haurien de tindre molt més pes a Europa, perquè són cultura. Com açò sòna a dia de hui poc menys que a acudit, no em senc molt representat per cap bandera.
Jo vull que guanye Espanya, perque sé que tinc més en comú amb un espanyol que amb un holandés, i perquè em naix animar a Espanya i cantar els gols de Villa. Però no alce la bandera i cante el "yo soy español" amb la boca xicoteta, perquè no tinc cap sentiment de patriotisme (o és chauvinisme) ni molt menys de nacionalisme espanyol...jo em sent ciutadà del món i bàsicament em torque el cul amb les banderes i amb les fronteres.
Quan veig algú al facebook que s'apunta al grup "Estoy orgulloso de ser espanyol" sempre pense, puix que sort tens, perquè a mi me la repampimfla.
Acabe amb una reflexió que va escriure l'altre dia Tanis al facebook: "Patriotisme és creure que el teu país és el millor sols perquè tu has nascut en ell".
A l'espera que acabe la segon divisió i de l'invent este de "La Copa Confederaciones" (bacalá), s'ha acabat la temporada futbolística.
El Barça ho ha guanyat tot, i la veritat és que ha estat un gust veure-los jugar. Enhorabona als culés. Si el Barça ho guanya tot, està clar que això es dolent per al Madrid, i a més el Vila-real no ha entrat en Champions, o siga que no es pot dir que estiga molt content del final de temporada. Almenys s'ha salvat l'Sporting.
Si hi ha una cosa que no canvia és la meua devoció per Carrusel Deportivo, que comença els disabtes en esta cançó (que m'encanta):
I després va una hora sencera de tontaes, on es dediquen a fer el paiaso, a dir animalades. Enguany ha estat molt animada esta primera hora, amb l'entrada de Mayte Zúñiga la dona de Maldini en Supervivientes, amb els acudits de Gallego de "se abre el telón", i amb el bon humor que sempre regna a l'estudi:
I després tot el disabte i el diumenge per la vesprà, un estil únic, particular, divertit de fer ràdio, de fer publicitat, amb nadales i històriques retransmissions de la Superbowl incloses. I allò qe més em cabreja és que ells cobren per passar-se-ho tant bé com jo. Amb parides, que ja tots els seguidors sabem de memòria, i no ens cansem d'escoltar-les:
I per acabar-ho d'adobar te canten "El retratito".
Torna dormiricallar i ho fa parlant de dues coses que m'agraden molt.
David Ferrer, va insultar a una dona que arbitrava el seu partit, dient que les dones no saben fer res.
Les dones si alguna cosa saben fer és que estigues tot el dia pensant en elles. David Ferrer, no fa un resultat decent en un torneig des de fa més de dos mesos, just el temps que fa que ho ha deixat en la seua novia de tota la vida (dada certa, ja sabeu que tinc influències en el circuit), i es veu que està molt tocat. Així que eixe repentí odi cap a les dones, no era més que un odi cap a la seua ex, a qui pareix té tot el dia al cap. Se li passarà, a tots se'ns passa.
Aquest estiu ha estat de Jocs Olímpics, i quan són jocs olímpics, les dones i els esports interrelacionen més. Ací un article boníssim d'Hernan Casciari, al seu blog sobre televisió que parla sobre el tema:
Un altre exemple és ma mare, no molt aficionada als esports (excepte al tenis) que mirant un partit de hockey va dir:
-Que fa Mazinger Z de porter?
Hi ha un indubtable paregut, és cert.
I els Jocs Olímpics també han demostrat, que hi ha dones molt lletges, com la selecció olímpica femenina de basket de Xina, de la que no he trobat fotos, però eren uns adefesios de por. Molt més lletges que la mitja xinesa. Qui haja vist algun partit d'elles ho podrà confirmar.
I dones molt guapes, com la olímpica també en basquet per Espanya, Tamara Abalde, de la qual estic profundament enamorat. (És la que està d'esquenes, quin cul!!!)
Segurament perquè sense ser vital, et fa viure moments inoblidables. D'alegria inmensa, com el passat diumenge, o de profunda amargor, com per exemple, quan Riquelme va fallar aquell penal que haguera portat al Vila-real a una final de Champions.
Les coses impossibles passen. Pareixia impossible que Espanya guanyara una gran competició de futbol. Tots haviem pensat, com serà el dia en que Espanya guanye un mundial o una eurocopa?
Tots haviem somiat amb el moment, com aquell que grava amb una camera de mà, al seu gos fent el mort i somia amb guanyar un Oscar. o com aquell altre, que escriu quatre parides en un blog d'Internet, i somia en publicar una novela. Però a voltes els somnis es fan realitat, impossible is nothing. Per ajudar a fer-los realitat cal lluïtar, cal fer les coses bé, i cal donar-ho tot, confiar, arriscar-se...
Va ser bonic, el moment de la celebració de la final, Palop amb la camiseta d'Arconada, Casillas alçant la copa. I també veure als futbolistes borratxos, celebrant-ho i demostrant que són persones normals. Eixe ambient no era molt diferent al que es vivia en els ascensos del 2E.
Mentre tot el país es paralitzava per la gran Eurocopa que estava fent la selecció, jo tenia coses de les més importants per fer.
Tenia examens, (encara em queden 2), i tenia que començar a buscar un futur per a l'any que vé. I en això estem.
Ahir vaig fer la meua primera entrevista de treball. Seria per a fer pràctiques en PPG. Mitja jornada, i podria fer allí el projecte, crec que la impressió que es va emportar de mi l'enginyer de processos Don Vicente Villalba, no va ser roin, però ja vorem, a veure si em criden d'algun altre lloc, o si aprove dibuix, i me'n vaig d'Erasmus al segon quatrimestre, tot per veure!
Els examens, sense pena ni glòria, com la burra de Victòria. M'ha quedat electroquímica per a setembre (sospite que Guiñon em té mania), i ara aplega la recta final important amb CAI i REM i el meu benvolgut dibuix. No m'estic estresant molt la veritat.
Sé que és llarg, així que si has aplegat fins ací gràcies. Sé que molta gent em llig, i això m'alegra, jaja.
Si, hem acabat amb el mite, hem passat de quarts. I damunt guanyant als italians, V de vendetta, com diu la rima del títol, que és molt del caràcter espanyol.
Una volta més s'ha demostrat, que no hi han impossibles. Que si tires moltes voltes una moneda a l'aire, és impossible que mai ixca cara, el tema és atrevir-se a tirar la moneda.
També fer les coses bé, fer del grup a una pinya, i ser fidels a un estil, haurà tingut alguna cosa que veure.
I ara vaig a contar-vos una anècdota:
No és la primera volta que jo veig a Espanya passar de quarts. En l'Eurocopa del 84, als meus pares els va tocar un viatge a París per a veure la final en un sorteig que feia Gramoxone. I damunt van tindre la sort de que aquella final la va jugar Espanya.
I clar aquell estiu del 84, ma mare estava embarassada de mi. I allí vam anar els tres a París.
I segurament allà al Parc del Princeps, dins de l'úter de ma mare, em vaig cagar en el bo d'Arconada en la seua supercantada.
I segurament també, d'ahí vé la meua afició al futbol, que em fa que siga tan roïn com siga el partit, si fan futbol en televisió, jo el mire sempre.
- Pense en que sempre he volgut jugar este partit, eixir al camp i sentir els milers de veus que corejen el meu nom, els nostres noms. Sentir la responsabilitat, però no asustar-me, creixer front a les adversitats, lluïtar per cada balò, fer una passada increible, o un gol decissiu en l'últim minut, acaparar totes les portades, ser l'heroi.
- Tu has fumat, no?
- Tres porros.
- És que així no anem bé, cada any el mateix, sempre vens tot colocat al partit de solters contra cassats, no guanyarem mai...
Aquest microrrelat, també podia dur per títol: Cesc; mira com el futbolista!
Amb motiu de la celebració de l'Eurocopa, he escrit tres relats curts que vaig a compartir amb vosaltres. El primer d'ells el publique hui, parla sobre cosses quotidianes. Els altres dos les properes setmanes, abans que l'Eurocopa acabe, espere que vos agraden.
Van Basten
Van Basten és el seleccionador de l’equip que millor futbol està fent esta Eurocopa, Holanda. Quan escolte el seu nom o el veig en la pantalla, dret, al costat de la banqueta, em vénen a la ment molts record.
Quan jo tenia 8 o 9 anys, vaig començar a jugar a futbol a l’equip del poble. En aquella època el meu ídol era Marco Van Basten. El primer gran futbolista del qual tinc memòria d’haver disfrutat amb els seus gols, amb els seus remats de cap, amb la seua elegància.
Un dia d’aquells, de la meua infantesa, els meus pares van decidir que volien tindre un gos a casa, i van anar a un lloc on hi havia gossos que havien estat abandonats.
Em van deixar que triara jo la criatura, sempre que no fòra massa gran, per a viure al nostre pis. Tots els animals ens miraven com atemorits, des de’l fons de les seues gàbies, altres lladraven amb força, però hi havia un, un cocker, que tenia ganes de vindre amb nosaltres. Estava dret, plantat, com mostrant-nos el seu millor perfil. Tenia un tros del llom sense pell. Ens van contar a la gossera, que l’havia atropellat una motocicleta, i que havia estat a punt de morir. Sense dubtar-ho el vaig escollir i ens el vam quedar.
Tornant a casa, jo no deixava de jugar amb ell, al seient de darrere del cotxe. Mon pare em va preguntar que com volia dir-li. Van Basten vaig dir jo. Davant la sorpresa evident dels meus pares vaig explicar, que aquell era l’únic gos elegant de la gossera, com Van Basten, el millor. Els meus pares es van girar i en veure l’expressió d’alegria dels meus ulls no van gosar contradir-me.
I Van Basten va passar llargs anys a casa. Jo el treia a passetjar, després del col•legi, i jugava amb ell a futbol, a la platja. Era un gos net, i silenciós que no donava problemes. Però, passats uns anys, l’avia es va trencar el maluc en un bac i va vindre a viure a casa. Tenia molta por d’estar en casa amb el Van Basten, ja que no es veia bé, i temia tornar a caure, a més mai li havien agradat els animals.
Els meus pares van intentar convencer-la, però finalment vam tenir que acabar donant el Van Basten, a uns amics dels meus pares. Estos al poc de temps se’n van anar a viure a Madrid per que a l’home de la parella, li havien oferit dirigir una sucursal de banc allà, i ja no vaig tornar a veure a Van Basten.
Jo ja tenia 16 anys, i no va ser traumàtic. El pobre, ja estava vell, començant la seua decadència i segurament només ens haguera donat un disgust amb la seua mort, que ja estava pròxima.
L’altre Van Basten, l’holandés, tampoc va tindre una època de decadència. Quan encara estava al cim de la seua carrera, una terrible lesió al turmell, el va retirar per a sempre del futbol.
Jo sempre he pensat que els destí va voler que guardarà per a sempre la imatge elegant i genial dels dos.
Continuant en ordre cronològic, el passat diumenge, vaig jugar un campionat de futbet per a clubs d'escacs, una cosa friki. molt friki Però enguany va estar molt be, el meu club, el Circulo Mercantil de Castelló. va aplegar a la final, que va estar molt disputada, i on vam perdre amb l'Alaquàs per 3-2. Vos deixe el testimoni gràfic, on podeu veure alguna parada interessant, i algun gol també. (som els de roig)
