Per què ja no escric mai...

Perquè no tinc res per a contar.

A moltes de les entrades del blog he intentat posar etiquetes que mostraren de què estava parlant. Eixes etiquetes s'hagueren pogut simplificar en sols tres categories. I la veritat és que en cap de les tres categories tinc ara l'inspiració necessària per a escriure:

- Al blog hi ha ficció, literatura, coses que m'he inventat, a les que he intentat donar forma, algunes voltes amb més gràcia, altres amb menys... però ja fa temps que no hi ha manera d'escriure una línia, no tinc inspiració, ni em trobe creatiu, ni amb la serenitat necessària per a sentar-me i ajuntar quatre lletres. Últimament havia posat la meua creativitat al servici d'altres projectes, sobretot el twitter paròdia que vaig tindre any i mig i ara he deixat també, supose que estic en altres coses i que aplega un moment que la rutina ho mata tot, fins i tot les ganes d'escriure.

- Al blog també hi ha allò que Hernan Casciari defineix com anècdotes millorades. Són coses que em passen i jo adorne, exagere, o simplement intente escriure amb gràcia, de forma que siguen divertides per a qui les llegeix. A mi açò és el que més m'agrada fer i crec que és també el que millor sé fer. Algunes de les millors entrades del blog, estarien en esta categòria. Bé, puix últimament m'he tornat molt més gelós de la meua intimitat, supose que quan tens un treball, certa responsabilitat, et planteges qui pot aplegar a llegir allò que escrius i a més, em ratlla pensar que alguna de les persones que apareguen a eixes anècdotes puga aplegar a llegir-les...i també és cert que cada volta em passen menys coses interessants i quan em passa una d'eixes superanècdotes, com a la despedida de Botella, és de eixe tipus de coses que no ha de contar-se per Internet.

- La tercera categòria són les entrades que escrivia per a algú, quasi sempre sense nombrar-lo directament, però si pensant en algú, que solia ser una xica, vaja, el que podríem definir com a entrades "monya". Ara, ja fa un temps que no hi ha cap xica que meresca una entrada al blog, i també passa que potser hi haja alguna que la meresca, però no és la que tinc al cap. I sobretot he aprés a no dedicar cap entrada a qui tinc al cap, si no s'ho mereix. No s'han de dedicar entrades del blog a qui no li importes, a qui et decep.

I esta és l'explicació de perquè fa mesos que no actualitze  el blog...potser algun dia tornaran les muses, les xiques que s'ho meresquen tot, la inspiració...potser algun dia em torne a passar una anècdota d'eixes que s'han de contar, mentre això passa, busqueu un bon llibre i llegiu coses de veres...

El porter

El diferent, l'excèntric, el "raret", el boig, el penjat, el solitari, l'autònom, el que va a la seua....

No sap jugar amb els peus, almenys no tant com molts dels seus companys i sempre li toca pagar en el rondo.

Sent els colors del seu equip però en llueix uns altres.

Considera els seus guants una extensió d'ell mateix i quan en té uns que li agraden no els canvia per molt trencats que estiguen.

No li asusta la responsabilitat, no li asusta tindre tots els ulls clavats al damunt. Al contrari, li agrada ser protagonista. Sap que si falla es notarà i totes les culpes seran per a ell, però si fa un bon partit serà l'heroi.

Té mil manies i supersticions: la ratlla que parteix la seua àrea en dues parts, la toalla penjada a la xarxa, toca un pal, després l'altre i acaba amb el travesser. El primer baló l'ha de parar, l'ha de blocar...

Somia en empatar. Que els 90 minuts acaben en empat i també la pròrroga per a després ser l'heroi de la tanda de penals, parar-ne dos o tres. Còrrer cap al córner amb un batalló de companys darrere d'ell, impacients per felicitar-lo.

Canta, falla, erra, i l'equip perd per eixa errada. Li costa dormir eixa nit i les següents, tracta de convencer-se de que són inconvenients de l'ofici, que al següent partit podrà remediar-ho, però costa.

Té temps per a pensar, sobretot si juga en un equip gran i no li apleguen, sap que potser no siga necessari en tot el partit, però ha d'estar preparat per a quan siga exigit.

Mira des de la banqueta el partit, maleint al titular, que moltes voltes és el seu millor amic, esperant la seua oportunitat per demostrar-li al "mister" que ell també les para, que pot confiar-hi.

Pot decidir en un segon si eixir o no a rebutjar un baló llarg, però li costa saber de quina xica enamorar-se. A voltes ella s'enamora d'un altre, i la feina és la mateixa, ha de convencer-la de que ell és millor, que també les para, que li done l'oportunitat...


El porter, que no és porter, però té ànima de porter i quan el seu company és expulsat, es posa els guants i para dos penals per a classificar per primera volta al seu equip per a la Champions.

L'estrany encant de Julia Zikeli

Julia Zikeli és una jove alemanya. Més jove que jo, però no tan jove com per a que això siga un problema (legal almenys). Sempre havia pensat que el seu cognom provindria d'algun país eslau, però amb un parell de búsquedes al google no he sigut capaç de confirmar-ho, així que és possible siga tan alemanya com la que més.

Julia té una germana, que es diu Saskia i juga als escacs millor que ella. I en això ens pareixem, ja que jo tinc un germà que es diu Sergio i juga als escacs millor que jo.

Julia i jo no podem ser els millors jugadores de les nostres famílies però de ben segur tenim altres talents. A més Saskia no té eixe estrany encant que si té Julia.

Julia és guapa. No objectivament guapa, ella té, com quasi totes les xiques que m'agraden, una bellesa molt opinable. És opinable també per vosaltres, ja que si tecleges el seu nom al google, les primeres imatges que apareixen la mostren jugant als escacs.

A estes altures, us estareu preguntant com collons conec jo a Julia Zikeli i quin és el seu estrany encant, i jo vaig a contar-vos-ho.

Esta entrada ha estat pendent durant més d'un any. Estava escrita dins del meu cap, perquè jo sabia que açò era una història que mereixia ser contada, però mai m'havia decidit a fer-ho, fins a hui que no sé ben bé perquè, he decidit que a més d'estar escrita al meu cap, ho estiguera també al blog.

Els dos anys que vaig estar vivint a Crimmitschau vaig aprofitar les vacances de Setmana Santa per anar a jugar el Neckar-Open, l'obert d'escacs més gran d'Alemanya. Allí, el segon any, vaig saber de l'existència de Julia Zikeli.

No sé si el primer any ella també va jugar, però jo no vaig reparar en la seua presència. Julia i jo tenim un ranking paregut. Això vol dir que som igual de roïns,  i que mentre anàrem fent els mateixos resultats anàvem a jugar en taules properes.
Les bondats del sistema suís d'emparellament van fer que no menys de 4 voltes Julia jugara a la taula del meu costat, a més amb colors canviats, el que volia dir que la tenia enfront.

Com als escacs juguen poques xiques, molt poques tan boniques com Julia Zikeli i ninguna amb el seu estrany encant, jo sempre desitjava que Julia guanyara. Així, durant el torn del meu rival li pegava una ullada a les seues partides (açò es dona molt mentre jugues a escacs) i m'alegrava quan estava netament superior i em feia ràbia quan l'estaven agranant del tauler.

A les últimes rondes els nostres camins es van separar, supose que ella faria algun punt més que jo, que no em vaig lluir molt. Però jo vaig continuar alçant-me alguna volta per a veure com li anava, i ella (menys que jo, tot cal dir-ho) també feia alguna ullada a les meues partides.

I aplega el moment de desvetllar que l'estrany encant de Julia Zikeli no és altre que la seua forma de moure les peces; Julia pensava, com quasi tots, però quan ja tenia clara quina jugada realitzar agafava la peça ràpidament, movia amb una serenitat increïble, quasi amb cert grau de menyspreu i polsava el rellotge amb un ímpetu poc comú. Julia podia estar cometent una greu errada (si té el meu ranking, vos assegure que les comet a voltes) però amb la seguretat amb que agafava la peça i feia el moviment, psicològicament debilitava a l'adversari. Este encant sé que és difícil d'entendre sobretot per als que no jugueu a escacs i també perquè és difícil d'explicar tot el que Julia transmetia quan movia les peces.

Jo, segurament per vergonya, no vaig trobar el moment adequat per a presentar-me i dir-li "ei Julia, sóc Saül, l'únic espanyol que juga el torneig i que ja hauràs notat que cau sempre al teu costat en l'emparellament... em té molt enamorat la forma que tens de moure les peces".

A voltes pense que hauria d'haver-ho fet, perquè una xica que desprèn tanta seguretat amb un gest tan simple com moure les peces dels escacs, ha de passar per la vida deixant petjada, ha de valdre la pena, segur.

Que no busque en blogs de moda

Que no busque en blogs de moda, que no sàpiga que és un filtre d'instagram, que no es faça fotos a les cuixes en la platja, que no conte calories. Que no perda el temps en el gimnàs, que no es pinte com una porta, que no pense una cosa i diga una altra, que no es conforme, que no calle, que no atorgue. Que no sàpiga ballar salsa, que no mire Salvame, que no li mole Christian Grey, que no ensenye el ventre, que no faça zumba, que no es prenga les coses molt en serio, que no ho pense tot cent voltes.

Que balle com una loca la seua cançó favorita, que porte sabateta plana, que sàpiga qui són Walter White i Don Draper, que sàpiga volar, encara que li faça por. Que devore llibres: desconeguts o best-sellers, curts, llargs, ciència-ficció, poesia, oh si, que llija poesia. Que parle valencià i que l'estime, que conega a Estellés, a Martí i Pol, i a l'Ovidi, si, a l'Ovidi també.

El tennis! que li agrade el tennis (encara que no jugue Nadal), que entenga que a voltes el Getafe - Rayo és interessant. Que vaja descalça per casa, que es prenga temps per desdejunar. Que tinga somnis, que no es conforme, que proteste, que es rebel·le, que es revolte... que es riga tan a gust que quasi s'ofegue, que plore de tant de riure. Que m'entenga quan m'explique, que s'enfade quan m'ho meresca. Que dubte, s'equivoque i rectique. Que quan camine per la vida deixe la seua petjada.

Que siga guapa...

per dins.

Guerra i Pau (I)

Després de molt de temps vaig a tornar a publicar una història per entregues. Guerra i Pau és un relat no tan curt, que vaig començar a escriure a Alemanya i que vaig trobar l'altre dia a un USB i he decidit llavar-li la cara i acabar-lo.

Pau es va llevar els auriculars i li va pegar un cop de colze a Manu per a reclamar la seua atenció. L’adult, que anava mirant per la finestra i disfrutant del paissatge es va girar per a veure que volia.

-Qué anem a fer a Barcelona?
-Ja t’ho vaig contar Pau, anem a escriure.
-I no podem escriure a València?

Al xiquet no li ha fet gràcia haver d’anar a Barcelona durant les seues vacances de Nadal. A Marcos, el veí de dalt, el Pare Noel li ha portat una Wii, i ahir es van passar junts la vesprada jugant al joc de tennis.

-Les històries del meu pròxim llibre passen a Barcelona, i hem d’anar per a poder veure els llocs i poder contar-los bé.

A Manu encara li costa saber com ha de parlar en Pau; en la frase anterior ha pensat primer en “fets, novel•la i localitzacions” en lloc de “històries, llibre i lllocs”, ha anat canviant sobre la marxa per a assegurar-se de que Pau entenguera que volia dir. La veritat és que no està acostumat a tractar amb xiquets, i a més ocorre que Pau, tot i tindre només 6 anys, és molt madur, molt intel•ligent i s’entera de tot, així que no és fácil deixar-lo al marge o donar-li explicacions banals, perquè mai el deixen satisfets i sempre torna a preguntar.

-I eixes històries, no podrien passar a València?
-A València passaven les del primer llibre, i també algunes de les del segon, però les d’este tercer passen a Barcelona, amb els llibres és així, s’ha d’anar canviant.

El xiquet va fer un lleuger bufit, com resignant-se a que per molt que insistira no hi havia marxa enrere i es passaria els pròxims quatre dies sense videojocs. Es va tornar a posar els auriculars i va centrar de nou la seua atenció en la pel•lícula d’Ice Age 2 que, per sort per a Manu i de molts altres adults que viatjaven amb xiquets, passaven a les teles de l’Euromed que els portava cap a Barcelona..
Manu va tornar a deixar la ment en blanc i a disfrutar del paissatge que el tren, que fa tot el seu trajecte a la vora del Mediterrani, li oferia. La mar en calma que reflectia la llum del sol de migdia d’aquell dia de desembre, les platges desertes enyorant altres èpoques de l’any quan són protagonistes i al fons l’horitzó, la línia que separa els dos blaus, el de la mar i el del cel, com a metàfora de la línia que separa el temps abans de que tot canviara i el temps actual, on tot ha canviat.

Manu Guerra és periodista, però en els últims temps se l’ha definit sovint com un “escriptor de moda”. La seua primera novel•la, publicada en català per una editorial realmente menuda, va ser una de les sorpreses de l’any 2008. Avalat unánimement per crítica i públic “Els interessos de Laura Martí” va ser el segon llibre més venut en català de la temporada.

La protagonista absoluta de la novel•la és Laura, una jove advocada. La trama principal, la defensa d’una associació de veins contra l’administració, que vol recalificar els terrenys on hauria de construir-se una nova biblioteca. Laura xafa terrenys pantanosos i s’enfronta a gent amb poder, sense mesurar les conseqüències que això pot suposar-li.
Laura, implacable al seu treball, no és molt ordenada a la seua vida privada; li agrada la nit, li agrada anar a concerts, beure cervessa, fumar brossa i follar amb xics atractius. La novel•la amb un llenguatge molt clar i directe i una estètica pop molt marcada està plena de referències culturals a grups de música, series de TV i pel•lícules. De seguida es va guanyar bona fama entre el sector més “hipster” del país, alguns van aplegar a calificar-la com un “Alta fidelidad” a la valenciana i això li feia a Manu molta gràcia.

Quan les ventes es van disparar el telèfon de Manu va començar a sonar amb insistència: li oferien entrevistes en radios i també en alguna televisió, va començar a publicar una columna diaria en un important mitjà digital d’esquerres i valencianista (que malhauradament a dia de hui ja ha tancat, perquè no era rendible) i un blog cultural, que actualitzava setmanalment, a la web de Público (un altre mitjà que hui ja no es pot trobar en paper). Compatibilitzava totes estes noves obligacions amb la feina que tenia abans del “pelotaso” editorial com a redactor d’una publicació digital amb notícies locals d’una població de l’àrea metropolitana de València: rodes de premsa de partits polítics, partits de futbol base, concurs de play-backs i falles, moltes falles.

Però tot açò es va acabar quan als 6 mesos de la publicació del llibre va tornar a sonar el seu telèfon. Esta volta no era cap becari d’una radio local. Era un editor, el cap d’una de les editorials més grans del país. Li va oferir un contracte a temps complet, per cinc anys, en els quals hauria de comprometre’s a escriure almenys tres novel•les. També li va explicar que havia començat les negociacions amb la seua primera editorial, per a traure una nova edició d’”Els interessos de Laura” i portar a terme la traducció al castellà i la comercialització en tota Espanya. Era una oferta irrebutjable.

Una de les coses que més li agradava de l’oferta era que la compra dels drets li anava a suposar una bona font d’ingressos a la menuda editorial que va apostar per ell en un principi. Se n’anava al peix gran, però deixant uns bons calers, sabent que el benefici havia sigut per a les dues parts.

Poques setmanes després va començar a escriure la seua segon novel•la. “Salnitre”, on va canviar l’estil completament. Manu sabia que tenia talent per a escriure, i quan va escriure “Els interessos de Laura Martí” va decidir posar tota la seua creativitat al servici d’una trama lleugera, àgil, de lectura fácil, que puguera agradar a tothom. Amb la segona novel.la, tenia la tranquilitat que un contrat de cinc anys li donava i va fer, senzillament, allò que li va donar la gana.

Tot i que la trama no era complicada i apareixien pocs personatges, l’estructura formal de la novel.la era ambiciosa, molts salts temporals que la feien, utilitzant les paraules de la seua editora, “un poco empalagosa”.

La trama no era complicada però si molt més atrevida que a la primera novel.la. Un home abandona a la seua dona i dues filles, davant de la negativa de la dona a tindre més fills, ja que ell dessitjava un fill baró. L’home deixa també el treball i es posa a restaurar un antic xiringuito de platja abandonat, a una zona de difícil accés a Almeria. Contada en primera persona pel protagonista, es feia dur llegir alguna de les seues opinions i l’odi amb que a voltes parlava sobre les seues filles.

A algunes ressenyes van comparar la novel.la amb el duríssim llibre de l’americana Lionel Shriver, “Tenemos que hablar de Kevin” on la protagonista també té una tormentosa relació amb un dels seus fills. La veritat és que Manu no l’havia llegit, així que no hi havia cap influència.

Va viure el procés creatiu de “Salnitre”amb molta pressió, l’editora va intentar suavitzar la trama tot el que va poder i les tensions amb l’editorial van ser constants. L’enganxó més fort es va donar quan no el van deixar fer la traducció al castellà.
Manu és molt perfeccionista i considerava que en alguns passatges de “Els interessos de Laura Martí” la traducció no reflectia de forma perfecta allò que ell volia expressar, per això volia fer la traducció de "Salnitre" ell mateix.
L’editorial considerava arrogant que un nouvingut menyspreara el paper dels seus traductors i no va cedir. L’acord de mínims a que es va aplegar és que canviaria la persona que traduiria “Salnitre”. Manu es donava compte de que ara jugava en primera divisió i que no era fàcil canviar les normes establertes.

 
Les critiques no van ser tan unànims com amb la seua primera novel.la. Mentre que el primer llibre, tot el món considerava que estava bé i que era un bon debut, ara les opinions eren molt més dividides. Hi havien adscripcions entusiastes i critiques ferotges.
Era més difícil, ja no era nou, i s’havia d’acostumar a la política del món editorial. Se’l va acusar de pedant, de voler inventar la roda, de creure’s millor del que realment era.

Les vendes no van anar malament. La veritat és que la traducció al castellà del seu primer llibre es va vendre com a xurros i, potser sols per l’efecte de ser del mateix autor, “Salnitre” va mantindre un volum de vendes acceptable. Era cert que no havia estat un boom com “Els interessos de Laura Martí” però el seu contrat no perillava i podria treballar amb tranquilitat a la seua tercera novel.la.

Això si, pràcticament des d’el dia que el llibre va a estar al carrer, van començar les pressions per a que a la tercera novel.la rebaixara el to, i que escriguera alguna cosa més pareguda a la primera novel.la.

I uns mesos després de que “Salnitre” estiguera a les tendes, quan ja quasi la promoció s’havia acabat i Guerra començava a pensar en el seu nou llibre, va ser quan Laura, la seua parella, la mare de Pau i l’amor de la seua vida es va suicidar.

Els tramvies grocs

Podeu veure a la bande dreta del blog que estic llegint-me el tramvia groc, l'últim llibre de Joan Frances Mira. En este llibre l'autor fa una mena d'autobiografia on conta sobretot els seus records d'infantesa i joventut. Pren el títol dels viatges que feia a bord de la línia 20 de tramvia, que unia València amb Silla, i que ell agafava per anar al col.legi, que estava al centre de la ciutat, des de sa casa a les afores, qué ara es trobaria al barri de la Torre.

Llegir a Mira és sempre un plaer enorme i una experiència molt gratificant. Mira escriu amb una maestria que he trobat en molt pocs altres autors, ell, que ha traduït a la nostra llengua alguns dels més importants clàssics de la literatura universal, sap sempre trobar la perifrasi adequada, l'adjectiu més adient. A més, en este llibre, i en els altres dos que m'he llegit d'ell (que eren novel.les i no memòries) utilitza la seua condició de sociòleg i antropòleg per a, parlant de coses aparentment menudes i inclús banals, reflexionar sobre el sentit de l'existència, el pensament crític, l'estructura de les ciutats... coses que m'interessen molt.

Servisquen estos dos primers paràgrafs com aclariment de que no he escollit esta lectura pel seu títol, o almenys no únicament pel seu títol. Però la veritat es que em fa gràcia, perquè fa temps que els tramvies formen part del meu paissatge vital, de la meua història i molts d'ells eren grocs.

Eren grocs els tramvies que creuaven Dresden, de nord a sud, d'est a oest. Que creuaven el riu, o el bordejaven. I jo a Dresden vaig ser molt feliç i no sé si els tramvies van tindre molt a veure, però quan estimes una ciutat, com jo estime a Dresden, la vius amb tota la intensitat.

I als tramvies de Dresden vaig viure moltes històries, vaig cantar, vaig ballar, vaig beure (perquè es podia), em vaig adormir (moltes voltes), els vaig perdre quan al carrer feia -20°C, em van multar, poques voltes vaig pagar, vaig celebrar un mundial i em vaig quedar meravellat mil voltes, quan creuant l'Elba, de nit i de dia, podia contemplar tota la bellesa de l'Altstadt.

Ara, Dresden és sols un bonic record amb la memòria. Un lloc, on de segur tornaré, però, on de moment, no vaig ni de visita. He tornat a la terreta i ho he fet a un barri, on el tramvia també és molt important.
Ja vaig dir, que esta anava a ser la primera entrada després de molt de temps, i per això vaig cambiar la foto de la portada del blog. A la foto, que data de l'any 90, apareix Benimaclet, i la parada del tren de via estreta, que uns anys després es convertiria en la línia de tramvia que va des de Burjassot, Paterna i la Fira de Mostres fins a la platja i el Marítim.

I també m'encanta el meu barri, al voltant de les vies del tramvia han crescut infinitats de bars que a totes hores estan plagats d'estudiants que són els habitants majoritaris del barri. Benimaclet, precissament per esta "ocupació" de joves d'altres indrets del País, és, hui per hui, l'últim barri valencià de València.
M'encanten les seues iniciatives culturals, els seus bars amb encant, els seus carrerons, els seus negocis de barri, i la seua actitud combativa. Algun dia li dedicaré un post, perquè Benimaclet s'ho mereix.

He canviat els tramvies grocs, pels blancs, i encara que temps tan feliços com els viscuts a Dresden no van a tornar, no tinc motius per a queixar-me.

Gallina

Ací dalt seguiria havent una foto de Crimmitschau, el blog seguiria portant un nom que res té a veure en el meu moment actual i potser mai haurieu llegit res nou ací, si algú no m'haguera recordat que, no fa tant, jo vaig escriure açò.

Tinc una entrada escrita que parla de tramvies, de passat, de present,i era una bona forma de reprendre el blog, però és de justícia que esta primera entrada vaja per a qui ha sabut picar-me l'orgull (i alegrar-me l'esperit) per a que, de tant en tant, torne a escriure quatre línies per ací.


-Gallina!
-Gallina lo será tu padre!

i tota la classe es va girar a mirar-me. Ningú no s'explicava com jo, 35 kilos, empolló i amb ulleres havia gosat a dir-li això al Piranya, 60 kilos de força bruta guanyats a base de berenar entrepants gegants de Nocilla.

El piranya es va portar bé i, segurament aconsellat per sa mare, va tindre la delicadesa de donar-me temps a que em llevara les ulleres i les deixara damunt del pupitre, abans d'agafar-me de la samarreta, alçar-me dos pams de terra i pegar-me dues galtades amb la mà oberta que em van ensenyar que s'ha de saber trobar el terme mig entre ser un gallina i un temerari.

Si em vaig ofendre tant, si vaig traure forces que no tenia per a enfrontar-me a aquell mató de l'escola, va ser, perquè segurament tenia raó. Aquell dia em vaig guanyar dos galtes roges, el coll de la samarreta desbocat, una renya de ma mare, però també el respecte de tota la meua classe. Jo no era un gallina!

Des d'aquell moment vaig comprendre que en açò, que en aquest ofici de viure, si volia deixar de ser un gallina, allò que havia de fer és posar-li ous. I això he intentat fer sempre i això vaig a seguir intentant fer, perquè a mi, quan se'm posa una cosa entre cella i cella, normalment acabe aconseguint-la.

El meu primer record Guiness

És lògic que pensareu que després de molts mesos sense escriure per ací, quan tornara a fer-ho seria per a contar alguna cosa important, per a informar-vos de les moltes coses que m'han passat als últims mesos o qui sap, perquè havia escrit alguna cosa que mereixia la pena compartir. Estàveu equivocats.

Açò que vos vaig a contar va passar fa ja quasi més i mig que és més o menys el temps que el comité d'experts del record Guiness reunit en Berna, Ginebra, Laussana, Zúrich o qualsevol altra idíl·lica i avorrida ciutat suïssa tarda en homologar els records.

Ara que ja tinc un record Guiness vos he de donar un consell per si alguna dia vos interessa a vosaltres entrar també en el llibre. Heu de triar una disciplina que se vos done molt bé, en la que sigueu autèntics experts.

Jo, per a la meua proesa vaig escollir la categoria "pèrdua de paraigües". Dins d'este tema hi ha dos records diferents: "quantitat de paraigües perduts" on encara no tinc el record, però vaig postulant-me com un ferm candidat i "paraigües perdut més ràpidament" que és la categoria on he aconseguit l'actual record Guiness amb el increïble temps de 1 minut i 38 segons.

A finals d'agost a València (si, per si queda algú que no ho sap, he deixat l'Alemanya rural i he tornat a la terreta) vam tindre una setmana on quasi totes les vesprades es formaven tempestes i plovia. No és res estrany per eixes dades.

I jo, que sóc despistat però previsor i a més tots els matins mentre desdejune mire la previsió de l'oratge, el dilluns d'aquella setmana, en acabar de currar vaig passar per la tenda de xinesos que hi ha al cantó del meu carrer, al barri de Benimaclet, i per 3,50 euros vaig comprar un paraigües "casual" de color blau obscur. Encara que queien algunes gotes, no el vaig aplegar a obrir perquè tan sols tenia uns 20 segons fins al meu portal.

Aquells eren els primers dies al pis nou, així que en una estona lliure a la feina, havia preparat un cartonet amb el meu nom per a posar a la bústia. Així que quan vaig entrar al pati, vaig llevar el caragolet que fixava el lloc on s'enganxa el nom i vaig col·locar el cartonet, després vaig tornar a fixar el protector et voilà! ja estic localitzable.

Per a fer esta senzilla operació vaig decidir deixar el meu nou paraigües dalt de les bústies, així tenia les dues mans lliures... i com supose que tots estareu imaginant allà es va quedar.

No vaig tornar a pensar en ell fins al matí següent quan la xica del temps em va recordar que per la vesprada podrien tornar a formar-se núvols d'evolució que descarregarien ruixats a les zones de costa. I vaig pensar, no problem, tinc el meu paraig... merda on l'he deixat, òstia dalt la bústia! Per descomptat quan vaig baixar, ja no estava allí.

I vaig pensar que una gesta així hauria d'aparèixer al Guiness.

El gol de Nayim

Fa 10 dies que este gol es va fer major d'edat. Això significa en primer lloc, que m'he fet gran, perquè recorde el gol de Nayim amb total nitidesa i veure que ja té 18 anys és una mostra més de que el temps passa molt ràpid.

El gol de Nayim té una mística especial perquè, sobretot, tots els que hem jugat a futbol sabem que és quasi impossible marcar des d'eixa distància i tan pegat a la banda. També és especial pel moment, tota una final i sols 10 segons abans de que acabara la pròrroga.

Nayim va marcar, perquè volia marcar. Segur que, en eixe segon on el baló suspés a l'aire cau lentament per a que Nayim l'impacte amb totes les ganes, van passar mil coses pel cap del ceutí. Ell volia marcar, ho tenia clar, i segur que es va imaginar en aquella fracció de temps on el rellotge pareix que s'ature, que aquell baló impossible acabava dins de la porteria dels anglesos. Potser, en lloc de deixar en evidència a Seaman als pensaments de Nayim el baló entrava per tot l'escaire i el porter no arribava a fregar-lo amb els dits. Nayim ho tenia clar, volia marcar, i encara que el seu gest, la idea de xutar des d'ahí pareix a simple vista una bogeria (que regalava l'última possessió del partit) ell va creure, que aquell baló que havia enviat quasi al cel, podia caure dins de la porteria del Arsenal. I així va ser.

La meua diferència amb el bo de Nayim és que jo no sé all+o que vull. Almenys hui per hui tinc cada volta més clar el que no vull. No vull seguir ací en Crimmitschau més temps. Els problemes al treball han sigut la gota que ha omplit el got. Perquè a tots els treballs pot haver problemes però estar tan sol com estic jo ací, fa que no tingues a ningú amb qui desconnectar d'eixos problemes, i es fa dur. Així que hui ha començat la meua búsqueda d'un nou treball.

Però bé, jo no ho tinc tan clar com ho tenia Nayim. No sé si vull quedar-me en Alemanya i continuar dinant a les 12:00, cabrejar-me cada volta que la tele diu que els alemanys estan pagant la nostra crisi o quan fan servir eixe típic complex de superioritat que a voltes gasten.

Tampoc pareix una bona idea tornar a Espanya a viure envoltat de converses que diuen com de malament està tot i morir-me de ràbia veient a amics i familiars a l'atur.

Hi ha altres opcions, com començar una nova aventura on siga, però això és més fàcil de pensar que de fer, després de tant de temps per ací, em costa dir tres paraules seguides en anglés i vaja, no sé si ampliar tant el camp de cerca seria positiu, ja es sap que qui molt abasta poc estreny.

A voltes, tot seria més fàcil amb una novia, per a poder dir, "aniré on tu estigues vida meua".

Almenys he tingut la decència de posar per escrit estes lletres, per a que em servisquen de convenciment, per a quan m'entren dubtes, pensar en un baló suspés en l'aire i en la meua cama colpejant-lo amb totes les forces. I segur que jo, com Nayim, acabaré celebrant un gol.

Recomanacions 2012

Ja fa un més que estem en 2013, però jo encara no havia publicat les meues recomanacions de l'any passat. A este blog ja li queden poques tradicions, així que almenys no deixarem que esta es perda.

Començaré pels llibres, estos són els 6 millors llibres que he llegit en 2012:

5/6 "Todas las chicas besan con los ojos cerrados" de Enric Pardo i "Cuatro amigos" de David Trueba.

Comparteixen el cinquè lloc perquè no sabria dir quin dels dos m'ha agradat més. A més tenen certes similituds. Són llibres curts, lleugers, que pots recomanar a qualsevol i que em van fer passar bones estones. Els dos parlen de gent més o menys de la meua edat i dels reptes i preocupacions que tenen. Tot i ser llibres agradables crec que en certa manera els dos tenen un punt de melangia, més el de Trueba, que també està, per a mi, millor escrit. Del de Pardo allò que més m'ha agradat és que és molt actual i les múltiples referències a pel·lícules i series de televisió.

4 "El lector de Julio Verne" d'Almudena Grandes.

Este llibre és el segon de la col·lecció que està escrivint Almudena Grandes sobre la postguerra. A mi sempre m'ha agradat molt l'estil d'esta escriptora, sap molt bé com connectar amb mi i sempre he pensat que m'agradaria saber escriure tant bé com ella. Puix bé, la primera novel·la de la serie "Inés i la alegría" va ser una xicoteta decepció perquè tot i estar molt ben escrita, no em va acabar d'omplir i és sense dubte el llibre de la Grandes que menys m'ha agradat. Per sort esta segon m'ha fet reconciliar-me amb l'autora. El llibre està contat des de la perspectiva de Nino, el fill d'un Guàrdia Civil a la serra de Jaen, durant la postguerra. Els personatges, com quasi sempre amb Almudena Grandes són entranyables i la novel·la és molt menys obvia del que podria parèixer. Molt notable!

3 "Once vidas" de Mark Watson.

Once vidas és el llibre "sorpresa" d'enguany. És sorpresa perquè la portada i sobretot la descripció de la contraportada es fan pensar que és un llibre de comèdia i com que està escrit per un còmic, esperes un llibre per a riure i, després de llegir-lo crec que puc dir que per sort, no és així. Once vidas conta com una acció aparentment sense importància de Xavier Ireland, el protagonista, canvia la vida d'altres onze persones. A mi en el seu moment em va fer reflexionar molt, ja que està clar que no podem prendre cada decisió pensant en totes les conseqüències que podria tindre (seria per a tornar-nos bojos), però si que és bo pensar que tot allò que fem pot afectar a molta gent i és una bona forma d'intentar fer sempre allò més adequat. És un llibre amb molt de ritme, que també es pot recomanar a tothom, que està escrit amb un estil que va connectar prou amb la meua forma de veure el món. Alguns personatges estan millor perfilats que altres, però tota la història del protagonista em va agradar moltíssim. El vaig llegir en 4 dies, així que crec que eixa és la millor carta de presentació.

2 "Los detectives salvajes" de Roberto Bolaño.

Crec que este és un dels millors llibres que he llegit mai. I si abans he escrit que els llibres es podien recomanar a tothom, este crec que no es pot. Pot tindre fàcil més de 100 personatges, que apareixen i desapareixen, salts temporals, dues històries paral·leles, no és un llibre senzill. Conta la història de Ulises Lima i Arturo Belano, poetes mexicà i de Xile respectivament durant més de vint anys, on viatgen a Àfrica, Israel, Barcelona, Nicaragua, França i sempre contant la història des d'el punt de vista de la gent que va trobant-se amb ells. Este llibre és un poc depressiu, parla de la mort, de l'amor, del sexe, de la bogeria, de poesia, de personatges desarrelats, depressius que tenen una forma molt particular de veure el món. Alguns personatges són realment impressionants, altres passen més desapercebuts, però quan et acabes el llibre et dones conter de l'obra mestra que acabes de llegir. Segur que este 2013 cau 2066, el seu altre gran llibre.

1 "Libertad" de Jonathan Franzen

I si t'ha agradat tant el segon, com és que no ha guanyat? Senzillament perquè crec que vaig gaudir molt més llegint este. Libertad conta la història vital d'una família americana. Pare, mare i dos fills. Demòcrates i compromesos amb la seua comunitat amaguen darrere de la seua porta tantes misèries com tots. Em va agradar molt la presentació dels personatges, la seua evolució amb el pas del temps, el triangle (o quadrat) amorós que es dona, el personatge del fill, l'època d'universitat de la mare... un llibre molt disfrutable, que parla de la llibertat; la llibertat que tenim per a cagar-la de la forma que vulguem.

He llegit alguns altres llibres que m'han agradat menys i per això no estan en esta llista. El que és segur és que en este 2013 llegiré molt més perquè el Pare Noel em va portar un kindle (i dic la marca perquè estic molt content amb ell) i poder accedir a qualsevol llibre farà que segur incremente el meu ritme lector.

Vull parlar també de música. Treballar ha fet que tinga diners i puga permetre'm alguns capritxos, un d'ells és el Spotify Unlimited. i Gràcies al Spotify he conegut molta música, i és que és una autèntica delícia poder tindre tots els discs del món a un parell de clicks, i a més amb la satisfacció de que no estàs fent res il·legal.
M'han agradat molts discos: el 3.0 d'Orxata (que no està al Spotify, però que regalen a la seua web) al de Silvia Pérez Cruz, el de Caléxico, el de First Aid Kit, el de Gepe, el de Los Punsetes, el de McEnroe, el de Django Django, el de Saint Ettiene...moltíssims.

Ací teniu una llista del Spotify amb una selecció del que més m'ha agradat enguany:



I uns quants videos de cançons que m'agraden i no són molt conegudes, per als que no utilitzeu Spotify:







I per últim vull parlar de series; el 2012 també ha sigut l'any de les series. He vist moltes, potser massa. Entre les novetats que més m'han agradat estan Girls, comèdia amb un toc dramàtic (em recorda un poc a Weeds). Està escrita (i alguns capítols també dirigits) per Lenna Dunham que a més és la protagonista i té un potencial increïble en este món. Va de quatre xiques que acaben d'eixir de la universitat i no tenen gens clar que fer amb les seus vides. A més la guapa és molt guapa i està molt bona i Shosana, com mola el personatge de Shosana!! La recomane sense dubtar-ho.

I també vull recomanar The Newsroom, la nova creació d'Aroon Sorkin, sobre la redacció de les notícies de la nit d'un canal de cable. Jo és la primera serie que veig de Sorkin i la veritat és que m'agrada molt. Més la part periodística que l'amorosa, que en ocasions dóna un poc de vergonya. Té alguns capítols més fluixos però els bons són realment genials. A més la de les notícies de economia..."Ay omà que rica"

Sloan Sabbith en la serie, Olivia Munn és l'actriu.

També he vist Black Mirror, Sherlock, la primera temporada de Twin Peaks, capítols solts de New Girls, estic acabant-me Friday Night Lights... i per descomptat seguisc amb Dexter i Breaking Bad, de les que ja he parlat altres anys.

I com sempre la miscel·lània de coses que m'han molat enguany: he descobert el Carcassone, el Chai Latte, estic encantat amb el meu nou portàtil, un ThinkPad de Lenovo, els dolços del furgo-forn que ve al treball són una delícia, el ajvar un altra delícia i el blog del comidista sempre et fa passar una bona estona.

P.D: No he parlat sobre cinema perquè quasi no he vist pel·lícules i les que he vist no eren noves.

Comprar, llençar, comprar

Potser a alguns de vosaltres el títol d'aquesta entrada us sonarà. Clar, no és meu, és el títol d'este documental:

http://www.rtve.es/television/documentales/comprar-tirar-comprar/

Fa un temps va haver molta viralitat amb ell i molts el vam compartir amb facebook. La veritat és que el documental és molt interessant i si no l'haveu vist pot ser un bon moment.

Aplega el Nadal i és una època de consumisme i m'ha paregut un bon moment per a fer una reflexió i intentar fer veure que no és cert que necessitem moltes de les coses que comprem. No crec que jo haja de ser un exemple per a ningú, però crec que la meua experiència amb la telefonia mòbil és un exercici de coherència, i que està molt bé penjar documentals al facebook, però s'ha de ser també conseqüent.

Jo tinc dos mòbils:

El que allotja la targeta espanyola és un Nokia, que tindrà uns quatre anys, prou boniquet de disseny, amb una càmera que fa unes fotos horribles i per descomptat sense accés a internet. La bateria li dura ací 8-9 dies, però és ben cert que no l'utilitze gens (com a despertador i poc més), quan estava a València i si l'utilitzava amb normalitat li durava no menys de 5 dies.

El que allotja la targeta alemanya és un Samsung que vaig comprar lliure al poc d'aplegar ací i em va costar 15 euros (amb una targeta prepagament de 10 €), és un mòbil molt bàsic, que em permet cridar i enviar missatges i al que la bateria li dura també uns 7-8 dies. Tampoc l'utilitze massa, però vaja sempre que el necessite. És prepagament (Tchibo) i farà més de tres mesos que no el carregue (amb 15 euros).

Molta gent em pregunta com és possible que algú a qui li agraden tant les xarxes socials com a mi, no tinga whatsapp, no tinga un smartphone. Jo pense que no és per ecologisme, és per sentit comú. Com vaig a desfer-me d'un mòbil que funciona de meravella i canviar-lo per un nou, que a més és molt més ineficient energèticament, ja que se li ha de carregar la bateria pràcticament (o literalment) a diari.

Bé, la gent pot dir, és que estem parlant d'aparells diferents, però la vertadera pregunta és: necessite un mòbil amb connexió a internet? La resposta es obvia, un no rotund. He viscut 28 anys sense ell i puc dir que sóc raonablement feliç.

M'he esforçat en pensar situacions per a les quals tindre un mòbil amb connexió a internet és imprescindible i no n'he trobat cap. No em cal fer-me una foto mentre estic al concert dels Franz Ferdinand i pujar-la al facebook a l'instant, preferisc simplement disfrutar-lo. No em cal poder llegir els e-mails allà on estiga (és més m'aterra eixa falta de llibertat). I sí, ja sé que el Whatsapp va molt bé per a mantindre el contacte amb la gent, però qui vol de veres mantindre el contacte, no necessita té molts altres mètodes.

Jo no estic en contra del progrés, i (quasi) segur que el proper mòbil que tindré serà un smartphone, però hui per hui no trobe cap raó per a substituir cap dels meus dos mòbils per un aparell "intel·ligent", amb el que a més si vull tindre connexió a internet allà on estiga hauria de pagar molts diners al mes. No el necessite, per molt que la societat estiga obstinada en intentar convèncer de que si (i ja vos dic que ho està), no, no necessite el smartphone.

Per això en estos dies, abans de comprar qualsevol cosa pensa si de debò la necessites, ja que per molt que ens creguem propietaris, en este món sols estem de lloguer i els recursos no són nostres, ni tampoc il·limitats.

I eixa gent que actualitza el seu estat amb temes sobre comerç just, sobre la fam a Àfrica (que em pareixen de puta mare, clar), però ho fa des d'el seu iPhone x, que es va comprar al poc d'eixir quan encara el seu iPhone x-1 li funcionava perfectament, feu-vos-ho mirar!!

Que no pare la música

Fa ja 22 dies de la tragèdia del Madrid Arena. Volia escriure açò abans, però com quasi sempre últimament el blog no és la primera de les meues prioritats.

Supose que vaig quedar tan impactat com tothom per les imatges i vídeos de l'allau de gent. També entenc molt bé la indignació de les famílies i la necessitat de buscar culpables. Ningú hauria de morir per anar a un concert de música o per pujar al metro. En este cas pareix que les irregularitats eren manifestes, ja que en este país on no dimiteix mai ningú, ja ha hagut tres dimissions relacionades amb el cas. Espere que almenys servisca per a què es regulen estes coses i no torne a ocórrer.

Però el que més em va cridar l'atenció de tot és que mentre s'alçaven els cadàvers a la porta del Madrid Arena, dins, continuava la festa com si no haguera passat res. Diuen que es va fer per a evitar noves estampides, però la veritat és que és just el detall que m'ha fet pensar.

Perquè és una metàfora perfecta del món on vivim. Mentre has llegit els dos primers paràgrafs segur que al món també han mort més de quatre joves, plens de vida, com les xiques del Madrid Arena.

Per què ens importa o ens impacta més la tragèdia de la festa de Halloween que la de la fam en Àfrica? Jo tinc la impressió de que és sols perquè podíem haver estat nosaltres. I dic nosaltres, però vull que s'entenga com nosaltres o els nostres amics, germans, fills, nets...
En el fons de nosaltres quan veiem eixes imatges estem pensant: "uf...ha estat prop".

Les tragèdies quotidianes a la banya d'Àfrica, al sud-est asiàtic o a Centreamèrica, no ens importen, ens són alienes. Acostumats a veure-les a la televisió ja no ens diuen res, no fan parar la música.

Ací, la nostra gran crisi era una bona oportunitat per a que la música parara, per a que la gent se n'adonara que és injust que hi haja gent que estiga morint de fam, mentre altra gent té tants diners que no podria gastar-los ni en cent vides.

Però no, ni així. La crisi sols està servint per a fer encara més grans les diferències entre rics i pobres, per a acabar amb l'educació i la sanitat públiques que tant van costar d'aconseguir, venudes per quatre duros als amics dels poderosos.

Potser això de la lluita de classes sone molt antic, però ens hem de donar conter que açò no va de dretes ni d'esquerres, açò és un ells contra nosaltres, els que tenen poder i diners contra els que no en tenim. I si ens posàrem d'acord esta estafa a la que li diuen crisi s'acabava hui, perquè en som molts més.

Mentrestant als despatxos dels que viuen allunyats de la realitat i no s'enteren de res, quines són les solucions que s'estan donant a la crisi: Eurovegas i regalar permisos de residència amb la venda de pisos..."Que no pare la música".

Gent que fa coses

La gent del PP va gravar la setmana passada un video (realment van gravar dos, però en este apareix la gent de primer nivell) fent un teatret per a intentar convencer als catalans de que l'odi que sempre han sembrat contra ells i totes les barbaritats que han fet i han dit, eren brometa i que en realitat "els agrada Catalunya":



El video no te desperdici i és un exercici de cinisme important. El més cínic de tots és sense dubte Gonzalez Pons que es dirigeix als catalans en la nostra llengua quan no fa tant feia un tour per les tertúlies televisives del TDT party defensant que "el catalán y el valenciano no son lo mismo".

Però crec que el punt culminant del video aplega quan parla el president del govern. No sé si ell haurà escrit el que havia de dir o li ho van preparar, però no és normal que no siga capaç d'aprendre's quatre frases i parlar amb naturalitat i no com un robot. Qui haja escrit el que diu també té delicte: "me gusta su laboriosidad, son emprendedores, hacen cosas..."

De veres que per a buscar una qualitat bona dels catalans ha hagut d'utilitzar la paraula "laboriosidad"? Creu de veritat que alabant la seua "laboriosidad" fa creure als catalans que li agraden?

I ja apleguem al punt més hilarant del discurs, el "hacen cosas"...ja vaig dir en una entrada del blog, que Rajoy si destacava per alguna cosa era per la seua indefinició, però açò certament ja pareix passar-se. Els catalans fan coses, i jo també, fins i tot a voltes puc fer dues coses al mateix temps, així que estic segur que li agradaré al senyor Rajoy. La conclusió, una volta més és que ens governa un idiota, i que a més està molt mal assessorat.

Però esta entrada no era per a parlar de Rajoy. Jo que solc definir-me més que ell, vinc a parlar de gent que fa coses, coses que valen la pena, més concretament una revista.

Fa uns quants mesos que estic subscrit a la revista Panenka. Crec que la millor forma d'explicar qué és Panenka es fer-ho mitjanant el seu manifest:

Manifiesto

01.A “Panenka” le gustan las historias de fútbol sin espacio en los medios mainstream: historias de seres humanos que ganan y pierden. Sobre todo, que pierden.

02.“Panenka” quiere contar esas historias aunque sus protagonistas estén jugando en la liga turco-chipriota y no se depilen las cejas. De hecho, mejor si eran barbudos, jugaban en la Liga Soviética de 1977 y escuchaban vinilos de los Rolling clandestinamente.

03.En “Panenka” nos apasiona la capacidad del fútbol para transportarnos a otros países y otras épocas. Sociedad, cultura y política botan al compás del balón.

04.“Panenka” no colabora con la dictadura de la actualidad, la agenda manida y los temas obvios, repetidos y políticamente correctos.

05.Sentimos una íntima y encendida pasión por el fútbol, pero dejaremos tranquilo al hincha que todos llevamos dentro a la hora de escribir. El periodismo de club, partido o empresa ya tiene su hueco en los kioscos. Pero no en ‘Panenka’.

06.“Panenka” no se esfuerza en disimular los bostezos en las ruedas de prensa banales o ante cuestionarios respondidos con el piloto automático.

07.“Panenka” no forma parte de ningún grupo mediático. No nació en un rascacielos después de que un grupo de ejecutivos detectara un “nicho de mercado”; es el fruto de las conversaciones de bar de algunos periodistas. Varios cientos de botellines de cerveza lo atestiguan.

08.De hecho, en “Panenka” ni siquiera sabemos qué es un “nicho de mercado” pero suena fatal.

09.Libertad absoluta: de firmas, de temas, de géneros periodísticos y de extensión. “Panenka” no entiende de limitaciones ni (auto) censuras.

10.“Panenka” supone una modesta locura compartida por varias docenas de periodistas, escritores, ilustradores, fotógrafos e infografistas. También por algunos futbolistas y entrenadores. La locura de creer que el fútbol merece otro lenguaje y otra estética.

11.“Panenka” es el póster que vigiló nuestra infancia desde la pared. El futbolista que queríamos ser en el patio. El gol que metíamos en sueños. “Panenka” es una utopía que nos devuelve al espejismo del fútbol puro.

La veritat és que amb estes bases era difícil que fòra una revista dolenta. No ho és; començant pel disseny que està molt per damunt de la mitja de les publicacions espanyoles, seguint pels temes escollits i la profunditat i el rigor amb que es tracten i acabant també amb l'humor i eixe punt de frikisme que tenen algunes seccions, no podia deixar de comentar que llegir la Panenka és un dels millors moments del mes.

Cada número de la revista porta sempre unes seccions fixes, de les quals m'agraden especialment la dels estadis abandonats i la que descobreix on estan tombes d'alguns futbolistes mítics. També porta un dossier d'unes 30 pàgines, dedicat cada mes a un tema que es tracta amb més profunditat. Alguns de les últimes parlen de l'evolució del joc de la selecció alemanya, del centenari del Flamengo, el 20 aniversari de la Premier, de la filosofia de l'Athletic de Bilbao, de la caiguda de l'Oviedo o de la relació entre futbol, inmigració i màfies. Després altres entrevistes i reportatges, sempre interessants: entre la gent que Panenka ha entrevistat estan Juan Mata, Robert Pires, Matt Le Tissier, Pacho Maturana, Kevin Prince Boateng, Amadeo Carboni...

Panenka gira en torn al futbol però parla de molts temes i il·lustra tant bé la relació de la societat amb l'esport rei que segurament acabe fent un retrat del món en el que vivim molt millor que el d'altres publicacions que tenen eixa finalitat.

Traure una publicació en paper, allunyada de l'actualitat, dels debats estúpids de Punto Pelota, del Madrid i del Barça, podia pareixer suicida, però jo estic segur que els anirà bé, perquè han sabut crear un producte cultural, interessant, divertit i amb un preu raonable.

A més, a mí em van guanyar quan al seu segon número (molt abans de que morira) li van dedicar la portada a l'etern Manolo Preciado.

Un cubà en Pennsylvania

Feia massa temps que no actualitzava el blog. Des d'aquells inicis de maig he fet tantes coses que em dòna gossera, no ja contar-les, també nomenar-les.

Este matí, una vella amiga que viu a Suïssa ha penjat al facebook este audio de Gomaespuma que és molt antic i que la gent enviava quan encara s'estilaven els e-mails en cadena:



Hui actualitze precissament per això, perquè fa fred. I és que enguany el fred ha començat molt prompte i no pareix que les temperatures més agradables vagen a tornar en breu. Així que es pot dir que m'esperen cinc mesos prou durs.

El divendres per la nit va començar a nevar i ahir quan em vaig despertar ja hi havien uns 10 centímetres de neu, que van passar a ser uns 20 a mitja vesprada, ja que no havia deixat de nevar en tot el dia.

Este és ja el meu tercer hivern en Alemanya i potser la gent es pense que ja hauria d'haver-me acostumat al fred, però hi ha coses a les que mai s'acostuma ú. Hui ja he buscat gorro, guants, i botes, ja he preparat el forro polar i és que totes les precaucions són poques per al meu passeig matinal cap al treball, que segons les previssions demà faré a -8 ºC.Sort que mai he sigut molt fredolic.

També haure d'anar amb compte per a no esbarar, ja que durant el dia de hui han pujat les temperatures, que han fos un poc la neu, i com de segur que esta nit tornaran a baixar, demà hi haurà molt de gel. Açò és segurament el pitjor de tot, i jo també li dic a la neu "merda blanca" per culpa d'estes coses.

Clar, no tot és tan horrible. El paissatge que es veu des d'el meu pis és molt bonic.
M'encanta veure la neu damunt dels terrats de les cases baixes que es veuen des de la finestra de la meua habitació. És molt bonic veure tot nevat el terreny verd que es veu des de la finestra del saló; com el terreny està elevat, quasi a l'altura del primer pis (jo visc al segon) sempre tinc la impressió que la llum que reflexa la neu cap a dins del meu pis li dòna una blancor especial, encara que no sé si és cert o sols una impressió. Per últim també és molt divertit veure als xiquets tirar-se per la pradera amb els seus trineus i barallar-se amb boles de neu.

Este és el tercer cap de setmana seguit que em quede en Crimmitschau i de moment no tinc cap plan per als propers (excepte les partides d'escacs d'alguns diumenges pel matí). Al final, el poble em limita molt i la gent que tinc en Alemanya, que val molt, pot fer altres plans, mentre que jo no, i a voltes quan apareixen plans no és fàcil apuntar-se estant a 300 kms. Això només pot significar que l'etapa en Crimmitschau hauria d'anar acabant i quan torne de les vacances de Nadal m'he de posar a buscar una feina que em faça canviar de vida.

Tot té les seues coses bones, i quan em quede al poble estalvie, ja que no em gaste ni un clau. Per això he pogut comprar-me un nou portàtil; un Thinkpad de Lenovo dels quals tothom m'havia parlat molt bé. El meu feia temps que donava símptomes d'esgotament i a més ja estava fart de veure el futbol en esta pantalla d'onze polzades.

També és cert que últimament he posat tot de la meua part per a no avorrir-me els caps de setmana al poble: per fí tinc televisió, per a veure la Fòrmula 1 i agafar oïda amb l'alemany, estic també subscrit a Spotify Unlimited, el reproductor multimedia on mire series trau fum amb Dexter, The Newsroom, Twin Peaks, Breaking Bad... i no sabeu l'alegria que vaig tindre el divendres quan vaig veure que els meus pares m'havien enviat els nombres 11 i 12 de la revista Panenka a la que estic subscrit.

Precissament de la revista Panenka (i de moltes altres coses) parlarà el següent post, esperem que no hagen de passar 5 mesos per a que el llegiu.

¿Quién coño me ha robado el mes de abril?

Si mires a la banda dreta del blog, on s'agrupen les entrades per mesos, es pot veure que el mes d'abril no apareix. En tot el mes no he escrit cap entrada, de fet, feia tant de temps que no entrava per ací, que m'ha pillat de sorpresa el canvi que Blogger ha fet de l'interfície d'edició i vaig un poc perdut.

I si no he escrit, no és perquè en abril no haja fet coses interessants, més bé és per tot el contrari, he estat tant ocupat que no he aconseguit treure una estona per a actualitzar el blog.

A la feina continuem tenint molt de treball. Encara que últimament no estic fent moltes hores extra; sols els dies que hi ha algun problema extraordinari, si que és cert que el ritme de producció que porta la fàbrica en els últims temps no em deixa molts moments de relax, i les hores que passe allí, les passe treballant de valent. Això implica que quan aplegue a casa no tinc moltes ganes de fer cap activitat que requereixca el mínim esforç, i això inclou també actualitzar el blog.

Pensareu que queden els caps de setmana, i que els caps de setmana si que tinc molt més temps lliure, però és precissament dels caps de setmana d'abril del que vull parlar en esta entrada, ja que abril no ha tingut cap de setmana avorrit, en tot el mes no m'he quedat cap de setmana en Crimmitschau.

L'últim el vaig passar en Berlin. Era pont, el primer de maig caia en dimarts i encara que vaig haver d'esperar fins l'últim moment per saber si podria fer pont, no va haver cap problema i vaig poder passar eixos quatre dies en Berlin.

Crec que ha estat la visita a Berlin que més he disfrutat de les moltes que he fet. Ens vam juntar un bon grup de gent que ha estat Erasmus en Dresden i que ara viu per tota Alemanya. Les excuses eren els aniversaris de Ricardo i de Rubén i també, que el primer de maig es monta molta festa en Berlin.

Durant estos quatre dies hem tingut dues bones nits de festa, una barbacoa en Görlitzer Park, un tour organitzat per Berliner Unterwelten on es visitava un refugi antiaeri de la Segona Guerra Mundial i que em va agradar moltíssim, unes birres mentre es feia de nit al Admiralbrücke (foto), la festa del primer de maig a Kreuzberg...realment un cap de setmana.

Seguint aquest ordre cronologicament invers, el cap de setmana anterior vaig tindre la visita dels meus pares. Era la primera volta que em visitaven i crec que s'ho van passar molt bé. Dresden els va agradar molt (a qui pot no agradar-li Dresden?), vam visitar també Leipzig i Crimmitschau i vam fer moltes coses, per a que conegueren un poc on està vivint el seu fill i com li va per estes terres. A part em van portar pernil i coents, i ma mare em va cuinar un arròs al forn i una truita de creïlla, que em va calmar el dessitg de cuina de casa, fins a que torne a l'agost.

El cap de setmana anterior a la visita dels meus pares el vaig passar en Dresden. En principi eixe era un cap de setmana on no pensava anar-hi, però Alba venia des de Viena, Caro havia tornat de Mèxic i ho celebrava amb un grill i Stephan celebrava el seu 30 aniversari (que va ser una festota prou brutal), així que es juntaven massa celebracions per a que jo em quedara a casa. Un bon assaig per a la BRN 2012, per a la que ja queda poc més d'un mes.

I el primer cap de setmana de tots va ser Pasqua. Jo vaig estar buscant plans, ja que amb quatre dies lliures, no em volia quedar en Crimmitschau. Com dels meus amics cadascú va fer la seua; alguns tornaven a Espannya, altres havien fet plans...jo vaig decidir que una bona manera de passar estos dies era jugar un open d'escacs.

No era un open qualsevol, vaig jugar el Neckar-Open, el més gran d'Alemanya. Enguany participàvem més de 750 persones, dividides en tres tornejos. Jo jugava el B, que era el que pel meu ELO em pertocava. El torneig estava organitzat meravellosament: transport gratuit de l'hotel a la sala de joc, menús per a dinar amb preus molt asequibles, puntualitat, una molt bona sala de joc...

No estic especialment content de com vaig jugar; vaig acabar amb 5 punts de 9, una llàstima va ser perdre l'última partida, que se'm va escapar i guanyant-la pujava ELO i si que completava un bon torneig però si estic molt content de com m'ho vaig passar allà. Van ser uns dies bons, fent una cosa que m'agrada, oblidant-me de la feina i vivint a un bon hotel, amb un buffet de desdejuni espectacular. L'any que vé, si continue per ací, tornaré a jugar-lo.

I així, fent i desfent maletes, amb setmanes de treball curtes però intenses, amb moltes hores de tren i cotxes compartits ha passat el més d'abril sense que quasi m'haja enterat. El millor de tot, és que maig, que a Alemanya té tres ponts i on vindran a visitar-me Sara i Sergio, promet ser almenys igual de bo.

Rutina

Just quan passe per davant de l'esglesia sona la campana. 3 voltes. Això vol dir que són les 7:45 i que faig tard. Des d'ací em queden no menys de 20 minuts de passeig. Intente alleugerir el pas, però sense acalorar-me massa, ací a ningú li importa si aplegue 5 o 10 minuts tard, de fet entre a les 8 perquè jo m'ho he autoimpossat, però la meua llibertat per a fer i desfer és total.

Com vaig tard, hui no m'he creuat en la joveneta que va camí de l'institut i es pareix a Rihanna, i no li he pogut somriure com faig cada dia, amb l'esperança de que algun dia el meu somriure serà correspost. Potser penseu que no hauria de somriure a xiquetes que van a l'institut però si la vereu ho compendrieu, està ben bona!

Si em creue amb l'altra xiqueta que sempre tira del seu germà menut, al que es veu que no li agrada molt l'escola perquè sempre va contant les passes. És divertit veure esta escena cada dia, i a la pobre jove, cridant-li i dient que es done pressa que van a fer tard.

També em creue amb l'home que fuma, que fa bona part del meu recorregut però en sentit invers. Això fa que sempre ens creuem; quan a ell se li ha fet tard i jo soc puntual ho fem sota el pont de les vies del tren, o prop de la perruqueria, ja quasi en la Glauchauer Landstrasse. Quan, com hui, soc jo el que va tard, ho fem en el pont sobre el riu o prop de la parada d'autobuús de la Jahnstrasse.

Després normalment ja sols em creue amb la dona que passeja al Rottweiler ja quasi aplegant a la fábrica.

Des que travesse per baix del pont les vies del tren, fins a la fàbrica el camí és tot costera amunt, amb prou desnivell, així que esta és la raó per la qual el meu cul és perfecte.

Són les 8:08 i aplegue a la fàbrica. Hui tinc sort, la xica que està en porteria no està fumant i m'obri la porta. No sempre és així i moltes voltes em toca esperar a que algú aparega per allí o si no apareix ningú, pegar una volteta i entrar per darrere, per la fàbrica. Açò era una merda, sobretot quan feia més fred i anava molt abrigat, perquè dins la fàbrica fa molta calor, per tota la maquinaria, i amb tantes capes de roba, era incomòde passar per allà.

Un dia, molt al principi, va ser el gerent de la fàbrica, el que va passar per porteria, mentre jo esperava que algú m'obrira, em va preguntar qui era, ja que no em coneixia i jo li vaig dir que treballava allí, que era el resident de Fagor. Aleshores em va preguntar, i no tens clau? Jo vaig fer cara de circumstàncies; eres el cap, si creus que n'hauria de tindre ha de ser fàcil per a tu conseguir-me una.

Em dirigisc cap a la "Messraum" o sala de mesurar on tinc "el meu lloc", que compartisc amb Mathias, que també és enginyer resident. Un tauleta compartida, on a dures penes caben els nostres dos portàtils. Per sort, no passem allí molt de temps. A més ell entra a les 6, així que cap a les 4 quan jo he acabat la feina a la fàbrica i faig amb l'Excel l'informe del dia ell ja ha marxat.

Deixe el tupper del dinar a la nevereta que allí tenen, mire la fulla que cada matí prepara Micha amb els nous lots que han aplegat i les peces que hi han en stock i puge al vestuari.

Allí m'espera Micha, el meu company, i també el meu amic. Mentre jo em canvie ell es menja el plàtan que porta per a esmorçar i em va posant al dia de les novetats: si hi ha molta ferralla, si han mecanitzat molt, si han aplegat alguns blocs oxidats...

Quan acabe jo agafe el portàtil de la taquilla i el deixe en la meua taula, ell agafa la caixa de ferramentes i sempre ens diem "treffen wir bei uns", que vol dir: ens veiem al nostre lloc, al lloc de la fàbrica que tenim assignat per a fer la nostra feina. Comença un altre dia de treball.

Dia de falles

El sol i la calor han aplegat a l'est d'Alemanya. Hui hem tingut a migdia 15 graus i este cap de setmana diu la previssió que aplegarem als 20, temperatures molt altes per a estes latituds en el mes de març.

Així que podré dir eixa frase tan típica, "Hui fa dia de falles". Eixos dies on el sol comença a calfar, on a migdia et molesta el jersei i et quedes en manega curta, i a poqueta nit quan el sol s'amaga has de buscar la jaqueta, perquè refresca. El sol de València sempre m'ha agradat molt i més encara el de falles.

A mí m'agraden les falles. No és d'estranyar veient la tradició familiar. M'agrada que la festa estiga al carrer, m'agraden els monuments i m'agrada l'olor a pòlvora. No m'agrada tot de les falles clar està, i coincidisc amb la gent que diu que és una festa prou coenta, que ha perdut l'esperit crític i que amb el temps ha canviat com ha canviat la societat valenciana, es preocupa més de la imatge que es dòna, que de la pròpia festa.

Però jo, un altre any des de l'exil·li, clar que estic trobant a faltar anar a veure les mascletaes, eixa cervesseta fresqueta d'abans o de després. Trobe també a faltar mirar per la finestra de ma casa i veure la falla del 53, una de les més grans que planten sempre a Burriana, i eixes vesprades senceres esperant que la grua deixe el remat al seu lloc.

Trobaré a faltar les verbenes en València; he passat molt bones nits de falles amb la Pato. Des de ja fa uns anys, les falles eren l'excusa perfecta per a juntar-me amb molta gent, gent que no ix de festa pràcticament mai, però que mai falla el 16 o el 17 a veure a la Pato en Cuba-Literato Azorín.

I és curiós veure que de la gent que m'envolta ací, l'únic que té este runrun d'estar perdent-se les falles soc jo. Les falles, t'agraden o no, et canvien la rutina: canvien la fisonomia de la ciutat, tallen els carrers, es sent soroll per tot arreu, així que no és una festa de les que pots passar fàcilment. Si no t'agraden o te'n vas a esquiar, o et fots.

Puix bé, ací a ningú li canvia la rutina. Ningú estarà demà a estes hores pendent de quina falla haurà guanyat el primer premi, ningú cada dia i especialment el 8 de març quan són les dos del migdia pensa "ara estaria jo en la mascletà" i a ningú li envien al correu pleitesies per a corregir.

És el que té estar lluny d'on t'agradaria estar en eixe moment, tampoc l'any passat a Burriana, el tercer cap de setmana de juny, ningú pensava en els carrers de la Neustadt ni en el concert de Marmita ni en la cervessa alemanya. Ja ho diu el poema, "Cuando es invierno en el mar del norte, es verano en Valparaíso".

-----------------------------------------------------------------------------------

He parlat de pleitesia, i hi ha una cosa molt curiosa, que volia compartir. Jo, he aplegat a la conclusió de que tot es pot oblidar. Si de veritat es vol oblidar alguna cosa, si s'està firmement decidit, no hi ha millor aliat que el temps per a fer-ho. Coses que t'han marcat, amors, besos...si volem oblidar-los es pot. Un altre tema és quan fem per recordar-los, ahí és més difícil.

Però hi ha una cosa, que jo sempre he volgut oblidar, i és absolutament impossible. El nostre cervell no funciona com el disc dur d'un ordinador, però fent el símil, hi ha un espai de la meua memòria, que sempre està ocupat.

L'ocupa este tros d'una poesia que vaig recitar en la pleitesia infantil, quan tindria 7 o 8 anys. He dit moltes altres pleitesies, han passat més de 20 anys, però a mi sempre m'ix de carrereta:

Bonica ho eres molt i ja has notat
que el poble borrianenc rendit s'apresta
a fer-te mil honors,
puix el conquesta el teu encant.

No tingues vanitat,
no vullgues ser la reina que en l'espill
buscava la més guapa,
es més bonic i més senzill
ser dolça i amable com tu ho eres
i així podràs ser per tindre estil
la més bella i radiant reina infantil
que adorne nostres grans festes falleres.

Bielsista

Abans de començar he de dir que esta entrada està pensada abans de que l'Athletic assaltara Old Trafford, i que el passe el que passe al partit de tornada, la meua opinió no canviarà per a res.

Després dir que l'opinió d'esta entrada està formada pels 6 o 7 partits que he vist de l'Athletic esta temporada (els dos contra el Vila-real, contra el Madrid, el Barça, el València, el Rayo i no sé si algun més) i que per tant no pot ser perfecta.

I per últim que llegir açò està molt bé, però que si vols llegir alguna cosa realment bona, has d'anar directe a l'últim paràgraf.

Enguany a tots els que ens agrada el futbol ens hem fet un poc de l'Athletic. Amb una lliga cada volta més avorrida, amb un domini del Barça i el Madrid que comença a donar prou agonia i amb la polèmica arbitral sempre present, la irrupció d'este Athletic és com un regal del cel.

Començant pel principi, el primer ha de ser reconeixer a Caparrós el merit que te sobre l'actual equip. Caparrós és un excel·lent formador de jugadors, i sap motivar i fer competitiu a un grup de futbolistes com ningú. I crec que el seu pas per l'Athletic li ha fet molt de bé a l'equip.

Després clar està, l'equip te boníssims futbolistes: Iraola és hui per hui el millor lateral dret amb vocació ofensiva d'Espanya i hauria de ser titular en l'Eurocopa, Javi Martínez de central està rendint espectacular i és un altre dels encerts de Bielsa, i Amorebieta també està fent una gran temporada.

El mig camp amb tres sub-21 és sense dubte un dels seus forts. Si a Muniain el respecten les lesions i no es descentra serà titular en la selecció els pròxims 10 anys i Ander Herrera i De Marcos són dos migcampistes amb molt de recorregut, que saben jugar la pilota, que marquen gols i que li donen un dinamisme al joc molt vistós. Susaeta no sempre rendeix també, però té una qualitat flipant, li falta constància i recorregut, però es un gran complement.

Llorente és un davanter brutal, imparable per dalt, amb molta més tècnica que la que faria presagiar la seua alçada i amb una capacitat per a jugar d'esquena a la porteria també molt important.

I Toquero possant la testosterona que sempre fa falta, i contagiant el seu espèrit guerrer a la resta.

I Bielsa. Quan més coses llisc sobre ell, més m'atrau la seua persona. Perquè és brutal poder dedicar-te a allò que més t'agrada, sempre he envejat a aquelles persones apassionades pel seu treball i que li dediquen hores i sempre busquen millorar.

No vull avorrir, però el personatge de Bielsa per a qui tinga ganes de llegir, té moltes anècdotes i molta història darrere.

En l'Athletic ha conseguit en pocs mesos dotar d'un estil i una personalitat pròpia a l'equip. Tindrà dies bons, dies roïns, però l'Athletic juga sempre a ser l'Athletic, com ho feia per exemple el Villareal de Pellegrini i ho fa el Barça de Guardiola i pareix que vullga fer-ho el Atlético de Simeone.
Es combina el joc en curt i en llarg, aparicions dels laterals, molt de joc combinatiu, però sempre mirant porteria contraria, sense especulació, ni un excés de sobar la pilota, molta incorporació de jugadors del mig del camp a l'atac...un futbol modern, vistós i que entreté.

A part de totes estes coses, hi ha motius que no són purament tècnics per a que m'agrade l'Athletic, com per exemple que tinga a un dels pocs jugadors de fútbol que tenen un poc de coneixement, i saben expressar-se, el gran Ander Herrera:



També tota la religió que porta Toquero darrere, incloent la paròdia de Twitter @Toquero_theBoss i aquell crit que tots amb unes copes de més hem cantat alguna volta: "Ari, Ari, Ari, Toquero lehendakari".

I per últim, Dadan Narval, que és de l'Athletic i ha escrit algunes de les coses més boniques sobre futbol que jo he llegit mai i que recomane que si tens 10 minuts no deixes de llegir-les:

http://www.diariosdefutbol.com/2012/03/09/el-athletic-club-y-un-nosotros-eterno/

http://www.diariosdefutbol.com/2011/11/10/el-traje-de-zubi/

http://www.diariosdefutbol.com/2011/11/18/la-play/

http://www.diariosdefutbol.com/2011/10/19/un-domingo/

El Max Aub i la revolta

Max Aub va ser un poeta, que tot i nàixer a París i ser de pare alemany i mare francesa va viure molt de temps a València. A partir dels anys 20, fins a l'inici de la guerra civil, va ser un important intelectual i també va pertanyer a la Generació del 27. Després com molts altres d'estos poetes es va haver d'exiliar.

Estos merits són suficients per a que el literat tinga al cap i casal un carrer i un col·legi públic amb el seu nom.

El col·legi dòna a l'avinguda del Primat Reig, al barri d'Orriols. Potser a algú li sone el nom perquè en el veriueu-ho número 10, el capità moro d'Alcoi visita el col·legi, per a parlar de les retallades en educació.



Jo conec bé este col·legi, vaig fer classes d'escacs allí durant un any; em venien bé, perquè eren dues hores seguides, i cundien un poc més els diners. Ara que porte una vida molt diferent, on note molt, que les responsabilitats laborals són molt diferents a les estudiantils, trobe molt a faltar eixes hores amb els xiquets, que segurament em van ensenyar més que jo a ells.

El Max Aub és un col·legi públic que te línia en valencià i que per la meua experiència puc dir que segur que també té algun programa d'ajuda a la diversitat, perquè sols al meu grup d'escacs tenia alguns xiquets amb diversos problemes, com Sergi que tenia Asperger o el xiquet rus, que s'autolesionava i era molt difícil de controlar.

En eixes classes d'escacs visitava molts altres col·legis, alguns privats o concertats i alguns altres públics. Sé molt bé en les condicions en que es troba l'ensenyament públic a València, he passat pel Fausto Martínez, per el Angelina Carnicer, i he vist els barracons, l'estat de les aules, de la biblioteca, les dificultats d'integrar als xiquets inmigrants i la impagable feina que fan els mestres... i quan no hi ha diners no es pot fer res, el que desespera es que quan es nadava en l'abundància es gastaren els diners en estupideses i s'oblidaren de les prioritats.

Per què l'enseyament públic ha de ser la primera de les prioritats, perquè potser si estem com estem, és perquè com bé diu Pau Alabajos, durant molts anys, en esta terra s'ha fugit de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional i nacional que necessita. Un poble on els joves no tenen les condicions necessaries per estudiar i per apendre, un poble on es veu als mestres com uns malfeiners que tenen moltes vacances, un poble que menysprea l'universitat, i que com a mesura anti-crisi redueix les places de personal investigador és un poble sense futur, perquè el futur d'esta terra no està als grans events, està a les escoles.

Per això em pareixen de puta mare les mobilitzacions que s'estan vivint per tot arreu en favor de l'ensenyament públic. Hui els que fan la revolta són els estudiants, els mestres i professors, però també tenen motiu els farmaceutics, els llibrers, els treballadors de RTVV, les víctimes del fatídic accident del metro, els treballadors que passen a ser titelles dels empresaris amb la nova reforma laboral...

i tú, tú que estàs llegint açò, que potser no pertanys a cap d'aquests col·lectius, penses que no tens motiu per a unir-te a esta revolta, per a eixir al carrer a defensar eixos drets...però si no ho fas, quan et toque a tu (que al pas que va la cosa, ja veuràs com t'acabara tocant), et passarà com al poema de Niemöller, no quedarà ningú per a defensar-te.

Trilogia sobre Xest (I): Gràcies per confiar en mí.

Sempre he dit, que el fet que més ha influït en la meua forma de ser actual, van ser els dos (tres si contem el que vaig passar de colaborador) anys que vaig passar a Xest.

El complex educatiu de Xest, va ser en els seus inicis una Universitat Laboral, ací podeu veure com Franco la inagurava en un video del No-Do.



Es pot veure l'inmens tamany del centre, que quan funcionava a ple rendiment podia albergar fins a 5000 alumnes (d'estos inicis parlaré en un altre capítol de la trilogia). Amb el final de la dictadura i els canvis del sistema educatiu, el complex educatiu va anar canviant la seua finalitat i adaptant-se als temps fins convertir-se en un institut normal. Públic i sempre reivindicatiu servia per a que alumnes que vivien en zones rurals, i no tenien instituts als seus pobles, estudiaren allà, evitant desplaçar-se cada dia. L'ocupació del centre també va anar disminuint radicalment.

Ara hi ha una academia per a polícies, també es va estudiar a Xest durant molt de temps la titulació d'Educació Física i es concedien beques a esportistes valencians d'esports minoritaris per a que pogueren entrenar i estudiar al mateix temps.

Eixe va ser el camí que em va portar a mí a Xest; no, la beca no va ser per a mí, va ser per al meu germà, que quan encara era un xiquet estava entre els millors del País Valencià jugant a escacs.

Li van concedir la beca per a que començara allí primer d'ESO i ma mare va insistir en que jo podria també fera allí Batxillerat, ja que igualment havia de canviar del col·legi a l'institut. Així ho vam fer, era una experiència nova i mirant-ho des de la distància, no hi havia cap necessitat, però la veritat és que mai me n'he penedit.

Sempre recorde aquells anys amb molta estima, sobretot als companys de residència i de classe, amb els que acabes passant molt de temps i es converteixen en la teua família de dilluns a divendres.

Per Xest ha passat una quantitat enorme de gent, i és per això que et trobes al Facebook amb moltes pàgines i grups d'antics alumnes. Jo pertany a alguns i l'altre dia vaig llegir un missatge publicat que és el que m'ha fet escriure esta entrada.

Una xica, que havia passat per allí als anys 90, va escriure preguntant per alguns companys seus i també per alguns professors.

Una de les professores per les quals preguntava era per Mayte Ruíz, que també va ser professora meua de matemàtiques a primer de batxillerat.

Mayte no era segurament la millor professora de matemàtiques que he tingut; tenia un estil molt particular: era molt desordenada, amb un mètode antic, mai utilitzava el llibre, molt malparlada...però et feia aprendre i el que és més important era molt propera als seus alumnes. No era la nostra tutora, però moltes voltes a les hores de matemàtiques s'acabava fent de tot menys matemàtiques. Encara recorde les renyes que ens pegava quan ens veia menjant bolleria industrial ens els descansos...
Mayte va morir al poc de temps que nosaltres vam acabar l'institut. No sé segur si dos anys després o tres, i tampoc recorde qui em va donar la notícia.

En el Facebook algú li va comunicar la mort a esta xica que va preguntar per ella, i la resposta que va fer ella després és el que m'ha fet escriure esta entrada.

La xica va tornar a respondre i va dir que estava destroçada amb la notícia. Ella i un amic tenien suspeses les matemàtiques de COU i Mayte els va aprovar per a poder presentar-se a selectivitat. Els dos la van aprovar; el seu amic va estudiar Filosofia i ella Magisteri. Actualmente ella és mestra.

Contava també que Mayte els va dir que els aprobava però que volia saber d'ells i que ho feia perquè confiava en ells, i jo ho crec, perquè MAyte tenia també eixe toc maternal, de fet me la imagine dient-ho.

La xica estava trista, perquè mai van tornar a tindre contacte, mai li va poder dir com d'important va ser per a ella eixa oportunitat que Mayte li va donar, i que si el propòsit d'aprovar-los va ser que sigueren alguna cosa en la vida, havia eixit bé perquè havien aconseguit moltes coses.

Esta història em va fer reflexionar i em vaig plantejar que moltes voltes l'èxit o el fracàs a la vida el marquen eixos xicotets detalls i que tindre algú que confie en tu (i no vull dir que els professors hagen d'aprovar als alumnes quan no ho mereixen) et dòna força per a fer moltes coses, perquè ja no fas les coses sols pel teu interés, sinò també per a no fallar a eixa persona que creu en tú.

Jo durant la meua vida he tingut un grapat de gent que ha confiat en mí. També hi ha hagut gent que no ho va fer (i d'això parlaré també en un altre capítol), però els que si que van creure en mí guanyen per golejada: amics, companys, professors de la universitat...

Però els que més han confiat en mí, han estat sense dubte la meua família. Han confiat sempre en les meues decissions, tot i que hi havia algunes que no tots hagueren acceptat (vaig estudiar en València una titulació que també es podia estudiar en Castelló, vaig fer les pràctiques en Dresden quan ja era titulat, inclús perdent diners...)sempre han cregut que sabia el que em feia, i m'han concedit també el dret a equivocar-me (em vaig equivocar en molts examens de dibuix :-)). Totes eixes decissions, sobretot aquella primera d'estudiar en Xest, m'han fet la persona que sóc hui: totalment independent, decidida, valenta, rodamons, que fa amics allà on va... i eixe caràcter és el que fa que puga estar treballant ací, en un poble menut, on és difícil coneixer gent, amb un ambient "hòstil" a la fàbrica, amb este fred que et cala els ossos... i tot i tindre eixos inconvenients ser tremendament feliç.

Com ja vaig escriure en els agraïments del meu PFC i és vàlid per a quasi tot en esta vida: "A la meua família, per deixar-me escollir, per no tancar-me cap porta, per creure en mí."