- Però d'això fa molt de temps no?
-Si, ja fa temps.
- I encara hi penses?
- Si, quan ix un dia lleig, o quan m'alce amb el peu esquerre...
-Però que et va dir exactament?
-Em va dir que ningú l'havia tractada com l'havia tractat jo, que ningú li havia parlat com jo li parlava, que jo l'havia fet sentir única.
-I això és mal?
- Mal no, és horrible.
- Però per què?
- Perquè aquell dia vaig saber que amb això no era suficient.
viernes, 9 de mayo de 2008
Un mes després
4 imatges... mil records
Els reis del misteri... i del mambo i la conga
En versió porno
Supermodelo 2008
Els reis del misteri... i del mambo i la conga
En versió porno
Supermodelo 2008
Cenote d'aigua gelà
jueves, 1 de mayo de 2008
Caminito... que el tiempo ha borrado
Ahir vam sopar en un bar, que es deia "CAMINITO que el tiempo ha borrado", pot haver millor nom per a un bar? Jo diria que no. Segurament l'amo del bar és argentí, segurament es un nostàlgic, i el seu bar mola.
Argentina mola. Argentina és el país on els futbolistes poden ser Deu, on les dones poden escalfar-te sols pronunciant la ll, i en lloc de follar se coge.
Jo algun dia aniré a Argentina, o viuré allí. Aniré a la "cancha de Boca" a animar amb la doce, o qui sap si a vore un concert de Sabina, passejaré per la Plaza de Mayo, o visitaré el Mercado de San Telmo, alçare "la pollera" a les argentines guapes, i xafaré a la meua companya de tango.
I sempre que faig plans, les il·lusions s'esfumen abans de donar-me conter. I ni amb 20 cerveses de més tinc el valor suficient.
Va ser un dia genial ahir. Les paelles són una festa brutal. La única pega del gran eurotour tipetil de l'any passat és que ens les vam perdre, però enguany ens hem vengat.
Amb una fideuà feta pel gran Johan que per sorpresa, era l'enveja de la festa perquè estava boníssima. Amb carn torrà, sangria, cervesa, i molta alegria, vam pillar un pet curiós, que vam acabar d'adobar en el Tony's, envoltats de més cervesa.
Però la cosa no quedava ahí, i de nit vam celebrar l'aniversari de David i Pablo, sopant al Caminito, amb un botelló mig light, donant-ho tot en el Studio, menjant pizza i aplegant a casa a les 8 del matí.
Un dia cundidoret vaja.
Estic content, perquè últimament als meus amics de classe, els ha pegat per fer molt el paiaso. I no és que abans no el fèrem, però ara, en part per culpa meua, o gràcies a mi (segons com es mire), passem els dies fent congues, cantant camarero, jugant al "conejo de la suerte" o a la botella en el Studio, sempre després d'haver ingerit dosis industrial d'alcohol. Com si forem xiquets.
Argentina mola. Argentina és el país on els futbolistes poden ser Deu, on les dones poden escalfar-te sols pronunciant la ll, i en lloc de follar se coge.
Jo algun dia aniré a Argentina, o viuré allí. Aniré a la "cancha de Boca" a animar amb la doce, o qui sap si a vore un concert de Sabina, passejaré per la Plaza de Mayo, o visitaré el Mercado de San Telmo, alçare "la pollera" a les argentines guapes, i xafaré a la meua companya de tango.
I sempre que faig plans, les il·lusions s'esfumen abans de donar-me conter. I ni amb 20 cerveses de més tinc el valor suficient.
Va ser un dia genial ahir. Les paelles són una festa brutal. La única pega del gran eurotour tipetil de l'any passat és que ens les vam perdre, però enguany ens hem vengat.
Amb una fideuà feta pel gran Johan que per sorpresa, era l'enveja de la festa perquè estava boníssima. Amb carn torrà, sangria, cervesa, i molta alegria, vam pillar un pet curiós, que vam acabar d'adobar en el Tony's, envoltats de més cervesa.
Però la cosa no quedava ahí, i de nit vam celebrar l'aniversari de David i Pablo, sopant al Caminito, amb un botelló mig light, donant-ho tot en el Studio, menjant pizza i aplegant a casa a les 8 del matí.
Un dia cundidoret vaja.
Estic content, perquè últimament als meus amics de classe, els ha pegat per fer molt el paiaso. I no és que abans no el fèrem, però ara, en part per culpa meua, o gràcies a mi (segons com es mire), passem els dies fent congues, cantant camarero, jugant al "conejo de la suerte" o a la botella en el Studio, sempre després d'haver ingerit dosis industrial d'alcohol. Com si forem xiquets.
sábado, 26 de abril de 2008
25 d'abril. Homenatge a Ovidi.
I ahir va ser 25 d'abril. Ú actualitza quan té accés a internet i quan té temps.
Ovidi Montllor, alcoià. Va morir ja fa més de deu anys de càncer, amb només 53 anys.
Vaig pel carrer, i em creue amb molta gent. Gent que no sap qui és Ovidi. I em pareix una injustícia, perquè Ovidi, a més d'actor, ha sigut la veu. La veu que ha musicat alguns dels més bells poemes en la nostra llengua. I és una injustícia, que la gent no conega les nostres arrels, no se'ls ensenye a les escoles, qui som i d'on venim. No se'ls ensenye a estimar i a defensar la nostra llengua i la nostra cultura, com a mi em van ensenyar els meus pares.
A més de cantar, Ovidi va escriure poesia, va fer cinema, i va portar les seues cançons i les seues idees a l'estranger, quan ací el silenci s'imposava.
Ací us deixe un poema, que diu tot el que jo pense. Si canviem Alcoi per Burriana, el podria signar jo.
Ovidi Montllor, alcoià. Va morir ja fa més de deu anys de càncer, amb només 53 anys.
Vaig pel carrer, i em creue amb molta gent. Gent que no sap qui és Ovidi. I em pareix una injustícia, perquè Ovidi, a més d'actor, ha sigut la veu. La veu que ha musicat alguns dels més bells poemes en la nostra llengua. I és una injustícia, que la gent no conega les nostres arrels, no se'ls ensenye a les escoles, qui som i d'on venim. No se'ls ensenye a estimar i a defensar la nostra llengua i la nostra cultura, com a mi em van ensenyar els meus pares.
A més de cantar, Ovidi va escriure poesia, va fer cinema, i va portar les seues cançons i les seues idees a l'estranger, quan ací el silenci s'imposava.
Ací us deixe un poema, que diu tot el que jo pense. Si canviem Alcoi per Burriana, el podria signar jo.
LA CANÇÓ DEL CANSAT
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoiá.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.
I ara una col·lecció de videos del youtube:
La poesia de dalt cantada:
http://www.youtube.com/watch?v=irOpgWKDYws&feature=related
Una defensa aferrisada del diàleg. Perquè segurament la paraula és l'única arma que ens queda.
http://www.youtube.com/watch?v=7XdOWnNaxnk&feature=related
L'homenatge a Teresa. La dona que ensenyava les cuixes als xiquets alcoians.
http://www.youtube.com/watch?v=Y90nhUvXE_Y&feature=related
Els amants. Poema de Vicent Andrés Estellés, que el tipet ja va penjar al seu blog, cantat per l'Ovidi. Perquè si l'amor és així, jo vull enamorar-me.
http://www.youtube.com/watch?v=DSsQECyBdHg
I això es tot, i és res. Perquè 301 anys després la lluïta continua, i encara que als nostres cors, la batalla està guanyada, desgraciadament, la nostra veu cada volta s'escolta menys. sepultada pels megàfons feixistes que dominen València.
Som i serem!
domingo, 20 de abril de 2008
Riviera Maia 2008
Tot allò que puga escriure ací sobre el viatge, no serà ni una millonèsima part d'especial com cada minut que vam passar a Mexic, així que he decidit no contar res, ni fer tampoc el típic resum.
En Mèxic no es beu cervesa, en Mèxic als autobusos es: (difícil, impossible quasi, si no has estat allí)
El millor resum del viatge, és el testimoni gràfic que penjaré proximament, i sobretot, el record que jo guarde de les cares de felicitat que tots teniem en Cancun.
Perquè si, perquè els meus companys d'habitació, Mariangels, Laura, i Fatima, Pablo, David, Sempere, Àngela i Cesar, els borratxos industrials, els d'un curs menys, tots en general feien en Cancun cara de molta felicitat, d'estar disfrutant...
Va guanyar l'enquesta, el que va respondre que em posaria roig gamba, perquè la panxa perfecta, i follar he follat el doble del que folle en Espanya, així que una nina xoxona, per al que va respondre que em posaria roig gamba, pot passar a per ella quan vullga...
I us deixe un parell de jeroglífics de momentasos del viatge:
Per què quasi ens tiren de l'hotel? (By Nando)
En Mèxic no es beu cervesa, en Mèxic als autobusos es: (difícil, impossible quasi, si no has estat allí)
Conga, conga me gusta la milonga!!!
Cerraran la discoteca pero no la hemeroteca.
Baila el chitchen itza, el chitchen itza se baila así.
Sebaver!!!
sábado, 5 de abril de 2008
Ahora que vivimos tan felices (O quant de mal ha fet Fama)
Jorge Drexler diu en una cançó, que tot és qüestió de lloc i de moment. El lloc, ara està clar que és la Riviera Maia, i he triat este moment, perquè amb un oceà pel mig, no cal demanar disculpes, ni donar explicacions...
Ahora que vivimos tan felices,
leo en mis labios otra excusa,
ignoras si se abren cicatrices,
con esos andares tuyos de musa.
Inventas en invierno primaveras,
adoro tu risa a carcajadas,
poco sol llega a esta trinchera,
espero impaciente tu llamada.
Rompes sin quererlo corazones
idiotas, que no entienden nada,
sueños, desvaríos, sinrazones,
te quiero, aunque sea una cagada.
Ahora que vivimos tan felices,
leo en mis labios otra excusa,
ignoras si se abren cicatrices,
con esos andares tuyos de musa.
Inventas en invierno primaveras,
adoro tu risa a carcajadas,
poco sol llega a esta trinchera,
espero impaciente tu llamada.
Rompes sin quererlo corazones
idiotas, que no entienden nada,
sueños, desvaríos, sinrazones,
te quiero, aunque sea una cagada.
El principi del final
El viatge que el dimarts comencem, serà el principi del final.
El principi del final d'una etapa, d'uns anys, que amb els seus bons moments i amb els seus moments roïns seran inoblidables i irrepetibles.
A partir d'ahí escasos dos mesos, de fer allò que hem fet sempre, eixir, anar a classe, estudiar en la biblio, i no deixar de riure.
El futur, no sabem si serà millor o serà pitjor, però serà diferent.
Els tipets per Europa, ja han viscut eixe canvi, les seues vides, i sobretot les dels que porten més d'un any fora ja han canviat, però ara per a tots va canviar. La rutina que compartiem, l'anem a deixar de compartir, i cadascú tindrem unes ocupacions.
A partir del proper setembre, deixare'm de veure'ns tots els dies, alguns se'n aniran d'Erasmus, altres faran pràctiques en empresa, altres el projecte en el poli i jo no tinc ni idea del que vaig a fer.
Tinc ben clar, allò que segur que no faré, no deixaré que l'amistat que ha sorgit amb els meus companys de classe caiga en l'oblit, quan no estiga en l'estranger continuaré vivint a València, i em continuaré pegant bones festes. Però no tinc ni destí, ni idea d'on pararé a partir de setembre.
Però aquest principi del final va a ser espectacular, segur!!, perquè allò que Xavi Castillo no sabia és que "lo fi de lo món" comença en Cancun, a partir del dimecres que ve...
Pulsereta vine a mi.....!!!!!
El principi del final d'una etapa, d'uns anys, que amb els seus bons moments i amb els seus moments roïns seran inoblidables i irrepetibles.
A partir d'ahí escasos dos mesos, de fer allò que hem fet sempre, eixir, anar a classe, estudiar en la biblio, i no deixar de riure.
El futur, no sabem si serà millor o serà pitjor, però serà diferent.
Els tipets per Europa, ja han viscut eixe canvi, les seues vides, i sobretot les dels que porten més d'un any fora ja han canviat, però ara per a tots va canviar. La rutina que compartiem, l'anem a deixar de compartir, i cadascú tindrem unes ocupacions.
A partir del proper setembre, deixare'm de veure'ns tots els dies, alguns se'n aniran d'Erasmus, altres faran pràctiques en empresa, altres el projecte en el poli i jo no tinc ni idea del que vaig a fer.
Tinc ben clar, allò que segur que no faré, no deixaré que l'amistat que ha sorgit amb els meus companys de classe caiga en l'oblit, quan no estiga en l'estranger continuaré vivint a València, i em continuaré pegant bones festes. Però no tinc ni destí, ni idea d'on pararé a partir de setembre.
Però aquest principi del final va a ser espectacular, segur!!, perquè allò que Xavi Castillo no sabia és que "lo fi de lo món" comença en Cancun, a partir del dimecres que ve...
Pulsereta vine a mi.....!!!!!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)