Amb motiu de la celebració de l'Eurocopa, he escrit tres relats curts que vaig a compartir amb vosaltres.
El primer d'ells el publique hui, parla sobre cosses quotidianes. Els altres dos les properes setmanes, abans que l'Eurocopa acabe, espere que vos agraden.
Van Basten
Van Basten és el seleccionador de l’equip que millor futbol està fent esta Eurocopa, Holanda.
Quan escolte el seu nom o el veig en la pantalla, dret, al costat de la banqueta, em vénen a la ment molts record.
Quan jo tenia 8 o 9 anys, vaig començar a jugar a futbol a l’equip del poble. En aquella època el meu ídol era Marco Van Basten. El primer gran futbolista del qual tinc memòria d’haver disfrutat amb els seus gols, amb els seus remats de cap, amb la seua elegància.
Un dia d’aquells, de la meua infantesa, els meus pares van decidir que volien tindre un gos a casa, i van anar a un lloc on hi havia gossos que havien estat abandonats.
Em van deixar que triara jo la criatura, sempre que no fòra massa gran, per a viure al nostre pis. Tots els animals ens miraven com atemorits, des de’l fons de les seues gàbies, altres lladraven amb força, però hi havia un, un cocker, que tenia ganes de vindre amb nosaltres.
Estava dret, plantat, com mostrant-nos el seu millor perfil. Tenia un tros del llom sense pell. Ens van contar a la gossera, que l’havia atropellat una motocicleta, i que havia estat a punt de morir. Sense dubtar-ho el vaig escollir i ens el vam quedar.
Tornant a casa, jo no deixava de jugar amb ell, al seient de darrere del cotxe. Mon pare em va preguntar que com volia dir-li. Van Basten vaig dir jo. Davant la sorpresa evident dels meus pares vaig explicar, que aquell era l’únic gos elegant de la gossera, com Van Basten, el millor. Els meus pares es van girar i en veure l’expressió d’alegria dels meus ulls no van gosar contradir-me.
I Van Basten va passar llargs anys a casa. Jo el treia a passetjar, després del col•legi, i jugava amb ell a futbol, a la platja. Era un gos net, i silenciós que no donava problemes.
Però, passats uns anys, l’avia es va trencar el maluc en un bac i va vindre a viure a casa. Tenia molta por d’estar en casa amb el Van Basten, ja que no es veia bé, i temia tornar a caure, a més mai li havien agradat els animals.
Els meus pares van intentar convencer-la, però finalment vam tenir que acabar donant el Van Basten, a uns amics dels meus pares. Estos al poc de temps se’n van anar a viure a Madrid per que a l’home de la parella, li havien oferit dirigir una sucursal de banc allà, i ja no vaig tornar a veure a Van Basten.
Jo ja tenia 16 anys, i no va ser traumàtic. El pobre, ja estava vell, començant la seua decadència i segurament només ens haguera donat un disgust amb la seua mort, que ja estava pròxima.
L’altre Van Basten, l’holandés, tampoc va tindre una època de decadència. Quan encara estava al cim de la seua carrera, una terrible lesió al turmell, el va retirar per a sempre del futbol.
Jo sempre he pensat que els destí va voler que guardarà per a sempre la imatge elegant i genial dels dos.
lunes, 16 de junio de 2008
sábado, 31 de mayo de 2008
Qué és la felicitat?
"Cuando Sylvia tenía quince meses y acababa de soltarse a andar, Lorenzo la observó mirarse en el espejo que entonces había en su cuarto. Llevaba en las manos un tarro de crema de su madre, y se la ofrecía a su propio reflejo, convencida de que era otra persona.
Lorenzo se vestía sin perder de vista a la pequeña. En un momento dado, Sylvia se asomó detrás del espejo, para tratar de descubrir dónde demonios se escondia la otra niña, esa niña que la miraba y también le ofrecía un tarrito de crema.
Repitió el gesto de buscarla varias veces. Lorenzo no le dijo nada, no le explicó nada. Se limitó a mirar, a sonreir mientras disfrutaba de la parsimonia concentrada de la niña frente a su propio reflejo aún desconocido para ella. A veces recordaba ese instante sin saber a ciencia cierta si en eso, en algo tan sencillo como eso, consistía la felicidad."
Així defineix David Trueba la felicitat en la seua novela que m'estic devorant i recomane a tothom, "Saber perder".
Jo tinc la meua teoria sobre la felicitat.
Per a mi la felicitat en quant a les coses materials, consisteix en tindre tot allò que es necessita. Hi han dues opcions per a ser feliç, o tindre moltes cosses, o necessitar molt poques. Jo sóc ben feliç, segurament perquè necessite molt poc.
En quant a la vida en general, crec que la felicitat consisteix, en que en cada moment t'apetixca fer allò que has de fer, perquè fer les cosses a disgust et fa infeliç, i hi ha algunes cosses, de les quals no ens podem escapar.
Per últim hi han felicitats puntuals, moments de màxima felicitat, on un somriure estúpid, il·lumina la teua cara, i no es borra, els pels se't posen de punta, i pareix que sures sobre el terra. Estos moments s'han de guardar en la memòria, per a que quan vinguen els mals temps, no dubtem de que la vida és meravellosa.
Jo vaig viure un d'estos moments una nit de juliol de l'any passant, escoltant la cançó de la dreta... Disfruteu-la.
Lorenzo se vestía sin perder de vista a la pequeña. En un momento dado, Sylvia se asomó detrás del espejo, para tratar de descubrir dónde demonios se escondia la otra niña, esa niña que la miraba y también le ofrecía un tarrito de crema.
Repitió el gesto de buscarla varias veces. Lorenzo no le dijo nada, no le explicó nada. Se limitó a mirar, a sonreir mientras disfrutaba de la parsimonia concentrada de la niña frente a su propio reflejo aún desconocido para ella. A veces recordaba ese instante sin saber a ciencia cierta si en eso, en algo tan sencillo como eso, consistía la felicidad."
Així defineix David Trueba la felicitat en la seua novela que m'estic devorant i recomane a tothom, "Saber perder".
Jo tinc la meua teoria sobre la felicitat.
Per a mi la felicitat en quant a les coses materials, consisteix en tindre tot allò que es necessita. Hi han dues opcions per a ser feliç, o tindre moltes cosses, o necessitar molt poques. Jo sóc ben feliç, segurament perquè necessite molt poc.
En quant a la vida en general, crec que la felicitat consisteix, en que en cada moment t'apetixca fer allò que has de fer, perquè fer les cosses a disgust et fa infeliç, i hi ha algunes cosses, de les quals no ens podem escapar.
Per últim hi han felicitats puntuals, moments de màxima felicitat, on un somriure estúpid, il·lumina la teua cara, i no es borra, els pels se't posen de punta, i pareix que sures sobre el terra. Estos moments s'han de guardar en la memòria, per a que quan vinguen els mals temps, no dubtem de que la vida és meravellosa.
Jo vaig viure un d'estos moments una nit de juliol de l'any passant, escoltant la cançó de la dreta... Disfruteu-la.
sábado, 24 de mayo de 2008
La tormenta
Aplegarà la tormenta, ho sé.
Fa l'olor típica de quan va a ploure, encara no ha caigut una gota, però fa eixa olor humida, que fa que les dones guarden la roba estesa, que els camperols miren al cel amb preocupació...
Encara recorde quan plovia sovint, quant les gotes d'aigua em refrescaven, a l'estiu, o quan mirava la pluja sentat rere la finestra a l'hivern. No plovia sempre, però cada poc, tenia allí aquella pluja, que em feia passar tantes bones estones.
Ja quasi se m'ha oblidat com era quan plovia, fa temps que sobre la meua pell no llisquen les gotes de pluja, que els meus cabells no s'empapen de pluja purificadora.
I així i tot, sóc feliç, no em fa falta la tormenta, però sincerament la mereisc, ha de ploure.
I ara quan he tornat a sentir eixa olor de pluja, quan ja quasi, si afine l'oit puc sentir els trons, sé que una tormenta em farà bé.
I quan ploga està volta, ja no tornarà la sequera, no deixaré que la pluja escape, a no ser que es produisquen inundacions, que em facen canviar de lloc, que em moguen cap on no vull anar.
Perquè sé molt bé, que és ací on vull estar, i ací no és un lloc en concret, però vull que fins ací aplegue la tormenta.
La tormenta em farà bé, i esta a punt d'aplegar...
Fa l'olor típica de quan va a ploure, encara no ha caigut una gota, però fa eixa olor humida, que fa que les dones guarden la roba estesa, que els camperols miren al cel amb preocupació...
Encara recorde quan plovia sovint, quant les gotes d'aigua em refrescaven, a l'estiu, o quan mirava la pluja sentat rere la finestra a l'hivern. No plovia sempre, però cada poc, tenia allí aquella pluja, que em feia passar tantes bones estones.
Ja quasi se m'ha oblidat com era quan plovia, fa temps que sobre la meua pell no llisquen les gotes de pluja, que els meus cabells no s'empapen de pluja purificadora.
I així i tot, sóc feliç, no em fa falta la tormenta, però sincerament la mereisc, ha de ploure.
I ara quan he tornat a sentir eixa olor de pluja, quan ja quasi, si afine l'oit puc sentir els trons, sé que una tormenta em farà bé.
I quan ploga està volta, ja no tornarà la sequera, no deixaré que la pluja escape, a no ser que es produisquen inundacions, que em facen canviar de lloc, que em moguen cap on no vull anar.
Perquè sé molt bé, que és ací on vull estar, i ací no és un lloc en concret, però vull que fins ací aplegue la tormenta.
La tormenta em farà bé, i esta a punt d'aplegar...
Blog i matemàtiques (I)
L'altre dia vaig veure la peli de "la habitación de Fermat", que me va agradar molt i la recomane. En la peli eixien molts jocs de lògica i matemàtiques.
Un crack mundial com és Paco Sánchez, li va ensenyar al meu germà un joc matemàtic que vaig a proposar-vos.
1 1 1 = 6
2 2 2 = 6
3 3 3 = 6
4 4 4 = 6
5 5 5 =6
6 6 6 =6
7 7 7 =6
8 8 8 = 6
9 9 9 = 6
El joc consisteix en posar els signes matemàtics davant o darrere dels nombres, per a que la igualtat siga correcta. Es poden gastar parentesis i cada número es pot elevar també a l'exponent que es vullga.
La majoria, es pot traure pensant un poc, però a que no és tan fàcil trobar un ordre de signes que servixca per a totes les files?
Com sempre nina xoxona per al primer en encertar.
Un crack mundial com és Paco Sánchez, li va ensenyar al meu germà un joc matemàtic que vaig a proposar-vos.
1 1 1 = 6
2 2 2 = 6
3 3 3 = 6
4 4 4 = 6
5 5 5 =6
6 6 6 =6
7 7 7 =6
8 8 8 = 6
9 9 9 = 6
El joc consisteix en posar els signes matemàtics davant o darrere dels nombres, per a que la igualtat siga correcta. Es poden gastar parentesis i cada número es pot elevar també a l'exponent que es vullga.
La majoria, es pot traure pensant un poc, però a que no és tan fàcil trobar un ordre de signes que servixca per a totes les files?
Com sempre nina xoxona per al primer en encertar.
viernes, 16 de mayo de 2008
Aunque tu no lo sepas.
Aunque tu no lo sepas, es un poema preciós de Luis García Montero, que podeu llegir ací baix.
Inspirant-se en este poema i utilitzant el mateix títol, don Enrique González, va composar una de les meues cançons preferides que ultimament no em canse d'escoltar (apreteu play si voleu escoltar-la)
I "aunque tu no lo sepas" és també en les últimes setmanes (mesos ja) una forma de vida, la meua forma de vida.
Aunque tu no lo sepas
Como la luz de un sueño,
que no raya en el mundo pero existe,
así he vivido yo iluminando
esa parte de ti que no conoces,
la vida que has llevado junto a mis pensamientos...
Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto cruzar
la puerta sin decir que no,
pedirme un cenicero, curiosear los libros,
responder al deseo de mis labios
con tus labios de whisky,
seguir mis pasos hasta el dormitorio.
También hemos hablado
en la cama, sin prisa, muchas tardes
esta cama de amor que no conoces,
la misma que se queda
fría cuanto te marchas.
Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo,
hicimos mil proyectos, paseamos
por todas las ciudades que te gustan,
recordamos canciones, elegimos renuncias,
aprendiendo los dos a convivir
entre la realidad y el pensamiento.
Espiada a la sombra de tu horario
o en la noche de un bar por mi sorpresa.
Así he vivido yo,
como la luz del sueño
que no recuerdas cuando te despiertas
Inspirant-se en este poema i utilitzant el mateix títol, don Enrique González, va composar una de les meues cançons preferides que ultimament no em canse d'escoltar (apreteu play si voleu escoltar-la)
I "aunque tu no lo sepas" és també en les últimes setmanes (mesos ja) una forma de vida, la meua forma de vida.
Aunque tu no lo sepas
Como la luz de un sueño,
que no raya en el mundo pero existe,
así he vivido yo iluminando
esa parte de ti que no conoces,
la vida que has llevado junto a mis pensamientos...
Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto cruzar
la puerta sin decir que no,
pedirme un cenicero, curiosear los libros,
responder al deseo de mis labios
con tus labios de whisky,
seguir mis pasos hasta el dormitorio.
También hemos hablado
en la cama, sin prisa, muchas tardes
esta cama de amor que no conoces,
la misma que se queda
fría cuanto te marchas.
Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo,
hicimos mil proyectos, paseamos
por todas las ciudades que te gustan,
recordamos canciones, elegimos renuncias,
aprendiendo los dos a convivir
entre la realidad y el pensamiento.
Espiada a la sombra de tu horario
o en la noche de un bar por mi sorpresa.
Así he vivido yo,
como la luz del sueño
que no recuerdas cuando te despiertas
MOTXILLA MAN
Era un tipo normal (bé, normal del tot no). Però un dia va sentir una veu al seu interior, com la que escolten els retors, quan decideixen fer-se retors, però mes forta.
La veu li deia que havia de convertir-se en superheroi. Seria el superheroi del bon rotllo. Quan un grup d'amics, estiga de viatge pel món, passant-se-ho d'allò mes bé, disfrutant, apareixeria ell, com qui no vol... i sempre amb una motxilla per cap.
De moment conten que ja se l'ha pogut veure per Munich, la Riviera Maia, i per Daimús, i inclús l'han pogut fotografiar.
Però a este superheroi li queda encara molta corda. Pareix que l'any que ve, molts dels seus companys estaran dispersats per Europa, i pot ser que aparega, en moltes ciutats, si el veeu, no deixeu de fotografiar-lo.
És un pardal, és un avió. No, és motxilla man
Suscribirse a:
Entradas (Atom)