21:08
-“Ya sabía que estabas loca, lo sé desde el primer día, pero hoy me he dado cuenta de que aparte eres imbécil”. Y yo sabía que no era imbécil, no se me pasó por la cabeza por un momento que lo fuera, pero se lo dije porque estaba muy enfadado. “ Porque hay que ser imbécil. Porque teníamos ocho minutos, porque en ocho minutos da tiempo de sobra para mear, para cambiar de vía, para subir al tren. Pero no, a Laura le apetecía una salchicha, y eso es lo primero”.
-“Perdimos un tren, no la vida, no te entiendo”
-“No entiendes nada, tu nunca entiendes nada”.
Nuestro tren llegaba a Karlsruhe a las 20:59, y a las 21:07 partía el regional a Munich, donde teníamos otros catorce minutos, para coger el tren con destino a Augsburg. Allí teníamos reservada una habitación en un Ibis para pasar la noche descansando. A la mañana siguiente temprano, otro tren hacia Munich para disfrutar del Oktoberfest; pero a Laura le apetecía una salchicha. Y vimos marcharse a nuestro tren a lo lejos, que aún da más rabia. Lo perdimos por nada, por escasos segundos, y me enfadé mucho. Y fuimos a preguntar a información, y después de hacerme entender con mi pobre alemán, sólo nos dieron malas noticias, porque no había combinación posible para llegar a Augsburg a dormir. El primer tren hacía Augsburg salía a las 6 de la mañana. Nos sentamos en silencio frente a nuestras maletas, viendo a la gente ir y venir, y subir a trenes, y a mi la gente que subía a sus trenes, me daba rabia.
-“¿Sabés? Si que entiendo una cosa, que si querías una vida organizada, hay millones de chicas con las que podés estar, pero si me querías a mi, ya sabés como soy.
-“Pero perdimos el tren por una salchicha Laura, y vamos a dormir en este banco incómodo o ni siquiera vamos a dormir, ¿no es normal que me enfade?.
-“Antes no te hubieras enfadado, antes nunca te enfadabas, antes te hubiera dado un ataque de risa, largo y contagioso, o hubieras buscado unos cartones para taparnos durante la noche, o simplemente te hubieras resignado, porque antes nunca te enfadabas”
-“Antes no me hacías enfadar, pero es que hoy la has cagado” Y me arrepentí de decirle esto. Porque Laura siempre hacía estas cosas, y yo antes no me enfadaba, porque todo era nuevo, y todo me divertía, pero ahora las cosas no son iguales. Y yo sé que la quiero, que no la quiero perder, y por eso planeé este viaje, para volver al lugar donde nos conocimos, para no pensar, para pasar nuevas vivencias juntos, y lo que antes hubiera sido, una nueva aventura, una noche ideal, sin nada más que hacer que estar con ella, hoy es una putada. Y a Laura le dolió, porque sabía que no era cierto, porque sabía que no era ella la que había cambiado, y se quedó callada, seria, comiendo su salchicha. Y yo pensé, durante minutos, que decir, como disculparme, y sólo se me ocurrió decirle:
-“¿Me das un mordisco?” Y entonces Laura puso su sonrisa pícara, esa, en la que enseña sólo un par de dientes. Y se apartó los largos cabellos, de su cara, detrás de sus hombros y me miró con esos ojos, que hoy hace un año y dos días que me vienen matando, esa mirada que dice tantas cosas sin soltar palabra, y dirigió sus labios hacía mi cuello. Y yo sabía de sobra que me había entendido, que sabía que yo preguntaba por la salchicha, pero Laura es loca, y me divierte y la quiero. Y sé que ella esperaba que la frenara, que le preguntara por la salchicha, sé que la hubiera divertido, sé que lo hizo con esa intención, pero no lo hice, porque me apetecía que me diera un mordisco.
lunes, 28 de marzo de 2011
domingo, 6 de marzo de 2011
No està tot perdut
Encara queden festes populars, festes on no es paga entrada, on pots portar la teua beguda, on els cubates costen 3 euros, on hi ha música en directe.
Encara queden orquestres que fan concerts de rock, que canten en valencià, que tenen consciència, que toquen el cant dels maulets, que fan país.
Encara queda gent per als que "com si estiguereu a la vostra casa" no és sols una frase feta i et fan sentir efectivament com en ta casa.
Encara queden també xulles de corder, embotit, cebes i creïlles tot fet a la brasa, coca de pinyons, formatge i fuet.
Encara queden "niños de San Ildefonso", amb pantalonet curtet i fret a les canelles, que no donen cap premi i sempre diuen que "al Niño més", dècims que sempre acaben en 69, paiasos moderns i M&m's.
Encara queden gates maules que sense salvar l'esperit, l'alegren.
Encara queden ganes de festa, de gitar-se a les 8 del matí, de passar-ho bé, envoltats de gent més jove, i amb menys trellat.
Quan pareix que està tot perdut, encara ens queda Pego, esperem que per molts anys.
Encara queden orquestres que fan concerts de rock, que canten en valencià, que tenen consciència, que toquen el cant dels maulets, que fan país.
Encara queda gent per als que "com si estiguereu a la vostra casa" no és sols una frase feta i et fan sentir efectivament com en ta casa.
Encara queden també xulles de corder, embotit, cebes i creïlles tot fet a la brasa, coca de pinyons, formatge i fuet.
Encara queden "niños de San Ildefonso", amb pantalonet curtet i fret a les canelles, que no donen cap premi i sempre diuen que "al Niño més", dècims que sempre acaben en 69, paiasos moderns i M&m's.
Encara queden gates maules que sense salvar l'esperit, l'alegren.
Encara queden ganes de festa, de gitar-se a les 8 del matí, de passar-ho bé, envoltats de gent més jove, i amb menys trellat.
Quan pareix que està tot perdut, encara ens queda Pego, esperem que per molts anys.
lunes, 28 de febrero de 2011
Contorsionismo
Mis tripas con vocación de contorsionistas, se anudan en intrincadas formas, se confinan en espacios diminutos cuando veo, escucho y entiendo que estas con él, pero sobretodo cuando me doy cuenta, me convenzo e intento asimilar que no estas conmigo.
Mi voz, quebrada aunque intenta ser neutra, trata de sonar convincente, trata de engañarse, pero nunca consigue engañar a ese nudo en el estómago, a este machete en el corazón, al área del cerebro que se encarga de recordarte, cuando dice me alegro pero quiere decir me jode.
Y yo, en un ejercicio de masoquismo, en una autoflagelación que seguramente no merezco, quiero saberlo todo de él, quiero al menos comprobar que se parece a mí, que estas con él porque se parece a mí. Querría incluso leer los poemas que te escribe para asegurarme de que no son mejores que los míos.
Mi voz, quebrada aunque intenta ser neutra, trata de sonar convincente, trata de engañarse, pero nunca consigue engañar a ese nudo en el estómago, a este machete en el corazón, al área del cerebro que se encarga de recordarte, cuando dice me alegro pero quiere decir me jode.
Y yo, en un ejercicio de masoquismo, en una autoflagelación que seguramente no merezco, quiero saberlo todo de él, quiero al menos comprobar que se parece a mí, que estas con él porque se parece a mí. Querría incluso leer los poemas que te escribe para asegurarme de que no son mejores que los míos.
lunes, 14 de febrero de 2011
Històries de la puta crisi (I):
Comence ací una serie de ficció, amb la meua visió particular de la crisi. Feia temps que no escrivia res, i de sobte m'han vingut al cap dues historietes amb el tema i espere poder donar-li continuitat.
El títol de la serie és un homenatge, a aquella serie de televisió (i pel·lícula i còmic) que formen part ja de la història d'Espanya. I este primer capítol és també un homenatge, segur que abans d'aplegar al final descobriu a qui...
Estaria molt interessant en el lloc de treball que oferta, així que ací li deixe una breu descripció de les meues habilitats i aptituds:
Soc una persona pràgmatica, eminentment pràctica i clarament orientada a resultats, però si vosté vullguera també puc ser idealista. romàntic, somiador i amb idees genials.
Soc responsable, mai vaig de festa entre setmana, sempre aplegaré puntual i mai aniré a treballar amb resaca, però si és necessari que anime algun "sarao" he de dir que se ballar el Waka Waka (i cantar-lo "saminamina eh eh"), el Asereje i la Macarena, puc beure més xupitos de tequila que ningú i soc l'ànima de la festa en un karaoke (la meua preferida és "La chica de ayer" i si sap de música sabrà que no és una cançó fàcil, que el to és molt alt).
Soc agradable, sociable, amb habilitat per a treballar en equip i per a compartir idees, però si el treball requereix estar hores i hores tancat en una oficina cara a l'Autocad tirant planols de tuberies he de dir que m'encanta també el treball solitari, que sóc capaç d'aïllar-me de l'exterior, treballar amb constància i estar concentrat durant hores per monòton que siga el treball.
No m'importa viatjar, de fet m'encanta. No m'importaria tampoc canviar el meu lloc de residència, ni desplaçar-me a països arabs, encara que estiguen plens de revoltes ni al sudest asiàtic (i no, no ho faria per les putes), vaja que puc viure en qualsevol lloc del món. Això sí, si el treball requereix estabilitat i fidelitat, i no implica moure's, he de dir també que sóc un home molt casolà, que com a casa no s'està en cap lloc i que tampoc és que tinga cap interés en viatjar.
Per últim voldria dir que estic completament sà, que puc fer qualsevol activitat física, inclús si requereix molt d'esforç perquè estic molt en forma, però si li convinguera contractar a un discapacitat pel tema de les subvencions tinc un contacte a la conselleria de Sanitat que em podria conseguir un certificat amb el grau de minusvalidesa necessari.
Esperant que el meu perfil es corresponga amb la persona que està buscant, el saluda cordialment
Groucho Marx.
El títol de la serie és un homenatge, a aquella serie de televisió (i pel·lícula i còmic) que formen part ja de la història d'Espanya. I este primer capítol és també un homenatge, segur que abans d'aplegar al final descobriu a qui...
Estaria molt interessant en el lloc de treball que oferta, així que ací li deixe una breu descripció de les meues habilitats i aptituds:
Soc una persona pràgmatica, eminentment pràctica i clarament orientada a resultats, però si vosté vullguera també puc ser idealista. romàntic, somiador i amb idees genials.
Soc responsable, mai vaig de festa entre setmana, sempre aplegaré puntual i mai aniré a treballar amb resaca, però si és necessari que anime algun "sarao" he de dir que se ballar el Waka Waka (i cantar-lo "saminamina eh eh"), el Asereje i la Macarena, puc beure més xupitos de tequila que ningú i soc l'ànima de la festa en un karaoke (la meua preferida és "La chica de ayer" i si sap de música sabrà que no és una cançó fàcil, que el to és molt alt).
Soc agradable, sociable, amb habilitat per a treballar en equip i per a compartir idees, però si el treball requereix estar hores i hores tancat en una oficina cara a l'Autocad tirant planols de tuberies he de dir que m'encanta també el treball solitari, que sóc capaç d'aïllar-me de l'exterior, treballar amb constància i estar concentrat durant hores per monòton que siga el treball.
No m'importa viatjar, de fet m'encanta. No m'importaria tampoc canviar el meu lloc de residència, ni desplaçar-me a països arabs, encara que estiguen plens de revoltes ni al sudest asiàtic (i no, no ho faria per les putes), vaja que puc viure en qualsevol lloc del món. Això sí, si el treball requereix estabilitat i fidelitat, i no implica moure's, he de dir també que sóc un home molt casolà, que com a casa no s'està en cap lloc i que tampoc és que tinga cap interés en viatjar.
Per últim voldria dir que estic completament sà, que puc fer qualsevol activitat física, inclús si requereix molt d'esforç perquè estic molt en forma, però si li convinguera contractar a un discapacitat pel tema de les subvencions tinc un contacte a la conselleria de Sanitat que em podria conseguir un certificat amb el grau de minusvalidesa necessari.
Esperant que el meu perfil es corresponga amb la persona que està buscant, el saluda cordialment
Groucho Marx.
domingo, 13 de febrero de 2011
L'alegria
"Esa es la receta de Dolores para sobrevivir al franquismo, vivir de la alegría, masticarla despacio cuando no hay nada más que llevarse a la boca, abrigarse con ella para sentirse libre en la última celda de la cárcel más lóbrega, armarse de alegría para resistir lo irresistible, para soportar lo insoportable, para afirmar lo imposible, como ella lo resiste, como ella lo soporta, como sabe afirmar su inmarcesible sonrisa. [...]
Esa es la consigna, alegría. Para no acusar los mordiscos del destino, la muerte, el hambre, la farsa intolerable de los tribunales, el frío de los paredones al amanecer, la tenaz crueldad de una derrota que renace en la luz de cada mañana. Alegría para no venirse abajo, para no ablandarse, para no ceder al desánimo, para soportar las caídas, para caer con entereza, para aguantar la tortura con la boca cerrada en los sotanos de las comisarías. [...]
Alegría. Golpes. Alegría. Palizas. Alegría. Huesos rotos. Alegría. Quemaduras. Alegría. Descargas eléctricas en los genitales, en los pezones, en los labios, en las plantas de los pies. Alegría, alegría, alegría."
Almudena Grandes. Inés y la alegría.
Esa es la consigna, alegría. Para no acusar los mordiscos del destino, la muerte, el hambre, la farsa intolerable de los tribunales, el frío de los paredones al amanecer, la tenaz crueldad de una derrota que renace en la luz de cada mañana. Alegría para no venirse abajo, para no ablandarse, para no ceder al desánimo, para soportar las caídas, para caer con entereza, para aguantar la tortura con la boca cerrada en los sotanos de las comisarías. [...]
Alegría. Golpes. Alegría. Palizas. Alegría. Huesos rotos. Alegría. Quemaduras. Alegría. Descargas eléctricas en los genitales, en los pezones, en los labios, en las plantas de los pies. Alegría, alegría, alegría."
Almudena Grandes. Inés y la alegría.
jueves, 10 de febrero de 2011
El poder de la paraula
Sortu, la nova formació de l'esquerra abertzale s'ha de presentar a les eleccions.
Eixa és la meua opinió que vaig a argumentar.
Primer, posaré en antecedents a la gent. A mi la llei de partits no m'ha agradat mai.
Perquè sense saber molt de dret, pense que no es pot legislar atenent a un cas particular, i eixa llei de partits podria dir-se en singular, la llei de partit o la llei anti-batasuna.
Ací al País Valencià, tenim partits o pseudopartits que no condenen i no tan sols això, que donen suport a la violència i que moltes voltes organitzen actes violents. Però mai he escoltat en cap de mitjà de comunicació que a estos grups se'ls ha d'aplicar la llei de partits i no he llegit mai a cap periodista que diga que se'ls ha d'il·legatlizar.
Per sort, estos "partits" són ací molt minoritaris, però no és així amb l'esquerra abertzale al País Basc. Van fer una demostració impressionant de força quan van crear un partit del no res, i sense cap estructura van aconseguir més de 150.000 vots (un 12%) i nou escons al parlament basc amb el Partit Comunista de las Tierras Vascas.
I eixa és la base de la meua idea, no es pot silenciar a eixe 12% dels bascs, eixe 12% vol la independència del País Basc, i eixa és una aspiració legítima. Per aconseguir-la haurien de convencer a molta gent, i a dia de hui sembla una utopia, però no els podem negar la paraula. Si ho fem, poden creure que el camí són les pistoles, l'extorsió, el xantatge, i eixe no és el camí, el camí és la paraula.
Però aprovada com està eixa llei de partits, i exigint que per a presentar-se a les eleccions l'han de complir, em pareixeria de mal gust, una broma pesada, que si, com pareix, es decideixen a complir-la, es canviara, es fera una de nova, amb l'únic objectiu d'impedir l'entrada al parlament d'un partit polític que representa a molta gent, que representa una idea, que com totes les idees, es pot discutir, es pot debatir sobre ella, utilitzant la paraula.
Esta oportunitat de que una volta per totes acabem amb el terrorisme etarra, és històrica i no es pot deixar perdre pel desig de revenja, per voler silenciar unes idees contraries... totes les idees són valides mentre siguen defensades on s'han de defensar, als parlaments democràtics i amb el poder de la paraula.
Eixa és la meua opinió que vaig a argumentar.
Primer, posaré en antecedents a la gent. A mi la llei de partits no m'ha agradat mai.
Perquè sense saber molt de dret, pense que no es pot legislar atenent a un cas particular, i eixa llei de partits podria dir-se en singular, la llei de partit o la llei anti-batasuna.
Ací al País Valencià, tenim partits o pseudopartits que no condenen i no tan sols això, que donen suport a la violència i que moltes voltes organitzen actes violents. Però mai he escoltat en cap de mitjà de comunicació que a estos grups se'ls ha d'aplicar la llei de partits i no he llegit mai a cap periodista que diga que se'ls ha d'il·legatlizar.
Per sort, estos "partits" són ací molt minoritaris, però no és així amb l'esquerra abertzale al País Basc. Van fer una demostració impressionant de força quan van crear un partit del no res, i sense cap estructura van aconseguir més de 150.000 vots (un 12%) i nou escons al parlament basc amb el Partit Comunista de las Tierras Vascas.
I eixa és la base de la meua idea, no es pot silenciar a eixe 12% dels bascs, eixe 12% vol la independència del País Basc, i eixa és una aspiració legítima. Per aconseguir-la haurien de convencer a molta gent, i a dia de hui sembla una utopia, però no els podem negar la paraula. Si ho fem, poden creure que el camí són les pistoles, l'extorsió, el xantatge, i eixe no és el camí, el camí és la paraula.
Però aprovada com està eixa llei de partits, i exigint que per a presentar-se a les eleccions l'han de complir, em pareixeria de mal gust, una broma pesada, que si, com pareix, es decideixen a complir-la, es canviara, es fera una de nova, amb l'únic objectiu d'impedir l'entrada al parlament d'un partit polític que representa a molta gent, que representa una idea, que com totes les idees, es pot discutir, es pot debatir sobre ella, utilitzant la paraula.
Esta oportunitat de que una volta per totes acabem amb el terrorisme etarra, és històrica i no es pot deixar perdre pel desig de revenja, per voler silenciar unes idees contraries... totes les idees són valides mentre siguen defensades on s'han de defensar, als parlaments democràtics i amb el poder de la paraula.
martes, 8 de febrero de 2011
Teledirigits
Si tens una hora i mitja lliure, l'hauries d'invertir en veure este documental
http://www.cinetube.es/documentales/social/el-juego-de-la-muerte/espanol-megavideo-200485.html
Me'l va recomanar el meu germà i el que comença com un documental que parla sobre la televisió, acaba disseccionant la condició humana.
Som éssers lliures, amb poder de decissió, o per contra fem les coses que suposa que hem de fer? Podem escollir o les nostres eleccions ens són imposades? Seguim el camí que volem seguir, o ens dirigeixen, o millor dit ens teledirigeixen?
Et fa pensar...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)