Recomanacions 2012

Ja fa un més que estem en 2013, però jo encara no havia publicat les meues recomanacions de l'any passat. A este blog ja li queden poques tradicions, així que almenys no deixarem que esta es perda.

Començaré pels llibres, estos són els 6 millors llibres que he llegit en 2012:

5/6 "Todas las chicas besan con los ojos cerrados" de Enric Pardo i "Cuatro amigos" de David Trueba.

Comparteixen el cinquè lloc perquè no sabria dir quin dels dos m'ha agradat més. A més tenen certes similituds. Són llibres curts, lleugers, que pots recomanar a qualsevol i que em van fer passar bones estones. Els dos parlen de gent més o menys de la meua edat i dels reptes i preocupacions que tenen. Tot i ser llibres agradables crec que en certa manera els dos tenen un punt de melangia, més el de Trueba, que també està, per a mi, millor escrit. Del de Pardo allò que més m'ha agradat és que és molt actual i les múltiples referències a pel·lícules i series de televisió.

4 "El lector de Julio Verne" d'Almudena Grandes.

Este llibre és el segon de la col·lecció que està escrivint Almudena Grandes sobre la postguerra. A mi sempre m'ha agradat molt l'estil d'esta escriptora, sap molt bé com connectar amb mi i sempre he pensat que m'agradaria saber escriure tant bé com ella. Puix bé, la primera novel·la de la serie "Inés i la alegría" va ser una xicoteta decepció perquè tot i estar molt ben escrita, no em va acabar d'omplir i és sense dubte el llibre de la Grandes que menys m'ha agradat. Per sort esta segon m'ha fet reconciliar-me amb l'autora. El llibre està contat des de la perspectiva de Nino, el fill d'un Guàrdia Civil a la serra de Jaen, durant la postguerra. Els personatges, com quasi sempre amb Almudena Grandes són entranyables i la novel·la és molt menys obvia del que podria parèixer. Molt notable!

3 "Once vidas" de Mark Watson.

Once vidas és el llibre "sorpresa" d'enguany. És sorpresa perquè la portada i sobretot la descripció de la contraportada es fan pensar que és un llibre de comèdia i com que està escrit per un còmic, esperes un llibre per a riure i, després de llegir-lo crec que puc dir que per sort, no és així. Once vidas conta com una acció aparentment sense importància de Xavier Ireland, el protagonista, canvia la vida d'altres onze persones. A mi en el seu moment em va fer reflexionar molt, ja que està clar que no podem prendre cada decisió pensant en totes les conseqüències que podria tindre (seria per a tornar-nos bojos), però si que és bo pensar que tot allò que fem pot afectar a molta gent i és una bona forma d'intentar fer sempre allò més adequat. És un llibre amb molt de ritme, que també es pot recomanar a tothom, que està escrit amb un estil que va connectar prou amb la meua forma de veure el món. Alguns personatges estan millor perfilats que altres, però tota la història del protagonista em va agradar moltíssim. El vaig llegir en 4 dies, així que crec que eixa és la millor carta de presentació.

2 "Los detectives salvajes" de Roberto Bolaño.

Crec que este és un dels millors llibres que he llegit mai. I si abans he escrit que els llibres es podien recomanar a tothom, este crec que no es pot. Pot tindre fàcil més de 100 personatges, que apareixen i desapareixen, salts temporals, dues històries paral·leles, no és un llibre senzill. Conta la història de Ulises Lima i Arturo Belano, poetes mexicà i de Xile respectivament durant més de vint anys, on viatgen a Àfrica, Israel, Barcelona, Nicaragua, França i sempre contant la història des d'el punt de vista de la gent que va trobant-se amb ells. Este llibre és un poc depressiu, parla de la mort, de l'amor, del sexe, de la bogeria, de poesia, de personatges desarrelats, depressius que tenen una forma molt particular de veure el món. Alguns personatges són realment impressionants, altres passen més desapercebuts, però quan et acabes el llibre et dones conter de l'obra mestra que acabes de llegir. Segur que este 2013 cau 2066, el seu altre gran llibre.

1 "Libertad" de Jonathan Franzen

I si t'ha agradat tant el segon, com és que no ha guanyat? Senzillament perquè crec que vaig gaudir molt més llegint este. Libertad conta la història vital d'una família americana. Pare, mare i dos fills. Demòcrates i compromesos amb la seua comunitat amaguen darrere de la seua porta tantes misèries com tots. Em va agradar molt la presentació dels personatges, la seua evolució amb el pas del temps, el triangle (o quadrat) amorós que es dona, el personatge del fill, l'època d'universitat de la mare... un llibre molt disfrutable, que parla de la llibertat; la llibertat que tenim per a cagar-la de la forma que vulguem.

He llegit alguns altres llibres que m'han agradat menys i per això no estan en esta llista. El que és segur és que en este 2013 llegiré molt més perquè el Pare Noel em va portar un kindle (i dic la marca perquè estic molt content amb ell) i poder accedir a qualsevol llibre farà que segur incremente el meu ritme lector.

Vull parlar també de música. Treballar ha fet que tinga diners i puga permetre'm alguns capritxos, un d'ells és el Spotify Unlimited. i Gràcies al Spotify he conegut molta música, i és que és una autèntica delícia poder tindre tots els discs del món a un parell de clicks, i a més amb la satisfacció de que no estàs fent res il·legal.
M'han agradat molts discos: el 3.0 d'Orxata (que no està al Spotify, però que regalen a la seua web) al de Silvia Pérez Cruz, el de Caléxico, el de First Aid Kit, el de Gepe, el de Los Punsetes, el de McEnroe, el de Django Django, el de Saint Ettiene...moltíssims.

Ací teniu una llista del Spotify amb una selecció del que més m'ha agradat enguany:



I uns quants videos de cançons que m'agraden i no són molt conegudes, per als que no utilitzeu Spotify:







I per últim vull parlar de series; el 2012 també ha sigut l'any de les series. He vist moltes, potser massa. Entre les novetats que més m'han agradat estan Girls, comèdia amb un toc dramàtic (em recorda un poc a Weeds). Està escrita (i alguns capítols també dirigits) per Lenna Dunham que a més és la protagonista i té un potencial increïble en este món. Va de quatre xiques que acaben d'eixir de la universitat i no tenen gens clar que fer amb les seus vides. A més la guapa és molt guapa i està molt bona i Shosana, com mola el personatge de Shosana!! La recomane sense dubtar-ho.

I també vull recomanar The Newsroom, la nova creació d'Aroon Sorkin, sobre la redacció de les notícies de la nit d'un canal de cable. Jo és la primera serie que veig de Sorkin i la veritat és que m'agrada molt. Més la part periodística que l'amorosa, que en ocasions dóna un poc de vergonya. Té alguns capítols més fluixos però els bons són realment genials. A més la de les notícies de economia..."Ay omà que rica"

Sloan Sabbith en la serie, Olivia Munn és l'actriu.

També he vist Black Mirror, Sherlock, la primera temporada de Twin Peaks, capítols solts de New Girls, estic acabant-me Friday Night Lights... i per descomptat seguisc amb Dexter i Breaking Bad, de les que ja he parlat altres anys.

I com sempre la miscel·lània de coses que m'han molat enguany: he descobert el Carcassone, el Chai Latte, estic encantat amb el meu nou portàtil, un ThinkPad de Lenovo, els dolços del furgo-forn que ve al treball són una delícia, el ajvar un altra delícia i el blog del comidista sempre et fa passar una bona estona.

P.D: No he parlat sobre cinema perquè quasi no he vist pel·lícules i les que he vist no eren noves.

Comprar, llençar, comprar

Potser a alguns de vosaltres el títol d'aquesta entrada us sonarà. Clar, no és meu, és el títol d'este documental:

http://www.rtve.es/television/documentales/comprar-tirar-comprar/

Fa un temps va haver molta viralitat amb ell i molts el vam compartir amb facebook. La veritat és que el documental és molt interessant i si no l'haveu vist pot ser un bon moment.

Aplega el Nadal i és una època de consumisme i m'ha paregut un bon moment per a fer una reflexió i intentar fer veure que no és cert que necessitem moltes de les coses que comprem. No crec que jo haja de ser un exemple per a ningú, però crec que la meua experiència amb la telefonia mòbil és un exercici de coherència, i que està molt bé penjar documentals al facebook, però s'ha de ser també conseqüent.

Jo tinc dos mòbils:

El que allotja la targeta espanyola és un Nokia, que tindrà uns quatre anys, prou boniquet de disseny, amb una càmera que fa unes fotos horribles i per descomptat sense accés a internet. La bateria li dura ací 8-9 dies, però és ben cert que no l'utilitze gens (com a despertador i poc més), quan estava a València i si l'utilitzava amb normalitat li durava no menys de 5 dies.

El que allotja la targeta alemanya és un Samsung que vaig comprar lliure al poc d'aplegar ací i em va costar 15 euros (amb una targeta prepagament de 10 €), és un mòbil molt bàsic, que em permet cridar i enviar missatges i al que la bateria li dura també uns 7-8 dies. Tampoc l'utilitze massa, però vaja sempre que el necessite. És prepagament (Tchibo) i farà més de tres mesos que no el carregue (amb 15 euros).

Molta gent em pregunta com és possible que algú a qui li agraden tant les xarxes socials com a mi, no tinga whatsapp, no tinga un smartphone. Jo pense que no és per ecologisme, és per sentit comú. Com vaig a desfer-me d'un mòbil que funciona de meravella i canviar-lo per un nou, que a més és molt més ineficient energèticament, ja que se li ha de carregar la bateria pràcticament (o literalment) a diari.

Bé, la gent pot dir, és que estem parlant d'aparells diferents, però la vertadera pregunta és: necessite un mòbil amb connexió a internet? La resposta es obvia, un no rotund. He viscut 28 anys sense ell i puc dir que sóc raonablement feliç.

M'he esforçat en pensar situacions per a les quals tindre un mòbil amb connexió a internet és imprescindible i no n'he trobat cap. No em cal fer-me una foto mentre estic al concert dels Franz Ferdinand i pujar-la al facebook a l'instant, preferisc simplement disfrutar-lo. No em cal poder llegir els e-mails allà on estiga (és més m'aterra eixa falta de llibertat). I sí, ja sé que el Whatsapp va molt bé per a mantindre el contacte amb la gent, però qui vol de veres mantindre el contacte, no necessita té molts altres mètodes.

Jo no estic en contra del progrés, i (quasi) segur que el proper mòbil que tindré serà un smartphone, però hui per hui no trobe cap raó per a substituir cap dels meus dos mòbils per un aparell "intel·ligent", amb el que a més si vull tindre connexió a internet allà on estiga hauria de pagar molts diners al mes. No el necessite, per molt que la societat estiga obstinada en intentar convèncer de que si (i ja vos dic que ho està), no, no necessite el smartphone.

Per això en estos dies, abans de comprar qualsevol cosa pensa si de debò la necessites, ja que per molt que ens creguem propietaris, en este món sols estem de lloguer i els recursos no són nostres, ni tampoc il·limitats.

I eixa gent que actualitza el seu estat amb temes sobre comerç just, sobre la fam a Àfrica (que em pareixen de puta mare, clar), però ho fa des d'el seu iPhone x, que es va comprar al poc d'eixir quan encara el seu iPhone x-1 li funcionava perfectament, feu-vos-ho mirar!!

Que no pare la música

Fa ja 22 dies de la tragèdia del Madrid Arena. Volia escriure açò abans, però com quasi sempre últimament el blog no és la primera de les meues prioritats.

Supose que vaig quedar tan impactat com tothom per les imatges i vídeos de l'allau de gent. També entenc molt bé la indignació de les famílies i la necessitat de buscar culpables. Ningú hauria de morir per anar a un concert de música o per pujar al metro. En este cas pareix que les irregularitats eren manifestes, ja que en este país on no dimiteix mai ningú, ja ha hagut tres dimissions relacionades amb el cas. Espere que almenys servisca per a què es regulen estes coses i no torne a ocórrer.

Però el que més em va cridar l'atenció de tot és que mentre s'alçaven els cadàvers a la porta del Madrid Arena, dins, continuava la festa com si no haguera passat res. Diuen que es va fer per a evitar noves estampides, però la veritat és que és just el detall que m'ha fet pensar.

Perquè és una metàfora perfecta del món on vivim. Mentre has llegit els dos primers paràgrafs segur que al món també han mort més de quatre joves, plens de vida, com les xiques del Madrid Arena.

Per què ens importa o ens impacta més la tragèdia de la festa de Halloween que la de la fam en Àfrica? Jo tinc la impressió de que és sols perquè podíem haver estat nosaltres. I dic nosaltres, però vull que s'entenga com nosaltres o els nostres amics, germans, fills, nets...
En el fons de nosaltres quan veiem eixes imatges estem pensant: "uf...ha estat prop".

Les tragèdies quotidianes a la banya d'Àfrica, al sud-est asiàtic o a Centreamèrica, no ens importen, ens són alienes. Acostumats a veure-les a la televisió ja no ens diuen res, no fan parar la música.

Ací, la nostra gran crisi era una bona oportunitat per a que la música parara, per a que la gent se n'adonara que és injust que hi haja gent que estiga morint de fam, mentre altra gent té tants diners que no podria gastar-los ni en cent vides.

Però no, ni així. La crisi sols està servint per a fer encara més grans les diferències entre rics i pobres, per a acabar amb l'educació i la sanitat públiques que tant van costar d'aconseguir, venudes per quatre duros als amics dels poderosos.

Potser això de la lluita de classes sone molt antic, però ens hem de donar conter que açò no va de dretes ni d'esquerres, açò és un ells contra nosaltres, els que tenen poder i diners contra els que no en tenim. I si ens posàrem d'acord esta estafa a la que li diuen crisi s'acabava hui, perquè en som molts més.

Mentrestant als despatxos dels que viuen allunyats de la realitat i no s'enteren de res, quines són les solucions que s'estan donant a la crisi: Eurovegas i regalar permisos de residència amb la venda de pisos..."Que no pare la música".

Gent que fa coses

La gent del PP va gravar la setmana passada un video (realment van gravar dos, però en este apareix la gent de primer nivell) fent un teatret per a intentar convencer als catalans de que l'odi que sempre han sembrat contra ells i totes les barbaritats que han fet i han dit, eren brometa i que en realitat "els agrada Catalunya":



El video no te desperdici i és un exercici de cinisme important. El més cínic de tots és sense dubte Gonzalez Pons que es dirigeix als catalans en la nostra llengua quan no fa tant feia un tour per les tertúlies televisives del TDT party defensant que "el catalán y el valenciano no son lo mismo".

Però crec que el punt culminant del video aplega quan parla el president del govern. No sé si ell haurà escrit el que havia de dir o li ho van preparar, però no és normal que no siga capaç d'aprendre's quatre frases i parlar amb naturalitat i no com un robot. Qui haja escrit el que diu també té delicte: "me gusta su laboriosidad, son emprendedores, hacen cosas..."

De veres que per a buscar una qualitat bona dels catalans ha hagut d'utilitzar la paraula "laboriosidad"? Creu de veritat que alabant la seua "laboriosidad" fa creure als catalans que li agraden?

I ja apleguem al punt més hilarant del discurs, el "hacen cosas"...ja vaig dir en una entrada del blog, que Rajoy si destacava per alguna cosa era per la seua indefinició, però açò certament ja pareix passar-se. Els catalans fan coses, i jo també, fins i tot a voltes puc fer dues coses al mateix temps, així que estic segur que li agradaré al senyor Rajoy. La conclusió, una volta més és que ens governa un idiota, i que a més està molt mal assessorat.

Però esta entrada no era per a parlar de Rajoy. Jo que solc definir-me més que ell, vinc a parlar de gent que fa coses, coses que valen la pena, més concretament una revista.

Fa uns quants mesos que estic subscrit a la revista Panenka. Crec que la millor forma d'explicar qué és Panenka es fer-ho mitjanant el seu manifest:

Manifiesto

01.A “Panenka” le gustan las historias de fútbol sin espacio en los medios mainstream: historias de seres humanos que ganan y pierden. Sobre todo, que pierden.

02.“Panenka” quiere contar esas historias aunque sus protagonistas estén jugando en la liga turco-chipriota y no se depilen las cejas. De hecho, mejor si eran barbudos, jugaban en la Liga Soviética de 1977 y escuchaban vinilos de los Rolling clandestinamente.

03.En “Panenka” nos apasiona la capacidad del fútbol para transportarnos a otros países y otras épocas. Sociedad, cultura y política botan al compás del balón.

04.“Panenka” no colabora con la dictadura de la actualidad, la agenda manida y los temas obvios, repetidos y políticamente correctos.

05.Sentimos una íntima y encendida pasión por el fútbol, pero dejaremos tranquilo al hincha que todos llevamos dentro a la hora de escribir. El periodismo de club, partido o empresa ya tiene su hueco en los kioscos. Pero no en ‘Panenka’.

06.“Panenka” no se esfuerza en disimular los bostezos en las ruedas de prensa banales o ante cuestionarios respondidos con el piloto automático.

07.“Panenka” no forma parte de ningún grupo mediático. No nació en un rascacielos después de que un grupo de ejecutivos detectara un “nicho de mercado”; es el fruto de las conversaciones de bar de algunos periodistas. Varios cientos de botellines de cerveza lo atestiguan.

08.De hecho, en “Panenka” ni siquiera sabemos qué es un “nicho de mercado” pero suena fatal.

09.Libertad absoluta: de firmas, de temas, de géneros periodísticos y de extensión. “Panenka” no entiende de limitaciones ni (auto) censuras.

10.“Panenka” supone una modesta locura compartida por varias docenas de periodistas, escritores, ilustradores, fotógrafos e infografistas. También por algunos futbolistas y entrenadores. La locura de creer que el fútbol merece otro lenguaje y otra estética.

11.“Panenka” es el póster que vigiló nuestra infancia desde la pared. El futbolista que queríamos ser en el patio. El gol que metíamos en sueños. “Panenka” es una utopía que nos devuelve al espejismo del fútbol puro.

La veritat és que amb estes bases era difícil que fòra una revista dolenta. No ho és; començant pel disseny que està molt per damunt de la mitja de les publicacions espanyoles, seguint pels temes escollits i la profunditat i el rigor amb que es tracten i acabant també amb l'humor i eixe punt de frikisme que tenen algunes seccions, no podia deixar de comentar que llegir la Panenka és un dels millors moments del mes.

Cada número de la revista porta sempre unes seccions fixes, de les quals m'agraden especialment la dels estadis abandonats i la que descobreix on estan tombes d'alguns futbolistes mítics. També porta un dossier d'unes 30 pàgines, dedicat cada mes a un tema que es tracta amb més profunditat. Alguns de les últimes parlen de l'evolució del joc de la selecció alemanya, del centenari del Flamengo, el 20 aniversari de la Premier, de la filosofia de l'Athletic de Bilbao, de la caiguda de l'Oviedo o de la relació entre futbol, inmigració i màfies. Després altres entrevistes i reportatges, sempre interessants: entre la gent que Panenka ha entrevistat estan Juan Mata, Robert Pires, Matt Le Tissier, Pacho Maturana, Kevin Prince Boateng, Amadeo Carboni...

Panenka gira en torn al futbol però parla de molts temes i il·lustra tant bé la relació de la societat amb l'esport rei que segurament acabe fent un retrat del món en el que vivim molt millor que el d'altres publicacions que tenen eixa finalitat.

Traure una publicació en paper, allunyada de l'actualitat, dels debats estúpids de Punto Pelota, del Madrid i del Barça, podia pareixer suicida, però jo estic segur que els anirà bé, perquè han sabut crear un producte cultural, interessant, divertit i amb un preu raonable.

A més, a mí em van guanyar quan al seu segon número (molt abans de que morira) li van dedicar la portada a l'etern Manolo Preciado.

Un cubà en Pennsylvania

Feia massa temps que no actualitzava el blog. Des d'aquells inicis de maig he fet tantes coses que em dòna gossera, no ja contar-les, també nomenar-les.

Este matí, una vella amiga que viu a Suïssa ha penjat al facebook este audio de Gomaespuma que és molt antic i que la gent enviava quan encara s'estilaven els e-mails en cadena:



Hui actualitze precissament per això, perquè fa fred. I és que enguany el fred ha començat molt prompte i no pareix que les temperatures més agradables vagen a tornar en breu. Així que es pot dir que m'esperen cinc mesos prou durs.

El divendres per la nit va començar a nevar i ahir quan em vaig despertar ja hi havien uns 10 centímetres de neu, que van passar a ser uns 20 a mitja vesprada, ja que no havia deixat de nevar en tot el dia.

Este és ja el meu tercer hivern en Alemanya i potser la gent es pense que ja hauria d'haver-me acostumat al fred, però hi ha coses a les que mai s'acostuma ú. Hui ja he buscat gorro, guants, i botes, ja he preparat el forro polar i és que totes les precaucions són poques per al meu passeig matinal cap al treball, que segons les previssions demà faré a -8 ºC.Sort que mai he sigut molt fredolic.

També haure d'anar amb compte per a no esbarar, ja que durant el dia de hui han pujat les temperatures, que han fos un poc la neu, i com de segur que esta nit tornaran a baixar, demà hi haurà molt de gel. Açò és segurament el pitjor de tot, i jo també li dic a la neu "merda blanca" per culpa d'estes coses.

Clar, no tot és tan horrible. El paissatge que es veu des d'el meu pis és molt bonic.
M'encanta veure la neu damunt dels terrats de les cases baixes que es veuen des de la finestra de la meua habitació. És molt bonic veure tot nevat el terreny verd que es veu des de la finestra del saló; com el terreny està elevat, quasi a l'altura del primer pis (jo visc al segon) sempre tinc la impressió que la llum que reflexa la neu cap a dins del meu pis li dòna una blancor especial, encara que no sé si és cert o sols una impressió. Per últim també és molt divertit veure als xiquets tirar-se per la pradera amb els seus trineus i barallar-se amb boles de neu.

Este és el tercer cap de setmana seguit que em quede en Crimmitschau i de moment no tinc cap plan per als propers (excepte les partides d'escacs d'alguns diumenges pel matí). Al final, el poble em limita molt i la gent que tinc en Alemanya, que val molt, pot fer altres plans, mentre que jo no, i a voltes quan apareixen plans no és fàcil apuntar-se estant a 300 kms. Això només pot significar que l'etapa en Crimmitschau hauria d'anar acabant i quan torne de les vacances de Nadal m'he de posar a buscar una feina que em faça canviar de vida.

Tot té les seues coses bones, i quan em quede al poble estalvie, ja que no em gaste ni un clau. Per això he pogut comprar-me un nou portàtil; un Thinkpad de Lenovo dels quals tothom m'havia parlat molt bé. El meu feia temps que donava símptomes d'esgotament i a més ja estava fart de veure el futbol en esta pantalla d'onze polzades.

També és cert que últimament he posat tot de la meua part per a no avorrir-me els caps de setmana al poble: per fí tinc televisió, per a veure la Fòrmula 1 i agafar oïda amb l'alemany, estic també subscrit a Spotify Unlimited, el reproductor multimedia on mire series trau fum amb Dexter, The Newsroom, Twin Peaks, Breaking Bad... i no sabeu l'alegria que vaig tindre el divendres quan vaig veure que els meus pares m'havien enviat els nombres 11 i 12 de la revista Panenka a la que estic subscrit.

Precissament de la revista Panenka (i de moltes altres coses) parlarà el següent post, esperem que no hagen de passar 5 mesos per a que el llegiu.

¿Quién coño me ha robado el mes de abril?

Si mires a la banda dreta del blog, on s'agrupen les entrades per mesos, es pot veure que el mes d'abril no apareix. En tot el mes no he escrit cap entrada, de fet, feia tant de temps que no entrava per ací, que m'ha pillat de sorpresa el canvi que Blogger ha fet de l'interfície d'edició i vaig un poc perdut.

I si no he escrit, no és perquè en abril no haja fet coses interessants, més bé és per tot el contrari, he estat tant ocupat que no he aconseguit treure una estona per a actualitzar el blog.

A la feina continuem tenint molt de treball. Encara que últimament no estic fent moltes hores extra; sols els dies que hi ha algun problema extraordinari, si que és cert que el ritme de producció que porta la fàbrica en els últims temps no em deixa molts moments de relax, i les hores que passe allí, les passe treballant de valent. Això implica que quan aplegue a casa no tinc moltes ganes de fer cap activitat que requereixca el mínim esforç, i això inclou també actualitzar el blog.

Pensareu que queden els caps de setmana, i que els caps de setmana si que tinc molt més temps lliure, però és precissament dels caps de setmana d'abril del que vull parlar en esta entrada, ja que abril no ha tingut cap de setmana avorrit, en tot el mes no m'he quedat cap de setmana en Crimmitschau.

L'últim el vaig passar en Berlin. Era pont, el primer de maig caia en dimarts i encara que vaig haver d'esperar fins l'últim moment per saber si podria fer pont, no va haver cap problema i vaig poder passar eixos quatre dies en Berlin.

Crec que ha estat la visita a Berlin que més he disfrutat de les moltes que he fet. Ens vam juntar un bon grup de gent que ha estat Erasmus en Dresden i que ara viu per tota Alemanya. Les excuses eren els aniversaris de Ricardo i de Rubén i també, que el primer de maig es monta molta festa en Berlin.

Durant estos quatre dies hem tingut dues bones nits de festa, una barbacoa en Görlitzer Park, un tour organitzat per Berliner Unterwelten on es visitava un refugi antiaeri de la Segona Guerra Mundial i que em va agradar moltíssim, unes birres mentre es feia de nit al Admiralbrücke (foto), la festa del primer de maig a Kreuzberg...realment un cap de setmana.

Seguint aquest ordre cronologicament invers, el cap de setmana anterior vaig tindre la visita dels meus pares. Era la primera volta que em visitaven i crec que s'ho van passar molt bé. Dresden els va agradar molt (a qui pot no agradar-li Dresden?), vam visitar també Leipzig i Crimmitschau i vam fer moltes coses, per a que conegueren un poc on està vivint el seu fill i com li va per estes terres. A part em van portar pernil i coents, i ma mare em va cuinar un arròs al forn i una truita de creïlla, que em va calmar el dessitg de cuina de casa, fins a que torne a l'agost.

El cap de setmana anterior a la visita dels meus pares el vaig passar en Dresden. En principi eixe era un cap de setmana on no pensava anar-hi, però Alba venia des de Viena, Caro havia tornat de Mèxic i ho celebrava amb un grill i Stephan celebrava el seu 30 aniversari (que va ser una festota prou brutal), així que es juntaven massa celebracions per a que jo em quedara a casa. Un bon assaig per a la BRN 2012, per a la que ja queda poc més d'un mes.

I el primer cap de setmana de tots va ser Pasqua. Jo vaig estar buscant plans, ja que amb quatre dies lliures, no em volia quedar en Crimmitschau. Com dels meus amics cadascú va fer la seua; alguns tornaven a Espannya, altres havien fet plans...jo vaig decidir que una bona manera de passar estos dies era jugar un open d'escacs.

No era un open qualsevol, vaig jugar el Neckar-Open, el més gran d'Alemanya. Enguany participàvem més de 750 persones, dividides en tres tornejos. Jo jugava el B, que era el que pel meu ELO em pertocava. El torneig estava organitzat meravellosament: transport gratuit de l'hotel a la sala de joc, menús per a dinar amb preus molt asequibles, puntualitat, una molt bona sala de joc...

No estic especialment content de com vaig jugar; vaig acabar amb 5 punts de 9, una llàstima va ser perdre l'última partida, que se'm va escapar i guanyant-la pujava ELO i si que completava un bon torneig però si estic molt content de com m'ho vaig passar allà. Van ser uns dies bons, fent una cosa que m'agrada, oblidant-me de la feina i vivint a un bon hotel, amb un buffet de desdejuni espectacular. L'any que vé, si continue per ací, tornaré a jugar-lo.

I així, fent i desfent maletes, amb setmanes de treball curtes però intenses, amb moltes hores de tren i cotxes compartits ha passat el més d'abril sense que quasi m'haja enterat. El millor de tot, és que maig, que a Alemanya té tres ponts i on vindran a visitar-me Sara i Sergio, promet ser almenys igual de bo.

Rutina

Just quan passe per davant de l'esglesia sona la campana. 3 voltes. Això vol dir que són les 7:45 i que faig tard. Des d'ací em queden no menys de 20 minuts de passeig. Intente alleugerir el pas, però sense acalorar-me massa, ací a ningú li importa si aplegue 5 o 10 minuts tard, de fet entre a les 8 perquè jo m'ho he autoimpossat, però la meua llibertat per a fer i desfer és total.

Com vaig tard, hui no m'he creuat en la joveneta que va camí de l'institut i es pareix a Rihanna, i no li he pogut somriure com faig cada dia, amb l'esperança de que algun dia el meu somriure serà correspost. Potser penseu que no hauria de somriure a xiquetes que van a l'institut però si la vereu ho compendrieu, està ben bona!

Si em creue amb l'altra xiqueta que sempre tira del seu germà menut, al que es veu que no li agrada molt l'escola perquè sempre va contant les passes. És divertit veure esta escena cada dia, i a la pobre jove, cridant-li i dient que es done pressa que van a fer tard.

També em creue amb l'home que fuma, que fa bona part del meu recorregut però en sentit invers. Això fa que sempre ens creuem; quan a ell se li ha fet tard i jo soc puntual ho fem sota el pont de les vies del tren, o prop de la perruqueria, ja quasi en la Glauchauer Landstrasse. Quan, com hui, soc jo el que va tard, ho fem en el pont sobre el riu o prop de la parada d'autobuús de la Jahnstrasse.

Després normalment ja sols em creue amb la dona que passeja al Rottweiler ja quasi aplegant a la fábrica.

Des que travesse per baix del pont les vies del tren, fins a la fàbrica el camí és tot costera amunt, amb prou desnivell, així que esta és la raó per la qual el meu cul és perfecte.

Són les 8:08 i aplegue a la fàbrica. Hui tinc sort, la xica que està en porteria no està fumant i m'obri la porta. No sempre és així i moltes voltes em toca esperar a que algú aparega per allí o si no apareix ningú, pegar una volteta i entrar per darrere, per la fàbrica. Açò era una merda, sobretot quan feia més fred i anava molt abrigat, perquè dins la fàbrica fa molta calor, per tota la maquinaria, i amb tantes capes de roba, era incomòde passar per allà.

Un dia, molt al principi, va ser el gerent de la fàbrica, el que va passar per porteria, mentre jo esperava que algú m'obrira, em va preguntar qui era, ja que no em coneixia i jo li vaig dir que treballava allí, que era el resident de Fagor. Aleshores em va preguntar, i no tens clau? Jo vaig fer cara de circumstàncies; eres el cap, si creus que n'hauria de tindre ha de ser fàcil per a tu conseguir-me una.

Em dirigisc cap a la "Messraum" o sala de mesurar on tinc "el meu lloc", que compartisc amb Mathias, que també és enginyer resident. Un tauleta compartida, on a dures penes caben els nostres dos portàtils. Per sort, no passem allí molt de temps. A més ell entra a les 6, així que cap a les 4 quan jo he acabat la feina a la fàbrica i faig amb l'Excel l'informe del dia ell ja ha marxat.

Deixe el tupper del dinar a la nevereta que allí tenen, mire la fulla que cada matí prepara Micha amb els nous lots que han aplegat i les peces que hi han en stock i puge al vestuari.

Allí m'espera Micha, el meu company, i també el meu amic. Mentre jo em canvie ell es menja el plàtan que porta per a esmorçar i em va posant al dia de les novetats: si hi ha molta ferralla, si han mecanitzat molt, si han aplegat alguns blocs oxidats...

Quan acabe jo agafe el portàtil de la taquilla i el deixe en la meua taula, ell agafa la caixa de ferramentes i sempre ens diem "treffen wir bei uns", que vol dir: ens veiem al nostre lloc, al lloc de la fàbrica que tenim assignat per a fer la nostra feina. Comença un altre dia de treball.