L'entrada de hui la vaig estar preparant ahir. Ho vaig fer a l'estil classic, primer la vaig escriure a mà, per a passar-la després a l'ordinador, però m'ha passat una cosa vertaderament notable, he agafat el paper i...no entenc la meua lletra.
D'aquest video es podrien comentar moltes més coses...però crec que no cal.
sábado, 5 de febrero de 2011
jueves, 3 de febrero de 2011
El blog de la setmana (I)
Amb açò d'actualitzar cada dia, dedicaré una entrada setmanal a parlar d'algun altre blog que m'agrade.
Hui comence amb un blog molt friki. Futbolistas pelirrojos.
El creador d'este blog (que en té altres molt interessants i és creador del gran blog Renaldinhos y Pavones) es dedica a enumerar jugadors de futbol amb el pel roig i a més els ordena per posició en el camp, per si estan en actiu o retirats, per país i pels equips on han jugat.
Hi ha de molt famosos, Riise, Scholes, el gran Sammer (que és de Dresden), altres frikis com Lussenhoff que va jugar al Tenerife i el Mallorca o Alexi Lalas, del que tota la meua generació té el seu cromo amb els EEUU del mundial 94.
També hi ha molts que no haureu sentit mai.
És un blog molt friki, però segur que farà les delicies dels aficionats del futbol com jo, a més es visita complet en molt poca estona.
Demà més.
Hui comence amb un blog molt friki. Futbolistas pelirrojos.
El creador d'este blog (que en té altres molt interessants i és creador del gran blog Renaldinhos y Pavones) es dedica a enumerar jugadors de futbol amb el pel roig i a més els ordena per posició en el camp, per si estan en actiu o retirats, per país i pels equips on han jugat.
Hi ha de molt famosos, Riise, Scholes, el gran Sammer (que és de Dresden), altres frikis com Lussenhoff que va jugar al Tenerife i el Mallorca o Alexi Lalas, del que tota la meua generació té el seu cromo amb els EEUU del mundial 94.
També hi ha molts que no haureu sentit mai.
És un blog molt friki, però segur que farà les delicies dels aficionats del futbol com jo, a més es visita complet en molt poca estona.
Demà més.
martes, 1 de febrero de 2011
Mi perro y mi hombre
Esta és una història que reflexa bé tot el temps lliure que tinc.
En Dresden vaig veure aquest curtmetratge i em va agradar molt, no tant la història, sinò la forma de contar-la:
L'altre dia mirant altres, el vaig tornar a veure i vaig buscar en google la cançó de la que parla. Per a fer-ho no tenia moltes pistes, així que vaig copiar integrament la frase que diu que és de la cançó "tener un gran perro cuando se es joven y no se quiere estar solo es ya un aviso de derrota", pero la frase no em va dur a cap cançó, sinò a este enllaç:
http://www.elpais.com/articulo/madrid/perro/hombre/elpepiautmad/19981206elpmad_21/Tes
Era el text del guió del curt, este enllaç em va portar a este altre:
http://www.elpais.com/articulo/madrid/EL_PAIS/FNAC/ALFAGUARA_/EDITORIAL/Ficciones/ida/vuelta/elpepiautmad/19981206elpmad_20/Tes
Resulta que en 1999, eixe text va ser finalista d'un concurs de relats curts per a joves convocat pel País, FNAC i l'editorial Alfaguara. El premi eren 25.000 pessetes en bonos de compra. Encara que el gran premi li vindria més de 5 anys després quan algú va trobar eixe text, li va agradar tant com a mi, i va pensar que hi havia material per a filmar-lo i diners per a produir-lo (els actors són coneguts).
No sé que haurà estat de Isabel Galan, que ni tan sols va guanyar aquell concurs, però m'encantaria que em passara una cosa així. Escriure una cosa senzilla, però que algú la llegira casualment i trobara que eixa cosa senzilla pot ser més gran.
En el text, al contrari que en el curt no s'oculta el nom i l'autor de la cançó, era esta:
jérôme minière - un avis de défaite
Cargado por SOLARLODGE2. - Ver los videos de música recién destacados.
En Dresden vaig veure aquest curtmetratge i em va agradar molt, no tant la història, sinò la forma de contar-la:
L'altre dia mirant altres, el vaig tornar a veure i vaig buscar en google la cançó de la que parla. Per a fer-ho no tenia moltes pistes, així que vaig copiar integrament la frase que diu que és de la cançó "tener un gran perro cuando se es joven y no se quiere estar solo es ya un aviso de derrota", pero la frase no em va dur a cap cançó, sinò a este enllaç:
http://www.elpais.com/articulo/madrid/perro/hombre/elpepiautmad/19981206elpmad_21/Tes
Era el text del guió del curt, este enllaç em va portar a este altre:
http://www.elpais.com/articulo/madrid/EL_PAIS/FNAC/ALFAGUARA_/EDITORIAL/Ficciones/ida/vuelta/elpepiautmad/19981206elpmad_20/Tes
Resulta que en 1999, eixe text va ser finalista d'un concurs de relats curts per a joves convocat pel País, FNAC i l'editorial Alfaguara. El premi eren 25.000 pessetes en bonos de compra. Encara que el gran premi li vindria més de 5 anys després quan algú va trobar eixe text, li va agradar tant com a mi, i va pensar que hi havia material per a filmar-lo i diners per a produir-lo (els actors són coneguts).
No sé que haurà estat de Isabel Galan, que ni tan sols va guanyar aquell concurs, però m'encantaria que em passara una cosa així. Escriure una cosa senzilla, però que algú la llegira casualment i trobara que eixa cosa senzilla pot ser més gran.
En el text, al contrari que en el curt no s'oculta el nom i l'autor de la cançó, era esta:
jérôme minière - un avis de défaite
Cargado por SOLARLODGE2. - Ver los videos de música recién destacados.
lunes, 31 de enero de 2011
Fisica II
El dissabte per la nit vaig tornar a veure "Azuloscurocasinegro", era la tercera volta. És una pel·lícula que m'encanta i cada volta que la veig m'agrada més. M'agrada per molts motius, el més important és que és la pel·lícula que m'haguera agradat escriure a mí; parla de coses reals, contades amb tendresa, amb cruesa a voltes, però amb un to que enganxa i amb uns dialegs molt ben construits, que et fan sentir, que et fan pensar. Els actors estan superbs, Quim Gutierrez, el boxejador d' "El cor de la ciutat" , el divertidíssim paper de Raúl Arevalo i el d'Antonio de la Torre, que li va valdre un Goya.
M'agrada també per la seua protagonista. Marta Etura és una d'eixes xiques que no a tot el món li pareixerà guapa, una bellesa de les que m'agraden a mi, de les que cal mirar dues voltes. És també una actriu espectacular, premiada ja amb un Goya per Celda 211. Em conformaria amb escriure-li una pel·lícula, perquè lligar-me-la està difícil, ja que està amb Luis Tosar, i em pot pegar una hòstia el colega fàcilment. Quant de talent hi ha en eixa parella!
I m'agrada perquè és un projecte menut, un projecte en dos parts. La pel·lícula comença just com acaba aquest curtmetratge del mateix director (Daniel Sanchez Arévalo) i rodat uns anys abans.
Al director el van entrevistar l'altre dia sobre la pel·lícula i deia que li havia dedicat molts anys, que l'havia repasat moltes voltes, que volia que tot quadrara, que tot fòra perfecte en el seu debut amb una pel·lícula llarga. Ell té altres curts molt bons, els podeu trobar al youtube, posant el seu nom, recomane Express, amb Ana Wagener, que també té un paperet en Azuloscurocasinegro.
Casualment el divendres s'estrena "Primos" la nova pel·lícula de Daniel Sanchez Arévalo, amb molt dels actors del seu debut, i pareix que serà una comedia que valdrà la pena veure. La promociona també amb un curt, amb este curt:
M'agrada també per la seua protagonista. Marta Etura és una d'eixes xiques que no a tot el món li pareixerà guapa, una bellesa de les que m'agraden a mi, de les que cal mirar dues voltes. És també una actriu espectacular, premiada ja amb un Goya per Celda 211. Em conformaria amb escriure-li una pel·lícula, perquè lligar-me-la està difícil, ja que està amb Luis Tosar, i em pot pegar una hòstia el colega fàcilment. Quant de talent hi ha en eixa parella!
I m'agrada perquè és un projecte menut, un projecte en dos parts. La pel·lícula comença just com acaba aquest curtmetratge del mateix director (Daniel Sanchez Arévalo) i rodat uns anys abans.
Al director el van entrevistar l'altre dia sobre la pel·lícula i deia que li havia dedicat molts anys, que l'havia repasat moltes voltes, que volia que tot quadrara, que tot fòra perfecte en el seu debut amb una pel·lícula llarga. Ell té altres curts molt bons, els podeu trobar al youtube, posant el seu nom, recomane Express, amb Ana Wagener, que també té un paperet en Azuloscurocasinegro.
Casualment el divendres s'estrena "Primos" la nova pel·lícula de Daniel Sanchez Arévalo, amb molt dels actors del seu debut, i pareix que serà una comedia que valdrà la pena veure. La promociona també amb un curt, amb este curt:
sábado, 29 de enero de 2011
Arenal Sound 2011
Esta entrada és realment una invitació.
Des de l'any passat al meu poble celebren un festival de música a l'estiu. Jo m'ho vaig perdre l'any passat, però enguany espere estar per ací, així que ja tinc la meua entrada i he fet un event per a que vinguen els colegues dresdenians. Per a convidar a la resta de la gent a vindre utilitze el blog. Les entrades estan ara a preus realment econòmics (35 € abono amb dret a acampar), així que si creieu que estareu lliures, no tardeu a comprar-les perquè no tardaran en pujar.
El cartell d'enguany és molt més indie (i molt més coherent) que el de l'any passat. A mi de les confirmacions actuals (que seran aproximadament un 40% del cartell final) m'agraden especialment Russian Red, We are Standard, Vive la Fete, Varry Brava i els grups més garrapateros, La Pegatina, Bongo Botrako, Canteca de Macao i La Pulqueria.
Així que ja ho sabeu, si voleu vindre a la platja del meu poble en estiu, esta és la millor oportunitat (i la única, que la quedada anual d'enginyers químics en Burriana, si es fa, haurà de ser en el festival).
Animeu-vos i veniu. Més informació en http://www.arenalsound.com/
viernes, 28 de enero de 2011
Madrid Tours
Amb esta entrada comença una nova etapa del blog. Una entrada diaria, a partir de hui. La mecànica serà simple, entres a llegir el teu periòdic preferit, a veure que passa al món de l'esport, al facebook, al correu, al comunio i a veure que es conta Saül en dormiricallar.
Ja fa quasi una eternitat, la setmana entre nadal i cap d'any vaig estar en Madrid, en el segon retrobament Erasmus, amb la gent de Dresden. Erem més que en Sevilla i ho vam passar realment bé, amb un gran pet la primera nit, amb tapes i visites culturals després, i sols quan la grip i la febre van poder amb mi, vaig deixar de disfrutar de la boníssima companyia i de la capital. Jo que mai estic malalt just he de caure quan vaig a Madrid...però així i tot va valdre la pena!
Però Madrid és una ciutat molt desaprofitada, jo li vaig veure moltes més possibilitats, i per això he decidit montar un negoci de tours guiats per la capital, esta es la descripció de l'oferta actual:
Tour Infraturismo
Sientete como los protagonistas de Callejeros, el tour incluye:
- Visita a las Barranquillas, a la Cañada Real y a Pitis.
- Fotos en la puerta de la estación de metro que hizo famoso a Ramón el Vanidoso.
- Tiempo libre para compras en supermercado de la droga.
- Paseo multirracial por Lavapiés.
- Final del tour en la Casa de Campo, centro de la "movida" madrileña.
Tour Sabina
- Recorrido en Metro: Tirso de Molina, Sol, Gran Vía, Tribunal.
- Busqueda de las gordas de Botero.
- Plaza Santa Ana, Moratalaz, carcel de Yeserías, puente de los franceses, Corrientes esquina Callao.
- Fotos en el Vicente Calderón.
- Tiempo libre en el Casino de Torrelodones.
- Penúltima copa en el bar homenaje "Peor para el sol"
Madrid al límite
¿Quién dijo que la ciudad era aburrida?
Vive una autentica aventura urbana con la simulación de accidente de autobús con persecución incluida. Todos los detalles cuidados al máximo, los inmigrantes huyendo al llegar la policía, especialistas que vuelan por los aires, conductora fuera de sí... una experiencia única.
Este últim el recomane especialment que jo l'he viscut i puja l'adrenalina.
Ja sabeu...demà més.
Ja fa quasi una eternitat, la setmana entre nadal i cap d'any vaig estar en Madrid, en el segon retrobament Erasmus, amb la gent de Dresden. Erem més que en Sevilla i ho vam passar realment bé, amb un gran pet la primera nit, amb tapes i visites culturals després, i sols quan la grip i la febre van poder amb mi, vaig deixar de disfrutar de la boníssima companyia i de la capital. Jo que mai estic malalt just he de caure quan vaig a Madrid...però així i tot va valdre la pena!
Però Madrid és una ciutat molt desaprofitada, jo li vaig veure moltes més possibilitats, i per això he decidit montar un negoci de tours guiats per la capital, esta es la descripció de l'oferta actual:
Tour Infraturismo
Sientete como los protagonistas de Callejeros, el tour incluye:
- Visita a las Barranquillas, a la Cañada Real y a Pitis.
- Fotos en la puerta de la estación de metro que hizo famoso a Ramón el Vanidoso.
- Tiempo libre para compras en supermercado de la droga.
- Paseo multirracial por Lavapiés.
- Final del tour en la Casa de Campo, centro de la "movida" madrileña.
Tour Sabina
- Recorrido en Metro: Tirso de Molina, Sol, Gran Vía, Tribunal.
- Busqueda de las gordas de Botero.
- Plaza Santa Ana, Moratalaz, carcel de Yeserías, puente de los franceses, Corrientes esquina Callao.
- Fotos en el Vicente Calderón.
- Tiempo libre en el Casino de Torrelodones.
- Penúltima copa en el bar homenaje "Peor para el sol"
Madrid al límite
¿Quién dijo que la ciudad era aburrida?
Vive una autentica aventura urbana con la simulación de accidente de autobús con persecución incluida. Todos los detalles cuidados al máximo, los inmigrantes huyendo al llegar la policía, especialistas que vuelan por los aires, conductora fuera de sí... una experiencia única.
Este últim el recomane especialment que jo l'he viscut i puja l'adrenalina.
Ja sabeu...demà més.
viernes, 21 de enero de 2011
Botes d'aigua
Sempre hem estat en crisi.
L'altre dia vaig recordar una conversa que vaig tindre fa molts anys amb un company dels de fa molts anys. Parlàvem de la nostra infància, de botes d'aigua.
Ací al País Valencià, no plou molt, però als xiquets (als d'ací i als de tots els llocs) els encanta xafar els tolls d'aigua quan plou, i les seues mares, per a evitar que deixen fets pols els baixos dels pantalons, els compren botes d'aigua.
Ocorria quan nosaltres erem menuts que els nostres peus creixien molt ràpid, i com ja he dit plovia poc. Així les nostres mares quan aplegava l'abril, encara que les botes d'aigua ens apretaren, no ens compraven unes de noves; per a la tardor potser que eixes noves també se'ns hagueren quedat menudes i quan passa abril, ja plou molt poc. Així que les últimes plujes de la primavera les passàvem amb els dits encongits dins de les botes d'aigua que se'ns havien quedat menudes. No es podien fer excesos. La classe mitjana (eixe eufemisme, que tan sols serveix per a diferenciar-nos del pobres) sempre hem tingut estretors econòmiques, no vivíem malament, però no es podia gastar més del compte.
Però va aplegar una època, no sé exactament quan va ser, on tots vam creure que necessitàvem molt més del que realment necessitàvem. Així a les cases d'eixa classe mitjana, a les nostres cases, va començar a haver dues consoles de videojocs, i un televisor en cada habitació. Els germans menuts ja no podien dur la roba dels majors, i els xandalls havien de ser Nike.
I ara la meua generació es queixa de la crisi. Ho fa actualitzant l'estat del facebook des de la seua Blackberry o el seu Iphone, mentre esperen a que es pose en verd el semàfor conduint el seu cotxe, pagat, clar està, pels seus pares perquè ells no han treballat mai.
Quan aplegue a casa connectarà el seu portàtil, cada germà en té un, i mirarà la merda que fan a la televisió que té en la seua habitació, on si apareix Zapatero l'insultarà i el culparà de la crisi. Quan acabe examens farà un viatget a una capital europea o anirà al Pirineu a fer snow. No pensa mai en com li apretaven aquelles botes d'aigua al final de curs.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)