lunes, 20 de septiembre de 2010

Més monòlegs

Fa un any vaig escriure esta entrada, on parlava de que estàvem a la final del concurs de monòlegs del meu poble. Estàvem el meu germà i jo, que formem un tàndem perfecte. Jo escric els monòlegs, els assatjem junts (ara per Skype), donant-li un estil molt característic i ell ho borda dalt de l'escenari.

En aquell concurs vam quedar tercers, sols darrere de gent que portava molt de temps dedicant-se al tema.

Des d'aquells dos monòlegs, hem actuat al Hollywood, ací en Burriana, al concurs de Canet d'en Berenguer i ara esta última setmana s'ha tornat a celebrar el concurs al nostre poble.

En Canet, que la mitja d'edat del públic fòra de 60 anys, i amb molta presència de madrilenys que no entenien completament el nostre monòleg que era en valencià, no ens va beneficiar. Així i tot vam passar a la final, i en esta crec que vam ser clarament superiors al tercer premi, però els concursos són així, no es pot guanyar sempre.

I ara tornàvem al poble, amb dos textos molt bons, que han funcionat francament bé. El de la semifinal, més general, quasi igual al que vam fer en Canet en les semis és un monòleg molt simple que funciona molt be. Per a la final vam reservar Burriana 2020, un monòleg que planteja com serien unes olimpiades en Burriana. Es tracta d'una radiogradia francament divertida del nostre caracter, de la nostra forma de ser, que va entusiasmar al públic. Així hem guanyat el premi del públic per votació popular, que se'ns va escapar l'any passat per un vot, i el segon premi del concurs, sols darrere de Carlos Blanco, un altre professional, que venia des de Barcelona.




A este enllaç, trobareu la notícia a un periodic digital, i estan penjats els videos dels monòlegs de la final. El so, és molt deficient, però us podeu fer una idea de l'espectacle i sentir les rialles i els aplaudiments del respectable. Prompte (tan prompte com jo aplegue a Burriana, perquè el meu germà és un gos per a estes coses) espere penjar un parellet de videos més al Youtube.

El pròxim concurs és en el pub Opera de València, una plaça important, però on sols s'ha de presentar un text, i nosaltres tenim un molt bon monòleg, ja veurem com va.
També dir, que tenim un monòleg de 40 minuts llest per a actuar a qualsevol lloc, així que si coneixes d'algun bar, pub o similar on creus que podríem actuar, contacta amb mi.

També pense en altres projectes, potser actuar junts, però clar, per a totes estes coses primer hauré d'aclarir el meu futur laboral.

lunes, 13 de septiembre de 2010

Les coses que més trobaré a faltar quan torne.

Ja no em queda res ací. Hui he entregat el report del treball que he fet durant l'any. 40 pàgines que han costat molt d'escriure, perquè estic molt oxidat escrivint en anglés i perquè ací he fet un poc de tot, sense molt d'ordre i donar-li coherència al meu treball no ha estat fàcil. Ara em queda presentar-lo la setmana que ve al grup de laboratori i al cap del departament, i esta setmana la visita de Donet. Després d'això, dos caps de setmana, l'últim segur a Dresden, l'anterior potser a l'Oktoberfest, que intentaré que siguen molt especials, és la meua despedida.

El títol de l'entrada parla de coses, però està clar que allò que més trobaré a faltar és la gent, de fet ja ho estic fent, i molt. Estes últimes setmanes estan molt marcades per la melangia, pels records, perquè erem molts i ara som molt pocs, costa de fer bons plans, ja que tots tenim a més prou feina, i és té la sensació que el millor ha passat.

I ens passa a molts això de trobar-nos a faltar; la gent que se'n va anar a finals de juliol i principis d'agost ja està quedant a Espanya, en Salamanca o en Cambrils, perquè erem sense dubte un grup molt unit i quan has viscut tantes coses amb esta gent, costa separar-se.

Però com deia, esta entrada no parlarà de gent, parlarà de coses. Perquè hi ha moltes coses d'esta ciutat i de la meua estància ací que enyoraré. Vaig a contar-vos algunes.

- Les mamelles de Anja, Christinne i Claudine asomant per dalt de la bata del laboratori serà la cosa que més trobaré a faltar del treball.

- La varietat de menjar ràpid-basura-boníssim de l'entorn de l'Assi-ecke es trobarà prou a faltar també; una hamburguesa del Kochbox, unes creïlles del nº2, un panino, un kebab número 4 del kebab verd, una xina-box o una pizza del marmaris t'arreglaven el sopar per molt pocs diners.

- Poder eixir sempre en sabatilles d'esport (inclús amb les que em van canviar a la festa d'Alba), és més poder eixir com et done la gana, amb pantalons de hippy, amb barret, amb el que vullgues, ací sempre trobaràs a algú que va més arreu que tu.

- Anar al Rewe o al Netto a les 21:50 a comprar les birres o el vi que et proporcionaran el pet de la nit.

- El jägermeister i el Jugurmustus.

- Les festes en llocs diversos. En el parc, en les cuines de la Sant Peters, en pisos, en kellers, en locals alquilats, en Martin Luther 1, en mig de densa vegetació, on moltes voltes puc portar la meua musiqueta i punxar un poc.

- El 33, la Chemie, el flower power, el Hebeda's, el Republik, el Lewoski, el Zille i fins i tot el New Feeling.

- Anar amb el tramvia 3 o amb el 7 i haver de girar-me sempre quan creue el riu a contemplar la meravella de ciutat on he viscut enguany.

- Poder viatjar amb transport públic de gorra o de quasi gorra tot l'any.

- Donar importància a detalls insignificants: que siga la setmana espanyola en el Lidl, que algú et regale un bitllet de 4 viatges, que et preparen una festa d'aniversari, que quan estas morint-te de camí a casa aplegue el 11 que conecta amb el 62 i et porta a casa molt ràpid.

- No ho trobaré a faltar, però era molt graciós dormir-me en el tramvia o en les festes. Eixe dia no era divertit, però comentar-ho després i veure les fotos, si és molt graciós.




jueves, 9 de septiembre de 2010

Dynamo Dresden



A voltes entenc a la gent que abandona els seus blogs, quan no tens temps per a res és difícil traure una estona per a actualitzar. I quan fa molt de temps que no actualitzes et trobes contant coses que van passar fa més d'un mes.

I és que l'últim dia de juliol vaig anar per fí a veure un partit del Dynamo. Erem molts, i vam anar amb Stephan que és abonat. Estàvem al "Stehplatz" és a dir, la zona on es veu el futbol dret i on es posen els ultres. L'ambient era espectacular, els aficionats no paraven d'animar durant els 90 minuts i cada corner era motiu de celebració. Era el primer partit de lliga en casa i van guanyar en un partit de rivalitat regional (ambdós eren equips de l'antiga DDR) al Jena per un còmode 2-0.

I qué té d'especial el Dynamo? Que està en tercera i té un camp de 32.000 espectadors que s'ompli sovint. Al partit que vam anar nosaltres erem 21.612 (no els vaig contar, eixia als videomarcadors). És curiós veure a jugadors tan roins jugar en un camp que estaria entre els 10 més grans de la primera divisió espanyola.

Però el Dynamo no ha estat sempre en el pou de la tercera. En temps de la DDR va guanyar moltes lligues, i va ser un dels dos equips que va conseguir plaça en la Bundesliga quan Alemanya es va reunificar. Va aguantar uns quants anys, però la situació econòmica va ofegar a l'equip que va baixar als despatxos fins a la regional liga, on ha estat penant fins ara, amb breus estàncies a la segon divisió, i ara amb la creació de la tercera, porta ja tres temporades en esta categoria, on estan també molts dels filials dels equips de primera.

Simptomàtic és veure com en primera divisió amb el descens la temporada passada del Herta, no hi ha cap equip de l'antiga DDR. I és que l'est té moltes coses bones, però molt pocs diners.



Enguany l'objectiu de l'equip no és altre que evitar el descens, ja que hi ha equips de molt major pressupost a la categoria, i ací es continua pagant l'estadi, que té sols un parell d'anys d'antiguitat. És bonic veure com els aficionats continuen donant suport al seu equip, recordant vells temps que van ser millors i omplint el camp cada cap de setmana.



I allí estàvem nosaltres. A la foto (que és de Maria) apareixen Julia, Migue, Pilar, Paula i un poc de Rocio i Manu. Jo no isc, però també estava allà i amb una resaca brutal.

sábado, 21 de agosto de 2010

Diccionari Dresdner - Espanyol



No estarás sola,
siempre habrá quien se parta en dos en cada despedida,
quien te dé aliento cuando te des por vencida.

No estarás sola,
siempre habrá quien te ayude a hacer las mudanzas,
quien te regale manos, flores, presencias, sin pedir nada.



Per fí s'han acabat les despedides. Ja fa quasi un mes que la gent va començar a abandonar Dresden, i des d'ahir que vam despedir a Dani (i a Anja) ja sols queda la gent que fa projecte, i jo, que seré el pròxim en tornar. Ja hi ha data, el 4 d'octubre a les deu i mitja del matí, aplegue a Manises.

Despedir-se és una merda. Fa temps que es queda quasi cada dia per fer despedides. S'han tornat rutinaries, i a més són tristes. Pareix que no quede més que el record dels bons moments, però a mi em queda més i mig ací, i he de tractar d'aprofitar-lo com siga. Encara que mires l'agenda del mòbil i cada volta quede menys gent a qui poder telefonar, encara que tinga més feina al "curro" que mai, no puc considerar el temps que em queda ací com "els minuts de la basura" i s'ha de tractar sempre de buscar coses interessants per fer.

Com a homenatge humorístic de tota la gent que ha passat per ací i també als que quedem, he recopilat algunes de les expressions i paraules que la gent solia utilitzar i que em cridaven l'atenció en el primer diccionari Dresdner - Espanyol. La primera paraula serà la dresdner, i després apareix la traducció a l'espanyol i entre parèntesi qui és el responsable de l'aportació. Sols hi ha expressions espanyoles, perquè amb els xilens este diccionari seria etern i vull destacar a Migue, principal protagonista del diccionari.


DICCIONARI DRESDNER - ESPANYOL


- Hacer un Borja: Follar la última noche con alguien con quien no has follado antes. (Cultura Popular).
- Maleta: Mochila (Miguel)
- La dije: Le dije (Jose, Fran, Alberto, Paula...)
- Pasamele: Pasamelo (Jose, Fran, Alberto, Paula...)
- En el colo: En brazos (Ali, influencia del gallego)
- Tenis: Zapatillas deportivas (Dani)
- Playeras: Zapatillas deportivas (Jose, Alba, Alberto...)
- Deportes: Zapatillas deportivas (Migue)
- Chaleco: Chaqueta (Miguel)
- Chaleco sin mangas: Chaleco (Miguel)
- Pechugui: Novia (Miguel)
- Manhatan: Majadahonda (Carlos)
- Yo no vendré: Yo no iré (Marc, Tomás, influencia del catalán)
- Voy bajo: Voy abajo (Rocío)
- Ves allí: Ve allí (Rocío, Saül, influencia del valenciano)
- Coconut: Cojonudo, de puta madre (Carlos)
- Shawarma: Kebab (Dani, María Ortega)
- Se destila: Se estila (Miguel)
- Jodo: Interjección sin significado, que refuerza la oración (Maños, en especial Isa Soria y Amanda).
- Gacho: Chaval, joven, chico. (Isa Soria)
- Paquetear: Acostarse antes de lo espera la gente de tí (Cultura popular)
- Uso excesivo y continuado de diminutivos --- Julia, alias Flanders.
- Cabesha: Expresión de saludo. (Borja)
- La muerte a pellizcos: Lo peor, algo muy malo (Carla).
- Soy gilipolla: Sois gilipollas (María Ortega, Joserra).
- Biquiño: Beso, de modo cariñoso. (Ali, influencia del gallego)
- He de...: Tengo que...(Saül, aunque es correcto, les suena raro. Influencia del valenciano)
- Moza recia: chica de apariencia agradable (Maños en general, Amanda en particular)

1ª edición (colaboración de Alberto)

- ¿Cuál?: ¿Qué? (José, Alberto)
- Taleguear: Hacer el talega, seguir de fiesta cuando ya no hay nada abierto y otras múltiples acepciones (Miguel)
- Acho: Macho, interjección para captar la atención del interlocutor (Oscar)
- Venirse arriba: Crecerse, animarse sin motivo aparente. Suele ser la antesala de una dececpción (Miguel)
- Estar catacroquer: Estar en la mierda, hundido, suele ocurrir los días de resaca. (Carlos, Dani)
- Ramonsampedrear: Hacer el Ramonsampedro, vegetar. Suele usarse este verbo también los días de resaca (Tanis)
- A tuti pleni: A tope, con mucha energía, por doquier. (Dani)

Segur que m'he deixat mogolló, si algú recorda més pot afegir-les als comentaris, i editaré l'entrada.

lunes, 16 de agosto de 2010

La millor visita (III): les coses bones es fan esperar

Els meus amics de la carrera van vindre de visita. Erem molts per a tan poca casa i el temps no va acompanyar, però la veritat és que ho vam passar genial.

Tinc poc a dir, perquè quasi tot ho diuen ells en la seua crònica. Crònica que encara que no entendreu molt bé de que va, està molt currada i és clara candidata a guanyar el concurs...he afegit alguns enllaços que expliquen un poc de que va el tema (o l'acaben de liar), però espere tindre d'ací poc uns videos que són els que quadren el cercle.

I ara sí, la seua aportació al concurs. (text by Nando, muntatge de fotos by Fati i video by Vicente).

-------------------------------------------------------------------------------

La tropa politècnica va emprendre per fi el camí a Dresden el passat 18 de juliol. Per fi es van alinear els planetes i tots havien acabat ja els seus exàmens o agafat vacances; be, tots no, hi ha qui desprès de 6 dies de feina es va demanar tres dies lliures, no siga cosa que s’estresse.

Ferran, Nando, Botella i Cris (la santa paciència feta dóna) per una banda; Vicente, Fati, Anna i Eva per altra, tots cap a Alacant. Vol ben de matinada, per a no pillar tràfic, i aterratge al Leroy Merlín de Altenburg. Una bona estona desprès arribàvem a Dresden, un bus i dos trens mediant. Saül ens esperava a l’estació de tren, i els 35 graus que ens van rebre incitaven a buscar una franquícia de Ca Botella Gelateria.

Feia calor... però de categoria

El millor que es podia fer amb eixe calor era buscar llocs on refrescar-se, que no eren precisament els transports públics amb els seus aires condicionats; es podien fregir ous als fronts de la gent. Però valia la pena passar per dos saunes abans d’arribar a un dels llacs municipals de Dresden, on vam passar una vesprada de categoria. Un tobogan per als menuts, per on crec que ens tiràrem una o dos vegades, i desprès al llac. Una llagrimeta li va caure per la galta a algú quan va veure l’aparició de la Geperudeta al pit d’un paisà; havíem trobat la nostra terreta alemanya. El freikörpekulture ho corroborava. Però ens van faltar ous (o xics solters).




Mentre tant, com Vicente no tenia bici per a fer-se mil quilòmetres ni sabatilles per a fer-se una marató, decidí que almenys devia tocar la “boya” del llac, reialment a fer la mà de la vora. Anna l’acompanyà. Ací encara era una xica innocent; poc desprès deixà de ser-ho al descobrir l’altre significat de la paraula frontó.
Més tard uns gelaets, mosatros menos perque som menos, ells més perquè son mès, vam fer un poc de mal amb un balonet... “ i paca casa”.

Em diuen Mario... m’esteu ratllant ja, òstia!!!

Un bon dia un xic alemany entra al pis que comparteix amb un estudiant de València; este pareix un bon xic, no sol fer festes a casa, i pareix que li agrada la pèrgola que un dia va muntar al saló; sol preguntar que quan la tornarà, segur que vols saber els dies que li resten per a disfrutar-la. El seu company li ha dit que vénen uns amics a visitar-lo... però no sap reialment quants. Entra al saló, disposat a saludar als visitants amb el seu millor somriure, però de sobte es troba sa casa envaïda. Gent per tot arreu, la cuina fins a dalt... fins i tot hagué de pixar un dia per la finestra, de la cua que hi havia. I els cabrons estos li ho pagaren amb dos birres.
“Be collons, dos birres són dos birres”, pensà Mario.


Tolos anys ix bono

Brussel•les, Berlin, Estocolm, Dresden... to los anys anem a algun lloc, i no sé lo que li fiquen, però tots els anys la visita ix bona. Al temps, anem expandint per tot arreu el pantalon tobillo. D’ací poc l’epidèmia haurà envaït el vell continent.




Un cafè... i un whisky!!!


Cafè no sé, no vam tindre collons, però whisky i birres, per arrobes. Saül ens preparà unes nits com a mínim curioses. Minimal, pluja, baixons (véase Fati en casa Saül el dijous cap a la 1), “subidons“ (véase Fati en la Chemie Fabrik, el dijous cap a les 4), gossos, peluts, tramvies, calor, xilens més pesats que el d’estadística... i Ferran i jo complint tots els reptes que ens marcava Saül (i que ni ell mateix complia, véase White Russian en el Lebowsky).





Frikis

Eixos som nosaltres. Sols ens cal ajuntar-nos per passar una nit fent el ganso amb el sing-star, el joc dels monos de la play o, com aquest cas, les versions free-style de les paelles de la gran Montesa i el baile del cuadrado (aportació diabòlica de Sergio, mai sabràs quan de mal vas fer).
Crec que aquest tipus de coses sols les podem viure entre nosaltres.

... i Dresden

El free-tour by Saül va ficar el punt cultural a la visita. Dresden és una ciutat prou bonica. El centre és preciós, amb una història molt trista, com la de tantes i tantes ciutats d’aquelles latituds. Alemanya és sinònim de renaixença.



Una de les millors coses de la visita va ser la fàbrica Wolkswagen. Allí els operaris es netegen el cul amb mocadors de seda, i per a esmorçar porten entrepans de caviar. Reialment curiós. Botella quasi s’escorre quan li digueren que el Phaeton podria pillar els 300 per hora. Ens digueren “podeu entrar als cotxes de mostra”, i mitja hora desprès quasi ens han de tirar d’allí a graneraes.

Agafàrem l’avió altra vegada a Altenburg, quan parà un momentet en doble fila, i tornada a casa. Però tornada com toca, sense escales a Reus ni res d’això. I desprès, despedides i vacances per a alguns, feina per a altres. Saül tornarà a finals de setembre, i no es sap molt be què es trobarà, cadascú va muntant-se la seua vida com poc. Sols esperar que de tant en tant pugam traure temps reunir-nos per a fer el friki a Alemanya, a Cancún o on faça falta.

miércoles, 11 de agosto de 2010

Coses que són diferents en Alemanya (III)

La veritat és que li estic dedicant poc de temps al blog. Són els últims dies de molta gent ací, i pràcticament cada vesprada o cada nit, eixim a fer-nos una cervessa o a fer qualsevol cosa. A més estic donant-li canya a l'alemany i a la busqueda d'alternatives per a l'any que vé. Per sort sempre tinc estones lliures a la feina. Ara, perquè estem en plena mudança de laboratori i quan no he d'estar transportant aparells no tinc un lloc per treballar.

Continue en la tercera entrega d'esta serie de coses que em sorprenen d'Alemanya. Serà la penúltima, mentre que l'última vull que siga un recull de les coses que, encara hui, són diferents en Alemanya de l'est.

Hui em vaig a centrar en dos aspectes de la cultura alemanya que desconeixia.

El primer és l'FKK. FKK són les sigles de Freikörperkulture, que traduit literalment és cultura del cos lliure, però crec que és més adient traduir-ho per naturisme.



L'estiu pareix que ens ha abandonat definitivament; fa quasi dues setmanes que plou quasi tots els dies, i les temperatures no superen sovint els 20°C, però, per sort, no sempre ha estat així. A Dresden va haver estiu, i dies on feia molta calor. Per a refrescar-se estava molt bé anar a llacs. Al voltant de Dresden hi ha molts i algun d'ells estan acondicionats per al bany i l'oci: pagant una entrada pots accedir a vestuaris, piscines i molts altres servicis. Al que jo més he anat és al de Cossebaude que té fins i tot un tobogà, rotllo parc aquatic. A mi em recordava a una piscina municipal.

Puix en tots estos llacs, hi havia una zona FKK, per a practicar el naturisme. És xocant per a nosaltres, ja que això seria impensable en Espanya, on les platges nudistes sempre són de difícil accés i allunyades de nuclis de població.

A Alemanya la cultura naturista té més de 100 anys. A principi del segle XX es practicava naturisme massivament, després va ser prohibit pel nacionalsocialisme, però amb la DDR es va tornar a posar de moda, ja que la República Democràtica Alemanya (sobretot a partir dels anys 60) era molt moderna amb estos temes i molt lliberal sexualment parlant. A la zona on es troba Dresden hi ha gran tradició, i en l'actualitat no és difícil trobar clubs i campings on es practique el FKK. A més com ja dic, tots estos llacs tenen zones on poder pendre el sol i banyar-te nuet tranquilament.

Són coses que quan desconeixes el país no esperes trobar ací. Es sol creure que els alemanys són quadriculats, i jo ara que els conec pense que això és sols per al treball, o per a la forma de fer certes coses, però pel que respecta a llibertats individuals, al respecte a les decissions dels altres (qui vol es banya amb roba i qui vol es banya nu), ens trauen molts anys d'avantatge.

Si algú te interés (i sap alemany) pot consultar esta pàgina web on hi ha molta informació sobre el tema.

--------------------------------------------------------------------------------

L'altre tema del que volia parlar és del "pfand". Pfand significa depòsit. Les botelles de plàstic (cola, aigua, té...) les llaunes i els botellins de cervessa ací tenen pfand. Qué vol dir això? Que pagues un recàrrec, que va des d'els 8 centims dels botellins de birra, fins als 25 de les botelles de plàstic, que et tornen quan portes l'envàs buit al supermercat. Esta medida es feia en Espanya en algunes botelles fa molts anys i sincerament es podria recuperar.

Per a l'usuari és un rotllo. La veritat és que carregar les caixes de cervessa buides per a arreplegar el pfand no mola, peró té moltes altres avantatges.

Este sistema afavoreix el reciclatge, qui no ha vist a la seua localitat els contenidors de plàstic plens, o simplement gent que es caga en el reciclatge i ho tira tot junt. Doncs amb este sistema t'assegures que tant plàstic com vidre es va a reutilitzar, ja que com has pagat de més, tot el món ho torna per a recuperar els diners.

És també el mètode de compensar a qui organitza una festa en sa casa. Ací tot el món porta la seua pròpia beguda a les festes de pis, i quan acaba deixa allí les botelles. Així l'amo de la casa, ja que al dia següent s'ha de fotre netejant totes les deixalles, te una xicoteta ganància. En la festa que vaig organitzar al meu pis, vaig traure uns 15 € de pfand, i quan van vindre els enginyers químics a vore'm uns altres 12.

Però sense dubte, el millor aspecte del sistema és que evita que als carrers hi haja gent demanant. En lloc de demanar, els captaires, el que fan és buscar pfand. A Neustadt, el barri de festa de Dresden, i també en altres parts de la ciutat, es veu a molta gent bebent al carrer, així que hi ha un bon mercat. Amb açò s'aconsegueix tindre la ciutat més neta, i que els captaires no "molesten" a la resta. Els rics, o els solidaris, no es guarden les botelles, les deixen allà on estaven bebent, segur que algú necessitat les arreplega.

Nosaltres hem batejat a esta gent que arreplega pfand, com a "pfandmans" (no, no hem sigut molt originals), i és curiós veure-los actuar. Solen anar en bicicleta, i sempre la porten fins a dalt de caixes i de bosses, totes plenes de botelles.

Solen ser gent major, però a Neustadt hi ha un més jove, que sempre està rient, i sempre es para a parlar amb nosaltres. Clar, és el nostre favorit, i si el trobem després d'haver estat bebent al parc, sempre li indiquem on estàvem, per a que ell arreplegue el nostre pfand. L'altre dia vaig estar parlant amb ell, i li vaig dir que era el millor pfandman del Neustadt, ell reia, com sempre, i em va dir, "Ja, ich bin der pfandkönig", el rei del pfand, el rei d'allò que la gent no vol, bonica metàfora.

Este és ell amb la seua bicicleta:



No, és broma, però la bicicleta va quasi, quasi així de plena.

lunes, 2 de agosto de 2010

Les primeres coses que faré quan torne.

Tinc moltes entrades pendents. Estic a l'espera de que m'envien el resum de la visita dels enginyers químics, el monòleg del meu germà del dissabte i material gràfic del partit del Dynamo, així que mentre tot això aplega vaig a contar-vos les primeres coses que faré quan torne.

Últimament a Dresden estem melalcohòlics, paraula inventada, que sols afegeix a l'estat alcohòlic que tenim sempre la melangia de despedir als que van anant-se'n que ja comencen a ser majoria.
A mí, per sort encara em queden dos mesos, i tot i que tinc ganes d'anar a casa (ja porte 7 mesos seguits ací) he d'aprofitar este temps a tope, i acabar de disfrutar de l'estància per emportar-me un bon gust a la boca. Així, és molt probable que este cap de setmana anem uns quants a Cracovia, ja que les coses que no fem ara ja no les farem.

Però també hi ha moltes coses que es troben a faltar ací, i que vull fer en quant aplegue:

- Anar als Montaditos de Benimaclet.
- Buscar una actuació de Xavi Castillo que em vinga bé i tornar a anar a veure'l i a pixar-me de risa amb ell.
- Tirar-me un diumenge per la vesprada al sofà i tragar-me tot l'esport que facen per la tele.
- Jugar a padel.
- Menjar coses bones de ma mare. Ací, intente cuidar-me i menjar bé, però vull menjar ja, una bona fideuà, un "cuchifrito" i tot i que jo no sóc molt fan de la paella, també m'apeteix molt una.
- Cremar el Namala.
- Beure'm una Gordons en la Bierwinkel en la gent de classe.
- Anar a algun concert "del rotllo".
- Donar-li canya als monòlegs.
- Buscar treball.
- Apuntar-me a classes d'alemany per a no perdre el que he aprés ací.
- Quedar en mogolló de gent que tinc ganes de veure.
- Trobar a faltar Dresden i sobretot a la seua gent :-(