Podeu veure a la bande dreta del blog que estic llegint-me el tramvia groc, l'últim llibre de Joan Frances Mira. En este llibre l'autor fa una mena d'autobiografia on conta sobretot els seus records d'infantesa i joventut. Pren el títol dels viatges que feia a bord de la línia 20 de tramvia, que unia València amb Silla, i que ell agafava per anar al col.legi, que estava al centre de la ciutat, des de sa casa a les afores, qué ara es trobaria al barri de la Torre.
Llegir a Mira és sempre un plaer enorme i una experiència molt gratificant. Mira escriu amb una maestria que he trobat en molt pocs altres autors, ell, que ha traduït a la nostra llengua alguns dels més importants clàssics de la literatura universal, sap sempre trobar la perifrasi adequada, l'adjectiu més adient. A més, en este llibre, i en els altres dos que m'he llegit d'ell (que eren novel.les i no memòries) utilitza la seua condició de sociòleg i antropòleg per a, parlant de coses aparentment menudes i inclús banals, reflexionar sobre el sentit de l'existència, el pensament crític, l'estructura de les ciutats... coses que m'interessen molt.
Servisquen estos dos primers paràgrafs com aclariment de que no he escollit esta lectura pel seu títol, o almenys no únicament pel seu títol. Però la veritat es que em fa gràcia, perquè fa temps que els tramvies formen part del meu paissatge vital, de la meua història i molts d'ells eren grocs.
Eren grocs els tramvies que creuaven Dresden, de nord a sud, d'est a oest. Que creuaven el riu, o el bordejaven. I jo a Dresden vaig ser molt feliç i no sé si els tramvies van tindre molt a veure, però quan estimes una ciutat, com jo estime a Dresden, la vius amb tota la intensitat.
I als tramvies de Dresden vaig viure moltes històries, vaig cantar, vaig ballar, vaig beure (perquè es podia), em vaig adormir (moltes voltes), els vaig perdre quan al carrer feia -20°C, em van multar, poques voltes vaig pagar, vaig celebrar un mundial i em vaig quedar meravellat mil voltes, quan creuant l'Elba, de nit i de dia, podia contemplar tota la bellesa de l'Altstadt.
Ara, Dresden és sols un bonic record amb la memòria. Un lloc, on de segur tornaré, però, on de moment, no vaig ni de visita. He tornat a la terreta i ho he fet a un barri, on el tramvia també és molt important.
Ja vaig dir, que esta anava a ser la primera entrada després de molt de temps, i per això vaig cambiar la foto de la portada del blog. A la foto, que data de l'any 90, apareix Benimaclet, i la parada del tren de via estreta, que uns anys després es convertiria en la línia de tramvia que va des de Burjassot, Paterna i la Fira de Mostres fins a la platja i el Marítim.
I també m'encanta el meu barri, al voltant de les vies del tramvia han crescut infinitats de bars que a totes hores estan plagats d'estudiants que són els habitants majoritaris del barri. Benimaclet, precissament per esta "ocupació" de joves d'altres indrets del País, és, hui per hui, l'últim barri valencià de València.
M'encanten les seues iniciatives culturals, els seus bars amb encant, els seus carrerons, els seus negocis de barri, i la seua actitud combativa. Algun dia li dedicaré un post, perquè Benimaclet s'ho mereix.
He canviat els tramvies grocs, pels blancs, i encara que temps tan feliços com els viscuts a Dresden no van a tornar, no tinc motius per a queixar-me.
