Fer broma de les coses que no et van tant bé com vullgueres, riure's de les miseries d'ú mateix. D'això va esta entrada.
La residència on estava vivint fins ara, té un període d'estància màxima de 3 mesos. Així que en gener quan torne a Dresden ja havia d'anar a viure en un altre lloc. I és una pena, perquè com ja saben els tipets que van vindre a veure'm, l'habitació era molt gran, tot era molt nou, molt net, i vivia allí a cos de rei.
Trobar pis a Dresden és difícil. La gent que està en un pis ja m'ho va advertir, em van dir que em ficara prompte a buscar, que s'han de fer moltes entrevistes, i que és complicat que t'agafen, deien que era com un casting, fent broma em deien que em preparara cançons i coreografies i inclús Miguel em deia que ell feia truites per a les últimes entrevistes...i no exageraven.
Ací van algunes mostres:
"Hallo Saul,
I´m sorry, but we have chosen an other flatmate!"
"Hola,
Lo siento, pero una chica vino, y ya dijo que si queria la habitación, asi que.."
"Hallo Saul,
I have to refuse your application for the room. The reason is that my flatmate issn't a good english speaker and you aren't a good german speaker and he thinks there were to many problems in understanding each other. I hope you can understand this fact. It's not a personal thing."
"Hi Saul,
sorry for the late response, but we weren’t able to do it earlier. Andrea and Mark have decided to give the room to a young lady, who will definitely stay longer than one year.
Hope you’ll find another good room soon!"
"Hey,
here are the three people from the WG in the Bienertstraße.
We have decided who will be our new flatmate: Unfortunately, it's someone else.
We hope that you will find another good room"
Molt educats, sempre contestaven, però sempre dien no. I em cabrejava anar cada vesprada a veure pisos, per a després esperar una setmana o més a la decissió que sempre era que no. Ells segur que en el moment que ens despedien ja sabien si anava a quedar-me o no, no és tan difícil donar una resposta.
A més jo enviava un mail molt complet, on explicava tot sobre mi (inclús que no parle quasi alemany), així que si no volien un estudiant extranger era tan fàcil com no fer-me anar a veure el pis solament per perdre el temps.
Es vivien en eixes entrevistes situacions surrealistes. La més surrealista, la vaig viure quan vaig visitar un pis al meu carrer, a l'habitació que deixava un francés. El francés va resultar ser un negre que media dos metres, que vivia amb altres dos negres no molt més xicotets, però això no era tot, el pis no podia tindre més merda i quan ja acabava la visita va eixir del bany una dona oriental d'uns 40 anys, amb el seu bebé als braços, no era realment el que jo entenc per un pis d'estudiant
Algunes de les habitacions on em van rebutjar eren molt millors en relació qualitat-preu, que la que finalment em vaig a quedar, però no tenia altra opció, s'apropava el dia on havia de mudar-me, i em veia dormint baix d'un pont de l'Elba.
Però bé, a partir del dia 3 de gener viuré en Cotschüzer strasse 6, en una habitació menuda, però acollidora, amb Hochbett (llit en "l'altillo"), i esperem que haja estat per a bé, i passe els 9 mesos que em queden a Dresden tant a gust com he estat els 3 primers.
domingo, 20 de diciembre de 2009
sábado, 19 de diciembre de 2009
Somos
Esta fòra de casa et fa millor. Et fa veure que hi ha molts altres mons, que hi ha molta gent molt diferent a tu, però en el fons molt més pareguda del que creiem. El món no s'acaba en Burriana, ni en València, ni en Espanya.
He pogut coneixer a argentins, a mexicans, a alemanys, a xinesos, a sudafricans, i m'he donat conter que sols som gent, una "marea" de gent.
Lleva-li la veu al video, i fes Play a la cançó i al video al mateix temps, i disfruta!!
Esta és la felicitació nadalenca d'este blog. Bon nadal!!!
He pogut coneixer a argentins, a mexicans, a alemanys, a xinesos, a sudafricans, i m'he donat conter que sols som gent, una "marea" de gent.
Lleva-li la veu al video, i fes Play a la cançó i al video al mateix temps, i disfruta!!
Esta és la felicitació nadalenca d'este blog. Bon nadal!!!
lunes, 14 de diciembre de 2009
sábado, 5 de diciembre de 2009
La millor visita (II) Tipets + Aurora
Es van canviar els papers. Per fí, d'una puta volta, no vaig ser jo qui anava de visita, no vaig ser jo qui després de despedir-se s'havia de passar moltes hores a l'autobus/tren/avió fins aplegar a casa. No, ara em venien a veure a mi.
Va ser una visita curta, però intensa. La primera en aplegar va ser la meua benvolguda Aurora, acompanyada d'Eugenia, i allà estavem a l'estació per arreplegar-les Esther i jo. Després a la nit, Julian, el tipet i Leandre feien la seua aparició estelar, baixant del tramvia. Al matí següent eren els danesos Carles i Albert, els que després de matinar molt aplegaven a Dresden.
Si hi ha alguna cosa que recordarem d'esta visita, serà sense dubte el fred; en feia molt, dies clars, i rasos, que van deixar que les fotos ixqueren molt bé, però gelats de collons.
Les nits, la veritat és que van estar bé. La primera nit era l'aniversari de Fran i Amanda, colegues meus d'ací, i després de sopar a ma casa vam passar una estoneta per la festa, i vam acabar després d'un gran viatge en tramvia (el que ix al video) en Neudstadt, en el Groove Station, un garito amb una part amb futbolins i una altra més rotllo disco, on aquella nit ficaven música pròpia de rave. Ho vam passar bé. Per acabar, unes creïlles "klein" (entre cometes, perquè en posen un cabàs) per 1,40 € i a dormir.
La segon nit vam sopar el Kebap més gran del mon, després vam estar bebent birra i burra a ma casa, fins que cap a les 2 vam anar a la festa de Halloween de la universitat. Les festes de la universitat, són barates i sol haver prou ambient, però tenen el problema que tanquen prompte, així que a les 4 i mitja, estàvem ja tornant cap a casa, i el cansament va fer que ho deixarem ja.
De dia, vam fer el típic tour "conega Dresden en 24 hores". La veritat és que vindre en estes dates té el problema que es fa molt prompte de nit, i no tens molt de temps per veure tots els encants que té esta ciutat. Així i tot, el disabte vam poder passejar pel Grosser Garten:
Fer la típica foto, des de'l pont, cap a la terrasa de l'Elba, veure la Catedral, la Semperoper, el Zwinger, i fer el tonto allà:
Passar per la Frauenkirche, i acabar la jornada menjant-nos un "codillo" típic alemany.
El diumenge vam anar a Neudstadt, i vam veure la mölkerei (una tenda de lactis, molt antiga i famosa, que ens va decebre un poc, jo no havia estat, no sabia com era), i el pati dels elements, on hi han tendetes hippys i tal, que si que els va molar (és un dels meus llocs preferits de Dresden). Vaig intenar explicar-los l'essència d'aquest barri, la llibertat i l'ambient que es respira pels seus carrers i després de dinar vam anar a arreplegar les coses per despedir-nos definitivament.
Tornant cap a casa, després de deixar-los a l'autobús, em sentia feliç. Feliç per haver viscut des de l'altre costat l'experiència, feliç de saber que hi ha gent que es gasta molts diners per passar soles unes hores amb tu, feliç d'haver-los pogut ensenyar este, el meu raconet del món.
Per què podrien guanyar? Perquè la primera visita és especial, perquè ho vam passar molt bé de nit i de dia, eren molts i cadascú venia d'un lloc, em van portar una foto del eurotrip que engalana la meua habitació, els he pogut acollir en la guesthouse on tots cabiem genial i no se si ha tingut res a veure però a partir d'eixe finde, ací les coses no han parat de desmadrar-se i d'anar a millor.
Qué els va a penalitzar? Sense dubte ho tindran difícil per no haver enviat les 20 línies que els demanava, tampoc ajudarà que la visita haja estat tan curteta, ja que altres podran fer moltes més coses, i traure-li més partit.
Qui seran els pròxims participants??
Va ser una visita curta, però intensa. La primera en aplegar va ser la meua benvolguda Aurora, acompanyada d'Eugenia, i allà estavem a l'estació per arreplegar-les Esther i jo. Després a la nit, Julian, el tipet i Leandre feien la seua aparició estelar, baixant del tramvia. Al matí següent eren els danesos Carles i Albert, els que després de matinar molt aplegaven a Dresden.
Si hi ha alguna cosa que recordarem d'esta visita, serà sense dubte el fred; en feia molt, dies clars, i rasos, que van deixar que les fotos ixqueren molt bé, però gelats de collons.
Les nits, la veritat és que van estar bé. La primera nit era l'aniversari de Fran i Amanda, colegues meus d'ací, i després de sopar a ma casa vam passar una estoneta per la festa, i vam acabar després d'un gran viatge en tramvia (el que ix al video) en Neudstadt, en el Groove Station, un garito amb una part amb futbolins i una altra més rotllo disco, on aquella nit ficaven música pròpia de rave. Ho vam passar bé. Per acabar, unes creïlles "klein" (entre cometes, perquè en posen un cabàs) per 1,40 € i a dormir.
La segon nit vam sopar el Kebap més gran del mon, després vam estar bebent birra i burra a ma casa, fins que cap a les 2 vam anar a la festa de Halloween de la universitat. Les festes de la universitat, són barates i sol haver prou ambient, però tenen el problema que tanquen prompte, així que a les 4 i mitja, estàvem ja tornant cap a casa, i el cansament va fer que ho deixarem ja.
De dia, vam fer el típic tour "conega Dresden en 24 hores". La veritat és que vindre en estes dates té el problema que es fa molt prompte de nit, i no tens molt de temps per veure tots els encants que té esta ciutat. Així i tot, el disabte vam poder passejar pel Grosser Garten:
Fer la típica foto, des de'l pont, cap a la terrasa de l'Elba, veure la Catedral, la Semperoper, el Zwinger, i fer el tonto allà:
Passar per la Frauenkirche, i acabar la jornada menjant-nos un "codillo" típic alemany.
El diumenge vam anar a Neudstadt, i vam veure la mölkerei (una tenda de lactis, molt antiga i famosa, que ens va decebre un poc, jo no havia estat, no sabia com era), i el pati dels elements, on hi han tendetes hippys i tal, que si que els va molar (és un dels meus llocs preferits de Dresden). Vaig intenar explicar-los l'essència d'aquest barri, la llibertat i l'ambient que es respira pels seus carrers i després de dinar vam anar a arreplegar les coses per despedir-nos definitivament.
Tornant cap a casa, després de deixar-los a l'autobús, em sentia feliç. Feliç per haver viscut des de l'altre costat l'experiència, feliç de saber que hi ha gent que es gasta molts diners per passar soles unes hores amb tu, feliç d'haver-los pogut ensenyar este, el meu raconet del món.
Per què podrien guanyar? Perquè la primera visita és especial, perquè ho vam passar molt bé de nit i de dia, eren molts i cadascú venia d'un lloc, em van portar una foto del eurotrip que engalana la meua habitació, els he pogut acollir en la guesthouse on tots cabiem genial i no se si ha tingut res a veure però a partir d'eixe finde, ací les coses no han parat de desmadrar-se i d'anar a millor.
Qué els va a penalitzar? Sense dubte ho tindran difícil per no haver enviat les 20 línies que els demanava, tampoc ajudarà que la visita haja estat tan curteta, ja que altres podran fer moltes més coses, i traure-li més partit.
Qui seran els pròxims participants??
domingo, 29 de noviembre de 2009
M'imposen
Les xiques que he conegut en la meua vida es podrien dividir en tres grans grups, les xiques normals (la majoria), les que m'han agradat (realment poques) i les que m'imposen (poques també).
Hui vaig a parlar d'aquest últim grup; És un grup heterogeni, ja que m'han imposat xiques realment diferents: Bea, una de la classe del costat quan feia 2on de batxiller a Xest, la rubieta de primer... i ara a Dresden també hi ha una xica que m'imposa.
En aquestes xiques em passa que em costa molt parlar amb elles, em sent inferior, diminut, no trobe la paraula adequada, soc incapaç de fer un comentari ocurrent o enginyós.
Solen ser guapes, però aquest crec que no és el motiu, relament no el sé el motiu, i per tant poc puc fer per solucinar el problema. Almenys el tema m'ha inspirat per a crear un sonet, perquè ja començava a pensar que ací a Alemanya era impossible escriure ni una línia.
Me aturrullo, me obnubilo, me ensimismo
cuando compartimos espacio vital.
No doy con la tecla del mecanismo
para estar contigo al natural.
Me sudan las manos, se lengua mi traba,
desaparecen todas mis virtudes.
La poca inspiración que me quedaba
se esfuma en cuanto me saludes.
Ni instante preciso, ni palabra adecuada,
me esfuerzo en intentar que sonrías
pero no sé ser yo si te tengo delante.
Imposible aguantarte la mirada,
me matas poco a poco, a sangre fría,
me siento a tu lado tan insignificante.
Hui vaig a parlar d'aquest últim grup; És un grup heterogeni, ja que m'han imposat xiques realment diferents: Bea, una de la classe del costat quan feia 2on de batxiller a Xest, la rubieta de primer... i ara a Dresden també hi ha una xica que m'imposa.
En aquestes xiques em passa que em costa molt parlar amb elles, em sent inferior, diminut, no trobe la paraula adequada, soc incapaç de fer un comentari ocurrent o enginyós.
Solen ser guapes, però aquest crec que no és el motiu, relament no el sé el motiu, i per tant poc puc fer per solucinar el problema. Almenys el tema m'ha inspirat per a crear un sonet, perquè ja començava a pensar que ací a Alemanya era impossible escriure ni una línia.
Me aturrullo, me obnubilo, me ensimismo
cuando compartimos espacio vital.
No doy con la tecla del mecanismo
para estar contigo al natural.
Me sudan las manos, se lengua mi traba,
desaparecen todas mis virtudes.
La poca inspiración que me quedaba
se esfuma en cuanto me saludes.
Ni instante preciso, ni palabra adecuada,
me esfuerzo en intentar que sonrías
pero no sé ser yo si te tengo delante.
Imposible aguantarte la mirada,
me matas poco a poco, a sangre fría,
me siento a tu lado tan insignificante.
viernes, 27 de noviembre de 2009
Das ist Dresden!
Ací no està Fati, per a inmortalitzar cada moment en els seus genials videos...
Però està Julia.
Julia va ser una de les primeres persones que vaig coneixer ací, i ha fet un video-resum espectacular del temps que portem en Dresden.
La cansó (actualitze desde la feina on no hi ha c trencada) és "Mandarinas y pomelos" de la pegatina, un grup rumberu que va actuar ací a Dresden, i del que segur parlaré en alguna entrada.
Els tipets ixen en el video, jajaja
Però està Julia.
Julia va ser una de les primeres persones que vaig coneixer ací, i ha fet un video-resum espectacular del temps que portem en Dresden.
La cansó (actualitze desde la feina on no hi ha c trencada) és "Mandarinas y pomelos" de la pegatina, un grup rumberu que va actuar ací a Dresden, i del que segur parlaré en alguna entrada.
Els tipets ixen en el video, jajaja
viernes, 20 de noviembre de 2009
Herr Balesta
Els espanyols i la resta de països que parlen en espanyol som els únics que tenim dos cognoms.
Ací a Alemanya sols tenen un, i jo crec que es poc pràctic. Imagineu com de fàcil seria en Espanya coincidir a la feina o a una mateixa classe, un Jose Garcia, o una Maria González. A més em pareix un poc indignant i masclista, que quan les dones es casen hagen de de canviar el seu cognom i d'alguna forma hagen de desfer-se de les seues arrels.
Esther em contava l'altre dia que a la seua feina l'altre dia van enviar un correu, per a dir que la srta. Patatin Patatan, a partir d'ara ja no era Patatin Patatan sinò Patatin Pototon perquè s'havia casat, és que ho trobe horrible.
A més, no poden entendre que nosaltres si en tinguem dos, de cognoms. Açò vé al cas per el que em va passar el primer dia quan vaig aplegar a la feina, i m'ha continuat passant sovint des que estic ací.
Jo, quan em comunicava amb l'empresa des d'Espanya sempre signava els mails així:
Kind regards,
Saül Molina Ballester.
Doncs ells es pensaven que Saul Molina era el meu nom (una cosa com Jose Manuel o Jens-Uwe) i Ballester el meu cognom. Així el primer dia quan vaig aplegar vaig preguntar per qui havia de preguntar i vaig explicar que era Saül Molina, l'estudiant Erasmus que venia a fer pràctiques.
L'abueleta que hi ha en recepció que d'anglés no en sap molt, va cridar a la persona que jo li havia dit, i de repent em diu: Balesta?
Jo em quede penjat, i pense, que diu esta dona?, i ell sols feia que repetir Balesta? i senyalant-me a mi, fins que finalment vaig caure que si, que jo era Balesta, ja que eixa dona estava intentant dir el meu segon cognom.
El mateix em passa a la residència quan vaig a pagar, també em tenen identificat com Balesta.
Ara pareix que almenys a la feina ja ho han entés i ja quan es dirigeixen a mi, ningú em diu Herr(Mr) Balesta, perquè es fa un poc estrany, almenys si ho pronunciaren bé, però és que així no m'identifique jojo.
Kind regards,
Herr Balesta
Ací a Alemanya sols tenen un, i jo crec que es poc pràctic. Imagineu com de fàcil seria en Espanya coincidir a la feina o a una mateixa classe, un Jose Garcia, o una Maria González. A més em pareix un poc indignant i masclista, que quan les dones es casen hagen de de canviar el seu cognom i d'alguna forma hagen de desfer-se de les seues arrels.
Esther em contava l'altre dia que a la seua feina l'altre dia van enviar un correu, per a dir que la srta. Patatin Patatan, a partir d'ara ja no era Patatin Patatan sinò Patatin Pototon perquè s'havia casat, és que ho trobe horrible.
A més, no poden entendre que nosaltres si en tinguem dos, de cognoms. Açò vé al cas per el que em va passar el primer dia quan vaig aplegar a la feina, i m'ha continuat passant sovint des que estic ací.
Jo, quan em comunicava amb l'empresa des d'Espanya sempre signava els mails així:
Kind regards,
Saül Molina Ballester.
Doncs ells es pensaven que Saul Molina era el meu nom (una cosa com Jose Manuel o Jens-Uwe) i Ballester el meu cognom. Així el primer dia quan vaig aplegar vaig preguntar per qui havia de preguntar i vaig explicar que era Saül Molina, l'estudiant Erasmus que venia a fer pràctiques.
L'abueleta que hi ha en recepció que d'anglés no en sap molt, va cridar a la persona que jo li havia dit, i de repent em diu: Balesta?
Jo em quede penjat, i pense, que diu esta dona?, i ell sols feia que repetir Balesta? i senyalant-me a mi, fins que finalment vaig caure que si, que jo era Balesta, ja que eixa dona estava intentant dir el meu segon cognom.
El mateix em passa a la residència quan vaig a pagar, també em tenen identificat com Balesta.
Ara pareix que almenys a la feina ja ho han entés i ja quan es dirigeixen a mi, ningú em diu Herr(Mr) Balesta, perquè es fa un poc estrany, almenys si ho pronunciaren bé, però és que així no m'identifique jojo.
Kind regards,
Herr Balesta
domingo, 15 de noviembre de 2009
Leipzig (14-11-2009)
Havia pensat que ja estava bé de passar-me els caps de setmana a casa, passant la resaca de la nit anterior, així que el viatge del disabte a Leipzig era una bona excusa, per a no eixir, netejar la conciència i passar un cap de setmana cultural...
Meeeeeeec error.
El divendres a la nit haviem quedat en una cuina, per a fer-nos una birra, i quedar per a Leipzig al dia següent... però ens vam liar.
Algú va rebre una telefonada dient que al 33 (una especie de antro perroflautic, on els dilluns fan sopar boníssim per 1,50 € i on les birres de 0,5 l valen a euro quan no te les regalen.) Isa, una espanyola de l'any passat celebrava la seua despedida, i allà que vam anar.
La festa estava genial; "futbolín" debades, musiqueta que m'encantava (Los Delinqüentes, Canteca, La Pegatina, ska), cervessa barata. La resta dels que al matí següent anaven a Leipzig justament se'n van anar quan jo estava amb Dani, demanant a la barra, i vaig haver de quedar-me.
Vaig haver de quedar-me fins que es va acabar la festa, i després vaig haver d'anar al Republik, i després al Lewoski, i es van fer una altra volta les 8 del matí.
Podia fer dues coses: aplegar a casa, gitar-me i tindre el remordiment de conciència una altra volta de no fer res els caps de setmana o anar a Leipzig sense dormir. Vaig triar esta última.
I no m'arrespentisc. Leipzig es famosa perque allà està enterrat Bach i perquè el mur que va caure a Berlin, va començar a ser empentat des de Leipzig en les manifestacions pacífiques que allà es celebraven cada dilluns.
La ciutat té un centre urbà prou més bonic que el de Dresden, amb moltes casetes xules i amb molta vida i gent pel carrer, també té un antic ajuntament molt boniquet i la plaça on està l'esglesia on està enterrat Bach també es bonica, encara que no té un Zwinger, i dubte molt que tinga una Neudstadt com la d'ací.
El dia va estar molt be, a l'autobús de tornada estavem sols els 12 que haviem anat de visita, i la vam montar un poc, i vam fer fotos i vam soltar parides per a avorrir.
Molt prompte les entrades que tinc en proximament, però sempre l'actualitat mana.
sábado, 7 de noviembre de 2009
25 (II)
Hi han nits que s'han de contar. (El 3 és confidencial, germans)
1 - Jo m'ho olorava, però de totes formes s'agraeix que la gent es curre excuses, i et faça una festa sorpresa, me va alegrar molt. A més ho van encertar mogolló amb els regals: una camiseta de la peli "El gran lewoski", en honor a l'últim bar que tanca en Dresden, una botella de Jagërmeister (que obviament va caure anit) amb dos gots de xupito, uns calçotets rojos molt del meu estil jaja, i el regal que més il·lusió em va fer, un semesterticket escanejat, que encara s'ha de millorar, però em servirà per a viatjar al tramvia amb més tranquilitat, i poder fer les excursions per la zona sense haver-me de rascar tant la butxaca.
Em va fer molta il·lusió que em montaren tot això, perquè ells són un grup molt homogeni, es veuen tots els dies a la mensa, i queden quasi tots els dies de nit també. Jo no puc eixir totes les nits, ni dine a la Mensa, així que irremeiablement acabe perdent-me moltes coses. Per això encara vaig agrair més que s'enrecordaren de mi, que celebraren el meu cumple com el de ú més (sé que per a ells soc ú més), i estic hui molt content.
2 - Per agrair la festa sorpresa jo no podia fer altra cosa que el "show del pantalón tobillo". Si, ha tardat un mes i 8 dies en aplegar, però ja els meus colegues d'ací el coneixen. Així vam estar en l'habitació de Dani on era la festa ballant la conga, el sususuave, camarero, i totes les parides que sabeu que tant m'agraden a mi.
3 - I quina millor forma d'acabar la nit del meu aniversari que a comisaria?
Intent de robatori d'una bici. Eixe és el delit que se'ns imputa. Els policies, que van acudir al lloc del sinistre ràpidament, i van cridar reforços fins a que eren uns 10 en dues furgonetes, no sé molt be en quin criteri, van decidir que del grup de uns 12 que erem, 5 erem culpables, i els altres testimonis. Jo, en la sorteta que tinc era delinqüent clar, jaja.
Ens van tindre com dues hores en comisaria, utilitzant a Julia (que es bilingüe), per a fer la nostra declaració, fins que finalment van decidir que haviem de pagar una multa de 50 euros entre els 5 delinqüents, i no hi hauria judici.
Ens van fer bufar, perquè dien que ens serviria com atenuant, i aquest va ser el resultat:
1ª Marta: 1,51 (flipa). 2on Dani: 1,2 3er Jose: 0,92 4rt Saül: 0,9 5nt: Àngela 0,2
Dani no va quedar content amb la decissió final, i va voler fer declaracions; va escriure una fulla sencera que es convertirà en un document mític per a nosaltres enguany, i que després quan vam per fí eixir de la comisaria i vam anar a una cuina de Sant Peter's a menjar pasta no ens cansàvem de llegir. La hòstia!
Moralitat (moraleja en castellà): si intentes robar un bici o fer broma amb el tema, que no siga a Hauptbahof on hi ha càmeres)
Mai oblidaré este aniversari, gràcies dresdenianos!!!
P.D. Fotos i videos molt prompte en tuenti i facebook.
1 - Jo m'ho olorava, però de totes formes s'agraeix que la gent es curre excuses, i et faça una festa sorpresa, me va alegrar molt. A més ho van encertar mogolló amb els regals: una camiseta de la peli "El gran lewoski", en honor a l'últim bar que tanca en Dresden, una botella de Jagërmeister (que obviament va caure anit) amb dos gots de xupito, uns calçotets rojos molt del meu estil jaja, i el regal que més il·lusió em va fer, un semesterticket escanejat, que encara s'ha de millorar, però em servirà per a viatjar al tramvia amb més tranquilitat, i poder fer les excursions per la zona sense haver-me de rascar tant la butxaca.
Em va fer molta il·lusió que em montaren tot això, perquè ells són un grup molt homogeni, es veuen tots els dies a la mensa, i queden quasi tots els dies de nit també. Jo no puc eixir totes les nits, ni dine a la Mensa, així que irremeiablement acabe perdent-me moltes coses. Per això encara vaig agrair més que s'enrecordaren de mi, que celebraren el meu cumple com el de ú més (sé que per a ells soc ú més), i estic hui molt content.
2 - Per agrair la festa sorpresa jo no podia fer altra cosa que el "show del pantalón tobillo". Si, ha tardat un mes i 8 dies en aplegar, però ja els meus colegues d'ací el coneixen. Així vam estar en l'habitació de Dani on era la festa ballant la conga, el sususuave, camarero, i totes les parides que sabeu que tant m'agraden a mi.
3 - I quina millor forma d'acabar la nit del meu aniversari que a comisaria?
Intent de robatori d'una bici. Eixe és el delit que se'ns imputa. Els policies, que van acudir al lloc del sinistre ràpidament, i van cridar reforços fins a que eren uns 10 en dues furgonetes, no sé molt be en quin criteri, van decidir que del grup de uns 12 que erem, 5 erem culpables, i els altres testimonis. Jo, en la sorteta que tinc era delinqüent clar, jaja.
Ens van tindre com dues hores en comisaria, utilitzant a Julia (que es bilingüe), per a fer la nostra declaració, fins que finalment van decidir que haviem de pagar una multa de 50 euros entre els 5 delinqüents, i no hi hauria judici.
Ens van fer bufar, perquè dien que ens serviria com atenuant, i aquest va ser el resultat:
1ª Marta: 1,51 (flipa). 2on Dani: 1,2 3er Jose: 0,92 4rt Saül: 0,9 5nt: Àngela 0,2
Dani no va quedar content amb la decissió final, i va voler fer declaracions; va escriure una fulla sencera que es convertirà en un document mític per a nosaltres enguany, i que després quan vam per fí eixir de la comisaria i vam anar a una cuina de Sant Peter's a menjar pasta no ens cansàvem de llegir. La hòstia!
Moralitat (moraleja en castellà): si intentes robar un bici o fer broma amb el tema, que no siga a Hauptbahof on hi ha càmeres)
Mai oblidaré este aniversari, gràcies dresdenianos!!!
P.D. Fotos i videos molt prompte en tuenti i facebook.
jueves, 5 de noviembre de 2009
25
- He aprés a parlar i a escriure el castellá, i el valenciá, la llengua dels meus pares. També em puc defensar en anglés i francés, i espere que molt prompte en alemany.
- Sé dir algunes coses en xinés.
- He jugat a futbol i a escacs, combinant grans victòries amb contundents fracassos.
- He dormit al cotxe, després d'una nit de festa.
- He estudiat i viscut a Xest, on vaig fer grans amics, on vaig comensar (als ordinadors alemanys no hi ha c trencada) a ser qui soc ara.
- He aprovat EDO, EDP, dibuix i tota la resta d'assignatures de la carrera per a estar ara a un pas de ser enginyer.
- He pujat a primera amb el Industriales 2E.
- He creat un blog on expressar-me per escrit, on contar allò que em vinga de gust, on deixar correr la imaginació.
- He comensat a escriure una novela; he escrit també altres relats i fins i tot dos monòlegs.
- He anat a l'Oktoberfest, al carnestoltes de Pego, al de Vinarós, al torico, a Rafel...
- He anat de Pasqua a Benidorm, a Salou, a Alcossebre i a Eivissa i m'ho vaig passar sempre genial.
- He creuat el "xarco" per a ballar la conga, per a comprar-me una màscara del "Rey Misterio" i per a banyar-me en un cenote.
- He perdut a gent que estimava, i he sentit ràbia, impotència, desolació.
- He cantat i ballat la "manta al coll" nuet, quan estavem per baix de zero graus.
- He besat a xiques lletges, guapes i molt guapes, en algunes d'elles m'he gitat.
M'he enamorat dues voltes.
- He estat a Dublin, París, Estocolm, Budapest, Munich, Brusseles, Copenhague, Berlin (dues voltes).
- He vingut a Dresden per a construir una celda on separar emulsions microfluidiques, per a anar a un concert de "La Pegatina" per a que el fred tanque les ferides.
I encara em queden tantes coses per fer...
- Sé dir algunes coses en xinés.
- He jugat a futbol i a escacs, combinant grans victòries amb contundents fracassos.
- He dormit al cotxe, després d'una nit de festa.
- He estudiat i viscut a Xest, on vaig fer grans amics, on vaig comensar (als ordinadors alemanys no hi ha c trencada) a ser qui soc ara.
- He aprovat EDO, EDP, dibuix i tota la resta d'assignatures de la carrera per a estar ara a un pas de ser enginyer.
- He pujat a primera amb el Industriales 2E.
- He creat un blog on expressar-me per escrit, on contar allò que em vinga de gust, on deixar correr la imaginació.
- He comensat a escriure una novela; he escrit també altres relats i fins i tot dos monòlegs.
- He anat a l'Oktoberfest, al carnestoltes de Pego, al de Vinarós, al torico, a Rafel...
- He anat de Pasqua a Benidorm, a Salou, a Alcossebre i a Eivissa i m'ho vaig passar sempre genial.
- He creuat el "xarco" per a ballar la conga, per a comprar-me una màscara del "Rey Misterio" i per a banyar-me en un cenote.
- He perdut a gent que estimava, i he sentit ràbia, impotència, desolació.
- He cantat i ballat la "manta al coll" nuet, quan estavem per baix de zero graus.
- He besat a xiques lletges, guapes i molt guapes, en algunes d'elles m'he gitat.
M'he enamorat dues voltes.
- He estat a Dublin, París, Estocolm, Budapest, Munich, Brusseles, Copenhague, Berlin (dues voltes).
- He vingut a Dresden per a construir una celda on separar emulsions microfluidiques, per a anar a un concert de "La Pegatina" per a que el fred tanque les ferides.
I encara em queden tantes coses per fer...
lunes, 26 de octubre de 2009
La millor visita (I). Presentació
La millor visita és un concurs. El meu blog sempre s'ha caracteritzat per la interacció amb els lectors, i sempre m'agrada posar enquestes, concursos i coses així, ara vaig més lluny, perquè està clar que el blog no tindria sentit sense vosaltres que el llegiu, i a partir d'ara aneu també a ajudar-me a construir-lo.
Espere i dessitje que durant l'any que vaig a estar ací a Dresden, alguns dels meus amics (poble, universitat, germans inclús) vinguen a visitar-me; primer perquè no s'arrepentiran, esta ciutat és molt bonica, és barata, la festa mola i té llocs prop també bonics per anar a passar el dia. Segon, perquè quan estàs fora sempre s'agraeix que la gent invertisca el seu temps i els seus diners en vindre a veure't.
Totes i cadascuna d'eixes visites van a ser especials per a mi, i cada visita serà diferent a les altres, i segur que totes em fan molta il·lusió, però...
Sols una podrà ser... LA MILLOR VISITA . I com ho ha d'aconseguir?
Cada grup (o persona) que vinga a visitar-me, haurà d'enviar-me en la setmana següent de la visita, les 3 fotos que crega que defineixen millor el que ha estat el viatge, i un text (20 línies aprox.) on s'arrepleguen les seues impressions, vivències... També haurà d'escollir una frase, que siga "la frase de la visita".
Els que veniu en grup podeu fer-ho entre tots, o deixar a algú encarregat.
Amb eixe material i el meu toc personal jo escriure l'entrada del blog que conte la vostra visita.
Quan s'acabe l'any, un jurat del que jo seré president, i pot ser colabore algun dels meus amics d'ací, escollirem l'entrada del blog que haja quedat més bé, i eixe grup serà el guanyador del concurs.
Primers participants: Tipets (i potser Aurora), el pròxim cap de setmana!!
Espere i dessitje que durant l'any que vaig a estar ací a Dresden, alguns dels meus amics (poble, universitat, germans inclús) vinguen a visitar-me; primer perquè no s'arrepentiran, esta ciutat és molt bonica, és barata, la festa mola i té llocs prop també bonics per anar a passar el dia. Segon, perquè quan estàs fora sempre s'agraeix que la gent invertisca el seu temps i els seus diners en vindre a veure't.
Totes i cadascuna d'eixes visites van a ser especials per a mi, i cada visita serà diferent a les altres, i segur que totes em fan molta il·lusió, però...
Sols una podrà ser... LA MILLOR VISITA . I com ho ha d'aconseguir?
Cada grup (o persona) que vinga a visitar-me, haurà d'enviar-me en la setmana següent de la visita, les 3 fotos que crega que defineixen millor el que ha estat el viatge, i un text (20 línies aprox.) on s'arrepleguen les seues impressions, vivències... També haurà d'escollir una frase, que siga "la frase de la visita".
Els que veniu en grup podeu fer-ho entre tots, o deixar a algú encarregat.
Amb eixe material i el meu toc personal jo escriure l'entrada del blog que conte la vostra visita.
Quan s'acabe l'any, un jurat del que jo seré president, i pot ser colabore algun dels meus amics d'ací, escollirem l'entrada del blog que haja quedat més bé, i eixe grup serà el guanyador del concurs.
Primers participants: Tipets (i potser Aurora), el pròxim cap de setmana!!
martes, 20 de octubre de 2009
Regals
Ja diu la dita que "debades ningún frare pega cabotades", i és que ja queden ben poques coses que siguen gratis.
Allò que fa a les platjes tan especials és precissament que és una de les últimes distraccions que continuen sent gratuïtes.
L'altre dia algú va escriure al facebook que aplegarà un dia que pagarem per respirar; si no ho fem ja, és per que no és fàcil trobar un mètode per a embotellar l'aire i vendre'l després als supermercats.
Per això, en estos temps que corren, és d'agraïr que hi haja gent que vaja contracorrent, que cree, i que després ho compartisca amb tothom, a cost zero (kosten lost, jaja).
Ací us deixe un enllaç des d'on us podeu descarregar de forma totalment legal l'últim disc de "Canteca de Macao" que està genial:
"Agua pa la tierra"
I també Hernan Casciari, ha decidit penjar en internet la seua última novela, que jo estic llegint a la faena quan no tinc res a fer (encara que això de no tindre faena està acabant-se):
"El pibe que arruinaba las fotos"
Si us mola, no dubteu en difundir els enllaços, i també estaria que bé que anareu a algun concert de Canteca, que van molt prompte al FNAC de València (també debades), i ja si vos mola molt puix us compreu el disc o el llibre, que també estan a la venta en format tradicional.
Des de Dresden, fent-vos regalets.
Allò que fa a les platjes tan especials és precissament que és una de les últimes distraccions que continuen sent gratuïtes.
L'altre dia algú va escriure al facebook que aplegarà un dia que pagarem per respirar; si no ho fem ja, és per que no és fàcil trobar un mètode per a embotellar l'aire i vendre'l després als supermercats.
Per això, en estos temps que corren, és d'agraïr que hi haja gent que vaja contracorrent, que cree, i que després ho compartisca amb tothom, a cost zero (kosten lost, jaja).
Ací us deixe un enllaç des d'on us podeu descarregar de forma totalment legal l'últim disc de "Canteca de Macao" que està genial:
"Agua pa la tierra"
I també Hernan Casciari, ha decidit penjar en internet la seua última novela, que jo estic llegint a la faena quan no tinc res a fer (encara que això de no tindre faena està acabant-se):
"El pibe que arruinaba las fotos"
Si us mola, no dubteu en difundir els enllaços, i també estaria que bé que anareu a algun concert de Canteca, que van molt prompte al FNAC de València (també debades), i ja si vos mola molt puix us compreu el disc o el llibre, que també estan a la venta en format tradicional.
Des de Dresden, fent-vos regalets.
domingo, 18 de octubre de 2009
L'est
Nota: podia hui haver escrit tres entrades sense cap contingut, que es titolaren "El meu blog no és un xat", "Nando p_t_r_" i "La vida puede ser maravillosa" (esta última no l'escric perquè ja ho han fet i molt bé, Nando i Julian), així em podrieu boicotejar lliurement eixes entrades, però jo crec que finalment la cordura imperarà i no hi haurà boicot.
En alemany: der Osten
Si mirem enrere en el temps, veiem que la última gran anormalitat democràtica, era el socialisme (mai es va aplegar a un autèntic comunisme) soviètic, i dic una anormalitat democràtica, sense entrar a valorar els pros i els contres del socialisme, sinò perquè un ciutadà dels països firmants del pacte de Varsovia, tenia fa 20 anys (que és molt poc de temps quan parlem d'història) molts drets individuals coartats.
Així en l'any 1989 un ciutadà de Dresden, no podia viatjar a Espanya de vacances. Per no tindre, no tenia possibilitat ni d'intentar-ho, ja que els aeroports del bloc soviètics, sols ofertaven vols a altres aeroports comunistes.
La cosa va començar a canviar amb l'aplegada de Gorbachov, el de la piga, que va adoptar la doctrina Sinatra, que permetia als estats membres canviar les coses i fer allò que consideraren convenient.
Açò en la pràctica, no canviava molt les coses; els països estaven tots dirigits per liders del partit comunista, que no estaven a favor de les reformes.
Així que el gran canvi, va tindre lloc a la república democràtica alemanya, en allò que molts consideren la última gran revolució de la història contemporànea.
Cada dilluns a Leipzig (molt prop de Dresden) es reunien milers (fins 300.000) de persones amb una vela a la mà, de forma pacífica reclamant la fi del regim totalitari.
Això va forçar al govern alemany a impulsar reformes, i l'error del senyor Tchavosky, anunciant que les fronteres estaven obertes quan mai s'havia decidit tal cosa, va fer que milions de ciutadants d'Alemanya oriental envalentonats es dirigiren al mur entonant "Wir sind das Volk" (nosaltres som el poble), fins que els soldats dels llocs de control no van tindre més remei que obrir les fronteres. El mur havia caigut, el poder popular havia vençut.
Hui el País Semanal publica un especial sobre aquell aconteixement, que té pinta de ser molt interessant.
I hui, jo estic a l'est, vivint la meua pròpia revolució, escrivint la meua pròpia història, i aprofitant les desigualtats creades en aquell moment, que fan, que encara hui esta ciutat siga molt més barata que les de l'Alemanya occidental.
En alemany: der Osten
Si mirem enrere en el temps, veiem que la última gran anormalitat democràtica, era el socialisme (mai es va aplegar a un autèntic comunisme) soviètic, i dic una anormalitat democràtica, sense entrar a valorar els pros i els contres del socialisme, sinò perquè un ciutadà dels països firmants del pacte de Varsovia, tenia fa 20 anys (que és molt poc de temps quan parlem d'història) molts drets individuals coartats.
Així en l'any 1989 un ciutadà de Dresden, no podia viatjar a Espanya de vacances. Per no tindre, no tenia possibilitat ni d'intentar-ho, ja que els aeroports del bloc soviètics, sols ofertaven vols a altres aeroports comunistes.
La cosa va començar a canviar amb l'aplegada de Gorbachov, el de la piga, que va adoptar la doctrina Sinatra, que permetia als estats membres canviar les coses i fer allò que consideraren convenient.
Açò en la pràctica, no canviava molt les coses; els països estaven tots dirigits per liders del partit comunista, que no estaven a favor de les reformes.
Així que el gran canvi, va tindre lloc a la república democràtica alemanya, en allò que molts consideren la última gran revolució de la història contemporànea.
Cada dilluns a Leipzig (molt prop de Dresden) es reunien milers (fins 300.000) de persones amb una vela a la mà, de forma pacífica reclamant la fi del regim totalitari.
Això va forçar al govern alemany a impulsar reformes, i l'error del senyor Tchavosky, anunciant que les fronteres estaven obertes quan mai s'havia decidit tal cosa, va fer que milions de ciutadants d'Alemanya oriental envalentonats es dirigiren al mur entonant "Wir sind das Volk" (nosaltres som el poble), fins que els soldats dels llocs de control no van tindre més remei que obrir les fronteres. El mur havia caigut, el poder popular havia vençut.
Hui el País Semanal publica un especial sobre aquell aconteixement, que té pinta de ser molt interessant.
I hui, jo estic a l'est, vivint la meua pròpia revolució, escrivint la meua pròpia història, i aprofitant les desigualtats creades en aquell moment, que fan, que encara hui esta ciutat siga molt més barata que les de l'Alemanya occidental.
Ja!
Ja! a més de significar "si" en alemà (encara que els dresdenianos per a dir si, diuen nü i això es mereixeria una entrada a part), és també la marca que qualsevol estudiant Erasmus té com a referència, el "Hacendado" alemany, però encara més barat.
Així un litre de llet em costa 46 centims, litre i mig de suc 60 cèntims i 5 frikandelen (són com hamburgueses) 1,60 euros.
Jo sempre compre al Rewe (un super que té marca Ja!), quan isc de treballar de camí cap a casa, i els primers dies vaig pensar: ho compre tot Ja!, si alguna cosa no m'agrada, ja no la compre més i en pau.
De moment tot m'ha agradat, així que tinc pa de motlle, llet, suc, galetes, salxitxes, frikadelen, formatge, iogurts, bosses de fem, paper de cuina i fins i tot pringles de la marca Ja!
Així un litre de llet em costa 46 centims, litre i mig de suc 60 cèntims i 5 frikandelen (són com hamburgueses) 1,60 euros.
Jo sempre compre al Rewe (un super que té marca Ja!), quan isc de treballar de camí cap a casa, i els primers dies vaig pensar: ho compre tot Ja!, si alguna cosa no m'agrada, ja no la compre més i en pau.
De moment tot m'ha agradat, així que tinc pa de motlle, llet, suc, galetes, salxitxes, frikadelen, formatge, iogurts, bosses de fem, paper de cuina i fins i tot pringles de la marca Ja!
domingo, 11 de octubre de 2009
Coses que trobaré a faltar
Tinc esta entrada en pròximament des de fa temps ja, i no l'havia escrit encara, perquè quan s'està d'Erasmus, encara que siguen pràctiques, es té poc de temps, i també perquè no sabia molt bé com encarar-la.
Perquè si l'haguera escrit abans de vindre, segurament ací hagueren aparegut coses diferents, però una volta ací et dones compte de que pots prescindir quasi de tot, i que la majoria de coses que creiem necessaries són superflues. A més intente esforçar-me per portar una vida no molt diferentt a com era la meua vida a Espanya, perquè el lloc on estàs, evidentment t'influeix, però no és tan important com el caràcter, o la determinació que tingues de fer coses.
Perquè amb els meus pares parle realment molt més que quan estic a València, i clar, encara que no tens el contacte físic, no pots donar-li un bes a ta mare, ni res d'això, puix els tinc informats, i em veuen per la cam.
Els tupers de ma mare si que els enyore un poc, eixe arròs al forn, eixa fideuà, són coses de les que no vaig a disfrutar ací. També em fot no tindre forn, microones ni congelador, perquè posar una pizza o una lasanya al forn quan no tens ganes de res va realment bé.
Als meus amics, de la uni i de Burriana, supose que els estranayaria si ací estiguera sol, aïllat, però clar ací també he conegut a gent, als meus "amics" d'ací, "el nucleo" i la veritat és que són genials, gent molt divertida que tenen punts que realment et fan pixar de risa, Carlos, Fran, Dani, Alberto, Jose, Julia, Ali, Carla, Alba, ho anem a passar molt bé enguany.
Em fot per exemple que el concert de benvinguda de la universitat d'enguany siga Macaco, que m'encanta, o que Sabina traga disc nou en novembre i jo haja d'esperar fins a nadal per escoltar-lo...
Hi ha altres coses materials, prescindibles, però que en algun moment vindrien bé, un sofà per a vore esports en una tele, una play, un germà per a picar-me a la play... i després també hi ha altres coses quotidianes, que de moment encara no, però supose que a la llarga si trobaré a faltar, com els dijous de València, els divendres de l'holandés, el padel, anar a vore els partis d'handbol del meu germà, el sol, els whiskys en taronja...
Informant des de Dresden...
Perquè si l'haguera escrit abans de vindre, segurament ací hagueren aparegut coses diferents, però una volta ací et dones compte de que pots prescindir quasi de tot, i que la majoria de coses que creiem necessaries són superflues. A més intente esforçar-me per portar una vida no molt diferentt a com era la meua vida a Espanya, perquè el lloc on estàs, evidentment t'influeix, però no és tan important com el caràcter, o la determinació que tingues de fer coses.
Perquè amb els meus pares parle realment molt més que quan estic a València, i clar, encara que no tens el contacte físic, no pots donar-li un bes a ta mare, ni res d'això, puix els tinc informats, i em veuen per la cam.
Els tupers de ma mare si que els enyore un poc, eixe arròs al forn, eixa fideuà, són coses de les que no vaig a disfrutar ací. També em fot no tindre forn, microones ni congelador, perquè posar una pizza o una lasanya al forn quan no tens ganes de res va realment bé.
Als meus amics, de la uni i de Burriana, supose que els estranayaria si ací estiguera sol, aïllat, però clar ací també he conegut a gent, als meus "amics" d'ací, "el nucleo" i la veritat és que són genials, gent molt divertida que tenen punts que realment et fan pixar de risa, Carlos, Fran, Dani, Alberto, Jose, Julia, Ali, Carla, Alba, ho anem a passar molt bé enguany.
Em fot per exemple que el concert de benvinguda de la universitat d'enguany siga Macaco, que m'encanta, o que Sabina traga disc nou en novembre i jo haja d'esperar fins a nadal per escoltar-lo...
Hi ha altres coses materials, prescindibles, però que en algun moment vindrien bé, un sofà per a vore esports en una tele, una play, un germà per a picar-me a la play... i després també hi ha altres coses quotidianes, que de moment encara no, però supose que a la llarga si trobaré a faltar, com els dijous de València, els divendres de l'holandés, el padel, anar a vore els partis d'handbol del meu germà, el sol, els whiskys en taronja...
Informant des de Dresden...
sábado, 3 de octubre de 2009
Mola/ No mola
- Que el primer dia que ixes de festa per Dresden aplegues a casa a les 8:30 del matí...mola
- Que el dia després siga el primer que ix el sol des de que estàs ací, i tu no tingues persianes...no mola.
- Que el garito on acabes la nit es diga Lebowski...mola.
- Que el primer dia que coneixes a gent, te fitxen per al "núcleo"... mola.
- La resaca que deixa el Jagermeister marca pato... no mola.
- No poder parar de riure amb gent que acabes de conèixer... mola.
- "Reirse de las desgracias... ajenas..." mola.
- Dresden... mola...
molt
- Que el dia després siga el primer que ix el sol des de que estàs ací, i tu no tingues persianes...no mola.
- Que el garito on acabes la nit es diga Lebowski...mola.
- Que el primer dia que coneixes a gent, te fitxen per al "núcleo"... mola.
- La resaca que deixa el Jagermeister marca pato... no mola.
- No poder parar de riure amb gent que acabes de conèixer... mola.
- "Reirse de las desgracias... ajenas..." mola.
- Dresden... mola...
molt
miércoles, 30 de septiembre de 2009
Senyals de vida
Quan ú dòna senyals de vida, és entre altres coses perquè està viu. I jo estic més viu que mai.
Dresden és una ciutat molt, molt bonica, que m'ha sabut guanyar des d'el primer dia. Té un Rosis com aquell on mai vaig anar en Berlin, i este ja l'he estrenat.
Visc molt a prop de la faena i la meua habitació es molt gran. Fer la compra és molt barat, i hi ha llocs on també es pot beure i menjar per molts poquets diners (que bó es el noodle box per 2,50 €).
Tot no és perfecte (La resi no té ni forn ni congelador), però és que si tot fòra perfecte segurament açó perdria part del seu encant.
Demà comence a treballar, i prompte espere conèixer a molta més gent, així que espere poder parlar de tot açò d'ací no res.
Hi ha avions que s'han d'agafar quan estan a punt d'eixir.
Dresden és una ciutat molt, molt bonica, que m'ha sabut guanyar des d'el primer dia. Té un Rosis com aquell on mai vaig anar en Berlin, i este ja l'he estrenat.
Visc molt a prop de la faena i la meua habitació es molt gran. Fer la compra és molt barat, i hi ha llocs on també es pot beure i menjar per molts poquets diners (que bó es el noodle box per 2,50 €).
Tot no és perfecte (La resi no té ni forn ni congelador), però és que si tot fòra perfecte segurament açó perdria part del seu encant.
Demà comence a treballar, i prompte espere conèixer a molta més gent, així que espere poder parlar de tot açò d'ací no res.
Hi ha avions que s'han d'agafar quan estan a punt d'eixir.
domingo, 20 de septiembre de 2009
Estaré com a casa
Quan em vaig enterar que faria el Erasmus Practicas a Dresden, vaig començar a informar-me sobre la ciutat. Com no és una capital europea, quasi no sabia res d'ella. Em costava ubicar-la al mapa, i sols em sonava que havia estat bombardejada durant la segona guerra mundial.
Una volta informat ja sé que a Dresden li han dit la Florència de l'Elba, i que tots els monuments enderrocats després dels bombardejos han estat reconstruïts fa relativament poc de temps.
Però hi ha una cosa que m'ha cridat realment l'atenció. La vall de l'Elba, a Dresden,que té una llargària de 18 quilòmetres, era patrimoni de la humanitat per la UNESCO per ser un conjunt natural i arquitectònic d'especial interés. I parle en passat, perquè ja no ho és. Parlen del tema ací i ací
Els governants de Dresden han tingut l'ocurrència de construir un pont de quatre carrils que creua l'Elba i fa perdre tot el valor excepcional que tenia la vall. No m'he molestat en buscar qui mana a Dresden, o a qui correspon el projecte de la construcció del pont, perquè l'estupidesa no entén de partits ni d'ideologies.
Quan ho he llegit he pensat que esta història era típica de València, jo creia que coses així sols passaven a València, però es veu que no. Així que estaré com a casa!
Una volta informat ja sé que a Dresden li han dit la Florència de l'Elba, i que tots els monuments enderrocats després dels bombardejos han estat reconstruïts fa relativament poc de temps.
Però hi ha una cosa que m'ha cridat realment l'atenció. La vall de l'Elba, a Dresden,que té una llargària de 18 quilòmetres, era patrimoni de la humanitat per la UNESCO per ser un conjunt natural i arquitectònic d'especial interés. I parle en passat, perquè ja no ho és. Parlen del tema ací i ací
Els governants de Dresden han tingut l'ocurrència de construir un pont de quatre carrils que creua l'Elba i fa perdre tot el valor excepcional que tenia la vall. No m'he molestat en buscar qui mana a Dresden, o a qui correspon el projecte de la construcció del pont, perquè l'estupidesa no entén de partits ni d'ideologies.
Quan ho he llegit he pensat que esta història era típica de València, jo creia que coses així sols passaven a València, però es veu que no. Així que estaré com a casa!
martes, 15 de septiembre de 2009
I concurs de monòlegs "festes de la Misericòrdia"
Al meu poble, en les festes feien un concurs de monòlegs. Ho organitzava una falla, i feia falta que s'apuntara gent per a que els donaren la subvenció. El primer premi eren 500 euros, el segon 300 i el tercer 200.
La meua germana que té amics a la falla em va animar per a presentar-me, però quan vaig tindre el monòleg escrit no em vaig veure dalt de l'escenari... jo soc ocurrent, i sé dir coses que facen riure en el moment oportú, però no sabia si anava a fer-ho bé... i el meu germà va eixir al meu rescat i va decidir que ell diria el monòleg.
Vam estar els 3 dies que teniem abans de fer-lo assatjant, marcant els acudits, millorant-los, donant-li rotllo, i el resultat no va poder ser millor.
El monòleg estava ben escrit, el meu germà el va bordar, i el public es va fartar de riure i aplaudir. Així que vam guanyar la nostra semifinal i estem classificats per a la gran final, que es celebra el dia 25 al teatre Payà de Burriana.
Hi ha competència, però vistes les rises del públic en les 3 semifinals, tenim moltes opcions, a més hi ha que fer un monòleg nou, que ja està escrit i em sembla que pot donar encara millor resultat que el primer.
Si algú vol que li envie els monòlegs, sols ha de demanar-me'ls, però clar un monòleg escrit perd molt i hi han moltes parides que parlen de Burriana i no entendreu. També si algú vol vindre a veure la final, les entrades es venen en Suvi's (i algun lloc més que no recorde) a 5 euros, (si algú que no és de Burriana vol vindre li la puc conseguir jo).
I açò volia contar.
La meua germana que té amics a la falla em va animar per a presentar-me, però quan vaig tindre el monòleg escrit no em vaig veure dalt de l'escenari... jo soc ocurrent, i sé dir coses que facen riure en el moment oportú, però no sabia si anava a fer-ho bé... i el meu germà va eixir al meu rescat i va decidir que ell diria el monòleg.
Vam estar els 3 dies que teniem abans de fer-lo assatjant, marcant els acudits, millorant-los, donant-li rotllo, i el resultat no va poder ser millor.
El monòleg estava ben escrit, el meu germà el va bordar, i el public es va fartar de riure i aplaudir. Així que vam guanyar la nostra semifinal i estem classificats per a la gran final, que es celebra el dia 25 al teatre Payà de Burriana.
Hi ha competència, però vistes les rises del públic en les 3 semifinals, tenim moltes opcions, a més hi ha que fer un monòleg nou, que ja està escrit i em sembla que pot donar encara millor resultat que el primer.
Si algú vol que li envie els monòlegs, sols ha de demanar-me'ls, però clar un monòleg escrit perd molt i hi han moltes parides que parlen de Burriana i no entendreu. També si algú vol vindre a veure la final, les entrades es venen en Suvi's (i algun lloc més que no recorde) a 5 euros, (si algú que no és de Burriana vol vindre li la puc conseguir jo).
I açò volia contar.
De com han passat els 35 dies que he estat sense escriure al blog, i de com pense passar els que em queden fins que me'n vaja
Els 35 dies que he passat sense escriure al blog han donat per a molt. He passat temps a la platja, han havut alguns dissabtes bons de xiringuitos, les disfresses de Rafel i les festes del poble.
He escrit monòlegs, he fet projecte, he intentat apendre un poc d'alemà, he renyit amb els de relacions internacionals de la ETSII.
He posat moltes coses en ordre al meu cap, m'he comprat un netbook, m'he canviat les ulleres, m'he fet una analítica completa i un electro...
També encara que no estic en Dresden, m'he dedicat a canviar un poc el disseny del blog, que ja li feia falta.
I ara queden 13 dies, fins que el dia 28 agafe el vol que em porte a una nova aventura, que tinc moltes ganes de viure. En estos dies vull poder despedir-me de tots, pegar-me un parell o tres de bones festes, acabar ( o quasi) el projecte, intentar no enfadar-me més amb els de relacions internacionals de la ETSII, que guanyem el monòleg i preparar bé la maleta per a no oblidar-me res. Ho conseguire?
He escrit monòlegs, he fet projecte, he intentat apendre un poc d'alemà, he renyit amb els de relacions internacionals de la ETSII.
He posat moltes coses en ordre al meu cap, m'he comprat un netbook, m'he canviat les ulleres, m'he fet una analítica completa i un electro...
També encara que no estic en Dresden, m'he dedicat a canviar un poc el disseny del blog, que ja li feia falta.
I ara queden 13 dies, fins que el dia 28 agafe el vol que em porte a una nova aventura, que tinc moltes ganes de viure. En estos dies vull poder despedir-me de tots, pegar-me un parell o tres de bones festes, acabar ( o quasi) el projecte, intentar no enfadar-me més amb els de relacions internacionals de la ETSII, que guanyem el monòleg i preparar bé la maleta per a no oblidar-me res. Ho conseguire?
domingo, 6 de septiembre de 2009
Ah, ¿que se dice ado?
No pises el suelo que han fregao,
es que siempre vas atolondrao,
cada vez menos carne, mas pescao,
corazón de hojalata, ojo morao,
besos de Judas, culo mojao.
¿Donde estabas cuando estabas a mi lao?
En asuntos de amor, cinco raspao
concurso de rots, toro embolao
esquivo, irreverente, maleducao
con ganas de ser un exiliao
con ganas de pegarte un buen bocao.
Ah, ¿que se dice ado?
Pues soy del mismo centro de Bilbado,
un vaso de leche, con Cola-Cado,
Sol, Gran Via, Corrientes, Callado,
Kalispera, Obrigado
Cuando menos te lo esperes,
los ocho días habrán pasado.
es que siempre vas atolondrao,
cada vez menos carne, mas pescao,
corazón de hojalata, ojo morao,
besos de Judas, culo mojao.
¿Donde estabas cuando estabas a mi lao?
En asuntos de amor, cinco raspao
concurso de rots, toro embolao
esquivo, irreverente, maleducao
con ganas de ser un exiliao
con ganas de pegarte un buen bocao.
Ah, ¿que se dice ado?
Pues soy del mismo centro de Bilbado,
un vaso de leche, con Cola-Cado,
Sol, Gran Via, Corrientes, Callado,
Kalispera, Obrigado
Cuando menos te lo esperes,
los ocho días habrán pasado.
lunes, 10 de agosto de 2009
Ens llegim en setembre
Sé que no he pujat totes les entrades que tenia en pròximament, però l'estiu no és per a estar cara a l'ordinador actualitzant el blog. A més el poc temps lliure que em deixen la platja, el padel, els refresquets i els xiringuitos, els he d'aprofitar per a escriure projecte, i estudiar alemà.
Així que aquest blog tornarà amb nou disseny i noves històries quan aquest contador aplegue a zero:
Perquè ara està oficialment de vacances:
Així que aquest blog tornarà amb nou disseny i noves històries quan aquest contador aplegue a zero:
Perquè ara està oficialment de vacances:
Burriana 2009
Aquesta serà l'última entrada abans de les vacanes, que com l'any passat em prendré, ja que durant poc més d'un mes no vaig a actualitzar, si no ocorre res que calga contar d'inmediat.
Ahir quan vaig tancar la porta de ma casa, i a l'altra banda estaven Botella, Cris i Nando, vaig sentir un segon de tristesa, perquè realment eixe gest de tancar la porta, definia molt bé el meu moment actual.
Perquè tots estem d'acord, i Nando posa molt d'interés en recordar-ho, que mai oblidarem els moments viscuts a la universitat, i que aquest grup de gent que mola tant, i que ens divertim tant junts no es dissoldrà fàcilment. Però també és lògic pensar que difícilment d'ací dos anys (l'any que ve segurament no hi haurà Burriana, perquè jo estaré a Dresde), ens juntarem 15 persones com aquest cap de setmana, o 18 com l'any passat.
Però de moment no tenim més que recordar els bons moments, que aquesta 4ª edició de Burriana ens ha deixat, ja que tot i la pluja del disabte a la nit, ningú pot dir que s'ha avorrit a Burriana.
Així hem tingut molta platja, una bona partida de pòker, un menú gastronòmic variadet, i una nit passada per aigua on quasi tots vam agafar un bon pet, i on Ferran, Nando i jo, acompanyats pel meu germà Sergio, per apurar un poc més la festa vam viure una odísea que riu-te tu de Homero.
M'encanta aquest cap de setmana. M'encanta obrir les portes de ma casa als meus amics, i que vinguen a la platja del meu poble, i als meus xiringuitos, i es divertisquen com ho faig jo. No estàvem tots, però els que estàvem vam disfrutar, i encara que aquest cap de setmana quasi em gasten el nom, em fan molt feliç venint al meu poble, i com sempre Burriana (i Botella i Ferran que han vingut a les 4 edicions) mai falla.
Quan tinga alguna foto potser la afegisca a l'entrada, i si no la inmensa majoria dels que em llegiu les podreu veure al facebook.
Ahir quan vaig tancar la porta de ma casa, i a l'altra banda estaven Botella, Cris i Nando, vaig sentir un segon de tristesa, perquè realment eixe gest de tancar la porta, definia molt bé el meu moment actual.
Perquè tots estem d'acord, i Nando posa molt d'interés en recordar-ho, que mai oblidarem els moments viscuts a la universitat, i que aquest grup de gent que mola tant, i que ens divertim tant junts no es dissoldrà fàcilment. Però també és lògic pensar que difícilment d'ací dos anys (l'any que ve segurament no hi haurà Burriana, perquè jo estaré a Dresde), ens juntarem 15 persones com aquest cap de setmana, o 18 com l'any passat.
Però de moment no tenim més que recordar els bons moments, que aquesta 4ª edició de Burriana ens ha deixat, ja que tot i la pluja del disabte a la nit, ningú pot dir que s'ha avorrit a Burriana.
Així hem tingut molta platja, una bona partida de pòker, un menú gastronòmic variadet, i una nit passada per aigua on quasi tots vam agafar un bon pet, i on Ferran, Nando i jo, acompanyats pel meu germà Sergio, per apurar un poc més la festa vam viure una odísea que riu-te tu de Homero.
M'encanta aquest cap de setmana. M'encanta obrir les portes de ma casa als meus amics, i que vinguen a la platja del meu poble, i als meus xiringuitos, i es divertisquen com ho faig jo. No estàvem tots, però els que estàvem vam disfrutar, i encara que aquest cap de setmana quasi em gasten el nom, em fan molt feliç venint al meu poble, i com sempre Burriana (i Botella i Ferran que han vingut a les 4 edicions) mai falla.
Quan tinga alguna foto potser la afegisca a l'entrada, i si no la inmensa majoria dels que em llegiu les podreu veure al facebook.
Saül 2.0
Així com Microsoft ha decidit jubilar el seu sistema operatiu, jo també vaig a canviar el meu, per a passar a ser Saül 2.0
Perquè ara hauré d'afrontar nous reptes, i no sé si el Saül 1.0 estava preparat, he decidit formatejar-me i instal·lar aquesta necessaria actualització.
És sols una actualització, una millora, així que ningú espere canvis espectaculars, i que no es preocupe, les millors aplicacions de Saül 1.0, estaran també a Saül 2.0.
Saül 2.0 seguirà sent tan paiaso com la seua anterior versió, es podrà seguir contant amb ell, per a qualsevol festa, sarao, quedada que es propose, i procurarà comportar-se almenys igual de bé com Saül 1.0 amb la gent que s'ho mereix. Continuarà disposant de les aplicacions "pantalon tobillo show", "anem a esmorzar després d'una nit de festa", "no m'enfade mai per res", "dreta prodigiosa de padel" i "algun dia acabaré la novela".
Per contra s'han eliminat algunes aplicacions inutils, que no feien més que donar problemes, així a la versió 2.0 ja no estaran els programes "m'enamore sempre de qui no toca", "puc aplegar a ser molt pesat", "la mandra sempre m'acompanya" i "sempre conte els secrets" (encara que no està comprovat que aquest últim s'haja pogut eliminar per complet).
A més la nova versió inclou noves aplicacions com "curs accelerat per a oblidar a xicones", "Curs d'alemà en mes i mig", "ganes d'acabar el projecte" i l'esperadíssim "Disfruta d'un any per Europa".
Espere que la nova versió Saül 2.0 no defraude, i us agrade almenys tant com l'anterior, que em demostreu sovint que us mola.
Perquè ara hauré d'afrontar nous reptes, i no sé si el Saül 1.0 estava preparat, he decidit formatejar-me i instal·lar aquesta necessaria actualització.
És sols una actualització, una millora, així que ningú espere canvis espectaculars, i que no es preocupe, les millors aplicacions de Saül 1.0, estaran també a Saül 2.0.
Saül 2.0 seguirà sent tan paiaso com la seua anterior versió, es podrà seguir contant amb ell, per a qualsevol festa, sarao, quedada que es propose, i procurarà comportar-se almenys igual de bé com Saül 1.0 amb la gent que s'ho mereix. Continuarà disposant de les aplicacions "pantalon tobillo show", "anem a esmorzar després d'una nit de festa", "no m'enfade mai per res", "dreta prodigiosa de padel" i "algun dia acabaré la novela".
Per contra s'han eliminat algunes aplicacions inutils, que no feien més que donar problemes, així a la versió 2.0 ja no estaran els programes "m'enamore sempre de qui no toca", "puc aplegar a ser molt pesat", "la mandra sempre m'acompanya" i "sempre conte els secrets" (encara que no està comprovat que aquest últim s'haja pogut eliminar per complet).
A més la nova versió inclou noves aplicacions com "curs accelerat per a oblidar a xicones", "Curs d'alemà en mes i mig", "ganes d'acabar el projecte" i l'esperadíssim "Disfruta d'un any per Europa".
Espere que la nova versió Saül 2.0 no defraude, i us agrade almenys tant com l'anterior, que em demostreu sovint que us mola.
How I met your mother
Últimament sempre que em junte amb gent, acabem comentant moments, parides i capitols sencers d''esta gran serie.
I és que en quant sona esta musiqueta, ja saps que en els següents 20 minuts, no desapareixarà el somriure dels teus llavis, a més és tan addictiva, que mai pots veure un unic capítol.
Ara que ja m'he vist les quatre temporades que té, conte els dies per a que aplegue setembre i comence la cinquena.
Molt recomanable.
I és que en quant sona esta musiqueta, ja saps que en els següents 20 minuts, no desapareixarà el somriure dels teus llavis, a més és tan addictiva, que mai pots veure un unic capítol.
Ara que ja m'he vist les quatre temporades que té, conte els dies per a que aplegue setembre i comence la cinquena.
Molt recomanable.
viernes, 24 de julio de 2009
Me gusta la gente... verla feliz
La nostra visita a Daimús va tindre un poquet de tot.
Dormideta abans de dinar, tallarins, platja, bomba, birra, pizza, mangueraes en boles, reencontres, policies fills de putes, oferteta salvadora d'un relacions, falkata que va passar molt ràpid, pet d'Eva, dormida molt còmoda, platja, paella, futbolcesped, fut-tennis, xilena, viatge llarg amb Eva i per fí aplegada a casa després d'un altre cap de setmana genial.
Destacar dues coses per damunt de tot:
- El retrobament dels quatre fantàstics, del nucli del L-1, que sempre hem estat junts, i un any després ho vam tornar a estar, i es nota que no s'han esgotat les nostres ganes de...jugar.
- I com no, el gran descobriment... Alberto. Un autentic crack, que com et canta una cançó et cuina una paella. Ací un dels seus video-clips, i un document que segur que ens agradarà a qui els coneixem.
Dormideta abans de dinar, tallarins, platja, bomba, birra, pizza, mangueraes en boles, reencontres, policies fills de putes, oferteta salvadora d'un relacions, falkata que va passar molt ràpid, pet d'Eva, dormida molt còmoda, platja, paella, futbolcesped, fut-tennis, xilena, viatge llarg amb Eva i per fí aplegada a casa després d'un altre cap de setmana genial.
Destacar dues coses per damunt de tot:
- El retrobament dels quatre fantàstics, del nucli del L-1, que sempre hem estat junts, i un any després ho vam tornar a estar, i es nota que no s'han esgotat les nostres ganes de...jugar.
- I com no, el gran descobriment... Alberto. Un autentic crack, que com et canta una cançó et cuina una paella. Ací un dels seus video-clips, i un document que segur que ens agradarà a qui els coneixem.
Tinc per a tu (II)
Nota: Has de llegir primer la primera part
Sóc molt innocent.
Perquè jo crec que si vaig escriure açò era per a que ella m'escriguera i em diguera:
-"Ie, que m'havia oblidat de les caixes, demà cap a les 8 em passe i les arreplegue".
Però no, clar que no.
Ahir la vaig veure. Vam estar prenent una cervesa, i com sempre les caixes no van apareixer en la conversa. No cal, jo sé que no les vol.
Però en eixes caixes està tot allò que sóc jo, així que si no vol les caixes és que tampoc em vol a mi.
Sóc molt innocent.
Perquè quan ens vam despedir a la porta de ma casa, encara em vaig quedar mirant, per si és girava, perquè algun iluminat va dir que l'amor era això, quedar-te mirant quant et despedixes.
No cal dir que no es va girar, i una llagrima fina va lliscar pel meu rostre, fins donar-me un gust salat quan va aplegar als meus llavis.
Aleshores vaig pujar a bots les poques escales del meu pis, i vaig anar a l'habitació on guarde les caixes.
I vaig començar a abocar tot per terra, a alliberar tota la ràbia acumulada, i a pegar patades, cops, a tirar tot contra terra...
I em vaig sentir alliberat.
Sóc molt innocent.
Perquè jo crec que si vaig escriure açò era per a que ella m'escriguera i em diguera:
-"Ie, que m'havia oblidat de les caixes, demà cap a les 8 em passe i les arreplegue".
Però no, clar que no.
Ahir la vaig veure. Vam estar prenent una cervesa, i com sempre les caixes no van apareixer en la conversa. No cal, jo sé que no les vol.
Però en eixes caixes està tot allò que sóc jo, així que si no vol les caixes és que tampoc em vol a mi.
Sóc molt innocent.
Perquè quan ens vam despedir a la porta de ma casa, encara em vaig quedar mirant, per si és girava, perquè algun iluminat va dir que l'amor era això, quedar-te mirant quant et despedixes.
No cal dir que no es va girar, i una llagrima fina va lliscar pel meu rostre, fins donar-me un gust salat quan va aplegar als meus llavis.
Aleshores vaig pujar a bots les poques escales del meu pis, i vaig anar a l'habitació on guarde les caixes.
I vaig començar a abocar tot per terra, a alliberar tota la ràbia acumulada, i a pegar patades, cops, a tirar tot contra terra...
I em vaig sentir alliberat.
miércoles, 15 de julio de 2009
Tinc per a tu
Tinc per a tu, arraconades en la meua habitació un grapat de caixes, plenes de coses, més o menys valuoses, coses al cap i a la fi.
Vaig començar amb una coseta, després van omplir una caixa, i després moltes altres. Ara ja em molesten, ocupen molt d'espai.
Ja fa cosa d'un any que les tens ací, i que saps que pots vindre a per elles. No has mostrat el mínim interés.
Sempre t'he excusat, que si estàs molt enfeinada i no tens temps, que sempre vas d'ací cap allà i no tindries un lloc on posar-les, que si...
I la veritat, tu mateixa m'ho has dit, es que no vols les meues coses, que no et fan cap falta.
I jo sé que no són cap meravella, no hi ha dins de les caixes cap luxe, ni cap cosa que et fascine. Però no les has obert, no saps que hi ha al fons, no els has dedicat temps, no has regirat bé, o eixe vull pensar que és el motiu de perquè no les vols.
Però és que eixes coses són per a tu. Jo no puc eixir al balcó i començar a tirar-les al bell mig del carrer.
Altres ho farien, sense importar-los qui les agafava, a qui anaven a parar. A voltes he agafat alguna cosa de les caixes, insignificant i menuda, i li l'he donada a algú altre, i m'he penedit de seguida, eixes caixes són per a tu.
Així, que de moment, fins que no els trobe una utilitat millor, continuaran ahí, ocupant ja quasi mitja habitació, i idiota de mi, hauré de continuar saltant-les cada volta que vullga obrir la finestra per respirar un poc d'aire fresc.
Vaig començar amb una coseta, després van omplir una caixa, i després moltes altres. Ara ja em molesten, ocupen molt d'espai.
Ja fa cosa d'un any que les tens ací, i que saps que pots vindre a per elles. No has mostrat el mínim interés.
Sempre t'he excusat, que si estàs molt enfeinada i no tens temps, que sempre vas d'ací cap allà i no tindries un lloc on posar-les, que si...
I la veritat, tu mateixa m'ho has dit, es que no vols les meues coses, que no et fan cap falta.
I jo sé que no són cap meravella, no hi ha dins de les caixes cap luxe, ni cap cosa que et fascine. Però no les has obert, no saps que hi ha al fons, no els has dedicat temps, no has regirat bé, o eixe vull pensar que és el motiu de perquè no les vols.
Però és que eixes coses són per a tu. Jo no puc eixir al balcó i començar a tirar-les al bell mig del carrer.
Altres ho farien, sense importar-los qui les agafava, a qui anaven a parar. A voltes he agafat alguna cosa de les caixes, insignificant i menuda, i li l'he donada a algú altre, i m'he penedit de seguida, eixes caixes són per a tu.
Així, que de moment, fins que no els trobe una utilitat millor, continuaran ahí, ocupant ja quasi mitja habitació, i idiota de mi, hauré de continuar saltant-les cada volta que vullga obrir la finestra per respirar un poc d'aire fresc.
lunes, 13 de julio de 2009
Premis 20 blogs
El periòdic gratuit "20 minutos" té a la seua web una blogoteca, i a més cada any dòna uns premis als millors blogs d'Espanya.
Jo enguany he inscrit el blog als premis. És una bona forma de que més gent es passe per ací.
Clar, vull que els lectors habituals em voteu. Fer-ho és fàcil, vaig a donar les instruccions a seguir.
-Entres a la web de "20 minutos" i et registres. (Es tarda un minut i no envien després publicitat).
-Després ací al blog, polses el link dels premis, que està a la dreta, on posa dormir i callar.
-Apareixerà la pàgina del meu blog als premis. El votes en la categoria de "versión original" (per a blogs no escrits en castellà). No l'has de votar en la de millor disseny, que em faria vergonya, ja que no és el punt fort del meu blog.
Teniu fins al 17 de setembre.
Gràcies.
Jo enguany he inscrit el blog als premis. És una bona forma de que més gent es passe per ací.
Clar, vull que els lectors habituals em voteu. Fer-ho és fàcil, vaig a donar les instruccions a seguir.
-Entres a la web de "20 minutos" i et registres. (Es tarda un minut i no envien després publicitat).
-Després ací al blog, polses el link dels premis, que està a la dreta, on posa dormir i callar.
-Apareixerà la pàgina del meu blog als premis. El votes en la categoria de "versión original" (per a blogs no escrits en castellà). No l'has de votar en la de millor disseny, que em faria vergonya, ja que no és el punt fort del meu blog.
Teniu fins al 17 de setembre.
Gràcies.
Una raça superior
Ja tenia raó Sabino Arana, fundador del nacionalisme basc, quan deïa que els bascs eren una raça superior... tenia raó almenys pel que fa a les seues dones, les basques.
A mi m'encanten les basques (entenent que ací estan incloses també les navarres i les riojanes).
No hi ha un motiu concret per a açò, però és incontestable que les xiques basques, són les que més m'agraden de la Península.
Tenen un atractiu especial, un aura d'elegància, un tracte menys impostat i més sincer, i solen ser guapes, amb faccions grans; llavis molsuts, ulls enormes, boques grans...
Així que no m'importaria gens que la mare dels meus fills (quantes voltes gaste esta expressió) s'anomenara Saioa,Edurne, Iratxe o Miren.
S'entén així que en Euskadi vullguen la indepèndencia. Els seus polítics hauran pensat que quan un espanyol tinga la sort de casar-se amb una basca, que almenys haja de fer paperassa, no és plan de posar facilitats.
Com a mostra, tres xiques basques Silvia Intxaurrondo, Mamen Mendizábal (que va nàixer a Madrid, però el seu cognom indica el seu origen basc) i Marta Etura.
Hi ha més gent que pensa com jo.
A mi m'encanten les basques (entenent que ací estan incloses també les navarres i les riojanes).
No hi ha un motiu concret per a açò, però és incontestable que les xiques basques, són les que més m'agraden de la Península.
Tenen un atractiu especial, un aura d'elegància, un tracte menys impostat i més sincer, i solen ser guapes, amb faccions grans; llavis molsuts, ulls enormes, boques grans...
Així que no m'importaria gens que la mare dels meus fills (quantes voltes gaste esta expressió) s'anomenara Saioa,Edurne, Iratxe o Miren.
S'entén així que en Euskadi vullguen la indepèndencia. Els seus polítics hauran pensat que quan un espanyol tinga la sort de casar-se amb una basca, que almenys haja de fer paperassa, no és plan de posar facilitats.
Com a mostra, tres xiques basques Silvia Intxaurrondo, Mamen Mendizábal (que va nàixer a Madrid, però el seu cognom indica el seu origen basc) i Marta Etura.
Hi ha més gent que pensa com jo.
miércoles, 8 de julio de 2009
Blogteràpia
Si jo fòra ric, hui aniria a un terapeuta (en realitat no aniria, crec que és una manera absurda de tirar els diners), seuria en un silló d’eixos allargats i d’eskai (com collons s’escriu eskai?) que ténen i li contaria els meus problemes.
No sóc ric, però tinc un blog, així que hui em farà teràpia.
Ahir no va ser un bon dia.
Vaig rebre un mail confirmant-me, que en Dresde no me van a pagar ni un duro (sols el viatge) i que haure de viure (malviure) amb els 440 € de la beca. La idea no els ha fet cap gràcia als meus pares, ni a mi, i estic molt marejat.
Si vaig, tinc clar que no vaig a estalviar ni un cèntim durant un any, i que haure de viure contant cada euro que em gaste. Si no vaig, estic al punt de partida on estava fa dos mesos (en la negativa de moltes empreses, damunt), i això es prou frustrant.
El meu projecte no avança. He aplegat a un punt, que no sé molt bé cap a on tirar, els meus directors passen de mi, i a més les ganes de treballar no abunden, amb estes calors. Este problema tampoc em preocupa tant, i espere il•luminar-me la setmana que vé.
A més a la feina, esta morint-se la mare del meu cap, i jo, es veu que no he aprés res durant aquest any, perquè no sé molt bé com tractar-lo. A més si ja tenia poc de temps per a mi, ara ja no en té gens, cosa normal per altra banda.
A més ahir feia molta humitat, i això és fatal per a la meua alergia, així que va estar tot el dia plorant-me l’ull i picant-me el nas.
I per acabar-ho d’adobar, mire l’agenda del mòbil, per a trobar algú a qui cridar o enviar un sms per a contar-li les meues penes, i no trobe ningú. A qui sempre li enviava eixos sms, ara no tinc ni putes ganes, encara que això es un altra tema (per altra banda, molt parlat en este blog) . I a la resta… és que tampoc sóc jo molt de contar els meus problemes (si a estes xorraes se’ls pot dir problema, hi ha gent que té problemes de veritat, i es podia sentir ofesa). Cadascú té els seus, així que ho escric ací, que si entres és perquè tu vols, i ho compartisc amb algú.
I açò és tot senyor terapeuta. M’acabe d’estalviar 60 euros mínim.
No sóc ric, però tinc un blog, així que hui em farà teràpia.
Ahir no va ser un bon dia.
Vaig rebre un mail confirmant-me, que en Dresde no me van a pagar ni un duro (sols el viatge) i que haure de viure (malviure) amb els 440 € de la beca. La idea no els ha fet cap gràcia als meus pares, ni a mi, i estic molt marejat.
Si vaig, tinc clar que no vaig a estalviar ni un cèntim durant un any, i que haure de viure contant cada euro que em gaste. Si no vaig, estic al punt de partida on estava fa dos mesos (en la negativa de moltes empreses, damunt), i això es prou frustrant.
El meu projecte no avança. He aplegat a un punt, que no sé molt bé cap a on tirar, els meus directors passen de mi, i a més les ganes de treballar no abunden, amb estes calors. Este problema tampoc em preocupa tant, i espere il•luminar-me la setmana que vé.
A més a la feina, esta morint-se la mare del meu cap, i jo, es veu que no he aprés res durant aquest any, perquè no sé molt bé com tractar-lo. A més si ja tenia poc de temps per a mi, ara ja no en té gens, cosa normal per altra banda.
A més ahir feia molta humitat, i això és fatal per a la meua alergia, així que va estar tot el dia plorant-me l’ull i picant-me el nas.
I per acabar-ho d’adobar, mire l’agenda del mòbil, per a trobar algú a qui cridar o enviar un sms per a contar-li les meues penes, i no trobe ningú. A qui sempre li enviava eixos sms, ara no tinc ni putes ganes, encara que això es un altra tema (per altra banda, molt parlat en este blog) . I a la resta… és que tampoc sóc jo molt de contar els meus problemes (si a estes xorraes se’ls pot dir problema, hi ha gent que té problemes de veritat, i es podia sentir ofesa). Cadascú té els seus, així que ho escric ací, que si entres és perquè tu vols, i ho compartisc amb algú.
I açò és tot senyor terapeuta. M’acabe d’estalviar 60 euros mínim.
sábado, 4 de julio de 2009
De com vaig coneixer a Nacho Duato
Va ser anit.
No pensava eixir, però Julian em va liar per anar a una reinaguració d'un garito, on vaig sopar de gorra, i com quasi sempre vaig acabar bufant-me.
Ens vam trobar amb més amics/gues de Julian i David.
Després Radio City, el bar del moro, la flaca, i ja bufat del tot a punt de marxar cap a casa ens trobem a un personatge.
Estrafolari, vestit amb una camisa morada, amb sols un botó cordat, es va posar de seguida a parlar amb nosaltres, que si li podiem deixar una bici, que si com se va a Venial, que quina xica més guapa...
Estava molt bufat (sent amables amb ell), i molt gai, va acabar pujant-se en un cotxe de desconeguts, i ja li vam perdre la pista.
Jo no el vaig coneixer, ho va dir després Elena, i tenia raó. Era ell, i em va caure de puta mare, que rises amb ell...
Deia que hui havia d'arreplegar un premi, i que no sabria que dir al discurs, perquè tampoc suportava al govern del consell.
Era cert això del premi.
http://www.elmundo.es/elmundo/2009/07/04/valencia/1246734972.html
4 histories que expliquen bé el nostre viatge per terres alemanyes.
1 - On estaves tu quan va morir Michael Jackson?
Segur que d'ací uns anys, quan ens fem esta pregunta a mi mai se m'oblida que estava a Berlin.
Quan em vaig enterar estava al club 25. Un local a l'aire lliure, al costat del riu, que ens va agradar a tots molt.
Per a ser més exactes, em vaig enterar mentre pixava. Un alemà gran, i borratxo m'ho va dir i jo no me'l creia.
Creia que em prenia el pel. Em contava que un amic seu, era superfan i estava molt afectat, jo pensava que era tot una broma.
Però clar, ja em va fer dubtar... ho vaig contar a les meues companyes de viatge, i el primer que vam fer quan vam aplegar a casa, va ser mirar-ho per Internet (jo realment no, venia pixant-me) i mentre pixava, vaig sentir el crit. Òstia, que era de veres!!!
Així que quan va morir Michael Jackson jo estava en Berlin, i em vaig enterar mentre pixava.
2. ¿Quién es el más guapo? Saül!!!
Esta història està dedicada a Fatima, una amfitriona genial. Ella sols és amiga meua, per a donar enveja a altres companys de la carrera :-), però la veritat és que disimula bé, i pareix que siga amiga de veritat. No s'enfada quan em clave amb la seua estatura, sempre es gira quan li toque el muscle (per a no fer-me quedar malament), i a més d'estes tontaes, ens ha fet sentir com a casa.
M'encanta parlar en Fatima quan vaig bufat, de coses supertranscendentals, que al dia següent resulta que no tenien cap transcendència.
A més Fati, es super seguidora d'este blog, i de totes les meues tonteries en general. Conguera a saco, em va ensenyar una cançó que comença com el títol d'esta història, i que ella s'encarregarà als comentaris d'explicar com acaba.
És també una història de les nostres nits a Berlin, totes diferents, i totes genials.
Si en Brussel·les va ser l'absenta, ací el descobriment ha estat el "Jargemeister" (o similar), que feia que passaren coses rares: que algú potara al S-bahn, que Eva i jo ballarem Dirty Dancing i ens ferem fotos compromeses, que jo conquistara als dos amors de Leandre a Berlin, que despertarem a Andrea...
3 - Berlin, la millor ciutat que mai he visitat.
He disfrutat més que la primera volta de Berlin. Fer el freetour va ajudar, és una gran opció, i recomane a tot el món que visite una ciutat que el faça. Així vaig apendre moltes coses de Berlin, que van fer que la ciutat em fascinara encara més.
Que ara et donaren auriculars quan puges a la cupula del Reichstag, també ha fet que la visita s'aprofite molt més.
A més, la nostra visita va coincidir amb la festa del "orgullo" gai, i em va molar veure l'ambientillo, una festorra genial.
I després estan les coses que sols poden passar a Berlin.
Que un tio, amb una bici, un portàtil i un altaveu siga capaç de congregar a 1000 persones en un karaoke, que les pizzes valguen a 2 euros, que d'un plat de postre mengem cinc i en sobre la meitat, que pugues tirar-te al riu sense eixir del local on estas de festa, que els gosos pugen al metro, que el seu alcalde siga gai, que hi haga un bosc més gran que Alcàntera al centre de la ciutat... són coses que fan a Berlin única.
4 - L'amistat en un viatge en cotxe.
Botella i Cris són molt amics meus, i jo sóc molt amic d'Aurora, i encara que puguera pareixer una locura, vam fer 500 kilòmetres en un dia, en un cotxe alquilat, per entregar un paquet de café, en Hannover, on sols vam estar tres hores.
L'amistat és així, explica coses, que no s'entendrien de cap altra manera.
Cadascú fa allò que ha de fer, que creu que ha de fer, i que li apetix fer.
I la veritat és que vam passar un bon dia, jugant a Password al cotxe, dinant eixe super Kebab, retrobant-nos amb Salut, i amb Silvia l'amiga de Cris, visitant l'esglèsia, l'ajuntament i les casetes i fent-nos un gelaet en la Geovani va ser un dia complet.
I a més el cotxe ens va servir per anar a l'aeroport al dia següent, permetent-nos dormir mitja horeta més. (ens vam alçar 4:15 en lloc de 3:45) vaja consol.
Espere que les ames de les cameres pugen les fotos al Facebook, sense censura, perquè hi ha fotos mooooolt bones. En resum, un viatge genial.
Segur que d'ací uns anys, quan ens fem esta pregunta a mi mai se m'oblida que estava a Berlin.
Quan em vaig enterar estava al club 25. Un local a l'aire lliure, al costat del riu, que ens va agradar a tots molt.
Per a ser més exactes, em vaig enterar mentre pixava. Un alemà gran, i borratxo m'ho va dir i jo no me'l creia.
Creia que em prenia el pel. Em contava que un amic seu, era superfan i estava molt afectat, jo pensava que era tot una broma.
Però clar, ja em va fer dubtar... ho vaig contar a les meues companyes de viatge, i el primer que vam fer quan vam aplegar a casa, va ser mirar-ho per Internet (jo realment no, venia pixant-me) i mentre pixava, vaig sentir el crit. Òstia, que era de veres!!!
Així que quan va morir Michael Jackson jo estava en Berlin, i em vaig enterar mentre pixava.
2. ¿Quién es el más guapo? Saül!!!
Esta història està dedicada a Fatima, una amfitriona genial. Ella sols és amiga meua, per a donar enveja a altres companys de la carrera :-), però la veritat és que disimula bé, i pareix que siga amiga de veritat. No s'enfada quan em clave amb la seua estatura, sempre es gira quan li toque el muscle (per a no fer-me quedar malament), i a més d'estes tontaes, ens ha fet sentir com a casa.
M'encanta parlar en Fatima quan vaig bufat, de coses supertranscendentals, que al dia següent resulta que no tenien cap transcendència.
A més Fati, es super seguidora d'este blog, i de totes les meues tonteries en general. Conguera a saco, em va ensenyar una cançó que comença com el títol d'esta història, i que ella s'encarregarà als comentaris d'explicar com acaba.
És també una història de les nostres nits a Berlin, totes diferents, i totes genials.
Si en Brussel·les va ser l'absenta, ací el descobriment ha estat el "Jargemeister" (o similar), que feia que passaren coses rares: que algú potara al S-bahn, que Eva i jo ballarem Dirty Dancing i ens ferem fotos compromeses, que jo conquistara als dos amors de Leandre a Berlin, que despertarem a Andrea...
3 - Berlin, la millor ciutat que mai he visitat.
He disfrutat més que la primera volta de Berlin. Fer el freetour va ajudar, és una gran opció, i recomane a tot el món que visite una ciutat que el faça. Així vaig apendre moltes coses de Berlin, que van fer que la ciutat em fascinara encara més.
Que ara et donaren auriculars quan puges a la cupula del Reichstag, també ha fet que la visita s'aprofite molt més.
A més, la nostra visita va coincidir amb la festa del "orgullo" gai, i em va molar veure l'ambientillo, una festorra genial.
I després estan les coses que sols poden passar a Berlin.
Que un tio, amb una bici, un portàtil i un altaveu siga capaç de congregar a 1000 persones en un karaoke, que les pizzes valguen a 2 euros, que d'un plat de postre mengem cinc i en sobre la meitat, que pugues tirar-te al riu sense eixir del local on estas de festa, que els gosos pugen al metro, que el seu alcalde siga gai, que hi haga un bosc més gran que Alcàntera al centre de la ciutat... són coses que fan a Berlin única.
4 - L'amistat en un viatge en cotxe.
Botella i Cris són molt amics meus, i jo sóc molt amic d'Aurora, i encara que puguera pareixer una locura, vam fer 500 kilòmetres en un dia, en un cotxe alquilat, per entregar un paquet de café, en Hannover, on sols vam estar tres hores.
L'amistat és així, explica coses, que no s'entendrien de cap altra manera.
Cadascú fa allò que ha de fer, que creu que ha de fer, i que li apetix fer.
I la veritat és que vam passar un bon dia, jugant a Password al cotxe, dinant eixe super Kebab, retrobant-nos amb Salut, i amb Silvia l'amiga de Cris, visitant l'esglèsia, l'ajuntament i les casetes i fent-nos un gelaet en la Geovani va ser un dia complet.
I a més el cotxe ens va servir per anar a l'aeroport al dia següent, permetent-nos dormir mitja horeta més. (ens vam alçar 4:15 en lloc de 3:45) vaja consol.
Espere que les ames de les cameres pugen les fotos al Facebook, sense censura, perquè hi ha fotos mooooolt bones. En resum, un viatge genial.
domingo, 21 de junio de 2009
Nosaltres els valencians (IV)
Hui vull ensenyar-vos la nostra fauna autòctona:
Les mascotes nocturnes que més abunden a València.
I si fas un passeig, pots veure molts cocodrilos.
Entrada típica de poca inspiració.
El cap de setmana que vé a donar-ho tot en Berlin i Hannover, i després moltes festes, molta platja... molt de "verano azul" segur.
Les mascotes nocturnes que més abunden a València.
I si fas un passeig, pots veure molts cocodrilos.
Entrada típica de poca inspiració.
El cap de setmana que vé a donar-ho tot en Berlin i Hannover, i després moltes festes, molta platja... molt de "verano azul" segur.
sábado, 6 de junio de 2009
Final de curs
Per quart any consecutiu he donat classes d'escacs en col·legis. M'agrada, m'agrada molt, i amb el curset que faig ara en un centre juvenil dilluns i divendres sé que haurà de ser el final, i que serà una bona senyal si l'any que vé ja no faig classes.
En estos quatre anys han passat per les meues classes molts xiquets, alguns inoblidables, com Nacho Bisbal (era el seu cognom, no és pel cantant), Jorge Luís, Diego León, Irene, Esperanza, Guillem...
Estos anys han deixat moltes anècdotes, vaig a contar-ne algunes:
- Al col·legi Mª Auxiliadora es queda tota la classe a escacs, que és complementaria. Com són tants, a les classes dels menuts, anem dos monitors. La meua companya portava mitja hora explicant l'enroc, i quan per fí va acabar, va preguntar:
- Alguien tiene alguna pregunta?
I el irrepetible Nacho Bisbal, va dir:
- Tus uñas son postizas?
Impossible aguantar-se el riure.
Et dones conter que pots fer alguna cosa per eixos xiquets, quan vas a col·legis com el Fausto Martínez, una espècie d'ONU, on l'any passat tenia xiquets d'11 nacionalitats diferents. Allí vé a classe també Esperanza, una gitaneta que no alçava un pam de terra (2on de primaria), que el primer dia quan li vaig dir:
-¿Te quieres callar?
-No, yo no me quiero callar, ¿te quieres callar tu?
Va ser el principi d'una difícil relació que va acabar plena de rises, i de bon rotllo.
Al Fausto van també Wilfred i Edwin, dos xiquets nigerians, de primer i tercer de primaria, que tornen a casa sols en autobús, (jo que tenia sols que creuar un carrer per anar a escola, i ma mare em va acompanyar fins a saber quan). Almenys els divendres no anaven sols, ja que pujaven en mi a l'autobús, i els entretenia, i ells m'entretenien a mi.
Estos són els meus campeons d'enguany, el dia de l'entrega de trofeus (falten els dels dijous, de l'alemà, que com són pijos, entreguen les copes un dia especial).. Dilluns, dimarts i dimecres són del Don Bosco, i divendres, C.P. Angelina Carnicer
Dilluns:
D'esquerra a dreta: Javi, Marc, Pau, Ximo, Miquel, Jose Ramon, Pablo, Javi Lucas, Alex, Joaquín y Lia.
Dimarts:
Dalt: Lucho, Fernando i Adrian.
Baix: Javi, David, Nacho, Paquito (el meu preferit d'enguany) i Rebeca.
El primer dia de classe encara no tenia les llistes, i vaig preguntar nom, cognom i curs. Quan li va tocar a Paquito, em va dir "Paquito Gómez", jo vaig riure i li vaig preguntar: ¿pero apunto Paquito?, tu apunta lo que quieras, yo me llamo Paquito. És total.
Dimecres:
Victor Santos, Angel, Victor Regal, Agustín, Laura, Vicente i Rebeca, amb el seu monitor.
I divendres:
Es porten pitjor, però molen més:
Bryan, Ruben i Mario (bessons, els distingueix pel color de les ulleres, Ruben rojes, Mario blaves, com se les canvien em fan boig), Dima, Alex, Adrián, Maria, Sheila i Irene, ah i Guillem baix de la camiseta.
Hi ha moltes coses que no sé. Hi ha una que si, que vull ser pare i que seré un bon pare. Que al meu fill/a li dedicaré molt de temps, li ensenyaré moltes xorraes, i el faré feliç, perquè el faré riure.
A voltes, quan em sente davant d'algun xiquet/a al metro, comence les hostilitats traent-li la llengua. Hi ha que miren cap a un altre costat, que m'ignoren. Hi ha altres que s'enganxen, a voltes en estos baixe del metro, i encara ens estem fent carasses per la finestra...
Contant-vos coses de mi... fins la pròxima
En estos quatre anys han passat per les meues classes molts xiquets, alguns inoblidables, com Nacho Bisbal (era el seu cognom, no és pel cantant), Jorge Luís, Diego León, Irene, Esperanza, Guillem...
Estos anys han deixat moltes anècdotes, vaig a contar-ne algunes:
- Al col·legi Mª Auxiliadora es queda tota la classe a escacs, que és complementaria. Com són tants, a les classes dels menuts, anem dos monitors. La meua companya portava mitja hora explicant l'enroc, i quan per fí va acabar, va preguntar:
- Alguien tiene alguna pregunta?
I el irrepetible Nacho Bisbal, va dir:
- Tus uñas son postizas?
Impossible aguantar-se el riure.
Et dones conter que pots fer alguna cosa per eixos xiquets, quan vas a col·legis com el Fausto Martínez, una espècie d'ONU, on l'any passat tenia xiquets d'11 nacionalitats diferents. Allí vé a classe també Esperanza, una gitaneta que no alçava un pam de terra (2on de primaria), que el primer dia quan li vaig dir:
-¿Te quieres callar?
-No, yo no me quiero callar, ¿te quieres callar tu?
Va ser el principi d'una difícil relació que va acabar plena de rises, i de bon rotllo.
Al Fausto van també Wilfred i Edwin, dos xiquets nigerians, de primer i tercer de primaria, que tornen a casa sols en autobús, (jo que tenia sols que creuar un carrer per anar a escola, i ma mare em va acompanyar fins a saber quan). Almenys els divendres no anaven sols, ja que pujaven en mi a l'autobús, i els entretenia, i ells m'entretenien a mi.
Estos són els meus campeons d'enguany, el dia de l'entrega de trofeus (falten els dels dijous, de l'alemà, que com són pijos, entreguen les copes un dia especial).. Dilluns, dimarts i dimecres són del Don Bosco, i divendres, C.P. Angelina Carnicer
Dilluns:
D'esquerra a dreta: Javi, Marc, Pau, Ximo, Miquel, Jose Ramon, Pablo, Javi Lucas, Alex, Joaquín y Lia.
Dimarts:
Dalt: Lucho, Fernando i Adrian.
Baix: Javi, David, Nacho, Paquito (el meu preferit d'enguany) i Rebeca.
El primer dia de classe encara no tenia les llistes, i vaig preguntar nom, cognom i curs. Quan li va tocar a Paquito, em va dir "Paquito Gómez", jo vaig riure i li vaig preguntar: ¿pero apunto Paquito?, tu apunta lo que quieras, yo me llamo Paquito. És total.
Dimecres:
Victor Santos, Angel, Victor Regal, Agustín, Laura, Vicente i Rebeca, amb el seu monitor.
I divendres:
Es porten pitjor, però molen més:
Bryan, Ruben i Mario (bessons, els distingueix pel color de les ulleres, Ruben rojes, Mario blaves, com se les canvien em fan boig), Dima, Alex, Adrián, Maria, Sheila i Irene, ah i Guillem baix de la camiseta.
Hi ha moltes coses que no sé. Hi ha una que si, que vull ser pare i que seré un bon pare. Que al meu fill/a li dedicaré molt de temps, li ensenyaré moltes xorraes, i el faré feliç, perquè el faré riure.
A voltes, quan em sente davant d'algun xiquet/a al metro, comence les hostilitats traent-li la llengua. Hi ha que miren cap a un altre costat, que m'ignoren. Hi ha altres que s'enganxen, a voltes en estos baixe del metro, i encara ens estem fent carasses per la finestra...
Contant-vos coses de mi... fins la pròxima
El retratito
A l'espera que acabe la segon divisió i de l'invent este de "La Copa Confederaciones" (bacalá), s'ha acabat la temporada futbolística.
El Barça ho ha guanyat tot, i la veritat és que ha estat un gust veure-los jugar. Enhorabona als culés. Si el Barça ho guanya tot, està clar que això es dolent per al Madrid, i a més el Vila-real no ha entrat en Champions, o siga que no es pot dir que estiga molt content del final de temporada. Almenys s'ha salvat l'Sporting.
Si hi ha una cosa que no canvia és la meua devoció per Carrusel Deportivo, que comença els disabtes en esta cançó (que m'encanta):
I després va una hora sencera de tontaes, on es dediquen a fer el paiaso, a dir animalades. Enguany ha estat molt animada esta primera hora, amb l'entrada de Mayte Zúñiga la dona de Maldini en Supervivientes, amb els acudits de Gallego de "se abre el telón", i amb el bon humor que sempre regna a l'estudi:
I després tot el disabte i el diumenge per la vesprà, un estil únic, particular, divertit de fer ràdio, de fer publicitat, amb nadales i històriques retransmissions de la Superbowl incloses. I allò qe més em cabreja és que ells cobren per passar-se-ho tant bé com jo. Amb parides, que ja tots els seguidors sabem de memòria, i no ens cansem d'escoltar-les:
I per acabar-ho d'adobar te canten "El retratito".
El Barça ho ha guanyat tot, i la veritat és que ha estat un gust veure-los jugar. Enhorabona als culés. Si el Barça ho guanya tot, està clar que això es dolent per al Madrid, i a més el Vila-real no ha entrat en Champions, o siga que no es pot dir que estiga molt content del final de temporada. Almenys s'ha salvat l'Sporting.
Si hi ha una cosa que no canvia és la meua devoció per Carrusel Deportivo, que comença els disabtes en esta cançó (que m'encanta):
I després va una hora sencera de tontaes, on es dediquen a fer el paiaso, a dir animalades. Enguany ha estat molt animada esta primera hora, amb l'entrada de Mayte Zúñiga la dona de Maldini en Supervivientes, amb els acudits de Gallego de "se abre el telón", i amb el bon humor que sempre regna a l'estudi:
I després tot el disabte i el diumenge per la vesprà, un estil únic, particular, divertit de fer ràdio, de fer publicitat, amb nadales i històriques retransmissions de la Superbowl incloses. I allò qe més em cabreja és que ells cobren per passar-se-ho tant bé com jo. Amb parides, que ja tots els seguidors sabem de memòria, i no ens cansem d'escoltar-les:
I per acabar-ho d'adobar te canten "El retratito".
sábado, 30 de mayo de 2009
De pirates i sirenes.
Des de'l nombrament de la nova ministra de cultura, Angeles González-Sinde, (la seua pel·lícula "La suerte dormida" és molt bona) es ve parlant molt del tema de la pirateria. La cosa de moment no ha canviat molt, ni crec que canvie mai.
Jo baixe moltes pel·lícules i molta música d'internet, de programes p2p i també de descarrega directa. I no estic traint a ningú.
L'any passat, el 2008, sols vaig anar una volta al cinema, a vore Batman Returns, enguany segurament aniré la setmana que vé a veure la peli de "Los hombres que no amaban a las mujeres", i ja hauré empatat.
Això si, l'any passat no veia més pel·lícules, i enguany amb la connexió a tope, i el meu flamant disc dur multimedia les veig totes. Però em deixaré al cinema els mateixos diners, molt pocs, perquè considere que és molt car, i dòna un servici dolent, per posar un exemple, si et pixes (a mi sempre m'entra pixera en els pitjors moments) et perds un tros de peli.
I després està la música. Fa temps que no en compre, però més que res, perquè no escolte mai CD's, sempre escolte música al mp4. Vull aprofundir en el tema de la descarrega legal, però de moment encara sóc molt pobre...
Ací deixe un video d'una entrevista a Luís Ramiro, i un fragment d'una entrevista a Bebe, que parlen del tema:
¿A ti te molestará que se descarguen ilegalmente tu disco?
Bebe. ¿Qué voy a hacer yo? Claro que no, tío. ¿Voy a ir detrás de alguien? Que cada uno haga lo que quiera. Si yo estuviera en otra situación seguro que también lo tendría que hacer. A ver, la música es un medio de expresión, y el que tenga conciencia estaría bien que intentara que se equilibraran las cosas: que unas veces se compre disquitos, otras veces se los baje...
I ja que estem puix recomane escoltar a Luís Ramiro, el de l'entrevista. Va estar la setmana passada en València i no vaig anar a veure-lo. Julian que és el dels cantautors, treballava, i encara que podia haver demanat a algú que m'acompanyara, això té prou de perill; un dia et pots vore en un concert de La Quinta Estación o de Amaia Montero... Però és el cantautor que més m'ha agradat dels últims temps, ho fa fàcil i bonic.
Us deixe una cançó, de sirenes.
Ah! dir que Bebe torna que en la seua pàgina us podeu descarregar el single, i que el disc ix el 30 de juny. Potser me'l compre.
Jo baixe moltes pel·lícules i molta música d'internet, de programes p2p i també de descarrega directa. I no estic traint a ningú.
L'any passat, el 2008, sols vaig anar una volta al cinema, a vore Batman Returns, enguany segurament aniré la setmana que vé a veure la peli de "Los hombres que no amaban a las mujeres", i ja hauré empatat.
Això si, l'any passat no veia més pel·lícules, i enguany amb la connexió a tope, i el meu flamant disc dur multimedia les veig totes. Però em deixaré al cinema els mateixos diners, molt pocs, perquè considere que és molt car, i dòna un servici dolent, per posar un exemple, si et pixes (a mi sempre m'entra pixera en els pitjors moments) et perds un tros de peli.
I després està la música. Fa temps que no en compre, però més que res, perquè no escolte mai CD's, sempre escolte música al mp4. Vull aprofundir en el tema de la descarrega legal, però de moment encara sóc molt pobre...
Ací deixe un video d'una entrevista a Luís Ramiro, i un fragment d'una entrevista a Bebe, que parlen del tema:
¿A ti te molestará que se descarguen ilegalmente tu disco?
Bebe. ¿Qué voy a hacer yo? Claro que no, tío. ¿Voy a ir detrás de alguien? Que cada uno haga lo que quiera. Si yo estuviera en otra situación seguro que también lo tendría que hacer. A ver, la música es un medio de expresión, y el que tenga conciencia estaría bien que intentara que se equilibraran las cosas: que unas veces se compre disquitos, otras veces se los baje...
I ja que estem puix recomane escoltar a Luís Ramiro, el de l'entrevista. Va estar la setmana passada en València i no vaig anar a veure-lo. Julian que és el dels cantautors, treballava, i encara que podia haver demanat a algú que m'acompanyara, això té prou de perill; un dia et pots vore en un concert de La Quinta Estación o de Amaia Montero... Però és el cantautor que més m'ha agradat dels últims temps, ho fa fàcil i bonic.
Us deixe una cançó, de sirenes.
Ah! dir que Bebe torna que en la seua pàgina us podeu descarregar el single, i que el disc ix el 30 de juny. Potser me'l compre.
sábado, 23 de mayo de 2009
El fruto de tu vientre
M'he acabat esta setmana un llibre. "El consuelo" d'Anna Gavalda.
Aquest llibre, que m'ha agradat molt, té dues coses particulars.
La primera, és que és capaç d'emocionar. Tant, que un dia, al tren vaig haver de parar de llegir, perquè estava a punt de plorar, i passava de plorar al tren... sensible que és un.
La segon cosa particular és el narrador. El narrador interactua amb el protagonista, pegant-li a voltes unes bronques impresionants.I també l'autor reflexiona a mig llibre sobre que convé o no escriure. La veritat és que al principi es fa un poc extrany de llegir, però després t'acostumes.
Deixe un fragment:
Charles se había puesto como loco porque Mathilde empezaba a enseñar el vientre.
"!Calcomanías, tatuajes, piercings, todo lo que quieras!", gritaba "¡incluso plumas en el culo si te da la gana! pero tu vientre, no, Mathilde. Tu vientre no..." Por las mañanas, antes de salir para el colegio la obligaba a levantar los brazos y la mandaba de vuelta a su habitación si la camiseta se le subía por encima del ombligo.
Habían seguido semanas enteras de enfuruñamiento, pero Charles no había cedido. Era la primera vez que le oponía resistencia. La primera vez que asumía su papel de padre obsesionado.
Pero su vientre no. No.
"El vientre de una mujer es lo mas misteriosos que hay en el mundo, lo más conmovedor, lo más sexual incluso, para hablar como en esas revistas tontas que léeis tu y tus amigas", la sermoneaba ante la mirada atenta, condescendiente de Laurence. "Y..No...Escóndelo, No les dejes que te roben eso...No estoy jugando a ponerme en plan padre que da lecciones de moral, ni te estoy hablando de decencia Mathilde...Te hablo de amor. Un montón de tíos tratarán de adivinar el tamaño de tu culo, o la forma de tus pechos, y no hay que reprocharselo, pero tu vientre resérvalo para el hombre al que ames, me..¿me comprendes?
[..]
A su alrededor[..] tres chicas reían, comparando el volumen de sus respectivas compras.
Se les veía el vientre a las tres.
Aquest llibre, que m'ha agradat molt, té dues coses particulars.
La primera, és que és capaç d'emocionar. Tant, que un dia, al tren vaig haver de parar de llegir, perquè estava a punt de plorar, i passava de plorar al tren... sensible que és un.
La segon cosa particular és el narrador. El narrador interactua amb el protagonista, pegant-li a voltes unes bronques impresionants.I també l'autor reflexiona a mig llibre sobre que convé o no escriure. La veritat és que al principi es fa un poc extrany de llegir, però després t'acostumes.
Deixe un fragment:
Charles se había puesto como loco porque Mathilde empezaba a enseñar el vientre.
"!Calcomanías, tatuajes, piercings, todo lo que quieras!", gritaba "¡incluso plumas en el culo si te da la gana! pero tu vientre, no, Mathilde. Tu vientre no..." Por las mañanas, antes de salir para el colegio la obligaba a levantar los brazos y la mandaba de vuelta a su habitación si la camiseta se le subía por encima del ombligo.
Habían seguido semanas enteras de enfuruñamiento, pero Charles no había cedido. Era la primera vez que le oponía resistencia. La primera vez que asumía su papel de padre obsesionado.
Pero su vientre no. No.
"El vientre de una mujer es lo mas misteriosos que hay en el mundo, lo más conmovedor, lo más sexual incluso, para hablar como en esas revistas tontas que léeis tu y tus amigas", la sermoneaba ante la mirada atenta, condescendiente de Laurence. "Y..No...Escóndelo, No les dejes que te roben eso...No estoy jugando a ponerme en plan padre que da lecciones de moral, ni te estoy hablando de decencia Mathilde...Te hablo de amor. Un montón de tíos tratarán de adivinar el tamaño de tu culo, o la forma de tus pechos, y no hay que reprocharselo, pero tu vientre resérvalo para el hombre al que ames, me..¿me comprendes?
[..]
A su alrededor[..] tres chicas reían, comparando el volumen de sus respectivas compras.
Se les veía el vientre a las tres.
Nosaltres, els valencians (III)
La veritat és que són un bon trio protagonista per a un sainet:
El bigotes
El curita
I el sastre
Però clar, quan te n'adones que no és cap sainet, no pots fer més que sentir vergonya.
El bigotes
El curita
I el sastre
Però clar, quan te n'adones que no és cap sainet, no pots fer més que sentir vergonya.
Benedetti in memoriam
Cada paraula que jo escriga, seria com deixar menys lloc per als seus poemes, per a la seua herència. A més, les paraules ja les ha escrit, i molt bé, Julian
lunes, 18 de mayo de 2009
Introspecció
Açò és una cosa que he vist en molts blogs. Té altres noms, com Facts about me, o meme, i consisteix simplement en parlar d’u mateix, de contar coses, que potser els lectors no saben.
Supose que serveix també per a coneixer-se millor.
Com sempre ací, l’estil serà un poc caòtic i inconnex.
1. La gent em pregunta. No sé si faig cara de saber les coses, o tinc pinta de ser inofensiu (que no els vaig a traure un ganivet quan em pregunten, vaja), però la gent em pregunta molt pel carrer; este autobús passa per Xirivella?, per anar a rectorat?, sabe dónde está la calle Pobla de Farnals?
2. Sempre he pensat que Núria Roca és la xica (dona) perfecta per a presentar-la com a parella en qualsevol ocasió. Per exemple, si després de déu anys es fa un sopar d’antics companys de la universitat i apareixes amb Núria Roca del bras, ningú trobarà un sol motiu per a criticar-la. Guapa, atractiva, simpàtica, agradable, intel•ligent. Allò únic que podia moure a la gent a criticar a Núria Roca es l’enveja. Si la portes per primera volta a dinar paella a casa, encara que ta mare estiguera tot el dinar buscant motius per a dir-te que no et convé, no els trobaria.
3. M’agraden els noms de xica que comencen per I. En aquest ordre m’agraden Inés, Isabel i Irene, i eixos són els noms que m’agradaria posar-li quan tinguera una filla. No sé si done per descomptat que serà una xiqueta, que mai m’he parat a pensar un nom de xic que m’agrada.
4. Si mire al meu voltant,i busque alguna cosa que em diferencie de la resta, allò únic potser siga el sentit de l’humor. No sóc més alt, ni cal dir-ho més guapo que la resta. No sóc tampoc més intel•ligent, ni jugue molt bé a algun esport (encara que em defense en molts), no se ballar, ni cantar, ni toque cap instrument… però potser si tinc la virtut de dir la paraula adequada, en el moment adequat, per a que els que m’envolten riguen. Potser això no serveixca de molt per a lligar, però clar, lligar no és tan important.
5. Quan m’agrada una cosa, quan m’agrada molt una cosa, li dedique molt de temps. Dedique molt de temps a pensar en eixa cosa, busque tot al voltant d’ella, vull dir, sóc fàcil de viciar. Si canvies cosa, per xica, em continua passant el mateix.
6. Tenia por a com anava a ser la meua vida enguany. Jo crec que ens passava a molts. Els últims 6 anys, havien estat més o menys iguals, amb les mateixes rutines, i ara per força, això canviava. A més, jo havia de superar aquest canvi, sobretot aquest quatrimestre, amb la gent amb qui passava més temps, a més de 3000 kilòmetres de distància. Però clar, ser o no feliç, no depén de les circumstàncies que t’envolten, sinò més bé de com t’adaptes a elles. I jo ho he fet genial, m’agrada molt la vida que porte els últims mesos. M’agrada compartir temps amb Cris, Ferran, Julian, Eva, m’agrada quedar els dijous, les falles van ser genials, tot genial… Això si, falta Fati, perquè ací no hi ha qui organitze un sopar.
7. No cal ser molt intel•ligent per adonar-se que els meus anys a la universitat han estat genials. Molt bons haurien de ser els següents per a superar a estos. I és que a part de tota la gent “que me ha tocao la patata” (que m’ha aplegat, en llenguatje normal, algú es riurà en llegir açò) que ells ja saben qui són, i si no ho saben no els donaré el gust d’escriure el seu nom, l’ambient que ha regnat a classe, tot el temps, ha molat molt. I junts hem viscut molts bons moments, el viatge a Cancun, el sopar de gala, les visites a Borriana, a Gandia, els viatges de visita a Erasmus… I no sols per això, es que cada dia entre les quatre parets de l’aulari, (o la biblioteca d’industrials) no podies baixar la guardia, perquè sense esperar-ho podia apareixer un moment, una anècdota, que ens donara per riure tota una setmana. Hem passat molts bons moments.
8. Clar està, també hem passat de dolents. I quan es parla de moments dolents a tots ens vé al cap aquell puto 3 de juliol. Jo, personalment, no hi ha un dia de la meua vida, que no trobe un moment del dia per a pensar en Majo, sempre hi ha alguna circumstància que em porta a pensar en ella. I és que era una personalitat tan forta, i tenia tanta vida, que va ser molt molt trist. No sé encara quan acabaré la novela (espereu, impacients), però si tinc clara, la dedicatòria: “A Majo, perquè hi ha persones insubstituibles”.
9. El destí influeix molt en les nostres vides. Sempre he pensat que molta gent correria per agafar aquell dia el metro, o els trens de les bombes en Madrid, i una volta dins faria un somriure, com dient, l’he agafat per un pel. I segur que algú es va quedar a l’andana, maleint haver-lo perdut.
10. Si a aquest blog parle poc de Borriana, és simplement perquè tinc poca gent del poble que em llegeix. Els meus amics, no perden el temps en llegir coses com estes, i jo no els ho demane tampoc, crec que em faria vergonya. Tinc clar que al poble tinc poca gent en la que confiar plenament, però aquella que tinc val molt la pena, i m’encanta juntar-me amb ells els divendres, per arreglar Espanya, amb un litre o litre i mig de cervesa al cos.
11. Parlant de Borriana, crec que és una de les ciutats més boniques, i a l’hora més desaprofitades del món. Amb la seua platja, els seus llocs amb encant, Borriana ho té tot. I veure com els joves no tenim cap alternativa d’oci, desespera.
12. Potser un dels motius, de que no tinga un gran nombre d’amistats al poble és que vaig passar directament del col•legi a Xest, i no vaig anar a l’institut al poble, on es coneix a molta gent. Clar, tothom que em coneix sap que no em penedisc. Xest és un lloc molt especial per a mi, i si ara soc com soc, és per Xest. És allà on es va formar la meua personalitat, on vaig passar de ser un xiquet, a ser un projecte d’home. A més, també vaig compartir aquells anys amb gent molt especial, i quan em trobe per València (o per Teruel) a algun d’ells, se m’alegra el dia.
13. Dins de les amistats de Borriana (veieu com l’ordre és caòtic), hi ha dues persones, xiques, que van fer que els meus anys a Alvaro de Bazan 22-16 foren genials. Claudia i Paloma, són les millors companyes de pis que es poden tindre, cadascuna en el seu estil, clar. I el millor de tot, és que sé que tinc en elles amigues per a sempre, que la meua estima, es correspon amb la que elles tenen cap a mi.
14. No tinc un protòtip de xica ideal (llevant de Núria Roca). Si mirem les xiques que durant la vida m’han fet gràcia, són totes completament diferents les unes de les altres.
15. M’he enamorat dues voltes crec. I sé el moment exacte en que va passar. I vaig a contar-vos-ho. La primera va ser després d’escoltar dir a la xica: “de xicotets estàvem subnormals. Jugar a botar cadafals, ja veus quina gilipollà, però si et deixaves la figa ahí” vaig pensar, esta xica ha de ser per a mi. La segon, no van caldre paraules, estava jugant a aguantar la mirada sense riure’m i en notar la influència que aquella mirada estava fent en mi, vaig dir, doncs si Saül, era de veres.
16. A ma casa tot és genial. Els meus pares, els meus germans, crec que he crescut en el millor entorn possible… Cada diumenge per a dinar, ens partim de risa. Això si, últimament ho hem de fer molt baixet.
17. M’encanta com cuina ma mare (a quasi tot el món li agrada com cuina sa mare, deu ser la costum), la seua fideuà, el seu arròs al forn, les seues coques…. M’agrada viatjar, i fer-me fotos idiotes en els viatges, m’agrada el show del “pantalon-tobillo”, m’agrada dormir nuet quan fa molta calor, m’agraden els xiringuitos de Borriana, m’agraden les xiques rubies amb els cabells rulats, m’agrada que ploga quan he d’estar a casa, m’agrada que existeixquen les pizzes per a posar-les al forn quan no tens ganes de res, m’agrada anar a la platja quan no fa sol, m’agrada que se’m passe la meua parada de l’autobús perquè el llibre que estic llegint em té enganxat, m’agraden els xiquets, i donar-los classes d’escacs.
18. No m’agrada sentir els mosquits a l’estiu al voltant de la meua orella, no m’agrada alçar-me suat de fer la migdiada, no m’agrada l’amanida, ni les lentilles. No m’agraden les pel•lícules de ciència-ficció. No m’agrada perdre, ni al pro, ni als escacs, ni a res. No m’agradaria treballar en una cosa que m’agrade molt (és a dir, m’agrada escriure per exemple, però no voldria treballar escrivint, ho preferisc per al temps d’oci). No m’agrada l’esglèsia, ni el PP. No m’agraden les discoteques amb el sostre baixet. no m’agrada le gent que diu ja quedarem, i mai queda.
19. Ningú té por a volar. La gent té por a que s’estrelle l’avió en que viatja. Ningú té por a enamorar-se. Enamorar-se i que eixa persona s’enamore de tu, ha de ser una sensació meravellosa. Com volar. (Açò no va molt sobre mi, però m’apetia fer esta reflexió, que passa?)
20. Trobe a faltar l’esport. A mi fer esport per que sí, no m’agrada. No li trobe trellat. No em veig a un gimnàs, ni anant a còrrer cada dia (còrrer es de covards). A mi m’agrada competir. Quedar per a jugar un partit de padel, guanyar o perdre, o de tenis taula, o de petanca, però jugar és per a mi això, s’ha de poder guanyar o perdre, i alegrar-te si guanyes, o cabrejar-te si perds. Trobe a faltar el industriales 2E, aquell equip de futbol 7 vestit de groguet, que la tocava que donava gust. Jugar aquells partits era un dels millors moments de la setmana.
21. Açò hauria d’anar acabant em queden moltes coses per dir, però ho deixarem per a una segona part. Això si, vull donar una última primícia, que ho serà per a molts. He tirat molts curriculums d’Erasmus practicas, i l’any que vé quasi segur que estaré fent pràctiques per Europa. M’han contestat de Dresde i hi ha moltes possibilitats de que vaja allí.
22. Si haveu aplegat fins ací, us mereixeu un MOLTES GRÂCIES ben gran.
Supose que serveix també per a coneixer-se millor.
Com sempre ací, l’estil serà un poc caòtic i inconnex.
1. La gent em pregunta. No sé si faig cara de saber les coses, o tinc pinta de ser inofensiu (que no els vaig a traure un ganivet quan em pregunten, vaja), però la gent em pregunta molt pel carrer; este autobús passa per Xirivella?, per anar a rectorat?, sabe dónde está la calle Pobla de Farnals?
2. Sempre he pensat que Núria Roca és la xica (dona) perfecta per a presentar-la com a parella en qualsevol ocasió. Per exemple, si després de déu anys es fa un sopar d’antics companys de la universitat i apareixes amb Núria Roca del bras, ningú trobarà un sol motiu per a criticar-la. Guapa, atractiva, simpàtica, agradable, intel•ligent. Allò únic que podia moure a la gent a criticar a Núria Roca es l’enveja. Si la portes per primera volta a dinar paella a casa, encara que ta mare estiguera tot el dinar buscant motius per a dir-te que no et convé, no els trobaria.
3. M’agraden els noms de xica que comencen per I. En aquest ordre m’agraden Inés, Isabel i Irene, i eixos són els noms que m’agradaria posar-li quan tinguera una filla. No sé si done per descomptat que serà una xiqueta, que mai m’he parat a pensar un nom de xic que m’agrada.
4. Si mire al meu voltant,i busque alguna cosa que em diferencie de la resta, allò únic potser siga el sentit de l’humor. No sóc més alt, ni cal dir-ho més guapo que la resta. No sóc tampoc més intel•ligent, ni jugue molt bé a algun esport (encara que em defense en molts), no se ballar, ni cantar, ni toque cap instrument… però potser si tinc la virtut de dir la paraula adequada, en el moment adequat, per a que els que m’envolten riguen. Potser això no serveixca de molt per a lligar, però clar, lligar no és tan important.
5. Quan m’agrada una cosa, quan m’agrada molt una cosa, li dedique molt de temps. Dedique molt de temps a pensar en eixa cosa, busque tot al voltant d’ella, vull dir, sóc fàcil de viciar. Si canvies cosa, per xica, em continua passant el mateix.
6. Tenia por a com anava a ser la meua vida enguany. Jo crec que ens passava a molts. Els últims 6 anys, havien estat més o menys iguals, amb les mateixes rutines, i ara per força, això canviava. A més, jo havia de superar aquest canvi, sobretot aquest quatrimestre, amb la gent amb qui passava més temps, a més de 3000 kilòmetres de distància. Però clar, ser o no feliç, no depén de les circumstàncies que t’envolten, sinò més bé de com t’adaptes a elles. I jo ho he fet genial, m’agrada molt la vida que porte els últims mesos. M’agrada compartir temps amb Cris, Ferran, Julian, Eva, m’agrada quedar els dijous, les falles van ser genials, tot genial… Això si, falta Fati, perquè ací no hi ha qui organitze un sopar.
7. No cal ser molt intel•ligent per adonar-se que els meus anys a la universitat han estat genials. Molt bons haurien de ser els següents per a superar a estos. I és que a part de tota la gent “que me ha tocao la patata” (que m’ha aplegat, en llenguatje normal, algú es riurà en llegir açò) que ells ja saben qui són, i si no ho saben no els donaré el gust d’escriure el seu nom, l’ambient que ha regnat a classe, tot el temps, ha molat molt. I junts hem viscut molts bons moments, el viatge a Cancun, el sopar de gala, les visites a Borriana, a Gandia, els viatges de visita a Erasmus… I no sols per això, es que cada dia entre les quatre parets de l’aulari, (o la biblioteca d’industrials) no podies baixar la guardia, perquè sense esperar-ho podia apareixer un moment, una anècdota, que ens donara per riure tota una setmana. Hem passat molts bons moments.
8. Clar està, també hem passat de dolents. I quan es parla de moments dolents a tots ens vé al cap aquell puto 3 de juliol. Jo, personalment, no hi ha un dia de la meua vida, que no trobe un moment del dia per a pensar en Majo, sempre hi ha alguna circumstància que em porta a pensar en ella. I és que era una personalitat tan forta, i tenia tanta vida, que va ser molt molt trist. No sé encara quan acabaré la novela (espereu, impacients), però si tinc clara, la dedicatòria: “A Majo, perquè hi ha persones insubstituibles”.
9. El destí influeix molt en les nostres vides. Sempre he pensat que molta gent correria per agafar aquell dia el metro, o els trens de les bombes en Madrid, i una volta dins faria un somriure, com dient, l’he agafat per un pel. I segur que algú es va quedar a l’andana, maleint haver-lo perdut.
10. Si a aquest blog parle poc de Borriana, és simplement perquè tinc poca gent del poble que em llegeix. Els meus amics, no perden el temps en llegir coses com estes, i jo no els ho demane tampoc, crec que em faria vergonya. Tinc clar que al poble tinc poca gent en la que confiar plenament, però aquella que tinc val molt la pena, i m’encanta juntar-me amb ells els divendres, per arreglar Espanya, amb un litre o litre i mig de cervesa al cos.
11. Parlant de Borriana, crec que és una de les ciutats més boniques, i a l’hora més desaprofitades del món. Amb la seua platja, els seus llocs amb encant, Borriana ho té tot. I veure com els joves no tenim cap alternativa d’oci, desespera.
12. Potser un dels motius, de que no tinga un gran nombre d’amistats al poble és que vaig passar directament del col•legi a Xest, i no vaig anar a l’institut al poble, on es coneix a molta gent. Clar, tothom que em coneix sap que no em penedisc. Xest és un lloc molt especial per a mi, i si ara soc com soc, és per Xest. És allà on es va formar la meua personalitat, on vaig passar de ser un xiquet, a ser un projecte d’home. A més, també vaig compartir aquells anys amb gent molt especial, i quan em trobe per València (o per Teruel) a algun d’ells, se m’alegra el dia.
13. Dins de les amistats de Borriana (veieu com l’ordre és caòtic), hi ha dues persones, xiques, que van fer que els meus anys a Alvaro de Bazan 22-16 foren genials. Claudia i Paloma, són les millors companyes de pis que es poden tindre, cadascuna en el seu estil, clar. I el millor de tot, és que sé que tinc en elles amigues per a sempre, que la meua estima, es correspon amb la que elles tenen cap a mi.
14. No tinc un protòtip de xica ideal (llevant de Núria Roca). Si mirem les xiques que durant la vida m’han fet gràcia, són totes completament diferents les unes de les altres.
15. M’he enamorat dues voltes crec. I sé el moment exacte en que va passar. I vaig a contar-vos-ho. La primera va ser després d’escoltar dir a la xica: “de xicotets estàvem subnormals. Jugar a botar cadafals, ja veus quina gilipollà, però si et deixaves la figa ahí” vaig pensar, esta xica ha de ser per a mi. La segon, no van caldre paraules, estava jugant a aguantar la mirada sense riure’m i en notar la influència que aquella mirada estava fent en mi, vaig dir, doncs si Saül, era de veres.
16. A ma casa tot és genial. Els meus pares, els meus germans, crec que he crescut en el millor entorn possible… Cada diumenge per a dinar, ens partim de risa. Això si, últimament ho hem de fer molt baixet.
17. M’encanta com cuina ma mare (a quasi tot el món li agrada com cuina sa mare, deu ser la costum), la seua fideuà, el seu arròs al forn, les seues coques…. M’agrada viatjar, i fer-me fotos idiotes en els viatges, m’agrada el show del “pantalon-tobillo”, m’agrada dormir nuet quan fa molta calor, m’agraden els xiringuitos de Borriana, m’agraden les xiques rubies amb els cabells rulats, m’agrada que ploga quan he d’estar a casa, m’agrada que existeixquen les pizzes per a posar-les al forn quan no tens ganes de res, m’agrada anar a la platja quan no fa sol, m’agrada que se’m passe la meua parada de l’autobús perquè el llibre que estic llegint em té enganxat, m’agraden els xiquets, i donar-los classes d’escacs.
18. No m’agrada sentir els mosquits a l’estiu al voltant de la meua orella, no m’agrada alçar-me suat de fer la migdiada, no m’agrada l’amanida, ni les lentilles. No m’agraden les pel•lícules de ciència-ficció. No m’agrada perdre, ni al pro, ni als escacs, ni a res. No m’agradaria treballar en una cosa que m’agrade molt (és a dir, m’agrada escriure per exemple, però no voldria treballar escrivint, ho preferisc per al temps d’oci). No m’agrada l’esglèsia, ni el PP. No m’agraden les discoteques amb el sostre baixet. no m’agrada le gent que diu ja quedarem, i mai queda.
19. Ningú té por a volar. La gent té por a que s’estrelle l’avió en que viatja. Ningú té por a enamorar-se. Enamorar-se i que eixa persona s’enamore de tu, ha de ser una sensació meravellosa. Com volar. (Açò no va molt sobre mi, però m’apetia fer esta reflexió, que passa?)
20. Trobe a faltar l’esport. A mi fer esport per que sí, no m’agrada. No li trobe trellat. No em veig a un gimnàs, ni anant a còrrer cada dia (còrrer es de covards). A mi m’agrada competir. Quedar per a jugar un partit de padel, guanyar o perdre, o de tenis taula, o de petanca, però jugar és per a mi això, s’ha de poder guanyar o perdre, i alegrar-te si guanyes, o cabrejar-te si perds. Trobe a faltar el industriales 2E, aquell equip de futbol 7 vestit de groguet, que la tocava que donava gust. Jugar aquells partits era un dels millors moments de la setmana.
21. Açò hauria d’anar acabant em queden moltes coses per dir, però ho deixarem per a una segona part. Això si, vull donar una última primícia, que ho serà per a molts. He tirat molts curriculums d’Erasmus practicas, i l’any que vé quasi segur que estaré fent pràctiques per Europa. M’han contestat de Dresde i hi ha moltes possibilitats de que vaja allí.
22. Si haveu aplegat fins ací, us mereixeu un MOLTES GRÂCIES ben gran.
domingo, 3 de mayo de 2009
Jugant a poeta
La niña con ojos color de miel
de rizos imposibles en el pelo
me dejó aquella vez rozar su piel
me dejó aquel día alcanzar el cielo.
La primera estrofa quedó vulgar
de malos tópicos está repleta
¿Pero que queda ya por inventar?
Que tontería jugar a poeta.
Joder, ¿como olvidar que me encantas?
Pero quieres que seamos Thelma y Louise,
me ves como a un tonto pagafantas.
Me quieres como amigo de parchís,
y aunque apriete el nudo de mi garganta
nunca me concederás un vis a vis.
de rizos imposibles en el pelo
me dejó aquella vez rozar su piel
me dejó aquel día alcanzar el cielo.
La primera estrofa quedó vulgar
de malos tópicos está repleta
¿Pero que queda ya por inventar?
Que tontería jugar a poeta.
Joder, ¿como olvidar que me encantas?
Pero quieres que seamos Thelma y Louise,
me ves como a un tonto pagafantas.
Me quieres como amigo de parchís,
y aunque apriete el nudo de mi garganta
nunca me concederás un vis a vis.
El millor anunci de la història
L'he vist a la tele tres voltes, i no puc aguantar-me la risa.
A més, la tenda de xinesos de davant de ma casa, tenen un gat així a l'aparador (tots els xinesos crec), i quan ixc al balcó de la meua habitació nova, el veig i sempre pense en l'anunci, i em farte de riure.
sábado, 25 de abril de 2009
Abandonant la catatònia
Volia parlar-vos de que des que vaig aprovar l'examen de dibuix he estat catatònic. Clar, ben pensat sóc un ignorat, perquè no tenia res d'açò:
Trastorno neuropsiquiátrico que se caracteriza por una o más de las siguientes características esenciales: inmovilidad, mutismo, negativismo (negación activa o pasiva a cumplir órdenes), manerismos, estereotipias, posturas, caritas o muecas, excitación, ecolalia, ecopraxia, rigidez muscular, y estupor; en ocasiones acompañados por brotes súbitos y violentos de pánico o alucinaciones. Esta condición puede asociarse con enfermedades psiquiátricas (ejemplo, ESQUIZOFRENIA; TRASTORNOS DEL HUMOR) o trastornos orgánicos (SÍNDROME NEUROLÉPTICO MALIGNO; ENCEFALITIS,etc.)
Sols volia dir, que he estat parat, que vivia en un estat semiinconscient, que feia les coses per inèrcia.
Podia alçar-me pel matí, i no pensar en tot el dia, igualment haguera agafat el metro, l'autobus, haguera passat 4 hores al treball, haguera fet el camí de tornada, haguera dinat, haguera anat a les classes d'escacs, i després té igual un pro, una peli, uns capítols, o qualsevol altra activitat que no requerira cap exercici mental.
La única cosa que em treia d'esta rutina, eren les festes, i han estat genials moltes d'elles. Despedides a Erasmus, Pego, falles, Namales, dijous de cerveses, Estocolmo, paelles, molta festa, i ho he passat de categoria, però no és suficient. Es necessiten objectius sentimentals, objectius professionals...
Ha aplegat el moment d'abandonar la catatònia, no es pot viure sense plans, sense objectius. De moment pel que fa als objectius "professionals" m'he apuntat a fer el superior de valencià, i també he de començar a donar-li canya al projecte, que encara em pillara el bou. Tinc també una novela que acabar, i pense en alguns projectes, que poden estar bé.
Pel que fa als objectius sentimentals, el buit més absolut. La veritat és que així es viu tranquil, i s'estalvia en mòbil.
La pròxima festa és el dijous... i promet.
Trastorno neuropsiquiátrico que se caracteriza por una o más de las siguientes características esenciales: inmovilidad, mutismo, negativismo (negación activa o pasiva a cumplir órdenes), manerismos, estereotipias, posturas, caritas o muecas, excitación, ecolalia, ecopraxia, rigidez muscular, y estupor; en ocasiones acompañados por brotes súbitos y violentos de pánico o alucinaciones. Esta condición puede asociarse con enfermedades psiquiátricas (ejemplo, ESQUIZOFRENIA; TRASTORNOS DEL HUMOR) o trastornos orgánicos (SÍNDROME NEUROLÉPTICO MALIGNO; ENCEFALITIS,etc.)
Sols volia dir, que he estat parat, que vivia en un estat semiinconscient, que feia les coses per inèrcia.
Podia alçar-me pel matí, i no pensar en tot el dia, igualment haguera agafat el metro, l'autobus, haguera passat 4 hores al treball, haguera fet el camí de tornada, haguera dinat, haguera anat a les classes d'escacs, i després té igual un pro, una peli, uns capítols, o qualsevol altra activitat que no requerira cap exercici mental.
La única cosa que em treia d'esta rutina, eren les festes, i han estat genials moltes d'elles. Despedides a Erasmus, Pego, falles, Namales, dijous de cerveses, Estocolmo, paelles, molta festa, i ho he passat de categoria, però no és suficient. Es necessiten objectius sentimentals, objectius professionals...
Ha aplegat el moment d'abandonar la catatònia, no es pot viure sense plans, sense objectius. De moment pel que fa als objectius "professionals" m'he apuntat a fer el superior de valencià, i també he de començar a donar-li canya al projecte, que encara em pillara el bou. Tinc també una novela que acabar, i pense en alguns projectes, que poden estar bé.
Pel que fa als objectius sentimentals, el buit més absolut. La veritat és que així es viu tranquil, i s'estalvia en mòbil.
La pròxima festa és el dijous... i promet.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)