L'amor com quasi tot està en els detalls, i per ajudar a entendre eixos detalls, m'he decidit a compartir una serie de teòries que tinc. Potser que si em coneixes ja hages escoltat alguna d'elles, però ara tinc l'oportunitat d'exposar-les millor i totes juntes, en allò que podriem dir un tractat de l'amor.
1 - Imagina-la cagant.
Hi ha una persona que t'agrada, que et fa gràcia, que et té abobat, però no saps segur si va a ser la persona de la teua vida, si t'agrada de veres o és sols una cosa passatgera. La solució als teus dubtes és imaginar a eixa persona cagant. Imagina-la no com si estiguera protagonitzant un anunci de iogurs amb fibra, que així segur que t'agrada, imagina-la en una d'eixes voltes que estàs estrenyit, que has de fer forceta, que no ix ni per saber morir.
Perquè és vàlida esta teòria? A voltes tendim a idealitzar a la persona de la que ens enamorem, a veure sols les coses bones, no li trobem defectes, la descontextualitzem...la millor forma d'esborrar eixa imatge ideal, és imaginar-la cagant, si encara així t'agrada, eixa persona t'agrada de veritat.
2 - Serà com sa mare.
Mentre la primera teòria era vàlida tant per a xics com per a xiques, esta sols val per als xics. Estas enamorat d'una xica i saps que t'agrada (ha passat la prova de la teòria 1), però no saps si en el futur et continuarà agradant, si el seu caracter que ara t'encissa canviarà, si seràs feliç envellint amb ella.
El que has de fer en eixe cas és coneixer a sa mare i analitzar-la. No sé ben bé per quin estrany motiu les xiques sempre acaben sent com les mares. No dic ja tant físicament (que moltes voltes també) sinò amb el caracter o la manera de passar per la vida. Fixa't bé en com viu sa mare, com pensa sa mare, quines coses li agraden, quines detesta...perquè és molt probable, que a la llarga, la teua xica siga igual que ella.
3 - Em mira com a un xic?
Als xics moltes voltes ens costa diferenciar entre l'amor i l'amistat. De fet, passa que per a nosaltres és difícil separar les dues coses i moltes voltes volem recorrer un camí, que és un camp minat.
Per això, si estàs en eixa cas de que una amiga teua comença a agradar-te el que has de fer (bé, si encara estàs a temps el més sensat seria evitar-ho) és entrar en la seua mirada.
Aprofita qualsevol moment, en que els dos estigueu mantenint una conversa. Podeu estar sols o amb més gent, però haveu d'estar l'ú enfront de l'altre i parlant sols entre vosaltres. En eixe moment és quan has de cercar en la seua mirada, és quan t'has de preguntar si t'està miran-te com a un xic, o com a una amiga, o com a un amic gai. Si la seua mirada és plana, buida, sense cap intenció...no hi tens res a fer.
4. - La teòria dels 5000 punts.
Mentre les tres primeres teòries eren meues, esta no ho és. Li la vaig escoltar a Carlitos, en un dels seus monòlegs.
Esta teòria vé a dir, que per a conquerir a una xica fan falta 5000 punts. I tu t'esforces per conseguir-los. Li envies un SMS dessitjant-li sort el dia abans d'un important examen, i això et dòna 200 punts, l'acompanyes al cinema a veure la última de Crepúsculo i guanyes 200 punts més, o li dones un suport sincer quan la seua àvia esta malalta, que val 450 punts i també li regales entrades per a veure als Strokes per al seu aniversari (hi haurà alguna xica que li agrade Crepúsculo i els Strokes?) i això et fa sumar 600 punts.
Amb tot això, vas sumant, sumant i aplegues als 4800 punts, i just en eixe moment, quan ja penses que ho tens fet, apareix en la seua vida un xic moníssim que té un clotet a la barbeta. Doncs bé, eixe clotet li fa sumar directament els 5000 punts necessaris!!
Potser esta teòria no deixa en molt bon lloc a les xiques, però té tant de veritat.
5 - La no-teòria.
No és una teòria, almenys no una de l'amor. Però per què no podem imaginar-nos als nostres pares follant? Hem d'admitir-ho, els pares follen, si no, no estariem ací. Vinga imagina-te'ls, i no vull que penses en ells donant-se besets, ni quan eren més joves. Imagina-te'ls tal com són ara i així follant fortet, suats i tal...
Ja?
Haveu de fer cas a totes estes teòries, si voleu que us vaja en el tema amorós tant bé com em va a mí. La més important és la cinquena, imagina-te'ls va, ho dic en serio.
miércoles, 7 de diciembre de 2011
domingo, 4 de diciembre de 2011
Buscar l'alegria
Este divendres vaig aplegar a casa a les 16:40, cansat d'una setmana de treball que havia estat prou esgotadora i sobretot pensant, que les dues pròximes també ho anaven a ser. Tenia dues opcions. Afaitar-me, dutxar-me i ficar quatre coses dins d'una motxilla, anar amb pressa cap a l'estació per agafar el tren que a les 17:28 eixia cap a Zwickau on a les 18:00 havia quedat amb un cotxe compartit per anar a Dresden. L'altra opció era tombar-me al llit, cridar al del cotxe compartit per a dir-li que al final no podia viatjar i descansar.
Si haguera escollit la segona opció, ara no estaria escrivint açò, el meu cap de setmana haguera estat tranquil i avorrit com molts altres que passe en Crimmitschau. Si haguera escollit la segona opció hui no estaria tan alegre, perquè moltes voltes passa que l'alegria no ve a per tu, has d'anar tu a buscar-la.
Dresden és un molt bon lloc per a buscar l'alegria. Es pot buscar l'alegria tornant a veure a gent que feia molt que no veies, amb qui sempre és un gust parlar. L'alegria també es troba en llocs que has visitat moltes voltes, en l'hospitalitat dels teus amfitrions, en taules plenes de menjar boníssim, en converses molt interessants amb gent que t'importa i a qui li importes. Es pot buscar l'alegria coneixent a gent nova, que comparteix amb tu inquietuds i situacions, hi havia alegria segur en l'únic Glühwein que em pareix que beure este hivern i en uns ulls del color de la mel i en un passing-shot de revés creuat de Nadal i en els desdejunis que no caben en la taula i en les fajites mexicanes i en 7 cervesses i en moltes altres botelles de vi. Al poc d'aplegar ja l'havia trobada, creuant el riu pel Carolabrücke en el 7, i contemplant eixa meravella que tantes voltes vaig disfrutar i que és el Altstadt il·luminat.
Dresden és el millor lloc per a buscar l'alegria. Dresden em carrega les piles, em dòna l'energia que segur necessitaré estes dos setmanes de dur treball que em queden fins a que el dia 22, agafe un avió que em porte fins a un altre dels llocs on més alegria puc trobar, a Burriana, amb la meua gent.
Si haguera escollit la segona opció, ara no estaria escrivint açò, el meu cap de setmana haguera estat tranquil i avorrit com molts altres que passe en Crimmitschau. Si haguera escollit la segona opció hui no estaria tan alegre, perquè moltes voltes passa que l'alegria no ve a per tu, has d'anar tu a buscar-la.
Dresden és un molt bon lloc per a buscar l'alegria. Es pot buscar l'alegria tornant a veure a gent que feia molt que no veies, amb qui sempre és un gust parlar. L'alegria també es troba en llocs que has visitat moltes voltes, en l'hospitalitat dels teus amfitrions, en taules plenes de menjar boníssim, en converses molt interessants amb gent que t'importa i a qui li importes. Es pot buscar l'alegria coneixent a gent nova, que comparteix amb tu inquietuds i situacions, hi havia alegria segur en l'únic Glühwein que em pareix que beure este hivern i en uns ulls del color de la mel i en un passing-shot de revés creuat de Nadal i en els desdejunis que no caben en la taula i en les fajites mexicanes i en 7 cervesses i en moltes altres botelles de vi. Al poc d'aplegar ja l'havia trobada, creuant el riu pel Carolabrücke en el 7, i contemplant eixa meravella que tantes voltes vaig disfrutar i que és el Altstadt il·luminat.
Dresden és el millor lloc per a buscar l'alegria. Dresden em carrega les piles, em dòna l'energia que segur necessitaré estes dos setmanes de dur treball que em queden fins a que el dia 22, agafe un avió que em porte fins a un altre dels llocs on més alegria puc trobar, a Burriana, amb la meua gent.
martes, 22 de noviembre de 2011
Castellans
Acabe de veure este video que ha penjat la meua bona amiga Alicia de Galicia al Facebook i recomane que vosaltres també ho feu:
En ell parla Carlos Blanco, a qui jo no tenia el plaer de coneixer, i parla sobre les televisions autonòmiques, més concretament sobre TVG i sobre l'amenaça de tancament. A les televisions autonòmiques tal i com les coneixem els queden dos telenotícies. És públic que el PP, mitjançant un pla ideat, per un dels personatges que més ràbia em fa d'este món, Esteban Gonzalez Pons, té en ment tancar-les.
I l'argument és que no són necessaries, i que es poden estalviar molts diners. I jo veig Canal 9, i dic que la tanquen, que la tanquen però ja. Però és que les televisions autonòmiques no van ser creades per a funcionar com funciona ara Canal 9. Totes les emissions de Canal 9 haurien de ser en valencià, perquè per a això va ser creada, com a mitjà de promoció de la llengua i de la cultura, i no com a mitjà de propaganda del govern. S'hauria de contractar a professionals valencians, que feren tele en valencià, i que feren bons programes, que es poden fer. No cal més que mirar als nostres veïns del nord, i per a qui crega que eixe no és el model, es poden comparar també les audiències.
Estes agressions no són debades, les llengües, les cultures, la música, inclús moltes tradicions... s'ataca a estes coses perquè molta gent, no vol que bascs, gallegs, valencians, balears, catalans sigam espanyols (ja som espanyols), vol que sigam castellans. Vol esborrar tota empremta de peculiaritat, de particularitat, de diferència, vol un estat uniforme, ja ho diu la famosa dita "Espanya, una y no cincuenta y una". Puix qui vol açò, està equivocat al 100%. S'equivoquen els de UPyDance atacant als nacionalismes, s'equivoca la gent que diu que Amaiur és ETA (si clar, faena tindriem amb 300.000 etarres), s'equivoca qui creu que l'espanyol corre perill a Catalunya (que té un model lingüistic en l'educació exemplar, i que ha funcionat sempre de meravella).
Vaig llegir fa poc una frase molt intel·ligent que deia "Tant de demanar que Catalunya siga Espanya i la gent no ha pensat mai que Espanya siga un poc més Catalunya" Cada agressió de les que he comentat abans fomenta l'independentisme, i l'odi a Espanya, perquè es parla de sentiments i no es pot forçar a la gent a deixar d'estimar (quan no d'utilitzar) la llengua dels seus pares, la seua llengua, ni la seua cultura, ni els seus llibres, ni els seus grups de música ni els seus records. Tant estrany seria a un país civilitzat que a la resta de l'estat s'estudiaren altres llengües autonòmiques com assignatura optativa (més útil que el xinés em pareixeria), ningú veu estrany que es puga interpelar en català, euskera i gallec al parlament europeu i no al congrés dels diputats?
Si precissament allò millor que té Espanya és la seua diversitat, les diferents cultures, totes les influències de les que ha begut el fan un país únic, i quan en lloc de potenciar tot açò, no es fa més que intentar uniformitzar-lo, intentar reprimir i deixar amb la categoria d'anècdota tot este legat cultural, no puc fer més que posar-me les mans al cap.
El video de l'inici està en gallec, però escoltant-lo amb atenció i tornant enrere un parell de voltes jo he conseguit entendre-ho tot. El mateix passa amb molta gent castellanoparlant, d'altres regions de l'estat inclús, que llegeix este blog i em diu, "jo no utilitze el traductor, si lliges amb atenció, i eres un poc intuitiu amb els idiomes es pot entendre bé". Potser eixa siga la clau, posar-hi voluntat per a facilitar que ens entengam.
En ell parla Carlos Blanco, a qui jo no tenia el plaer de coneixer, i parla sobre les televisions autonòmiques, més concretament sobre TVG i sobre l'amenaça de tancament. A les televisions autonòmiques tal i com les coneixem els queden dos telenotícies. És públic que el PP, mitjançant un pla ideat, per un dels personatges que més ràbia em fa d'este món, Esteban Gonzalez Pons, té en ment tancar-les.
I l'argument és que no són necessaries, i que es poden estalviar molts diners. I jo veig Canal 9, i dic que la tanquen, que la tanquen però ja. Però és que les televisions autonòmiques no van ser creades per a funcionar com funciona ara Canal 9. Totes les emissions de Canal 9 haurien de ser en valencià, perquè per a això va ser creada, com a mitjà de promoció de la llengua i de la cultura, i no com a mitjà de propaganda del govern. S'hauria de contractar a professionals valencians, que feren tele en valencià, i que feren bons programes, que es poden fer. No cal més que mirar als nostres veïns del nord, i per a qui crega que eixe no és el model, es poden comparar també les audiències.
Estes agressions no són debades, les llengües, les cultures, la música, inclús moltes tradicions... s'ataca a estes coses perquè molta gent, no vol que bascs, gallegs, valencians, balears, catalans sigam espanyols (ja som espanyols), vol que sigam castellans. Vol esborrar tota empremta de peculiaritat, de particularitat, de diferència, vol un estat uniforme, ja ho diu la famosa dita "Espanya, una y no cincuenta y una". Puix qui vol açò, està equivocat al 100%. S'equivoquen els de UPyDance atacant als nacionalismes, s'equivoca la gent que diu que Amaiur és ETA (si clar, faena tindriem amb 300.000 etarres), s'equivoca qui creu que l'espanyol corre perill a Catalunya (que té un model lingüistic en l'educació exemplar, i que ha funcionat sempre de meravella).
Vaig llegir fa poc una frase molt intel·ligent que deia "Tant de demanar que Catalunya siga Espanya i la gent no ha pensat mai que Espanya siga un poc més Catalunya" Cada agressió de les que he comentat abans fomenta l'independentisme, i l'odi a Espanya, perquè es parla de sentiments i no es pot forçar a la gent a deixar d'estimar (quan no d'utilitzar) la llengua dels seus pares, la seua llengua, ni la seua cultura, ni els seus llibres, ni els seus grups de música ni els seus records. Tant estrany seria a un país civilitzat que a la resta de l'estat s'estudiaren altres llengües autonòmiques com assignatura optativa (més útil que el xinés em pareixeria), ningú veu estrany que es puga interpelar en català, euskera i gallec al parlament europeu i no al congrés dels diputats?
Si precissament allò millor que té Espanya és la seua diversitat, les diferents cultures, totes les influències de les que ha begut el fan un país únic, i quan en lloc de potenciar tot açò, no es fa més que intentar uniformitzar-lo, intentar reprimir i deixar amb la categoria d'anècdota tot este legat cultural, no puc fer més que posar-me les mans al cap.
El video de l'inici està en gallec, però escoltant-lo amb atenció i tornant enrere un parell de voltes jo he conseguit entendre-ho tot. El mateix passa amb molta gent castellanoparlant, d'altres regions de l'estat inclús, que llegeix este blog i em diu, "jo no utilitze el traductor, si lliges amb atenció, i eres un poc intuitiu amb els idiomes es pot entendre bé". Potser eixa siga la clau, posar-hi voluntat per a facilitar que ens entengam.
viernes, 18 de noviembre de 2011
Indefinición
Normalmente me gusta desayunar en casa, pero hoy apenas tengo tiempo, así que decido hacerlo de camino al trabajo.
Cuando llego al bar, el camarero me pregunta qué deseo, y yo sin dudarlo le digo: "Quiero desayunar lo que tenga que desayunar", el insiste, intenta que diga algo concreto, pero yo lo tengo claro: "que quiere que le diga, desayunaré lo que tenga que desayunar para empezar bien el día". Me trae un croissant, un café con leche y un zumo de naranja.
A mi lado se sienta una pareja de mariquitas. De esos modernos como Jesús Vazquez. A mí me parece bien que coman por la mañana, pero que no le llamen a eso desayuno.
Llego al trabajo. Al poco se acerca mi jefe, que me pregunta sobre el informe que tengo que entregar hoy a última hora. La verdad es que no sé por donde cogerlo, lo mejor que puedo hacer es generar confianza, así que le digo que no se preocupe, que con esfuerzo y buena voluntad se sacará adelante. Él insiste, me pregunta como he enfocado el tema, "como Dios manda" respondo, sin dudarlo. No sé si he logrado generar la suficiente confianza.
Paso la mañana sentado en mi escritorio, mirando la pantalla del ordenador. Para entretenerme juego a mover el ratón rápidamente esquivando todos los accesos directos que tengo en el escritorio. He puesto muchos, para que sea difícil. De cuando en cuando me como unos chuches de los que nunca faltan en mi mesa.
Por la tarde paso a limpio lo que he hecho por la mañana.
Al salir del trabajo, tengo que hacer la compra, anoche miré en la nevera todo lo que me iba a hacer falta y lo apunté en una lista. Hoy, me ha pasado una cosa verdaderamente notable, no sé que comprar, porque no entiendo mi letra.
Al llegar a casa mi mujer me da un besito, y me pregunta qué tal me ha ido el día. "Bueno...depende" le contestó yo. Ella acostumbrada a mi indefinición, me pregunta qué he hecho: "he hecho exactamente lo que tenía que hacer".
Después de cenar miro un ratito la TDT, me encantan todos sus canales. Le cuento para acabar un cuento a mi niña, esa niña.
Quizás penseis que soy un poco tonto, pero voy a ser vuestro próximo presidente del gobierno.
Cuando llego al bar, el camarero me pregunta qué deseo, y yo sin dudarlo le digo: "Quiero desayunar lo que tenga que desayunar", el insiste, intenta que diga algo concreto, pero yo lo tengo claro: "que quiere que le diga, desayunaré lo que tenga que desayunar para empezar bien el día". Me trae un croissant, un café con leche y un zumo de naranja.
A mi lado se sienta una pareja de mariquitas. De esos modernos como Jesús Vazquez. A mí me parece bien que coman por la mañana, pero que no le llamen a eso desayuno.
Llego al trabajo. Al poco se acerca mi jefe, que me pregunta sobre el informe que tengo que entregar hoy a última hora. La verdad es que no sé por donde cogerlo, lo mejor que puedo hacer es generar confianza, así que le digo que no se preocupe, que con esfuerzo y buena voluntad se sacará adelante. Él insiste, me pregunta como he enfocado el tema, "como Dios manda" respondo, sin dudarlo. No sé si he logrado generar la suficiente confianza.
Paso la mañana sentado en mi escritorio, mirando la pantalla del ordenador. Para entretenerme juego a mover el ratón rápidamente esquivando todos los accesos directos que tengo en el escritorio. He puesto muchos, para que sea difícil. De cuando en cuando me como unos chuches de los que nunca faltan en mi mesa.
Por la tarde paso a limpio lo que he hecho por la mañana.
Al salir del trabajo, tengo que hacer la compra, anoche miré en la nevera todo lo que me iba a hacer falta y lo apunté en una lista. Hoy, me ha pasado una cosa verdaderamente notable, no sé que comprar, porque no entiendo mi letra.
Al llegar a casa mi mujer me da un besito, y me pregunta qué tal me ha ido el día. "Bueno...depende" le contestó yo. Ella acostumbrada a mi indefinición, me pregunta qué he hecho: "he hecho exactamente lo que tenía que hacer".
Después de cenar miro un ratito la TDT, me encantan todos sus canales. Le cuento para acabar un cuento a mi niña, esa niña.
Quizás penseis que soy un poco tonto, pero voy a ser vuestro próximo presidente del gobierno.
domingo, 13 de noviembre de 2011
La importància del teu nom
Oscar Wilde va escriure en 1895, una obra que tenia per títol: "The importance of being Earnest". Jo no l'he llegit, potser quan em compre un ebook, i puga llegir totes eixes obres antigues de forma gratuita ho faça, però sempre m'ha fet gràcia el seu títol en espanyol: "La importancia de llamarse Ernesto".
El seu títol original juga amb que Earnest que vol dir seriós en anglés i Ernest són paraules homòfones. Era una traducció difícil, en la wikipedia hi ha més informació sobre el tema, però és molt graciós que en la traducció a l'espanyol l'obra es diga "La importancia de llamarse Ernesto". Passa el contrari que en els títols de moltes pel·lícules que sovint són traduïts com els dòna la gana, perdent tot el sentit que tenia el títol original. Ací es pot dir que el traductor va ser massa literal.
Els noms són importants. També els noms de les persones. Eixos xiquets amb noms raros, dels que tots es burlaven a l'escola. Eixa gent que fa cara de dir-se com es diu, o inclús eixa altra gent que té el nom equivocat; ací sempre recorde eixa amiga de Julian que vam conèixer en Berlin, i que Botella i jo coincidiem que feia cara de dir-se Rocio (no es deia així, crec recordar que es deia Pilar).
El teu nom també és important. Els teus pares podien haver escollit per a tu un nom curt: Ana, Eva, Ruth... o un d'eixos noms que comencen per "i" i que m'agraden tant, Isabel, Irene, Inés, sí, podien haver-te dit Inés. Podies tindre també un nom "xoni", Jennifer, Yasmina, Dèbora..., un nom compost Mª José, Ana María, Anabel... o qualsevol altre Sara, Clara, Marta, Sandra, Paloma, Begoña, Cristina...pero per sort no et diuen de cap d'estes formes.
I dic per sort, perquè per a mi és una autèntica sort. Si no et digueres com et dius, jo, algun dia, podia haver baixat les defenses, podia haver flaquejat, podia haver dit allò que no s'ha de dir, allò que no em convenia.
Però el teu nom és important i gràcies al teu nom, per experiència (anava a escriure per comparació, però hi ha coses que no es poden comparar), no ha estat així, el teu nom m'ha posat en guàrdia, m'ha alertat.... d'alguna forma ha evitat que caiguera en la temptació. Sé que tot açò segurament no és més que una ximpleria i sé que potser en el futur les coses tornen a canviar, però a dia de hui puc dir que el teu nom, aquella elecció que els teus pares van fer entre totes les possibilitats imaginables, ha tingut molta importància, ha sigut decissiu en el meu comportament amb tu.
Quan mirem al nostre passat veiem que esta ple de "isis". "I si aquell dia..." "I si li haguera dit...", per sort en la història que conte hui, res depenia de mi, l'únic "isi" que te esta xicoteta història és: "I si t'hagueres dit d'una altra manera".
El seu títol original juga amb que Earnest que vol dir seriós en anglés i Ernest són paraules homòfones. Era una traducció difícil, en la wikipedia hi ha més informació sobre el tema, però és molt graciós que en la traducció a l'espanyol l'obra es diga "La importancia de llamarse Ernesto". Passa el contrari que en els títols de moltes pel·lícules que sovint són traduïts com els dòna la gana, perdent tot el sentit que tenia el títol original. Ací es pot dir que el traductor va ser massa literal.
Els noms són importants. També els noms de les persones. Eixos xiquets amb noms raros, dels que tots es burlaven a l'escola. Eixa gent que fa cara de dir-se com es diu, o inclús eixa altra gent que té el nom equivocat; ací sempre recorde eixa amiga de Julian que vam conèixer en Berlin, i que Botella i jo coincidiem que feia cara de dir-se Rocio (no es deia així, crec recordar que es deia Pilar).
El teu nom també és important. Els teus pares podien haver escollit per a tu un nom curt: Ana, Eva, Ruth... o un d'eixos noms que comencen per "i" i que m'agraden tant, Isabel, Irene, Inés, sí, podien haver-te dit Inés. Podies tindre també un nom "xoni", Jennifer, Yasmina, Dèbora..., un nom compost Mª José, Ana María, Anabel... o qualsevol altre Sara, Clara, Marta, Sandra, Paloma, Begoña, Cristina...pero per sort no et diuen de cap d'estes formes.
I dic per sort, perquè per a mi és una autèntica sort. Si no et digueres com et dius, jo, algun dia, podia haver baixat les defenses, podia haver flaquejat, podia haver dit allò que no s'ha de dir, allò que no em convenia.
Però el teu nom és important i gràcies al teu nom, per experiència (anava a escriure per comparació, però hi ha coses que no es poden comparar), no ha estat així, el teu nom m'ha posat en guàrdia, m'ha alertat.... d'alguna forma ha evitat que caiguera en la temptació. Sé que tot açò segurament no és més que una ximpleria i sé que potser en el futur les coses tornen a canviar, però a dia de hui puc dir que el teu nom, aquella elecció que els teus pares van fer entre totes les possibilitats imaginables, ha tingut molta importància, ha sigut decissiu en el meu comportament amb tu.
Quan mirem al nostre passat veiem que esta ple de "isis". "I si aquell dia..." "I si li haguera dit...", per sort en la història que conte hui, res depenia de mi, l'únic "isi" que te esta xicoteta història és: "I si t'hagueres dit d'una altra manera".
domingo, 6 de noviembre de 2011
Aniversari
Hui es 6 de novembre. Com cada 6 de novembre des de fa 27, hui faig anys.
Però com fa tant que no actualitze deixeu-me, que encara que hui siga 6 de novembre, parle primer de l'octubre.
Quan anava a la universitat, en aquells que sempre recorde com els anys mes feliços de la meua vida, hi havia un mes que m'agradava especialment, eixe mes era octubre.
En octubre encara no s'havia d'anar a la biblioteca (quan la universitat era la universitat i no la broma esta de Bolonia) i els dies passaven entre birres al Toni's, intentant anar a clsse el menys possible, gitant-me tard, alçant-me molt tard i esperant als dijous per a començar el cap de setmana amb una d'eixes mítiques festes que ens pegàvem.
Puix bé, aquest octubre passat no ha tingut res que envejar als dels meus anys a la universitat. I és que encara que el meu ritme de vida és molt diferent (quan treballes és així per força) els caps de setmana d'octubre han estat genials.
Vaig començar el mes a München a l'Oktoberfest. Era la meua segon volta, i la vaig disfrutar molt, allà ens va acollir Julia. Després vaig estar un altre cap de setmana a Dresden, com sempre a casa Jorge i Caro, i també Ali i Julia estàvem amb nosaltres. El cap de setmana passat, per a acabar el mes, vam anar Jorge, Caro, Ali i jo, cap a Duisburg per a visitar a Pepe, i una volta allà, vam decidir passar a Holanda, que a mi em va fer molta il·lusió perquè no havia estat mai. Un gran mes.
Puix bé, apleguem ja al moment actual. Este cap de setmana molts d'eixa gent que he nomenat fins ara (concretament Ali, Jorge, Ruben, Javi i Julia) m'han tornat la visita. M'ha fet una alegria enorme que vingueren.
Quan vaig proposar que vingueren a Crimmitschau a visitar-me per a celebrar el meu aniversari, jo pensava que la idea no els seduiria. Era fàcil pensar que posarien alguna excusa, que em convencerien per a celebrar-lo en Dresden o en Berlin...però no, a tots els va pareixer una bona idea, fins i tot ha vingut Julia, des de München, que és un bon passeig, i s'agraeix molt, em feia molta il·lusió que veieren com visc ací.
Així aquest cap de setmana el meu piset s'ha omplit de gent, de birres, de jocs, de mes birres, de Jugurmustus i tot i que en Crimmitschau com ja he contat al blog hi ha poc que fer, vam anar a un xicotet palau, que està a les afores i hui mateix hem jugat al minigolf.
jo he intentat fer-los el cap de setmana agradable, vaig cuinar menjar mexicà el divendres i el meu plat especial ahir, i com sempre que he convidat algú a ma casa, crec que s'han sentit com si estigueren en la seua.
Però tot s'acaba. I aquest gran cap de setmana, ha aplegat al seu final, ma casa, plena de rises durant el cap de setmana, torna a estar en silenci i després d'uns dies tant bons amb la meua xicoteta família alemanya, queda una sensació de buit.
A més ja no estem en octubre, el fred de veritat està a punt d'aplegar i sé que l'hivern ací no serà fàcil. Això ja ho contaré un altre dia, hui de moment, preferisc quedar-me en el plaer indescriptible que ha sigut que estigueren amb mi hui que em faig gran.
Però com fa tant que no actualitze deixeu-me, que encara que hui siga 6 de novembre, parle primer de l'octubre.
Quan anava a la universitat, en aquells que sempre recorde com els anys mes feliços de la meua vida, hi havia un mes que m'agradava especialment, eixe mes era octubre.
En octubre encara no s'havia d'anar a la biblioteca (quan la universitat era la universitat i no la broma esta de Bolonia) i els dies passaven entre birres al Toni's, intentant anar a clsse el menys possible, gitant-me tard, alçant-me molt tard i esperant als dijous per a començar el cap de setmana amb una d'eixes mítiques festes que ens pegàvem.
Puix bé, aquest octubre passat no ha tingut res que envejar als dels meus anys a la universitat. I és que encara que el meu ritme de vida és molt diferent (quan treballes és així per força) els caps de setmana d'octubre han estat genials.
Vaig començar el mes a München a l'Oktoberfest. Era la meua segon volta, i la vaig disfrutar molt, allà ens va acollir Julia. Després vaig estar un altre cap de setmana a Dresden, com sempre a casa Jorge i Caro, i també Ali i Julia estàvem amb nosaltres. El cap de setmana passat, per a acabar el mes, vam anar Jorge, Caro, Ali i jo, cap a Duisburg per a visitar a Pepe, i una volta allà, vam decidir passar a Holanda, que a mi em va fer molta il·lusió perquè no havia estat mai. Un gran mes.
Puix bé, apleguem ja al moment actual. Este cap de setmana molts d'eixa gent que he nomenat fins ara (concretament Ali, Jorge, Ruben, Javi i Julia) m'han tornat la visita. M'ha fet una alegria enorme que vingueren.
Quan vaig proposar que vingueren a Crimmitschau a visitar-me per a celebrar el meu aniversari, jo pensava que la idea no els seduiria. Era fàcil pensar que posarien alguna excusa, que em convencerien per a celebrar-lo en Dresden o en Berlin...però no, a tots els va pareixer una bona idea, fins i tot ha vingut Julia, des de München, que és un bon passeig, i s'agraeix molt, em feia molta il·lusió que veieren com visc ací.
Així aquest cap de setmana el meu piset s'ha omplit de gent, de birres, de jocs, de mes birres, de Jugurmustus i tot i que en Crimmitschau com ja he contat al blog hi ha poc que fer, vam anar a un xicotet palau, que està a les afores i hui mateix hem jugat al minigolf.
jo he intentat fer-los el cap de setmana agradable, vaig cuinar menjar mexicà el divendres i el meu plat especial ahir, i com sempre que he convidat algú a ma casa, crec que s'han sentit com si estigueren en la seua.
Però tot s'acaba. I aquest gran cap de setmana, ha aplegat al seu final, ma casa, plena de rises durant el cap de setmana, torna a estar en silenci i després d'uns dies tant bons amb la meua xicoteta família alemanya, queda una sensació de buit.
A més ja no estem en octubre, el fred de veritat està a punt d'aplegar i sé que l'hivern ací no serà fàcil. Això ja ho contaré un altre dia, hui de moment, preferisc quedar-me en el plaer indescriptible que ha sigut que estigueren amb mi hui que em faig gran.
videoclip from Miquel Francisco on Vimeo.
miércoles, 5 de octubre de 2011
Maldita dulzura
Tu dulzura me mira de reojo, me sonríe, se acerca y me da la mano, la acaricia y me abraza bien fuerte. Es entonces cuando hace que me olvide de que tu dulzura nunca será para mí, al menos, no más que para el resto y por supuesto mucho menos que para él.
Es en ese momento de olvido cuando tu dulzura me eleva al infinito, cuando me hace sentir invencible, inmortal. Se me pone entonces una sonrisa tonta, se ilusiona mi estómago, se acelera mi corazón, se alegra mi espíritu. Me hace creer, me hace ser feliz.
Pero debo entender bien las cosas y saber que lo bueno no dura. Tampoco dura el olvido, no puede durar. Así, al poco tiempo vuelvo a ser consciente de que tu dulzura no es para mí. Entonces esa misma dulzura, o quizás su ausencia, me pega un puñetazo en la boca del estomago y una patada en los cojones. Cuando me retuerzo, roto de dolor, tu dulzura, o quizás su ausencia, me remata por la espalda y me hace caer al suelo. Tiene tiempo aún para ensañarse, para seguir dándome puñetazos y patadas hasta hacerme sangrar y vomitar de puro dolor. Luego se marcha.
Y me deja en el suelo, dolorido, malherido, débil, con manchas de sangre en la camiseta pero con la lección bien aprendida: no puedo olvidar que tu dulzura no es para mí, no más que para el resto, mucho menos que para él.
Pero siempre vuelve tu dulzura. Me mira de reojo, me sonríe, se acerca y me da la mano, la acaricia y me abraza bien fuerte. Maldita dulzura la tuya.
Es en ese momento de olvido cuando tu dulzura me eleva al infinito, cuando me hace sentir invencible, inmortal. Se me pone entonces una sonrisa tonta, se ilusiona mi estómago, se acelera mi corazón, se alegra mi espíritu. Me hace creer, me hace ser feliz.
Pero debo entender bien las cosas y saber que lo bueno no dura. Tampoco dura el olvido, no puede durar. Así, al poco tiempo vuelvo a ser consciente de que tu dulzura no es para mí. Entonces esa misma dulzura, o quizás su ausencia, me pega un puñetazo en la boca del estomago y una patada en los cojones. Cuando me retuerzo, roto de dolor, tu dulzura, o quizás su ausencia, me remata por la espalda y me hace caer al suelo. Tiene tiempo aún para ensañarse, para seguir dándome puñetazos y patadas hasta hacerme sangrar y vomitar de puro dolor. Luego se marcha.
Y me deja en el suelo, dolorido, malherido, débil, con manchas de sangre en la camiseta pero con la lección bien aprendida: no puedo olvidar que tu dulzura no es para mí, no más que para el resto, mucho menos que para él.
Pero siempre vuelve tu dulzura. Me mira de reojo, me sonríe, se acerca y me da la mano, la acaricia y me abraza bien fuerte. Maldita dulzura la tuya.
martes, 27 de septiembre de 2011
Escapar de la rutina
Per la pròpia definició del concepte de rutina és difícil associar-li adjectius com apassionant, sorprenent o divertida. La meua rutina no és una excepció. Si li puc aplicar altres adjectius com tranquila, còmoda, agradable... i és que així es la meua vida entre setmana. Viure en un poble té molts inconvenients, sobretot a l’hora de fer vida social, però té l’advantatge de la comoditat i la tranquilitat. Ací no hi ha estrés, ni presses ni agobios...
Però els caps de setmana toca escapar de la rutina. Jo sóc un home d’acció, ja em coneixeu, m’agrada més la festa que a un tonto un llapis, i la vida retirada, quasi monàstica no va molt amb mi i amb el meu caràcter.
Per això intente escapar a Dresden, el meu paradís particular. Fa poc he anat dos caps de setmana i ho he passat com sempre ho passe a Dresden. Per això no li dedique cap entrada a estos dos caps de setmana, perquè ja en este blog s’ha parlat tant de les vesprades en la Ecke, de les festes en boscos, dels bocates del Panino’s i dels grills que seria repetir-me, així que sols cal tornar a dir que Dresden no falla mai (i Jorge i Caro que em deixen on dormir tampoc fallen mai).
Quan em quede a passar el cap de setmana al poble, escapar de la rutina i de l’avorriment és més complicat, per sort, algunes voltes ho conseguisc. El cap de setmana passat vaig estar en la festa major (Stadtfest) de Werdau, el poble del meu company Micha.
Ell tenia moltes ganes de que anara, de que vera el negoci de la seua dona i d’ell, una casa de sauna, massatges i solarium, molt familiar i que la gent major de Werdau visita sovint. Em va ensenyar les instalacions, la sauna per a 30 persones que li dòna moltíssima feina conservar, el bany turc, la piscina d’hidromassatge...després ens vam beure una birra (Hasseröder, la millor birra de l’est d’Alemanya) al baret que té a l’entrada, on també es fan birres els clients de la sauna.
Vam passejar per la festa que tenia el seu centre a la plaça de l’ajuntament i s’extenia pels carrers adjacents. Les festes als pobles alemanys sempre són iguals: casetes de menjar i beguda, atraccions de fira i un escenari musical. En l’estona que jo vaig estar allí, a l’escenari hi havia un grup de tribut als Beatles que s’ho prenien molt seriosament, però no sé jo si aconseguien connectar molt amb el públic.
En la festa de Werdau la gran atracció era la nòria; la més alta d’Alemanya i que està cada cap de setmana en un poble. Era curiós, i per això he penjat la foto, veure com de prop dels edificis quedava, a poc més d’un pam, segur que el montatge no era gens fàcil.
Després de beure una altra birreta, menjar una bratwurst i pendre un Kummerling (vaig trair al Jägermeister) per a fer bé la digestió, ens vam despedir, ja que jo havia d’agafar l’últim tren per a tornar a Crimmitschau.
Al matí següent vaig debutar en l’equip d’escacs de Crimmitschau. Jugue de segon tauler a l’equip B dels 4 que té el poble. Que un poble de 20.000 habitants tinga quatre equips és una mostra de la gran afició que hi ha, en tota Alemanya en general i en Sajonia en particular, als escacs.
Aquell dia va fallar un del primer equip i tots van correr un lloc endavant, em va tocar jugar de primer tauler i amb negres (ací, al contrari que en Espanya, el primer tauler de l’equip local porta negres). Vaig fer taules contra un rival que tots em van dir que era molt fort, es notava per les felicitacions que em donaven quan vaig acabar. Vam guanyar tant els del segon equip com els del primer que jugàvem a casa, així que va ser un dia redó.
Estic dedicant-li prou temps als escacs, una de les poques coses que es poden fer ací, així que ja que estic jugant vull fer-ho bé. Un de cada dos dijous, estic jugant també el campionat de la ciutat, on, de moment, porte 2 de 2 i el dijous passat vaig guanyar a un dels millors rivals. No es pot cantar victòria, ja que el torneig és una lliga amb ni més ni menys que 17 rondes, així que encara queda un món.
I estes són les meues humils formes d’escapar de la rutina en Crimmitschau. El cap de setmana que vé, escaparé a lo gran, en München, en l’Oktoberfest i amb un grup de gent amb qui és obligat passar-ho bé. Ja vos ho contaré.
lunes, 12 de septiembre de 2011
Les meues vacances: München i Arenal Sound
La primera setmana d’agost vaig tindre lliure i vaig tornar a passar uns dies a casa (Bé, realment la casa la vaig xafar poc). Quan vaig començar a treballar em van dir que tindria dues setmanes lliures perquè la fàbrica tancava per vacances, però no era exactament així. L’empresa té dues naus industrials on mecanitzen peces i va resultar que tancaven una setmana cadascuna, però com de les dues peces que jo controle es mecanitza una en cada nau, jo havia de seguir ací.
Açò era una putada, perquè jo havia portat poca roba confiant que anava a tornar a casa de seguida, i a més havia convidat a la gent de Dresden al festival, així que no tornar era una merda. Per sort vaig poder explicar bé la situació, vaig traure el meu poder negociador i vam aplegar a l’acord, de que treballaria la primera setmana, però podria lliurar la segon, la del festival. Si havien estat un mes sense ningú al meu lloc, podrien estar una setmaneta més.
Clar, com vaig tindre la incertessa de saber si tindria estes vacances fins quasi l’últim moment, els vols els vaig comprar a última hora, i per a poder gastar un preu raonable (que ja va ser molt alt) vaig haver de viatjar (menys mal que existeixen els mitfahren, sinò amb el ronyó que m’he deixat en les vacances no haguera tingut prou) fins a München, per a després volar Memmingen – Valencia, i al dilluns següent vaig fer Alacant – Magdeburg, ja veus, Ryanair et fa coneixer món.
Per sort, quasi tot té solució, i com Julia està vivint en München vaig aprofitar el cap de setmana per a visitar-la. Jo ja havia estat en München així que sols volia eixir de festa el dissabte i per a la resta de dies, fins el dimarts que volava, no tenia cap plan definit.
Vaig passar el cap de setmana super a gust; en casa Julia em vaig sentir com en la meua, vaig poder fer un turisme més alternatiu, vaig veure l’Allianz Arena, el Schloss Nymphenburg, vaig pegar una volteta pel Viktuallien Market, vaig veure com els surfers flipen amb l’ola, vaig tindre una bona festa el dissabte...tot perfecte, una llàstima que no em portara a dinar cap dia al Pasta & Basta. Gràcies Juls!!
El dimarts, un nou mitfahren i cap a Memmingen per a volar cap a València. El dimecres vaig fer la maleta per al dilluns següent i vaig estar un poc amb els meus pares, perquè a partir de dijous va començar la locura del festival.
Em va impressionar veure Burriana tant plena de gent, amb un ambient que no havia viscut mai, i que, si tot va bé, no tornarem a viure fins l’any que vé. Hi ha moltes coses a millorar, però ara 40.000 persones coneixen la platja de Burriana, i a poc atractiu que siga el cartell de l’any que vé, es repetirà l’èxit.
Jo havia convidat a la gent de Dresden, al final van vindre 9, entre els que estaven molts dels imprescindibles. Vam fer un grup molt bo, ens vam dividir quan alguns volien o voliem veure algun concert i altres volien continuar bebent, però va regnar el bon rotllo i l’alegria. Molta festa, molt d’alcohol, molta platja, molta calor, gent que es dormia com sempre, algun “tejón”, un poquet de tot. Per acabar-ho d’arredonir dinàvem cada dia de restuarant com a senyorets i per sort teníem la casa de la meua germana molt a prop per a mantindre la beguda fresqueta i sobretot per a cagar!!!
La llàstima va ser que amb tanta gent a penes vaig veure a Nando i a molta altra gent que estava per allí i a qui tenia ganes de veure, que li anem a fer...
Dels concerts que vaig veure vaig disfrutar molt l’últim dia amb la Pegatina, per als que portàvem pancarta i tot i amb Canteca, que em van agradar molt en directe. Una llàstima que m’haguera d’alçar tant matí i no poguera veure el concert sencer de la Pulqueria, perquè diuen que també va estar molt bé. Em va encantar també el curt però intens concert dels Varry Brava que en directe milloren molt un disc que ja m’agradava. Genial també que es fera de nit amb els ritmes tropicals d’El Guincho, vaig disfrutar també amb Vetusta Morla, perquè mola anar a un concert i saber-se les cançons, em va agradar moltíssim el show de Russian Red (que hauria d’haver estat programat abans), bé també Supersubmarina... el pitjor concert dels que vaig veure va ser Love of Lesbian, als que escolte prou, però van tocar massa tard, sonaven molt baixet i jo estava molt enrere, em van avorrir prou.
ç
Dels Djs, em va agradar la sessió de Tiga, no va estar malament Calvin Harris, però els 20 minuts o així que vaig veure de Kostrok al Beach Club em van flipar, molta canya, amb un rotllo molt dresdner, alguna nit he d’anar al Miniclub a escoltar una sessió sencera.
I al dia següent, ben de matí, cap a Alacant, i després de tot el dia de viatge, de que tot isquera bé i poguera aplegar, encara que molt tard, a casa a dormir, estava reventat, però content; havien estat unes bones vacances.
Açò era una putada, perquè jo havia portat poca roba confiant que anava a tornar a casa de seguida, i a més havia convidat a la gent de Dresden al festival, així que no tornar era una merda. Per sort vaig poder explicar bé la situació, vaig traure el meu poder negociador i vam aplegar a l’acord, de que treballaria la primera setmana, però podria lliurar la segon, la del festival. Si havien estat un mes sense ningú al meu lloc, podrien estar una setmaneta més.
Clar, com vaig tindre la incertessa de saber si tindria estes vacances fins quasi l’últim moment, els vols els vaig comprar a última hora, i per a poder gastar un preu raonable (que ja va ser molt alt) vaig haver de viatjar (menys mal que existeixen els mitfahren, sinò amb el ronyó que m’he deixat en les vacances no haguera tingut prou) fins a München, per a després volar Memmingen – Valencia, i al dilluns següent vaig fer Alacant – Magdeburg, ja veus, Ryanair et fa coneixer món.
Per sort, quasi tot té solució, i com Julia està vivint en München vaig aprofitar el cap de setmana per a visitar-la. Jo ja havia estat en München així que sols volia eixir de festa el dissabte i per a la resta de dies, fins el dimarts que volava, no tenia cap plan definit.
Vaig passar el cap de setmana super a gust; en casa Julia em vaig sentir com en la meua, vaig poder fer un turisme més alternatiu, vaig veure l’Allianz Arena, el Schloss Nymphenburg, vaig pegar una volteta pel Viktuallien Market, vaig veure com els surfers flipen amb l’ola, vaig tindre una bona festa el dissabte...tot perfecte, una llàstima que no em portara a dinar cap dia al Pasta & Basta. Gràcies Juls!!
El dimarts, un nou mitfahren i cap a Memmingen per a volar cap a València. El dimecres vaig fer la maleta per al dilluns següent i vaig estar un poc amb els meus pares, perquè a partir de dijous va començar la locura del festival.
Em va impressionar veure Burriana tant plena de gent, amb un ambient que no havia viscut mai, i que, si tot va bé, no tornarem a viure fins l’any que vé. Hi ha moltes coses a millorar, però ara 40.000 persones coneixen la platja de Burriana, i a poc atractiu que siga el cartell de l’any que vé, es repetirà l’èxit.
Jo havia convidat a la gent de Dresden, al final van vindre 9, entre els que estaven molts dels imprescindibles. Vam fer un grup molt bo, ens vam dividir quan alguns volien o voliem veure algun concert i altres volien continuar bebent, però va regnar el bon rotllo i l’alegria. Molta festa, molt d’alcohol, molta platja, molta calor, gent que es dormia com sempre, algun “tejón”, un poquet de tot. Per acabar-ho d’arredonir dinàvem cada dia de restuarant com a senyorets i per sort teníem la casa de la meua germana molt a prop per a mantindre la beguda fresqueta i sobretot per a cagar!!!
La llàstima va ser que amb tanta gent a penes vaig veure a Nando i a molta altra gent que estava per allí i a qui tenia ganes de veure, que li anem a fer...
Dels concerts que vaig veure vaig disfrutar molt l’últim dia amb la Pegatina, per als que portàvem pancarta i tot i amb Canteca, que em van agradar molt en directe. Una llàstima que m’haguera d’alçar tant matí i no poguera veure el concert sencer de la Pulqueria, perquè diuen que també va estar molt bé. Em va encantar també el curt però intens concert dels Varry Brava que en directe milloren molt un disc que ja m’agradava. Genial també que es fera de nit amb els ritmes tropicals d’El Guincho, vaig disfrutar també amb Vetusta Morla, perquè mola anar a un concert i saber-se les cançons, em va agradar moltíssim el show de Russian Red (que hauria d’haver estat programat abans), bé també Supersubmarina... el pitjor concert dels que vaig veure va ser Love of Lesbian, als que escolte prou, però van tocar massa tard, sonaven molt baixet i jo estava molt enrere, em van avorrir prou.
ç
Dels Djs, em va agradar la sessió de Tiga, no va estar malament Calvin Harris, però els 20 minuts o així que vaig veure de Kostrok al Beach Club em van flipar, molta canya, amb un rotllo molt dresdner, alguna nit he d’anar al Miniclub a escoltar una sessió sencera.
I al dia següent, ben de matí, cap a Alacant, i després de tot el dia de viatge, de que tot isquera bé i poguera aplegar, encara que molt tard, a casa a dormir, estava reventat, però content; havien estat unes bones vacances.
domingo, 4 de septiembre de 2011
Cròniques des de l'Alemanya rural (IV i últim)
Micha und der neue Sergio
Esta és la última crònica des de l’Alemanya rural. Clar que no és perquè vaja a tornar-me’n i tampoc perquè vaja a deixar de a contar-vos moltes de les coses que faig per ací, sinò perquè, crec que és un poc tonto encapçalar cada cosa que conte amb eixe títol, que ha vingut bé per a contar-vos els meus inicis en esta nova etapa, però a partir d’ara cada entrada serà independent.
A més també vull tornar a utilitzar el blog per a escriure ficció o literatura, com li vullgueu dir. Recuperaré ja que torne a estar vivint ací la secció de coses que són diferents en Alemanya i també tinc algunes idees rondant-me el cap, que vull escriure, ja que si una cosa no me falta per ací és temps lliure.
Però abans de tot això, vull parlar-vos un poc de la meua feina. No tant ja de la feina en sí, sinò de les particularitats que té treballar ací, en alemany i sobretot vull parlar-vos de Micha.
Micha és el meu company de treball, tot i que l’empresa on treballe té més de 450 empleats, ell és l’unic company que tinc, ja que treballa per a la meua empresa i en el meu projecte, mentre tots els altres treballen per a l’empresa d’ací i perquè no dir-ho, no ens fan molt de cas. Podriem dir que jo soc el seu cap o el seu encarregat, però com hui per hui ell encara sap molt més que jo de la feina, és ell qui em dòna molts consells i també instruccions. A més és gat vell a la fàbrica, i sap com convencer als conductors de les caretilles per a que ens moguen un pallet que necessitem moure, o sap on pot “agafar prestada” una clau que ens fa falta.
Micha té 53 anys i viu a Werdau, un poble un poc més gran que en el que jo visc i que està a uns 7 kilòmetres. La seua dona té un negoci de sauna i massatges, i ell treballa per a la meua empresa, mitjançant una ETT i a temps parcial, ve a les 6 del matí i se’n va quan no li queda feina per fer, normalment entre les 10 i les 12.
Ell és el primer amic que he fet en esta nova etapa, és baixet, grosset, i ja des d’el primer moment fa cara de ser una persona amigable, sempre rient, i sempre de bon humor. A més com porta en el projecte des que va començar està acostumat a treballar amb espanyols i m’entén molt be quan li parle i jo també l’entenc a ell molt bé. Era molt graciós, o a mi em feia molta gràcia, quan els primers dies em presentava a algú, que per a que la gent m’ubicara, sempre deia, este és Saül, “der neue Sergio”, i és que així li deien a l’espanyol que estava al meu lloc abans.
Treballar en alemany m’està fent millorar molt, i no està suposant cap problema, ja que pel tipus de treball, les converses són sempre similars i no requereixen un altísim nivell (no és com estar en reunions on hi haja que exposar projectes, o en negociacions, per exemple). Una volta he aprés el vocabulari de la feina (ferralla, fuga, defecte, bloc, culata, forat, arena, òxid...), treballar en este idioma infernal no em dona cap problema, i era una de les coses a les que temia.
A més com fem moltes voltes el camí des de la fabrica on mecanitzen blocs i treballem normalment, fins a la fàbrica on es mecanitzen les culates (7 o 8 minuts caminant) tenim temps per a parlar d’altres coses que no són de la fabrica i puc practicar molt perquè (cosa rara per als alemanys) a Micha li encanta parlar i que li conte coses d’Espanya. Parlem molt de futbol, ell és fanàtic del Bayern, i de segur que hi haurà una sana rivalitat, ja que al Vila-real li ha tocat amb ells en el grup de Champions.
Encara que segurament fer que la meua adaptació ací siga fàcil i que puga treballar amb eficàcia des de l’inici forma part de la seua feina, es podria fer d’una altra manera, però ell m’ha ajudat des d’el principi amb molta familiaritat i sense demanar res a canvi i jo estic molt agraït; eEm va acompanyar a l’ajuntament per a empadronar-me i al banc per a obrir el compte, tot i que li vaig dir que no era necessari ja que ja havia fet eixos tramits en Dresden i sabia com funcionaven. També va dir a l’inmobiliaria que esperaren a llogar el pis on vivia l’espanyol que estava abans al meu lloc (der alte Sergio) a que jo vinguera, ja que sabia que estava molt bé, i era possible que m’interesara com així ha passat finalment. No va tindre tampoc problema en vindre a per mí el dia que em van instalar internet, per a que no aplegara tan tard a treballar, o en arreplegar-me el correu la setmana que vaig estar de vacances. És un crack.
Jo també li faig algun favor menor, com per exemple no tire al fem tota la quantitat de premsa gratuita i anuncis que et tiren a la bústia, perquè a ell, pel negoci de la seua dona li donen uns pocs diners pel paper que recicla.
Quan jo aplegue a les 8, ell està esperant-me en la meua taquilla, i em conta el plan que tenim per al dia, ja que ell ha fet una ronda previa, buscant les peces de ferralla que haurem de reportar a Tafalla i ha mirat també el stock que hi ha.
Després fem una segona ronda, on m’ensenya eixe stock, i les peces ferralla a les que jo prenc totes les dades, fotografie, i les portem junts al lloc on les emmagatzenem per a enviar-les de tornada cap a Tafalla a final de mes, per a que les puguen tornar a fondre i no es perga eixe ferro.
Després hi ha dies que hi ha peces per a retraballar i eixa és més feina seua, mentre jo em dedique a fer test de fugues manuals, a les peces que han donat problemes en els tests de fugues automàtics. Algun dia parlaré d’estos test de fugues, que són el meu cavall de batalla ací, ja que requereixen un esforç important, tant, que em toque musculs que no sabia que tenia, quan torne per a Nadal no em coneixereu.
Quan acabe la feina a la fàbrica envie informe diari a Tafalla de les peces ferralla, i després semanalment i mensualment altres versions d’eixe informe, un poc més completes, amb alguns percentatges calculats i unes gràfiques, encara que res que una volta aprens a fer, requereixca molt d’esforç.
Este és el treball rutinari, encara que el treball que serà més complicat i on hauré de tindre mà esquerra és quan sorgisquen diferencies entre les dos fabriques sobre si les peces són ferralla o no. Per sort, el projecte porta molt de temps i no solen haver grans problemes. De moment sols he tingut un parell d’incidencies menors, que he solucionat amb prou facilitat, esperem seguir així.
I eixa és basicament la meua feina, estic content. Segurament no és la feina dels meus somnis, però és molt entretinguda, no em puc queixar del sou, i sense dubte és molt millor que estar parat.
Així que si algú no troba feina, té coneixements d’alemany i li agrada el que faig, pot provar a enviar curriculums a la meua empresa, que em consta que continua buscant gent per a projectes similars. Si voleu més informació sols haveu de contactar-me.
Esta és la última crònica des de l’Alemanya rural. Clar que no és perquè vaja a tornar-me’n i tampoc perquè vaja a deixar de a contar-vos moltes de les coses que faig per ací, sinò perquè, crec que és un poc tonto encapçalar cada cosa que conte amb eixe títol, que ha vingut bé per a contar-vos els meus inicis en esta nova etapa, però a partir d’ara cada entrada serà independent.
A més també vull tornar a utilitzar el blog per a escriure ficció o literatura, com li vullgueu dir. Recuperaré ja que torne a estar vivint ací la secció de coses que són diferents en Alemanya i també tinc algunes idees rondant-me el cap, que vull escriure, ja que si una cosa no me falta per ací és temps lliure.
Però abans de tot això, vull parlar-vos un poc de la meua feina. No tant ja de la feina en sí, sinò de les particularitats que té treballar ací, en alemany i sobretot vull parlar-vos de Micha.
Micha és el meu company de treball, tot i que l’empresa on treballe té més de 450 empleats, ell és l’unic company que tinc, ja que treballa per a la meua empresa i en el meu projecte, mentre tots els altres treballen per a l’empresa d’ací i perquè no dir-ho, no ens fan molt de cas. Podriem dir que jo soc el seu cap o el seu encarregat, però com hui per hui ell encara sap molt més que jo de la feina, és ell qui em dòna molts consells i també instruccions. A més és gat vell a la fàbrica, i sap com convencer als conductors de les caretilles per a que ens moguen un pallet que necessitem moure, o sap on pot “agafar prestada” una clau que ens fa falta.
Micha té 53 anys i viu a Werdau, un poble un poc més gran que en el que jo visc i que està a uns 7 kilòmetres. La seua dona té un negoci de sauna i massatges, i ell treballa per a la meua empresa, mitjançant una ETT i a temps parcial, ve a les 6 del matí i se’n va quan no li queda feina per fer, normalment entre les 10 i les 12.
Ell és el primer amic que he fet en esta nova etapa, és baixet, grosset, i ja des d’el primer moment fa cara de ser una persona amigable, sempre rient, i sempre de bon humor. A més com porta en el projecte des que va començar està acostumat a treballar amb espanyols i m’entén molt be quan li parle i jo també l’entenc a ell molt bé. Era molt graciós, o a mi em feia molta gràcia, quan els primers dies em presentava a algú, que per a que la gent m’ubicara, sempre deia, este és Saül, “der neue Sergio”, i és que així li deien a l’espanyol que estava al meu lloc abans.
Treballar en alemany m’està fent millorar molt, i no està suposant cap problema, ja que pel tipus de treball, les converses són sempre similars i no requereixen un altísim nivell (no és com estar en reunions on hi haja que exposar projectes, o en negociacions, per exemple). Una volta he aprés el vocabulari de la feina (ferralla, fuga, defecte, bloc, culata, forat, arena, òxid...), treballar en este idioma infernal no em dona cap problema, i era una de les coses a les que temia.
A més com fem moltes voltes el camí des de la fabrica on mecanitzen blocs i treballem normalment, fins a la fàbrica on es mecanitzen les culates (7 o 8 minuts caminant) tenim temps per a parlar d’altres coses que no són de la fabrica i puc practicar molt perquè (cosa rara per als alemanys) a Micha li encanta parlar i que li conte coses d’Espanya. Parlem molt de futbol, ell és fanàtic del Bayern, i de segur que hi haurà una sana rivalitat, ja que al Vila-real li ha tocat amb ells en el grup de Champions.
Encara que segurament fer que la meua adaptació ací siga fàcil i que puga treballar amb eficàcia des de l’inici forma part de la seua feina, es podria fer d’una altra manera, però ell m’ha ajudat des d’el principi amb molta familiaritat i sense demanar res a canvi i jo estic molt agraït; eEm va acompanyar a l’ajuntament per a empadronar-me i al banc per a obrir el compte, tot i que li vaig dir que no era necessari ja que ja havia fet eixos tramits en Dresden i sabia com funcionaven. També va dir a l’inmobiliaria que esperaren a llogar el pis on vivia l’espanyol que estava abans al meu lloc (der alte Sergio) a que jo vinguera, ja que sabia que estava molt bé, i era possible que m’interesara com així ha passat finalment. No va tindre tampoc problema en vindre a per mí el dia que em van instalar internet, per a que no aplegara tan tard a treballar, o en arreplegar-me el correu la setmana que vaig estar de vacances. És un crack.
Jo també li faig algun favor menor, com per exemple no tire al fem tota la quantitat de premsa gratuita i anuncis que et tiren a la bústia, perquè a ell, pel negoci de la seua dona li donen uns pocs diners pel paper que recicla.
Quan jo aplegue a les 8, ell està esperant-me en la meua taquilla, i em conta el plan que tenim per al dia, ja que ell ha fet una ronda previa, buscant les peces de ferralla que haurem de reportar a Tafalla i ha mirat també el stock que hi ha.
Després fem una segona ronda, on m’ensenya eixe stock, i les peces ferralla a les que jo prenc totes les dades, fotografie, i les portem junts al lloc on les emmagatzenem per a enviar-les de tornada cap a Tafalla a final de mes, per a que les puguen tornar a fondre i no es perga eixe ferro.
Després hi ha dies que hi ha peces per a retraballar i eixa és més feina seua, mentre jo em dedique a fer test de fugues manuals, a les peces que han donat problemes en els tests de fugues automàtics. Algun dia parlaré d’estos test de fugues, que són el meu cavall de batalla ací, ja que requereixen un esforç important, tant, que em toque musculs que no sabia que tenia, quan torne per a Nadal no em coneixereu.
Quan acabe la feina a la fàbrica envie informe diari a Tafalla de les peces ferralla, i després semanalment i mensualment altres versions d’eixe informe, un poc més completes, amb alguns percentatges calculats i unes gràfiques, encara que res que una volta aprens a fer, requereixca molt d’esforç.
Este és el treball rutinari, encara que el treball que serà més complicat i on hauré de tindre mà esquerra és quan sorgisquen diferencies entre les dos fabriques sobre si les peces són ferralla o no. Per sort, el projecte porta molt de temps i no solen haver grans problemes. De moment sols he tingut un parell d’incidencies menors, que he solucionat amb prou facilitat, esperem seguir així.
I eixa és basicament la meua feina, estic content. Segurament no és la feina dels meus somnis, però és molt entretinguda, no em puc queixar del sou, i sense dubte és molt millor que estar parat.
Així que si algú no troba feina, té coneixements d’alemany i li agrada el que faig, pot provar a enviar curriculums a la meua empresa, que em consta que continua buscant gent per a projectes similars. Si voleu més informació sols haveu de contactar-me.
lunes, 22 de agosto de 2011
Cròniques des de l'Alemanya rural (III)
Boomerang
Esta entrada no és realment una crònica com a tal, té un punt d'exageració, està també un poc adornada i l'objectiu no és altre que provocar un somriure. Encara que tot allò que conte és d'una manera o altra cert. Per a poder entendre-la haureu de saber que Frau significa dona en alemany.
El meu pis es troba a un bloc enorme. un bloc d'aquells típics de l'arquitectura comunista, amb no moltes altures, però si molt llargs i amb molts portals. Contrasta amb les casetes d'una o dos altures que predominen a la resta del poble. En la foto que tinc a la capçalera es poden veure els tres blocs de vivendes del meu carrer, a la part superior dreta.
Per a aplegar a eixos blocs s'han de pujar un parell de costeres que pareixen Hautacam, pendents enormes que em tiren enrere a l'hora de comprar-me una bicicleta, ja que la més empinada sols l'he vista pujar a gent vestida de ciclista i amb bicicletes de carretera, i això és una mala senyal.
Jo visc a un pis 2,5, és a dir, visc al tercer pis, però el primer está només a mitja altura, és la costum que tenen els alemanys de fer les primeres plantes al nivell del carrer o sols mig pis per damunt, a mi ja em va bé, no he de pujar tantes escales.
I en eixe bloc enorme, en el nombre 53, visc jo, i també hi viuen els meus veins, que estic començant a donar-me conter, que són d'allò més peculiars.
La primera que vaig coneixer es a Frau Gampe, que viu al primer, i és a qui els de correus d'ací li van deixar el router que va aplegar quan jo estava a casa de vacances, (ací la gent es de fiar i sempre es deixen els paquets als veïns). Així que el primer dia després de les vacanes, quan vaig tornar de treballar, vaig cridar a sa casa per arreplegar el paquet; em va obrir un home molt major, vestit sols amb uns calçotets i una camiseta interior, que jo portava quan era molt menut, d'aquelles de tirants. L'home es va emportar un ensurt terrible en veure'm i la seua primera intenció va ser tancar la porta de seguida, es veu que no està molt acostumat a rebre visites de desconeguts. De seguida va eixir Frau Gampe,que vaig deduir que deu ser la seua filla o la seua nora, em va dir que el disculpara, que estava malalt i em va donar el paquet.
Este home, el pare de Frau Gampe (diguem-li així), sol eixir a la porta que dona a la part de darrere del bloc, on hi han les cordes per a estendre (com per a fiar-se d'estendre la roba ahí, si ací en 5 minuts els temps ha canviat tres voltes, i les tormentes venen i se'n van amb una rapidesa increïble) a pendre el sol. Ho fa amb la mateixa camiseta de tirants i els calçotets amb que em va obrir la porta (així està fresquet l'home), però això no és el més impactant.
L'altre dia vaig aplegar de treballar, i com cada dia vaig veure si tenia correu. A part dels incontables periòdics gratuïts i anuncis que et deixen diariament a la bústia, aquell dia no tenia res. El pare de Frau Gampe estava prenent el solet, i jo, caminava cap a l'escala quan alguna cosa va cridar la meua atenció, estava fent un moviment amb la seua ma dreta...sí, era inequívoc, se l'estava menejant.
Vaig deixar de mirar, agatxar el cap, mirar al terra i pujar el més ràpid i silenciosament possible (tampoc volia tallar-li el rotllo). Espere poder borrar eixa imatge de la meua ment, quan abans millor.
Després, baix meu, viu Frau Löwe, que em va advertir que el meu veí d'enfront és alcohòlic i que quan me'l trobara per l'escala intentaria contar-me històrietes de l'època comunista, que no li fera molt de cas (jo si que li'l faré, que el tema m'interessa) perquè si no ho pendria com una costum.
Frau Löwe m'ha ajudat prou en els meus inicis ací, bàsicament m'ha dit on estava el contador de l'aigua (després de buscar-lo per tota la casa ha resultat estar darrere de l'espill del bany, no era fàcil esbrinar-ho), i va obrir al tècnic que va vindre a ma casa a canviar-lo, s'agraeix, és bona dona. Viu sola amb el seu fill (deduisc que deu estar divorciada), al que li pose uns 7 anys, i que sempre que em veu, em fa una xerradeta, sobre els dies que li falten per tornar a escola, o sobre que ha anat a la piscina...a mi m'agrada perquè l'entenc superbé i això em puja la moral.
Els caps de setmana que fa bo, Frau Löwe, el seu fill i alguns altres veins que deuen ser dels pisos superiors, es junten a la part de darrere del bloc (si, bon lloc, on el pare de Frau Gampe fa els seus "negocis") trauen una tauleta i cadires i passen allí tota la vesprada, este últim dissabte fins i tot van montar un grill (com són d'aficionats els alemanys als grills) i van preparar-se allí el sopar. Jo que m'havia comprat un parell de pintxos morunos del Netto, havia pensat baixar i preguntar si podia fer-los en la seua barbacoa, però lamentablement quan em va entrar fam ja havien desmontat la paradeta, és l'horari alemany al que mai seré capaç d'acosumar-me, ni ganes que en tinc.
Mentre els majors parlaven de les seues coses, el fill de Frau Löwe va estar tota la vesprada jugant amb un boomerang. Feia segles que no veia a ningú amb un boomerang, de fet creia que realment no existien, però sí, el pobre xiquet va fer quilòmetres i quilòmetres perseguint aquell estúpid aparell, que per descomptat, no cal dir que s'encallava entre les branques i no tornava mai. Haurien d'haver cridat al pare de Frau Gampe, perquè tothom sap que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç
domingo, 14 de agosto de 2011
Cròniques des de l'Alemanya rural (II)
Crimmitschau
La fàbrica on treballe està en Crimmitschau, un poblet de Saxònia, molt prop de la frontera amb Turingia. Té 20.000 habitants, i alguns pensareu, "no és tan xicotet", però per a ser Alemanya, si, és molt menut, molt tranquil i té ben poques coses a fer. La foto de la capçalera és de Crimmitschau, però ja sabeu, tot és més bonic a les fotos. Això si, és molt verd, i hi han rutes per a fer senderisme per a avorrir.
No he trobat cap pub, per supost cap discoteca, ni cap lloc on es junta la gent jove del poble, de fet, estic començant a pensar que ací no viu gent jove.
Jo he escollit viure ací, podia viure a Zwickau, que està a 15 minuts i és més grandet, però tampoc és una ciutat que a priori em motive molt, i haver de matinar més cada dia per a agafar el tren (i haver de gastar-me els diners del tren) no crec que em compense.
A la feina no tindré fàcil fer amistats, primer, perquè son alemanys i saxons, i això ja és un obstacle important, i segon i encara més important, és perquè jo no treballe per a ells, és a dir dins de la fàbrica soc un treballador extern, no pertany a cap departament, ni vaig a cap reunió i açò que té moltes coses bones (com treballe per a mí, quan acabe la meua feina me'n vaig, sense donar explicacions a ningú), té la pega de que és difícil tindre contacte amb l'altra gent.
Així que em trobe en la situació de montar-me una vida ací que siga a la meua mida, que m'agrade i on estiga còmode. Per sort, crec que no em va a costar molt de treball; tinc un pis per a mi sol que és una passada, completament moblat, amb mobles moderns i funcionals, amb rentadora, rentaplats, vitro i totes les comoditats imaginables, inclús amb una habitació de convidats per a acollir visites, m'encanta el meu pis.
A més ja vaig buacant activitats per a no avorrir-me, vaig cada dijous a jugar al club d'escacs del poble, i ja m'han fitxat per a que jugue amb ells la lliga per equips, que ocupa deu diumenges de matí des de septembre a març (1 o 2 al mes). També m'he apuntat a un curs d'alemany en Altenburg, a 20 minuts en tren, un parell de dies a la setmana, per a agafar un poc més de base, que bona falta em fa.
I també sempre tinc l'oportunitat d'eixir d'ací els caps de setmana. Dresden està molt prop, i Dresden i la gent que queda allí, no decepciona mai. Pense anar també a l'Oktoberfest, a visitar a Pepe a Duisburg i quan apleguen els nous Erasmus a Zwickau, quedaré algun dia en ells per a pegar-me alguna festeta.
I així espere passar el temps. No serà una vida apassionant, però la de l'any passat tampoc ho era, i ara quan aplegue el final de mes, em pagaran religiosament un sou del que no em puc queixar, val la pena.
A més, tindre un contrat d'un any, prorrogable, em dona una oportunitat molt bona de perfeccionar l'idioma, d'agafar experiència en un sector important com és l'automòbil i en una feina demandada com és el control de qualitat, així que no em queda altra que aprofitar eixa oportunitat. I en això estem.
La fàbrica on treballe està en Crimmitschau, un poblet de Saxònia, molt prop de la frontera amb Turingia. Té 20.000 habitants, i alguns pensareu, "no és tan xicotet", però per a ser Alemanya, si, és molt menut, molt tranquil i té ben poques coses a fer. La foto de la capçalera és de Crimmitschau, però ja sabeu, tot és més bonic a les fotos. Això si, és molt verd, i hi han rutes per a fer senderisme per a avorrir.
No he trobat cap pub, per supost cap discoteca, ni cap lloc on es junta la gent jove del poble, de fet, estic començant a pensar que ací no viu gent jove.
Jo he escollit viure ací, podia viure a Zwickau, que està a 15 minuts i és més grandet, però tampoc és una ciutat que a priori em motive molt, i haver de matinar més cada dia per a agafar el tren (i haver de gastar-me els diners del tren) no crec que em compense.
A la feina no tindré fàcil fer amistats, primer, perquè son alemanys i saxons, i això ja és un obstacle important, i segon i encara més important, és perquè jo no treballe per a ells, és a dir dins de la fàbrica soc un treballador extern, no pertany a cap departament, ni vaig a cap reunió i açò que té moltes coses bones (com treballe per a mí, quan acabe la meua feina me'n vaig, sense donar explicacions a ningú), té la pega de que és difícil tindre contacte amb l'altra gent.
Així que em trobe en la situació de montar-me una vida ací que siga a la meua mida, que m'agrade i on estiga còmode. Per sort, crec que no em va a costar molt de treball; tinc un pis per a mi sol que és una passada, completament moblat, amb mobles moderns i funcionals, amb rentadora, rentaplats, vitro i totes les comoditats imaginables, inclús amb una habitació de convidats per a acollir visites, m'encanta el meu pis.
A més ja vaig buacant activitats per a no avorrir-me, vaig cada dijous a jugar al club d'escacs del poble, i ja m'han fitxat per a que jugue amb ells la lliga per equips, que ocupa deu diumenges de matí des de septembre a març (1 o 2 al mes). També m'he apuntat a un curs d'alemany en Altenburg, a 20 minuts en tren, un parell de dies a la setmana, per a agafar un poc més de base, que bona falta em fa.
I també sempre tinc l'oportunitat d'eixir d'ací els caps de setmana. Dresden està molt prop, i Dresden i la gent que queda allí, no decepciona mai. Pense anar també a l'Oktoberfest, a visitar a Pepe a Duisburg i quan apleguen els nous Erasmus a Zwickau, quedaré algun dia en ells per a pegar-me alguna festeta.
I així espere passar el temps. No serà una vida apassionant, però la de l'any passat tampoc ho era, i ara quan aplegue el final de mes, em pagaran religiosament un sou del que no em puc queixar, val la pena.
A més, tindre un contrat d'un any, prorrogable, em dona una oportunitat molt bona de perfeccionar l'idioma, d'agafar experiència en un sector important com és l'automòbil i en una feina demandada com és el control de qualitat, així que no em queda altra que aprofitar eixa oportunitat. I en això estem.
Cròniques des de l'Alemanya rural (I)
La Tafallesa
Es difícil posar ordre a la gran quantitat de coses que m’han passat en les últimes setmanes. Sols un dia després d’escriure l’entrada on lamentava la falta de novetats, em van cridar per a una entrevista i si això era dimecres, eixe mateix diumenge estava en Tafalla, i al següent diumenge en Alemanya. Tot molt ràpid.
Vaig a treballar en Crimmitschau, un poblet d'Alemanya de l'est, a hora i mitja de Dresden en cotxe, contractat per una empresa espanyola, a la que Fagor Tafalla li contrata el servici d’un enginyer de qualitat en casa del client. Eixe enginyer de qualitat soc jo. És un poc difícil entendre per a qui treballe fins i tot per a mí, així que segur que també ho serà per a vosaltres, però tampoc és la qüestió.
Des d’aquell dia, clar està, tinc moltes coses que contar. La primera que voldria compartir, encara que no té res a veure amb l'Alemanya rural, és la setmana que vaig passar en Tafalla (Navarra).
La planta de Fagor en Tafalla no és més que una fundició de ferro, on fan blocs i culates per a motors d’automòbil i també de vehicles industrials. Allí havia d’apendre totes les característiques del bloc i la culata a les que faré el control de qualitat ací en Alemanya. La fundició de ferro és una ciència de la que no tenia ni idea, i la veritat és que no és una ciència gens exacta, així que les peces poden tindre nombrosos defectes, produïts per múltiples causes, així que la feina no és fàcil, almenys al principi.
Però no és tant de feina d’allò que volia parlar, sinò de com de be em va anar eixa setmana. Este treball em dòna l’oportunitat de viatjar i coneixer coses noves, i això és sense dubte el que més m’agrada. A Tafalla vaig estar molt a gust, l’hotel on m’allotjava, sense grans luxes, si tenia totes les comoditats, habitació molt gran, llit on cabia completament tant al llarg com a l’ample, aire acondicionat, WIFI, un desdejuni abundant i un bar en una barra de pintxos que feia gust veure-la. Tot pagat per l’empresa, que a més em proporciona durant eixa setmana en Tafalla i el primer mes en Alemanya una dieta, que dòna més que de sobra per a totes les despeses.
Tornant a la barra de pintxos, quan més viatge per Espanya, més em done compte de que eixir a sopar en València en general i en Burriana en particular, es car i roïn. El sopar en el bar de l’hotel eixia pels 6 euros diaris (alguns dies 5, alguns 7), i em feia tres pintxos, o dos i una ració, amb una cervesa. Els pintxos eren molts elaborats: gules amb bacon i pisto, formatge Idiazabal, pernil i ou de codorniu, tortilla de verdures, fullat farcit amb botifarra i salsa...i les racions abundants i molt bones de pernil i formatge, rabes, piquillos rellenos d’abaejo...tot lleugeret.
Menys mal que el que menjava de nit ho cremava de dia a la fabrica, on feia una calor de l’infern i on Carmen, l’enginyera de qualitat que porta les peces amb que jo treballe, em portava cada dia "al retrotero" per a que no em quedara res per veure i aprenguera tot el que havia de saber. Va fer una feina molt bona, i a més es va portar estupendament amb mi, era divertidísima. A la fabrica tots em van fer sentir com a casa, el departament de qualitat és un grup molt jove, on quasi tots portaven poc de temps, especialment Lorenzo i Amaia, amb els que dinava i em feien de taxista per tornar-me a Tafalla per les vesprades. Es notava molt bon ambient, m’haguera quedat a treballar allí.
I després durant les vesprades estava a l'hotel, llegia, em connectava a Internet, vaig a anar a Olite, un poble preciós amb castell i tot, vaig fer passejos per Tafalla...una setmana completeta.
El pitjor va ser quan el dijous per la vesprada, estant jo dalt del castell de Olite, em van cridar de la meua empresa per a dir-me que al tren que m’havia de portar a casa no quedaven places i que faria el trajecte en autobús, només van ser 11 horetes de res...
P.D. La Tafallesa era la companyia d’autobusos que feia el servici Olite-Tafalla-Pamplona (i altres que com no vaig gastar no sé). Em feia gràcia perquè moltes companyies d’autobusos o línies tenen malnoms com este que els posa la gent, però no se’l posen ells mateixa que prefereixen sigles o noms un poc més tècnics (Hicid, Metrobus, Auto-res) però m’encantava veure escrit a la carroseria de l’autobus “La Tafallesa”.
Es difícil posar ordre a la gran quantitat de coses que m’han passat en les últimes setmanes. Sols un dia després d’escriure l’entrada on lamentava la falta de novetats, em van cridar per a una entrevista i si això era dimecres, eixe mateix diumenge estava en Tafalla, i al següent diumenge en Alemanya. Tot molt ràpid.
Vaig a treballar en Crimmitschau, un poblet d'Alemanya de l'est, a hora i mitja de Dresden en cotxe, contractat per una empresa espanyola, a la que Fagor Tafalla li contrata el servici d’un enginyer de qualitat en casa del client. Eixe enginyer de qualitat soc jo. És un poc difícil entendre per a qui treballe fins i tot per a mí, així que segur que també ho serà per a vosaltres, però tampoc és la qüestió.
Des d’aquell dia, clar està, tinc moltes coses que contar. La primera que voldria compartir, encara que no té res a veure amb l'Alemanya rural, és la setmana que vaig passar en Tafalla (Navarra).
La planta de Fagor en Tafalla no és més que una fundició de ferro, on fan blocs i culates per a motors d’automòbil i també de vehicles industrials. Allí havia d’apendre totes les característiques del bloc i la culata a les que faré el control de qualitat ací en Alemanya. La fundició de ferro és una ciència de la que no tenia ni idea, i la veritat és que no és una ciència gens exacta, així que les peces poden tindre nombrosos defectes, produïts per múltiples causes, així que la feina no és fàcil, almenys al principi.
Però no és tant de feina d’allò que volia parlar, sinò de com de be em va anar eixa setmana. Este treball em dòna l’oportunitat de viatjar i coneixer coses noves, i això és sense dubte el que més m’agrada. A Tafalla vaig estar molt a gust, l’hotel on m’allotjava, sense grans luxes, si tenia totes les comoditats, habitació molt gran, llit on cabia completament tant al llarg com a l’ample, aire acondicionat, WIFI, un desdejuni abundant i un bar en una barra de pintxos que feia gust veure-la. Tot pagat per l’empresa, que a més em proporciona durant eixa setmana en Tafalla i el primer mes en Alemanya una dieta, que dòna més que de sobra per a totes les despeses.
Tornant a la barra de pintxos, quan més viatge per Espanya, més em done compte de que eixir a sopar en València en general i en Burriana en particular, es car i roïn. El sopar en el bar de l’hotel eixia pels 6 euros diaris (alguns dies 5, alguns 7), i em feia tres pintxos, o dos i una ració, amb una cervesa. Els pintxos eren molts elaborats: gules amb bacon i pisto, formatge Idiazabal, pernil i ou de codorniu, tortilla de verdures, fullat farcit amb botifarra i salsa...i les racions abundants i molt bones de pernil i formatge, rabes, piquillos rellenos d’abaejo...tot lleugeret.
Menys mal que el que menjava de nit ho cremava de dia a la fabrica, on feia una calor de l’infern i on Carmen, l’enginyera de qualitat que porta les peces amb que jo treballe, em portava cada dia "al retrotero" per a que no em quedara res per veure i aprenguera tot el que havia de saber. Va fer una feina molt bona, i a més es va portar estupendament amb mi, era divertidísima. A la fabrica tots em van fer sentir com a casa, el departament de qualitat és un grup molt jove, on quasi tots portaven poc de temps, especialment Lorenzo i Amaia, amb els que dinava i em feien de taxista per tornar-me a Tafalla per les vesprades. Es notava molt bon ambient, m’haguera quedat a treballar allí.
I després durant les vesprades estava a l'hotel, llegia, em connectava a Internet, vaig a anar a Olite, un poble preciós amb castell i tot, vaig fer passejos per Tafalla...una setmana completeta.
El pitjor va ser quan el dijous per la vesprada, estant jo dalt del castell de Olite, em van cridar de la meua empresa per a dir-me que al tren que m’havia de portar a casa no quedaven places i que faria el trajecte en autobús, només van ser 11 horetes de res...
P.D. La Tafallesa era la companyia d’autobusos que feia el servici Olite-Tafalla-Pamplona (i altres que com no vaig gastar no sé). Em feia gràcia perquè moltes companyies d’autobusos o línies tenen malnoms com este que els posa la gent, però no se’l posen ells mateixa que prefereixen sigles o noms un poc més tècnics (Hicid, Metrobus, Auto-res) però m’encantava veure escrit a la carroseria de l’autobus “La Tafallesa”.
martes, 5 de julio de 2011
Ell mai ho faria
Si mires a la banda dreta del blog, on estan els enllaços dels blogs d'amics i coneguts i et decideixes a punxar en algun d'ells veuràs com la majoria estan abandonats i els seus propietaris no actualitzen des de fa molt.
Hernan Casciari, que si m'haveu llegit, ja sabeu que m'encanta, parlava fa un temps sobre la moda dels blogs, i també sobre la seua mort. Ell tenia la teoria de que no existeixen els bloggers, que aquells que fan blogs són persones que tenen alguna cosa a dir i el blog no és més que la ferramenta per a fer-ho. I quan els blogs moren o els seus propietaris els abandonen, és perquè ja no tenen res més a dir o potser no han tingut mai res a dir, però es van fer un blog perquè estava de moda.
Això ho diu ell, no jo, però jo si tinc clar que no vull ser una d'eixes persones que abandona el seu blog, com s'abandonen els gossos a les estacions de servici a l'estiu. Perquè crec que tinc alguna cosa a dir; el meu blog parla de molts temes: és eminentment personal, he escrit ficció i també he compartit curiositats... però sempre he intentat que foren coses interessants, que a mi m'agradaria llegir i també que poguera llegir i compendre gent que no em coneix de res (i em consta que ha passat).
Les causes de que actualitze menys són varies. Supose que la principal és, com be sap Casciari, que no tinc moltes coses que contar. A tots ens agrada contar coses bones: com de be ens va tot, les festes que ens peguem... i segurament esta no és la meua millor època. La falta d'ocupació arrosega a totes les demés coses i és cert, que no em passen coses molt interessants.
Potser la forma d'eixir de la crisi siga fer allò que m'agrada, ja que si ho mires bé no tinc res millor que fer que escriure...bé, anar a la platja, i jugar a padel, però vaig a escriure, vaig a escriure alguna cosa bonica, i vaig a pegar un "pelotaso" editorial per a flipar...
Mentrestant, no abandonaré este domini. Estes 251 entrades estan plenes de les meues vivencies, de les meues històries i ja formen part de mi. Així que encara que hi haja èpoques on actualitze menys, este blog no va a ser un d'aquells que moren, no el vaig a abandonar, ell mai ho faria.
Hernan Casciari, que si m'haveu llegit, ja sabeu que m'encanta, parlava fa un temps sobre la moda dels blogs, i també sobre la seua mort. Ell tenia la teoria de que no existeixen els bloggers, que aquells que fan blogs són persones que tenen alguna cosa a dir i el blog no és més que la ferramenta per a fer-ho. I quan els blogs moren o els seus propietaris els abandonen, és perquè ja no tenen res més a dir o potser no han tingut mai res a dir, però es van fer un blog perquè estava de moda.
Això ho diu ell, no jo, però jo si tinc clar que no vull ser una d'eixes persones que abandona el seu blog, com s'abandonen els gossos a les estacions de servici a l'estiu. Perquè crec que tinc alguna cosa a dir; el meu blog parla de molts temes: és eminentment personal, he escrit ficció i també he compartit curiositats... però sempre he intentat que foren coses interessants, que a mi m'agradaria llegir i també que poguera llegir i compendre gent que no em coneix de res (i em consta que ha passat).
Les causes de que actualitze menys són varies. Supose que la principal és, com be sap Casciari, que no tinc moltes coses que contar. A tots ens agrada contar coses bones: com de be ens va tot, les festes que ens peguem... i segurament esta no és la meua millor època. La falta d'ocupació arrosega a totes les demés coses i és cert, que no em passen coses molt interessants.
Potser la forma d'eixir de la crisi siga fer allò que m'agrada, ja que si ho mires bé no tinc res millor que fer que escriure...bé, anar a la platja, i jugar a padel, però vaig a escriure, vaig a escriure alguna cosa bonica, i vaig a pegar un "pelotaso" editorial per a flipar...
Mentrestant, no abandonaré este domini. Estes 251 entrades estan plenes de les meues vivencies, de les meues històries i ja formen part de mi. Així que encara que hi haja èpoques on actualitze menys, este blog no va a ser un d'aquells que moren, no el vaig a abandonar, ell mai ho faria.
domingo, 12 de junio de 2011
Jo no seria jo
Vaig a començar parlant-vos de la meua infància. Una de les coses que no es poden escollir en esta vida és la llengua materna. Si es pot escollir després si estimar-la, si procurar utilitzar-la en tots els àmbits i amb correcció o per contra renegar d'ella (alguns, inexplicablement ho fan).
La meua llengua materna es el valencià, que no és més que el català a la manera de València, com va dir el gran Ovidi Montllor. Això vol dir que quan els pares s'unflen ensenyant al nou nascut a amistats i veïns, escoltava al meu voltant coses com "ai mare, quina cosa més bonica" (encara que ara resulte difícil de creure) o quan vaig creixer i feia alguna cosa que requerira una reprimenda ma mare deia "deixa de fer el moniato o et pegaré una galtà".
Vaig anar a l'escola, a la de davant de casa, on sols hi havia un grup per curs, i no existia la línia en valencià. En el meu col·legi, com en quasi tots els ambits, si es puguera definir la relació amb el valencià amb una paraula eixa era naturalitat. A Burriana hi ha un bon percentatge de gent que parlem en valencià, i els meus mestres no eren una excepció, així que encara que els llibres i la majoria d'explicaciones eren en castellà els canvis de llengua eren freqüents i mai ningú va posar cap problema.
Però si hi ha un fet que ha marcat la meua existència és sense dubte el haver estudiat el batxillerat a Xest, és una d'aquelles coses que marquen el caràcter, que si no hagueren passat series una altra persona. El meu professor de 4rt d'ESO em va animar, primer a fer el mitjà, encara recorde el dia de l'examen on era el més pipiolo, rodejat de gent major que necessitava aprovar per motius laborals i després a matricular-me en línia en valencià, ja que deia que els grups solien ser més sans, menys conflictius i amb més nivell.
No se si tenia raó en eixa generalització, però sense dubte el meu grup si era molt especial i vaig fer grans amistats amb un grup de gent que parlava com jo, o molt diferent però en la mateixa llengua, la nostra. Des d'Alcalà de Xivert fins a Gata de Gorgos, passant per Gavarda, Pedreguer, Gandia, Torís... si alguna cosa vertebra de veres al País Valencià, es la llengua.
Per a mi era un goig poder anar a classe, pendre apunts, estudiar, fer els deures, en la llengua en la qual pense, en la llengua que m'ha envoltat tota la vida.
Després vaig anar a la Universitat i encara que any rere any marque la casella que diu que vull rebre la docència en valencià, sols he estudiat un parell d'assignatures en eixa llengua. Un dret que desgraciadament a la UPV no s'acompleix, una vergonya.
També vaig traure temps per a aprovar el examen de grau superior equivalent al C2, per a crear un blog escrit quasi per complet en valencià i també intente utilitzar el valencià en tots els àmbits de la meua vida.
Hui veig amb tristesa que si no es remedia (i no es veu remei a curt plaç) d'ací uns anys no hi hauran blocs escrits en valencià, perquè no hi haurà joves que puguen escriure-los. El PP valencià en la seua creuada contra el valencià i després d'altres acciones molt perjudicials (poca presència de la llengua en Canal 9, cap ajuda a la cultura en valencià...) ha llançat una bomba a la línia de flotació de l'idioma, l'enseyança.
A partir del curs 2012 - 2013 els xiquets valencians no podran estudiar en valencià. L'excusa és tindre més anglés, però hi havia fòrmules que integraren el dos conceptes (per als que coneguen el decret, per què no en lloc dels tres 33%, una línia en castellà-anglés 66%-33%, i una altra igual valencià-anglés? Sembla una solució senzilla). El model trilingüe no es pot aplicar perquè els professors no tenen suficient formació, perquè no es poden imposar les llengües i si algun dia es portara a terme, eixe seria el dia on el valencià firmara la seua carta de defunció.
Per això, i perquè com no estic vivint en València m'estic perdent les mobilitzacions, esta és la meua forma de donar suport, de dir que estic ben orgullós d'haver estudiat en línia en valencià.
Si al valencià! Si a l'ensenyament en la nostra llengua!
La meua llengua materna es el valencià, que no és més que el català a la manera de València, com va dir el gran Ovidi Montllor. Això vol dir que quan els pares s'unflen ensenyant al nou nascut a amistats i veïns, escoltava al meu voltant coses com "ai mare, quina cosa més bonica" (encara que ara resulte difícil de creure) o quan vaig creixer i feia alguna cosa que requerira una reprimenda ma mare deia "deixa de fer el moniato o et pegaré una galtà".
Vaig anar a l'escola, a la de davant de casa, on sols hi havia un grup per curs, i no existia la línia en valencià. En el meu col·legi, com en quasi tots els ambits, si es puguera definir la relació amb el valencià amb una paraula eixa era naturalitat. A Burriana hi ha un bon percentatge de gent que parlem en valencià, i els meus mestres no eren una excepció, així que encara que els llibres i la majoria d'explicaciones eren en castellà els canvis de llengua eren freqüents i mai ningú va posar cap problema.
Però si hi ha un fet que ha marcat la meua existència és sense dubte el haver estudiat el batxillerat a Xest, és una d'aquelles coses que marquen el caràcter, que si no hagueren passat series una altra persona. El meu professor de 4rt d'ESO em va animar, primer a fer el mitjà, encara recorde el dia de l'examen on era el més pipiolo, rodejat de gent major que necessitava aprovar per motius laborals i després a matricular-me en línia en valencià, ja que deia que els grups solien ser més sans, menys conflictius i amb més nivell.
No se si tenia raó en eixa generalització, però sense dubte el meu grup si era molt especial i vaig fer grans amistats amb un grup de gent que parlava com jo, o molt diferent però en la mateixa llengua, la nostra. Des d'Alcalà de Xivert fins a Gata de Gorgos, passant per Gavarda, Pedreguer, Gandia, Torís... si alguna cosa vertebra de veres al País Valencià, es la llengua.
Per a mi era un goig poder anar a classe, pendre apunts, estudiar, fer els deures, en la llengua en la qual pense, en la llengua que m'ha envoltat tota la vida.
Després vaig anar a la Universitat i encara que any rere any marque la casella que diu que vull rebre la docència en valencià, sols he estudiat un parell d'assignatures en eixa llengua. Un dret que desgraciadament a la UPV no s'acompleix, una vergonya.
També vaig traure temps per a aprovar el examen de grau superior equivalent al C2, per a crear un blog escrit quasi per complet en valencià i també intente utilitzar el valencià en tots els àmbits de la meua vida.
Hui veig amb tristesa que si no es remedia (i no es veu remei a curt plaç) d'ací uns anys no hi hauran blocs escrits en valencià, perquè no hi haurà joves que puguen escriure-los. El PP valencià en la seua creuada contra el valencià i després d'altres acciones molt perjudicials (poca presència de la llengua en Canal 9, cap ajuda a la cultura en valencià...) ha llançat una bomba a la línia de flotació de l'idioma, l'enseyança.
A partir del curs 2012 - 2013 els xiquets valencians no podran estudiar en valencià. L'excusa és tindre més anglés, però hi havia fòrmules que integraren el dos conceptes (per als que coneguen el decret, per què no en lloc dels tres 33%, una línia en castellà-anglés 66%-33%, i una altra igual valencià-anglés? Sembla una solució senzilla). El model trilingüe no es pot aplicar perquè els professors no tenen suficient formació, perquè no es poden imposar les llengües i si algun dia es portara a terme, eixe seria el dia on el valencià firmara la seua carta de defunció.
Per això, i perquè com no estic vivint en València m'estic perdent les mobilitzacions, esta és la meua forma de donar suport, de dir que estic ben orgullós d'haver estudiat en línia en valencià.
Si al valencià! Si a l'ensenyament en la nostra llengua!
viernes, 29 de abril de 2011
I en això estem
Fa temps que no escric cap entrada que parle de mí, de com em van les coses, de tot un poc... i hi ha gent amb qui fa temps que no parle, ni envie mails i potser utilitza el meu blog per a saber de mí.
Primer volia parlar un poc de "perdimos el tren". M'alegra que molta gent m'haja dit que li ha agradat, perquè és una història escrita en una estona, sense pensar, sense aprofundir i que a mi mateix no em feia molta gràcia. Així que gràcies als que comenteu, i m'agradaria que em fereu també alguna crítica, que si no em crec algú i em doneu ales per a continuar escrivint, cosa que per altra part, crec que mai deixaré de fer.
Em sorprén que el personatge de Laura caiguera tant malament, perquè no era la meua intenció, i això em fa pensar com de diferents som tots. Sempre passa quan presentes un monòleg nou, que l'acudit que tu penses que ho va a petar acaba sent un "ni fu ni fa" i una parida tonta que has posat per omplir acaba sent la favorita del públic, em fa molta gràcia que sempre passe així...
Parlant de monòlegs és una de les coses que tinc per a presumir. Fa unes poques setmanes vam guanyar el primer premi del concurs del Hollywood ací a Burriana, i a part dels diners, que venen de categoria quan estàs parat, et queda la sensació del treball ben fet. Esta clar que teniem l'avantatge de jugar a casa, però si no fas riure no guanyes, ni tens legions de seguidors...El tàndem que formem el meu germà i jo és ben curiós i supose que funciona perquè hem passat moltes hores junts, hem begut de les mateixes fonts d'humor i a nosaltres si ens fan riure els mateixos acudits.
Pel que fa a la vida social, vaig fent. Tinc clar que no puc eixir tant com l'any passat a Dresden, i que els meus temps de viure a València i tindre festes sovint també s'han acabat. I no és tant pels diners com per les oportunitats i per la gent que m'envolta. No és tan fàcil fer bons plans, i barats, i moltes voltes per a eixir i no passar-ho tant bé, ú prefereix quedar-se en casa. Per sort tampoc és impossible, i he passat unes Pasqües genials amb la visita de Alba i Ali, vaig anar al concert de l'aniversari del Terra, que quedarà en la memòria com una gran nit, he tingut alguns sopars al poble amb els colegues certament divertits, es fa allò que es pot.
I la meua principal preocupació i ocupació és, com no, trobar feina. La situació d'atur s'ha allargat en el temps molt més del que esperava, no sé si tenia massa optimisme o les coses han empitjorat últimament, però és ben cert que no trobe feina i que les perspectives de trobar-la inmediatament són escases. Algun dia, en algun lloc (guiño guiño) algú sabrà veure les qualitats que sense dubte tinc i a més d'apreciar-les les necessitarà i eixe dia em contractaran. Mentre eixe dia aplega, no puc fer més que seguir formant-me, estudiar alemany, intentar ocupar el temps lliure en activitats profitoses i continuar buscant sense pausa...i en això estem.
Primer volia parlar un poc de "perdimos el tren". M'alegra que molta gent m'haja dit que li ha agradat, perquè és una història escrita en una estona, sense pensar, sense aprofundir i que a mi mateix no em feia molta gràcia. Així que gràcies als que comenteu, i m'agradaria que em fereu també alguna crítica, que si no em crec algú i em doneu ales per a continuar escrivint, cosa que per altra part, crec que mai deixaré de fer.
Em sorprén que el personatge de Laura caiguera tant malament, perquè no era la meua intenció, i això em fa pensar com de diferents som tots. Sempre passa quan presentes un monòleg nou, que l'acudit que tu penses que ho va a petar acaba sent un "ni fu ni fa" i una parida tonta que has posat per omplir acaba sent la favorita del públic, em fa molta gràcia que sempre passe així...
Parlant de monòlegs és una de les coses que tinc per a presumir. Fa unes poques setmanes vam guanyar el primer premi del concurs del Hollywood ací a Burriana, i a part dels diners, que venen de categoria quan estàs parat, et queda la sensació del treball ben fet. Esta clar que teniem l'avantatge de jugar a casa, però si no fas riure no guanyes, ni tens legions de seguidors...El tàndem que formem el meu germà i jo és ben curiós i supose que funciona perquè hem passat moltes hores junts, hem begut de les mateixes fonts d'humor i a nosaltres si ens fan riure els mateixos acudits.
Pel que fa a la vida social, vaig fent. Tinc clar que no puc eixir tant com l'any passat a Dresden, i que els meus temps de viure a València i tindre festes sovint també s'han acabat. I no és tant pels diners com per les oportunitats i per la gent que m'envolta. No és tan fàcil fer bons plans, i barats, i moltes voltes per a eixir i no passar-ho tant bé, ú prefereix quedar-se en casa. Per sort tampoc és impossible, i he passat unes Pasqües genials amb la visita de Alba i Ali, vaig anar al concert de l'aniversari del Terra, que quedarà en la memòria com una gran nit, he tingut alguns sopars al poble amb els colegues certament divertits, es fa allò que es pot.
I la meua principal preocupació i ocupació és, com no, trobar feina. La situació d'atur s'ha allargat en el temps molt més del que esperava, no sé si tenia massa optimisme o les coses han empitjorat últimament, però és ben cert que no trobe feina i que les perspectives de trobar-la inmediatament són escases. Algun dia, en algun lloc (guiño guiño) algú sabrà veure les qualitats que sense dubte tinc i a més d'apreciar-les les necessitarà i eixe dia em contractaran. Mentre eixe dia aplega, no puc fer més que seguir formant-me, estudiar alemany, intentar ocupar el temps lliure en activitats profitoses i continuar buscant sense pausa...i en això estem.
martes, 12 de abril de 2011
Perdimos el tren (el desenlace)
03:29
Y allí estaba, besándole, porque será perfectito, y un chulo, y no es loco, pero es muy guapo, y es sincero, y me quiere. A lo mejor no es el tipo que había imaginado para mí, pero le quiero yo también, y si algo he hecho mal este tiempo ha sido intentar cambiarle.
Porque yo sé que a Simón nunca se le dieron bien los discursos, que eso no lo había podido pensar, que se hubiera aturullado, que eso lo ha dicho de carrerilla, porque lo siente, porque lo ha dicho con el corazón.
La verdad es que había perdido muchas cosas, pero aun así, si hago el balance creo que he ganado, porque con Simón soy feliz, Valencia es una ciudad maravillosa, y su sol me llena de vida.
Eso sí, prometo que si algún día, dejo de ser libre, si algún día al boludo de Simón se le ocurre, cortarme las alas lo más mínimo, es que lo dejo, lo abandono, me marcho a la Argentina si hace falta, lo tengo claro. Y mientras ya estaba pensando otra vez en dejarle, chilló:
-“¿Aquel no es Martín?” Y yo creí que no lo era, porque estaba en una esquina de la estación, tumbado, sucio, pero cuando volví a mirar, vi también a Sandra, y a Carlos, mis tres mejores amigos de Frankfurt.
Y fui corriendo hacia ellos, y cuando se dieron cuenta que era yo, ya me tenían encima. Estaban completamente dormidos, y juntos reímos, y chillamos, y armamos tanto escándalo, que hasta los guardias de seguridad nos llamaron la atención.
Y aunque Martín tiene muy mal despertar, casi tan malo como Sandra, no se enfadaron, porque se alegraban de verme, y allí pasamos las horas, y subimos juntos al tren, y Martín se cagó en Chávez, como siempre, y él y Carlos cantaron ballenato, y Sandra me puso al día de todos los cotilleos de Frankfurt, y me hizo reír, porque Sandra, es la andaluza que siempre me hace reír, aunque a veces no le entienda ni media palabra.
Y presenté a Simón y Carlos, que no se conocían, porque cuando Simón estuvo en Frankfurt, Carlos, había vuelto a México y me alegré tanto de verles, que me olvidé de todo. Ellos también iban hacia Munich y también se habían quedado tirados y dormían despreocupados, porque eran locos, y les adoraba.
Los minutos pasaron rápidos, y el tiempo que unas horas antes pasaba lento, ahora daba pasos de gigante, y veía como Simón se reía con mis amigos, y estaba feliz. En ese momento me di cuenta que mi vida no había cambiado tanto, no había perdido a mis amigos, y estaba exactamente en el mismo lugar en el que estaría aunque no hubiera conocido a Simón.; estaba más limpia, en lugar de llevar mochila llevaba maleta, iba a dormir de hotel y no a improvisar como ellos, pero estaba en el mismo sitio, en el mismo momento.
Se hicieron las seis, y ya en el tren, con los primeros rayos de sol entrando por la ventana, reí, con cualquier tontería que contaba Martín o con las expresiones de Sandra, qué más daba, reía porque era feliz, porque en ese vagón, estaba lo poco que tengo en la vida: mis amigos y Simón, y estábamos juntos, y felices.
10:48
Nos despedimos de los amigos de Laura, prometiendo que nos encontraríamos en las carpas al mediodía, y nos dirigimos a nuestro hotel en Augsburg.
La verdad, es que son gente muy maja, locos, como Laura, pero nobles, y sinvergüenzas, tanto que no les importa cantar en los trenes, ni invitar a las ancianas a bailar la conga. Me hicieron reír, y olvidarme por un rato de mi imagen, de mis complejos, de mis estupideces. Y viéndoles, me di cuenta que siempre se ha de hacer lo que a uno lo que apetezca, y que no importa que todo un vagón de tren te tache de loco.
Y ellos nos invitaron a comer jamón, que traía Sandra, y a beber cervezas y vi a Laura tan feliz, que por primera vez, me alegré de haber perdido ese maldito tren.
Teníamos pensado descansar dos horas, y así lo íbamos a hacer, pero antes, Laura tenía algo que decirme:
-“En verdad, no tenés tanta memoria”.
-“¿Por qué lo dices?”
-“Porque no te acordás de como nos conocimos”.
-“¿Cómo que no?, claro que me acuerdo, en la cola de los baños, en la carpa de Hofbräuhaus, me acuerdo como si fuera hoy”.
-“Si, eso sí, pero no sabes porque estaba allí”
-“Bueno, estabas con Martín, su otro amigo venezolano, ¿Cómo se llamaba?...
-“Raúl”.
-“Si eso, Raúl, y un grupo de alemanes también.”
-“Si, pero no has dicho porque estaba allí”.
-“Estabas como todos, supongo, para divertirte, ¿Por qué ibas a estar si no?”
-“Estaba allí porque el día antes, perdimos el último tren, y dormimos en la estación, y volvimos al día siguiente a las carpas y te encontré”
-“Tu sueles tener suerte cuando pierdes un tren” Dije con la más pícara de mis sonrisas. Ella hizo su típica mueca, de reproche, ya que eso para ella era una chulería, y odia mis chulerías. Sin inmutarse, siguió hablando:
-“Y me quedé los tres días que ibas a estar tu, mis amigos se fueron, y no me importó, porque vi algo en ti, en tus ojos que me dijo que me tenía que quedar”
-“No me dijiste que tú también te tenías que haber ido.”
-“No te lo dije, porque no me importaba. A la gente que es como yo no le importa tanto lo que tiene que hacer sino lo que siente que tiene que hacer, y a veces perdemos trenes." – Sonrió y sonreí.-“ Me conociste así, y así me has de querer”.
-“Y así te quiero”.
Y estuvimos dos horas en el hotel, pero no dormimos nada, ni falta que hizo.
Y allí estaba, besándole, porque será perfectito, y un chulo, y no es loco, pero es muy guapo, y es sincero, y me quiere. A lo mejor no es el tipo que había imaginado para mí, pero le quiero yo también, y si algo he hecho mal este tiempo ha sido intentar cambiarle.
Porque yo sé que a Simón nunca se le dieron bien los discursos, que eso no lo había podido pensar, que se hubiera aturullado, que eso lo ha dicho de carrerilla, porque lo siente, porque lo ha dicho con el corazón.
La verdad es que había perdido muchas cosas, pero aun así, si hago el balance creo que he ganado, porque con Simón soy feliz, Valencia es una ciudad maravillosa, y su sol me llena de vida.
Eso sí, prometo que si algún día, dejo de ser libre, si algún día al boludo de Simón se le ocurre, cortarme las alas lo más mínimo, es que lo dejo, lo abandono, me marcho a la Argentina si hace falta, lo tengo claro. Y mientras ya estaba pensando otra vez en dejarle, chilló:
-“¿Aquel no es Martín?” Y yo creí que no lo era, porque estaba en una esquina de la estación, tumbado, sucio, pero cuando volví a mirar, vi también a Sandra, y a Carlos, mis tres mejores amigos de Frankfurt.
Y fui corriendo hacia ellos, y cuando se dieron cuenta que era yo, ya me tenían encima. Estaban completamente dormidos, y juntos reímos, y chillamos, y armamos tanto escándalo, que hasta los guardias de seguridad nos llamaron la atención.
Y aunque Martín tiene muy mal despertar, casi tan malo como Sandra, no se enfadaron, porque se alegraban de verme, y allí pasamos las horas, y subimos juntos al tren, y Martín se cagó en Chávez, como siempre, y él y Carlos cantaron ballenato, y Sandra me puso al día de todos los cotilleos de Frankfurt, y me hizo reír, porque Sandra, es la andaluza que siempre me hace reír, aunque a veces no le entienda ni media palabra.
Y presenté a Simón y Carlos, que no se conocían, porque cuando Simón estuvo en Frankfurt, Carlos, había vuelto a México y me alegré tanto de verles, que me olvidé de todo. Ellos también iban hacia Munich y también se habían quedado tirados y dormían despreocupados, porque eran locos, y les adoraba.
Los minutos pasaron rápidos, y el tiempo que unas horas antes pasaba lento, ahora daba pasos de gigante, y veía como Simón se reía con mis amigos, y estaba feliz. En ese momento me di cuenta que mi vida no había cambiado tanto, no había perdido a mis amigos, y estaba exactamente en el mismo lugar en el que estaría aunque no hubiera conocido a Simón.; estaba más limpia, en lugar de llevar mochila llevaba maleta, iba a dormir de hotel y no a improvisar como ellos, pero estaba en el mismo sitio, en el mismo momento.
Se hicieron las seis, y ya en el tren, con los primeros rayos de sol entrando por la ventana, reí, con cualquier tontería que contaba Martín o con las expresiones de Sandra, qué más daba, reía porque era feliz, porque en ese vagón, estaba lo poco que tengo en la vida: mis amigos y Simón, y estábamos juntos, y felices.
10:48
Nos despedimos de los amigos de Laura, prometiendo que nos encontraríamos en las carpas al mediodía, y nos dirigimos a nuestro hotel en Augsburg.
La verdad, es que son gente muy maja, locos, como Laura, pero nobles, y sinvergüenzas, tanto que no les importa cantar en los trenes, ni invitar a las ancianas a bailar la conga. Me hicieron reír, y olvidarme por un rato de mi imagen, de mis complejos, de mis estupideces. Y viéndoles, me di cuenta que siempre se ha de hacer lo que a uno lo que apetezca, y que no importa que todo un vagón de tren te tache de loco.
Y ellos nos invitaron a comer jamón, que traía Sandra, y a beber cervezas y vi a Laura tan feliz, que por primera vez, me alegré de haber perdido ese maldito tren.
Teníamos pensado descansar dos horas, y así lo íbamos a hacer, pero antes, Laura tenía algo que decirme:
-“En verdad, no tenés tanta memoria”.
-“¿Por qué lo dices?”
-“Porque no te acordás de como nos conocimos”.
-“¿Cómo que no?, claro que me acuerdo, en la cola de los baños, en la carpa de Hofbräuhaus, me acuerdo como si fuera hoy”.
-“Si, eso sí, pero no sabes porque estaba allí”
-“Bueno, estabas con Martín, su otro amigo venezolano, ¿Cómo se llamaba?...
-“Raúl”.
-“Si eso, Raúl, y un grupo de alemanes también.”
-“Si, pero no has dicho porque estaba allí”.
-“Estabas como todos, supongo, para divertirte, ¿Por qué ibas a estar si no?”
-“Estaba allí porque el día antes, perdimos el último tren, y dormimos en la estación, y volvimos al día siguiente a las carpas y te encontré”
-“Tu sueles tener suerte cuando pierdes un tren” Dije con la más pícara de mis sonrisas. Ella hizo su típica mueca, de reproche, ya que eso para ella era una chulería, y odia mis chulerías. Sin inmutarse, siguió hablando:
-“Y me quedé los tres días que ibas a estar tu, mis amigos se fueron, y no me importó, porque vi algo en ti, en tus ojos que me dijo que me tenía que quedar”
-“No me dijiste que tú también te tenías que haber ido.”
-“No te lo dije, porque no me importaba. A la gente que es como yo no le importa tanto lo que tiene que hacer sino lo que siente que tiene que hacer, y a veces perdemos trenes." – Sonrió y sonreí.-“ Me conociste así, y así me has de querer”.
-“Y así te quiero”.
Y estuvimos dos horas en el hotel, pero no dormimos nada, ni falta que hizo.
martes, 5 de abril de 2011
Perdimos el tren (V)
02:47
-“¿Vos tenés memoria?”
-“¿Y esta pregunta?” Me descolocó, porque después de tanto rato en silencio, ya no sabía qué tipo de conversación esperar, pero desde luego no esperaba que habláramos de mi memoria.
-“Responde, ¿tenés memoria o no?
-“No sé, normal, depende, nunca me aprendo la legislación, ni los efectos de los contaminantes, eso se me da mal, pero no tengo mala memoria creo.” Y cuando le contestaba, sabía que los tiros no iban por ahí, que nada le importaba lo que me costaba a mí aprenderme la legislación medioambiental.
-“¿Y recuerdas donde vivía yo el año pasado?”
-“En Frankfurt” me temía lo peor.
-“¿Y donde vivo ahora?” Laura dejó su beca en Frankfurt, por otra en Valencia, de menor cuantía, pero en mi ciudad, para estar conmigo, y yo se lo he agradecido miles de veces y le agradecía sobretodo que nunca había protestado, nunca hasta ahora.
-“En Valencia”.
-“Y vos te das cuenta, que tu vida es igual que lo era antes, tus amigos son los mismos, vas de compras al mismo sitio, cruzas las mismas calles para llegar a la universidad, sigues viviendo con tus padres…”
-“Tu ya no vivías con tus padres” La interrumpí, torpemente…
-“No es eso boludo”, y lo dijo con una media sonrisa, que me tranquilizó, aunque no tardo en volver a la carga…
-“Que parece que sólo yo di cosas, que si yo te pierdo, si lo nuestro se acaba, yo estaré ganando 500 euros al mes menos que el año pasado, en una ciudad que aún me es extraña, y habré perdido a la mayoría de amigos que tenía aquí en Alemania”.
-“Pero tú lo elegiste”
-“Si, pero no sabés el miedo que me da, poder haberme equivocado”.
Y pensé dos respuestas, que seguramente hubieran hecho las horas que faltaban para subir al tren bien diferentes; la que no dije: ¿y crees que te has equivocado?, hubiera desembocado en una tragedia, en un Vietnam emocional, porque sé que Laura, inició esta conversación con ganas de discutir, de mandarme a la mierda. A punto estuve de decirla, pero seguramente mi corazón fue más rápido que mi cabeza y otorgó a mis cuerdas vocales un tono firme, casi solemne, que sonó sincero, porque era sincero. Dije esto otro:
-“No te equivocaste” y en ese momento puse mis cinco sentidos en demostrarle que no se equivocaba, y a mí nunca se me dio bien hablar, pero hablé, desde el corazón, y dije cosas sinceras: “No te equivocaste porque nada ni nadie te va a hacer más feliz que yo, porque aunque no sea un loco, y aunque a veces me enfaden tus locuras, voy a estar siempre a tu lado, y si tienes ganas de llorar te ofreceré mi hombro, y secaré tus lagrimas. Si tienes ganas de reír, me pasaré horas haciéndote cosquillas, porque me encantas cuando te ríes. Y si quieres estar sola, me apartaré a un lado, sólo hasta que no me necesites, porque cuando vuelvas a necesitarme, volveré a estar ahí. Buscaré agujas en pajares, una piedra en el desierto, o una lágrima en el mar, si con eso te hago feliz, porque mi mayor deseo en esta vida, es ese, que seas feliz”.
Y Laura lloraba, y me dio su mano, la cogí con fuerza, y después de muchas horas en aquella estación, sentí que todo era igual, que su mano era la de siempre, volví a sentirla mía. La miré, y vi que sus ojos me seguían matando como el primer día y ella dijo, justo lo que más ilusión me hacía oír:
-“¿Me das un mordisco?”
Y se lo di, y allí estuvimos dándonos mordiscos y acariciándonos, riendo juntos, enredando otra vez su pelo en mis dedos, y no podía ser más feliz.
Porque hacía un año que estábamos juntos, y porque ese había sido el año más maravilloso de mi vida.
-“¿Vos tenés memoria?”
-“¿Y esta pregunta?” Me descolocó, porque después de tanto rato en silencio, ya no sabía qué tipo de conversación esperar, pero desde luego no esperaba que habláramos de mi memoria.
-“Responde, ¿tenés memoria o no?
-“No sé, normal, depende, nunca me aprendo la legislación, ni los efectos de los contaminantes, eso se me da mal, pero no tengo mala memoria creo.” Y cuando le contestaba, sabía que los tiros no iban por ahí, que nada le importaba lo que me costaba a mí aprenderme la legislación medioambiental.
-“¿Y recuerdas donde vivía yo el año pasado?”
-“En Frankfurt” me temía lo peor.
-“¿Y donde vivo ahora?” Laura dejó su beca en Frankfurt, por otra en Valencia, de menor cuantía, pero en mi ciudad, para estar conmigo, y yo se lo he agradecido miles de veces y le agradecía sobretodo que nunca había protestado, nunca hasta ahora.
-“En Valencia”.
-“Y vos te das cuenta, que tu vida es igual que lo era antes, tus amigos son los mismos, vas de compras al mismo sitio, cruzas las mismas calles para llegar a la universidad, sigues viviendo con tus padres…”
-“Tu ya no vivías con tus padres” La interrumpí, torpemente…
-“No es eso boludo”, y lo dijo con una media sonrisa, que me tranquilizó, aunque no tardo en volver a la carga…
-“Que parece que sólo yo di cosas, que si yo te pierdo, si lo nuestro se acaba, yo estaré ganando 500 euros al mes menos que el año pasado, en una ciudad que aún me es extraña, y habré perdido a la mayoría de amigos que tenía aquí en Alemania”.
-“Pero tú lo elegiste”
-“Si, pero no sabés el miedo que me da, poder haberme equivocado”.
Y pensé dos respuestas, que seguramente hubieran hecho las horas que faltaban para subir al tren bien diferentes; la que no dije: ¿y crees que te has equivocado?, hubiera desembocado en una tragedia, en un Vietnam emocional, porque sé que Laura, inició esta conversación con ganas de discutir, de mandarme a la mierda. A punto estuve de decirla, pero seguramente mi corazón fue más rápido que mi cabeza y otorgó a mis cuerdas vocales un tono firme, casi solemne, que sonó sincero, porque era sincero. Dije esto otro:
-“No te equivocaste” y en ese momento puse mis cinco sentidos en demostrarle que no se equivocaba, y a mí nunca se me dio bien hablar, pero hablé, desde el corazón, y dije cosas sinceras: “No te equivocaste porque nada ni nadie te va a hacer más feliz que yo, porque aunque no sea un loco, y aunque a veces me enfaden tus locuras, voy a estar siempre a tu lado, y si tienes ganas de llorar te ofreceré mi hombro, y secaré tus lagrimas. Si tienes ganas de reír, me pasaré horas haciéndote cosquillas, porque me encantas cuando te ríes. Y si quieres estar sola, me apartaré a un lado, sólo hasta que no me necesites, porque cuando vuelvas a necesitarme, volveré a estar ahí. Buscaré agujas en pajares, una piedra en el desierto, o una lágrima en el mar, si con eso te hago feliz, porque mi mayor deseo en esta vida, es ese, que seas feliz”.
Y Laura lloraba, y me dio su mano, la cogí con fuerza, y después de muchas horas en aquella estación, sentí que todo era igual, que su mano era la de siempre, volví a sentirla mía. La miré, y vi que sus ojos me seguían matando como el primer día y ella dijo, justo lo que más ilusión me hacía oír:
-“¿Me das un mordisco?”
Y se lo di, y allí estuvimos dándonos mordiscos y acariciándonos, riendo juntos, enredando otra vez su pelo en mis dedos, y no podía ser más feliz.
Porque hacía un año que estábamos juntos, y porque ese había sido el año más maravilloso de mi vida.
El blog de la setmana (II)
Diarios de futbol
Que la premsa esportiva de l'estat espanyol és una basura no és cap secret. Tant des de Barcelona com des de Madrid, els pamflets esportius estan escrits per fanàtics dels seus equips, sense un mínim d'objectivitat, de qualitat i sense buscar cap recurs literari més que la comfrontació o el morbo.
Hi ha honroses excepcions, Segurola en Marca, alguns articulistes d' El País (sobretot Carlin amb els seus articles sobre la lliga anglesa) i poc més...
Així que com, amb quasi tot, si volem informació imparcial sobre futbol l'hem de buscar a Internet, i ahí Diarios de futbol és la millor opció.
Ja des del subtítol de la pàgina notes que açò és diferent. Apareixen cites, com per exemple una d'Albert Camus, que diu "Todo lo que sé de los hombres, lo aprendí en un campo de futbol" i moltes altres grans frases dites per futbolistes, entrenadors o escriptors.I
és que la principal diferència que trobes quan lliges un parell d'articles en este blog respecte als períodics tradicionals és que de seguida notes quela gent que escriu al blog, sap escriure.
Es dona informació des de diferents punts de vista, es tracten temes més allunyats de les llums mediàtiques, es fan analisis des de diferents punts de vista, i es deixa al lector traure conclusions, tot allò que no existeix a la premsa tradicional.
Es centra en l'actualitat i no parla de tots els equips, seria impossible fer-ho sense que la qualitat baixara, però cada article garanteix dedicació, anàlisi i no es tracten temes de passada.
Així que si t'agrada el futbol i vols llegir coses escrites per gent a qui li agrada el futbol, no dubtes en entrar. Si t'agrada el teu equip i vols seguir llegint coses escrites per fanàtics del teu equip, continua llegint la premsa tradicional.
jueves, 31 de marzo de 2011
Perdimos el tren (IV)
Última entrega de la setmana de la història de Simon i Laura, la pròxima setmana el desenllaç. Mentre pots votar en l'enquesta qui et cau millor dels dos protagonistes.
1:18
Pero Simón, ¿qué coño te pasa?, tú la quieres ¿no?, y ¿por qué lo ves todo tan negativo? Bueno porque está saliendo todo mal, y es por su culpa, pero, ¿ese es motivo para comportarte así?
Ya no sé qué decirle, yo querría dormirme porque si me duermo al menos no tengo que decirle nada. Porque Laura quiere que todo sea especial, pero hay cosas que no son especiales, pasar una noche a 3 grados, tirados en la calle, no es especial, y si se lo haces ver, mal. Intento disimular mi enfado, pero estoy tan enfadado que no me sale, y sé que pongo mala cara, pero no me sale cambiarla.
Pero no podemos pasarnos las cinco horas que nos quedan callados, venga ¿Qué coño le digo? No, que frío no. ¿Cómo vas a hablarle del frío?. La verdad es que si no tengo nada de qué hablar con ella, ¿Para qué estoy con ella?, eso tampoco se lo puedo decir, piensa Simón, piensa...
-“¿Qué haremos mañana?”
-“Hoy, querrás decir ya”
-“Si eso, hoy” No caí en que eran más de las doce, no caí en nada.
-“Cuando lleguemos a Augsburg, dejamos las maletas, descansamos un par de horas, y cogemos el tren hacia Munich, ya hablamos de eso ¿recuerdas?".
Y era cierto, ya lo habíamos hablado, y seguí hablando de cosas que ya habíamos hablado:
-“¿Has quedado con Martín?
-“No, no quedé con él”.
-“Pero iba a Munich este fin de semana también, ¿no?”.
-“Eres pelotudo vos, me dijiste, quiero pasar todo el tiempo contigo, y yo no quedé con Martín, y me apetecía verlo, de veras, pero no, no quedé con Martín, y eso también lo habíamos hablado”
-“Si, es verdad” y volví a callar, porque si no hay nada de qué hablar no hay nada de qué hablar y porque para decir gilipolleces, más vale estar callado.
1:18
Pero Simón, ¿qué coño te pasa?, tú la quieres ¿no?, y ¿por qué lo ves todo tan negativo? Bueno porque está saliendo todo mal, y es por su culpa, pero, ¿ese es motivo para comportarte así?
Ya no sé qué decirle, yo querría dormirme porque si me duermo al menos no tengo que decirle nada. Porque Laura quiere que todo sea especial, pero hay cosas que no son especiales, pasar una noche a 3 grados, tirados en la calle, no es especial, y si se lo haces ver, mal. Intento disimular mi enfado, pero estoy tan enfadado que no me sale, y sé que pongo mala cara, pero no me sale cambiarla.
Pero no podemos pasarnos las cinco horas que nos quedan callados, venga ¿Qué coño le digo? No, que frío no. ¿Cómo vas a hablarle del frío?. La verdad es que si no tengo nada de qué hablar con ella, ¿Para qué estoy con ella?, eso tampoco se lo puedo decir, piensa Simón, piensa...
-“¿Qué haremos mañana?”
-“Hoy, querrás decir ya”
-“Si eso, hoy” No caí en que eran más de las doce, no caí en nada.
-“Cuando lleguemos a Augsburg, dejamos las maletas, descansamos un par de horas, y cogemos el tren hacia Munich, ya hablamos de eso ¿recuerdas?".
Y era cierto, ya lo habíamos hablado, y seguí hablando de cosas que ya habíamos hablado:
-“¿Has quedado con Martín?
-“No, no quedé con él”.
-“Pero iba a Munich este fin de semana también, ¿no?”.
-“Eres pelotudo vos, me dijiste, quiero pasar todo el tiempo contigo, y yo no quedé con Martín, y me apetecía verlo, de veras, pero no, no quedé con Martín, y eso también lo habíamos hablado”
-“Si, es verdad” y volví a callar, porque si no hay nada de qué hablar no hay nada de qué hablar y porque para decir gilipolleces, más vale estar callado.
miércoles, 30 de marzo de 2011
Perdimos el tren (III)
01:14
Y tal como fuimos volvimos, porque los hoteles de Karlsruhe, en un radio de tres kilómetros desde la estación estaban completos. Y empezó a llover, y Simón empezó a andar muy rápido, y yo me quedé atrás, pensando.
Lo que antes era mágico y especial, ahora no es nada. A mi había algunos gestos de Simón que me remataban, que me hacían estremecer, me gustaba como Simón movía las manos cuando hablaba, como se colocaba bien el pelo… boludeces, pero me gustaban. Y ahora que camina rápido, bajo la lluvia, helado, ya no le encuentro el atractivo, ni la gracia, porque con Simón yo al principio me repartía de risa, y ahora no sé si reír o llorar. No puedo hacer broma porque el tren lo perdimos por mi culpa, y porque andamos y andamos y no encontramos hotel, y no puedo hablarle seria, porque sé que se va a enfadar.
Es tan perfectito Simón, dice que no sabe alemán, y lo habla mejor que yo el español. El pelotudo, yo creo que en los hoteles, todos pensaban que era alemán, tan alto, con sus ojos azules. Yo no puedo negarlo que soy india, mi piel es de india, pero él es tan europeo, tan alemán, tan cabeza cuadrada.
-¿Qué hacemos ahora?, me dijo, y yo, que llevaba todo el rato que habíamos estado en silencio esperando esta pregunta, contesté rápida y firme.
-“¿Nunca pasaste una noche sin dormir?, ¿cuántas veces tuviste que estudiar toda la noche para aprobar un examen?, o llegaste a casa de fiesta a las tantas y a las 10 tenías que despertarte porque tus padres habían pensado que era el día adecuado para visitar a la repesada de tu tia que no soportás, ¿cuantas? .
-“Alguna, pero no después de llevar todo el día viajando”.
-“Si hubieramos llegado a Augsburg a la hora correcta, quizás hubieramos follado, pero luego tu te hubieras dormido a los diez minutos, y aunque en la misma cama, no hubieramos estado juntos”.
-“No te entiendo”
-“Si, no hubieramos hablado, no hubieramos andado dos horas en busca de un hotel, no nos hubieramos mojado”.
-“¿Y eso es malo?”
-“No me entiendes”
-“Ya”.
Y las únicas palabras que intercambiamos en la última hora fueron estas. Y es desesperante, intentas decirle, que si nada es malo es porque estás con él, y el lo ve todo mal, aunque esté contigo.
Es tan señorito que no soporta ir mojado, y sucio, y dan ganas de pisar fuerte sobre un charco y acabarle de mojar, y decirle espabila imbécil, porque como sigas así, no te voy a querer mas, porque voy a buscarme a un chico más feo, pero más loco, y que me entienda, un poquito aunque sea.
Y volvimos a la estación, al mismo banco de antes, al mismo sitio, que parecía reservado para nosotros, como si aquel fuera nuestro destino aquella noche. Eso sí, estábamos en el mismo sitio, pero más cansados, más mojados y con más frío.
Y tal como fuimos volvimos, porque los hoteles de Karlsruhe, en un radio de tres kilómetros desde la estación estaban completos. Y empezó a llover, y Simón empezó a andar muy rápido, y yo me quedé atrás, pensando.
Lo que antes era mágico y especial, ahora no es nada. A mi había algunos gestos de Simón que me remataban, que me hacían estremecer, me gustaba como Simón movía las manos cuando hablaba, como se colocaba bien el pelo… boludeces, pero me gustaban. Y ahora que camina rápido, bajo la lluvia, helado, ya no le encuentro el atractivo, ni la gracia, porque con Simón yo al principio me repartía de risa, y ahora no sé si reír o llorar. No puedo hacer broma porque el tren lo perdimos por mi culpa, y porque andamos y andamos y no encontramos hotel, y no puedo hablarle seria, porque sé que se va a enfadar.
Es tan perfectito Simón, dice que no sabe alemán, y lo habla mejor que yo el español. El pelotudo, yo creo que en los hoteles, todos pensaban que era alemán, tan alto, con sus ojos azules. Yo no puedo negarlo que soy india, mi piel es de india, pero él es tan europeo, tan alemán, tan cabeza cuadrada.
-¿Qué hacemos ahora?, me dijo, y yo, que llevaba todo el rato que habíamos estado en silencio esperando esta pregunta, contesté rápida y firme.
-“¿Nunca pasaste una noche sin dormir?, ¿cuántas veces tuviste que estudiar toda la noche para aprobar un examen?, o llegaste a casa de fiesta a las tantas y a las 10 tenías que despertarte porque tus padres habían pensado que era el día adecuado para visitar a la repesada de tu tia que no soportás, ¿cuantas? .
-“Alguna, pero no después de llevar todo el día viajando”.
-“Si hubieramos llegado a Augsburg a la hora correcta, quizás hubieramos follado, pero luego tu te hubieras dormido a los diez minutos, y aunque en la misma cama, no hubieramos estado juntos”.
-“No te entiendo”
-“Si, no hubieramos hablado, no hubieramos andado dos horas en busca de un hotel, no nos hubieramos mojado”.
-“¿Y eso es malo?”
-“No me entiendes”
-“Ya”.
Y las únicas palabras que intercambiamos en la última hora fueron estas. Y es desesperante, intentas decirle, que si nada es malo es porque estás con él, y el lo ve todo mal, aunque esté contigo.
Es tan señorito que no soporta ir mojado, y sucio, y dan ganas de pisar fuerte sobre un charco y acabarle de mojar, y decirle espabila imbécil, porque como sigas así, no te voy a querer mas, porque voy a buscarme a un chico más feo, pero más loco, y que me entienda, un poquito aunque sea.
Y volvimos a la estación, al mismo banco de antes, al mismo sitio, que parecía reservado para nosotros, como si aquel fuera nuestro destino aquella noche. Eso sí, estábamos en el mismo sitio, pero más cansados, más mojados y con más frío.
martes, 29 de marzo de 2011
Perdimos el tren (II)
Perdimos el tren es una història que vaig escriure ja fa molt de temps i que havia oblidat fins que la vaig trobar l'altre dia perduda per l'ordinador. Li estic llavant un poc la cara i la pujaré al blog per entregues (un total de 7). Esta és la segon, així que si no ho has fet i vols entendre alguna cosa, llig primer l'entrada anterior.
22:54
-“Busquemos un hotel, acá no vamos a poder dormir, uno tendrá que cuidar de las maletas, si nos quedamos los dos dormidos nos las podrían robar, vayamos a un hotel, un hostal, un albergue, no podemos pasar la noche acá”
-“Vos decís eso; la del no tenemos plata” y Simón habló en argentino, y odio cuando habla en argentino, porque siempre que me imita es para reprocharme algo, nunca habla en argentino para decirme cosas bonitas, sólo para criticarme, y lo odio más que eso, porque le sale fatal, no se le pegó nada el acento. Y siguió hablando, aunque gracias a Dios, ya en gallego. “La que cuando le propuse este viaje, dijo que no tenía dinero, la que cuando dije que yo se le pagaría, se negó por orgullo, y trabajo más horas en el pub, este verano. La que pierde el tren por una salchicha quiere ir a un hotel, pues yo no quiero Laura”.
-“Pues si no querés no vamos, lo dije por vos, yo dormí en sitios mil veces peores que este, pero como vos sos un señorito, se que lo vas a pasar mal acá” Porque Simón es un señorito. Yo a Simón sé que lo quiero, pero no sé porque lo quiero. Si que sé porque empecé a quererle, porque está mejor que el dulce de leche, está muy bueno Simón, pero es un señorito, y a mí nunca me gustaron los señoritos. Simón nunca sale de casa, si no tiene cada pelo en su sitio, o la camisa que lleva no lleva cada arruga en su sitio, porque viste ropa moderna, cara, de la que te tenés que poner arrugada conscientemente, y sólo le queda bien a los tipos como Simón, altos, delgados, y les queda mejor a los que son como Simón, muy guapos. Y Simón lleva una barba de cuatro pelos, que le hace parecer intelectual, pero se pasa horas frente al espejo retocándosela.
-“Yo voy a dormir, tu vigilarás las maletas, el tren lo perdimos por tu culpa, es lo justo, ¿no crees?"
-¡Un tren!, ¡un puto tren!, mañana a las 6 de la mañana hay otro tren, y a las 8 otro. Los trenes no se pierden, se pierde el tiempo que pasás lamentándote haberlos perdido.
-“¿Eres filósofa ahora?. Y eso si me jodió, porque sé que antes, jamás me hubiera contestado así, antes me hubiera dado la razón, porque además la tengo, y porque esa frase era genial. Y antes, le hubiera encantado que me durmiera, apoyada en él, y mientras me dormía hubiera enredado mis largos cabellos, en su dedo, y los hubiera vuelto a desenredar, y así hubiera pasado el tiempo, porque sé que le encantaba. Ahora él quería dormir. Y yo me siento egoísta, porque a lo mejor no le quiero tanto. A mí nunca me ha gustado verle dormir, porque por muy guapo que sea, ver dormir a alguien es aburrido, sea quien sea, y si eso es que no le quiero, pues no le quiero, porque a mi verle dormir me aburre profundamente.
-“Si vamos a un hotel, ¿lo pagas tu?" Y cuando me preguntó esto, vi que seguramente Simón no era para mí, porque cada vez encontraba menos motivos para quererlo, porque cada vez se parecía más a su padre. Porque los padres de Simón tienen plata, y la gente que tiene plata es porque piensa en la plata. Si tu te olvidás de la plata y te dedicas a vivir, lo pasas reconchudo, pero en la vida tenés plata. Y mis padres me enseñaron a vivir, no a acumular plata. Y Simón al principio, vivía, disfrutaba, y era medio loco, pero creo que le contagié yo, que hacía todo eso sólo por gustarme, y ya se cansó. Y pensé en dejarlo allí con su maleta, e irme, pero las opciones que tenía, eran los bancos de la fila de atrás, o el frío de la noche de Karslruhe, y allí me quedé. En los segundos que tardé en contestar busqué la frase más irónica, más subida de tono, algo que le molestara, algo que le hiciera darse cuenta de que la había cagado, que eso no era lo que esperaba de él, finalmente dije:
-“Si, yo pago, andate”
22:54
-“Busquemos un hotel, acá no vamos a poder dormir, uno tendrá que cuidar de las maletas, si nos quedamos los dos dormidos nos las podrían robar, vayamos a un hotel, un hostal, un albergue, no podemos pasar la noche acá”
-“Vos decís eso; la del no tenemos plata” y Simón habló en argentino, y odio cuando habla en argentino, porque siempre que me imita es para reprocharme algo, nunca habla en argentino para decirme cosas bonitas, sólo para criticarme, y lo odio más que eso, porque le sale fatal, no se le pegó nada el acento. Y siguió hablando, aunque gracias a Dios, ya en gallego. “La que cuando le propuse este viaje, dijo que no tenía dinero, la que cuando dije que yo se le pagaría, se negó por orgullo, y trabajo más horas en el pub, este verano. La que pierde el tren por una salchicha quiere ir a un hotel, pues yo no quiero Laura”.
-“Pues si no querés no vamos, lo dije por vos, yo dormí en sitios mil veces peores que este, pero como vos sos un señorito, se que lo vas a pasar mal acá” Porque Simón es un señorito. Yo a Simón sé que lo quiero, pero no sé porque lo quiero. Si que sé porque empecé a quererle, porque está mejor que el dulce de leche, está muy bueno Simón, pero es un señorito, y a mí nunca me gustaron los señoritos. Simón nunca sale de casa, si no tiene cada pelo en su sitio, o la camisa que lleva no lleva cada arruga en su sitio, porque viste ropa moderna, cara, de la que te tenés que poner arrugada conscientemente, y sólo le queda bien a los tipos como Simón, altos, delgados, y les queda mejor a los que son como Simón, muy guapos. Y Simón lleva una barba de cuatro pelos, que le hace parecer intelectual, pero se pasa horas frente al espejo retocándosela.
-“Yo voy a dormir, tu vigilarás las maletas, el tren lo perdimos por tu culpa, es lo justo, ¿no crees?"
-¡Un tren!, ¡un puto tren!, mañana a las 6 de la mañana hay otro tren, y a las 8 otro. Los trenes no se pierden, se pierde el tiempo que pasás lamentándote haberlos perdido.
-“¿Eres filósofa ahora?. Y eso si me jodió, porque sé que antes, jamás me hubiera contestado así, antes me hubiera dado la razón, porque además la tengo, y porque esa frase era genial. Y antes, le hubiera encantado que me durmiera, apoyada en él, y mientras me dormía hubiera enredado mis largos cabellos, en su dedo, y los hubiera vuelto a desenredar, y así hubiera pasado el tiempo, porque sé que le encantaba. Ahora él quería dormir. Y yo me siento egoísta, porque a lo mejor no le quiero tanto. A mí nunca me ha gustado verle dormir, porque por muy guapo que sea, ver dormir a alguien es aburrido, sea quien sea, y si eso es que no le quiero, pues no le quiero, porque a mi verle dormir me aburre profundamente.
-“Si vamos a un hotel, ¿lo pagas tu?" Y cuando me preguntó esto, vi que seguramente Simón no era para mí, porque cada vez encontraba menos motivos para quererlo, porque cada vez se parecía más a su padre. Porque los padres de Simón tienen plata, y la gente que tiene plata es porque piensa en la plata. Si tu te olvidás de la plata y te dedicas a vivir, lo pasas reconchudo, pero en la vida tenés plata. Y mis padres me enseñaron a vivir, no a acumular plata. Y Simón al principio, vivía, disfrutaba, y era medio loco, pero creo que le contagié yo, que hacía todo eso sólo por gustarme, y ya se cansó. Y pensé en dejarlo allí con su maleta, e irme, pero las opciones que tenía, eran los bancos de la fila de atrás, o el frío de la noche de Karslruhe, y allí me quedé. En los segundos que tardé en contestar busqué la frase más irónica, más subida de tono, algo que le molestara, algo que le hiciera darse cuenta de que la había cagado, que eso no era lo que esperaba de él, finalmente dije:
-“Si, yo pago, andate”
lunes, 28 de marzo de 2011
Perdimos el tren (I)
21:08
-“Ya sabía que estabas loca, lo sé desde el primer día, pero hoy me he dado cuenta de que aparte eres imbécil”. Y yo sabía que no era imbécil, no se me pasó por la cabeza por un momento que lo fuera, pero se lo dije porque estaba muy enfadado. “ Porque hay que ser imbécil. Porque teníamos ocho minutos, porque en ocho minutos da tiempo de sobra para mear, para cambiar de vía, para subir al tren. Pero no, a Laura le apetecía una salchicha, y eso es lo primero”.
-“Perdimos un tren, no la vida, no te entiendo”
-“No entiendes nada, tu nunca entiendes nada”.
Nuestro tren llegaba a Karlsruhe a las 20:59, y a las 21:07 partía el regional a Munich, donde teníamos otros catorce minutos, para coger el tren con destino a Augsburg. Allí teníamos reservada una habitación en un Ibis para pasar la noche descansando. A la mañana siguiente temprano, otro tren hacia Munich para disfrutar del Oktoberfest; pero a Laura le apetecía una salchicha. Y vimos marcharse a nuestro tren a lo lejos, que aún da más rabia. Lo perdimos por nada, por escasos segundos, y me enfadé mucho. Y fuimos a preguntar a información, y después de hacerme entender con mi pobre alemán, sólo nos dieron malas noticias, porque no había combinación posible para llegar a Augsburg a dormir. El primer tren hacía Augsburg salía a las 6 de la mañana. Nos sentamos en silencio frente a nuestras maletas, viendo a la gente ir y venir, y subir a trenes, y a mi la gente que subía a sus trenes, me daba rabia.
-“¿Sabés? Si que entiendo una cosa, que si querías una vida organizada, hay millones de chicas con las que podés estar, pero si me querías a mi, ya sabés como soy.
-“Pero perdimos el tren por una salchicha Laura, y vamos a dormir en este banco incómodo o ni siquiera vamos a dormir, ¿no es normal que me enfade?.
-“Antes no te hubieras enfadado, antes nunca te enfadabas, antes te hubiera dado un ataque de risa, largo y contagioso, o hubieras buscado unos cartones para taparnos durante la noche, o simplemente te hubieras resignado, porque antes nunca te enfadabas”
-“Antes no me hacías enfadar, pero es que hoy la has cagado” Y me arrepentí de decirle esto. Porque Laura siempre hacía estas cosas, y yo antes no me enfadaba, porque todo era nuevo, y todo me divertía, pero ahora las cosas no son iguales. Y yo sé que la quiero, que no la quiero perder, y por eso planeé este viaje, para volver al lugar donde nos conocimos, para no pensar, para pasar nuevas vivencias juntos, y lo que antes hubiera sido, una nueva aventura, una noche ideal, sin nada más que hacer que estar con ella, hoy es una putada. Y a Laura le dolió, porque sabía que no era cierto, porque sabía que no era ella la que había cambiado, y se quedó callada, seria, comiendo su salchicha. Y yo pensé, durante minutos, que decir, como disculparme, y sólo se me ocurrió decirle:
-“¿Me das un mordisco?” Y entonces Laura puso su sonrisa pícara, esa, en la que enseña sólo un par de dientes. Y se apartó los largos cabellos, de su cara, detrás de sus hombros y me miró con esos ojos, que hoy hace un año y dos días que me vienen matando, esa mirada que dice tantas cosas sin soltar palabra, y dirigió sus labios hacía mi cuello. Y yo sabía de sobra que me había entendido, que sabía que yo preguntaba por la salchicha, pero Laura es loca, y me divierte y la quiero. Y sé que ella esperaba que la frenara, que le preguntara por la salchicha, sé que la hubiera divertido, sé que lo hizo con esa intención, pero no lo hice, porque me apetecía que me diera un mordisco.
-“Ya sabía que estabas loca, lo sé desde el primer día, pero hoy me he dado cuenta de que aparte eres imbécil”. Y yo sabía que no era imbécil, no se me pasó por la cabeza por un momento que lo fuera, pero se lo dije porque estaba muy enfadado. “ Porque hay que ser imbécil. Porque teníamos ocho minutos, porque en ocho minutos da tiempo de sobra para mear, para cambiar de vía, para subir al tren. Pero no, a Laura le apetecía una salchicha, y eso es lo primero”.
-“Perdimos un tren, no la vida, no te entiendo”
-“No entiendes nada, tu nunca entiendes nada”.
Nuestro tren llegaba a Karlsruhe a las 20:59, y a las 21:07 partía el regional a Munich, donde teníamos otros catorce minutos, para coger el tren con destino a Augsburg. Allí teníamos reservada una habitación en un Ibis para pasar la noche descansando. A la mañana siguiente temprano, otro tren hacia Munich para disfrutar del Oktoberfest; pero a Laura le apetecía una salchicha. Y vimos marcharse a nuestro tren a lo lejos, que aún da más rabia. Lo perdimos por nada, por escasos segundos, y me enfadé mucho. Y fuimos a preguntar a información, y después de hacerme entender con mi pobre alemán, sólo nos dieron malas noticias, porque no había combinación posible para llegar a Augsburg a dormir. El primer tren hacía Augsburg salía a las 6 de la mañana. Nos sentamos en silencio frente a nuestras maletas, viendo a la gente ir y venir, y subir a trenes, y a mi la gente que subía a sus trenes, me daba rabia.
-“¿Sabés? Si que entiendo una cosa, que si querías una vida organizada, hay millones de chicas con las que podés estar, pero si me querías a mi, ya sabés como soy.
-“Pero perdimos el tren por una salchicha Laura, y vamos a dormir en este banco incómodo o ni siquiera vamos a dormir, ¿no es normal que me enfade?.
-“Antes no te hubieras enfadado, antes nunca te enfadabas, antes te hubiera dado un ataque de risa, largo y contagioso, o hubieras buscado unos cartones para taparnos durante la noche, o simplemente te hubieras resignado, porque antes nunca te enfadabas”
-“Antes no me hacías enfadar, pero es que hoy la has cagado” Y me arrepentí de decirle esto. Porque Laura siempre hacía estas cosas, y yo antes no me enfadaba, porque todo era nuevo, y todo me divertía, pero ahora las cosas no son iguales. Y yo sé que la quiero, que no la quiero perder, y por eso planeé este viaje, para volver al lugar donde nos conocimos, para no pensar, para pasar nuevas vivencias juntos, y lo que antes hubiera sido, una nueva aventura, una noche ideal, sin nada más que hacer que estar con ella, hoy es una putada. Y a Laura le dolió, porque sabía que no era cierto, porque sabía que no era ella la que había cambiado, y se quedó callada, seria, comiendo su salchicha. Y yo pensé, durante minutos, que decir, como disculparme, y sólo se me ocurrió decirle:
-“¿Me das un mordisco?” Y entonces Laura puso su sonrisa pícara, esa, en la que enseña sólo un par de dientes. Y se apartó los largos cabellos, de su cara, detrás de sus hombros y me miró con esos ojos, que hoy hace un año y dos días que me vienen matando, esa mirada que dice tantas cosas sin soltar palabra, y dirigió sus labios hacía mi cuello. Y yo sabía de sobra que me había entendido, que sabía que yo preguntaba por la salchicha, pero Laura es loca, y me divierte y la quiero. Y sé que ella esperaba que la frenara, que le preguntara por la salchicha, sé que la hubiera divertido, sé que lo hizo con esa intención, pero no lo hice, porque me apetecía que me diera un mordisco.
domingo, 6 de marzo de 2011
No està tot perdut
Encara queden festes populars, festes on no es paga entrada, on pots portar la teua beguda, on els cubates costen 3 euros, on hi ha música en directe.
Encara queden orquestres que fan concerts de rock, que canten en valencià, que tenen consciència, que toquen el cant dels maulets, que fan país.
Encara queda gent per als que "com si estiguereu a la vostra casa" no és sols una frase feta i et fan sentir efectivament com en ta casa.
Encara queden també xulles de corder, embotit, cebes i creïlles tot fet a la brasa, coca de pinyons, formatge i fuet.
Encara queden "niños de San Ildefonso", amb pantalonet curtet i fret a les canelles, que no donen cap premi i sempre diuen que "al Niño més", dècims que sempre acaben en 69, paiasos moderns i M&m's.
Encara queden gates maules que sense salvar l'esperit, l'alegren.
Encara queden ganes de festa, de gitar-se a les 8 del matí, de passar-ho bé, envoltats de gent més jove, i amb menys trellat.
Quan pareix que està tot perdut, encara ens queda Pego, esperem que per molts anys.
Encara queden orquestres que fan concerts de rock, que canten en valencià, que tenen consciència, que toquen el cant dels maulets, que fan país.
Encara queda gent per als que "com si estiguereu a la vostra casa" no és sols una frase feta i et fan sentir efectivament com en ta casa.
Encara queden també xulles de corder, embotit, cebes i creïlles tot fet a la brasa, coca de pinyons, formatge i fuet.
Encara queden "niños de San Ildefonso", amb pantalonet curtet i fret a les canelles, que no donen cap premi i sempre diuen que "al Niño més", dècims que sempre acaben en 69, paiasos moderns i M&m's.
Encara queden gates maules que sense salvar l'esperit, l'alegren.
Encara queden ganes de festa, de gitar-se a les 8 del matí, de passar-ho bé, envoltats de gent més jove, i amb menys trellat.
Quan pareix que està tot perdut, encara ens queda Pego, esperem que per molts anys.
lunes, 28 de febrero de 2011
Contorsionismo
Mis tripas con vocación de contorsionistas, se anudan en intrincadas formas, se confinan en espacios diminutos cuando veo, escucho y entiendo que estas con él, pero sobretodo cuando me doy cuenta, me convenzo e intento asimilar que no estas conmigo.
Mi voz, quebrada aunque intenta ser neutra, trata de sonar convincente, trata de engañarse, pero nunca consigue engañar a ese nudo en el estómago, a este machete en el corazón, al área del cerebro que se encarga de recordarte, cuando dice me alegro pero quiere decir me jode.
Y yo, en un ejercicio de masoquismo, en una autoflagelación que seguramente no merezco, quiero saberlo todo de él, quiero al menos comprobar que se parece a mí, que estas con él porque se parece a mí. Querría incluso leer los poemas que te escribe para asegurarme de que no son mejores que los míos.
Mi voz, quebrada aunque intenta ser neutra, trata de sonar convincente, trata de engañarse, pero nunca consigue engañar a ese nudo en el estómago, a este machete en el corazón, al área del cerebro que se encarga de recordarte, cuando dice me alegro pero quiere decir me jode.
Y yo, en un ejercicio de masoquismo, en una autoflagelación que seguramente no merezco, quiero saberlo todo de él, quiero al menos comprobar que se parece a mí, que estas con él porque se parece a mí. Querría incluso leer los poemas que te escribe para asegurarme de que no son mejores que los míos.
lunes, 14 de febrero de 2011
Històries de la puta crisi (I):
Comence ací una serie de ficció, amb la meua visió particular de la crisi. Feia temps que no escrivia res, i de sobte m'han vingut al cap dues historietes amb el tema i espere poder donar-li continuitat.
El títol de la serie és un homenatge, a aquella serie de televisió (i pel·lícula i còmic) que formen part ja de la història d'Espanya. I este primer capítol és també un homenatge, segur que abans d'aplegar al final descobriu a qui...
Estaria molt interessant en el lloc de treball que oferta, així que ací li deixe una breu descripció de les meues habilitats i aptituds:
Soc una persona pràgmatica, eminentment pràctica i clarament orientada a resultats, però si vosté vullguera també puc ser idealista. romàntic, somiador i amb idees genials.
Soc responsable, mai vaig de festa entre setmana, sempre aplegaré puntual i mai aniré a treballar amb resaca, però si és necessari que anime algun "sarao" he de dir que se ballar el Waka Waka (i cantar-lo "saminamina eh eh"), el Asereje i la Macarena, puc beure més xupitos de tequila que ningú i soc l'ànima de la festa en un karaoke (la meua preferida és "La chica de ayer" i si sap de música sabrà que no és una cançó fàcil, que el to és molt alt).
Soc agradable, sociable, amb habilitat per a treballar en equip i per a compartir idees, però si el treball requereix estar hores i hores tancat en una oficina cara a l'Autocad tirant planols de tuberies he de dir que m'encanta també el treball solitari, que sóc capaç d'aïllar-me de l'exterior, treballar amb constància i estar concentrat durant hores per monòton que siga el treball.
No m'importa viatjar, de fet m'encanta. No m'importaria tampoc canviar el meu lloc de residència, ni desplaçar-me a països arabs, encara que estiguen plens de revoltes ni al sudest asiàtic (i no, no ho faria per les putes), vaja que puc viure en qualsevol lloc del món. Això sí, si el treball requereix estabilitat i fidelitat, i no implica moure's, he de dir també que sóc un home molt casolà, que com a casa no s'està en cap lloc i que tampoc és que tinga cap interés en viatjar.
Per últim voldria dir que estic completament sà, que puc fer qualsevol activitat física, inclús si requereix molt d'esforç perquè estic molt en forma, però si li convinguera contractar a un discapacitat pel tema de les subvencions tinc un contacte a la conselleria de Sanitat que em podria conseguir un certificat amb el grau de minusvalidesa necessari.
Esperant que el meu perfil es corresponga amb la persona que està buscant, el saluda cordialment
Groucho Marx.
El títol de la serie és un homenatge, a aquella serie de televisió (i pel·lícula i còmic) que formen part ja de la història d'Espanya. I este primer capítol és també un homenatge, segur que abans d'aplegar al final descobriu a qui...
Estaria molt interessant en el lloc de treball que oferta, així que ací li deixe una breu descripció de les meues habilitats i aptituds:
Soc una persona pràgmatica, eminentment pràctica i clarament orientada a resultats, però si vosté vullguera també puc ser idealista. romàntic, somiador i amb idees genials.
Soc responsable, mai vaig de festa entre setmana, sempre aplegaré puntual i mai aniré a treballar amb resaca, però si és necessari que anime algun "sarao" he de dir que se ballar el Waka Waka (i cantar-lo "saminamina eh eh"), el Asereje i la Macarena, puc beure més xupitos de tequila que ningú i soc l'ànima de la festa en un karaoke (la meua preferida és "La chica de ayer" i si sap de música sabrà que no és una cançó fàcil, que el to és molt alt).
Soc agradable, sociable, amb habilitat per a treballar en equip i per a compartir idees, però si el treball requereix estar hores i hores tancat en una oficina cara a l'Autocad tirant planols de tuberies he de dir que m'encanta també el treball solitari, que sóc capaç d'aïllar-me de l'exterior, treballar amb constància i estar concentrat durant hores per monòton que siga el treball.
No m'importa viatjar, de fet m'encanta. No m'importaria tampoc canviar el meu lloc de residència, ni desplaçar-me a països arabs, encara que estiguen plens de revoltes ni al sudest asiàtic (i no, no ho faria per les putes), vaja que puc viure en qualsevol lloc del món. Això sí, si el treball requereix estabilitat i fidelitat, i no implica moure's, he de dir també que sóc un home molt casolà, que com a casa no s'està en cap lloc i que tampoc és que tinga cap interés en viatjar.
Per últim voldria dir que estic completament sà, que puc fer qualsevol activitat física, inclús si requereix molt d'esforç perquè estic molt en forma, però si li convinguera contractar a un discapacitat pel tema de les subvencions tinc un contacte a la conselleria de Sanitat que em podria conseguir un certificat amb el grau de minusvalidesa necessari.
Esperant que el meu perfil es corresponga amb la persona que està buscant, el saluda cordialment
Groucho Marx.
domingo, 13 de febrero de 2011
L'alegria
"Esa es la receta de Dolores para sobrevivir al franquismo, vivir de la alegría, masticarla despacio cuando no hay nada más que llevarse a la boca, abrigarse con ella para sentirse libre en la última celda de la cárcel más lóbrega, armarse de alegría para resistir lo irresistible, para soportar lo insoportable, para afirmar lo imposible, como ella lo resiste, como ella lo soporta, como sabe afirmar su inmarcesible sonrisa. [...]
Esa es la consigna, alegría. Para no acusar los mordiscos del destino, la muerte, el hambre, la farsa intolerable de los tribunales, el frío de los paredones al amanecer, la tenaz crueldad de una derrota que renace en la luz de cada mañana. Alegría para no venirse abajo, para no ablandarse, para no ceder al desánimo, para soportar las caídas, para caer con entereza, para aguantar la tortura con la boca cerrada en los sotanos de las comisarías. [...]
Alegría. Golpes. Alegría. Palizas. Alegría. Huesos rotos. Alegría. Quemaduras. Alegría. Descargas eléctricas en los genitales, en los pezones, en los labios, en las plantas de los pies. Alegría, alegría, alegría."
Almudena Grandes. Inés y la alegría.
Esa es la consigna, alegría. Para no acusar los mordiscos del destino, la muerte, el hambre, la farsa intolerable de los tribunales, el frío de los paredones al amanecer, la tenaz crueldad de una derrota que renace en la luz de cada mañana. Alegría para no venirse abajo, para no ablandarse, para no ceder al desánimo, para soportar las caídas, para caer con entereza, para aguantar la tortura con la boca cerrada en los sotanos de las comisarías. [...]
Alegría. Golpes. Alegría. Palizas. Alegría. Huesos rotos. Alegría. Quemaduras. Alegría. Descargas eléctricas en los genitales, en los pezones, en los labios, en las plantas de los pies. Alegría, alegría, alegría."
Almudena Grandes. Inés y la alegría.
jueves, 10 de febrero de 2011
El poder de la paraula
Sortu, la nova formació de l'esquerra abertzale s'ha de presentar a les eleccions.
Eixa és la meua opinió que vaig a argumentar.
Primer, posaré en antecedents a la gent. A mi la llei de partits no m'ha agradat mai.
Perquè sense saber molt de dret, pense que no es pot legislar atenent a un cas particular, i eixa llei de partits podria dir-se en singular, la llei de partit o la llei anti-batasuna.
Ací al País Valencià, tenim partits o pseudopartits que no condenen i no tan sols això, que donen suport a la violència i que moltes voltes organitzen actes violents. Però mai he escoltat en cap de mitjà de comunicació que a estos grups se'ls ha d'aplicar la llei de partits i no he llegit mai a cap periodista que diga que se'ls ha d'il·legatlizar.
Per sort, estos "partits" són ací molt minoritaris, però no és així amb l'esquerra abertzale al País Basc. Van fer una demostració impressionant de força quan van crear un partit del no res, i sense cap estructura van aconseguir més de 150.000 vots (un 12%) i nou escons al parlament basc amb el Partit Comunista de las Tierras Vascas.
I eixa és la base de la meua idea, no es pot silenciar a eixe 12% dels bascs, eixe 12% vol la independència del País Basc, i eixa és una aspiració legítima. Per aconseguir-la haurien de convencer a molta gent, i a dia de hui sembla una utopia, però no els podem negar la paraula. Si ho fem, poden creure que el camí són les pistoles, l'extorsió, el xantatge, i eixe no és el camí, el camí és la paraula.
Però aprovada com està eixa llei de partits, i exigint que per a presentar-se a les eleccions l'han de complir, em pareixeria de mal gust, una broma pesada, que si, com pareix, es decideixen a complir-la, es canviara, es fera una de nova, amb l'únic objectiu d'impedir l'entrada al parlament d'un partit polític que representa a molta gent, que representa una idea, que com totes les idees, es pot discutir, es pot debatir sobre ella, utilitzant la paraula.
Esta oportunitat de que una volta per totes acabem amb el terrorisme etarra, és històrica i no es pot deixar perdre pel desig de revenja, per voler silenciar unes idees contraries... totes les idees són valides mentre siguen defensades on s'han de defensar, als parlaments democràtics i amb el poder de la paraula.
Eixa és la meua opinió que vaig a argumentar.
Primer, posaré en antecedents a la gent. A mi la llei de partits no m'ha agradat mai.
Perquè sense saber molt de dret, pense que no es pot legislar atenent a un cas particular, i eixa llei de partits podria dir-se en singular, la llei de partit o la llei anti-batasuna.
Ací al País Valencià, tenim partits o pseudopartits que no condenen i no tan sols això, que donen suport a la violència i que moltes voltes organitzen actes violents. Però mai he escoltat en cap de mitjà de comunicació que a estos grups se'ls ha d'aplicar la llei de partits i no he llegit mai a cap periodista que diga que se'ls ha d'il·legatlizar.
Per sort, estos "partits" són ací molt minoritaris, però no és així amb l'esquerra abertzale al País Basc. Van fer una demostració impressionant de força quan van crear un partit del no res, i sense cap estructura van aconseguir més de 150.000 vots (un 12%) i nou escons al parlament basc amb el Partit Comunista de las Tierras Vascas.
I eixa és la base de la meua idea, no es pot silenciar a eixe 12% dels bascs, eixe 12% vol la independència del País Basc, i eixa és una aspiració legítima. Per aconseguir-la haurien de convencer a molta gent, i a dia de hui sembla una utopia, però no els podem negar la paraula. Si ho fem, poden creure que el camí són les pistoles, l'extorsió, el xantatge, i eixe no és el camí, el camí és la paraula.
Però aprovada com està eixa llei de partits, i exigint que per a presentar-se a les eleccions l'han de complir, em pareixeria de mal gust, una broma pesada, que si, com pareix, es decideixen a complir-la, es canviara, es fera una de nova, amb l'únic objectiu d'impedir l'entrada al parlament d'un partit polític que representa a molta gent, que representa una idea, que com totes les idees, es pot discutir, es pot debatir sobre ella, utilitzant la paraula.
Esta oportunitat de que una volta per totes acabem amb el terrorisme etarra, és històrica i no es pot deixar perdre pel desig de revenja, per voler silenciar unes idees contraries... totes les idees són valides mentre siguen defensades on s'han de defensar, als parlaments democràtics i amb el poder de la paraula.
martes, 8 de febrero de 2011
Teledirigits
Si tens una hora i mitja lliure, l'hauries d'invertir en veure este documental
http://www.cinetube.es/documentales/social/el-juego-de-la-muerte/espanol-megavideo-200485.html
Me'l va recomanar el meu germà i el que comença com un documental que parla sobre la televisió, acaba disseccionant la condició humana.
Som éssers lliures, amb poder de decissió, o per contra fem les coses que suposa que hem de fer? Podem escollir o les nostres eleccions ens són imposades? Seguim el camí que volem seguir, o ens dirigeixen, o millor dit ens teledirigeixen?
Et fa pensar...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)