Comprar, llençar, comprar

Potser a alguns de vosaltres el títol d'aquesta entrada us sonarà. Clar, no és meu, és el títol d'este documental:

http://www.rtve.es/television/documentales/comprar-tirar-comprar/

Fa un temps va haver molta viralitat amb ell i molts el vam compartir amb facebook. La veritat és que el documental és molt interessant i si no l'haveu vist pot ser un bon moment.

Aplega el Nadal i és una època de consumisme i m'ha paregut un bon moment per a fer una reflexió i intentar fer veure que no és cert que necessitem moltes de les coses que comprem. No crec que jo haja de ser un exemple per a ningú, però crec que la meua experiència amb la telefonia mòbil és un exercici de coherència, i que està molt bé penjar documentals al facebook, però s'ha de ser també conseqüent.

Jo tinc dos mòbils:

El que allotja la targeta espanyola és un Nokia, que tindrà uns quatre anys, prou boniquet de disseny, amb una càmera que fa unes fotos horribles i per descomptat sense accés a internet. La bateria li dura ací 8-9 dies, però és ben cert que no l'utilitze gens (com a despertador i poc més), quan estava a València i si l'utilitzava amb normalitat li durava no menys de 5 dies.

El que allotja la targeta alemanya és un Samsung que vaig comprar lliure al poc d'aplegar ací i em va costar 15 euros (amb una targeta prepagament de 10 €), és un mòbil molt bàsic, que em permet cridar i enviar missatges i al que la bateria li dura també uns 7-8 dies. Tampoc l'utilitze massa, però vaja sempre que el necessite. És prepagament (Tchibo) i farà més de tres mesos que no el carregue (amb 15 euros).

Molta gent em pregunta com és possible que algú a qui li agraden tant les xarxes socials com a mi, no tinga whatsapp, no tinga un smartphone. Jo pense que no és per ecologisme, és per sentit comú. Com vaig a desfer-me d'un mòbil que funciona de meravella i canviar-lo per un nou, que a més és molt més ineficient energèticament, ja que se li ha de carregar la bateria pràcticament (o literalment) a diari.

Bé, la gent pot dir, és que estem parlant d'aparells diferents, però la vertadera pregunta és: necessite un mòbil amb connexió a internet? La resposta es obvia, un no rotund. He viscut 28 anys sense ell i puc dir que sóc raonablement feliç.

M'he esforçat en pensar situacions per a les quals tindre un mòbil amb connexió a internet és imprescindible i no n'he trobat cap. No em cal fer-me una foto mentre estic al concert dels Franz Ferdinand i pujar-la al facebook a l'instant, preferisc simplement disfrutar-lo. No em cal poder llegir els e-mails allà on estiga (és més m'aterra eixa falta de llibertat). I sí, ja sé que el Whatsapp va molt bé per a mantindre el contacte amb la gent, però qui vol de veres mantindre el contacte, no necessita té molts altres mètodes.

Jo no estic en contra del progrés, i (quasi) segur que el proper mòbil que tindré serà un smartphone, però hui per hui no trobe cap raó per a substituir cap dels meus dos mòbils per un aparell "intel·ligent", amb el que a més si vull tindre connexió a internet allà on estiga hauria de pagar molts diners al mes. No el necessite, per molt que la societat estiga obstinada en intentar convèncer de que si (i ja vos dic que ho està), no, no necessite el smartphone.

Per això en estos dies, abans de comprar qualsevol cosa pensa si de debò la necessites, ja que per molt que ens creguem propietaris, en este món sols estem de lloguer i els recursos no són nostres, ni tampoc il·limitats.

I eixa gent que actualitza el seu estat amb temes sobre comerç just, sobre la fam a Àfrica (que em pareixen de puta mare, clar), però ho fa des d'el seu iPhone x, que es va comprar al poc d'eixir quan encara el seu iPhone x-1 li funcionava perfectament, feu-vos-ho mirar!!

Que no pare la música

Fa ja 22 dies de la tragèdia del Madrid Arena. Volia escriure açò abans, però com quasi sempre últimament el blog no és la primera de les meues prioritats.

Supose que vaig quedar tan impactat com tothom per les imatges i vídeos de l'allau de gent. També entenc molt bé la indignació de les famílies i la necessitat de buscar culpables. Ningú hauria de morir per anar a un concert de música o per pujar al metro. En este cas pareix que les irregularitats eren manifestes, ja que en este país on no dimiteix mai ningú, ja ha hagut tres dimissions relacionades amb el cas. Espere que almenys servisca per a què es regulen estes coses i no torne a ocórrer.

Però el que més em va cridar l'atenció de tot és que mentre s'alçaven els cadàvers a la porta del Madrid Arena, dins, continuava la festa com si no haguera passat res. Diuen que es va fer per a evitar noves estampides, però la veritat és que és just el detall que m'ha fet pensar.

Perquè és una metàfora perfecta del món on vivim. Mentre has llegit els dos primers paràgrafs segur que al món també han mort més de quatre joves, plens de vida, com les xiques del Madrid Arena.

Per què ens importa o ens impacta més la tragèdia de la festa de Halloween que la de la fam en Àfrica? Jo tinc la impressió de que és sols perquè podíem haver estat nosaltres. I dic nosaltres, però vull que s'entenga com nosaltres o els nostres amics, germans, fills, nets...
En el fons de nosaltres quan veiem eixes imatges estem pensant: "uf...ha estat prop".

Les tragèdies quotidianes a la banya d'Àfrica, al sud-est asiàtic o a Centreamèrica, no ens importen, ens són alienes. Acostumats a veure-les a la televisió ja no ens diuen res, no fan parar la música.

Ací, la nostra gran crisi era una bona oportunitat per a que la música parara, per a que la gent se n'adonara que és injust que hi haja gent que estiga morint de fam, mentre altra gent té tants diners que no podria gastar-los ni en cent vides.

Però no, ni així. La crisi sols està servint per a fer encara més grans les diferències entre rics i pobres, per a acabar amb l'educació i la sanitat públiques que tant van costar d'aconseguir, venudes per quatre duros als amics dels poderosos.

Potser això de la lluita de classes sone molt antic, però ens hem de donar conter que açò no va de dretes ni d'esquerres, açò és un ells contra nosaltres, els que tenen poder i diners contra els que no en tenim. I si ens posàrem d'acord esta estafa a la que li diuen crisi s'acabava hui, perquè en som molts més.

Mentrestant als despatxos dels que viuen allunyats de la realitat i no s'enteren de res, quines són les solucions que s'estan donant a la crisi: Eurovegas i regalar permisos de residència amb la venda de pisos..."Que no pare la música".

Gent que fa coses

La gent del PP va gravar la setmana passada un video (realment van gravar dos, però en este apareix la gent de primer nivell) fent un teatret per a intentar convencer als catalans de que l'odi que sempre han sembrat contra ells i totes les barbaritats que han fet i han dit, eren brometa i que en realitat "els agrada Catalunya":



El video no te desperdici i és un exercici de cinisme important. El més cínic de tots és sense dubte Gonzalez Pons que es dirigeix als catalans en la nostra llengua quan no fa tant feia un tour per les tertúlies televisives del TDT party defensant que "el catalán y el valenciano no son lo mismo".

Però crec que el punt culminant del video aplega quan parla el president del govern. No sé si ell haurà escrit el que havia de dir o li ho van preparar, però no és normal que no siga capaç d'aprendre's quatre frases i parlar amb naturalitat i no com un robot. Qui haja escrit el que diu també té delicte: "me gusta su laboriosidad, son emprendedores, hacen cosas..."

De veres que per a buscar una qualitat bona dels catalans ha hagut d'utilitzar la paraula "laboriosidad"? Creu de veritat que alabant la seua "laboriosidad" fa creure als catalans que li agraden?

I ja apleguem al punt més hilarant del discurs, el "hacen cosas"...ja vaig dir en una entrada del blog, que Rajoy si destacava per alguna cosa era per la seua indefinició, però açò certament ja pareix passar-se. Els catalans fan coses, i jo també, fins i tot a voltes puc fer dues coses al mateix temps, així que estic segur que li agradaré al senyor Rajoy. La conclusió, una volta més és que ens governa un idiota, i que a més està molt mal assessorat.

Però esta entrada no era per a parlar de Rajoy. Jo que solc definir-me més que ell, vinc a parlar de gent que fa coses, coses que valen la pena, més concretament una revista.

Fa uns quants mesos que estic subscrit a la revista Panenka. Crec que la millor forma d'explicar qué és Panenka es fer-ho mitjanant el seu manifest:

Manifiesto

01.A “Panenka” le gustan las historias de fútbol sin espacio en los medios mainstream: historias de seres humanos que ganan y pierden. Sobre todo, que pierden.

02.“Panenka” quiere contar esas historias aunque sus protagonistas estén jugando en la liga turco-chipriota y no se depilen las cejas. De hecho, mejor si eran barbudos, jugaban en la Liga Soviética de 1977 y escuchaban vinilos de los Rolling clandestinamente.

03.En “Panenka” nos apasiona la capacidad del fútbol para transportarnos a otros países y otras épocas. Sociedad, cultura y política botan al compás del balón.

04.“Panenka” no colabora con la dictadura de la actualidad, la agenda manida y los temas obvios, repetidos y políticamente correctos.

05.Sentimos una íntima y encendida pasión por el fútbol, pero dejaremos tranquilo al hincha que todos llevamos dentro a la hora de escribir. El periodismo de club, partido o empresa ya tiene su hueco en los kioscos. Pero no en ‘Panenka’.

06.“Panenka” no se esfuerza en disimular los bostezos en las ruedas de prensa banales o ante cuestionarios respondidos con el piloto automático.

07.“Panenka” no forma parte de ningún grupo mediático. No nació en un rascacielos después de que un grupo de ejecutivos detectara un “nicho de mercado”; es el fruto de las conversaciones de bar de algunos periodistas. Varios cientos de botellines de cerveza lo atestiguan.

08.De hecho, en “Panenka” ni siquiera sabemos qué es un “nicho de mercado” pero suena fatal.

09.Libertad absoluta: de firmas, de temas, de géneros periodísticos y de extensión. “Panenka” no entiende de limitaciones ni (auto) censuras.

10.“Panenka” supone una modesta locura compartida por varias docenas de periodistas, escritores, ilustradores, fotógrafos e infografistas. También por algunos futbolistas y entrenadores. La locura de creer que el fútbol merece otro lenguaje y otra estética.

11.“Panenka” es el póster que vigiló nuestra infancia desde la pared. El futbolista que queríamos ser en el patio. El gol que metíamos en sueños. “Panenka” es una utopía que nos devuelve al espejismo del fútbol puro.

La veritat és que amb estes bases era difícil que fòra una revista dolenta. No ho és; començant pel disseny que està molt per damunt de la mitja de les publicacions espanyoles, seguint pels temes escollits i la profunditat i el rigor amb que es tracten i acabant també amb l'humor i eixe punt de frikisme que tenen algunes seccions, no podia deixar de comentar que llegir la Panenka és un dels millors moments del mes.

Cada número de la revista porta sempre unes seccions fixes, de les quals m'agraden especialment la dels estadis abandonats i la que descobreix on estan tombes d'alguns futbolistes mítics. També porta un dossier d'unes 30 pàgines, dedicat cada mes a un tema que es tracta amb més profunditat. Alguns de les últimes parlen de l'evolució del joc de la selecció alemanya, del centenari del Flamengo, el 20 aniversari de la Premier, de la filosofia de l'Athletic de Bilbao, de la caiguda de l'Oviedo o de la relació entre futbol, inmigració i màfies. Després altres entrevistes i reportatges, sempre interessants: entre la gent que Panenka ha entrevistat estan Juan Mata, Robert Pires, Matt Le Tissier, Pacho Maturana, Kevin Prince Boateng, Amadeo Carboni...

Panenka gira en torn al futbol però parla de molts temes i il·lustra tant bé la relació de la societat amb l'esport rei que segurament acabe fent un retrat del món en el que vivim molt millor que el d'altres publicacions que tenen eixa finalitat.

Traure una publicació en paper, allunyada de l'actualitat, dels debats estúpids de Punto Pelota, del Madrid i del Barça, podia pareixer suicida, però jo estic segur que els anirà bé, perquè han sabut crear un producte cultural, interessant, divertit i amb un preu raonable.

A més, a mí em van guanyar quan al seu segon número (molt abans de que morira) li van dedicar la portada a l'etern Manolo Preciado.

Un cubà en Pennsylvania

Feia massa temps que no actualitzava el blog. Des d'aquells inicis de maig he fet tantes coses que em dòna gossera, no ja contar-les, també nomenar-les.

Este matí, una vella amiga que viu a Suïssa ha penjat al facebook este audio de Gomaespuma que és molt antic i que la gent enviava quan encara s'estilaven els e-mails en cadena:



Hui actualitze precissament per això, perquè fa fred. I és que enguany el fred ha començat molt prompte i no pareix que les temperatures més agradables vagen a tornar en breu. Així que es pot dir que m'esperen cinc mesos prou durs.

El divendres per la nit va començar a nevar i ahir quan em vaig despertar ja hi havien uns 10 centímetres de neu, que van passar a ser uns 20 a mitja vesprada, ja que no havia deixat de nevar en tot el dia.

Este és ja el meu tercer hivern en Alemanya i potser la gent es pense que ja hauria d'haver-me acostumat al fred, però hi ha coses a les que mai s'acostuma ú. Hui ja he buscat gorro, guants, i botes, ja he preparat el forro polar i és que totes les precaucions són poques per al meu passeig matinal cap al treball, que segons les previssions demà faré a -8 ºC.Sort que mai he sigut molt fredolic.

També haure d'anar amb compte per a no esbarar, ja que durant el dia de hui han pujat les temperatures, que han fos un poc la neu, i com de segur que esta nit tornaran a baixar, demà hi haurà molt de gel. Açò és segurament el pitjor de tot, i jo també li dic a la neu "merda blanca" per culpa d'estes coses.

Clar, no tot és tan horrible. El paissatge que es veu des d'el meu pis és molt bonic.
M'encanta veure la neu damunt dels terrats de les cases baixes que es veuen des de la finestra de la meua habitació. És molt bonic veure tot nevat el terreny verd que es veu des de la finestra del saló; com el terreny està elevat, quasi a l'altura del primer pis (jo visc al segon) sempre tinc la impressió que la llum que reflexa la neu cap a dins del meu pis li dòna una blancor especial, encara que no sé si és cert o sols una impressió. Per últim també és molt divertit veure als xiquets tirar-se per la pradera amb els seus trineus i barallar-se amb boles de neu.

Este és el tercer cap de setmana seguit que em quede en Crimmitschau i de moment no tinc cap plan per als propers (excepte les partides d'escacs d'alguns diumenges pel matí). Al final, el poble em limita molt i la gent que tinc en Alemanya, que val molt, pot fer altres plans, mentre que jo no, i a voltes quan apareixen plans no és fàcil apuntar-se estant a 300 kms. Això només pot significar que l'etapa en Crimmitschau hauria d'anar acabant i quan torne de les vacances de Nadal m'he de posar a buscar una feina que em faça canviar de vida.

Tot té les seues coses bones, i quan em quede al poble estalvie, ja que no em gaste ni un clau. Per això he pogut comprar-me un nou portàtil; un Thinkpad de Lenovo dels quals tothom m'havia parlat molt bé. El meu feia temps que donava símptomes d'esgotament i a més ja estava fart de veure el futbol en esta pantalla d'onze polzades.

També és cert que últimament he posat tot de la meua part per a no avorrir-me els caps de setmana al poble: per fí tinc televisió, per a veure la Fòrmula 1 i agafar oïda amb l'alemany, estic també subscrit a Spotify Unlimited, el reproductor multimedia on mire series trau fum amb Dexter, The Newsroom, Twin Peaks, Breaking Bad... i no sabeu l'alegria que vaig tindre el divendres quan vaig veure que els meus pares m'havien enviat els nombres 11 i 12 de la revista Panenka a la que estic subscrit.

Precissament de la revista Panenka (i de moltes altres coses) parlarà el següent post, esperem que no hagen de passar 5 mesos per a que el llegiu.

¿Quién coño me ha robado el mes de abril?

Si mires a la banda dreta del blog, on s'agrupen les entrades per mesos, es pot veure que el mes d'abril no apareix. En tot el mes no he escrit cap entrada, de fet, feia tant de temps que no entrava per ací, que m'ha pillat de sorpresa el canvi que Blogger ha fet de l'interfície d'edició i vaig un poc perdut.

I si no he escrit, no és perquè en abril no haja fet coses interessants, més bé és per tot el contrari, he estat tant ocupat que no he aconseguit treure una estona per a actualitzar el blog.

A la feina continuem tenint molt de treball. Encara que últimament no estic fent moltes hores extra; sols els dies que hi ha algun problema extraordinari, si que és cert que el ritme de producció que porta la fàbrica en els últims temps no em deixa molts moments de relax, i les hores que passe allí, les passe treballant de valent. Això implica que quan aplegue a casa no tinc moltes ganes de fer cap activitat que requereixca el mínim esforç, i això inclou també actualitzar el blog.

Pensareu que queden els caps de setmana, i que els caps de setmana si que tinc molt més temps lliure, però és precissament dels caps de setmana d'abril del que vull parlar en esta entrada, ja que abril no ha tingut cap de setmana avorrit, en tot el mes no m'he quedat cap de setmana en Crimmitschau.

L'últim el vaig passar en Berlin. Era pont, el primer de maig caia en dimarts i encara que vaig haver d'esperar fins l'últim moment per saber si podria fer pont, no va haver cap problema i vaig poder passar eixos quatre dies en Berlin.

Crec que ha estat la visita a Berlin que més he disfrutat de les moltes que he fet. Ens vam juntar un bon grup de gent que ha estat Erasmus en Dresden i que ara viu per tota Alemanya. Les excuses eren els aniversaris de Ricardo i de Rubén i també, que el primer de maig es monta molta festa en Berlin.

Durant estos quatre dies hem tingut dues bones nits de festa, una barbacoa en Görlitzer Park, un tour organitzat per Berliner Unterwelten on es visitava un refugi antiaeri de la Segona Guerra Mundial i que em va agradar moltíssim, unes birres mentre es feia de nit al Admiralbrücke (foto), la festa del primer de maig a Kreuzberg...realment un cap de setmana.

Seguint aquest ordre cronologicament invers, el cap de setmana anterior vaig tindre la visita dels meus pares. Era la primera volta que em visitaven i crec que s'ho van passar molt bé. Dresden els va agradar molt (a qui pot no agradar-li Dresden?), vam visitar també Leipzig i Crimmitschau i vam fer moltes coses, per a que conegueren un poc on està vivint el seu fill i com li va per estes terres. A part em van portar pernil i coents, i ma mare em va cuinar un arròs al forn i una truita de creïlla, que em va calmar el dessitg de cuina de casa, fins a que torne a l'agost.

El cap de setmana anterior a la visita dels meus pares el vaig passar en Dresden. En principi eixe era un cap de setmana on no pensava anar-hi, però Alba venia des de Viena, Caro havia tornat de Mèxic i ho celebrava amb un grill i Stephan celebrava el seu 30 aniversari (que va ser una festota prou brutal), així que es juntaven massa celebracions per a que jo em quedara a casa. Un bon assaig per a la BRN 2012, per a la que ja queda poc més d'un mes.

I el primer cap de setmana de tots va ser Pasqua. Jo vaig estar buscant plans, ja que amb quatre dies lliures, no em volia quedar en Crimmitschau. Com dels meus amics cadascú va fer la seua; alguns tornaven a Espannya, altres havien fet plans...jo vaig decidir que una bona manera de passar estos dies era jugar un open d'escacs.

No era un open qualsevol, vaig jugar el Neckar-Open, el més gran d'Alemanya. Enguany participàvem més de 750 persones, dividides en tres tornejos. Jo jugava el B, que era el que pel meu ELO em pertocava. El torneig estava organitzat meravellosament: transport gratuit de l'hotel a la sala de joc, menús per a dinar amb preus molt asequibles, puntualitat, una molt bona sala de joc...

No estic especialment content de com vaig jugar; vaig acabar amb 5 punts de 9, una llàstima va ser perdre l'última partida, que se'm va escapar i guanyant-la pujava ELO i si que completava un bon torneig però si estic molt content de com m'ho vaig passar allà. Van ser uns dies bons, fent una cosa que m'agrada, oblidant-me de la feina i vivint a un bon hotel, amb un buffet de desdejuni espectacular. L'any que vé, si continue per ací, tornaré a jugar-lo.

I així, fent i desfent maletes, amb setmanes de treball curtes però intenses, amb moltes hores de tren i cotxes compartits ha passat el més d'abril sense que quasi m'haja enterat. El millor de tot, és que maig, que a Alemanya té tres ponts i on vindran a visitar-me Sara i Sergio, promet ser almenys igual de bo.

Rutina

Just quan passe per davant de l'esglesia sona la campana. 3 voltes. Això vol dir que són les 7:45 i que faig tard. Des d'ací em queden no menys de 20 minuts de passeig. Intente alleugerir el pas, però sense acalorar-me massa, ací a ningú li importa si aplegue 5 o 10 minuts tard, de fet entre a les 8 perquè jo m'ho he autoimpossat, però la meua llibertat per a fer i desfer és total.

Com vaig tard, hui no m'he creuat en la joveneta que va camí de l'institut i es pareix a Rihanna, i no li he pogut somriure com faig cada dia, amb l'esperança de que algun dia el meu somriure serà correspost. Potser penseu que no hauria de somriure a xiquetes que van a l'institut però si la vereu ho compendrieu, està ben bona!

Si em creue amb l'altra xiqueta que sempre tira del seu germà menut, al que es veu que no li agrada molt l'escola perquè sempre va contant les passes. És divertit veure esta escena cada dia, i a la pobre jove, cridant-li i dient que es done pressa que van a fer tard.

També em creue amb l'home que fuma, que fa bona part del meu recorregut però en sentit invers. Això fa que sempre ens creuem; quan a ell se li ha fet tard i jo soc puntual ho fem sota el pont de les vies del tren, o prop de la perruqueria, ja quasi en la Glauchauer Landstrasse. Quan, com hui, soc jo el que va tard, ho fem en el pont sobre el riu o prop de la parada d'autobuús de la Jahnstrasse.

Després normalment ja sols em creue amb la dona que passeja al Rottweiler ja quasi aplegant a la fábrica.

Des que travesse per baix del pont les vies del tren, fins a la fàbrica el camí és tot costera amunt, amb prou desnivell, així que esta és la raó per la qual el meu cul és perfecte.

Són les 8:08 i aplegue a la fàbrica. Hui tinc sort, la xica que està en porteria no està fumant i m'obri la porta. No sempre és així i moltes voltes em toca esperar a que algú aparega per allí o si no apareix ningú, pegar una volteta i entrar per darrere, per la fàbrica. Açò era una merda, sobretot quan feia més fred i anava molt abrigat, perquè dins la fàbrica fa molta calor, per tota la maquinaria, i amb tantes capes de roba, era incomòde passar per allà.

Un dia, molt al principi, va ser el gerent de la fàbrica, el que va passar per porteria, mentre jo esperava que algú m'obrira, em va preguntar qui era, ja que no em coneixia i jo li vaig dir que treballava allí, que era el resident de Fagor. Aleshores em va preguntar, i no tens clau? Jo vaig fer cara de circumstàncies; eres el cap, si creus que n'hauria de tindre ha de ser fàcil per a tu conseguir-me una.

Em dirigisc cap a la "Messraum" o sala de mesurar on tinc "el meu lloc", que compartisc amb Mathias, que també és enginyer resident. Un tauleta compartida, on a dures penes caben els nostres dos portàtils. Per sort, no passem allí molt de temps. A més ell entra a les 6, així que cap a les 4 quan jo he acabat la feina a la fàbrica i faig amb l'Excel l'informe del dia ell ja ha marxat.

Deixe el tupper del dinar a la nevereta que allí tenen, mire la fulla que cada matí prepara Micha amb els nous lots que han aplegat i les peces que hi han en stock i puge al vestuari.

Allí m'espera Micha, el meu company, i també el meu amic. Mentre jo em canvie ell es menja el plàtan que porta per a esmorçar i em va posant al dia de les novetats: si hi ha molta ferralla, si han mecanitzat molt, si han aplegat alguns blocs oxidats...

Quan acabe jo agafe el portàtil de la taquilla i el deixe en la meua taula, ell agafa la caixa de ferramentes i sempre ens diem "treffen wir bei uns", que vol dir: ens veiem al nostre lloc, al lloc de la fàbrica que tenim assignat per a fer la nostra feina. Comença un altre dia de treball.

Dia de falles

El sol i la calor han aplegat a l'est d'Alemanya. Hui hem tingut a migdia 15 graus i este cap de setmana diu la previssió que aplegarem als 20, temperatures molt altes per a estes latituds en el mes de març.

Així que podré dir eixa frase tan típica, "Hui fa dia de falles". Eixos dies on el sol comença a calfar, on a migdia et molesta el jersei i et quedes en manega curta, i a poqueta nit quan el sol s'amaga has de buscar la jaqueta, perquè refresca. El sol de València sempre m'ha agradat molt i més encara el de falles.

A mí m'agraden les falles. No és d'estranyar veient la tradició familiar. M'agrada que la festa estiga al carrer, m'agraden els monuments i m'agrada l'olor a pòlvora. No m'agrada tot de les falles clar està, i coincidisc amb la gent que diu que és una festa prou coenta, que ha perdut l'esperit crític i que amb el temps ha canviat com ha canviat la societat valenciana, es preocupa més de la imatge que es dòna, que de la pròpia festa.

Però jo, un altre any des de l'exil·li, clar que estic trobant a faltar anar a veure les mascletaes, eixa cervesseta fresqueta d'abans o de després. Trobe també a faltar mirar per la finestra de ma casa i veure la falla del 53, una de les més grans que planten sempre a Burriana, i eixes vesprades senceres esperant que la grua deixe el remat al seu lloc.

Trobaré a faltar les verbenes en València; he passat molt bones nits de falles amb la Pato. Des de ja fa uns anys, les falles eren l'excusa perfecta per a juntar-me amb molta gent, gent que no ix de festa pràcticament mai, però que mai falla el 16 o el 17 a veure a la Pato en Cuba-Literato Azorín.

I és curiós veure que de la gent que m'envolta ací, l'únic que té este runrun d'estar perdent-se les falles soc jo. Les falles, t'agraden o no, et canvien la rutina: canvien la fisonomia de la ciutat, tallen els carrers, es sent soroll per tot arreu, així que no és una festa de les que pots passar fàcilment. Si no t'agraden o te'n vas a esquiar, o et fots.

Puix bé, ací a ningú li canvia la rutina. Ningú estarà demà a estes hores pendent de quina falla haurà guanyat el primer premi, ningú cada dia i especialment el 8 de març quan són les dos del migdia pensa "ara estaria jo en la mascletà" i a ningú li envien al correu pleitesies per a corregir.

És el que té estar lluny d'on t'agradaria estar en eixe moment, tampoc l'any passat a Burriana, el tercer cap de setmana de juny, ningú pensava en els carrers de la Neustadt ni en el concert de Marmita ni en la cervessa alemanya. Ja ho diu el poema, "Cuando es invierno en el mar del norte, es verano en Valparaíso".

-----------------------------------------------------------------------------------

He parlat de pleitesia, i hi ha una cosa molt curiosa, que volia compartir. Jo, he aplegat a la conclusió de que tot es pot oblidar. Si de veritat es vol oblidar alguna cosa, si s'està firmement decidit, no hi ha millor aliat que el temps per a fer-ho. Coses que t'han marcat, amors, besos...si volem oblidar-los es pot. Un altre tema és quan fem per recordar-los, ahí és més difícil.

Però hi ha una cosa, que jo sempre he volgut oblidar, i és absolutament impossible. El nostre cervell no funciona com el disc dur d'un ordinador, però fent el símil, hi ha un espai de la meua memòria, que sempre està ocupat.

L'ocupa este tros d'una poesia que vaig recitar en la pleitesia infantil, quan tindria 7 o 8 anys. He dit moltes altres pleitesies, han passat més de 20 anys, però a mi sempre m'ix de carrereta:

Bonica ho eres molt i ja has notat
que el poble borrianenc rendit s'apresta
a fer-te mil honors,
puix el conquesta el teu encant.

No tingues vanitat,
no vullgues ser la reina que en l'espill
buscava la més guapa,
es més bonic i més senzill
ser dolça i amable com tu ho eres
i així podràs ser per tindre estil
la més bella i radiant reina infantil
que adorne nostres grans festes falleres.

Bielsista

Abans de començar he de dir que esta entrada està pensada abans de que l'Athletic assaltara Old Trafford, i que el passe el que passe al partit de tornada, la meua opinió no canviarà per a res.

Després dir que l'opinió d'esta entrada està formada pels 6 o 7 partits que he vist de l'Athletic esta temporada (els dos contra el Vila-real, contra el Madrid, el Barça, el València, el Rayo i no sé si algun més) i que per tant no pot ser perfecta.

I per últim que llegir açò està molt bé, però que si vols llegir alguna cosa realment bona, has d'anar directe a l'últim paràgraf.

Enguany a tots els que ens agrada el futbol ens hem fet un poc de l'Athletic. Amb una lliga cada volta més avorrida, amb un domini del Barça i el Madrid que comença a donar prou agonia i amb la polèmica arbitral sempre present, la irrupció d'este Athletic és com un regal del cel.

Començant pel principi, el primer ha de ser reconeixer a Caparrós el merit que te sobre l'actual equip. Caparrós és un excel·lent formador de jugadors, i sap motivar i fer competitiu a un grup de futbolistes com ningú. I crec que el seu pas per l'Athletic li ha fet molt de bé a l'equip.

Després clar està, l'equip te boníssims futbolistes: Iraola és hui per hui el millor lateral dret amb vocació ofensiva d'Espanya i hauria de ser titular en l'Eurocopa, Javi Martínez de central està rendint espectacular i és un altre dels encerts de Bielsa, i Amorebieta també està fent una gran temporada.

El mig camp amb tres sub-21 és sense dubte un dels seus forts. Si a Muniain el respecten les lesions i no es descentra serà titular en la selecció els pròxims 10 anys i Ander Herrera i De Marcos són dos migcampistes amb molt de recorregut, que saben jugar la pilota, que marquen gols i que li donen un dinamisme al joc molt vistós. Susaeta no sempre rendeix també, però té una qualitat flipant, li falta constància i recorregut, però es un gran complement.

Llorente és un davanter brutal, imparable per dalt, amb molta més tècnica que la que faria presagiar la seua alçada i amb una capacitat per a jugar d'esquena a la porteria també molt important.

I Toquero possant la testosterona que sempre fa falta, i contagiant el seu espèrit guerrer a la resta.

I Bielsa. Quan més coses llisc sobre ell, més m'atrau la seua persona. Perquè és brutal poder dedicar-te a allò que més t'agrada, sempre he envejat a aquelles persones apassionades pel seu treball i que li dediquen hores i sempre busquen millorar.

No vull avorrir, però el personatge de Bielsa per a qui tinga ganes de llegir, té moltes anècdotes i molta història darrere.

En l'Athletic ha conseguit en pocs mesos dotar d'un estil i una personalitat pròpia a l'equip. Tindrà dies bons, dies roïns, però l'Athletic juga sempre a ser l'Athletic, com ho feia per exemple el Villareal de Pellegrini i ho fa el Barça de Guardiola i pareix que vullga fer-ho el Atlético de Simeone.
Es combina el joc en curt i en llarg, aparicions dels laterals, molt de joc combinatiu, però sempre mirant porteria contraria, sense especulació, ni un excés de sobar la pilota, molta incorporació de jugadors del mig del camp a l'atac...un futbol modern, vistós i que entreté.

A part de totes estes coses, hi ha motius que no són purament tècnics per a que m'agrade l'Athletic, com per exemple que tinga a un dels pocs jugadors de fútbol que tenen un poc de coneixement, i saben expressar-se, el gran Ander Herrera:



També tota la religió que porta Toquero darrere, incloent la paròdia de Twitter @Toquero_theBoss i aquell crit que tots amb unes copes de més hem cantat alguna volta: "Ari, Ari, Ari, Toquero lehendakari".

I per últim, Dadan Narval, que és de l'Athletic i ha escrit algunes de les coses més boniques sobre futbol que jo he llegit mai i que recomane que si tens 10 minuts no deixes de llegir-les:

http://www.diariosdefutbol.com/2012/03/09/el-athletic-club-y-un-nosotros-eterno/

http://www.diariosdefutbol.com/2011/11/10/el-traje-de-zubi/

http://www.diariosdefutbol.com/2011/11/18/la-play/

http://www.diariosdefutbol.com/2011/10/19/un-domingo/

El Max Aub i la revolta

Max Aub va ser un poeta, que tot i nàixer a París i ser de pare alemany i mare francesa va viure molt de temps a València. A partir dels anys 20, fins a l'inici de la guerra civil, va ser un important intelectual i també va pertanyer a la Generació del 27. Després com molts altres d'estos poetes es va haver d'exiliar.

Estos merits són suficients per a que el literat tinga al cap i casal un carrer i un col·legi públic amb el seu nom.

El col·legi dòna a l'avinguda del Primat Reig, al barri d'Orriols. Potser a algú li sone el nom perquè en el veriueu-ho número 10, el capità moro d'Alcoi visita el col·legi, per a parlar de les retallades en educació.



Jo conec bé este col·legi, vaig fer classes d'escacs allí durant un any; em venien bé, perquè eren dues hores seguides, i cundien un poc més els diners. Ara que porte una vida molt diferent, on note molt, que les responsabilitats laborals són molt diferents a les estudiantils, trobe molt a faltar eixes hores amb els xiquets, que segurament em van ensenyar més que jo a ells.

El Max Aub és un col·legi públic que te línia en valencià i que per la meua experiència puc dir que segur que també té algun programa d'ajuda a la diversitat, perquè sols al meu grup d'escacs tenia alguns xiquets amb diversos problemes, com Sergi que tenia Asperger o el xiquet rus, que s'autolesionava i era molt difícil de controlar.

En eixes classes d'escacs visitava molts altres col·legis, alguns privats o concertats i alguns altres públics. Sé molt bé en les condicions en que es troba l'ensenyament públic a València, he passat pel Fausto Martínez, per el Angelina Carnicer, i he vist els barracons, l'estat de les aules, de la biblioteca, les dificultats d'integrar als xiquets inmigrants i la impagable feina que fan els mestres... i quan no hi ha diners no es pot fer res, el que desespera es que quan es nadava en l'abundància es gastaren els diners en estupideses i s'oblidaren de les prioritats.

Per què l'enseyament públic ha de ser la primera de les prioritats, perquè potser si estem com estem, és perquè com bé diu Pau Alabajos, durant molts anys, en esta terra s'ha fugit de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional i nacional que necessita. Un poble on els joves no tenen les condicions necessaries per estudiar i per apendre, un poble on es veu als mestres com uns malfeiners que tenen moltes vacances, un poble que menysprea l'universitat, i que com a mesura anti-crisi redueix les places de personal investigador és un poble sense futur, perquè el futur d'esta terra no està als grans events, està a les escoles.

Per això em pareixen de puta mare les mobilitzacions que s'estan vivint per tot arreu en favor de l'ensenyament públic. Hui els que fan la revolta són els estudiants, els mestres i professors, però també tenen motiu els farmaceutics, els llibrers, els treballadors de RTVV, les víctimes del fatídic accident del metro, els treballadors que passen a ser titelles dels empresaris amb la nova reforma laboral...

i tú, tú que estàs llegint açò, que potser no pertanys a cap d'aquests col·lectius, penses que no tens motiu per a unir-te a esta revolta, per a eixir al carrer a defensar eixos drets...però si no ho fas, quan et toque a tu (que al pas que va la cosa, ja veuràs com t'acabara tocant), et passarà com al poema de Niemöller, no quedarà ningú per a defensar-te.

Trilogia sobre Xest (I): Gràcies per confiar en mí.

Sempre he dit, que el fet que més ha influït en la meua forma de ser actual, van ser els dos (tres si contem el que vaig passar de colaborador) anys que vaig passar a Xest.

El complex educatiu de Xest, va ser en els seus inicis una Universitat Laboral, ací podeu veure com Franco la inagurava en un video del No-Do.



Es pot veure l'inmens tamany del centre, que quan funcionava a ple rendiment podia albergar fins a 5000 alumnes (d'estos inicis parlaré en un altre capítol de la trilogia). Amb el final de la dictadura i els canvis del sistema educatiu, el complex educatiu va anar canviant la seua finalitat i adaptant-se als temps fins convertir-se en un institut normal. Públic i sempre reivindicatiu servia per a que alumnes que vivien en zones rurals, i no tenien instituts als seus pobles, estudiaren allà, evitant desplaçar-se cada dia. L'ocupació del centre també va anar disminuint radicalment.

Ara hi ha una academia per a polícies, també es va estudiar a Xest durant molt de temps la titulació d'Educació Física i es concedien beques a esportistes valencians d'esports minoritaris per a que pogueren entrenar i estudiar al mateix temps.

Eixe va ser el camí que em va portar a mí a Xest; no, la beca no va ser per a mí, va ser per al meu germà, que quan encara era un xiquet estava entre els millors del País Valencià jugant a escacs.

Li van concedir la beca per a que començara allí primer d'ESO i ma mare va insistir en que jo podria també fera allí Batxillerat, ja que igualment havia de canviar del col·legi a l'institut. Així ho vam fer, era una experiència nova i mirant-ho des de la distància, no hi havia cap necessitat, però la veritat és que mai me n'he penedit.

Sempre recorde aquells anys amb molta estima, sobretot als companys de residència i de classe, amb els que acabes passant molt de temps i es converteixen en la teua família de dilluns a divendres.

Per Xest ha passat una quantitat enorme de gent, i és per això que et trobes al Facebook amb moltes pàgines i grups d'antics alumnes. Jo pertany a alguns i l'altre dia vaig llegir un missatge publicat que és el que m'ha fet escriure esta entrada.

Una xica, que havia passat per allí als anys 90, va escriure preguntant per alguns companys seus i també per alguns professors.

Una de les professores per les quals preguntava era per Mayte Ruíz, que també va ser professora meua de matemàtiques a primer de batxillerat.

Mayte no era segurament la millor professora de matemàtiques que he tingut; tenia un estil molt particular: era molt desordenada, amb un mètode antic, mai utilitzava el llibre, molt malparlada...però et feia aprendre i el que és més important era molt propera als seus alumnes. No era la nostra tutora, però moltes voltes a les hores de matemàtiques s'acabava fent de tot menys matemàtiques. Encara recorde les renyes que ens pegava quan ens veia menjant bolleria industrial ens els descansos...
Mayte va morir al poc de temps que nosaltres vam acabar l'institut. No sé segur si dos anys després o tres, i tampoc recorde qui em va donar la notícia.

En el Facebook algú li va comunicar la mort a esta xica que va preguntar per ella, i la resposta que va fer ella després és el que m'ha fet escriure esta entrada.

La xica va tornar a respondre i va dir que estava destroçada amb la notícia. Ella i un amic tenien suspeses les matemàtiques de COU i Mayte els va aprovar per a poder presentar-se a selectivitat. Els dos la van aprovar; el seu amic va estudiar Filosofia i ella Magisteri. Actualmente ella és mestra.

Contava també que Mayte els va dir que els aprobava però que volia saber d'ells i que ho feia perquè confiava en ells, i jo ho crec, perquè MAyte tenia també eixe toc maternal, de fet me la imagine dient-ho.

La xica estava trista, perquè mai van tornar a tindre contacte, mai li va poder dir com d'important va ser per a ella eixa oportunitat que Mayte li va donar, i que si el propòsit d'aprovar-los va ser que sigueren alguna cosa en la vida, havia eixit bé perquè havien aconseguit moltes coses.

Esta història em va fer reflexionar i em vaig plantejar que moltes voltes l'èxit o el fracàs a la vida el marquen eixos xicotets detalls i que tindre algú que confie en tu (i no vull dir que els professors hagen d'aprovar als alumnes quan no ho mereixen) et dòna força per a fer moltes coses, perquè ja no fas les coses sols pel teu interés, sinò també per a no fallar a eixa persona que creu en tú.

Jo durant la meua vida he tingut un grapat de gent que ha confiat en mí. També hi ha hagut gent que no ho va fer (i d'això parlaré també en un altre capítol), però els que si que van creure en mí guanyen per golejada: amics, companys, professors de la universitat...

Però els que més han confiat en mí, han estat sense dubte la meua família. Han confiat sempre en les meues decissions, tot i que hi havia algunes que no tots hagueren acceptat (vaig estudiar en València una titulació que també es podia estudiar en Castelló, vaig fer les pràctiques en Dresden quan ja era titulat, inclús perdent diners...)sempre han cregut que sabia el que em feia, i m'han concedit també el dret a equivocar-me (em vaig equivocar en molts examens de dibuix :-)). Totes eixes decissions, sobretot aquella primera d'estudiar en Xest, m'han fet la persona que sóc hui: totalment independent, decidida, valenta, rodamons, que fa amics allà on va... i eixe caràcter és el que fa que puga estar treballant ací, en un poble menut, on és difícil coneixer gent, amb un ambient "hòstil" a la fàbrica, amb este fred que et cala els ossos... i tot i tindre eixos inconvenients ser tremendament feliç.

Com ja vaig escriure en els agraïments del meu PFC i és vàlid per a quasi tot en esta vida: "A la meua família, per deixar-me escollir, per no tancar-me cap porta, per creure en mí."

Corrandes (del hippy i la pija)

Ja he dit moltes voltes en este blog que m'agraden els Manel. En l'entrada de recomanacions ho vaig tornar a fer, i és que el seu últim disc és sense dubte un dels millors de l'any. Són també un dels grups que no he vistmai en directe i que més ganes tinc de veure, tant de bò vingueren a l'Arenal Sound (o a Berlin), es veu que no sóc l'únic a qui li agraden perquè van a Castelló en març i les entrades es van exhaurir en unes poques hores.

A mi m'agradaven ja amb el seu primer disc, que potser no els va donar la fama que tenen ara, sobretot després de ser nombre 1 en ventes a l'estat espanyol cantant en català (Serrat va ser l'últim en aconseguir-ho, fa molts anys) però em sembla també molt bó i inclús crec que encara que el nou té 4 o 5 cançons boníssimes, el nivell general d'"Els millors professors europeus" és fins i tot superior.

Ara ja no ho fan, però abans acabaven els seus concerts amb la cançó "corrandes (de la parella estable)" i el públic pujava a cantar les seues pròpies corrandes (que no ténen tampoc molt de misteri, és tracta simplement de rimar amb la "i"), potser ho haveu vist perquè va eixir en les notícies quan Guardiola va anar a un dels seus concerts

Si no ho haveu vist, ací teniu una mostra:



I ací les meues corrandes, que en lloc de ser de la parella estable són del hippy i la pija:

A mi m'agrada la cervessa,
ella només vol beure ví
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.

A mi em mola el Viñarock,
ella vol anar al FIB
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí

A mi m'agrada la muntanya,
ella és una pixapins
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí

Per a ella tot és complicat
jo ho veig tot de colorins
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.

En ma casa: pa, oli i sal
els teus pares són molts rics
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.

Jo parle bé el valencià,
ella al cogombre diu "pepí"
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.

Jo disfrute del viatge
ella només pensa en el destí
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.

Recomanacions 2011

Un any més esta és la entrada per a contar-vos allò que més m'ha agradat en l'any que acabem de deixar.

Coemnçaré pels llibres. En 2011 he llegit molt més del que vaig llegir en 2010, ací en Crimmitschau tinc prou de temps per a llegir, i també el tenia quan estava parat, així que l'any passat vaig llegir prous llibres. Alguns em van agradar molt, altres menys i altres no gens. El que crec que més vaig disfrutar va ser Pantaleón y las visitadoras de Vargas Llosa. Era la primera obra que llegia d'ell i és un llibre molt divertit, on mescla molts estils (és en molts capítols una novela epistolar) i on es nota la maestria del que l'ha escrit. També em van agradar La Rosa de Alejandría de Vazquez Montalbán i protagonitzat per Pepe Carvalho, Inés i la alegría, de Almudena Grandes, que ja ha aparegut al blog (encara que m'ha agradat menys que altres llibres que havia llegit de la mateixa autora) i Doctor en Irlanda de Patrick Taylor que és lleugeret i va sobre les aventures d'un jove metge en una clínica rural.



Parle ara de series. Veure series és una de les meues principals distraccions, i li dedique molt (potser massa) temps. En les series sempre m'ha passat com quan als xiquets els preguntes: "Qué vols més al pare o a la mare?" puix a mí em passava això amb Dexter i Walter White.

I creia que esta temporada s'havia desfet l'empat; la quarta temporada de Breaking Bad ha estat impressionant, amb un canvi de registre del protagonista brutal, on tots els personatges han estat genials, i amb un final també enorme, i pareixia molt superior a la sisena de Dexter, però clar, aplega eixa escena final de Dexter, i penses que encara que la temporada haja sigut fluixa o de transició, el que va a passar a partir d'ara valdrà la pena.

He vist altres moltes series, algunes espanyoles com Crematorio, que parla de coses típicament espanyoles: putes, constructors, futbol, i molta corrupció, però no pareix una serie espanyola, perquè està molt ben feta i també ¿Qué fue de Jorge Sanz? que és de David Trueba i són sols 6 capítols que m'han encantat, encara que entenc que no a tot el món li agrade, però jo perdria mig hora veient el primer, perquè si li pilles el punt i et fa gràcia, la resta de capítols no tenen desperdici.



També m'he vist Weeds sencera fins a la sisena temporada, (em falta la setena, que no sé si començaré) perquè es va acabar fent pessada, i és una altra serie que hauria d'anar acabant, per a que el regust de les fluixes últimes temporades no esborre el record de les boníssimes que també té.

I després hi ha una altra serie que és com un "guilty pleasure", una d'eixes coses, que no van amb tu, de les que no pots presumir, que no t'haurien d'agradar però t'agraden. Eixa serie es Friday Night Lights. Esta serie es com Física o Química, però amb un toc ianqui, ties molt bones, un equip de futbol americà i l'entrenador Taylor. Es veu que a més gent li passa com a mi, perquè sempre la nominen als Emmys. És perfecta quan no tens moltes ganes de pensar.



No he vist moltes pelis, i poques m'han agradat molt. Per destacar alguna, la comedia de Sanchez-Arevalo, Primos, on Raúl Arevalo i Quim Gutiérrez repeteixen com a dupla protagonista, la simpàtica peli argentina, Un cuento chino amb Darín i altres més antigues que tenia per l'ordinador com Harvey Milk i Diarios de Motocicleta




I seguim amb música. Escolte molta música, intente descubrir música nova, i estar un poc al loro de quan trauen disc nou les bandes que m'agraden. Per exemple m'ha agradat molt el disc nou dels Manel, el de Vetusta Morla, el de La casa Azul, el d'Obrint Pas i el "Material defectuoso" dels Extremoduro (encara que és un poc inferior a "La ley innata")...he descobert altres grups nous com Fuel Fandango, Supersubmarina, Bigott... i també he escoltat grups de fòra de les nostres fronteres com Rodrigo y Gabriela, The Baseballs, Calle 13, Kasabian i visitat classics, com Supertramp o Eddy Grant.

La millor cançò de l'any per a mi és esta:



Esta altra també és molt brutal:



I quasi tot allò que més escolte últimament ho trobareu en esta llista del Spotify



Per acabar una miscelània de recomanacions de tot tipus: El Marmor kuchen, la revista Panenka, la pala de Padel Head que em va portar Papa Noel l'any passat, el Schnitzel de l'hotel on jugue a escacs els dijous (i el del lloc on ens va portar Julia en München) i els iogurs Früchtetraum i Vanilletraum.



Que passeu un feliç 2012, i no dubteu en fer les vostres pròpies recomanacions als comentaris!

La vida tranquila

Esta entrada podria ser un balanç del 2011, una definició de com és la meua existència actualment, podria també ser un relat curt que parlara de gent normal que esmorça en el bar i juga al poker per internet, podria explicar com passa els 90 minuts el porter del Barça o també podria parlar de com s'han arreglat la jubilació els consellers de la CAM.

No és res de tot això. Esta entrada és una excusa i un anunci.

Una excusa per a penjar esta cançó que no em puc traure del cap, la que més m'agrada del boníssim disc de La Casa Azul:



I l'anunci de que el diumenge penjaré les meues recomanacions del 2011. Este blog s'actualitza amb menys freqüència que abans, però si es perd una tradició com esta acabarà morint del tot; no ho puc permetre. Serà com sempre una entrada prou currada, amb videos, enllaços... on vos enssenyaré tot allò que més m'ha agradat en l'any que acabem de despedir.

Per anar obrint boca sempre pots recordar les meues recomanacions de 2008, 2009 i 2010.