Que no pare la música

Fa ja 22 dies de la tragèdia del Madrid Arena. Volia escriure açò abans, però com quasi sempre últimament el blog no és la primera de les meues prioritats.

Supose que vaig quedar tan impactat com tothom per les imatges i vídeos de l'allau de gent. També entenc molt bé la indignació de les famílies i la necessitat de buscar culpables. Ningú hauria de morir per anar a un concert de música o per pujar al metro. En este cas pareix que les irregularitats eren manifestes, ja que en este país on no dimiteix mai ningú, ja ha hagut tres dimissions relacionades amb el cas. Espere que almenys servisca per a què es regulen estes coses i no torne a ocórrer.

Però el que més em va cridar l'atenció de tot és que mentre s'alçaven els cadàvers a la porta del Madrid Arena, dins, continuava la festa com si no haguera passat res. Diuen que es va fer per a evitar noves estampides, però la veritat és que és just el detall que m'ha fet pensar.

Perquè és una metàfora perfecta del món on vivim. Mentre has llegit els dos primers paràgrafs segur que al món també han mort més de quatre joves, plens de vida, com les xiques del Madrid Arena.

Per què ens importa o ens impacta més la tragèdia de la festa de Halloween que la de la fam en Àfrica? Jo tinc la impressió de que és sols perquè podíem haver estat nosaltres. I dic nosaltres, però vull que s'entenga com nosaltres o els nostres amics, germans, fills, nets...
En el fons de nosaltres quan veiem eixes imatges estem pensant: "uf...ha estat prop".

Les tragèdies quotidianes a la banya d'Àfrica, al sud-est asiàtic o a Centreamèrica, no ens importen, ens són alienes. Acostumats a veure-les a la televisió ja no ens diuen res, no fan parar la música.

Ací, la nostra gran crisi era una bona oportunitat per a que la música parara, per a que la gent se n'adonara que és injust que hi haja gent que estiga morint de fam, mentre altra gent té tants diners que no podria gastar-los ni en cent vides.

Però no, ni així. La crisi sols està servint per a fer encara més grans les diferències entre rics i pobres, per a acabar amb l'educació i la sanitat públiques que tant van costar d'aconseguir, venudes per quatre duros als amics dels poderosos.

Potser això de la lluita de classes sone molt antic, però ens hem de donar conter que açò no va de dretes ni d'esquerres, açò és un ells contra nosaltres, els que tenen poder i diners contra els que no en tenim. I si ens posàrem d'acord esta estafa a la que li diuen crisi s'acabava hui, perquè en som molts més.

Mentrestant als despatxos dels que viuen allunyats de la realitat i no s'enteren de res, quines són les solucions que s'estan donant a la crisi: Eurovegas i regalar permisos de residència amb la venda de pisos..."Que no pare la música".

Gent que fa coses

La gent del PP va gravar la setmana passada un video (realment van gravar dos, però en este apareix la gent de primer nivell) fent un teatret per a intentar convencer als catalans de que l'odi que sempre han sembrat contra ells i totes les barbaritats que han fet i han dit, eren brometa i que en realitat "els agrada Catalunya":



El video no te desperdici i és un exercici de cinisme important. El més cínic de tots és sense dubte Gonzalez Pons que es dirigeix als catalans en la nostra llengua quan no fa tant feia un tour per les tertúlies televisives del TDT party defensant que "el catalán y el valenciano no son lo mismo".

Però crec que el punt culminant del video aplega quan parla el president del govern. No sé si ell haurà escrit el que havia de dir o li ho van preparar, però no és normal que no siga capaç d'aprendre's quatre frases i parlar amb naturalitat i no com un robot. Qui haja escrit el que diu també té delicte: "me gusta su laboriosidad, son emprendedores, hacen cosas..."

De veres que per a buscar una qualitat bona dels catalans ha hagut d'utilitzar la paraula "laboriosidad"? Creu de veritat que alabant la seua "laboriosidad" fa creure als catalans que li agraden?

I ja apleguem al punt més hilarant del discurs, el "hacen cosas"...ja vaig dir en una entrada del blog, que Rajoy si destacava per alguna cosa era per la seua indefinició, però açò certament ja pareix passar-se. Els catalans fan coses, i jo també, fins i tot a voltes puc fer dues coses al mateix temps, així que estic segur que li agradaré al senyor Rajoy. La conclusió, una volta més és que ens governa un idiota, i que a més està molt mal assessorat.

Però esta entrada no era per a parlar de Rajoy. Jo que solc definir-me més que ell, vinc a parlar de gent que fa coses, coses que valen la pena, més concretament una revista.

Fa uns quants mesos que estic subscrit a la revista Panenka. Crec que la millor forma d'explicar qué és Panenka es fer-ho mitjanant el seu manifest:

Manifiesto

01.A “Panenka” le gustan las historias de fútbol sin espacio en los medios mainstream: historias de seres humanos que ganan y pierden. Sobre todo, que pierden.

02.“Panenka” quiere contar esas historias aunque sus protagonistas estén jugando en la liga turco-chipriota y no se depilen las cejas. De hecho, mejor si eran barbudos, jugaban en la Liga Soviética de 1977 y escuchaban vinilos de los Rolling clandestinamente.

03.En “Panenka” nos apasiona la capacidad del fútbol para transportarnos a otros países y otras épocas. Sociedad, cultura y política botan al compás del balón.

04.“Panenka” no colabora con la dictadura de la actualidad, la agenda manida y los temas obvios, repetidos y políticamente correctos.

05.Sentimos una íntima y encendida pasión por el fútbol, pero dejaremos tranquilo al hincha que todos llevamos dentro a la hora de escribir. El periodismo de club, partido o empresa ya tiene su hueco en los kioscos. Pero no en ‘Panenka’.

06.“Panenka” no se esfuerza en disimular los bostezos en las ruedas de prensa banales o ante cuestionarios respondidos con el piloto automático.

07.“Panenka” no forma parte de ningún grupo mediático. No nació en un rascacielos después de que un grupo de ejecutivos detectara un “nicho de mercado”; es el fruto de las conversaciones de bar de algunos periodistas. Varios cientos de botellines de cerveza lo atestiguan.

08.De hecho, en “Panenka” ni siquiera sabemos qué es un “nicho de mercado” pero suena fatal.

09.Libertad absoluta: de firmas, de temas, de géneros periodísticos y de extensión. “Panenka” no entiende de limitaciones ni (auto) censuras.

10.“Panenka” supone una modesta locura compartida por varias docenas de periodistas, escritores, ilustradores, fotógrafos e infografistas. También por algunos futbolistas y entrenadores. La locura de creer que el fútbol merece otro lenguaje y otra estética.

11.“Panenka” es el póster que vigiló nuestra infancia desde la pared. El futbolista que queríamos ser en el patio. El gol que metíamos en sueños. “Panenka” es una utopía que nos devuelve al espejismo del fútbol puro.

La veritat és que amb estes bases era difícil que fòra una revista dolenta. No ho és; començant pel disseny que està molt per damunt de la mitja de les publicacions espanyoles, seguint pels temes escollits i la profunditat i el rigor amb que es tracten i acabant també amb l'humor i eixe punt de frikisme que tenen algunes seccions, no podia deixar de comentar que llegir la Panenka és un dels millors moments del mes.

Cada número de la revista porta sempre unes seccions fixes, de les quals m'agraden especialment la dels estadis abandonats i la que descobreix on estan tombes d'alguns futbolistes mítics. També porta un dossier d'unes 30 pàgines, dedicat cada mes a un tema que es tracta amb més profunditat. Alguns de les últimes parlen de l'evolució del joc de la selecció alemanya, del centenari del Flamengo, el 20 aniversari de la Premier, de la filosofia de l'Athletic de Bilbao, de la caiguda de l'Oviedo o de la relació entre futbol, inmigració i màfies. Després altres entrevistes i reportatges, sempre interessants: entre la gent que Panenka ha entrevistat estan Juan Mata, Robert Pires, Matt Le Tissier, Pacho Maturana, Kevin Prince Boateng, Amadeo Carboni...

Panenka gira en torn al futbol però parla de molts temes i il·lustra tant bé la relació de la societat amb l'esport rei que segurament acabe fent un retrat del món en el que vivim molt millor que el d'altres publicacions que tenen eixa finalitat.

Traure una publicació en paper, allunyada de l'actualitat, dels debats estúpids de Punto Pelota, del Madrid i del Barça, podia pareixer suicida, però jo estic segur que els anirà bé, perquè han sabut crear un producte cultural, interessant, divertit i amb un preu raonable.

A més, a mí em van guanyar quan al seu segon número (molt abans de que morira) li van dedicar la portada a l'etern Manolo Preciado.