Romance de la Praga medieval

El viernes se celebró la feria de abril en la posada,
gentes de todos lugares y condiciones acudieron al evento,
el señor feudal enfadado por no estar invitado al acontecimiento
irrumpió de malos modos y nos acabó fastidiando la jugada.
Recurrimos a la calle; proseguimos la fiesta en plazas y jardines,
bebimos licores, cervezas, llenamos rincones con nuestros orines,
finalmente nos resguardamos del frío en el sotano del castillo,
donde se desataron sucias pasiones, aquí te mato, aquí te pillo.

El sabado sin tiempo para recuperarnos de la resaca inevitable
iniciamos nuestro viaje rumbo a la capital del reino de Bohemia,
que con una gran acogida y cerveza fría a sus visitantes premia,
nos sorprendió pues creíamos que no eran gente muy amable.
El viaje transcurrió con la compañía de un hilo musical
incesante, nada agradable, con voz de barítono retirado.
Al llegar a nuestros aposentos pensamos en usar Cucal,
para poder vencer al ejército de bichos que había allí apalancado

Fuimos a visitar la ciudad: su reloj, su castillo, plaza Wenceslao...
Lideraba la expedición un antiguo noble, vestido con caras telas.
Venía también el famoso costalero, siempre medio atolondrao;
el tío es el puto amo, el mas famoso de todo el reino de Pucela.
Un nómada del reino de Valcárcel nos enseñó un nuevo lenguaje,
pero lo mejor del viaje fueron sin duda mis cuatro bellas musas
doncellas impresionantes que descendían de los más puros linajes
de los reinos de Aragorn, Sibilia y Emérita llegaron en carruaje,
para divertirme y dormir conmigo sin poner ninguna excusa.

El domingo conocimos a Pepito, de Valencia, como un servidor,
pero que residía en aquellas tierras desde tiempos inmemoriales
nos enseñó sus leyendas, sus historias, sus arrabales
todos nos pudimos dar cuenta de que el tío era un vividor.
La ciudad es preciosa, tan mágica, con tanta vida, tan medieval
pero el lunes se acercaba y era nuestra obligación ir a trabajar,
es por ello que este romance está poco a poco llegando a su final
espero que les haya gustado y que unas monedas puedan dejar.

Selecció natural

"Franco did good things for my country" Això va dir Samaranch en una entrevista al New York Times en 1999.

A la foto podem veure'l amb l'uniforme falangista, junt a Rodolfo Martín Villa, actual president de Sogecable (sorprenent eh?).

Darwin, quan parlava de selecció natural, deia que les especies que millor s'adaptaven eren les que aconseguien sobreviure.

Samaranch ha fet precissament això, adaptar-se. Ell que és un tio listo, ha sabut sempre estar prop del poder, i aconseguir els seus objectius. Durant la dictadura hi havia tres opcions: La lluita, des de l'interior o des de l'exil·li, intentar viure anònimament sense alçar sospites o aliniar-se amb el règim. Mai cap del grup del mig, ha estat poderós ni ha sigut ningú en Espanya amb l'arribada de la democràcia. Era falangista, adepte al règim i inclús va formar part de un govern franquista. Fòra d'això la seua contribució en el món de l'esport i de l'olimpisme està fora de tot dubte, i se li poden atribuir incontables èxits, com els jocs de Barcelona 92 o la modernització de les olimpiades.

El que em repateja és llegir els seus obituaris als periòdics espanyols i que tots obvien o tracten açò molt de passada. És la puta costum que tenim de despreciar a tots els nostres que triomfen en qualsevol cosa (Alonso i Nadal tenen gran quantitat de detractors) i després una volta moren, posar-los com a exemple sense recordar cap dels seus defectes.

Em repateja que els diaris considerats d'esquerres no en parlen de tota la vida de Samaranch als obituaris, em repateja que per a buscar una ressenya imparcial haja d'anar al New York Times, on parla, com no, de tots els èxits aconseguits per Samaranch, però també de la seua adhesió al règim franquista, de la corrupció al COI durant el seu mandat i sobre la seua laxitud en el tema del dopatge.

I em repateja encara més, quan està en portada que la Falange Espanyola vol portar a Garzon a la banqueta dels acussats, i tots els periòdics d'esquerra es movilitzen i critiquen l'actitud dels falangistes, però ara eleven als altars a la figura del difunt, no és lògic.


Obituari de El País Única frase on deixa caure el tema de la seua militància: ¿Sombras? Cuando en 2010 aún siguen en las cunetas víctimas del franquismo y hay tantos que no se han cambiado ni de camisa, resulta, como poco, injusto tirar cualquier primera piedra contra alguien.

Obituari de Público: En parla un poc més, pero res a veure amb el del New York Times, complet i imparcial, com haurien de ser tots.

La meua pregunta és per què els mitjans de comunicació s'avergonyeixen de mostrar com a franquista a un home que mai s'ha avergonyit de ser-ho.

Bonus Track: He llegit hui que Amaia Salamanca interpretarà el paper de la Princesa Letizia en una serie de televisió. Açò m'ha portat a pensar que ha canviat a "el Duque per el "Principe", i també en aquest blog ja han proposat un títol per a la serie: "Sin tetas no hay monarquía".

Cuernos

Major col.lecció de banyes de cèrvol roig del món. En Moritzburg.

Bad Schandau

Després d'un cap de setmana de Pasqua esgotador, eixint el dijous i el dissabte fins més de les 10 del matí, tocava relaxar-se. I quina millor manera per a fer-ho que anar a unes termes. Alemanya és prou famosa per la seua aigua, i així quan llegiu el nom d'una ciutat alemanya que comença per Bad (bany) és que té bones aigües, termes, banys o alguna cosa així.

La que més propera ens queda a nosaltres és Bad Schandau, a uns 35 kilòmetres, prop de la frontera amb la República Txeca seguint el riu Elba i en ple parc natural de la "Suissa Sajona", així que el camí és tot per paissatges molt bonics.

Vam anar set. Cinc en cotxe, de Juan, un gallec, i els altres dos (els dos que tenien bono de transport) amb tren. cinc xics i dos xiques disposats a relaxar-nos.

Allí en Bad Schandau, a part de molts hotels de 4 i 5 estrelles amb els seus propis Spas i Wellness, està la Toskana therme on pagues 16 euros per 4 hores d'ús lliure de les instal.lacions. Està clar que no em puc permitir anar totes les setmanes, però quins 16 euros més ben invertits!

La terma estava dividida en tres parts: les piscines, la piscina de sons (no sabia com traduir liquid-sound tempel) i la sauna.

Les piscines tenien els seus circuits de massatge a distintes altures, muscles, esquena, ronyons, cames, aigua més freda, més calenta, una rodona on et deixaves portar per la corrent, cascades que et feien massatge als muscles. Em van deixar tots els músculs com nous.

La piscina de sons és d'aigua salada, per a que flotes fent el mort, i així amb les orelles baix l'aigua sòna musica rotllo xill-out, acompanyada de llums també relaxants al sostre. Una passada, quasi m'adorm allà.

I després està la zona de sauna. Tenia l'inconvenient per a alguns dels meus amics que no pots entrar en banyador, és a dir, has d'anar en boles. Per a mí açò no és cap problema, però clar, no tots són tan exhibicionistes com jo. La veritat és que si no entraves et perdies molt, perquè hi havien saunes molt guapes, banys turcs, jacuzzis, circuits d'aigua freda i calenta per a millorar la circulació, vaja quasi la meitat de les coses estaven en la zona nudista, i ja que pagues... a més una volta allí, la sensació és de normalitat, hi han xiquets, avies i avis, res eròtic. Vosaltres haguereu entrat? (enquesta)

Com el bono de 4 hores valia 16 euros i el de dos en valia 13, vam pensar en agafar el de 4, i si a les 3 ens cansavem, puix ho deixàvem i ja està. Res més lluny de la realitat, estàvem tan a gust, que vam haver de pagar recàrrec perquè se'ns va passar l'hora.

Una experiència més, informant des de Dresden.

Bratislava - Viena - Budapest (IV i últim)

Los austrohúngaros

Abans de tindre clar que ens anàvem a dedicar a la música, la nostra vida no era fàcil, dormíem als bars



o tirats per qualsevol racó:



Però ara ho tenim clar, la gent que vam anar al viatge hem pensat en formar un grup de música. Hem decidit ja el nom del grup: "Los austrohúngaros". També ens hem fet les fotos per a la portada i el llibret on van les lletres de les cançons del nostre primer disc.






I també tenim clar el nostre estil musical. Encara que per el nom del grup pareix que anem a fer un pop rotllo del que els agrada als "gafapasta" nosaltres anem a tirar més per la música popular:



Molt agrait a Lara, autora del video i les fotografies.

Bratislava - Viena - Budapest (III)

Han passat tantes coses des que vam tornar del viatge que ja no se si m'enrecordaré de tot allò que cal destacar, així que sense preambuls, parle de Budapest:

La ciutat: no era la meua primera visita a Budapest. Vaig estar en l'intercanvi que vaig fer a Kazincbarcika però sols havia estat allà unes poques hores, no recordava quasi res i no havia eixit per la nit. Ara hem pogut disfrutar de Budapest. De les tres ciutats per les quals passava el nostre recorregut és la única on m'imagine vivint, i vivint a gust.
És preciosa, tant la part de Buda (més històrica) com la de Pest, més comercial i plena de vida. Em va agradar patejar-me tot el bulevard Andrassy fins al parc de la ciutat, fer el free tour amb una guia molt simpàtica a qui vam deixar una merda de diners (tot el que ens quedava, era l'últim dia de viatge), em va agradar molt el Parlament, les vistes des de Buda, tot, és preciós.

La festa: Podia haver donat més de si. El lloc on vam anar disabte m'agradava molt, però ho havíem donat tant tot el dia abans en Viena, que no ho vam fer molt llarg, estàvem esgotats. Del diumenge parlaré en la història, i el dilluns va ser un poc, (no, un poc no, molt) surrealista. Vam acabar menjant pasta a les 6 del matí, contant fiorints en el supermercat per a veure qué podíem comprar. Abans havíem passat pel Szimpla un garito molt recomanable, i pel Morrisons I, on hi ha festa els dilluns. Vam pillar un bon pet certament.

El millor: El menjar. Quan vam eixir a dinar i a sopar per ahí, vam menjar sempre de putíssima mare i tirat de preu. (i això que no vam anar al frici papas que diuen que és el millor). Realment el preu de tot és barat i llàstima que no ens quedaren diners perquè la última nit vam estar a un mercadet guapíssim on hi havien llocs de menjar, que tenien una pinta exquísita.. També em va molar que la gent era molt agradable i quan et veien amb un planol, sempre t'ajudaven a orientar-te. A més en un restaurant on vam dinar no ens van cobrar les begudes perquè havien tardat molt en servir-nos, o un dependent en una tenda em va dir que no em comprara un sandvitx d'hojaldre que estaria dur, i el va tirar, igualet que en Espanya vaja.

La història: Laszlo és taxista. I mafiós. És un dels culpables de que els taxistes de Budapest tinguen mala fama. La vida nocturna de Budapest en general té mala fama. És cert, hi ha gent que s'aprofita dels turistes i els enganya.
Aquella nit Laszlo es va trobar amb 3 joves estrangers que es van apropar al seu taxi per a preguntar-li per un pub. Eren la víctima perfecta.

Laszlo: Això ja fa hores que està tancat, però vos puc dur a un altre lloc.
Joves: Per quants diners?
Laszlo: 8000 Fiorints (uns 32 euros)
Joves: no, no, massa car, ens anem. - El plan A havia fallat.
Laszlo: Hi ha un altre lloc més prop.
Joves: Quant?
Laszlo: 500 fiorints (uns 2 euros).
Joves: Ah, doncs així si.

Laszlo va fer una volta d'uns 200 metres i els va deixar a la porta d'un puticlub. Va veure com entraven. Ell s'emportaria el 10% de tot el que consumiren allà. Pareixia que el plan B almenys si que havia funcionat.

Merda! encara va tindre temps de veure com els joves eixien del local, en menys d'un minut.
- "Si és que eixos putos matons que té en la barra no fan més que espantar la clientela" Va pensar. Haurà de seguir buscant, la nit no esta donant-se bé.

Molt prompte galeria fotogràfica (del viatge, no de les putes)

La millor visita (III) (Sara i Sergio)

Han vingut a veure'm els meus germans i va estar un cap de setmana genial.

Per què podrien guanyar: han complit amb les bases del concurs i han enviat fotos i text. Ens ho vam passar genial, vam anar a Berlin que sempre és un plaer, els llaços de sang sempre tiren a l'hora de decidir i m'han fet prou la pilota en el text.

Qué els penalitzarà: va ser també una visita molt curta i va fer molt de fred (les visites en estiu podran aprofitar més el dia) i l'estona que m'he passat corregint el text jaja.

I ara el seu text (escrit per Sara, la meua germana):

Des de nadal sabia que anava a vore a Saül, seria en març tres dies intensos i aniriem Sergio i jo.
Era un viatje esperat, desitjat. Ens feia molta il.lusio i aixi ho vam esperar.

A la fi va aplegar el dia, el primer que anavem a fer era agafar dos avions i un bus, i això no em va deixar dormir en uns dies, no estavem acostumats a aeroports i no sabíem que passaria, pero tot va anar bé, a l´hora indicada estavem en Dresden.

Allí estava Saül esperant-nos, que ganes teniem de veure-lo, de seguida ens va portar a sa casa: menuda, sense persianes però acollidora.

Teníem preparat un sopar tipic alemany, frankfurts i unes hamburgueses (frikadellen) que estaven molt bones. Saül es va empenyar en que saberem el preu de tot, en això em recordava a mon pare.

De pressa i sense perdre temps, ens va dur a una festa, a casa de Isa. Les sorpreses anavem una darrere d´altra, les cervesses les duiem nosaltres, ens havíem de descalçar i estaria Argos (un convidat un poc peculiar). Al principi no estava còmoda, gens còmoda, pero poc a poc i gràcies als amics de Saül va anar tot bé, inclòs Argos, que amics no es vam fer, però ens vam soportar.
D´aquella nit hi han un fum d´anecdotes, un moble trencat, les cervesses furtades, “el futbolín alemany” i un “pantalon tobillo”.
Despres de l’èxit aclamat de Saül anàrem a dormir; al dia següent hi havia que veure Desdren però quan vam eixir de la festa encara ens quedava una sorpresa: Quina nevada!!!!!!!!!!

Ens vam alçar, vam desdejunar i a veure Dresden. Dresden em va agradar moooolt, allí hi havia un tal Augusto, que en el seu dia va ser amo de tot, tenia jardins preciosos on cap destacar “el patio de las ninfas”.
Tambe cal parlar del Elba, de la antiga fabrica de tabaco, de l´esglesia que va guardar aquelles pedres per a que a l´hora de reconstruir-la estigueren allí (Sergio encara no s´ho creu), del parc, i d´aquells paissatges que hui guarde en magnífiques fotos.

Per la vesparada vam anar a Neudstadt, allí vaig tornar a pensar que en Alemanya jo viuria molt a gust, però allí encara mes. Tot i que no tenia res, cap monument, aquell barri va ser el meu racó preferit del viatje, segurament perquè a Saül se li notava que tambe li agradava molt i ens ho va contagiar. Despres d'una birra casera a casa a dormir, al dia següent havíem de matinar.

A les cinc del mati ja estàvem dalt d'un bus cap a Berlin. Berlin em va pareixer mot distinta a Dresden, tot això que Desdren tenia de bonica, Berlin ho tenia de històrica.

Primer vam tindre el plaer de veure tota aquella ciutat des de dalt de la cupula del parlament. Poc a poc anàvem fent-nos una idea de tot el que després veuríem desde terra.

Núria (la nostra guia del free tour), anava parlant-nos de Berlin, de com aquella ciutat va ser la protagonista de dos històries que van canviar el món: l’holocaust nazi i la caiguda del mur. Anàvem revivint tot alló de que tantes voltes havíem sentit parlar, pero esta volta en l’escenari dels fets. El free tour va estar molt bé, Núria s'ho va currar (A Saül i a Sergio els va agradar més que a mi), i tot allò que no ens contava ho completava Saül. Si tinguera que destacar algo, els blocs aquells que ens feien reviure l´agonia de l'holocaust i aquelles estanteries sense llibres en memoria de la crema de llibres.
El mur?, be, esta be, però pense que no em va impactar per aquell fred, quin fred!!!!!!

No vull oblidar-me de l´esglesia del record i els “donkeys donuts” (açò últim va per Sergio). I per acabar Berlin......”el codillo”, Que bo, que gran, que be s´estava allí dins, va estar genial!

Tan sols ens quedava tornar i recordar aquell viatge per sempre.

Però el millor del viatje: Saül!!!!!!!!!!, com s´ho va currar, ho tenia tot planejat, organitzat, va ser un amfritió genial!!!! Tant, que si el fred ens guanyava, ens animava amb les seues tonteries: un carro un carro de..., i “aquell conjuntito del Corte Ingles”. Una volta mes els tres ens vam riure, i Sergio va disfrutar del seu germà que era el principal motiu del seu viatge.

Per açò vull acabar este escrit com ell va començar els seus des de Dresden:

MOLA I NO MOLA

Tant d’avió i de bus.....Mola poc
Casa de Saül....Mola
La festa de Isa.....Al final va Molar
Com volen els amics a Saül.....Mola
Argos........jajajaja, va tb Mola
Dresden......Mola
Neudstadt.......Mola molt
Berlin.........Mola
Nuria.........A Sergio i a Saül es va molar
El mur.......Quin fred
El codillo........Mola
El fred...........no...no m´enrecorde
Saül.......Mola moooooooolt

Fins agost, Praga ens espera!!!!!!!!!!!!!!

I les fotos