jueves, 23 de octubre de 2014

Per què ja no escric mai...

Perquè no tinc res per a contar.

A moltes de les entrades del blog he intentat posar etiquetes que mostraren de què estava parlant. Eixes etiquetes s'hagueren pogut simplificar en sols tres categories. I la veritat és que en cap de les tres categories tinc ara l'inspiració necessària per a escriure:

- Al blog hi ha ficció, literatura, coses que m'he inventat, a les que he intentat donar forma, algunes voltes amb més gràcia, altres amb menys... però ja fa temps que no hi ha manera d'escriure una línia, no tinc inspiració, ni em trobe creatiu, ni amb la serenitat necessària per a sentar-me i ajuntar quatre lletres. Últimament havia posat la meua creativitat al servici d'altres projectes, sobretot el twitter paròdia que vaig tindre any i mig i ara he deixat també, supose que estic en altres coses i que aplega un moment que la rutina ho mata tot, fins i tot les ganes d'escriure.

- Al blog també hi ha allò que Hernan Casciari defineix com anècdotes millorades. Són coses que em passen i jo adorne, exagere, o simplement intente escriure amb gràcia, de forma que siguen divertides per a qui les llegeix. A mi açò és el que més m'agrada fer i crec que és també el que millor sé fer. Algunes de les millors entrades del blog, estarien en esta categòria. Bé, puix últimament m'he tornat molt més gelós de la meua intimitat, supose que quan tens un treball, certa responsabilitat, et planteges qui pot aplegar a llegir allò que escrius i a més, em ratlla pensar que alguna de les persones que apareguen a eixes anècdotes puga aplegar a llegir-les...i també és cert que cada volta em passen menys coses interessants i quan em passa una d'eixes superanècdotes, com a la despedida de Botella, és de eixe tipus de coses que no ha de contar-se per Internet.

- La tercera categòria són les entrades que escrivia per a algú, quasi sempre sense nombrar-lo directament, però si pensant en algú, que solia ser una xica, vaja, el que podríem definir com a entrades "monya". Ara, ja fa un temps que no hi ha cap xica que meresca una entrada al blog, i també passa que potser hi haja alguna que la meresca, però no és la que tinc al cap. I sobretot he aprés a no dedicar cap entrada a qui tinc al cap, si no s'ho mereix. No s'han de dedicar entrades del blog a qui no li importes, a qui et decep.

I esta és l'explicació de perquè fa mesos que no actualitze  el blog...potser algun dia tornaran les muses, les xiques que s'ho meresquen tot, la inspiració...potser algun dia em torne a passar una anècdota d'eixes que s'han de contar, mentre això passa, busqueu un bon llibre i llegiu coses de veres...


viernes, 29 de agosto de 2014

El porter


El diferent, l'excèntric, el "raret", el boig, el penjat, el solitari, l'autònom, el que va a la seua....

No sap jugar amb els peus, almenys no tant com molts dels seus companys i sempre li toca pagar en el rondo.

Sent els colors del seu equip però en llueix uns altres.

Considera els seus guants una extensió d'ell mateix i quan en té uns que li agraden no els canvia per molt trencats que estiguen.

No li asusta la responsabilitat, no li asusta tindre tots els ulls clavats al damunt. Al contrari, li agrada ser protagonista. Sap que si falla es notarà i totes les culpes seran per a ell, però si fa un bon partit serà l'heroi.

Té mil manies i supersticions: la ratlla que parteix la seua àrea en dues parts, la toalla penjada a la xarxa, toca un pal, després l'altre i acaba amb el travesser. El primer baló l'ha de parar, l'ha de blocar...

Somia en empatar. Que els 90 minuts acaben en empat i també la pròrroga per a després ser l'heroi de la tanda de penals, parar-ne dos o tres. Còrrer cap al córner amb un batalló de companys darrere d'ell, impacients per felicitar-lo.

Canta, falla, erra, i l'equip perd per eixa errada. Li costa dormir eixa nit i les següents, tracta de convencer-se de que són inconvenients de l'ofici, que al següent partit podrà remediar-ho, però costa.

Té temps per a pensar, sobretot si juga en un equip gran i no li apleguen, sap que potser no siga necessari en tot el partit, però ha d'estar preparat per a quan siga exigit.

Mira des de la banqueta el partit, maleint al titular, que moltes voltes és el seu millor amic, esperant la seua oportunitat per demostrar-li al "mister" que ell també les para, que pot confiar-hi.

Pot decidir en un segon si eixir o no a rebutjar un baló llarg, però li costa saber de quina xica enamorar-se. A voltes ella s'enamora d'un altre, i la feina és la mateixa, ha de convencer-la de que ell és millor, que també les para, que li done l'oportunitat...


El porter, que no és porter, però té ànima de porter i quan el seu company és expulsat, es posa els guants i para dos penals per a classificar per primera volta al seu equip per a la Champions.



martes, 29 de julio de 2014

L'estrany encant de Julia Zikeli

Julia Zikeli és una jove alemanya. Més jove que jo, però no tan jove com per a que això siga un problema (legal almenys). Sempre havia pensat que el seu cognom provindria d'algun país eslau, però amb un parell de búsquedes al google no he sigut capaç de confirmar-ho, així que és possible siga tan alemanya com la que més.

Julia té una germana, que es diu Saskia i juga als escacs millor que ella. I en això ens pareixem, ja que jo tinc un germà que es diu Sergio i juga als escacs millor que jo.


Julia i jo no podem ser els millors jugadores de les nostres famílies però de ben segur tenim altres talents. A més Saskia no té eixe estrany encant que si té Julia.


Julia és guapa. No objectivament guapa, ella té, com quasi totes les xiques que m'agraden, una bellesa molt opinable. És opinable també per vosaltres, ja que si tecleges el seu nom al google, les primeres imatges que apareixen la mostren jugant als escacs.


A estes altures, us estareu preguntant com collons conec jo a Julia Zikeli i quin és el seu estrany encant, i jo vaig a contar-vos-ho.


Esta entrada ha estat pendent durant més d'un any. Estava escrita dins del meu cap, perquè jo sabia que açò era una història que mereixia ser contada, però mai m'havia decidit a fer-ho, fins a hui que no sé ben bé perquè, he decidit que a més d'estar escrita al meu cap, ho estiguera també al blog.


Els dos anys que vaig estar vivint a Crimmitschau vaig aprofitar les vacances de Setmana Santa per anar a jugar el Neckar-Open, l'obert d'escacs més gran d'Alemanya. Allí, el segon any, vaig saber de l'existència de Julia Zikeli.


No sé si el primer any ella també va jugar, però jo no vaig reparar en la seua presència. Julia i jo tenim un ranking paregut. Això vol dir que som igual de roïns,  i que mentre anàrem fent els mateixos resultats anàvem a jugar en taules properes.

Les bondats del sistema suís d'emparellament van fer que no menys de 4 voltes Julia jugara a la taula del meu costat, a més amb colors canviats, el que volia dir que la tenia enfront.

Com als escacs juguen poques xiques, molt poques tan boniques com Julia Zikeli i ninguna amb el seu estrany encant, jo sempre desitjava que Julia guanyara. Així, durant el torn del meu rival li pegava una ullada a les seues partides (açò es dona molt mentre jugues a escacs) i m'alegrava quan estava netament superior i em feia ràbia quan l'estaven agranant del tauler.


A les últimes rondes els nostres camins es van separar, supose que ella faria algun punt més que jo, que no em vaig lluir molt. Però jo vaig continuar alçant-me alguna volta per a veure com li anava, i ella (menys que jo, tot cal dir-ho) també feia alguna ullada a les meues partides.


I aplega el moment de desvetllar que l'estrany encant de Julia Zikeli no és altre que la seua forma de moure les peces; Julia pensava, com quasi tots, però quan ja tenia clara quina jugada realitzar agafava la peça ràpidament, movia amb una serenitat increïble, quasi amb cert grau de menyspreu i polsava el rellotge amb un ímpetu poc comú. Julia podia estar cometent una greu errada (si té el meu ranking, vos assegure que les comet a voltes) però amb la seguretat amb que agafava la peça i feia el moviment, psicològicament debilitava a l'adversari. Este encant sé que és difícil d'entendre sobretot per als que no jugueu a escacs i també perquè és difícil d'explicar tot el que Julia transmetia quan movia les peces.


Jo, segurament per vergonya, no vaig trobar el moment adequat per a presentar-me i dir-li "ei Julia, sóc Saül, l'únic espanyol que juga el torneig i que ja hauràs notat que cau sempre al teu costat en l'emparellament... em té molt enamorat la forma que tens de moure les peces".



A voltes pense que hauria d'haver-ho fet, perquè una xica que desprèn tanta seguretat amb un gest tan simple com moure les peces dels escacs, ha de passar per la vida deixant petjada, ha de valdre la pena, segur.


jueves, 24 de julio de 2014

Que no busque en blogs de moda

Que no busque en blogs de moda, que no sàpiga que és un filtre d'instagram, que no es faça fotos a les cuixes en la platja, que no conte calories. Que no perda el temps en el gimnàs, que no es pinte com una porta, que no pense una cosa i diga una altra, que no es conforme, que no calle, que no atorgue. Que no sàpiga ballar salsa, que no mire Salvame, que no li mole Christian Grey, que no ensenye el ventre, que no faça zumba, que no es prenga les coses molt en serio, que no ho pense tot cent voltes.

Que balle com una loca la seua cançó favorita, que porte sabateta plana, que sàpiga qui són Walter White i Don Draper, que sàpiga volar, encara que li faça por. Que devore llibres: desconeguts o best-sellers, curts, llargs, ciència-ficció, poesia, oh si, que llija poesia. Que parle valencià i que l'estime, que conega a Estellés, a Martí i Pol, i a l'Ovidi, si, a l'Ovidi també.

El tennis! que li agrade el tennis (encara que no jugue Nadal), que entenga que a voltes el Getafe - Rayo és interessant. Que vaja descalça per casa, que es prenga temps per desdejunar. Que tinga somnis, que no es conforme, que proteste, que es rebel·le, que es revolte... que es riga tan a gust que quasi s'ofegue, que plore de tant de riure. Que m'entenga quan m'explique, que s'enfade quan m'ho meresca. Que dubte, s'equivoque i rectique. Que quan camine per la vida deixe la seua petjada.

Que siga guapa...




per dins.

martes, 17 de junio de 2014

Guerra i Pau (I)

Després de molt de temps vaig a tornar a publicar una història per entregues. Guerra i Pau és un relat no tan curt, que vaig començar a escriure a Alemanya i que vaig trobar l'altre dia a un USB i he decidit llavar-li la cara i acabar-lo.

Pau es va llevar els auriculars i li va pegar un cop de colze a Manu per a reclamar la seua atenció. L’adult, que anava mirant per la finestra i disfrutant del paissatge es va girar per a veure que volia.

-Qué anem a fer a Barcelona?
-Ja t’ho vaig contar Pau, anem a escriure.
-I no podem escriure a València?

Al xiquet no li ha fet gràcia haver d’anar a Barcelona durant les seues vacances de Nadal. A Marcos, el veí de dalt, el Pare Noel li ha portat una Wii, i ahir es van passar junts la vesprada jugant al joc de tennis.

-Les històries del meu pròxim llibre passen a Barcelona, i hem d’anar per a poder veure els llocs i poder contar-los bé.

A Manu encara li costa saber com ha de parlar en Pau; en la frase anterior ha pensat primer en “fets, novel•la i localitzacions” en lloc de “històries, llibre i lllocs”, ha anat canviant sobre la marxa per a assegurar-se de que Pau entenguera que volia dir. La veritat és que no està acostumat a tractar amb xiquets, i a més ocorre que Pau, tot i tindre només 6 anys, és molt madur, molt intel•ligent i s’entera de tot, així que no és fácil deixar-lo al marge o donar-li explicacions banals, perquè mai el deixen satisfets i sempre torna a preguntar.

-I eixes històries, no podrien passar a València?
-A València passaven les del primer llibre, i també algunes de les del segon, però les d’este tercer passen a Barcelona, amb els llibres és així, s’ha d’anar canviant.

El xiquet va fer un lleuger bufit, com resignant-se a que per molt que insistira no hi havia marxa enrere i es passaria els pròxims quatre dies sense videojocs. Es va tornar a posar els auriculars i va centrar de nou la seua atenció en la pel•lícula d’Ice Age 2 que, per sort per a Manu i de molts altres adults que viatjaven amb xiquets, passaven a les teles de l’Euromed que els portava cap a Barcelona..
Manu va tornar a deixar la ment en blanc i a disfrutar del paissatge que el tren, que fa tot el seu trajecte a la vora del Mediterrani, li oferia. La mar en calma que reflectia la llum del sol de migdia d’aquell dia de desembre, les platges desertes enyorant altres èpoques de l’any quan són protagonistes i al fons l’horitzó, la línia que separa els dos blaus, el de la mar i el del cel, com a metàfora de la línia que separa el temps abans de que tot canviara i el temps actual, on tot ha canviat.

Manu Guerra és periodista, però en els últims temps se l’ha definit sovint com un “escriptor de moda”. La seua primera novel•la, publicada en català per una editorial realmente menuda, va ser una de les sorpreses de l’any 2008. Avalat unánimement per crítica i públic “Els interessos de Laura Martí” va ser el segon llibre més venut en català de la temporada.

La protagonista absoluta de la novel•la és Laura, una jove advocada. La trama principal, la defensa d’una associació de veins contra l’administració, que vol recalificar els terrenys on hauria de construir-se una nova biblioteca. Laura xafa terrenys pantanosos i s’enfronta a gent amb poder, sense mesurar les conseqüències que això pot suposar-li.
Laura, implacable al seu treball, no és molt ordenada a la seua vida privada; li agrada la nit, li agrada anar a concerts, beure cervessa, fumar brossa i follar amb xics atractius. La novel•la amb un llenguatge molt clar i directe i una estètica pop molt marcada està plena de referències culturals a grups de música, series de TV i pel•lícules. De seguida es va guanyar bona fama entre el sector més “hipster” del país, alguns van aplegar a calificar-la com un “Alta fidelidad” a la valenciana i això li feia a Manu molta gràcia.

Quan les ventes es van disparar el telèfon de Manu va començar a sonar amb insistència: li oferien entrevistes en radios i també en alguna televisió, va començar a publicar una columna diaria en un important mitjà digital d’esquerres i valencianista (que malhauradament a dia de hui ja ha tancat, perquè no era rendible) i un blog cultural, que actualitzava setmanalment, a la web de Público (un altre mitjà que hui ja no es pot trobar en paper). Compatibilitzava totes estes noves obligacions amb la feina que tenia abans del “pelotaso” editorial com a redactor d’una publicació digital amb notícies locals d’una població de l’àrea metropolitana de València: rodes de premsa de partits polítics, partits de futbol base, concurs de play-backs i falles, moltes falles.

Però tot açò es va acabar quan als 6 mesos de la publicació del llibre va tornar a sonar el seu telèfon. Esta volta no era cap becari d’una radio local. Era un editor, el cap d’una de les editorials més grans del país. Li va oferir un contracte a temps complet, per cinc anys, en els quals hauria de comprometre’s a escriure almenys tres novel•les. També li va explicar que havia començat les negociacions amb la seua primera editorial, per a traure una nova edició d’”Els interessos de Laura” i portar a terme la traducció al castellà i la comercialització en tota Espanya. Era una oferta irrebutjable.

Una de les coses que més li agradava de l’oferta era que la compra dels drets li anava a suposar una bona font d’ingressos a la menuda editorial que va apostar per ell en un principi. Se n’anava al peix gran, però deixant uns bons calers, sabent que el benefici havia sigut per a les dues parts.

Poques setmanes després va començar a escriure la seua segon novel•la. “Salnitre”, on va canviar l’estil completament. Manu sabia que tenia talent per a escriure, i quan va escriure “Els interessos de Laura Martí” va decidir posar tota la seua creativitat al servici d’una trama lleugera, àgil, de lectura fácil, que puguera agradar a tothom. Amb la segona novel.la, tenia la tranquilitat que un contrat de cinc anys li donava i va fer, senzillament, allò que li va donar la gana.

Tot i que la trama no era complicada i apareixien pocs personatges, l’estructura formal de la novel.la era ambiciosa, molts salts temporals que la feien, utilitzant les paraules de la seua editora, “un poco empalagosa”.

La trama no era complicada però si molt més atrevida que a la primera novel.la. Un home abandona a la seua dona i dues filles, davant de la negativa de la dona a tindre més fills, ja que ell dessitjava un fill baró. L’home deixa també el treball i es posa a restaurar un antic xiringuito de platja abandonat, a una zona de difícil accés a Almeria. Contada en primera persona pel protagonista, es feia dur llegir alguna de les seues opinions i l’odi amb que a voltes parlava sobre les seues filles.

A algunes ressenyes van comparar la novel.la amb el duríssim llibre de l’americana Lionel Shriver, “Tenemos que hablar de Kevin” on la protagonista també té una tormentosa relació amb un dels seus fills. La veritat és que Manu no l’havia llegit, així que no hi havia cap influència.

Va viure el procés creatiu de “Salnitre”amb molta pressió, l’editora va intentar suavitzar la trama tot el que va poder i les tensions amb l’editorial van ser constants. L’enganxó més fort es va donar quan no el van deixar fer la traducció al castellà.
Manu és molt perfeccionista i considerava que en alguns passatges de “Els interessos de Laura Martí” la traducció no reflectia de forma perfecta allò que ell volia expressar, per això volia fer la traducció de "Salnitre" ell mateix.
L’editorial considerava arrogant que un nouvingut menyspreara el paper dels seus traductors i no va cedir. L’acord de mínims a que es va aplegar és que canviaria la persona que traduiria “Salnitre”. Manu es donava compte de que ara jugava en primera divisió i que no era fàcil canviar les normes establertes.
 
Les critiques no van ser tan unànims com amb la seua primera novel.la. Mentre que el primer llibre, tot el món considerava que estava bé i que era un bon debut, ara les opinions eren molt més dividides. Hi havien adscripcions entusiastes i critiques ferotges.
Era més difícil, ja no era nou, i s’havia d’acostumar a la política del món editorial. Se’l va acusar de pedant, de voler inventar la roda, de creure’s millor del que realment era.

Les vendes no van anar malament. La veritat és que la traducció al castellà del seu primer llibre es va vendre com a xurros i, potser sols per l’efecte de ser del mateix autor, “Salnitre” va mantindre un volum de vendes acceptable. Era cert que no havia estat un boom com “Els interessos de Laura Martí” però el seu contrat no perillava i podria treballar amb tranquilitat a la seua tercera novel.la.

Això si, pràcticament des d’el dia que el llibre va a estar al carrer, van començar les pressions per a que a la tercera novel.la rebaixara el to, i que escriguera alguna cosa més pareguda a la primera novel.la.

I uns mesos després de que “Salnitre” estiguera a les tendes, quan ja quasi la promoció s’havia acabat i Guerra comen
çava a pensar en el seu nou llibre, va ser quan Laura, la seua parella, la mare de Pau i l’amor de la seua vida es va suicidar.

martes, 13 de mayo de 2014

Els tramvies grocs


Podeu veure a la bande dreta del blog que estic llegint-me el tramvia groc, l'últim llibre de Joan Frances Mira. En este llibre l'autor fa una mena d'autobiografia on conta sobretot els seus records d'infantesa i joventut. Pren el títol dels viatges que feia a bord de la línia 20 de tramvia, que unia València amb Silla, i que ell agafava per anar al col.legi, que estava al centre de la ciutat, des de sa casa a les afores, qué ara es trobaria al barri de la Torre.

Llegir a Mira és sempre un plaer enorme i una experiència molt gratificant. Mira escriu amb una maestria que he trobat en molt pocs altres autors, ell, que ha traduït a la nostra llengua alguns dels més importants clàssics de la literatura universal, sap sempre trobar la perifrasi adequada, l'adjectiu més adient. A més, en este llibre, i en els altres dos que m'he llegit d'ell (que eren novel.les i no memòries) utilitza la seua condició de sociòleg i antropòleg per a, parlant de coses aparentment menudes i inclús banals, reflexionar sobre el sentit de l'existència, el pensament crític, l'estructura de les ciutats... coses que m'interessen molt.

Servisquen estos dos primers paràgrafs com aclariment de que no he escollit esta lectura pel seu títol, o almenys no únicament pel seu títol. Però la veritat es que em fa gràcia, perquè fa temps que els tramvies formen part del meu paissatge vital, de la meua història i molts d'ells eren grocs.

Eren grocs els tramvies que creuaven Dresden, de nord a sud, d'est a oest. Que creuaven el riu, o el bordejaven. I jo a Dresden vaig ser molt feliç i no sé si els tramvies van tindre molt a veure, però quan estimes una ciutat, com jo estime a Dresden, la vius amb tota la intensitat.

I als tramvies de Dresden vaig viure moltes històries, vaig cantar, vaig ballar, vaig beure (perquè es podia), em vaig adormir (moltes voltes), els vaig perdre quan al carrer feia -20°C, em van multar, poques voltes vaig pagar, vaig celebrar un mundial i em vaig quedar meravellat mil voltes, quan creuant l'Elba, de nit i de dia, podia contemplar tota la bellesa de l'Altstadt.


Ara, Dresden és sols un bonic record amb la memòria. Un lloc, on de segur tornaré, però, on de moment, no vaig ni de visita. He tornat a la terreta i ho he fet a un barri, on el tramvia també és molt important.
Ja vaig dir, que esta anava a ser la primera entrada després de molt de temps, i per això vaig cambiar la foto de la portada del blog. A la foto, que data de l'any 90, apareix Benimaclet, i la parada del tren de via estreta, que uns anys després es convertiria en la línia de tramvia que va des de Burjassot, Paterna i la Fira de Mostres fins a la platja i el Marítim.

I també m'encanta el meu barri, al voltant de les vies del tramvia han crescut infinitats de bars que a totes hores estan plagats d'estudiants que són els habitants majoritaris del barri. Benimaclet, precissament per esta "ocupació" de joves d'altres indrets del País, és, hui per hui, l'últim barri valencià de València.
M'encanten les seues iniciatives culturals, els seus bars amb encant, els seus carrerons, els seus negocis de barri, i la seua actitud combativa. Algun dia li dedicaré un post, perquè Benimaclet s'ho mereix.

He canviat els tramvies grocs, pels blancs, i encara que temps tan feliços com els viscuts a Dresden no van a tornar, no tinc motius per a queixar-me.

lunes, 5 de mayo de 2014

Gallina

Ací dalt seguiria havent una foto de Crimmitschau, el blog seguiria portant un nom que res té a veure en el meu moment actual i potser mai haurieu llegit res nou ací, si algú no m'haguera recordat que, no fa tant, jo vaig escriure açò.

Tinc una entrada escrita que parla de tramvies, de passat, de present,i era una bona forma de reprendre el blog, però és de justícia que esta primera entrada vaja per a qui ha sabut picar-me l'orgull (i alegrar-me l'esperit) per a que, de tant en tant, torne a escriure quatre línies per ací.


-Gallina!
-Gallina lo será tu padre!

i tota la classe es va girar a mirar-me. Ningú no s'explicava com jo, 35 kilos, empolló i amb ulleres havia gosat a dir-li això al Piranya, 60 kilos de força bruta guanyats a base de berenar entrepants gegants de Nocilla.

El piranya es va portar bé i, segurament aconsellat per sa mare, va tindre la delicadesa de donar-me temps a que em llevara les ulleres i les deixara damunt del pupitre, abans d'agafar-me de la samarreta, alçar-me dos pams de terra i pegar-me dues galtades amb la mà oberta que em van ensenyar que s'ha de saber trobar el terme mig entre ser un gallina i un temerari.

Si em vaig ofendre tant, si vaig traure forces que no tenia per a enfrontar-me a aquell mató de l'escola, va ser, perquè segurament tenia raó. Aquell dia em vaig guanyar dos galtes roges, el coll de la samarreta desbocat, una renya de ma mare, però també el respecte de tota la meua classe. Jo no era un gallina!

Des d'aquell moment vaig comprendre que en açò, que en aquest ofici de viure, si volia deixar de ser un gallina, allò que havia de fer és posar-li ous. I això he intentat fer sempre i això vaig a seguir intentant fer, perquè a mi, quan se'm posa una cosa entre cella i cella, normalment acabe aconseguint-la.