Sempre he dit, que el fet que més ha influït en la meua forma de ser actual, van ser els dos (tres si contem el que vaig passar de colaborador) anys que vaig passar a Xest.
El complex educatiu de Xest, va ser en els seus inicis una Universitat Laboral, ací podeu veure com Franco la inagurava en un video del No-Do.
Es pot veure l'inmens tamany del centre, que quan funcionava a ple rendiment podia albergar fins a 5000 alumnes (d'estos inicis parlaré en un altre capítol de la trilogia). Amb el final de la dictadura i els canvis del sistema educatiu, el complex educatiu va anar canviant la seua finalitat i adaptant-se als temps fins convertir-se en un institut normal. Públic i sempre reivindicatiu servia per a que alumnes que vivien en zones rurals, i no tenien instituts als seus pobles, estudiaren allà, evitant desplaçar-se cada dia. L'ocupació del centre també va anar disminuint radicalment.
Ara hi ha una academia per a polícies, també es va estudiar a Xest durant molt de temps la titulació d'Educació Física i es concedien beques a esportistes valencians d'esports minoritaris per a que pogueren entrenar i estudiar al mateix temps.
Eixe va ser el camí que em va portar a mí a Xest; no, la beca no va ser per a mí, va ser per al meu germà, que quan encara era un xiquet estava entre els millors del País Valencià jugant a escacs.
Li van concedir la beca per a que començara allí primer d'ESO i ma mare va insistir en que jo podria també fera allí Batxillerat, ja que igualment havia de canviar del col·legi a l'institut. Així ho vam fer, era una experiència nova i mirant-ho des de la distància, no hi havia cap necessitat, però la veritat és que mai me n'he penedit.
Sempre recorde aquells anys amb molta estima, sobretot als companys de residència i de classe, amb els que acabes passant molt de temps i es converteixen en la teua família de dilluns a divendres.
Per Xest ha passat una quantitat enorme de gent, i és per això que et trobes al Facebook amb moltes pàgines i grups d'antics alumnes. Jo pertany a alguns i l'altre dia vaig llegir un missatge publicat que és el que m'ha fet escriure esta entrada.
Una xica, que havia passat per allí als anys 90, va escriure preguntant per alguns companys seus i també per alguns professors.
Una de les professores per les quals preguntava era per Mayte Ruíz, que també va ser professora meua de matemàtiques a primer de batxillerat.
Mayte no era segurament la millor professora de matemàtiques que he tingut; tenia un estil molt particular: era molt desordenada, amb un mètode antic, mai utilitzava el llibre, molt malparlada...però et feia aprendre i el que és més important era molt propera als seus alumnes. No era la nostra tutora, però moltes voltes a les hores de matemàtiques s'acabava fent de tot menys matemàtiques. Encara recorde les renyes que ens pegava quan ens veia menjant bolleria industrial ens els descansos...
Mayte va morir al poc de temps que nosaltres vam acabar l'institut. No sé segur si dos anys després o tres, i tampoc recorde qui em va donar la notícia.
En el Facebook algú li va comunicar la mort a esta xica que va preguntar per ella, i la resposta que va fer ella després és el que m'ha fet escriure esta entrada.
La xica va tornar a respondre i va dir que estava destroçada amb la notícia. Ella i un amic tenien suspeses les matemàtiques de COU i Mayte els va aprovar per a poder presentar-se a selectivitat. Els dos la van aprovar; el seu amic va estudiar Filosofia i ella Magisteri. Actualmente ella és mestra.
Contava també que Mayte els va dir que els aprobava però que volia saber d'ells i que ho feia perquè confiava en ells, i jo ho crec, perquè MAyte tenia també eixe toc maternal, de fet me la imagine dient-ho.
La xica estava trista, perquè mai van tornar a tindre contacte, mai li va poder dir com d'important va ser per a ella eixa oportunitat que Mayte li va donar, i que si el propòsit d'aprovar-los va ser que sigueren alguna cosa en la vida, havia eixit bé perquè havien aconseguit moltes coses.
Esta història em va fer reflexionar i em vaig plantejar que moltes voltes l'èxit o el fracàs a la vida el marquen eixos xicotets detalls i que tindre algú que confie en tu (i no vull dir que els professors hagen d'aprovar als alumnes quan no ho mereixen) et dòna força per a fer moltes coses, perquè ja no fas les coses sols pel teu interés, sinò també per a no fallar a eixa persona que creu en tú.
Jo durant la meua vida he tingut un grapat de gent que ha confiat en mí. També hi ha hagut gent que no ho va fer (i d'això parlaré també en un altre capítol), però els que si que van creure en mí guanyen per golejada: amics, companys, professors de la universitat...
Però els que més han confiat en mí, han estat sense dubte la meua família. Han confiat sempre en les meues decissions, tot i que hi havia algunes que no tots hagueren acceptat (vaig estudiar en València una titulació que també es podia estudiar en Castelló, vaig fer les pràctiques en Dresden quan ja era titulat, inclús perdent diners...)sempre han cregut que sabia el que em feia, i m'han concedit també el dret a equivocar-me (em vaig equivocar en molts examens de dibuix :-)). Totes eixes decissions, sobretot aquella primera d'estudiar en Xest, m'han fet la persona que sóc hui: totalment independent, decidida, valenta, rodamons, que fa amics allà on va... i eixe caràcter és el que fa que puga estar treballant ací, en un poble menut, on és difícil coneixer gent, amb un ambient "hòstil" a la fàbrica, amb este fred que et cala els ossos... i tot i tindre eixos inconvenients ser tremendament feliç.
Com ja vaig escriure en els agraïments del meu PFC i és vàlid per a quasi tot en esta vida: "A la meua família, per deixar-me escollir, per no tancar-me cap porta, per creure en mí."
sábado 28 de enero de 2012
miércoles 11 de enero de 2012
Corrandes (del hippy i la pija)
Ja he dit moltes voltes en este blog que m'agraden els Manel. En l'entrada de recomanacions ho vaig tornar a fer, i és que el seu últim disc és sense dubte un dels millors de l'any. Són també un dels grups que no he vistmai en directe i que més ganes tinc de veure, tant de bò vingueren a l'Arenal Sound (o a Berlin), es veu que no sóc l'únic a qui li agraden perquè van a Castelló en març i les entrades es van exhaurir en unes poques hores.
A mi m'agradaven ja amb el seu primer disc, que potser no els va donar la fama que tenen ara, sobretot després de ser nombre 1 en ventes a l'estat espanyol cantant en català (Serrat va ser l'últim en aconseguir-ho, fa molts anys) però em sembla també molt bó i inclús crec que encara que el nou té 4 o 5 cançons boníssimes, el nivell general d'"Els millors professors europeus" és fins i tot superior.
Ara ja no ho fan, però abans acabaven els seus concerts amb la cançó "corrandes (de la parella estable)" i el públic pujava a cantar les seues pròpies corrandes (que no ténen tampoc molt de misteri, és tracta simplement de rimar amb la "i"), potser ho haveu vist perquè va eixir en les notícies quan Guardiola va anar a un dels seus concerts
Si no ho haveu vist, ací teniu una mostra:
I ací les meues corrandes, que en lloc de ser de la parella estable són del hippy i la pija:
A mi m'agrada la cervessa,
ella només vol beure ví
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.
A mi em mola el Viñarock,
ella vol anar al FIB
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí
A mi m'agrada la muntanya,
ella és una pixapins
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí
Per a ella tot és complicat
jo ho veig tot de colorins
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.
En ma casa: pa, oli i sal
els teus pares són molts rics
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.
Jo parle bé el valencià,
ella al cogombre diu "pepí"
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.
Jo disfrute del viatge
ella només pensa en el destí
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.
A mi m'agradaven ja amb el seu primer disc, que potser no els va donar la fama que tenen ara, sobretot després de ser nombre 1 en ventes a l'estat espanyol cantant en català (Serrat va ser l'últim en aconseguir-ho, fa molts anys) però em sembla també molt bó i inclús crec que encara que el nou té 4 o 5 cançons boníssimes, el nivell general d'"Els millors professors europeus" és fins i tot superior.
Ara ja no ho fan, però abans acabaven els seus concerts amb la cançó "corrandes (de la parella estable)" i el públic pujava a cantar les seues pròpies corrandes (que no ténen tampoc molt de misteri, és tracta simplement de rimar amb la "i"), potser ho haveu vist perquè va eixir en les notícies quan Guardiola va anar a un dels seus concerts
Si no ho haveu vist, ací teniu una mostra:
I ací les meues corrandes, que en lloc de ser de la parella estable són del hippy i la pija:
A mi m'agrada la cervessa,
ella només vol beure ví
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.
A mi em mola el Viñarock,
ella vol anar al FIB
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí
A mi m'agrada la muntanya,
ella és una pixapins
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí
Per a ella tot és complicat
jo ho veig tot de colorins
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.
En ma casa: pa, oli i sal
els teus pares són molts rics
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.
Jo parle bé el valencià,
ella al cogombre diu "pepí"
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.
Jo disfrute del viatge
ella només pensa en el destí
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí.
domingo 8 de enero de 2012
Recomanacions 2011
Un any més esta és la entrada per a contar-vos allò que més m'ha agradat en l'any que acabem de deixar.
Coemnçaré pels llibres. En 2011 he llegit molt més del que vaig llegir en 2010, ací en Crimmitschau tinc prou de temps per a llegir, i també el tenia quan estava parat, així que l'any passat vaig llegir prous llibres. Alguns em van agradar molt, altres menys i altres no gens. El que crec que més vaig disfrutar va ser Pantaleón y las visitadoras de Vargas Llosa. Era la primera obra que llegia d'ell i és un llibre molt divertit, on mescla molts estils (és en molts capítols una novela epistolar) i on es nota la maestria del que l'ha escrit. També em van agradar La Rosa de Alejandría de Vazquez Montalbán i protagonitzat per Pepe Carvalho, Inés i la alegría, de Almudena Grandes, que ja ha aparegut al blog (encara que m'ha agradat menys que altres llibres que havia llegit de la mateixa autora) i Doctor en Irlanda de Patrick Taylor que és lleugeret i va sobre les aventures d'un jove metge en una clínica rural.
Parle ara de series. Veure series és una de les meues principals distraccions, i li dedique molt (potser massa) temps. En les series sempre m'ha passat com quan als xiquets els preguntes: "Qué vols més al pare o a la mare?" puix a mí em passava això amb Dexter i Walter White.
I creia que esta temporada s'havia desfet l'empat; la quarta temporada de Breaking Bad ha estat impressionant, amb un canvi de registre del protagonista brutal, on tots els personatges han estat genials, i amb un final també enorme, i pareixia molt superior a la sisena de Dexter, però clar, aplega eixa escena final de Dexter, i penses que encara que la temporada haja sigut fluixa o de transició, el que va a passar a partir d'ara valdrà la pena.
He vist altres moltes series, algunes espanyoles com Crematorio, que parla de coses típicament espanyoles: putes, constructors, futbol, i molta corrupció, però no pareix una serie espanyola, perquè està molt ben feta i també ¿Qué fue de Jorge Sanz? que és de David Trueba i són sols 6 capítols que m'han encantat, encara que entenc que no a tot el món li agrade, però jo perdria mig hora veient el primer, perquè si li pilles el punt i et fa gràcia, la resta de capítols no tenen desperdici.
També m'he vist Weeds sencera fins a la sisena temporada, (em falta la setena, que no sé si començaré) perquè es va acabar fent pessada, i és una altra serie que hauria d'anar acabant, per a que el regust de les fluixes últimes temporades no esborre el record de les boníssimes que també té.
I després hi ha una altra serie que és com un "guilty pleasure", una d'eixes coses, que no van amb tu, de les que no pots presumir, que no t'haurien d'agradar però t'agraden. Eixa serie es Friday Night Lights. Esta serie es com Física o Química, però amb un toc ianqui, ties molt bones, un equip de futbol americà i l'entrenador Taylor. Es veu que a més gent li passa com a mi, perquè sempre la nominen als Emmys. És perfecta quan no tens moltes ganes de pensar.
No he vist moltes pelis, i poques m'han agradat molt. Per destacar alguna, la comedia de Sanchez-Arevalo, Primos, on Raúl Arevalo i Quim Gutiérrez repeteixen com a dupla protagonista, la simpàtica peli argentina, Un cuento chino amb Darín i altres més antigues que tenia per l'ordinador com Harvey Milk i Diarios de Motocicleta
I seguim amb música. Escolte molta música, intente descubrir música nova, i estar un poc al loro de quan trauen disc nou les bandes que m'agraden. Per exemple m'ha agradat molt el disc nou dels Manel, el de Vetusta Morla, el de La casa Azul, el d'Obrint Pas i el "Material defectuoso" dels Extremoduro (encara que és un poc inferior a "La ley innata")...he descobert altres grups nous com Fuel Fandango, Supersubmarina, Bigott... i també he escoltat grups de fòra de les nostres fronteres com Rodrigo y Gabriela, The Baseballs, Calle 13, Kasabian i visitat classics, com Supertramp o Eddy Grant.
La millor cançò de l'any per a mi és esta:
Esta altra també és molt brutal:
I quasi tot allò que més escolte últimament ho trobareu en esta llista del Spotify
Per acabar una miscelània de recomanacions de tot tipus: El Marmor kuchen, la revista Panenka, la pala de Padel Head que em va portar Papa Noel l'any passat, el Schnitzel de l'hotel on jugue a escacs els dijous (i el del lloc on ens va portar Julia en München) i els iogurs Früchtetraum i Vanilletraum.
Que passeu un feliç 2012, i no dubteu en fer les vostres pròpies recomanacions als comentaris!
Coemnçaré pels llibres. En 2011 he llegit molt més del que vaig llegir en 2010, ací en Crimmitschau tinc prou de temps per a llegir, i també el tenia quan estava parat, així que l'any passat vaig llegir prous llibres. Alguns em van agradar molt, altres menys i altres no gens. El que crec que més vaig disfrutar va ser Pantaleón y las visitadoras de Vargas Llosa. Era la primera obra que llegia d'ell i és un llibre molt divertit, on mescla molts estils (és en molts capítols una novela epistolar) i on es nota la maestria del que l'ha escrit. També em van agradar La Rosa de Alejandría de Vazquez Montalbán i protagonitzat per Pepe Carvalho, Inés i la alegría, de Almudena Grandes, que ja ha aparegut al blog (encara que m'ha agradat menys que altres llibres que havia llegit de la mateixa autora) i Doctor en Irlanda de Patrick Taylor que és lleugeret i va sobre les aventures d'un jove metge en una clínica rural.
Parle ara de series. Veure series és una de les meues principals distraccions, i li dedique molt (potser massa) temps. En les series sempre m'ha passat com quan als xiquets els preguntes: "Qué vols més al pare o a la mare?" puix a mí em passava això amb Dexter i Walter White.
I creia que esta temporada s'havia desfet l'empat; la quarta temporada de Breaking Bad ha estat impressionant, amb un canvi de registre del protagonista brutal, on tots els personatges han estat genials, i amb un final també enorme, i pareixia molt superior a la sisena de Dexter, però clar, aplega eixa escena final de Dexter, i penses que encara que la temporada haja sigut fluixa o de transició, el que va a passar a partir d'ara valdrà la pena.
He vist altres moltes series, algunes espanyoles com Crematorio, que parla de coses típicament espanyoles: putes, constructors, futbol, i molta corrupció, però no pareix una serie espanyola, perquè està molt ben feta i també ¿Qué fue de Jorge Sanz? que és de David Trueba i són sols 6 capítols que m'han encantat, encara que entenc que no a tot el món li agrade, però jo perdria mig hora veient el primer, perquè si li pilles el punt i et fa gràcia, la resta de capítols no tenen desperdici.
També m'he vist Weeds sencera fins a la sisena temporada, (em falta la setena, que no sé si començaré) perquè es va acabar fent pessada, i és una altra serie que hauria d'anar acabant, per a que el regust de les fluixes últimes temporades no esborre el record de les boníssimes que també té.
I després hi ha una altra serie que és com un "guilty pleasure", una d'eixes coses, que no van amb tu, de les que no pots presumir, que no t'haurien d'agradar però t'agraden. Eixa serie es Friday Night Lights. Esta serie es com Física o Química, però amb un toc ianqui, ties molt bones, un equip de futbol americà i l'entrenador Taylor. Es veu que a més gent li passa com a mi, perquè sempre la nominen als Emmys. És perfecta quan no tens moltes ganes de pensar.
No he vist moltes pelis, i poques m'han agradat molt. Per destacar alguna, la comedia de Sanchez-Arevalo, Primos, on Raúl Arevalo i Quim Gutiérrez repeteixen com a dupla protagonista, la simpàtica peli argentina, Un cuento chino amb Darín i altres més antigues que tenia per l'ordinador com Harvey Milk i Diarios de Motocicleta
I seguim amb música. Escolte molta música, intente descubrir música nova, i estar un poc al loro de quan trauen disc nou les bandes que m'agraden. Per exemple m'ha agradat molt el disc nou dels Manel, el de Vetusta Morla, el de La casa Azul, el d'Obrint Pas i el "Material defectuoso" dels Extremoduro (encara que és un poc inferior a "La ley innata")...he descobert altres grups nous com Fuel Fandango, Supersubmarina, Bigott... i també he escoltat grups de fòra de les nostres fronteres com Rodrigo y Gabriela, The Baseballs, Calle 13, Kasabian i visitat classics, com Supertramp o Eddy Grant.
La millor cançò de l'any per a mi és esta:
Esta altra també és molt brutal:
I quasi tot allò que més escolte últimament ho trobareu en esta llista del Spotify
Per acabar una miscelània de recomanacions de tot tipus: El Marmor kuchen, la revista Panenka, la pala de Padel Head que em va portar Papa Noel l'any passat, el Schnitzel de l'hotel on jugue a escacs els dijous (i el del lloc on ens va portar Julia en München) i els iogurs Früchtetraum i Vanilletraum.
Que passeu un feliç 2012, i no dubteu en fer les vostres pròpies recomanacions als comentaris!
viernes 6 de enero de 2012
La vida tranquila
Esta entrada podria ser un balanç del 2011, una definició de com és la meua existència actualment, podria també ser un relat curt que parlara de gent normal que esmorça en el bar i juga al poker per internet, podria explicar com passa els 90 minuts el porter del Barça o també podria parlar de com s'han arreglat la jubilació els consellers de la CAM.
No és res de tot això. Esta entrada és una excusa i un anunci.
Una excusa per a penjar esta cançó que no em puc traure del cap, la que més m'agrada del boníssim disc de La Casa Azul:
I l'anunci de que el diumenge penjaré les meues recomanacions del 2011. Este blog s'actualitza amb menys freqüència que abans, però si es perd una tradició com esta acabarà morint del tot; no ho puc permetre. Serà com sempre una entrada prou currada, amb videos, enllaços... on vos enssenyaré tot allò que més m'ha agradat en l'any que acabem de despedir.
Per anar obrint boca sempre pots recordar les meues recomanacions de 2008, 2009 i 2010.
No és res de tot això. Esta entrada és una excusa i un anunci.
Una excusa per a penjar esta cançó que no em puc traure del cap, la que més m'agrada del boníssim disc de La Casa Azul:
I l'anunci de que el diumenge penjaré les meues recomanacions del 2011. Este blog s'actualitza amb menys freqüència que abans, però si es perd una tradició com esta acabarà morint del tot; no ho puc permetre. Serà com sempre una entrada prou currada, amb videos, enllaços... on vos enssenyaré tot allò que més m'ha agradat en l'any que acabem de despedir.
Per anar obrint boca sempre pots recordar les meues recomanacions de 2008, 2009 i 2010.
miércoles 7 de diciembre de 2011
Les meues increïbles (i segurament també absurdes) teòries sobre l'amor
L'amor com quasi tot està en els detalls, i per ajudar a entendre eixos detalls, m'he decidit a compartir una serie de teòries que tinc. Potser que si em coneixes ja hages escoltat alguna d'elles, però ara tinc l'oportunitat d'exposar-les millor i totes juntes, en allò que podriem dir un tractat de l'amor.
1 - Imagina-la cagant.
Hi ha una persona que t'agrada, que et fa gràcia, que et té abobat, però no saps segur si va a ser la persona de la teua vida, si t'agrada de veres o és sols una cosa passatgera. La solució als teus dubtes és imaginar a eixa persona cagant. Imagina-la no com si estiguera protagonitzant un anunci de iogurs amb fibra, que així segur que t'agrada, imagina-la en una d'eixes voltes que estàs estrenyit, que has de fer forceta, que no ix ni per saber morir.
Perquè és vàlida esta teòria? A voltes tendim a idealitzar a la persona de la que ens enamorem, a veure sols les coses bones, no li trobem defectes, la descontextualitzem...la millor forma d'esborrar eixa imatge ideal, és imaginar-la cagant, si encara així t'agrada, eixa persona t'agrada de veritat.
2 - Serà com sa mare.
Mentre la primera teòria era vàlida tant per a xics com per a xiques, esta sols val per als xics. Estas enamorat d'una xica i saps que t'agrada (ha passat la prova de la teòria 1), però no saps si en el futur et continuarà agradant, si el seu caracter que ara t'encissa canviarà, si seràs feliç envellint amb ella.
El que has de fer en eixe cas és coneixer a sa mare i analitzar-la. No sé ben bé per quin estrany motiu les xiques sempre acaben sent com les mares. No dic ja tant físicament (que moltes voltes també) sinò amb el caracter o la manera de passar per la vida. Fixa't bé en com viu sa mare, com pensa sa mare, quines coses li agraden, quines detesta...perquè és molt probable, que a la llarga, la teua xica siga igual que ella.
3 - Em mira com a un xic?
Als xics moltes voltes ens costa diferenciar entre l'amor i l'amistat. De fet, passa que per a nosaltres és difícil separar les dues coses i moltes voltes volem recorrer un camí, que és un camp minat.
Per això, si estàs en eixa cas de que una amiga teua comença a agradar-te el que has de fer (bé, si encara estàs a temps el més sensat seria evitar-ho) és entrar en la seua mirada.
Aprofita qualsevol moment, en que els dos estigueu mantenint una conversa. Podeu estar sols o amb més gent, però haveu d'estar l'ú enfront de l'altre i parlant sols entre vosaltres. En eixe moment és quan has de cercar en la seua mirada, és quan t'has de preguntar si t'està miran-te com a un xic, o com a una amiga, o com a un amic gai. Si la seua mirada és plana, buida, sense cap intenció...no hi tens res a fer.
4. - La teòria dels 5000 punts.
Mentre les tres primeres teòries eren meues, esta no ho és. Li la vaig escoltar a Carlitos, en un dels seus monòlegs.
Esta teòria vé a dir, que per a conquerir a una xica fan falta 5000 punts. I tu t'esforces per conseguir-los. Li envies un SMS dessitjant-li sort el dia abans d'un important examen, i això et dòna 200 punts, l'acompanyes al cinema a veure la última de Crepúsculo i guanyes 200 punts més, o li dones un suport sincer quan la seua àvia esta malalta, que val 450 punts i també li regales entrades per a veure als Strokes per al seu aniversari (hi haurà alguna xica que li agrade Crepúsculo i els Strokes?) i això et fa sumar 600 punts.
Amb tot això, vas sumant, sumant i aplegues als 4800 punts, i just en eixe moment, quan ja penses que ho tens fet, apareix en la seua vida un xic moníssim que té un clotet a la barbeta. Doncs bé, eixe clotet li fa sumar directament els 5000 punts necessaris!!
Potser esta teòria no deixa en molt bon lloc a les xiques, però té tant de veritat.
5 - La no-teòria.
No és una teòria, almenys no una de l'amor. Però per què no podem imaginar-nos als nostres pares follant? Hem d'admitir-ho, els pares follen, si no, no estariem ací. Vinga imagina-te'ls, i no vull que penses en ells donant-se besets, ni quan eren més joves. Imagina-te'ls tal com són ara i així follant fortet, suats i tal...
Ja?
Haveu de fer cas a totes estes teòries, si voleu que us vaja en el tema amorós tant bé com em va a mí. La més important és la cinquena, imagina-te'ls va, ho dic en serio.
1 - Imagina-la cagant.
Hi ha una persona que t'agrada, que et fa gràcia, que et té abobat, però no saps segur si va a ser la persona de la teua vida, si t'agrada de veres o és sols una cosa passatgera. La solució als teus dubtes és imaginar a eixa persona cagant. Imagina-la no com si estiguera protagonitzant un anunci de iogurs amb fibra, que així segur que t'agrada, imagina-la en una d'eixes voltes que estàs estrenyit, que has de fer forceta, que no ix ni per saber morir.
Perquè és vàlida esta teòria? A voltes tendim a idealitzar a la persona de la que ens enamorem, a veure sols les coses bones, no li trobem defectes, la descontextualitzem...la millor forma d'esborrar eixa imatge ideal, és imaginar-la cagant, si encara així t'agrada, eixa persona t'agrada de veritat.
2 - Serà com sa mare.
Mentre la primera teòria era vàlida tant per a xics com per a xiques, esta sols val per als xics. Estas enamorat d'una xica i saps que t'agrada (ha passat la prova de la teòria 1), però no saps si en el futur et continuarà agradant, si el seu caracter que ara t'encissa canviarà, si seràs feliç envellint amb ella.
El que has de fer en eixe cas és coneixer a sa mare i analitzar-la. No sé ben bé per quin estrany motiu les xiques sempre acaben sent com les mares. No dic ja tant físicament (que moltes voltes també) sinò amb el caracter o la manera de passar per la vida. Fixa't bé en com viu sa mare, com pensa sa mare, quines coses li agraden, quines detesta...perquè és molt probable, que a la llarga, la teua xica siga igual que ella.
3 - Em mira com a un xic?
Als xics moltes voltes ens costa diferenciar entre l'amor i l'amistat. De fet, passa que per a nosaltres és difícil separar les dues coses i moltes voltes volem recorrer un camí, que és un camp minat.
Per això, si estàs en eixa cas de que una amiga teua comença a agradar-te el que has de fer (bé, si encara estàs a temps el més sensat seria evitar-ho) és entrar en la seua mirada.
Aprofita qualsevol moment, en que els dos estigueu mantenint una conversa. Podeu estar sols o amb més gent, però haveu d'estar l'ú enfront de l'altre i parlant sols entre vosaltres. En eixe moment és quan has de cercar en la seua mirada, és quan t'has de preguntar si t'està miran-te com a un xic, o com a una amiga, o com a un amic gai. Si la seua mirada és plana, buida, sense cap intenció...no hi tens res a fer.
4. - La teòria dels 5000 punts.
Mentre les tres primeres teòries eren meues, esta no ho és. Li la vaig escoltar a Carlitos, en un dels seus monòlegs.
Esta teòria vé a dir, que per a conquerir a una xica fan falta 5000 punts. I tu t'esforces per conseguir-los. Li envies un SMS dessitjant-li sort el dia abans d'un important examen, i això et dòna 200 punts, l'acompanyes al cinema a veure la última de Crepúsculo i guanyes 200 punts més, o li dones un suport sincer quan la seua àvia esta malalta, que val 450 punts i també li regales entrades per a veure als Strokes per al seu aniversari (hi haurà alguna xica que li agrade Crepúsculo i els Strokes?) i això et fa sumar 600 punts.
Amb tot això, vas sumant, sumant i aplegues als 4800 punts, i just en eixe moment, quan ja penses que ho tens fet, apareix en la seua vida un xic moníssim que té un clotet a la barbeta. Doncs bé, eixe clotet li fa sumar directament els 5000 punts necessaris!!
Potser esta teòria no deixa en molt bon lloc a les xiques, però té tant de veritat.
5 - La no-teòria.
No és una teòria, almenys no una de l'amor. Però per què no podem imaginar-nos als nostres pares follant? Hem d'admitir-ho, els pares follen, si no, no estariem ací. Vinga imagina-te'ls, i no vull que penses en ells donant-se besets, ni quan eren més joves. Imagina-te'ls tal com són ara i així follant fortet, suats i tal...
Ja?
Haveu de fer cas a totes estes teòries, si voleu que us vaja en el tema amorós tant bé com em va a mí. La més important és la cinquena, imagina-te'ls va, ho dic en serio.
domingo 4 de diciembre de 2011
Buscar l'alegria
Este divendres vaig aplegar a casa a les 16:40, cansat d'una setmana de treball que havia estat prou esgotadora i sobretot pensant, que les dues pròximes també ho anaven a ser. Tenia dues opcions. Afaitar-me, dutxar-me i ficar quatre coses dins d'una motxilla, anar amb pressa cap a l'estació per agafar el tren que a les 17:28 eixia cap a Zwickau on a les 18:00 havia quedat amb un cotxe compartit per anar a Dresden. L'altra opció era tombar-me al llit, cridar al del cotxe compartit per a dir-li que al final no podia viatjar i descansar.
Si haguera escollit la segona opció, ara no estaria escrivint açò, el meu cap de setmana haguera estat tranquil i avorrit com molts altres que passe en Crimmitschau. Si haguera escollit la segona opció hui no estaria tan alegre, perquè moltes voltes passa que l'alegria no ve a per tu, has d'anar tu a buscar-la.
Dresden és un molt bon lloc per a buscar l'alegria. Es pot buscar l'alegria tornant a veure a gent que feia molt que no veies, amb qui sempre és un gust parlar. L'alegria també es troba en llocs que has visitat moltes voltes, en l'hospitalitat dels teus amfitrions, en taules plenes de menjar boníssim, en converses molt interessants amb gent que t'importa i a qui li importes. Es pot buscar l'alegria coneixent a gent nova, que comparteix amb tu inquietuds i situacions, hi havia alegria segur en l'únic Glühwein que em pareix que beure este hivern i en uns ulls del color de la mel i en un passing-shot de revés creuat de Nadal i en els desdejunis que no caben en la taula i en les fajites mexicanes i en 7 cervesses i en moltes altres botelles de vi. Al poc d'aplegar ja l'havia trobada, creuant el riu pel Carolabrücke en el 7, i contemplant eixa meravella que tantes voltes vaig disfrutar i que és el Altstadt il·luminat.
Dresden és el millor lloc per a buscar l'alegria. Dresden em carrega les piles, em dòna l'energia que segur necessitaré estes dos setmanes de dur treball que em queden fins a que el dia 22, agafe un avió que em porte fins a un altre dels llocs on més alegria puc trobar, a Burriana, amb la meua gent.
Si haguera escollit la segona opció, ara no estaria escrivint açò, el meu cap de setmana haguera estat tranquil i avorrit com molts altres que passe en Crimmitschau. Si haguera escollit la segona opció hui no estaria tan alegre, perquè moltes voltes passa que l'alegria no ve a per tu, has d'anar tu a buscar-la.
Dresden és un molt bon lloc per a buscar l'alegria. Es pot buscar l'alegria tornant a veure a gent que feia molt que no veies, amb qui sempre és un gust parlar. L'alegria també es troba en llocs que has visitat moltes voltes, en l'hospitalitat dels teus amfitrions, en taules plenes de menjar boníssim, en converses molt interessants amb gent que t'importa i a qui li importes. Es pot buscar l'alegria coneixent a gent nova, que comparteix amb tu inquietuds i situacions, hi havia alegria segur en l'únic Glühwein que em pareix que beure este hivern i en uns ulls del color de la mel i en un passing-shot de revés creuat de Nadal i en els desdejunis que no caben en la taula i en les fajites mexicanes i en 7 cervesses i en moltes altres botelles de vi. Al poc d'aplegar ja l'havia trobada, creuant el riu pel Carolabrücke en el 7, i contemplant eixa meravella que tantes voltes vaig disfrutar i que és el Altstadt il·luminat.
Dresden és el millor lloc per a buscar l'alegria. Dresden em carrega les piles, em dòna l'energia que segur necessitaré estes dos setmanes de dur treball que em queden fins a que el dia 22, agafe un avió que em porte fins a un altre dels llocs on més alegria puc trobar, a Burriana, amb la meua gent.
martes 22 de noviembre de 2011
Castellans
Acabe de veure este video que ha penjat la meua bona amiga Alicia de Galicia al Facebook i recomane que vosaltres també ho feu:
En ell parla Carlos Blanco, a qui jo no tenia el plaer de coneixer, i parla sobre les televisions autonòmiques, més concretament sobre TVG i sobre l'amenaça de tancament. A les televisions autonòmiques tal i com les coneixem els queden dos telenotícies. És públic que el PP, mitjançant un pla ideat, per un dels personatges que més ràbia em fa d'este món, Esteban Gonzalez Pons, té en ment tancar-les.
I l'argument és que no són necessaries, i que es poden estalviar molts diners. I jo veig Canal 9, i dic que la tanquen, que la tanquen però ja. Però és que les televisions autonòmiques no van ser creades per a funcionar com funciona ara Canal 9. Totes les emissions de Canal 9 haurien de ser en valencià, perquè per a això va ser creada, com a mitjà de promoció de la llengua i de la cultura, i no com a mitjà de propaganda del govern. S'hauria de contractar a professionals valencians, que feren tele en valencià, i que feren bons programes, que es poden fer. No cal més que mirar als nostres veïns del nord, i per a qui crega que eixe no és el model, es poden comparar també les audiències.
Estes agressions no són debades, les llengües, les cultures, la música, inclús moltes tradicions... s'ataca a estes coses perquè molta gent, no vol que bascs, gallegs, valencians, balears, catalans sigam espanyols (ja som espanyols), vol que sigam castellans. Vol esborrar tota empremta de peculiaritat, de particularitat, de diferència, vol un estat uniforme, ja ho diu la famosa dita "Espanya, una y no cincuenta y una". Puix qui vol açò, està equivocat al 100%. S'equivoquen els de UPyDance atacant als nacionalismes, s'equivoca la gent que diu que Amaiur és ETA (si clar, faena tindriem amb 300.000 etarres), s'equivoca qui creu que l'espanyol corre perill a Catalunya (que té un model lingüistic en l'educació exemplar, i que ha funcionat sempre de meravella).
Vaig llegir fa poc una frase molt intel·ligent que deia "Tant de demanar que Catalunya siga Espanya i la gent no ha pensat mai que Espanya siga un poc més Catalunya" Cada agressió de les que he comentat abans fomenta l'independentisme, i l'odi a Espanya, perquè es parla de sentiments i no es pot forçar a la gent a deixar d'estimar (quan no d'utilitzar) la llengua dels seus pares, la seua llengua, ni la seua cultura, ni els seus llibres, ni els seus grups de música ni els seus records. Tant estrany seria a un país civilitzat que a la resta de l'estat s'estudiaren altres llengües autonòmiques com assignatura optativa (més útil que el xinés em pareixeria), ningú veu estrany que es puga interpelar en català, euskera i gallec al parlament europeu i no al congrés dels diputats?
Si precissament allò millor que té Espanya és la seua diversitat, les diferents cultures, totes les influències de les que ha begut el fan un país únic, i quan en lloc de potenciar tot açò, no es fa més que intentar uniformitzar-lo, intentar reprimir i deixar amb la categoria d'anècdota tot este legat cultural, no puc fer més que posar-me les mans al cap.
El video de l'inici està en gallec, però escoltant-lo amb atenció i tornant enrere un parell de voltes jo he conseguit entendre-ho tot. El mateix passa amb molta gent castellanoparlant, d'altres regions de l'estat inclús, que llegeix este blog i em diu, "jo no utilitze el traductor, si lliges amb atenció, i eres un poc intuitiu amb els idiomes es pot entendre bé". Potser eixa siga la clau, posar-hi voluntat per a facilitar que ens entengam.
En ell parla Carlos Blanco, a qui jo no tenia el plaer de coneixer, i parla sobre les televisions autonòmiques, més concretament sobre TVG i sobre l'amenaça de tancament. A les televisions autonòmiques tal i com les coneixem els queden dos telenotícies. És públic que el PP, mitjançant un pla ideat, per un dels personatges que més ràbia em fa d'este món, Esteban Gonzalez Pons, té en ment tancar-les.
I l'argument és que no són necessaries, i que es poden estalviar molts diners. I jo veig Canal 9, i dic que la tanquen, que la tanquen però ja. Però és que les televisions autonòmiques no van ser creades per a funcionar com funciona ara Canal 9. Totes les emissions de Canal 9 haurien de ser en valencià, perquè per a això va ser creada, com a mitjà de promoció de la llengua i de la cultura, i no com a mitjà de propaganda del govern. S'hauria de contractar a professionals valencians, que feren tele en valencià, i que feren bons programes, que es poden fer. No cal més que mirar als nostres veïns del nord, i per a qui crega que eixe no és el model, es poden comparar també les audiències.
Estes agressions no són debades, les llengües, les cultures, la música, inclús moltes tradicions... s'ataca a estes coses perquè molta gent, no vol que bascs, gallegs, valencians, balears, catalans sigam espanyols (ja som espanyols), vol que sigam castellans. Vol esborrar tota empremta de peculiaritat, de particularitat, de diferència, vol un estat uniforme, ja ho diu la famosa dita "Espanya, una y no cincuenta y una". Puix qui vol açò, està equivocat al 100%. S'equivoquen els de UPyDance atacant als nacionalismes, s'equivoca la gent que diu que Amaiur és ETA (si clar, faena tindriem amb 300.000 etarres), s'equivoca qui creu que l'espanyol corre perill a Catalunya (que té un model lingüistic en l'educació exemplar, i que ha funcionat sempre de meravella).
Vaig llegir fa poc una frase molt intel·ligent que deia "Tant de demanar que Catalunya siga Espanya i la gent no ha pensat mai que Espanya siga un poc més Catalunya" Cada agressió de les que he comentat abans fomenta l'independentisme, i l'odi a Espanya, perquè es parla de sentiments i no es pot forçar a la gent a deixar d'estimar (quan no d'utilitzar) la llengua dels seus pares, la seua llengua, ni la seua cultura, ni els seus llibres, ni els seus grups de música ni els seus records. Tant estrany seria a un país civilitzat que a la resta de l'estat s'estudiaren altres llengües autonòmiques com assignatura optativa (més útil que el xinés em pareixeria), ningú veu estrany que es puga interpelar en català, euskera i gallec al parlament europeu i no al congrés dels diputats?
Si precissament allò millor que té Espanya és la seua diversitat, les diferents cultures, totes les influències de les que ha begut el fan un país únic, i quan en lloc de potenciar tot açò, no es fa més que intentar uniformitzar-lo, intentar reprimir i deixar amb la categoria d'anècdota tot este legat cultural, no puc fer més que posar-me les mans al cap.
El video de l'inici està en gallec, però escoltant-lo amb atenció i tornant enrere un parell de voltes jo he conseguit entendre-ho tot. El mateix passa amb molta gent castellanoparlant, d'altres regions de l'estat inclús, que llegeix este blog i em diu, "jo no utilitze el traductor, si lliges amb atenció, i eres un poc intuitiu amb els idiomes es pot entendre bé". Potser eixa siga la clau, posar-hi voluntat per a facilitar que ens entengam.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)