Pau es va llevar els auriculars i li va pegar un cop de colze a Manu per a reclamar la seua atenció. L’adult, que anava mirant per la finestra i disfrutant del paissatge es va girar per a veure que volia.
-Qué anem a fer a Barcelona?
-Ja t’ho vaig contar Pau, anem a escriure.
-I no podem escriure a València?
Al xiquet no li ha fet gràcia haver d’anar a Barcelona durant les seues vacances de Nadal. A Marcos, el veí de dalt, el Pare Noel li ha portat una Wii, i ahir es van passar junts la vesprada jugant al joc de tennis.
-Les històries del meu pròxim llibre passen a Barcelona, i hem d’anar per a poder veure els llocs i poder contar-los bé.
A Manu encara li costa saber com ha de parlar en Pau; en la frase anterior ha pensat primer en “fets, novel•la i localitzacions” en lloc de “històries, llibre i lllocs”, ha anat canviant sobre la marxa per a assegurar-se de que Pau entenguera que volia dir. La veritat és que no està acostumat a tractar amb xiquets, i a més ocorre que Pau, tot i tindre només 6 anys, és molt madur, molt intel•ligent i s’entera de tot, així que no és fácil deixar-lo al marge o donar-li explicacions banals, perquè mai el deixen satisfets i sempre torna a preguntar.
-I eixes històries, no podrien passar a València?
-A València passaven les del primer llibre, i també algunes de les del segon, però les d’este tercer passen a Barcelona, amb els llibres és així, s’ha d’anar canviant.
El xiquet va fer un lleuger bufit, com resignant-se a que per molt que insistira no hi havia marxa enrere i es passaria els pròxims quatre dies sense videojocs. Es va tornar a posar els auriculars i va centrar de nou la seua atenció en la pel•lícula d’Ice Age 2 que, per sort per a Manu i de molts altres adults que viatjaven amb xiquets, passaven a les teles de l’Euromed que els portava cap a Barcelona..
Manu va tornar a deixar la ment en blanc i a disfrutar del paissatge que el tren, que fa tot el seu trajecte a la vora del Mediterrani, li oferia. La mar en calma que reflectia la llum del sol de migdia d’aquell dia de desembre, les platges desertes enyorant altres èpoques de l’any quan són protagonistes i al fons l’horitzó, la línia que separa els dos blaus, el de la mar i el del cel, com a metàfora de la línia que separa el temps abans de que tot canviara i el temps actual, on tot ha canviat.
Manu Guerra és periodista, però en els últims temps se l’ha definit sovint com un “escriptor de moda”. La seua primera novel•la, publicada en català per una editorial realmente menuda, va ser una de les sorpreses de l’any 2008. Avalat unánimement per crítica i públic “Els interessos de Laura Martí” va ser el segon llibre més venut en català de la temporada.
La protagonista absoluta de la novel•la és Laura, una jove advocada. La trama principal, la defensa d’una associació de veins contra l’administració, que vol recalificar els terrenys on hauria de construir-se una nova biblioteca. Laura xafa terrenys pantanosos i s’enfronta a gent amb poder, sense mesurar les conseqüències que això pot suposar-li.
Laura, implacable al seu treball, no és molt ordenada a la seua vida privada; li agrada la nit, li agrada anar a concerts, beure cervessa, fumar brossa i follar amb xics atractius. La novel•la amb un llenguatge molt clar i directe i una estètica pop molt marcada està plena de referències culturals a grups de música, series de TV i pel•lícules. De seguida es va guanyar bona fama entre el sector més “hipster” del país, alguns van aplegar a calificar-la com un “Alta fidelidad” a la valenciana i això li feia a Manu molta gràcia.
Quan les ventes es van disparar el telèfon de Manu va començar a sonar amb insistència: li oferien entrevistes en radios i també en alguna televisió, va començar a publicar una columna diaria en un important mitjà digital d’esquerres i valencianista (que malhauradament a dia de hui ja ha tancat, perquè no era rendible) i un blog cultural, que actualitzava setmanalment, a la web de Público (un altre mitjà que hui ja no es pot trobar en paper). Compatibilitzava totes estes noves obligacions amb la feina que tenia abans del “pelotaso” editorial com a redactor d’una publicació digital amb notícies locals d’una població de l’àrea metropolitana de València: rodes de premsa de partits polítics, partits de futbol base, concurs de play-backs i falles, moltes falles.
Però tot açò es va acabar quan als 6 mesos de la publicació del llibre va tornar a sonar el seu telèfon. Esta volta no era cap becari d’una radio local. Era un editor, el cap d’una de les editorials més grans del país. Li va oferir un contracte a temps complet, per cinc anys, en els quals hauria de comprometre’s a escriure almenys tres novel•les. També li va explicar que havia començat les negociacions amb la seua primera editorial, per a traure una nova edició d’”Els interessos de Laura” i portar a terme la traducció al castellà i la comercialització en tota Espanya. Era una oferta irrebutjable.
Una de les coses que més li agradava de l’oferta era que la compra dels drets li anava a suposar una bona font d’ingressos a la menuda editorial que va apostar per ell en un principi. Se n’anava al peix gran, però deixant uns bons calers, sabent que el benefici havia sigut per a les dues parts.
Poques setmanes després va començar a escriure la seua segon novel•la. “Salnitre”, on va canviar l’estil completament. Manu sabia que tenia talent per a escriure, i quan va escriure “Els interessos de Laura Martí” va decidir posar tota la seua creativitat al servici d’una trama lleugera, àgil, de lectura fácil, que puguera agradar a tothom. Amb la segona novel.la, tenia la tranquilitat que un contrat de cinc anys li donava i va fer, senzillament, allò que li va donar la gana.
Tot i que la trama no era complicada i apareixien pocs personatges, l’estructura formal de la novel.la era ambiciosa, molts salts temporals que la feien, utilitzant les paraules de la seua editora, “un poco empalagosa”.
La trama no era complicada però si molt més atrevida que a la primera novel.la. Un home abandona a la seua dona i dues filles, davant de la negativa de la dona a tindre més fills, ja que ell dessitjava un fill baró. L’home deixa també el treball i es posa a restaurar un antic xiringuito de platja abandonat, a una zona de difícil accés a Almeria. Contada en primera persona pel protagonista, es feia dur llegir alguna de les seues opinions i l’odi amb que a voltes parlava sobre les seues filles.
A algunes ressenyes van comparar la novel.la amb el duríssim llibre de l’americana Lionel Shriver, “Tenemos que hablar de Kevin” on la protagonista també té una tormentosa relació amb un dels seus fills. La veritat és que Manu no l’havia llegit, així que no hi havia cap influència.
-Qué anem a fer a Barcelona?
-Ja t’ho vaig contar Pau, anem a escriure.
-I no podem escriure a València?
Al xiquet no li ha fet gràcia haver d’anar a Barcelona durant les seues vacances de Nadal. A Marcos, el veí de dalt, el Pare Noel li ha portat una Wii, i ahir es van passar junts la vesprada jugant al joc de tennis.
-Les històries del meu pròxim llibre passen a Barcelona, i hem d’anar per a poder veure els llocs i poder contar-los bé.
A Manu encara li costa saber com ha de parlar en Pau; en la frase anterior ha pensat primer en “fets, novel•la i localitzacions” en lloc de “històries, llibre i lllocs”, ha anat canviant sobre la marxa per a assegurar-se de que Pau entenguera que volia dir. La veritat és que no està acostumat a tractar amb xiquets, i a més ocorre que Pau, tot i tindre només 6 anys, és molt madur, molt intel•ligent i s’entera de tot, així que no és fácil deixar-lo al marge o donar-li explicacions banals, perquè mai el deixen satisfets i sempre torna a preguntar.
-I eixes històries, no podrien passar a València?
-A València passaven les del primer llibre, i també algunes de les del segon, però les d’este tercer passen a Barcelona, amb els llibres és així, s’ha d’anar canviant.
El xiquet va fer un lleuger bufit, com resignant-se a que per molt que insistira no hi havia marxa enrere i es passaria els pròxims quatre dies sense videojocs. Es va tornar a posar els auriculars i va centrar de nou la seua atenció en la pel•lícula d’Ice Age 2 que, per sort per a Manu i de molts altres adults que viatjaven amb xiquets, passaven a les teles de l’Euromed que els portava cap a Barcelona..
Manu va tornar a deixar la ment en blanc i a disfrutar del paissatge que el tren, que fa tot el seu trajecte a la vora del Mediterrani, li oferia. La mar en calma que reflectia la llum del sol de migdia d’aquell dia de desembre, les platges desertes enyorant altres èpoques de l’any quan són protagonistes i al fons l’horitzó, la línia que separa els dos blaus, el de la mar i el del cel, com a metàfora de la línia que separa el temps abans de que tot canviara i el temps actual, on tot ha canviat.
Manu Guerra és periodista, però en els últims temps se l’ha definit sovint com un “escriptor de moda”. La seua primera novel•la, publicada en català per una editorial realmente menuda, va ser una de les sorpreses de l’any 2008. Avalat unánimement per crítica i públic “Els interessos de Laura Martí” va ser el segon llibre més venut en català de la temporada.
La protagonista absoluta de la novel•la és Laura, una jove advocada. La trama principal, la defensa d’una associació de veins contra l’administració, que vol recalificar els terrenys on hauria de construir-se una nova biblioteca. Laura xafa terrenys pantanosos i s’enfronta a gent amb poder, sense mesurar les conseqüències que això pot suposar-li.
Laura, implacable al seu treball, no és molt ordenada a la seua vida privada; li agrada la nit, li agrada anar a concerts, beure cervessa, fumar brossa i follar amb xics atractius. La novel•la amb un llenguatge molt clar i directe i una estètica pop molt marcada està plena de referències culturals a grups de música, series de TV i pel•lícules. De seguida es va guanyar bona fama entre el sector més “hipster” del país, alguns van aplegar a calificar-la com un “Alta fidelidad” a la valenciana i això li feia a Manu molta gràcia.
Quan les ventes es van disparar el telèfon de Manu va començar a sonar amb insistència: li oferien entrevistes en radios i també en alguna televisió, va començar a publicar una columna diaria en un important mitjà digital d’esquerres i valencianista (que malhauradament a dia de hui ja ha tancat, perquè no era rendible) i un blog cultural, que actualitzava setmanalment, a la web de Público (un altre mitjà que hui ja no es pot trobar en paper). Compatibilitzava totes estes noves obligacions amb la feina que tenia abans del “pelotaso” editorial com a redactor d’una publicació digital amb notícies locals d’una població de l’àrea metropolitana de València: rodes de premsa de partits polítics, partits de futbol base, concurs de play-backs i falles, moltes falles.
Però tot açò es va acabar quan als 6 mesos de la publicació del llibre va tornar a sonar el seu telèfon. Esta volta no era cap becari d’una radio local. Era un editor, el cap d’una de les editorials més grans del país. Li va oferir un contracte a temps complet, per cinc anys, en els quals hauria de comprometre’s a escriure almenys tres novel•les. També li va explicar que havia començat les negociacions amb la seua primera editorial, per a traure una nova edició d’”Els interessos de Laura” i portar a terme la traducció al castellà i la comercialització en tota Espanya. Era una oferta irrebutjable.
Una de les coses que més li agradava de l’oferta era que la compra dels drets li anava a suposar una bona font d’ingressos a la menuda editorial que va apostar per ell en un principi. Se n’anava al peix gran, però deixant uns bons calers, sabent que el benefici havia sigut per a les dues parts.
Poques setmanes després va començar a escriure la seua segon novel•la. “Salnitre”, on va canviar l’estil completament. Manu sabia que tenia talent per a escriure, i quan va escriure “Els interessos de Laura Martí” va decidir posar tota la seua creativitat al servici d’una trama lleugera, àgil, de lectura fácil, que puguera agradar a tothom. Amb la segona novel.la, tenia la tranquilitat que un contrat de cinc anys li donava i va fer, senzillament, allò que li va donar la gana.
Tot i que la trama no era complicada i apareixien pocs personatges, l’estructura formal de la novel.la era ambiciosa, molts salts temporals que la feien, utilitzant les paraules de la seua editora, “un poco empalagosa”.
La trama no era complicada però si molt més atrevida que a la primera novel.la. Un home abandona a la seua dona i dues filles, davant de la negativa de la dona a tindre més fills, ja que ell dessitjava un fill baró. L’home deixa també el treball i es posa a restaurar un antic xiringuito de platja abandonat, a una zona de difícil accés a Almeria. Contada en primera persona pel protagonista, es feia dur llegir alguna de les seues opinions i l’odi amb que a voltes parlava sobre les seues filles.
A algunes ressenyes van comparar la novel.la amb el duríssim llibre de l’americana Lionel Shriver, “Tenemos que hablar de Kevin” on la protagonista també té una tormentosa relació amb un dels seus fills. La veritat és que Manu no l’havia llegit, així que no hi havia cap influència.
Va viure el procés
creatiu de “Salnitre”amb molta pressió, l’editora va intentar suavitzar
la trama tot el que va poder i les tensions amb l’editorial van ser
constants. L’enganxó més fort es va donar quan no el van deixar fer la
traducció al castellà.
Manu és molt perfeccionista i considerava que en alguns passatges de “Els interessos de Laura Martí” la traducció no reflectia de forma perfecta allò que ell volia expressar, per això volia fer la traducció de "Salnitre" ell mateix.
L’editorial considerava arrogant que un nouvingut menyspreara el paper dels seus traductors i no va cedir. L’acord de mínims a que es va aplegar és que canviaria la persona que traduiria “Salnitre”. Manu es donava compte de que ara jugava en primera divisió i que no era fàcil canviar les normes establertes.
Manu és molt perfeccionista i considerava que en alguns passatges de “Els interessos de Laura Martí” la traducció no reflectia de forma perfecta allò que ell volia expressar, per això volia fer la traducció de "Salnitre" ell mateix.
L’editorial considerava arrogant que un nouvingut menyspreara el paper dels seus traductors i no va cedir. L’acord de mínims a que es va aplegar és que canviaria la persona que traduiria “Salnitre”. Manu es donava compte de que ara jugava en primera divisió i que no era fàcil canviar les normes establertes.
Les critiques no van ser tan unànims com amb la seua primera novel.la. Mentre que el primer llibre, tot el món considerava que estava bé i que era un bon debut, ara les opinions eren molt més dividides. Hi havien adscripcions entusiastes i critiques ferotges.
Era més difícil, ja no era nou, i s’havia d’acostumar a la política del món editorial. Se’l va acusar de pedant, de voler inventar la roda, de creure’s millor del que realment era.
Les vendes no van anar malament. La veritat és que la traducció al castellà del seu primer llibre es va vendre com a xurros i, potser sols per l’efecte de ser del mateix autor, “Salnitre” va mantindre un volum de vendes acceptable. Era cert que no havia estat un boom com “Els interessos de Laura Martí” però el seu contrat no perillava i podria treballar amb tranquilitat a la seua tercera novel.la.
Això si, pràcticament des d’el dia que el llibre va a estar al carrer, van començar les pressions per a que a la tercera novel.la rebaixara el to, i que escriguera alguna cosa més pareguda a la primera novel.la.
I uns mesos després de que “Salnitre” estiguera a les tendes, quan ja quasi la promoció s’havia acabat i Guerra començava a pensar en el seu nou llibre, va ser quan Laura, la seua parella, la mare de Pau i l’amor de la seua vida es va suicidar.
