Tancat per vacances

Perquè l'estiu no és per a escriure blogs. L'estiu és temps d'amics, de platja, de xirnguitos, de nits en la geladeria, de mirar les cosses des de lluny, i en perspectiva, de gelar el cap, i el cor, sempre amb una cervessa a la mà.

I al setembre tornaré a actualitzar, amb noticies de les meues pràctiques, del meu projecte, de les visites als amics Erasmus, tornarà motxilla man, i les converses d'amor i sexe, i inclús alguna poesia.

Gràcies, a tots per les 2002 visites que he rebut, des que està obert el blog (moltes són meues, mirant si m'havia signat algú), des de 15 païssos diferents.

Ens veem en setembre (o en els bars).

Aquells meravellosos anys

Quan passen els anys, estic segur que recordaré la meua estància a la universitat com la més feliç de la meua vida. I tot gràcies a molta gent...

Gràcies als tipets. Eixa panda d'amics intel·ligents i constants, dels que se m'haurien d'haver pegat més coses. Sempre em quedarà al records ixe eurotour tan espectacular, i eixes trucaes nadalenques que espere que continuen durant molts anys. Julian, Tipet, Albert, Carles i Leandre, sou molt grans.

Gracies també als valencianets, començant per Ferran company de borratxeres inesperaes, i passant per Aurora, sempre de bon humor, Isabel q es super be, el trio lalala de la Safor, Giovanna, Mª José, MAr... Sou collonuts, i espere que el bar toni xinés de Benimaclet ( o els montaditos millor), continue sent sede d'alguns soparets.

I els meus superherois favorits. Eixes tres pedres, sobre les que he recolçat les meues tres cames (nota de humor), eixa "pandilla de la muerte", eixa gent tan pasota com jo, tan borraxa com jo, tan festera com jo, i tan rei misterio com jo. Amb ells he compartit l'habitació de Cancun, molts sopars al meu pis o al de Botella i Nando, moltes nits de tranqui, que acabaven en pets enormes. Peter (i Mauri i Pepe), Botella i Nando (te dec un secret que te contaré en el pròxim pet, Burriana?), no canvieu mai.

I la resta de la familia. Mª Angels i Merce, dues persones super especials per a mi, amb qui m'encanta estar, i saben que si algun dia, em necessiten em tindran per al que vullguen, perquè sé que jo les tindria a elles. I clar, encara queden molts milikituris, i que Merce lligue en molts més xics...

Alicia es mereix també un paràgraf. Perquè moltes voltes les amistats les marca el dia a dia, i nosaltres hem sabut mantindre la nostra en la distància. En Alicia sempre m'ho passe genial. M'entén al 100%, em complementa. Alicia és sempre allò que vol ser, i espere que sempre tinga un "rincón" per a mi. Junt amb Alicia de la Euiti van vindre xiques molt guapes i divertides, que tapaven el defecte de ser de la euiti amb infinitud de virtuts. Amb elles vaig viure un superconcert de Muchachito. Lola, Luci, Salut, moleu molt..

I el industriales 2E. La cita del futbol 7 és sagrada. I els seus cantics i els seus ascensos. La classe d'Edu, i de Pablito, els retalls de Monraval, les parides del Gamba i de Roca (sabem fixar), i super Johan, El Kaiser Vicente, les marselleses de Xisco. ¿Como no te voy a querer?

I les xiques. Cris que sé que tinc en ella una amiga per molt que jo seguisca en el 1,2 i 3. Fati a la que li tinc un carinyo enorme que me consta que es correspost, i que fa amb Vicente la millor parella del mon, perquè són dos persones estupendes, Lolo, i el seu especial vocabulari, Eva, sempre de bon humor, un plaer coincidir en ella. Laury i el nostre momentaso Blue Lagun cancunero, per a totes les xiques en general: dòna gust anar en vosaltres a classe.

I tanta altra gent, Cesar i les seues xiques, les estàncies Sèneca canaries i gallegues, German, el Oreja, Aida, Jana...
Tots sou genials.

Tot no han sigut bon moments. EL pitjor dia de la meua vida, em va tocar compartir-lo amb vosaltres. Quan pense en aquell 3 de juliol dos sentiments enfrontats em vénen a la ment.
Ràbia, perquè sé que aquell accident mai havia d'haver passat, i perquè també sé com haguera disfrutat Majo, de tots els grans moments que hem viscut en els últims dos anys.
I un altre sentiment més pur, de tendresa, de record, perquè la gent no mor si se la recorda, i Majo, estàs amb nosaltres, cada dia, en cada cosa que fem, i estic segur que des d'allà on estigues hauràs ballat moltes congues enguany. T'estimem.

Segur que en tant llarg com ho he fet, m'hauré deixat a algú, però si el teu nom no apareix, no et preocupes, perquè igualment has sigut partícep d'estos meravellosos anys.

No canvieu mai.

El rincón de los arrastrados

Preferisc estar en "el rincón de los arrastrados" que en el "batallón de los cobardes"






Tu Marta Etura, jo Quim Gutierrez, nosaltres azuloscurocasinegro.

Una forma més de recomanar una pel·lícula i una cançó.

La cosa més important entre les menys importants

Així va definir Menotti al futbol.

Segurament perquè sense ser vital, et fa viure moments inoblidables. D'alegria inmensa, com el passat diumenge, o de profunda amargor, com per exemple, quan Riquelme va fallar aquell penal que haguera portat al Vila-real a una final de Champions.

Les coses impossibles passen. Pareixia impossible que Espanya guanyara una gran competició de futbol. Tots haviem pensat, com serà el dia en que Espanya guanye un mundial o una eurocopa?

Tots haviem somiat amb el moment, com aquell que grava amb una camera de mà, al seu gos fent el mort i somia amb guanyar un Oscar. o com aquell altre, que escriu quatre parides en un blog d'Internet, i somia en publicar una novela.
Però a voltes els somnis es fan realitat, impossible is nothing.
Per ajudar a fer-los realitat cal lluïtar, cal fer les coses bé, i cal donar-ho tot, confiar, arriscar-se...

Va ser bonic, el moment de la celebració de la final, Palop amb la camiseta d'Arconada, Casillas alçant la copa. I també veure als futbolistes borratxos, celebrant-ho i demostrant que són persones normals. Eixe ambient no era molt diferent al que es vivia en els ascensos del 2E.

Mentre tot el país es paralitzava per la gran Eurocopa que estava fent la selecció, jo tenia coses de les més importants per fer.

Tenia examens, (encara em queden 2), i tenia que començar a buscar un futur per a l'any que vé. I en això estem.

Ahir vaig fer la meua primera entrevista de treball. Seria per a fer pràctiques en PPG. Mitja jornada, i podria fer allí el projecte, crec que la impressió que es va emportar de mi l'enginyer de processos Don Vicente Villalba, no va ser roin, però ja vorem, a veure si em criden d'algun altre lloc, o si aprove dibuix, i me'n vaig d'Erasmus al segon quatrimestre, tot per veure!

Els examens, sense pena ni glòria, com la burra de Victòria. M'ha quedat electroquímica per a setembre (sospite que Guiñon em té mania), i ara aplega la recta final important amb CAI i REM i el meu benvolgut dibuix. No m'estic estresant molt la veritat.

Sé que és llarg, així que si has aplegat fins ací gràcies. Sé que molta gent em llig, i això m'alegra, jaja.