El 160

El 160 és l'autobús amb que vaig a treballar. Agafar el mateix autobús a la mateix hora té alguna cosa d'especial. Allà sempre som els mateixos, i encara que ningú parla en ningú, jo em preocupe quan algú no torna més, perquè potser vol dir que li ha afectat la crisi, i s'ha quedat a l'atur.

Vaig pensar que prenent l'autobus com a punt de partida, podia trobar alguna història interessant. De moment, no havia sorgit, per això, portava mesos en proximament, però, com quasi sempre, sense voler, va apareixer la idea d'aquest microrrelat.

Primer contacte

A l'autobus la gent no va en anims de fer amics. Cadascú té com a única ambició, pillar un bon lloc, on seure còmode. Tothom es passa el viatge llegint o escoltant música, jo sóc dels que escolten música.
Lligar, encara és més difícil. Jo tinc la impressió, que si intentes lligar a l'autobús, pots acabar tancat a la pressó, per intimidació.

Però, és que a l'autobus hi ha una xica, (sempre hi ha una xica). Puja a la segona parada de Xirivella, i a voltes no vé, perquè va en cotxe a treballar (com sé açò, no és transcendent) i és baixeta, i molt guapa. Quan encara feia calor vaig aplegar a la conclusió de que té les mamelles o perfectes o operades. Va sempre lleugerament pintada, gasta ungles postisses, d'aquelles que em fan tanta ràbia, i té pinta de ser molt tonta, però m'agrada, magrada molt.

Volia parlar-li, però mai sabia de que. El fred que hem passat estos dies podia ser una excusa, però no m'he atrevit mai. Tinc por de que m'ignore. És que a l'autobus ningú parla, i segur que ho veu tan estrany, que igual cau en shock. Pot ser que no, però no sé, mai m'atrevia.

L'altre dia, va seure al meu costat, i no podia deixar escapar l'oportunitat. Vaig pensar tot el viatge que dir-li. Havia de ser alguna cosa diferent, original, no podia parlar perquè si ( a l'autobús ningú parla perque si).
Vaig pensar en deixar-li un dels meus auriculars, per escoltar junts a Drexler, vaig pensar en no dir res i passar-li una ma per la cuixa, viag pensar en dir-li que era preciosa, però de sobte, com una aparició, ho vaig tindre clar.

Vaig recordar unes fotos antigues que vaig fer en el mòbil, un dia de molt d'aburriment. Les vaig buscar, i allà estaven, no les havia borrat. Així que vaig buscar una de bona, la vaig posar a pantalla completa, i li vaig deixar el mòbil, mentre li preguntava:

- ¿Culo o codo?