Per quart any consecutiu he donat classes d'escacs en col·legis. M'agrada, m'agrada molt, i amb el curset que faig ara en un centre juvenil dilluns i divendres sé que haurà de ser el final, i que serà una bona senyal si l'any que vé ja no faig classes.
En estos quatre anys han passat per les meues classes molts xiquets, alguns inoblidables, com Nacho Bisbal (era el seu cognom, no és pel cantant), Jorge Luís, Diego León, Irene, Esperanza, Guillem...
Estos anys han deixat moltes anècdotes, vaig a contar-ne algunes:
- Al col·legi Mª Auxiliadora es queda tota la classe a escacs, que és complementaria. Com són tants, a les classes dels menuts, anem dos monitors. La meua companya portava mitja hora explicant l'enroc, i quan per fí va acabar, va preguntar:
- Alguien tiene alguna pregunta?
I el irrepetible Nacho Bisbal, va dir:
- Tus uñas son postizas?
Impossible aguantar-se el riure.
Et dones conter que pots fer alguna cosa per eixos xiquets, quan vas a col·legis com el Fausto Martínez, una espècie d'ONU, on l'any passat tenia xiquets d'11 nacionalitats diferents. Allí vé a classe també Esperanza, una gitaneta que no alçava un pam de terra (2on de primaria), que el primer dia quan li vaig dir:
-¿Te quieres callar?
-No, yo no me quiero callar, ¿te quieres callar tu?
Va ser el principi d'una difícil relació que va acabar plena de rises, i de bon rotllo.
Al Fausto van també Wilfred i Edwin, dos xiquets nigerians, de primer i tercer de primaria, que tornen a casa sols en autobús, (jo que tenia sols que creuar un carrer per anar a escola, i ma mare em va acompanyar fins a saber quan). Almenys els divendres no anaven sols, ja que pujaven en mi a l'autobús, i els entretenia, i ells m'entretenien a mi.
Estos són els meus campeons d'enguany, el dia de l'entrega de trofeus (falten els dels dijous, de l'alemà, que com són pijos, entreguen les copes un dia especial).. Dilluns, dimarts i dimecres són del Don Bosco, i divendres, C.P. Angelina Carnicer
Dilluns:
D'esquerra a dreta: Javi, Marc, Pau, Ximo, Miquel, Jose Ramon, Pablo, Javi Lucas, Alex, Joaquín y Lia.
Dimarts:
Dalt: Lucho, Fernando i Adrian.
Baix: Javi, David, Nacho, Paquito (el meu preferit d'enguany) i Rebeca.
El primer dia de classe encara no tenia les llistes, i vaig preguntar nom, cognom i curs. Quan li va tocar a Paquito, em va dir "Paquito Gómez", jo vaig riure i li vaig preguntar: ¿pero apunto Paquito?, tu apunta lo que quieras, yo me llamo Paquito. És total.
Dimecres:
Victor Santos, Angel, Victor Regal, Agustín, Laura, Vicente i Rebeca, amb el seu monitor.
I
divendres:
Es porten pitjor, però molen més:
Bryan, Ruben i Mario (bessons, els distingueix pel color de les ulleres, Ruben rojes, Mario blaves, com se les canvien em fan boig), Dima, Alex, Adrián, Maria, Sheila i Irene, ah i Guillem baix de la camiseta.
Hi ha moltes coses que no sé. Hi ha una que si, que vull ser pare i que seré un bon pare. Que al meu fill/a li dedicaré molt de temps, li ensenyaré moltes xorraes, i el faré feliç, perquè el faré riure.
A voltes, quan em sente davant d'algun xiquet/a al metro, comence les hostilitats traent-li la llengua. Hi ha que miren cap a un altre costat, que m'ignoren. Hi ha altres que s'enganxen, a voltes en estos baixe del metro, i encara ens estem fent carasses per la finestra...
Contant-vos coses de mi... fins la pròxima
