Ningú guanya a Vitas Gerulaitis 17 voltes seguides

Vitas Gerulaitis era un tenista dels anys 70-80, dels Estats Units, encara que, clar està, amb ascendència lituana. Va morir amb només 40 anys, per una intoxicació de monòxid de carboni amb una estufa.

La seua llarga melena rubia i la seua cridanera vestimenta contrastaven amb l'estètica dels tenistes de l'època. La seua adicció a la cocaïna i la seua forma de viure, sempre present a les festes de l'èlit americana el feien un tenista singular, precursor dels McEnroe i Agassi.



Va aplegar a ser nombre tres del món, va guanyar un Grand Slam, l'open d'Australia i va aplegar a tres finals més de Gran Slam, però, tot i ser un jugador molt atractiu de veure jugar i d'indubtable qualitat, no ha passat a la història ja que és coetani de tres dels més grans tenistes de tots els temps: Ivan Lendl, Jimmy Connors i Bjorn Borg.

Mai va aplegar a guanyar a Borg, acumulant una estadística de 16 - 0 en els enfrontaments particulars, però si va aconseguir guanyar a Connors; ho va fer per primera vegada en el seu 17é enfrontament, en el Masters de l'any 1979. Després d'aquell enfrontament va dir la seua frase més famosa: "nobody beats Vitas Gerulaitis 17 times in a row".

Era una demostració més de que no hi ha impossibles, de que no s'ha de deixar mai d'intentar-ho.

S'està jugant la copa de mestres, entre els 8 millors classificats de l'ATP. Ahir Ferrer va perdre amb Federer. S'han enfrontat 11 voltes i sempre ha guanyat el suís. Esperem que el de Xàbia, que és molt valent, algun dia puga guanyar-li i fer una declaració pareguda a la de Gerulaitis.

Vista la basura que és la majoria del que fan a la tele, és una sort que Teledeporte tinga els drets de quasi tots els tornejos de tennis importants, perquè retransmeten prou hores i mirar tennis és una bona forma de passar les avorrides vesprades.

També és una forma de passar les vesprades entrar al Youtube, i veure videos antics, de l'època de Gerulaitis, veure el revés a una mà de Lendl, i els seus polos de rombs (que per cert està recuperant Murray), veure la clase del gran Bjorn Borg, veure videos del tennis amb raquetes de fusta, que no et permetien imprimir la força de les actuals i que feien que els punts s'hagueren de suar, preparar i fer tres o quatre colps guanyadors abans de guanyar-los definitivament. Ací deixe tres videos, que tenen a Gerulaitis com a protagonista:





I aquest altre que no deixa insertar, però és una meravella:

http://www.youtube.com/watch?v=eGvgXpuSKaE

Orgullós

En el blog sempre he parlat de política. És una manera de perdre el temps com una altra. Parle de política sense ser un ultra, intentant informar-me des de distints punts de vista, i amb la llibertat que dòna no ser de cap partit, sinò tindre espèrit crític i analitzar les distintes propostes, tant, que si hui es celebraren eleccions votaria a un partit distint en cada administració (municipal, autonòmica i nacional).

Hui tinc la intenció de desmontar la frase: "és que tots els polítics són iguals". Eixe argument molt repetit és una bona excusa per als que voten a mals polítics o d'aquells que no li donen valor al seu vot.

Jo distingueix almenys a tres tipus de polítics. Hi ha polítics que dediquen el seu temps i el seu esfoç en fer coses, en pendre decissions, en treballar en benefici dels ciutadans. Malauradament no som un país on la professió de polític estiga molt valorada, i poques de les ments més privilegiades es dediquen a la política, això provoca que moltes d'estes decisions siguen equivocades, en ocasions molt equivocades.

Un altre tipus de polítics són aquells que també fan coses i prenen decisions, però no dediquen tot el seu temps a això, ja que una part del temps l'ocupen en beneficiar-se de la seua posició: afavorint amics, lucrant-se o directament enriquint-se...
Dins d'aquest tipus hi ha tres subtipus. Aquells que fan açò, però tenen la decència d'almenys quan els pillen, dimitir, aquest és el grup menys nombrós, però hi ha algunes excepcions. Són culpables, però paguen la culpa.
L'altre subgrup és aquell que encara després de ser pillats amb proves contundents, intenten aferrar-se a la poltrona de qualsevol forma: amb subterfugis legals, amb l'obstrucció de procesos judicials o amb la creença que el vot dels ciutadans els dòna la llibertat de fer el que vullguen.

Encara hi ha un altre tipus, "una rara avis" que admeten que estan en política per a forrar-se. Tant de bó hi haguera més polítics així, que ho admeten tan claret, així facilitaria als ciutadants l'elecció sobre a quina formació votar o almenys qualificaria a aquells que voten per estos polítics.

Jo, així com vaig votar a Zapatero i admet que no estic orgullós de la gestió que ha fet de la crisi econòmica, si que puc dir que estic ben orgullós del vot que vaig fer fa quasi quatre anys a les eleccions al parlament autonòmic.

Vaig votar a a coalició Compromís que integra al Bloc, a Iniciativa i als Verds. I esta coalició, sobretot per mitjà de la seu portaveu, Mònica Oltra, ha ajudat a que cadascú al parlament autonòmic es mostre tal com és. Ha llevat les caretes a molta gent, ha parlat clar, ha dit el que molta gent pensem, i ha defensat que no tots els polítics són iguals i que hi ha una altra forma de fer les coses. No ha estat fàcil, perquè els insults i les faltes de respecte han estat una constant.











Així que jo puc dir, que estic ben orgullós de l'opció que vaig triar. No sé si aquells que van votar a Cotino, a Fabra, a Camps, a Blasco, al diputat que trenca els paperets, a Ripoll... poden dir el mateix.

I si estan orgullosos, m'encantaria que deixaren un comentari amb la seua adreça, i em passaria per sa casa a veure si tenen una televisió de plasma o alguna altra cosa que em faça falta, ja que els agrada que els roben.