Que no pare la música

Fa ja 22 dies de la tragèdia del Madrid Arena. Volia escriure açò abans, però com quasi sempre últimament el blog no és la primera de les meues prioritats.

Supose que vaig quedar tan impactat com tothom per les imatges i vídeos de l'allau de gent. També entenc molt bé la indignació de les famílies i la necessitat de buscar culpables. Ningú hauria de morir per anar a un concert de música o per pujar al metro. En este cas pareix que les irregularitats eren manifestes, ja que en este país on no dimiteix mai ningú, ja ha hagut tres dimissions relacionades amb el cas. Espere que almenys servisca per a què es regulen estes coses i no torne a ocórrer.

Però el que més em va cridar l'atenció de tot és que mentre s'alçaven els cadàvers a la porta del Madrid Arena, dins, continuava la festa com si no haguera passat res. Diuen que es va fer per a evitar noves estampides, però la veritat és que és just el detall que m'ha fet pensar.

Perquè és una metàfora perfecta del món on vivim. Mentre has llegit els dos primers paràgrafs segur que al món també han mort més de quatre joves, plens de vida, com les xiques del Madrid Arena.

Per què ens importa o ens impacta més la tragèdia de la festa de Halloween que la de la fam en Àfrica? Jo tinc la impressió de que és sols perquè podíem haver estat nosaltres. I dic nosaltres, però vull que s'entenga com nosaltres o els nostres amics, germans, fills, nets...
En el fons de nosaltres quan veiem eixes imatges estem pensant: "uf...ha estat prop".

Les tragèdies quotidianes a la banya d'Àfrica, al sud-est asiàtic o a Centreamèrica, no ens importen, ens són alienes. Acostumats a veure-les a la televisió ja no ens diuen res, no fan parar la música.

Ací, la nostra gran crisi era una bona oportunitat per a que la música parara, per a que la gent se n'adonara que és injust que hi haja gent que estiga morint de fam, mentre altra gent té tants diners que no podria gastar-los ni en cent vides.

Però no, ni així. La crisi sols està servint per a fer encara més grans les diferències entre rics i pobres, per a acabar amb l'educació i la sanitat públiques que tant van costar d'aconseguir, venudes per quatre duros als amics dels poderosos.

Potser això de la lluita de classes sone molt antic, però ens hem de donar conter que açò no va de dretes ni d'esquerres, açò és un ells contra nosaltres, els que tenen poder i diners contra els que no en tenim. I si ens posàrem d'acord esta estafa a la que li diuen crisi s'acabava hui, perquè en som molts més.

Mentrestant als despatxos dels que viuen allunyats de la realitat i no s'enteren de res, quines són les solucions que s'estan donant a la crisi: Eurovegas i regalar permisos de residència amb la venda de pisos..."Que no pare la música".