Gallina

Ací dalt seguiria havent una foto de Crimmitschau, el blog seguiria portant un nom que res té a veure en el meu moment actual i potser mai haurieu llegit res nou ací, si algú no m'haguera recordat que, no fa tant, jo vaig escriure açò.

Tinc una entrada escrita que parla de tramvies, de passat, de present,i era una bona forma de reprendre el blog, però és de justícia que esta primera entrada vaja per a qui ha sabut picar-me l'orgull (i alegrar-me l'esperit) per a que, de tant en tant, torne a escriure quatre línies per ací.


-Gallina!
-Gallina lo será tu padre!

i tota la classe es va girar a mirar-me. Ningú no s'explicava com jo, 35 kilos, empolló i amb ulleres havia gosat a dir-li això al Piranya, 60 kilos de força bruta guanyats a base de berenar entrepants gegants de Nocilla.

El piranya es va portar bé i, segurament aconsellat per sa mare, va tindre la delicadesa de donar-me temps a que em llevara les ulleres i les deixara damunt del pupitre, abans d'agafar-me de la samarreta, alçar-me dos pams de terra i pegar-me dues galtades amb la mà oberta que em van ensenyar que s'ha de saber trobar el terme mig entre ser un gallina i un temerari.

Si em vaig ofendre tant, si vaig traure forces que no tenia per a enfrontar-me a aquell mató de l'escola, va ser, perquè segurament tenia raó. Aquell dia em vaig guanyar dos galtes roges, el coll de la samarreta desbocat, una renya de ma mare, però també el respecte de tota la meua classe. Jo no era un gallina!

Des d'aquell moment vaig comprendre que en açò, que en aquest ofici de viure, si volia deixar de ser un gallina, allò que havia de fer és posar-li ous. I això he intentat fer sempre i això vaig a seguir intentant fer, perquè a mi, quan se'm posa una cosa entre cella i cella, normalment acabe aconseguint-la.