Julia té una germana, que es diu Saskia i juga als escacs millor que ella. I en això ens pareixem, ja que jo tinc un germà que es diu Sergio i juga als escacs millor que jo.
Julia i jo no podem ser els millors jugadores de les nostres famílies però de ben segur tenim altres talents. A més Saskia no té eixe estrany encant que si té Julia.
Julia és guapa. No objectivament guapa, ella té, com quasi totes les xiques que m'agraden, una bellesa molt opinable. És opinable també per vosaltres, ja que si tecleges el seu nom al google, les primeres imatges que apareixen la mostren jugant als escacs.
A estes altures, us estareu preguntant com collons conec jo a Julia Zikeli i quin és el seu estrany encant, i jo vaig a contar-vos-ho.
Esta entrada ha estat pendent durant més d'un any. Estava escrita dins del meu cap, perquè jo sabia que açò era una història que mereixia ser contada, però mai m'havia decidit a fer-ho, fins a hui que no sé ben bé perquè, he decidit que a més d'estar escrita al meu cap, ho estiguera també al blog.
Els dos anys que vaig estar vivint a Crimmitschau vaig aprofitar les vacances de Setmana Santa per anar a jugar el Neckar-Open, l'obert d'escacs més gran d'Alemanya. Allí, el segon any, vaig saber de l'existència de Julia Zikeli.
No sé si el primer any ella també va jugar, però jo no vaig reparar en la seua presència. Julia i jo tenim un ranking paregut. Això vol dir que som igual de roïns, i que mentre anàrem fent els mateixos resultats anàvem a jugar en taules properes.
Les bondats del sistema suís d'emparellament van fer que no menys de 4 voltes Julia jugara a la taula del meu costat, a més amb colors canviats, el que volia dir que la tenia enfront.
Com als escacs juguen poques xiques, molt poques tan boniques com Julia Zikeli i ninguna amb el seu estrany encant, jo sempre desitjava que Julia guanyara. Així, durant el torn del meu rival li pegava una ullada a les seues partides (açò es dona molt mentre jugues a escacs) i m'alegrava quan estava netament superior i em feia ràbia quan l'estaven agranant del tauler.
A les últimes rondes els nostres camins es van separar, supose que ella faria algun punt més que jo, que no em vaig lluir molt. Però jo vaig continuar alçant-me alguna volta per a veure com li anava, i ella (menys que jo, tot cal dir-ho) també feia alguna ullada a les meues partides.
I aplega el moment de desvetllar que l'estrany encant de Julia Zikeli no és altre que la seua forma de moure les peces; Julia pensava, com quasi tots, però quan ja tenia clara quina jugada realitzar agafava la peça ràpidament, movia amb una serenitat increïble, quasi amb cert grau de menyspreu i polsava el rellotge amb un ímpetu poc comú. Julia podia estar cometent una greu errada (si té el meu ranking, vos assegure que les comet a voltes) però amb la seguretat amb que agafava la peça i feia el moviment, psicològicament debilitava a l'adversari. Este encant sé que és difícil d'entendre sobretot per als que no jugueu a escacs i també perquè és difícil d'explicar tot el que Julia transmetia quan movia les peces.
Jo, segurament per vergonya, no vaig trobar el moment adequat per a presentar-me i dir-li "ei Julia, sóc Saül, l'únic espanyol que juga el torneig i que ja hauràs notat que cau sempre al teu costat en l'emparellament... em té molt enamorat la forma que tens de moure les peces".
A voltes pense que hauria d'haver-ho fet, perquè una xica que desprèn tanta seguretat amb un gest tan simple com moure les peces dels escacs, ha de passar per la vida deixant petjada, ha de valdre la pena, segur.
