Girls just want to have fun

Ahir, escoltant la primera hora de carrusel deportivo (que sempre és per a tronxar-se de risa), un xic, o un xiquet de 17 anys, demanava als comentaristes consell perquè la novia l'havia deixat.
Entre les mil parides que li van dir, que segurament l'afonarien més que l'ajudarien, un dels comentaristes (Gallego, crec) va dir-li, que l'amor com tot al cos humà no és més que reaccions químiques; terminacions nervioses, que alliberen endorfines, que apleguen a altres terminacions i ens fan sentir, ens fan pensar, ens fan estimar... una cosa així.

A mi no em fastidia ni em cabreja, que passen certes coses, que a més han tardat massa i tot. Les coses que no depenen de mi, en les que no puc influir, no em poden cabrejar, ni m'afecten tampoc.
Tampoc em cabreja, que aquestes reaccions químiques, es donen en mi, és també inevitable.
Si que em cabreja, i molt, algun comportament estúpid que he tingut últimament, trencar promeses (vaig dir que mai més tornaria a parlar d'ella al blog, i ací està), em cabreja perdre el temps pensant...
A mi que soc una persona prou cerebral, em cabreja no poder tindre-ho tot baix control.

La cançó diu que les xiques sols volen divertir-se, i últimament m'he donat conter que jo puc divertir-les. He tingut distraccions que han estat genials, i que si més no, han fet que la terminació nerviosa, encarregada de pujar-me l'autoestima s'haja activat.
Just per això encara em cabreja més no poder oblidar, no aplicar-me els consells que done en altres blogs, que són tan valids, i estan tant bé.

I deixe correr el temps, que tot ho cura. I em debatisc entre pendre decissions dràstiques, o no fer res.

Amb la única esperança de que siga cert que les xiques sols volen divertir-se.