Volia parlar-vos de que des que vaig aprovar l'examen de dibuix he estat catatònic. Clar, ben pensat sóc un ignorat, perquè no tenia res d'açò:
Trastorno neuropsiquiátrico que se caracteriza por una o más de las siguientes características esenciales: inmovilidad, mutismo, negativismo (negación activa o pasiva a cumplir órdenes), manerismos, estereotipias, posturas, caritas o muecas, excitación, ecolalia, ecopraxia, rigidez muscular, y estupor; en ocasiones acompañados por brotes súbitos y violentos de pánico o alucinaciones. Esta condición puede asociarse con enfermedades psiquiátricas (ejemplo, ESQUIZOFRENIA; TRASTORNOS DEL HUMOR) o trastornos orgánicos (SÍNDROME NEUROLÉPTICO MALIGNO; ENCEFALITIS,etc.)
Sols volia dir, que he estat parat, que vivia en un estat semiinconscient, que feia les coses per inèrcia.
Podia alçar-me pel matí, i no pensar en tot el dia, igualment haguera agafat el metro, l'autobus, haguera passat 4 hores al treball, haguera fet el camí de tornada, haguera dinat, haguera anat a les classes d'escacs, i després té igual un pro, una peli, uns capítols, o qualsevol altra activitat que no requerira cap exercici mental.
La única cosa que em treia d'esta rutina, eren les festes, i han estat genials moltes d'elles. Despedides a Erasmus, Pego, falles, Namales, dijous de cerveses, Estocolmo, paelles, molta festa, i ho he passat de categoria, però no és suficient. Es necessiten objectius sentimentals, objectius professionals...
Ha aplegat el moment d'abandonar la catatònia, no es pot viure sense plans, sense objectius. De moment pel que fa als objectius "professionals" m'he apuntat a fer el superior de valencià, i també he de començar a donar-li canya al projecte, que encara em pillara el bou. Tinc també una novela que acabar, i pense en alguns projectes, que poden estar bé.
Pel que fa als objectius sentimentals, el buit més absolut. La veritat és que així es viu tranquil, i s'estalvia en mòbil.
La pròxima festa és el dijous... i promet.
sábado, 25 de abril de 2009
sábado, 18 de abril de 2009
No sé si es Baires o Madrid
La cançó és de Fito Paez, canta amb Leonor Watling de Marlango, i és una de les moltes perles que té l'últim disc en directe de Fito, que es titula precissament com esta entrada.
Algun dia, tornaré a fer una presentació com esta, però jo hauré fet totes les fotos.
Algun dia, tornaré a fer una presentació com esta, però jo hauré fet totes les fotos.
Vida
Si la pregunta és si em va violar, la resposta es no, no em va violar.
Si jo volia que follarem, poc importa. L’havia acabat de conèixer, era guapo, i alemany i vam follar. Vam follar a la platja. Ara pense que tal volta si ho haguerem fet als aseos d’aquella discoteca on ens vam començar a magrejar, potser ara no estaria embarassada. Vaig llegir, que si folles dret, és més complicat que els espermes apleguen a l’òvul. Anava borratxa, molt borratxa.
Em diuen Carol i tinc 16 anys, en faré diset al novembre. He acabat primer de batxillerat amb una mitja de 9,2, toque el piano, jugue a handbol a l’equip del poble, tinc novio, David i l’estime. I ara estic embarassada.
Els meus pares s’estimen raonablement, com es pot estimar després de 20 anys casats. Tinc dos germans, un metge, i l’altre estudiant de ciències exactes. Bé, vull aplegar a que no forme part d’una família desestructurada, ni sóc una inconscient. No em queixe de l’educació que he rebut, fins ara sempre havia diferenciat allò que estava bé, d’allò que no ho estava tant.
Havia begut altres voltes, no era el primer pet que agafava, però mai s’havien mesclat els efectes de l’alcohol, la ràbia que tenia per les últimes fotos que David havia penjat al tuenti, i aquell xic alemany tan fort i tan ros. I aquella no vaig ser jo.
Clar que em penedisc. Em penedisc per David. Quan em va dir que anàvem a estar tot l’estiu separats perquè anava a fer un curs d’angles de dos mesos en Dublin, m’ho vaig pendre bé.
Però clar, no pensava que ell anava a estar tant bé. Rodejat de gent de tots els països, rodejat de xiques de tots els països.
Li ho diré, ell aplega demà i li ho diré. Li ho de contar, i si em deixa puix jo m’ho hauré buscat. Jo sé que l’estime. Ho passem bé junts, em fa riure, està bò, em fa sentir bé quan estic amb ell.
Clar, som tan joves. Passaran mil coses d’ací a que hajam de decidir un futur en comú, i segurament no serà l’home de la meua vida. Coneixeré a altres, experimentaré ací i allà, no sé, això pensava jo.
Si jo m’haguera quedat embarassada de David, seria diferent. Seria un fill fruit de l’amor, i no fruit d’una borratxera. Seria ben diferent, prendriem una decissió, això ja em faria dubtar.
I la pregunta és, que fer ara? Vull ser metgessa. Sempre he tingut la vocació, i pense esforçar-me este curs que comença per a tindre prou nota per fer medicina. Estic molt orgullosa del meu germà Sergi, cirugià, i vull seguir el seu exemple. No puc tindre eixe xiquet.
Sé que he comés un error, però no crec que siga just pagar tota la vida, per un error, per uns minuts.
Tinc mil projectes, mil il•lusions, que no es podran fer realitat amb un xiquet. Sé que ma mare s’oferiria per a cuidar-lo, però quan tinga un fill vull ser la plena responsable. Vull encarregar-me de tot, i vull que tinga un pare al que puga conèixer, al que puga estimar. No vull dir-li, que sols sé de son pare que era alemany.
Sé que puc donar-lo en adopció, però no puc passar per un embaràs. Seria massa dur per a mi. A l’institut seria el centre d’atenció, i després vindria el part. I després de veure-lo eixir de mi, després d’escoltar-lo plorar ja no em podria separar d’ell.
Vaig a abortar. No em sentiré com una assassina per fer-ho. Ningú em farà sentir així. Vaig a fer el millor per a mi, per a tots. No mataré cap vida, ho faré quan abans millor. Faré feliços a tots, als meus pares, als meus futurs fills, que tindran més oportunitats, i a mi mateixa que podré complir tots els meus somnis, i si això és ser egoista, doncs potser ho sóc.
Abortar no és fàcil, és trist, s’ha de ser valenta, que ningú ho crega que ho faig per gust. Però és que no tinc altra opció, no en veig cap altra. I no, no sóc una assassina.
Si jo volia que follarem, poc importa. L’havia acabat de conèixer, era guapo, i alemany i vam follar. Vam follar a la platja. Ara pense que tal volta si ho haguerem fet als aseos d’aquella discoteca on ens vam començar a magrejar, potser ara no estaria embarassada. Vaig llegir, que si folles dret, és més complicat que els espermes apleguen a l’òvul. Anava borratxa, molt borratxa.
Em diuen Carol i tinc 16 anys, en faré diset al novembre. He acabat primer de batxillerat amb una mitja de 9,2, toque el piano, jugue a handbol a l’equip del poble, tinc novio, David i l’estime. I ara estic embarassada.
Els meus pares s’estimen raonablement, com es pot estimar després de 20 anys casats. Tinc dos germans, un metge, i l’altre estudiant de ciències exactes. Bé, vull aplegar a que no forme part d’una família desestructurada, ni sóc una inconscient. No em queixe de l’educació que he rebut, fins ara sempre havia diferenciat allò que estava bé, d’allò que no ho estava tant.
Havia begut altres voltes, no era el primer pet que agafava, però mai s’havien mesclat els efectes de l’alcohol, la ràbia que tenia per les últimes fotos que David havia penjat al tuenti, i aquell xic alemany tan fort i tan ros. I aquella no vaig ser jo.
Clar que em penedisc. Em penedisc per David. Quan em va dir que anàvem a estar tot l’estiu separats perquè anava a fer un curs d’angles de dos mesos en Dublin, m’ho vaig pendre bé.
Però clar, no pensava que ell anava a estar tant bé. Rodejat de gent de tots els països, rodejat de xiques de tots els països.
Li ho diré, ell aplega demà i li ho diré. Li ho de contar, i si em deixa puix jo m’ho hauré buscat. Jo sé que l’estime. Ho passem bé junts, em fa riure, està bò, em fa sentir bé quan estic amb ell.
Clar, som tan joves. Passaran mil coses d’ací a que hajam de decidir un futur en comú, i segurament no serà l’home de la meua vida. Coneixeré a altres, experimentaré ací i allà, no sé, això pensava jo.
Si jo m’haguera quedat embarassada de David, seria diferent. Seria un fill fruit de l’amor, i no fruit d’una borratxera. Seria ben diferent, prendriem una decissió, això ja em faria dubtar.
I la pregunta és, que fer ara? Vull ser metgessa. Sempre he tingut la vocació, i pense esforçar-me este curs que comença per a tindre prou nota per fer medicina. Estic molt orgullosa del meu germà Sergi, cirugià, i vull seguir el seu exemple. No puc tindre eixe xiquet.
Sé que he comés un error, però no crec que siga just pagar tota la vida, per un error, per uns minuts.
Tinc mil projectes, mil il•lusions, que no es podran fer realitat amb un xiquet. Sé que ma mare s’oferiria per a cuidar-lo, però quan tinga un fill vull ser la plena responsable. Vull encarregar-me de tot, i vull que tinga un pare al que puga conèixer, al que puga estimar. No vull dir-li, que sols sé de son pare que era alemany.
Sé que puc donar-lo en adopció, però no puc passar per un embaràs. Seria massa dur per a mi. A l’institut seria el centre d’atenció, i després vindria el part. I després de veure-lo eixir de mi, després d’escoltar-lo plorar ja no em podria separar d’ell.
Vaig a abortar. No em sentiré com una assassina per fer-ho. Ningú em farà sentir així. Vaig a fer el millor per a mi, per a tots. No mataré cap vida, ho faré quan abans millor. Faré feliços a tots, als meus pares, als meus futurs fills, que tindran més oportunitats, i a mi mateixa que podré complir tots els meus somnis, i si això és ser egoista, doncs potser ho sóc.
Abortar no és fàcil, és trist, s’ha de ser valenta, que ningú ho crega que ho faig per gust. Però és que no tinc altra opció, no en veig cap altra. I no, no sóc una assassina.
jueves, 9 de abril de 2009
La meua millor virtut, el meu pitjor defecte.
Davant l'alarmant baixada dels comentaris, l'equip editorial d'aquest blog es va reunir d'urgència, per a buscar novetats, que facen que els lectors es tornen a involucrar.
La reunió va durar poc. Encara hi havia gent que no s'havia assegut quan el director va fer un crit impressionant:
- ¡QUIERO MAS CARNAZA! -
I va eixir pegant una portada.
Com a resultat de la reunió, ací es presenta l'enquesta més particular de totes les que s'han fet al blog.
Molts dels que em llegiu, em coneixeu bé, i m'interessa saber quin penseu que és el meu pitjor defecte, i quina la meua millor virtut.
Vaig a posar algunes propostes, però si el que creieu, no està a les opcions, podeu deixar-ho als comentaris i contarà igualment.
MILLOR VIRTUT:
- Divertit. Se fer riure, se dir la frase adequada per a provocar la rialla, i per animar en moments baixos.
- Sinceritat. Si t'he de dir alguna cosa, t'ho diré encara que no la vullgues sentir. No solc enganyar, ni mentir. Soc sincer.
- Actiu. Sempre disposat a fer coses, saps que pots contar en mi, per a qualsevol plan. Viatjar, fer qualsevol esport, pendre cervesses, sempre estic disposat.
- Valore l'amistat. Pels meus amics ho donaria tot. Saben que poden contar en mi.
PITJOR DEFECTE
- No sé guardar secrets. Si tens un secret inconfessable, no me'l contes. Acabarà enterant-se tothom.
- Poc seriós. Sempre estic fent broma, inclús quan la situació no ho requereix. Em costa posar-me seriós.
- Irreflexiu: No pense mai les coses dos voltes abans de dir-les (sobretot si bec). No mesure les conseqüències de les meues paraules.
- Inconstant: Sempre comence tot, i mai acabe res. Comence les coses amb ganes, i sempre acabe cansant-me.
Ale, a votar amics.
La reunió va durar poc. Encara hi havia gent que no s'havia assegut quan el director va fer un crit impressionant:
- ¡QUIERO MAS CARNAZA! -
I va eixir pegant una portada.
Com a resultat de la reunió, ací es presenta l'enquesta més particular de totes les que s'han fet al blog.
Molts dels que em llegiu, em coneixeu bé, i m'interessa saber quin penseu que és el meu pitjor defecte, i quina la meua millor virtut.
Vaig a posar algunes propostes, però si el que creieu, no està a les opcions, podeu deixar-ho als comentaris i contarà igualment.
MILLOR VIRTUT:
- Divertit. Se fer riure, se dir la frase adequada per a provocar la rialla, i per animar en moments baixos.
- Sinceritat. Si t'he de dir alguna cosa, t'ho diré encara que no la vullgues sentir. No solc enganyar, ni mentir. Soc sincer.
- Actiu. Sempre disposat a fer coses, saps que pots contar en mi, per a qualsevol plan. Viatjar, fer qualsevol esport, pendre cervesses, sempre estic disposat.
- Valore l'amistat. Pels meus amics ho donaria tot. Saben que poden contar en mi.
PITJOR DEFECTE
- No sé guardar secrets. Si tens un secret inconfessable, no me'l contes. Acabarà enterant-se tothom.
- Poc seriós. Sempre estic fent broma, inclús quan la situació no ho requereix. Em costa posar-me seriós.
- Irreflexiu: No pense mai les coses dos voltes abans de dir-les (sobretot si bec). No mesure les conseqüències de les meues paraules.
- Inconstant: Sempre comence tot, i mai acabe res. Comence les coses amb ganes, i sempre acabe cansant-me.
Ale, a votar amics.
domingo, 5 de abril de 2009
Nosaltres els valencians (II)
L'últim disc de Pau Alabajos es diu "Teòria del Caos", i m'encanta. Ja vaig possar una cançó al blog, i ara el vaig a tornar a utilitzar, i no se perquè no serà l'última volta.
Comptat i debatut, és un gran poema. La declamació és perfecta. I la lletra, no és en cap cas fatalista, ni tremendista. Els valencians som així. Açò és la cuna del PP, ens encanten els grans events, donem importància a tot allò que no la té, i ignorem i despreciem allò més important.
Açò mai eixirà a canal nuef:
Comptat i debatut
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.
País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires.
País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.
País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat.
País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya.
País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica.
País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera.
País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari.
País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.
País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació.
País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.
País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.
Comptat i debatut, és un gran poema. La declamació és perfecta. I la lletra, no és en cap cas fatalista, ni tremendista. Els valencians som així. Açò és la cuna del PP, ens encanten els grans events, donem importància a tot allò que no la té, i ignorem i despreciem allò més important.
Açò mai eixirà a canal nuef:
Comptat i debatut
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.
País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires.
País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.
País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat.
País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya.
País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica.
País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera.
País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari.
País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.
País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació.
País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.
País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)