sábado, 18 de abril de 2009

Vida

Si la pregunta és si em va violar, la resposta es no, no em va violar.

Si jo volia que follarem, poc importa. L’havia acabat de conèixer, era guapo, i alemany i vam follar. Vam follar a la platja. Ara pense que tal volta si ho haguerem fet als aseos d’aquella discoteca on ens vam començar a magrejar, potser ara no estaria embarassada. Vaig llegir, que si folles dret, és més complicat que els espermes apleguen a l’òvul. Anava borratxa, molt borratxa.

Em diuen Carol i tinc 16 anys, en faré diset al novembre. He acabat primer de batxillerat amb una mitja de 9,2, toque el piano, jugue a handbol a l’equip del poble, tinc novio, David i l’estime. I ara estic embarassada.

Els meus pares s’estimen raonablement, com es pot estimar després de 20 anys casats. Tinc dos germans, un metge, i l’altre estudiant de ciències exactes. Bé, vull aplegar a que no forme part d’una família desestructurada, ni sóc una inconscient. No em queixe de l’educació que he rebut, fins ara sempre havia diferenciat allò que estava bé, d’allò que no ho estava tant.

Havia begut altres voltes, no era el primer pet que agafava, però mai s’havien mesclat els efectes de l’alcohol, la ràbia que tenia per les últimes fotos que David havia penjat al tuenti, i aquell xic alemany tan fort i tan ros. I aquella no vaig ser jo.

Clar que em penedisc. Em penedisc per David. Quan em va dir que anàvem a estar tot l’estiu separats perquè anava a fer un curs d’angles de dos mesos en Dublin, m’ho vaig pendre bé.
Però clar, no pensava que ell anava a estar tant bé. Rodejat de gent de tots els països, rodejat de xiques de tots els països.
Li ho diré, ell aplega demà i li ho diré. Li ho de contar, i si em deixa puix jo m’ho hauré buscat. Jo sé que l’estime. Ho passem bé junts, em fa riure, està bò, em fa sentir bé quan estic amb ell.
Clar, som tan joves. Passaran mil coses d’ací a que hajam de decidir un futur en comú, i segurament no serà l’home de la meua vida. Coneixeré a altres, experimentaré ací i allà, no sé, això pensava jo.
Si jo m’haguera quedat embarassada de David, seria diferent. Seria un fill fruit de l’amor, i no fruit d’una borratxera. Seria ben diferent, prendriem una decissió, això ja em faria dubtar.

I la pregunta és, que fer ara? Vull ser metgessa. Sempre he tingut la vocació, i pense esforçar-me este curs que comença per a tindre prou nota per fer medicina. Estic molt orgullosa del meu germà Sergi, cirugià, i vull seguir el seu exemple. No puc tindre eixe xiquet.
Sé que he comés un error, però no crec que siga just pagar tota la vida, per un error, per uns minuts.

Tinc mil projectes, mil il•lusions, que no es podran fer realitat amb un xiquet. Sé que ma mare s’oferiria per a cuidar-lo, però quan tinga un fill vull ser la plena responsable. Vull encarregar-me de tot, i vull que tinga un pare al que puga conèixer, al que puga estimar. No vull dir-li, que sols sé de son pare que era alemany.

Sé que puc donar-lo en adopció, però no puc passar per un embaràs. Seria massa dur per a mi. A l’institut seria el centre d’atenció, i després vindria el part. I després de veure-lo eixir de mi, després d’escoltar-lo plorar ja no em podria separar d’ell.

Vaig a abortar. No em sentiré com una assassina per fer-ho. Ningú em farà sentir així. Vaig a fer el millor per a mi, per a tots. No mataré cap vida, ho faré quan abans millor. Faré feliços a tots, als meus pares, als meus futurs fills, que tindran més oportunitats, i a mi mateixa que podré complir tots els meus somnis, i si això és ser egoista, doncs potser ho sóc.

Abortar no és fàcil, és trist, s’ha de ser valenta, que ningú ho crega que ho faig per gust. Però és que no tinc altra opció, no en veig cap altra. I no, no sóc una assassina.

4 comentarios:

Julián Mora Lucas dijo...

L'abort és 'per se' un tema al voltant del qual sent que la meua opinió no té ni la meitat del valor que el d'una dona, ja que serà ella podrà tindre que passar pel mal trago d'abortar. Jo no, per sort o desgràcia.

No es pot enyorar el que mai va succeir.

I tampoc es lleva la vida a allò que encara no ha nascut.

La decisió de parir un fill i criar-lo és de la dona que dins duu el fruit. Si la naturalesa no fos sàbia potser hagués permet poder prenyar als cures i als bisbes perquè opinaren amb conseqüència. Però no ha sigut així.

Tindre un fill és avui, més que mai i en aquesta societat, un repte. Quan es faça, que siga mitjançant l'amor de la parella i, en el seu defecte, de la mare.

Pegar un polvo quan i com no toca, és un altre assumpte. Ningú es pregunta ací què passa amb David. Molt àcida i molt versemblant la teua història. Reconec la teua firma en ella.

Enhorabona!

Lula dijo...

És clar que no és cap assassina.

I fins i tot ni que fos fill de l'amor. I ni que no desestabilitzes el seu futur.

Jo, estic casada, tinc estabilitat econòmica, tinc edad de sobres, capacitat per cuidar un crio en quant a temps i maduresa (bé, esto últim... nose nose) però tinc molt clar que no vull més nens. I si em quedés prenyada, abortaria.
Es lo que hay.

És una decisió de cadascú i no cal donar raons ni justificar-se amb ningú.

Noelia (Noedipa) dijo...

Para mí el problema no está en si abortar es cometer o no un asesinato: tengo claro que no lo es y me parece necesario tener esa opción, a veces las circunstancias lo requieren. El problema está en si en el momento decisivo, seré capaz de tomar esa decisión.

Carolina dijo...

Lo acabo de leer con el traductor y he entendido más o menos, ya que no traducía todo.
Me ha impactado el texto, creo que nunca había leído alguno de este tipo. Si que puedo llegar a imaginarme la situación, pero desde el punto de vista de la que lo sufre queda todo más claro.

Aun abortando, sufrirá mucho. El hecho de decírselo a sus padres, a su novio y el hecho de que se entere la gente que la rodea, es muy duro. También si decide tenerlo, como ella dijo, ennegrece su futuro, a esa edad es complicado tener un hijo. Pero bueno, todas las personas tienen el derecho de poder decidir qué hacer en esa situación.

Un saludo y gracias ;)