Més monòlegs

Fa un any vaig escriure esta entrada, on parlava de que estàvem a la final del concurs de monòlegs del meu poble. Estàvem el meu germà i jo, que formem un tàndem perfecte. Jo escric els monòlegs, els assatjem junts (ara per Skype), donant-li un estil molt característic i ell ho borda dalt de l'escenari.

En aquell concurs vam quedar tercers, sols darrere de gent que portava molt de temps dedicant-se al tema.

Des d'aquells dos monòlegs, hem actuat al Hollywood, ací en Burriana, al concurs de Canet d'en Berenguer i ara esta última setmana s'ha tornat a celebrar el concurs al nostre poble.

En Canet, que la mitja d'edat del públic fòra de 60 anys, i amb molta presència de madrilenys que no entenien completament el nostre monòleg que era en valencià, no ens va beneficiar. Així i tot vam passar a la final, i en esta crec que vam ser clarament superiors al tercer premi, però els concursos són així, no es pot guanyar sempre.

I ara tornàvem al poble, amb dos textos molt bons, que han funcionat francament bé. El de la semifinal, més general, quasi igual al que vam fer en Canet en les semis és un monòleg molt simple que funciona molt be. Per a la final vam reservar Burriana 2020, un monòleg que planteja com serien unes olimpiades en Burriana. Es tracta d'una radiogradia francament divertida del nostre caracter, de la nostra forma de ser, que va entusiasmar al públic. Així hem guanyat el premi del públic per votació popular, que se'ns va escapar l'any passat per un vot, i el segon premi del concurs, sols darrere de Carlos Blanco, un altre professional, que venia des de Barcelona.




A este enllaç, trobareu la notícia a un periodic digital, i estan penjats els videos dels monòlegs de la final. El so, és molt deficient, però us podeu fer una idea de l'espectacle i sentir les rialles i els aplaudiments del respectable. Prompte (tan prompte com jo aplegue a Burriana, perquè el meu germà és un gos per a estes coses) espere penjar un parellet de videos més al Youtube.

El pròxim concurs és en el pub Opera de València, una plaça important, però on sols s'ha de presentar un text, i nosaltres tenim un molt bon monòleg, ja veurem com va.
També dir, que tenim un monòleg de 40 minuts llest per a actuar a qualsevol lloc, així que si coneixes d'algun bar, pub o similar on creus que podríem actuar, contacta amb mi.

També pense en altres projectes, potser actuar junts, però clar, per a totes estes coses primer hauré d'aclarir el meu futur laboral.

Les coses que més trobaré a faltar quan torne.

Ja no em queda res ací. Hui he entregat el report del treball que he fet durant l'any. 40 pàgines que han costat molt d'escriure, perquè estic molt oxidat escrivint en anglés i perquè ací he fet un poc de tot, sense molt d'ordre i donar-li coherència al meu treball no ha estat fàcil. Ara em queda presentar-lo la setmana que ve al grup de laboratori i al cap del departament, i esta setmana la visita de Donet. Després d'això, dos caps de setmana, l'últim segur a Dresden, l'anterior potser a l'Oktoberfest, que intentaré que siguen molt especials, és la meua despedida.

El títol de l'entrada parla de coses, però està clar que allò que més trobaré a faltar és la gent, de fet ja ho estic fent, i molt. Estes últimes setmanes estan molt marcades per la melangia, pels records, perquè erem molts i ara som molt pocs, costa de fer bons plans, ja que tots tenim a més prou feina, i és té la sensació que el millor ha passat.

I ens passa a molts això de trobar-nos a faltar; la gent que se'n va anar a finals de juliol i principis d'agost ja està quedant a Espanya, en Salamanca o en Cambrils, perquè erem sense dubte un grup molt unit i quan has viscut tantes coses amb esta gent, costa separar-se.

Però com deia, esta entrada no parlarà de gent, parlarà de coses. Perquè hi ha moltes coses d'esta ciutat i de la meua estància ací que enyoraré. Vaig a contar-vos algunes.

- Les mamelles de Anja, Christinne i Claudine asomant per dalt de la bata del laboratori serà la cosa que més trobaré a faltar del treball.

- La varietat de menjar ràpid-basura-boníssim de l'entorn de l'Assi-ecke es trobarà prou a faltar també; una hamburguesa del Kochbox, unes creïlles del nº2, un panino, un kebab número 4 del kebab verd, una xina-box o una pizza del marmaris t'arreglaven el sopar per molt pocs diners.

- Poder eixir sempre en sabatilles d'esport (inclús amb les que em van canviar a la festa d'Alba), és més poder eixir com et done la gana, amb pantalons de hippy, amb barret, amb el que vullgues, ací sempre trobaràs a algú que va més arreu que tu.

- Anar al Rewe o al Netto a les 21:50 a comprar les birres o el vi que et proporcionaran el pet de la nit.

- El jägermeister i el Jugurmustus.

- Les festes en llocs diversos. En el parc, en les cuines de la Sant Peters, en pisos, en kellers, en locals alquilats, en Martin Luther 1, en mig de densa vegetació, on moltes voltes puc portar la meua musiqueta i punxar un poc.

- El 33, la Chemie, el flower power, el Hebeda's, el Republik, el Lewoski, el Zille i fins i tot el New Feeling.

- Anar amb el tramvia 3 o amb el 7 i haver de girar-me sempre quan creue el riu a contemplar la meravella de ciutat on he viscut enguany.

- Poder viatjar amb transport públic de gorra o de quasi gorra tot l'any.

- Donar importància a detalls insignificants: que siga la setmana espanyola en el Lidl, que algú et regale un bitllet de 4 viatges, que et preparen una festa d'aniversari, que quan estas morint-te de camí a casa aplegue el 11 que conecta amb el 62 i et porta a casa molt ràpid.

- No ho trobaré a faltar, però era molt graciós dormir-me en el tramvia o en les festes. Eixe dia no era divertit, però comentar-ho després i veure les fotos, si és molt graciós.

Dynamo Dresden

A voltes entenc a la gent que abandona els seus blogs, quan no tens temps per a res és difícil traure una estona per a actualitzar. I quan fa molt de temps que no actualitzes et trobes contant coses que van passar fa més d'un mes.

I és que l'últim dia de juliol vaig anar per fí a veure un partit del Dynamo. Erem molts, i vam anar amb Stephan que és abonat. Estàvem al "Stehplatz" és a dir, la zona on es veu el futbol dret i on es posen els ultres. L'ambient era espectacular, els aficionats no paraven d'animar durant els 90 minuts i cada corner era motiu de celebració. Era el primer partit de lliga en casa i van guanyar en un partit de rivalitat regional (ambdós eren equips de l'antiga DDR) al Jena per un còmode 2-0.

I qué té d'especial el Dynamo? Que està en tercera i té un camp de 32.000 espectadors que s'ompli sovint. Al partit que vam anar nosaltres erem 21.612 (no els vaig contar, eixia als videomarcadors). És curiós veure a jugadors tan roins jugar en un camp que estaria entre els 10 més grans de la primera divisió espanyola.

Però el Dynamo no ha estat sempre en el pou de la tercera. En temps de la DDR va guanyar moltes lligues, i va ser un dels dos equips que va conseguir plaça en la Bundesliga quan Alemanya es va reunificar. Va aguantar uns quants anys, però la situació econòmica va ofegar a l'equip que va baixar als despatxos fins a la regional liga, on ha estat penant fins ara, amb breus estàncies a la segon divisió, i ara amb la creació de la tercera, porta ja tres temporades en esta categoria, on estan també molts dels filials dels equips de primera.

Simptomàtic és veure com en primera divisió amb el descens la temporada passada del Herta, no hi ha cap equip de l'antiga DDR. I és que l'est té moltes coses bones, però molt pocs diners.



Enguany l'objectiu de l'equip no és altre que evitar el descens, ja que hi ha equips de molt major pressupost a la categoria, i ací es continua pagant l'estadi, que té sols un parell d'anys d'antiguitat. És bonic veure com els aficionats continuen donant suport al seu equip, recordant vells temps que van ser millors i omplint el camp cada cap de setmana.



I allí estàvem nosaltres. A la foto (que és de Maria) apareixen Julia, Migue, Pilar, Paula i un poc de Rocio i Manu. Jo no isc, però també estava allà i amb una resaca brutal.