No és la fé la que mou muntanyes, són les plaques tectòniques

Esta entrada serà la felicitació nadalenca i també una entrada personal per a explicar a que em dedique últimament i quines són les meues perspèctives futures. Serà també la penúltima de l'any, ja que com ja és tradició, tancaré l'any del blog recomanant llibres, música i altres coses que m'han agradat durant aquest 2010.

Aurora va posar la frase del títol al seu facebook, i em va agradar tant que la vaig a aprofitar per a esta entrada, és una veritat que no es pot refutar. Es diu sempre que voler es poder, però sols volent, moltes voltes no es pot. Creure en les coses està molt bé, però sense esforç, sense dedicació, sense treball, sense ganes i també sense una miqueta de sort és difícil aconseguir res. Així que com ja he dit moltes altres voltes: "el moviment es demostra caminant"

La meua principal ocupació actual és la busqueda de feina. En els tres mesos que fa que he vingut de Dresden, he enviat molts currículums, i he fet 3 entrevistes, però de moment no hi ha hagut sort. No cal desesperar-se, hi ha que tindre fe, però clar, una fe ben entesa, és a dir, he de continuanr buscant en tots els fronts, continuar formant-me, preparar bé les entrevistes i segur que prompte eixirà alguna cosa. En quant passe nadal torne a enviar currículums a l'estranger que ja fa temps que no ho faig...espere no estar molt més temps parat.

I és que tot i que no porte mala vida, als meus dies els sobren 8 hores. Tot allò que faig habitualment, jugar a padel, anar en mon pare a comprar, quedar en els amics per anar a pendre alguna cosa a Casa Vella, fer exercici... són coses que podria fer igualment si tinguera un treball. Així que aconseguir eixe treball serà l'objectiu i el propòsit principal per al 2011.

En tinc altres de propòsits, però no els escriure ací. No vull que ningú me'ls retraga quan, com sempre, els abandone als dos mesos, com fem tots els mortals.

Així que benvolguts lectors, espere que recordeu que estes dates no són més que una altra excusa per a estar contents, i espere que els vostres dessitjos es tornen realitats, que els vostres problemes troben solucions i que als vostres llavis sempre es dibuixen somriures. I vos ho dessitge al ritme de "La Pegatina", que ha fet una nadala, que és també el ritme amb el que TV3 felicita els nadals. Aquí és Nadal i estic content!

Sevilla

Com no es va cansar de recordar-me Marta durant tot el cap de setmana, era el primer Irgendwann, Irgendwo. Si, vam posar data i lloc per a fer el primer retrobament amb la gent de Dresden. Les dades pre-nadalenques feien que qui encara estava estudiant tinguera poca feina, i la ciutat escollida em feia il·lusió perquè no havia estat mai, així que el passat cap de setmana el vaig passar a Sevilla.

Era una novetat per a mi, era la primera volta que em retrobava amb gent de Dresden fora de Dresden (sense contar a Ro, amb qui si que he quedat). No esperava grans canvis, la gent no sol canviar, encara que estiguen a més de 2000 kilòmetres d'allà on ens vam coneixer, i a uns 20 graus més dels que teníem l'any passat per estes dates.

Es van confirmar les meues sospites: no hem canviat. Carla i Migue continuen exercint com a perfectes amfitrions; així a Sevilla em vaig sentir com a eixos sopars en la cuina de Carla en la Sant Peters i Migue em va acollir tan bé com aquella última nit a Dresden, quan tanta falta em feia dormir.

La resta tampoc havia canviat: qui picava en totes les bromes de Migue a Dresden ho continuava fent a Sevilla (encara més, perquè havien perdut la pràctica), qui tardava en arreglar-se allà, tardava igual o més ací i per descomptat qui no parlava en Dresden tampoc obria la boca en Sevilla. Ens vam bufar com ho feiem en Dresden, però ací vam canviar la cervessa pels cubates, vam dormir a la discoteca, vam fer amics pels carrers, la vam liar parda, com quasi sempre...ha estat un gran cap de setmana.

M'ha agradat molt Sevilla; els seus llocs típics valen la pena, però en la meua opinió no és una ciutat molt monumental. Això si, té un encant molt especial, entramats de carrers de cases baixes i molt boniques, que et feien oblidar que estaves a una ciutat molt gran. També m'ha encantat que la gent vaja de festa ja des de primer hora de la vesprada, i els bars estiguen plens de gent fent-se cubates. I com no, a mi que tinc bona ganeta m'ha encantat la cultura de tapes, eixos plats enormes, plens de menjar boníssim, i a preus de risa comparats amb els que estic acostumat.



No hi ha temps per a estar "megaalcohòlics", la setmana que ve més (i si pot ser millor) en Madrid.

Xifres

614 trepitjades al dit gros del peu dret,
26 trets al cor,
900 puntades de peu a la canyella,
1.415 xuts de Cristiano a la ouera,
8 palles amb la mà plena de xinxetes,
500 nits de llei seca,
19 dies de resaca brutal,
28.000 punyalades per l'esquena i
1 calfred que em glaça l'ànima,
quan imagine com el beses.