Just quan passe per davant de l'esglesia sona la campana. 3 voltes. Això vol dir que són les 7:45 i que faig tard. Des d'ací em queden no menys de 20 minuts de passeig. Intente alleugerir el pas, però sense acalorar-me massa, ací a ningú li importa si aplegue 5 o 10 minuts tard, de fet entre a les 8 perquè jo m'ho he autoimpossat, però la meua llibertat per a fer i desfer és total.
Com vaig tard, hui no m'he creuat en la joveneta que va camí de l'institut i es pareix a Rihanna, i no li he pogut somriure com faig cada dia, amb l'esperança de que algun dia el meu somriure serà correspost. Potser penseu que no hauria de somriure a xiquetes que van a l'institut però si la vereu ho compendrieu, està ben bona!
Si em creue amb l'altra xiqueta que sempre tira del seu germà menut, al que es veu que no li agrada molt l'escola perquè sempre va contant les passes. És divertit veure esta escena cada dia, i a la pobre jove, cridant-li i dient que es done pressa que van a fer tard.
També em creue amb l'home que fuma, que fa bona part del meu recorregut però en sentit invers. Això fa que sempre ens creuem; quan a ell se li ha fet tard i jo soc puntual ho fem sota el pont de les vies del tren, o prop de la perruqueria, ja quasi en la Glauchauer Landstrasse. Quan, com hui, soc jo el que va tard, ho fem en el pont sobre el riu o prop de la parada d'autobuús de la Jahnstrasse.
Després normalment ja sols em creue amb la dona que passeja al Rottweiler ja quasi aplegant a la fábrica.
Des que travesse per baix del pont les vies del tren, fins a la fàbrica el camí és tot costera amunt, amb prou desnivell, així que esta és la raó per la qual el meu cul és perfecte.
Són les 8:08 i aplegue a la fàbrica. Hui tinc sort, la xica que està en porteria no està fumant i m'obri la porta. No sempre és així i moltes voltes em toca esperar a que algú aparega per allí o si no apareix ningú, pegar una volteta i entrar per darrere, per la fàbrica. Açò era una merda, sobretot quan feia més fred i anava molt abrigat, perquè dins la fàbrica fa molta calor, per tota la maquinaria, i amb tantes capes de roba, era incomòde passar per allà.
Un dia, molt al principi, va ser el gerent de la fàbrica, el que va passar per porteria, mentre jo esperava que algú m'obrira, em va preguntar qui era, ja que no em coneixia i jo li vaig dir que treballava allí, que era el resident de Fagor. Aleshores em va preguntar, i no tens clau? Jo vaig fer cara de circumstàncies; eres el cap, si creus que n'hauria de tindre ha de ser fàcil per a tu conseguir-me una.
Em dirigisc cap a la "Messraum" o sala de mesurar on tinc "el meu lloc", que compartisc amb Mathias, que també és enginyer resident. Un tauleta compartida, on a dures penes caben els nostres dos portàtils. Per sort, no passem allí molt de temps. A més ell entra a les 6, així que cap a les 4 quan jo he acabat la feina a la fàbrica i faig amb l'Excel l'informe del dia ell ja ha marxat.
Deixe el tupper del dinar a la nevereta que allí tenen, mire la fulla que cada matí prepara Micha amb els nous lots que han aplegat i les peces que hi han en stock i puge al vestuari.
Allí m'espera Micha, el meu company, i també el meu amic. Mentre jo em canvie ell es menja el plàtan que porta per a esmorçar i em va posant al dia de les novetats: si hi ha molta ferralla, si han mecanitzat molt, si han aplegat alguns blocs oxidats...
Quan acabe jo agafe el portàtil de la taquilla i el deixe en la meua taula, ell agafa la caixa de ferramentes i sempre ens diem "treffen wir bei uns", que vol dir: ens veiem al nostre lloc, al lloc de la fàbrica que tenim assignat per a fer la nostra feina. Comença un altre dia de treball.
martes, 27 de marzo de 2012
jueves, 15 de marzo de 2012
Dia de falles
El sol i la calor han aplegat a l'est d'Alemanya. Hui hem tingut a migdia 15 graus i este cap de setmana diu la previssió que aplegarem als 20, temperatures molt altes per a estes latituds en el mes de març.
Així que podré dir eixa frase tan típica, "Hui fa dia de falles". Eixos dies on el sol comença a calfar, on a migdia et molesta el jersei i et quedes en manega curta, i a poqueta nit quan el sol s'amaga has de buscar la jaqueta, perquè refresca. El sol de València sempre m'ha agradat molt i més encara el de falles.
A mí m'agraden les falles. No és d'estranyar veient la tradició familiar. M'agrada que la festa estiga al carrer, m'agraden els monuments i m'agrada l'olor a pòlvora. No m'agrada tot de les falles clar està, i coincidisc amb la gent que diu que és una festa prou coenta, que ha perdut l'esperit crític i que amb el temps ha canviat com ha canviat la societat valenciana, es preocupa més de la imatge que es dòna, que de la pròpia festa.
Però jo, un altre any des de l'exil·li, clar que estic trobant a faltar anar a veure les mascletaes, eixa cervesseta fresqueta d'abans o de després. Trobe també a faltar mirar per la finestra de ma casa i veure la falla del 53, una de les més grans que planten sempre a Burriana, i eixes vesprades senceres esperant que la grua deixe el remat al seu lloc.
Trobaré a faltar les verbenes en València; he passat molt bones nits de falles amb la Pato. Des de ja fa uns anys, les falles eren l'excusa perfecta per a juntar-me amb molta gent, gent que no ix de festa pràcticament mai, però que mai falla el 16 o el 17 a veure a la Pato en Cuba-Literato Azorín.
I és curiós veure que de la gent que m'envolta ací, l'únic que té este runrun d'estar perdent-se les falles soc jo. Les falles, t'agraden o no, et canvien la rutina: canvien la fisonomia de la ciutat, tallen els carrers, es sent soroll per tot arreu, així que no és una festa de les que pots passar fàcilment. Si no t'agraden o te'n vas a esquiar, o et fots.
Puix bé, ací a ningú li canvia la rutina. Ningú estarà demà a estes hores pendent de quina falla haurà guanyat el primer premi, ningú cada dia i especialment el 8 de març quan són les dos del migdia pensa "ara estaria jo en la mascletà" i a ningú li envien al correu pleitesies per a corregir.
És el que té estar lluny d'on t'agradaria estar en eixe moment, tampoc l'any passat a Burriana, el tercer cap de setmana de juny, ningú pensava en els carrers de la Neustadt ni en el concert de Marmita ni en la cervessa alemanya. Ja ho diu el poema, "Cuando es invierno en el mar del norte, es verano en Valparaíso".
-----------------------------------------------------------------------------------
He parlat de pleitesia, i hi ha una cosa molt curiosa, que volia compartir. Jo, he aplegat a la conclusió de que tot es pot oblidar. Si de veritat es vol oblidar alguna cosa, si s'està firmement decidit, no hi ha millor aliat que el temps per a fer-ho. Coses que t'han marcat, amors, besos...si volem oblidar-los es pot. Un altre tema és quan fem per recordar-los, ahí és més difícil.
Però hi ha una cosa, que jo sempre he volgut oblidar, i és absolutament impossible. El nostre cervell no funciona com el disc dur d'un ordinador, però fent el símil, hi ha un espai de la meua memòria, que sempre està ocupat.
L'ocupa este tros d'una poesia que vaig recitar en la pleitesia infantil, quan tindria 7 o 8 anys. He dit moltes altres pleitesies, han passat més de 20 anys, però a mi sempre m'ix de carrereta:
Bonica ho eres molt i ja has notat
que el poble borrianenc rendit s'apresta
a fer-te mil honors,
puix el conquesta el teu encant.
No tingues vanitat,
no vullgues ser la reina que en l'espill
buscava la més guapa,
es més bonic i més senzill
ser dolça i amable com tu ho eres
i així podràs ser per tindre estil
la més bella i radiant reina infantil
que adorne nostres grans festes falleres.
Així que podré dir eixa frase tan típica, "Hui fa dia de falles". Eixos dies on el sol comença a calfar, on a migdia et molesta el jersei i et quedes en manega curta, i a poqueta nit quan el sol s'amaga has de buscar la jaqueta, perquè refresca. El sol de València sempre m'ha agradat molt i més encara el de falles.
A mí m'agraden les falles. No és d'estranyar veient la tradició familiar. M'agrada que la festa estiga al carrer, m'agraden els monuments i m'agrada l'olor a pòlvora. No m'agrada tot de les falles clar està, i coincidisc amb la gent que diu que és una festa prou coenta, que ha perdut l'esperit crític i que amb el temps ha canviat com ha canviat la societat valenciana, es preocupa més de la imatge que es dòna, que de la pròpia festa.
Però jo, un altre any des de l'exil·li, clar que estic trobant a faltar anar a veure les mascletaes, eixa cervesseta fresqueta d'abans o de després. Trobe també a faltar mirar per la finestra de ma casa i veure la falla del 53, una de les més grans que planten sempre a Burriana, i eixes vesprades senceres esperant que la grua deixe el remat al seu lloc.
Trobaré a faltar les verbenes en València; he passat molt bones nits de falles amb la Pato. Des de ja fa uns anys, les falles eren l'excusa perfecta per a juntar-me amb molta gent, gent que no ix de festa pràcticament mai, però que mai falla el 16 o el 17 a veure a la Pato en Cuba-Literato Azorín.
I és curiós veure que de la gent que m'envolta ací, l'únic que té este runrun d'estar perdent-se les falles soc jo. Les falles, t'agraden o no, et canvien la rutina: canvien la fisonomia de la ciutat, tallen els carrers, es sent soroll per tot arreu, així que no és una festa de les que pots passar fàcilment. Si no t'agraden o te'n vas a esquiar, o et fots.
Puix bé, ací a ningú li canvia la rutina. Ningú estarà demà a estes hores pendent de quina falla haurà guanyat el primer premi, ningú cada dia i especialment el 8 de març quan són les dos del migdia pensa "ara estaria jo en la mascletà" i a ningú li envien al correu pleitesies per a corregir.
És el que té estar lluny d'on t'agradaria estar en eixe moment, tampoc l'any passat a Burriana, el tercer cap de setmana de juny, ningú pensava en els carrers de la Neustadt ni en el concert de Marmita ni en la cervessa alemanya. Ja ho diu el poema, "Cuando es invierno en el mar del norte, es verano en Valparaíso".
-----------------------------------------------------------------------------------
He parlat de pleitesia, i hi ha una cosa molt curiosa, que volia compartir. Jo, he aplegat a la conclusió de que tot es pot oblidar. Si de veritat es vol oblidar alguna cosa, si s'està firmement decidit, no hi ha millor aliat que el temps per a fer-ho. Coses que t'han marcat, amors, besos...si volem oblidar-los es pot. Un altre tema és quan fem per recordar-los, ahí és més difícil.
Però hi ha una cosa, que jo sempre he volgut oblidar, i és absolutament impossible. El nostre cervell no funciona com el disc dur d'un ordinador, però fent el símil, hi ha un espai de la meua memòria, que sempre està ocupat.
L'ocupa este tros d'una poesia que vaig recitar en la pleitesia infantil, quan tindria 7 o 8 anys. He dit moltes altres pleitesies, han passat més de 20 anys, però a mi sempre m'ix de carrereta:
Bonica ho eres molt i ja has notat
que el poble borrianenc rendit s'apresta
a fer-te mil honors,
puix el conquesta el teu encant.
No tingues vanitat,
no vullgues ser la reina que en l'espill
buscava la més guapa,
es més bonic i més senzill
ser dolça i amable com tu ho eres
i així podràs ser per tindre estil
la més bella i radiant reina infantil
que adorne nostres grans festes falleres.
lunes, 12 de marzo de 2012
Bielsista
Abans de començar he de dir que esta entrada està pensada abans de que l'Athletic assaltara Old Trafford, i que el passe el que passe al partit de tornada, la meua opinió no canviarà per a res.
Després dir que l'opinió d'esta entrada està formada pels 6 o 7 partits que he vist de l'Athletic esta temporada (els dos contra el Vila-real, contra el Madrid, el Barça, el València, el Rayo i no sé si algun més) i que per tant no pot ser perfecta.
I per últim que llegir açò està molt bé, però que si vols llegir alguna cosa realment bona, has d'anar directe a l'últim paràgraf.
Enguany a tots els que ens agrada el futbol ens hem fet un poc de l'Athletic. Amb una lliga cada volta més avorrida, amb un domini del Barça i el Madrid que comença a donar prou agonia i amb la polèmica arbitral sempre present, la irrupció d'este Athletic és com un regal del cel.
Començant pel principi, el primer ha de ser reconeixer a Caparrós el merit que te sobre l'actual equip. Caparrós és un excel·lent formador de jugadors, i sap motivar i fer competitiu a un grup de futbolistes com ningú. I crec que el seu pas per l'Athletic li ha fet molt de bé a l'equip.
Després clar està, l'equip te boníssims futbolistes: Iraola és hui per hui el millor lateral dret amb vocació ofensiva d'Espanya i hauria de ser titular en l'Eurocopa, Javi Martínez de central està rendint espectacular i és un altre dels encerts de Bielsa, i Amorebieta també està fent una gran temporada.
El mig camp amb tres sub-21 és sense dubte un dels seus forts. Si a Muniain el respecten les lesions i no es descentra serà titular en la selecció els pròxims 10 anys i Ander Herrera i De Marcos són dos migcampistes amb molt de recorregut, que saben jugar la pilota, que marquen gols i que li donen un dinamisme al joc molt vistós. Susaeta no sempre rendeix també, però té una qualitat flipant, li falta constància i recorregut, però es un gran complement.
Llorente és un davanter brutal, imparable per dalt, amb molta més tècnica que la que faria presagiar la seua alçada i amb una capacitat per a jugar d'esquena a la porteria també molt important.
I Toquero possant la testosterona que sempre fa falta, i contagiant el seu espèrit guerrer a la resta.
I Bielsa. Quan més coses llisc sobre ell, més m'atrau la seua persona. Perquè és brutal poder dedicar-te a allò que més t'agrada, sempre he envejat a aquelles persones apassionades pel seu treball i que li dediquen hores i sempre busquen millorar.
No vull avorrir, però el personatge de Bielsa per a qui tinga ganes de llegir, té moltes anècdotes i molta història darrere.
En l'Athletic ha conseguit en pocs mesos dotar d'un estil i una personalitat pròpia a l'equip. Tindrà dies bons, dies roïns, però l'Athletic juga sempre a ser l'Athletic, com ho feia per exemple el Villareal de Pellegrini i ho fa el Barça de Guardiola i pareix que vullga fer-ho el Atlético de Simeone.
Es combina el joc en curt i en llarg, aparicions dels laterals, molt de joc combinatiu, però sempre mirant porteria contraria, sense especulació, ni un excés de sobar la pilota, molta incorporació de jugadors del mig del camp a l'atac...un futbol modern, vistós i que entreté.
A part de totes estes coses, hi ha motius que no són purament tècnics per a que m'agrade l'Athletic, com per exemple que tinga a un dels pocs jugadors de fútbol que tenen un poc de coneixement, i saben expressar-se, el gran Ander Herrera:
També tota la religió que porta Toquero darrere, incloent la paròdia de Twitter @Toquero_theBoss i aquell crit que tots amb unes copes de més hem cantat alguna volta: "Ari, Ari, Ari, Toquero lehendakari".
I per últim, Dadan Narval, que és de l'Athletic i ha escrit algunes de les coses més boniques sobre futbol que jo he llegit mai i que recomane que si tens 10 minuts no deixes de llegir-les:
http://www.diariosdefutbol.com/2012/03/09/el-athletic-club-y-un-nosotros-eterno/
http://www.diariosdefutbol.com/2011/11/10/el-traje-de-zubi/
http://www.diariosdefutbol.com/2011/11/18/la-play/
http://www.diariosdefutbol.com/2011/10/19/un-domingo/
Després dir que l'opinió d'esta entrada està formada pels 6 o 7 partits que he vist de l'Athletic esta temporada (els dos contra el Vila-real, contra el Madrid, el Barça, el València, el Rayo i no sé si algun més) i que per tant no pot ser perfecta.
I per últim que llegir açò està molt bé, però que si vols llegir alguna cosa realment bona, has d'anar directe a l'últim paràgraf.
Enguany a tots els que ens agrada el futbol ens hem fet un poc de l'Athletic. Amb una lliga cada volta més avorrida, amb un domini del Barça i el Madrid que comença a donar prou agonia i amb la polèmica arbitral sempre present, la irrupció d'este Athletic és com un regal del cel.
Començant pel principi, el primer ha de ser reconeixer a Caparrós el merit que te sobre l'actual equip. Caparrós és un excel·lent formador de jugadors, i sap motivar i fer competitiu a un grup de futbolistes com ningú. I crec que el seu pas per l'Athletic li ha fet molt de bé a l'equip.
Després clar està, l'equip te boníssims futbolistes: Iraola és hui per hui el millor lateral dret amb vocació ofensiva d'Espanya i hauria de ser titular en l'Eurocopa, Javi Martínez de central està rendint espectacular i és un altre dels encerts de Bielsa, i Amorebieta també està fent una gran temporada.
El mig camp amb tres sub-21 és sense dubte un dels seus forts. Si a Muniain el respecten les lesions i no es descentra serà titular en la selecció els pròxims 10 anys i Ander Herrera i De Marcos són dos migcampistes amb molt de recorregut, que saben jugar la pilota, que marquen gols i que li donen un dinamisme al joc molt vistós. Susaeta no sempre rendeix també, però té una qualitat flipant, li falta constància i recorregut, però es un gran complement.
Llorente és un davanter brutal, imparable per dalt, amb molta més tècnica que la que faria presagiar la seua alçada i amb una capacitat per a jugar d'esquena a la porteria també molt important.
I Toquero possant la testosterona que sempre fa falta, i contagiant el seu espèrit guerrer a la resta.
I Bielsa. Quan més coses llisc sobre ell, més m'atrau la seua persona. Perquè és brutal poder dedicar-te a allò que més t'agrada, sempre he envejat a aquelles persones apassionades pel seu treball i que li dediquen hores i sempre busquen millorar.
No vull avorrir, però el personatge de Bielsa per a qui tinga ganes de llegir, té moltes anècdotes i molta història darrere.
En l'Athletic ha conseguit en pocs mesos dotar d'un estil i una personalitat pròpia a l'equip. Tindrà dies bons, dies roïns, però l'Athletic juga sempre a ser l'Athletic, com ho feia per exemple el Villareal de Pellegrini i ho fa el Barça de Guardiola i pareix que vullga fer-ho el Atlético de Simeone.
Es combina el joc en curt i en llarg, aparicions dels laterals, molt de joc combinatiu, però sempre mirant porteria contraria, sense especulació, ni un excés de sobar la pilota, molta incorporació de jugadors del mig del camp a l'atac...un futbol modern, vistós i que entreté.
A part de totes estes coses, hi ha motius que no són purament tècnics per a que m'agrade l'Athletic, com per exemple que tinga a un dels pocs jugadors de fútbol que tenen un poc de coneixement, i saben expressar-se, el gran Ander Herrera:
També tota la religió que porta Toquero darrere, incloent la paròdia de Twitter @Toquero_theBoss i aquell crit que tots amb unes copes de més hem cantat alguna volta: "Ari, Ari, Ari, Toquero lehendakari".
I per últim, Dadan Narval, que és de l'Athletic i ha escrit algunes de les coses més boniques sobre futbol que jo he llegit mai i que recomane que si tens 10 minuts no deixes de llegir-les:
http://www.diariosdefutbol.com/2012/03/09/el-athletic-club-y-un-nosotros-eterno/
http://www.diariosdefutbol.com/2011/11/10/el-traje-de-zubi/
http://www.diariosdefutbol.com/2011/11/18/la-play/
http://www.diariosdefutbol.com/2011/10/19/un-domingo/
Suscribirse a:
Entradas (Atom)