Rutina

Just quan passe per davant de l'esglesia sona la campana. 3 voltes. Això vol dir que són les 7:45 i que faig tard. Des d'ací em queden no menys de 20 minuts de passeig. Intente alleugerir el pas, però sense acalorar-me massa, ací a ningú li importa si aplegue 5 o 10 minuts tard, de fet entre a les 8 perquè jo m'ho he autoimpossat, però la meua llibertat per a fer i desfer és total.

Com vaig tard, hui no m'he creuat en la joveneta que va camí de l'institut i es pareix a Rihanna, i no li he pogut somriure com faig cada dia, amb l'esperança de que algun dia el meu somriure serà correspost. Potser penseu que no hauria de somriure a xiquetes que van a l'institut però si la vereu ho compendrieu, està ben bona!

Si em creue amb l'altra xiqueta que sempre tira del seu germà menut, al que es veu que no li agrada molt l'escola perquè sempre va contant les passes. És divertit veure esta escena cada dia, i a la pobre jove, cridant-li i dient que es done pressa que van a fer tard.

També em creue amb l'home que fuma, que fa bona part del meu recorregut però en sentit invers. Això fa que sempre ens creuem; quan a ell se li ha fet tard i jo soc puntual ho fem sota el pont de les vies del tren, o prop de la perruqueria, ja quasi en la Glauchauer Landstrasse. Quan, com hui, soc jo el que va tard, ho fem en el pont sobre el riu o prop de la parada d'autobuús de la Jahnstrasse.

Després normalment ja sols em creue amb la dona que passeja al Rottweiler ja quasi aplegant a la fábrica.

Des que travesse per baix del pont les vies del tren, fins a la fàbrica el camí és tot costera amunt, amb prou desnivell, així que esta és la raó per la qual el meu cul és perfecte.

Són les 8:08 i aplegue a la fàbrica. Hui tinc sort, la xica que està en porteria no està fumant i m'obri la porta. No sempre és així i moltes voltes em toca esperar a que algú aparega per allí o si no apareix ningú, pegar una volteta i entrar per darrere, per la fàbrica. Açò era una merda, sobretot quan feia més fred i anava molt abrigat, perquè dins la fàbrica fa molta calor, per tota la maquinaria, i amb tantes capes de roba, era incomòde passar per allà.

Un dia, molt al principi, va ser el gerent de la fàbrica, el que va passar per porteria, mentre jo esperava que algú m'obrira, em va preguntar qui era, ja que no em coneixia i jo li vaig dir que treballava allí, que era el resident de Fagor. Aleshores em va preguntar, i no tens clau? Jo vaig fer cara de circumstàncies; eres el cap, si creus que n'hauria de tindre ha de ser fàcil per a tu conseguir-me una.

Em dirigisc cap a la "Messraum" o sala de mesurar on tinc "el meu lloc", que compartisc amb Mathias, que també és enginyer resident. Un tauleta compartida, on a dures penes caben els nostres dos portàtils. Per sort, no passem allí molt de temps. A més ell entra a les 6, així que cap a les 4 quan jo he acabat la feina a la fàbrica i faig amb l'Excel l'informe del dia ell ja ha marxat.

Deixe el tupper del dinar a la nevereta que allí tenen, mire la fulla que cada matí prepara Micha amb els nous lots que han aplegat i les peces que hi han en stock i puge al vestuari.

Allí m'espera Micha, el meu company, i també el meu amic. Mentre jo em canvie ell es menja el plàtan que porta per a esmorçar i em va posant al dia de les novetats: si hi ha molta ferralla, si han mecanitzat molt, si han aplegat alguns blocs oxidats...

Quan acabe jo agafe el portàtil de la taquilla i el deixe en la meua taula, ell agafa la caixa de ferramentes i sempre ens diem "treffen wir bei uns", que vol dir: ens veiem al nostre lloc, al lloc de la fàbrica que tenim assignat per a fer la nostra feina. Comença un altre dia de treball.