Eurocopa (I): Van Basten

Amb motiu de la celebració de l'Eurocopa, he escrit tres relats curts que vaig a compartir amb vosaltres.
El primer d'ells el publique hui, parla sobre cosses quotidianes. Els altres dos les properes setmanes, abans que l'Eurocopa acabe, espere que vos agraden.

Van Basten

Van Basten és el seleccionador de l’equip que millor futbol està fent esta Eurocopa, Holanda.
Quan escolte el seu nom o el veig en la pantalla, dret, al costat de la banqueta, em vénen a la ment molts record.

Quan jo tenia 8 o 9 anys, vaig començar a jugar a futbol a l’equip del poble. En aquella època el meu ídol era Marco Van Basten. El primer gran futbolista del qual tinc memòria d’haver disfrutat amb els seus gols, amb els seus remats de cap, amb la seua elegància.

Un dia d’aquells, de la meua infantesa, els meus pares van decidir que volien tindre un gos a casa, i van anar a un lloc on hi havia gossos que havien estat abandonats.

Em van deixar que triara jo la criatura, sempre que no fòra massa gran, per a viure al nostre pis. Tots els animals ens miraven com atemorits, des de’l fons de les seues gàbies, altres lladraven amb força, però hi havia un, un cocker, que tenia ganes de vindre amb nosaltres.
Estava dret, plantat, com mostrant-nos el seu millor perfil. Tenia un tros del llom sense pell. Ens van contar a la gossera, que l’havia atropellat una motocicleta, i que havia estat a punt de morir. Sense dubtar-ho el vaig escollir i ens el vam quedar.

Tornant a casa, jo no deixava de jugar amb ell, al seient de darrere del cotxe. Mon pare em va preguntar que com volia dir-li. Van Basten vaig dir jo. Davant la sorpresa evident dels meus pares vaig explicar, que aquell era l’únic gos elegant de la gossera, com Van Basten, el millor. Els meus pares es van girar i en veure l’expressió d’alegria dels meus ulls no van gosar contradir-me.

I Van Basten va passar llargs anys a casa. Jo el treia a passetjar, després del col•legi, i jugava amb ell a futbol, a la platja. Era un gos net, i silenciós que no donava problemes.
Però, passats uns anys, l’avia es va trencar el maluc en un bac i va vindre a viure a casa. Tenia molta por d’estar en casa amb el Van Basten, ja que no es veia bé, i temia tornar a caure, a més mai li havien agradat els animals.

Els meus pares van intentar convencer-la, però finalment vam tenir que acabar donant el Van Basten, a uns amics dels meus pares. Estos al poc de temps se’n van anar a viure a Madrid per que a l’home de la parella, li havien oferit dirigir una sucursal de banc allà, i ja no vaig tornar a veure a Van Basten.

Jo ja tenia 16 anys, i no va ser traumàtic. El pobre, ja estava vell, començant la seua decadència i segurament només ens haguera donat un disgust amb la seua mort, que ja estava pròxima.

L’altre Van Basten, l’holandés, tampoc va tindre una època de decadència. Quan encara estava al cim de la seua carrera, una terrible lesió al turmell, el va retirar per a sempre del futbol.

Jo sempre he pensat que els destí va voler que guardarà per a sempre la imatge elegant i genial dels dos.