Nosaltres, els valencians (I)

Parafrasejar a Fuster, és un atreviment, una gosadia. No sé si eixiré ben parat.

Nosaltres, els valencians, és la seua obra més emblemàtica, i a partir d'ara serà també una secció del meu blog.

Des d'ací explicaré la meua visió, sobre este poble, tantes voltes insofrible, tantes altres impagable. Sobre el nostre país, amb unes possibilitats úniques, quasi mai aprofitades.

Els valencians tenim com a llengua pròpia, el valencià. Entés, clar està, com allò que és, una varietat geogràfica del català. Heterogeni, variat, apitxat o no, el valencià ens uneix, i ens vertebra, des de Vinaròs a Guardamar.

Si una característica té el valencià, és que és la llengua de les coses menudes. Als valencians ens encanten els diminutius:
Mentre a Catalunya, als "niños" se'ls diu nens, ací en diem xiquets, que no és més que el diminutiu de xic.
Hi ha molts més exemples, però el més divertit és sense dubte, la paraula "desnudo". La seua traducció es nu, però rarament s'utilitza. Sempre en diem, nuet, que vindria a ser "desnudito". Però quan parlem d'un xiquet xicotet, és sol dir que està nuetet, que tindria la traducció impossible de "desnudidito". Genial.

En allò altre que els valencians tenim el rècord és en les formes d'anomenar a les "palomites de maiz". En podem dir bufes, roses, borles, monges, crispetes, i cotufes, que és com ho dic jo, i segur que algú als comentaris aporta un altre nom. En cada poble se li diu d'una forma. També al "maíz" se li pot dir de molt diverses formes: dacsa, blat de moro, panís.

El valencià és ric en matisos. Es pot utilitzar en tots els àmbits, i això hem de tractar de fer. És un tresor, una autentica sort, que no podem deixar que caiga en l'oblit.
Jo estime la nostra llengua. Així m'ho van ensenyar els meus pares, i així ho ensenyaré jo als meus fills.