Vísceres

Estem acostumats a fer sols allò que la gent espera de nosaltres. Som incapaços de sorprendre, de fer allò que sentim realment dins, allò que ens naix des de les vísceres. Jo el primer, que conste.

Les més de les voltes fem les coses amb el cap, fent un esforç, a voltes, en fem alguna amb el cor, però mai amb la panxa, mai utilitzem les entranyes.

I si ho ferem tot seria millor. Almenys les coses quedarien clares. No perdriem el temps intentar esbrinar que pensen els altres, ells mateixa ens ho dirien.

Per a mi el món seria meravellós, si en lloc del típic "jo t'estime però com amic" es diguera, "és que m'atraus menys que Galindo, abans em follava al canto d'una taula que a tu". Tot quedaria més clar.
El "no eres el tipus de xica que m'agrada" jo el canviaria per un simple "et trobe lletja i no saps dir tres frases seguides.".

Al principi potser xocara, però quan ens acostumarem, i se'ns formara una dura capa al voltant del cor, ja no hi haurien problemes. Ens dedicariem a coses productives, no perdriem el temps en impossibles. Pensariem menys, actuariem més.

Tampoc estimem amb la panxa. Estimem amb el cap, i busquem a la persona que ens fa sentir bé, amb qui estem còmodes.
Però quants estimem des d'allò més profund?. Quants "moririem si ella es mata"?, a quants ens bull l'esòfag quan pronunciem el seu nom, se'ns eriça fins a l'últim pèl, quan per una casualitat ella ens roça?.

Perquè darrere d'un t'estime si hi ha alguna paraula que no va bé, és un però. S'ha d'estimar sense condicions. Si m'estimes pega un pas avant, si no, fes quinze enrere, no vull confondre'm.
Sigues visceral almenys amb mi, parla'm des de la panxa.
Tampoc calen explicacions. Si m'estimes, ja està tot dit, i sabràs que és el millor per a mi. Mai dones massa explicacions.
Actua també amb la panxa, encara que algunes decissions no siguen fàcils, fes-ho per mi. Amb mi no cal disimular. Si et demane un favor, i m'estimes, sé que me'l faràs, jo ho faria per tu.

I si no m'estimes, això no serà motiu suficient per a que jo deixe de fer-ho. Sol ser així quan s'estima amb la panxa.

I per tú puc fins i tot disimular, i fer just allò que esperes de mi.




Qui si era visceral, era el Rubianes. Clar, tampoc li ha servit per a viure per sempre. Però segur que se'n ha anat ben a gust, que no s'ha deixat res a dintre. (Juli, que no et copie, però tocava)