Des de'l nombrament de la nova ministra de cultura, Angeles González-Sinde, (la seua pel·lícula "La suerte dormida" és molt bona) es ve parlant molt del tema de la pirateria. La cosa de moment no ha canviat molt, ni crec que canvie mai.
Jo baixe moltes pel·lícules i molta música d'internet, de programes p2p i també de descarrega directa. I no estic traint a ningú.
L'any passat, el 2008, sols vaig anar una volta al cinema, a vore Batman Returns, enguany segurament aniré la setmana que vé a veure la peli de "Los hombres que no amaban a las mujeres", i ja hauré empatat.
Això si, l'any passat no veia més pel·lícules, i enguany amb la connexió a tope, i el meu flamant disc dur multimedia les veig totes. Però em deixaré al cinema els mateixos diners, molt pocs, perquè considere que és molt car, i dòna un servici dolent, per posar un exemple, si et pixes (a mi sempre m'entra pixera en els pitjors moments) et perds un tros de peli.
I després està la música. Fa temps que no en compre, però més que res, perquè no escolte mai CD's, sempre escolte música al mp4. Vull aprofundir en el tema de la descarrega legal, però de moment encara sóc molt pobre...
Ací deixe un video d'una entrevista a Luís Ramiro, i un fragment d'una entrevista a Bebe, que parlen del tema:
¿A ti te molestará que se descarguen ilegalmente tu disco?
Bebe. ¿Qué voy a hacer yo? Claro que no, tío. ¿Voy a ir detrás de alguien? Que cada uno haga lo que quiera. Si yo estuviera en otra situación seguro que también lo tendría que hacer. A ver, la música es un medio de expresión, y el que tenga conciencia estaría bien que intentara que se equilibraran las cosas: que unas veces se compre disquitos, otras veces se los baje...
I ja que estem puix recomane escoltar a Luís Ramiro, el de l'entrevista. Va estar la setmana passada en València i no vaig anar a veure-lo. Julian que és el dels cantautors, treballava, i encara que podia haver demanat a algú que m'acompanyara, això té prou de perill; un dia et pots vore en un concert de La Quinta Estación o de Amaia Montero... Però és el cantautor que més m'ha agradat dels últims temps, ho fa fàcil i bonic.
Us deixe una cançó, de sirenes.
Ah! dir que Bebe torna que en la seua pàgina us podeu descarregar el single, i que el disc ix el 30 de juny. Potser me'l compre.
sábado, 30 de mayo de 2009
sábado, 23 de mayo de 2009
El fruto de tu vientre
M'he acabat esta setmana un llibre. "El consuelo" d'Anna Gavalda.
Aquest llibre, que m'ha agradat molt, té dues coses particulars.
La primera, és que és capaç d'emocionar. Tant, que un dia, al tren vaig haver de parar de llegir, perquè estava a punt de plorar, i passava de plorar al tren... sensible que és un.
La segon cosa particular és el narrador. El narrador interactua amb el protagonista, pegant-li a voltes unes bronques impresionants.I també l'autor reflexiona a mig llibre sobre que convé o no escriure. La veritat és que al principi es fa un poc extrany de llegir, però després t'acostumes.
Deixe un fragment:
Charles se había puesto como loco porque Mathilde empezaba a enseñar el vientre.
"!Calcomanías, tatuajes, piercings, todo lo que quieras!", gritaba "¡incluso plumas en el culo si te da la gana! pero tu vientre, no, Mathilde. Tu vientre no..." Por las mañanas, antes de salir para el colegio la obligaba a levantar los brazos y la mandaba de vuelta a su habitación si la camiseta se le subía por encima del ombligo.
Habían seguido semanas enteras de enfuruñamiento, pero Charles no había cedido. Era la primera vez que le oponía resistencia. La primera vez que asumía su papel de padre obsesionado.
Pero su vientre no. No.
"El vientre de una mujer es lo mas misteriosos que hay en el mundo, lo más conmovedor, lo más sexual incluso, para hablar como en esas revistas tontas que léeis tu y tus amigas", la sermoneaba ante la mirada atenta, condescendiente de Laurence. "Y..No...Escóndelo, No les dejes que te roben eso...No estoy jugando a ponerme en plan padre que da lecciones de moral, ni te estoy hablando de decencia Mathilde...Te hablo de amor. Un montón de tíos tratarán de adivinar el tamaño de tu culo, o la forma de tus pechos, y no hay que reprocharselo, pero tu vientre resérvalo para el hombre al que ames, me..¿me comprendes?
[..]
A su alrededor[..] tres chicas reían, comparando el volumen de sus respectivas compras.
Se les veía el vientre a las tres.
Aquest llibre, que m'ha agradat molt, té dues coses particulars.
La primera, és que és capaç d'emocionar. Tant, que un dia, al tren vaig haver de parar de llegir, perquè estava a punt de plorar, i passava de plorar al tren... sensible que és un.
La segon cosa particular és el narrador. El narrador interactua amb el protagonista, pegant-li a voltes unes bronques impresionants.I també l'autor reflexiona a mig llibre sobre que convé o no escriure. La veritat és que al principi es fa un poc extrany de llegir, però després t'acostumes.
Deixe un fragment:
Charles se había puesto como loco porque Mathilde empezaba a enseñar el vientre.
"!Calcomanías, tatuajes, piercings, todo lo que quieras!", gritaba "¡incluso plumas en el culo si te da la gana! pero tu vientre, no, Mathilde. Tu vientre no..." Por las mañanas, antes de salir para el colegio la obligaba a levantar los brazos y la mandaba de vuelta a su habitación si la camiseta se le subía por encima del ombligo.
Habían seguido semanas enteras de enfuruñamiento, pero Charles no había cedido. Era la primera vez que le oponía resistencia. La primera vez que asumía su papel de padre obsesionado.
Pero su vientre no. No.
"El vientre de una mujer es lo mas misteriosos que hay en el mundo, lo más conmovedor, lo más sexual incluso, para hablar como en esas revistas tontas que léeis tu y tus amigas", la sermoneaba ante la mirada atenta, condescendiente de Laurence. "Y..No...Escóndelo, No les dejes que te roben eso...No estoy jugando a ponerme en plan padre que da lecciones de moral, ni te estoy hablando de decencia Mathilde...Te hablo de amor. Un montón de tíos tratarán de adivinar el tamaño de tu culo, o la forma de tus pechos, y no hay que reprocharselo, pero tu vientre resérvalo para el hombre al que ames, me..¿me comprendes?
[..]
A su alrededor[..] tres chicas reían, comparando el volumen de sus respectivas compras.
Se les veía el vientre a las tres.
Nosaltres, els valencians (III)
La veritat és que són un bon trio protagonista per a un sainet:
El bigotes
El curita
I el sastre
Però clar, quan te n'adones que no és cap sainet, no pots fer més que sentir vergonya.
El bigotes
El curita
I el sastre
Però clar, quan te n'adones que no és cap sainet, no pots fer més que sentir vergonya.
Benedetti in memoriam
Cada paraula que jo escriga, seria com deixar menys lloc per als seus poemes, per a la seua herència. A més, les paraules ja les ha escrit, i molt bé, Julian
lunes, 18 de mayo de 2009
Introspecció
Açò és una cosa que he vist en molts blogs. Té altres noms, com Facts about me, o meme, i consisteix simplement en parlar d’u mateix, de contar coses, que potser els lectors no saben.
Supose que serveix també per a coneixer-se millor.
Com sempre ací, l’estil serà un poc caòtic i inconnex.
1. La gent em pregunta. No sé si faig cara de saber les coses, o tinc pinta de ser inofensiu (que no els vaig a traure un ganivet quan em pregunten, vaja), però la gent em pregunta molt pel carrer; este autobús passa per Xirivella?, per anar a rectorat?, sabe dónde está la calle Pobla de Farnals?
2. Sempre he pensat que Núria Roca és la xica (dona) perfecta per a presentar-la com a parella en qualsevol ocasió. Per exemple, si després de déu anys es fa un sopar d’antics companys de la universitat i apareixes amb Núria Roca del bras, ningú trobarà un sol motiu per a criticar-la. Guapa, atractiva, simpàtica, agradable, intel•ligent. Allò únic que podia moure a la gent a criticar a Núria Roca es l’enveja. Si la portes per primera volta a dinar paella a casa, encara que ta mare estiguera tot el dinar buscant motius per a dir-te que no et convé, no els trobaria.
3. M’agraden els noms de xica que comencen per I. En aquest ordre m’agraden Inés, Isabel i Irene, i eixos són els noms que m’agradaria posar-li quan tinguera una filla. No sé si done per descomptat que serà una xiqueta, que mai m’he parat a pensar un nom de xic que m’agrada.
4. Si mire al meu voltant,i busque alguna cosa que em diferencie de la resta, allò únic potser siga el sentit de l’humor. No sóc més alt, ni cal dir-ho més guapo que la resta. No sóc tampoc més intel•ligent, ni jugue molt bé a algun esport (encara que em defense en molts), no se ballar, ni cantar, ni toque cap instrument… però potser si tinc la virtut de dir la paraula adequada, en el moment adequat, per a que els que m’envolten riguen. Potser això no serveixca de molt per a lligar, però clar, lligar no és tan important.
5. Quan m’agrada una cosa, quan m’agrada molt una cosa, li dedique molt de temps. Dedique molt de temps a pensar en eixa cosa, busque tot al voltant d’ella, vull dir, sóc fàcil de viciar. Si canvies cosa, per xica, em continua passant el mateix.
6. Tenia por a com anava a ser la meua vida enguany. Jo crec que ens passava a molts. Els últims 6 anys, havien estat més o menys iguals, amb les mateixes rutines, i ara per força, això canviava. A més, jo havia de superar aquest canvi, sobretot aquest quatrimestre, amb la gent amb qui passava més temps, a més de 3000 kilòmetres de distància. Però clar, ser o no feliç, no depén de les circumstàncies que t’envolten, sinò més bé de com t’adaptes a elles. I jo ho he fet genial, m’agrada molt la vida que porte els últims mesos. M’agrada compartir temps amb Cris, Ferran, Julian, Eva, m’agrada quedar els dijous, les falles van ser genials, tot genial… Això si, falta Fati, perquè ací no hi ha qui organitze un sopar.
7. No cal ser molt intel•ligent per adonar-se que els meus anys a la universitat han estat genials. Molt bons haurien de ser els següents per a superar a estos. I és que a part de tota la gent “que me ha tocao la patata” (que m’ha aplegat, en llenguatje normal, algú es riurà en llegir açò) que ells ja saben qui són, i si no ho saben no els donaré el gust d’escriure el seu nom, l’ambient que ha regnat a classe, tot el temps, ha molat molt. I junts hem viscut molts bons moments, el viatge a Cancun, el sopar de gala, les visites a Borriana, a Gandia, els viatges de visita a Erasmus… I no sols per això, es que cada dia entre les quatre parets de l’aulari, (o la biblioteca d’industrials) no podies baixar la guardia, perquè sense esperar-ho podia apareixer un moment, una anècdota, que ens donara per riure tota una setmana. Hem passat molts bons moments.
8. Clar està, també hem passat de dolents. I quan es parla de moments dolents a tots ens vé al cap aquell puto 3 de juliol. Jo, personalment, no hi ha un dia de la meua vida, que no trobe un moment del dia per a pensar en Majo, sempre hi ha alguna circumstància que em porta a pensar en ella. I és que era una personalitat tan forta, i tenia tanta vida, que va ser molt molt trist. No sé encara quan acabaré la novela (espereu, impacients), però si tinc clara, la dedicatòria: “A Majo, perquè hi ha persones insubstituibles”.
9. El destí influeix molt en les nostres vides. Sempre he pensat que molta gent correria per agafar aquell dia el metro, o els trens de les bombes en Madrid, i una volta dins faria un somriure, com dient, l’he agafat per un pel. I segur que algú es va quedar a l’andana, maleint haver-lo perdut.
10. Si a aquest blog parle poc de Borriana, és simplement perquè tinc poca gent del poble que em llegeix. Els meus amics, no perden el temps en llegir coses com estes, i jo no els ho demane tampoc, crec que em faria vergonya. Tinc clar que al poble tinc poca gent en la que confiar plenament, però aquella que tinc val molt la pena, i m’encanta juntar-me amb ells els divendres, per arreglar Espanya, amb un litre o litre i mig de cervesa al cos.
11. Parlant de Borriana, crec que és una de les ciutats més boniques, i a l’hora més desaprofitades del món. Amb la seua platja, els seus llocs amb encant, Borriana ho té tot. I veure com els joves no tenim cap alternativa d’oci, desespera.
12. Potser un dels motius, de que no tinga un gran nombre d’amistats al poble és que vaig passar directament del col•legi a Xest, i no vaig anar a l’institut al poble, on es coneix a molta gent. Clar, tothom que em coneix sap que no em penedisc. Xest és un lloc molt especial per a mi, i si ara soc com soc, és per Xest. És allà on es va formar la meua personalitat, on vaig passar de ser un xiquet, a ser un projecte d’home. A més, també vaig compartir aquells anys amb gent molt especial, i quan em trobe per València (o per Teruel) a algun d’ells, se m’alegra el dia.
13. Dins de les amistats de Borriana (veieu com l’ordre és caòtic), hi ha dues persones, xiques, que van fer que els meus anys a Alvaro de Bazan 22-16 foren genials. Claudia i Paloma, són les millors companyes de pis que es poden tindre, cadascuna en el seu estil, clar. I el millor de tot, és que sé que tinc en elles amigues per a sempre, que la meua estima, es correspon amb la que elles tenen cap a mi.
14. No tinc un protòtip de xica ideal (llevant de Núria Roca). Si mirem les xiques que durant la vida m’han fet gràcia, són totes completament diferents les unes de les altres.
15. M’he enamorat dues voltes crec. I sé el moment exacte en que va passar. I vaig a contar-vos-ho. La primera va ser després d’escoltar dir a la xica: “de xicotets estàvem subnormals. Jugar a botar cadafals, ja veus quina gilipollà, però si et deixaves la figa ahí” vaig pensar, esta xica ha de ser per a mi. La segon, no van caldre paraules, estava jugant a aguantar la mirada sense riure’m i en notar la influència que aquella mirada estava fent en mi, vaig dir, doncs si Saül, era de veres.
16. A ma casa tot és genial. Els meus pares, els meus germans, crec que he crescut en el millor entorn possible… Cada diumenge per a dinar, ens partim de risa. Això si, últimament ho hem de fer molt baixet.
17. M’encanta com cuina ma mare (a quasi tot el món li agrada com cuina sa mare, deu ser la costum), la seua fideuà, el seu arròs al forn, les seues coques…. M’agrada viatjar, i fer-me fotos idiotes en els viatges, m’agrada el show del “pantalon-tobillo”, m’agrada dormir nuet quan fa molta calor, m’agraden els xiringuitos de Borriana, m’agraden les xiques rubies amb els cabells rulats, m’agrada que ploga quan he d’estar a casa, m’agrada que existeixquen les pizzes per a posar-les al forn quan no tens ganes de res, m’agrada anar a la platja quan no fa sol, m’agrada que se’m passe la meua parada de l’autobús perquè el llibre que estic llegint em té enganxat, m’agraden els xiquets, i donar-los classes d’escacs.
18. No m’agrada sentir els mosquits a l’estiu al voltant de la meua orella, no m’agrada alçar-me suat de fer la migdiada, no m’agrada l’amanida, ni les lentilles. No m’agraden les pel•lícules de ciència-ficció. No m’agrada perdre, ni al pro, ni als escacs, ni a res. No m’agradaria treballar en una cosa que m’agrade molt (és a dir, m’agrada escriure per exemple, però no voldria treballar escrivint, ho preferisc per al temps d’oci). No m’agrada l’esglèsia, ni el PP. No m’agraden les discoteques amb el sostre baixet. no m’agrada le gent que diu ja quedarem, i mai queda.
19. Ningú té por a volar. La gent té por a que s’estrelle l’avió en que viatja. Ningú té por a enamorar-se. Enamorar-se i que eixa persona s’enamore de tu, ha de ser una sensació meravellosa. Com volar. (Açò no va molt sobre mi, però m’apetia fer esta reflexió, que passa?)
20. Trobe a faltar l’esport. A mi fer esport per que sí, no m’agrada. No li trobe trellat. No em veig a un gimnàs, ni anant a còrrer cada dia (còrrer es de covards). A mi m’agrada competir. Quedar per a jugar un partit de padel, guanyar o perdre, o de tenis taula, o de petanca, però jugar és per a mi això, s’ha de poder guanyar o perdre, i alegrar-te si guanyes, o cabrejar-te si perds. Trobe a faltar el industriales 2E, aquell equip de futbol 7 vestit de groguet, que la tocava que donava gust. Jugar aquells partits era un dels millors moments de la setmana.
21. Açò hauria d’anar acabant em queden moltes coses per dir, però ho deixarem per a una segona part. Això si, vull donar una última primícia, que ho serà per a molts. He tirat molts curriculums d’Erasmus practicas, i l’any que vé quasi segur que estaré fent pràctiques per Europa. M’han contestat de Dresde i hi ha moltes possibilitats de que vaja allí.
22. Si haveu aplegat fins ací, us mereixeu un MOLTES GRÂCIES ben gran.
Supose que serveix també per a coneixer-se millor.
Com sempre ací, l’estil serà un poc caòtic i inconnex.
1. La gent em pregunta. No sé si faig cara de saber les coses, o tinc pinta de ser inofensiu (que no els vaig a traure un ganivet quan em pregunten, vaja), però la gent em pregunta molt pel carrer; este autobús passa per Xirivella?, per anar a rectorat?, sabe dónde está la calle Pobla de Farnals?
2. Sempre he pensat que Núria Roca és la xica (dona) perfecta per a presentar-la com a parella en qualsevol ocasió. Per exemple, si després de déu anys es fa un sopar d’antics companys de la universitat i apareixes amb Núria Roca del bras, ningú trobarà un sol motiu per a criticar-la. Guapa, atractiva, simpàtica, agradable, intel•ligent. Allò únic que podia moure a la gent a criticar a Núria Roca es l’enveja. Si la portes per primera volta a dinar paella a casa, encara que ta mare estiguera tot el dinar buscant motius per a dir-te que no et convé, no els trobaria.
3. M’agraden els noms de xica que comencen per I. En aquest ordre m’agraden Inés, Isabel i Irene, i eixos són els noms que m’agradaria posar-li quan tinguera una filla. No sé si done per descomptat que serà una xiqueta, que mai m’he parat a pensar un nom de xic que m’agrada.
4. Si mire al meu voltant,i busque alguna cosa que em diferencie de la resta, allò únic potser siga el sentit de l’humor. No sóc més alt, ni cal dir-ho més guapo que la resta. No sóc tampoc més intel•ligent, ni jugue molt bé a algun esport (encara que em defense en molts), no se ballar, ni cantar, ni toque cap instrument… però potser si tinc la virtut de dir la paraula adequada, en el moment adequat, per a que els que m’envolten riguen. Potser això no serveixca de molt per a lligar, però clar, lligar no és tan important.
5. Quan m’agrada una cosa, quan m’agrada molt una cosa, li dedique molt de temps. Dedique molt de temps a pensar en eixa cosa, busque tot al voltant d’ella, vull dir, sóc fàcil de viciar. Si canvies cosa, per xica, em continua passant el mateix.
6. Tenia por a com anava a ser la meua vida enguany. Jo crec que ens passava a molts. Els últims 6 anys, havien estat més o menys iguals, amb les mateixes rutines, i ara per força, això canviava. A més, jo havia de superar aquest canvi, sobretot aquest quatrimestre, amb la gent amb qui passava més temps, a més de 3000 kilòmetres de distància. Però clar, ser o no feliç, no depén de les circumstàncies que t’envolten, sinò més bé de com t’adaptes a elles. I jo ho he fet genial, m’agrada molt la vida que porte els últims mesos. M’agrada compartir temps amb Cris, Ferran, Julian, Eva, m’agrada quedar els dijous, les falles van ser genials, tot genial… Això si, falta Fati, perquè ací no hi ha qui organitze un sopar.
7. No cal ser molt intel•ligent per adonar-se que els meus anys a la universitat han estat genials. Molt bons haurien de ser els següents per a superar a estos. I és que a part de tota la gent “que me ha tocao la patata” (que m’ha aplegat, en llenguatje normal, algú es riurà en llegir açò) que ells ja saben qui són, i si no ho saben no els donaré el gust d’escriure el seu nom, l’ambient que ha regnat a classe, tot el temps, ha molat molt. I junts hem viscut molts bons moments, el viatge a Cancun, el sopar de gala, les visites a Borriana, a Gandia, els viatges de visita a Erasmus… I no sols per això, es que cada dia entre les quatre parets de l’aulari, (o la biblioteca d’industrials) no podies baixar la guardia, perquè sense esperar-ho podia apareixer un moment, una anècdota, que ens donara per riure tota una setmana. Hem passat molts bons moments.
8. Clar està, també hem passat de dolents. I quan es parla de moments dolents a tots ens vé al cap aquell puto 3 de juliol. Jo, personalment, no hi ha un dia de la meua vida, que no trobe un moment del dia per a pensar en Majo, sempre hi ha alguna circumstància que em porta a pensar en ella. I és que era una personalitat tan forta, i tenia tanta vida, que va ser molt molt trist. No sé encara quan acabaré la novela (espereu, impacients), però si tinc clara, la dedicatòria: “A Majo, perquè hi ha persones insubstituibles”.
9. El destí influeix molt en les nostres vides. Sempre he pensat que molta gent correria per agafar aquell dia el metro, o els trens de les bombes en Madrid, i una volta dins faria un somriure, com dient, l’he agafat per un pel. I segur que algú es va quedar a l’andana, maleint haver-lo perdut.
10. Si a aquest blog parle poc de Borriana, és simplement perquè tinc poca gent del poble que em llegeix. Els meus amics, no perden el temps en llegir coses com estes, i jo no els ho demane tampoc, crec que em faria vergonya. Tinc clar que al poble tinc poca gent en la que confiar plenament, però aquella que tinc val molt la pena, i m’encanta juntar-me amb ells els divendres, per arreglar Espanya, amb un litre o litre i mig de cervesa al cos.
11. Parlant de Borriana, crec que és una de les ciutats més boniques, i a l’hora més desaprofitades del món. Amb la seua platja, els seus llocs amb encant, Borriana ho té tot. I veure com els joves no tenim cap alternativa d’oci, desespera.
12. Potser un dels motius, de que no tinga un gran nombre d’amistats al poble és que vaig passar directament del col•legi a Xest, i no vaig anar a l’institut al poble, on es coneix a molta gent. Clar, tothom que em coneix sap que no em penedisc. Xest és un lloc molt especial per a mi, i si ara soc com soc, és per Xest. És allà on es va formar la meua personalitat, on vaig passar de ser un xiquet, a ser un projecte d’home. A més, també vaig compartir aquells anys amb gent molt especial, i quan em trobe per València (o per Teruel) a algun d’ells, se m’alegra el dia.
13. Dins de les amistats de Borriana (veieu com l’ordre és caòtic), hi ha dues persones, xiques, que van fer que els meus anys a Alvaro de Bazan 22-16 foren genials. Claudia i Paloma, són les millors companyes de pis que es poden tindre, cadascuna en el seu estil, clar. I el millor de tot, és que sé que tinc en elles amigues per a sempre, que la meua estima, es correspon amb la que elles tenen cap a mi.
14. No tinc un protòtip de xica ideal (llevant de Núria Roca). Si mirem les xiques que durant la vida m’han fet gràcia, són totes completament diferents les unes de les altres.
15. M’he enamorat dues voltes crec. I sé el moment exacte en que va passar. I vaig a contar-vos-ho. La primera va ser després d’escoltar dir a la xica: “de xicotets estàvem subnormals. Jugar a botar cadafals, ja veus quina gilipollà, però si et deixaves la figa ahí” vaig pensar, esta xica ha de ser per a mi. La segon, no van caldre paraules, estava jugant a aguantar la mirada sense riure’m i en notar la influència que aquella mirada estava fent en mi, vaig dir, doncs si Saül, era de veres.
16. A ma casa tot és genial. Els meus pares, els meus germans, crec que he crescut en el millor entorn possible… Cada diumenge per a dinar, ens partim de risa. Això si, últimament ho hem de fer molt baixet.
17. M’encanta com cuina ma mare (a quasi tot el món li agrada com cuina sa mare, deu ser la costum), la seua fideuà, el seu arròs al forn, les seues coques…. M’agrada viatjar, i fer-me fotos idiotes en els viatges, m’agrada el show del “pantalon-tobillo”, m’agrada dormir nuet quan fa molta calor, m’agraden els xiringuitos de Borriana, m’agraden les xiques rubies amb els cabells rulats, m’agrada que ploga quan he d’estar a casa, m’agrada que existeixquen les pizzes per a posar-les al forn quan no tens ganes de res, m’agrada anar a la platja quan no fa sol, m’agrada que se’m passe la meua parada de l’autobús perquè el llibre que estic llegint em té enganxat, m’agraden els xiquets, i donar-los classes d’escacs.
18. No m’agrada sentir els mosquits a l’estiu al voltant de la meua orella, no m’agrada alçar-me suat de fer la migdiada, no m’agrada l’amanida, ni les lentilles. No m’agraden les pel•lícules de ciència-ficció. No m’agrada perdre, ni al pro, ni als escacs, ni a res. No m’agradaria treballar en una cosa que m’agrade molt (és a dir, m’agrada escriure per exemple, però no voldria treballar escrivint, ho preferisc per al temps d’oci). No m’agrada l’esglèsia, ni el PP. No m’agraden les discoteques amb el sostre baixet. no m’agrada le gent que diu ja quedarem, i mai queda.
19. Ningú té por a volar. La gent té por a que s’estrelle l’avió en que viatja. Ningú té por a enamorar-se. Enamorar-se i que eixa persona s’enamore de tu, ha de ser una sensació meravellosa. Com volar. (Açò no va molt sobre mi, però m’apetia fer esta reflexió, que passa?)
20. Trobe a faltar l’esport. A mi fer esport per que sí, no m’agrada. No li trobe trellat. No em veig a un gimnàs, ni anant a còrrer cada dia (còrrer es de covards). A mi m’agrada competir. Quedar per a jugar un partit de padel, guanyar o perdre, o de tenis taula, o de petanca, però jugar és per a mi això, s’ha de poder guanyar o perdre, i alegrar-te si guanyes, o cabrejar-te si perds. Trobe a faltar el industriales 2E, aquell equip de futbol 7 vestit de groguet, que la tocava que donava gust. Jugar aquells partits era un dels millors moments de la setmana.
21. Açò hauria d’anar acabant em queden moltes coses per dir, però ho deixarem per a una segona part. Això si, vull donar una última primícia, que ho serà per a molts. He tirat molts curriculums d’Erasmus practicas, i l’any que vé quasi segur que estaré fent pràctiques per Europa. M’han contestat de Dresde i hi ha moltes possibilitats de que vaja allí.
22. Si haveu aplegat fins ací, us mereixeu un MOLTES GRÂCIES ben gran.
domingo, 3 de mayo de 2009
Jugant a poeta
La niña con ojos color de miel
de rizos imposibles en el pelo
me dejó aquella vez rozar su piel
me dejó aquel día alcanzar el cielo.
La primera estrofa quedó vulgar
de malos tópicos está repleta
¿Pero que queda ya por inventar?
Que tontería jugar a poeta.
Joder, ¿como olvidar que me encantas?
Pero quieres que seamos Thelma y Louise,
me ves como a un tonto pagafantas.
Me quieres como amigo de parchís,
y aunque apriete el nudo de mi garganta
nunca me concederás un vis a vis.
de rizos imposibles en el pelo
me dejó aquella vez rozar su piel
me dejó aquel día alcanzar el cielo.
La primera estrofa quedó vulgar
de malos tópicos está repleta
¿Pero que queda ya por inventar?
Que tontería jugar a poeta.
Joder, ¿como olvidar que me encantas?
Pero quieres que seamos Thelma y Louise,
me ves como a un tonto pagafantas.
Me quieres como amigo de parchís,
y aunque apriete el nudo de mi garganta
nunca me concederás un vis a vis.
El millor anunci de la història
L'he vist a la tele tres voltes, i no puc aguantar-me la risa.
A més, la tenda de xinesos de davant de ma casa, tenen un gat així a l'aparador (tots els xinesos crec), i quan ixc al balcó de la meua habitació nova, el veig i sempre pense en l'anunci, i em farte de riure.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)