Es suicida escriptora de llibres d'autoajuda.

Esta notícia em va cridar molt l'atenció la setmana passada.

És un titular que bé podien signar els del Mundo today però es cert. Irònicament cruel, tristament contradictori.

I és que no solament es va suicidar ella, amb grans dolors segons conta la notícia, sinò que també ho va fer el seu marit. La pregunta és si ell llegia els seus llibres o si els llibres servien per alguna cosa.

Sempre els llibres d'autoajuda m'han paregut contradictoris. El seu propi nom ho indica, t'has d'ajudar tu mateix, però comprant-los ajudes també a l'editorial i a l'escriptor que els publica.

I em pareixen contradictoris perquè no crec que hi hagen consells vàlids per a tot el món ni una forma de vida estàndard...

Però jo em vaig a permetre donar-vos un consell. Pensareu: no acaba de dir que no hi han consells vàlids per a tot el món, que fa donant-ne un. Em veig legitimat perquè no vaig a lucrar-me i perquè tot i ser contradictori sempre ho serà menys que escriure llibres d'autoajuda i suicidar-te.

Si teniu un problema, el primer que hi ha que fer és convencer-se que es vol resoldre, posar-li ganes, força, allò que parlant malament diriem ous. Una volta convençuts s'ha de buscar la forma de resoldre'l. Buscar ajuda d'amics o familiars, consultar a algú que sàpia del tema, en definitiva esbrina com solucionar-lo; recordant sempre que si la solució del problema no depén de nosaltres no ens ha d'afectar i que si un problema no te solució deixa de ser un problema.

La solució al teu problema no està a un llibre, perquè el que l'ha escrit no té el teu problema i no sap res de tu i com ja hem vist potser si ell estiguera en la teua situació tampoc tindria el valor per a solucionar-lo.

En este blog hem trobat l'opinió de Vicent, faller de Sant Jordi des de sempre, sobre la notícia (segons 11 a 15).

Irgendwann, Irgendwo

Ja està, s'han acabat les reformes. Torne a obrir el blog, el període de reformes ha estat més curt del que pensava en un principi, degut sobretot a la quantitat de temps lliure que tinc.

Esta entrada va a servir per a explicar un poc tots els canvis i aquest parèntesi, entre dues etapes que són necessariament estos dies.

El primer canvi sustàncial és el disseny. Volia centrar-me en aquest apartat, volia millorar-lo i treballar en l'edició de la plantilla... però després comences a pegar-te amb el HTML i veus quan de temps et costa fer el canvi més absurd i busques una de les plantilles que ara ofereix blogger (moltes més i molt millors que quan vaig crear el blog) i la deixes quasi tal qual.

Per primera volta des que tinc el blog abandone aquell color mig groc, mig beige, mig no saps el que és, i el canvie per un fons blanc. La principal millora del disseny crec que és que es facilita prou la lectura, que al cap i a la fí és el més important. A part crec que tot queda prou ordenat i prou agradable a la vista.

He canviat també alguns enllaços. He eliminat alguns que no s'actualitzaven i tenen pinta de que no es van a tornar a actualitzar i he afegit altres.
Entre els amics he afegit el blog de Julia "la marmota viajera" i el de Joserra.
A la llista de blogs que visite sovint he afegit el "Tinc ganota" un blog de receptes de cuina, amb música, que m'agrada molt.

He afegit una nova secció amb blogs esportius. Algun dia potser parle amb més profunditat d'ells, sols explicar que tot són webs independents (excepte el de Axel, però és el millor en futbol internacional) i on es pot apendre molt, riure molt i passar estones mortes en Internet.

He deixat altres webs que ja estaven enllaçades i que considere d'interés. Menció especial a la "pàgina web oficial dels enginyers químics del Poli", un clàssic.

Els versos de baix de la capçalera són d'una cançó de Sau, que es diu pertanyer a algun lloc. M'agrada eixe paràgraf perquè explica el meu moment actual. Estic un poc desubicat. Així com explicava fa poc que Dresden havia estat el meu lloc al món, ara no sé ben bé si en tinc un. El principal problema és que com no sé on treballaré, no sé quin serà el meu lloc al món. Si treballe prop del poble, serà el poble, si treballe a València, serà València, si treballe més lluny serà més lluny. Allà on vaja sé que sabré fer-me fort, sabré traure el cap i guanyar-me el meu espai, falta saber on serà, a quin lloc tornaré a pertanyer.



La foto de la capçalera no és definitiva, i segurament l'aniré canviant segons l'estat d'ànim o els aconteixements, però eixes petjades sobre la sorra indiquen que estic en trànsit, que no estic parat, i que el blog és la millor forma de seguir-me la pista.

I per fí el títol.

A Dresden hi havia una xica especial (jo sempre tinc una xica especial), encara que fòra especial sols perquè era l'única que em mirava com es mira a un xic. Doncs quan esta xica (no) es va despedir de mi, em va dir: "ens tornarem a veure algun dia, en algun lloc" (a lo que jo haguera afegit: "i tant de bó en altres circumstàncies"). I és que la vida no és més que això: records dels bons moments, penes, alegries, i camins i vides, que es separen, que es tornen a juntar...la vida està plena d'alguns dies, en alguns llocs.

I eixa frase em pareix perfecta per al meu moment actual, per a aquest parèntesi, perquè estic poc a poc construint el meu futur, un futur on de moment regna la indeterminació, un futur que em portarà algun dia, a algun lloc.

Irgendwann (algun dia o qualsevol dia), Irgendwo (algun lloc o qualsevol lloc) sols és la traducció en alemany del títol del blog. I és que m'encanten les paraules alemanyes que comencen per irgend, m'agrada com sonen i com mostren tota la capacitat de síntesi dels alemanys.

Així que ja ho saps, si vols saber de mí, em podras trobar "irgendwann, irgendwo", però si et corre pressa sempre tindràs este blog...a dormir i callar.

Tancat per reforma

Com ja vaig advertir, el blog estarà un temps parat, mentre canvie el disseny. No té molt de sentit que es diga "des de Dresden" quan ja no estic a Dresden.

Vull millorar els enllaços, i veure quin contingut li done, així que em vaig a pendre unes dues setmanes per a arreglar-ho. Esteu atents la setmana del 20 d'octubre, quan espere tindre'l acabat.

Un fort abraç a tota la gent que ha seguit el blog durant aquesta estància a Dresden i que em comenta que li agrada llegir allò que jo escric. Fins prompte!

La millor visita (IV): Ximooo (i el desenllaç del concurs)

Faltava per tancar l'etapa de Dresden, contar la visita del meu amic Jose, i donar el resultat del concurs.

Com ja m'esperava ell no ha volgut escriure el text reglamentari, però per contra ha fet sense dubte les millors fotos, ja que té un pepino de càmera.

La relació de Jose amb els meus col·legues de Dresden va molar i l'altre dia em deien que s'havia integrat molt bé. I és que a Jose quasi ningú li diu Jose; alguns Donet, altres Ximo, el seu malnom, i els meus amics de Dresden, sobretot Migue, que és el més ocurrent, quan es va enterar que el seu malnom era Ximo, va decidir dir-li Tchibo, en honor a la nostra companyia de telefonia mòbil (que a més de mòbils ven café i roba)

Ho vam passar molt be. Jo vaig aprofitar per a visitar la Suïssa Sajona on encara no havia estat. Vam fer una ruta d'unes tres horetes caminant, des de Rathen on vam creuar el Elba en vaixell i vam pujar unes escales que pareixia que no acabaven mai fins al Bastei Brücke, un pont de pedra, des d'on hi han unes vistes espectaculars i un paissatge típic de la zona que val molt la pena i que no m'haguera agradat tornar-me'n sense veure.





El dijous per la nit com toca, sopar kebab enorme i tancar la Chemie. Últimament la gent no estava eixint molt, però la visita de Donet va coincidir amb el retorn de Carla a Dresden, i tot el món va aprofitar eixe dijous per a eixir, estàvem tots i va ser una gran nit: molta birra, molta festa.

El divendres ens vam alçar sense pressa i vam visitar Dresden. El sol va acompanyar i les fotos del Zwinger i d'alguns altres monuments del meu Dresden són les millors que he vist. Vam fer la ruta completa anant fins la Garnisonkirche (l'esglesia rara) i el Kuntshof Passage (les cases rares), vam sopar amb els meus col·legues al Espitas i vam eixir fins a l'hora que Carla havia d'agafar el bus.







I el disabte a les 11:00 eixiem en Mitfahren cap a Berlin, on vam fer el free tour pel nostre compte, que ja me'l sé. Ens vam quedar en un hostal que estava realment bé en Schönhauser Allee amb desdejuni inclós. Vam sopar al Tiergarten Quelle que mai falla, vam visitar l'esglesia del record, la sinagoga i la casa okupa, ja de nit (per a veure també a les de la rinyonera).

El diumenge vam fer la cua per a pujar a la cúpula del Reichstag i vam anar a veure l'East Side Gallery. Tot el que un turista pot fer en Berlin en dos dies. El viatge haguera estat perfecte si el mitfahren del diumenge no haguera fallat, si el tren on vam tornar finalment no s'haguera espatllat i no haguerem perdut el nostre enllaç a Dresden, per a aplegar finalment quan eren més de les 11 de la nit...






Per a Donet este viatge ha estat important. Era la primera volta que volava i si obviem Andorra, la primera volta que eixia d'Espanya. Era curiós veure com tot el que tots els llocs on jo havia estat mil voltes eren tan nous per a ell. Finalment ha estat l'únic de Burriana que ha vingut a veure'm i li ho agraisc molt i és que a més van ser dies molt guapos, i un descans merescut entre l'entrega del meu report i la presentació. Li va agradar tant viatjar que ja s'ha posat a estudiar anglés.

--------------------------------------------------------------------------------

I ara el desenllaç del concurs. Després de totes les visites, el jurat qualificador del concurs, composat únicament per mi ha decidit...que tots sou guanyadors.

Totes i cadascuna de les visites ha estat especial. Els tipets per ser la primera, per l'esforç que va suposar vindre per a tan poc de temps, pel fred que vam passar, per les grans nits que vam viure, i perquè són de puta mare.

Els meus germans no cal ni comentar-ho em va fer molta il·lusió que vingueren, visita curta però molt intensa, també amb molt de fred, amb visita express a Berlin, sopar en el Tiergarten Quelle, amb festa al pis de Isa i amb molt de bon roll.

Els químics bojos, estan bojos, i són frikis. Van vindre prous dies, i vam fer també de tot, anar al llac, aprofitant un dels pocs dies d'estiu a Dresden, eixir dijous i divendres a mort, superar tots els reptes, menjar "codillo" al Waldschlossen i beure cervesa al Bautzner Tor, una gran visita adobada amb la gravació de material mooolt divertit.

I Donet es mereix el premi per ser l'únic de Burriana, per acompanyar-me a la Suïssa Sajona, per integrar-se tan be en el meu grup (tots al principi es creien que era alemany), per portar-me roba cap ací i per demostrar-me que és un gran amic. A més ho vam passar estupendament i vaig anar per última volta a Berlin que sempre és un plaer.

Un concurs on tots sou guanyadors...vos queixareu!!

El año que fuimos reyes

Dicen que todo lo bueno se acaba, es un tópico, tampoco todo lo malo dura para siempre, pero ahora se acabó algo bueno, muy bueno.

Dresden es un poco como la novia perfecta, tiene el Alstadt, esa parte bonita, formal, con mucha historia, ideal para enseñar a la familia y tiene esa parte loca, apasionada, que te pone mucho y que disfrutas por las noches, en su Neustadt, en nuestra Neustadt

Dresden era mi ciudad, mi pueblo, mi casa. Dresden es muy grande, puedes pasar largos ratos en bus sin salir de la ciudad y sin embargo es como un pueblo; me encantaba encontrarme a gente conocida en el tranvía, en el netto, en Neustadt, en cualquier parte porque me demostraba que yo formaba parte, que no era un extraño, era más bien el rey, el rey de Dresden. Todos lo eramos, cada uno a su manera.

No hay rey sin reino y mi reino eran mis amigos, personajes locos, singulares, que se dormían en lugares inauditos, tenían las peores resacas, eran nombrados Herrs, con sonrisas enormes, con los ojos cerrados, con habitaciones que olían mal, pero que estaban siempre dispuestos a bailar como palermas, a cerrar bares, a tomar la penúltima, a estar ahí...

No había una reina, pero si montones de princesas, capaces de seducir a muchos siervos, de ingerir cantidades de alcohol inimaginables, de subir conmigo al tejado del castillo, pequeñas pero enormes, princesas del amor con exóticos peinados, jovencitas que me hacían sonreir siempre, princesas capaces de movilizar lo inmovilizable, que te daban abrazos cuando los necesitabas, pibones, tetonas, princesas polacas, princesas muy especiales, princesas muy divertidas, mis princesas...

Y gente que ocupaba mis dominios antes que yo, que había pateado mil veces las calles que nosotros pateariamos, que sabía todos los secretos, que hablaba el alemán de forma comprensible, que nos ayudó primero y que después fueron indispensables.

Si hay que elegir un palo, está claro que fuimos reyes de copas, bebimos mucho, pasamos grandes noches que sabías como empezaban pero nunca como iban a terminar. Bailamos en sotanos, en naves, en edificios ruinosos, en antiguas fábricas, en pubs de acabados, en casa okupas, en los peores antros...pero como molaba.

Yo no fui un mal rey, hice el pantalón-tobillo siempre que me lo pedían, salía siempre que podía aunque tuviera que trabajar al día siguiente, me apuntaba a muchos planes o los proponía, conocí a mucha gente, y dejé allí grande amigos...pero todo se acaba.

Siempre quedarán los recuerdos, los videos, las fotos, este blog, y supongo y espero que las quedadas donde todos los reyes de Dresden recordaremos nuestro reinado. Porque este año fuimos reyes.

Coses que són diferent en Alemanya (de l'est) IV

En esta entrada acabe la serie de les coses que són diferents en Alemanya. Finalment no escriuré una sobre Wroclaw, ja que ja fa molt de temps i no recorde quasi res del viatge, sols que va estar molt bé, que les nostres amfitriones van ser superamables, que el vodka polac és una meravella, i que Wroclaw i els seus ponts és molt bonic.

Quan acabe esta entrada, escriure una altra, ja en Espanya, repasaré la visita de Donet i donaré el veredicte del concurs de la millor visita. Després em pendré unes setmanetes de descans del blog, per a canviar-li el disseny i el nom; no té sentit que es diga des de Dresden si ja no estic a Dresden...però ara toca parlar de l'est:



Per a Rolle, i per a molts altres alemanys qualsevol temps passat va ser millor. Somien encara en vesprades glorioses, onejant la bandera de la República Democràtica Alemanya i cantant l'himne. Ells són ostalgics

Veuen amb tristesa com els seus símbols desapareixen poc a poc dels carrers i com la seua icona, el ammpelman no és més que un reclam turístic i comercial.



Quan van a fer la compra, no falta a les seues cistelles el detergent Spee, la crema Florena, la cervessa Radeberger i recorden com coïa la gola quan fumaves cigarrets sense filtre de la marca Caro.

No beuen Coca-Cola, beuen Vita-cola, el refresc de cola socialista, més dolç que la Coca-cola i amb un toc lleuger de sabor citric és un símbol d'aquell temps que hui es comercialitza a tota Alemanya, encara que és ací, a l'est on més es consumeix (es beu més Vita-Cola que Pepsi, per a que us feu una idea).



No poden evitar que els caiga una llàstima quan veuen passar un Trabbi per davant seu. Eixe diminut cotxe que era pràcticament l'únic que podies comprar en aquella època, després de llargues esperes, convertit ara també en símbol ostalgic.



Creuen que la forma de vida de la DDR es pot portar a este nou temps, així que no dubten en anar nuets per casa o anar a llacs i campings on està permés el naturisme.

Els encanta la pel·lícula Good bye Lenin, escoltar música de la època i anar a Ost-partys.

Segurament ningú tornaria al passat, ni ningú d'ells renunciaria a els drets individuals actuals, però tots farien la transició d'una altra forma, i hagueren tingut més tacte en les seues tradicions...d'un dia per a l'altre els va canviar la vida.

La diferència actual entre l'est i l'oest encara és notable, i per exemple els ciutadans de l'oest paguen un impost cada any per a la regeneració i modernització de l'est. Les regions de l'est continuen sent més pobres, amb més índex d'atur i les grans empreses no estan ací, però la història d'Europa del segle XX s'ha escrit des d'ací, i l'est té un encant especial. Ja ho va dir Klaus Wowereit alcalde de Berlín en una entrevista en 2004: "Berlin ist arm aber sexy" (Berlin és pobre però sexy)