Cròniques des de l'Alemanya rural (III)

Boomerang

Esta entrada no és realment una crònica com a tal, té un punt d'exageració, està també un poc adornada i l'objectiu no és altre que provocar un somriure. Encara que tot allò que conte és d'una manera o altra cert. Per a poder entendre-la haureu de saber que Frau significa dona en alemany.

El meu pis es troba a un bloc enorme. un bloc d'aquells típics de l'arquitectura comunista, amb no moltes altures, però si molt llargs i amb molts portals. Contrasta amb les casetes d'una o dos altures que predominen a la resta del poble. En la foto que tinc a la capçalera es poden veure els tres blocs de vivendes del meu carrer, a la part superior dreta.

Per a aplegar a eixos blocs s'han de pujar un parell de costeres que pareixen Hautacam, pendents enormes que em tiren enrere a l'hora de comprar-me una bicicleta, ja que la més empinada sols l'he vista pujar a gent vestida de ciclista i amb bicicletes de carretera, i això és una mala senyal.

Jo visc a un pis 2,5, és a dir, visc al tercer pis, però el primer está només a mitja altura, és la costum que tenen els alemanys de fer les primeres plantes al nivell del carrer o sols mig pis per damunt, a mi ja em va bé, no he de pujar tantes escales.

I en eixe bloc enorme, en el nombre 53, visc jo, i també hi viuen els meus veins, que estic començant a donar-me conter, que són d'allò més peculiars.

La primera que vaig coneixer es a Frau Gampe, que viu al primer, i és a qui els de correus d'ací li van deixar el router que va aplegar quan jo estava a casa de vacances, (ací la gent es de fiar i sempre es deixen els paquets als veïns). Així que el primer dia després de les vacanes, quan vaig tornar de treballar, vaig cridar a sa casa per arreplegar el paquet; em va obrir un home molt major, vestit sols amb uns calçotets i una camiseta interior, que jo portava quan era molt menut, d'aquelles de tirants. L'home es va emportar un ensurt terrible en veure'm i la seua primera intenció va ser tancar la porta de seguida, es veu que no està molt acostumat a rebre visites de desconeguts. De seguida va eixir Frau Gampe,que vaig deduir que deu ser la seua filla o la seua nora, em va dir que el disculpara, que estava malalt i em va donar el paquet.

Este home, el pare de Frau Gampe (diguem-li així), sol eixir a la porta que dona a la part de darrere del bloc, on hi han les cordes per a estendre (com per a fiar-se d'estendre la roba ahí, si ací en 5 minuts els temps ha canviat tres voltes, i les tormentes venen i se'n van amb una rapidesa increïble) a pendre el sol. Ho fa amb la mateixa camiseta de tirants i els calçotets amb que em va obrir la porta (així està fresquet l'home), però això no és el més impactant.
L'altre dia vaig aplegar de treballar, i com cada dia vaig veure si tenia correu. A part dels incontables periòdics gratuïts i anuncis que et deixen diariament a la bústia, aquell dia no tenia res. El pare de Frau Gampe estava prenent el solet, i jo, caminava cap a l'escala quan alguna cosa va cridar la meua atenció, estava fent un moviment amb la seua ma dreta...sí, era inequívoc, se l'estava menejant.
Vaig deixar de mirar, agatxar el cap, mirar al terra i pujar el més ràpid i silenciosament possible (tampoc volia tallar-li el rotllo). Espere poder borrar eixa imatge de la meua ment, quan abans millor.

Després, baix meu, viu Frau Löwe, que em va advertir que el meu veí d'enfront és alcohòlic i que quan me'l trobara per l'escala intentaria contar-me històrietes de l'època comunista, que no li fera molt de cas (jo si que li'l faré, que el tema m'interessa) perquè si no ho pendria com una costum.

Frau Löwe m'ha ajudat prou en els meus inicis ací, bàsicament m'ha dit on estava el contador de l'aigua (després de buscar-lo per tota la casa ha resultat estar darrere de l'espill del bany, no era fàcil esbrinar-ho), i va obrir al tècnic que va vindre a ma casa a canviar-lo, s'agraeix, és bona dona. Viu sola amb el seu fill (deduisc que deu estar divorciada), al que li pose uns 7 anys, i que sempre que em veu, em fa una xerradeta, sobre els dies que li falten per tornar a escola, o sobre que ha anat a la piscina...a mi m'agrada perquè l'entenc superbé i això em puja la moral.

Els caps de setmana que fa bo, Frau Löwe, el seu fill i alguns altres veins que deuen ser dels pisos superiors, es junten a la part de darrere del bloc (si, bon lloc, on el pare de Frau Gampe fa els seus "negocis") trauen una tauleta i cadires i passen allí tota la vesprada, este últim dissabte fins i tot van montar un grill (com són d'aficionats els alemanys als grills) i van preparar-se allí el sopar. Jo que m'havia comprat un parell de pintxos morunos del Netto, havia pensat baixar i preguntar si podia fer-los en la seua barbacoa, però lamentablement quan em va entrar fam ja havien desmontat la paradeta, és l'horari alemany al que mai seré capaç d'acosumar-me, ni ganes que en tinc.

Mentre els majors parlaven de les seues coses, el fill de Frau Löwe va estar tota la vesprada jugant amb un boomerang. Feia segles que no veia a ningú amb un boomerang, de fet creia que realment no existien, però sí, el pobre xiquet va fer quilòmetres i quilòmetres perseguint aquell estúpid aparell, que per descomptat, no cal dir que s'encallava entre les branques i no tornava mai. Haurien d'haver cridat al pare de Frau Gampe, perquè tothom sap que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç

Cròniques des de l'Alemanya rural (II)

Crimmitschau

La fàbrica on treballe està en Crimmitschau, un poblet de Saxònia, molt prop de la frontera amb Turingia. Té 20.000 habitants, i alguns pensareu, "no és tan xicotet", però per a ser Alemanya, si, és molt menut, molt tranquil i té ben poques coses a fer. La foto de la capçalera és de Crimmitschau, però ja sabeu, tot és més bonic a les fotos. Això si, és molt verd, i hi han rutes per a fer senderisme per a avorrir.

No he trobat cap pub, per supost cap discoteca, ni cap lloc on es junta la gent jove del poble, de fet, estic començant a pensar que ací no viu gent jove.

Jo he escollit viure ací, podia viure a Zwickau, que està a 15 minuts i és més grandet, però tampoc és una ciutat que a priori em motive molt, i haver de matinar més cada dia per a agafar el tren (i haver de gastar-me els diners del tren) no crec que em compense.

A la feina no tindré fàcil fer amistats, primer, perquè son alemanys i saxons, i això ja és un obstacle important, i segon i encara més important, és perquè jo no treballe per a ells, és a dir dins de la fàbrica soc un treballador extern, no pertany a cap departament, ni vaig a cap reunió i açò que té moltes coses bones (com treballe per a mí, quan acabe la meua feina me'n vaig, sense donar explicacions a ningú), té la pega de que és difícil tindre contacte amb l'altra gent.

Així que em trobe en la situació de montar-me una vida ací que siga a la meua mida, que m'agrade i on estiga còmode. Per sort, crec que no em va a costar molt de treball; tinc un pis per a mi sol que és una passada, completament moblat, amb mobles moderns i funcionals, amb rentadora, rentaplats, vitro i totes les comoditats imaginables, inclús amb una habitació de convidats per a acollir visites, m'encanta el meu pis.

A més ja vaig buacant activitats per a no avorrir-me, vaig cada dijous a jugar al club d'escacs del poble, i ja m'han fitxat per a que jugue amb ells la lliga per equips, que ocupa deu diumenges de matí des de septembre a març (1 o 2 al mes). També m'he apuntat a un curs d'alemany en Altenburg, a 20 minuts en tren, un parell de dies a la setmana, per a agafar un poc més de base, que bona falta em fa.

I també sempre tinc l'oportunitat d'eixir d'ací els caps de setmana. Dresden està molt prop, i Dresden i la gent que queda allí, no decepciona mai. Pense anar també a l'Oktoberfest, a visitar a Pepe a Duisburg i quan apleguen els nous Erasmus a Zwickau, quedaré algun dia en ells per a pegar-me alguna festeta.

I així espere passar el temps. No serà una vida apassionant, però la de l'any passat tampoc ho era, i ara quan aplegue el final de mes, em pagaran religiosament un sou del que no em puc queixar, val la pena.

A més, tindre un contrat d'un any, prorrogable, em dona una oportunitat molt bona de perfeccionar l'idioma, d'agafar experiència en un sector important com és l'automòbil i en una feina demandada com és el control de qualitat, així que no em queda altra que aprofitar eixa oportunitat. I en això estem.

Cròniques des de l'Alemanya rural (I)

La Tafallesa

Es difícil posar ordre a la gran quantitat de coses que m’han passat en les últimes setmanes. Sols un dia després d’escriure l’entrada on lamentava la falta de novetats, em van cridar per a una entrevista i si això era dimecres, eixe mateix diumenge estava en Tafalla, i al següent diumenge en Alemanya. Tot molt ràpid.

Vaig a treballar en Crimmitschau, un poblet d'Alemanya de l'est, a hora i mitja de Dresden en cotxe, contractat per una empresa espanyola, a la que Fagor Tafalla li contrata el servici d’un enginyer de qualitat en casa del client. Eixe enginyer de qualitat soc jo. És un poc difícil entendre per a qui treballe fins i tot per a mí, així que segur que també ho serà per a vosaltres, però tampoc és la qüestió.

Des d’aquell dia, clar està, tinc moltes coses que contar. La primera que voldria compartir, encara que no té res a veure amb l'Alemanya rural, és la setmana que vaig passar en Tafalla (Navarra).

La planta de Fagor en Tafalla no és més que una fundició de ferro, on fan blocs i culates per a motors d’automòbil i també de vehicles industrials. Allí havia d’apendre totes les característiques del bloc i la culata a les que faré el control de qualitat ací en Alemanya. La fundició de ferro és una ciència de la que no tenia ni idea, i la veritat és que no és una ciència gens exacta, així que les peces poden tindre nombrosos defectes, produïts per múltiples causes, així que la feina no és fàcil, almenys al principi.

Però no és tant de feina d’allò que volia parlar, sinò de com de be em va anar eixa setmana. Este treball em dòna l’oportunitat de viatjar i coneixer coses noves, i això és sense dubte el que més m’agrada. A Tafalla vaig estar molt a gust, l’hotel on m’allotjava, sense grans luxes, si tenia totes les comoditats, habitació molt gran, llit on cabia completament tant al llarg com a l’ample, aire acondicionat, WIFI, un desdejuni abundant i un bar en una barra de pintxos que feia gust veure-la. Tot pagat per l’empresa, que a més em proporciona durant eixa setmana en Tafalla i el primer mes en Alemanya una dieta, que dòna més que de sobra per a totes les despeses.

Tornant a la barra de pintxos, quan més viatge per Espanya, més em done compte de que eixir a sopar en València en general i en Burriana en particular, es car i roïn. El sopar en el bar de l’hotel eixia pels 6 euros diaris (alguns dies 5, alguns 7), i em feia tres pintxos, o dos i una ració, amb una cervesa. Els pintxos eren molts elaborats: gules amb bacon i pisto, formatge Idiazabal, pernil i ou de codorniu, tortilla de verdures, fullat farcit amb botifarra i salsa...i les racions abundants i molt bones de pernil i formatge, rabes, piquillos rellenos d’abaejo...tot lleugeret.

Menys mal que el que menjava de nit ho cremava de dia a la fabrica, on feia una calor de l’infern i on Carmen, l’enginyera de qualitat que porta les peces amb que jo treballe, em portava cada dia "al retrotero" per a que no em quedara res per veure i aprenguera tot el que havia de saber. Va fer una feina molt bona, i a més es va portar estupendament amb mi, era divertidísima. A la fabrica tots em van fer sentir com a casa, el departament de qualitat és un grup molt jove, on quasi tots portaven poc de temps, especialment Lorenzo i Amaia, amb els que dinava i em feien de taxista per tornar-me a Tafalla per les vesprades. Es notava molt bon ambient, m’haguera quedat a treballar allí.

I després durant les vesprades estava a l'hotel, llegia, em connectava a Internet, vaig a anar a Olite, un poble preciós amb castell i tot, vaig fer passejos per Tafalla...una setmana completeta.

El pitjor va ser quan el dijous per la vesprada, estant jo dalt del castell de Olite, em van cridar de la meua empresa per a dir-me que al tren que m’havia de portar a casa no quedaven places i que faria el trajecte en autobús, només van ser 11 horetes de res...

P.D. La Tafallesa era la companyia d’autobusos que feia el servici Olite-Tafalla-Pamplona (i altres que com no vaig gastar no sé). Em feia gràcia perquè moltes companyies d’autobusos o línies tenen malnoms com este que els posa la gent, però no se’l posen ells mateixa que prefereixen sigles o noms un poc més tècnics (Hicid, Metrobus, Auto-res) però m’encantava veure escrit a la carroseria de l’autobus “La Tafallesa”.