Cròniques des de l'Alemanya rural (I)

La Tafallesa

Es difícil posar ordre a la gran quantitat de coses que m’han passat en les últimes setmanes. Sols un dia després d’escriure l’entrada on lamentava la falta de novetats, em van cridar per a una entrevista i si això era dimecres, eixe mateix diumenge estava en Tafalla, i al següent diumenge en Alemanya. Tot molt ràpid.

Vaig a treballar en Crimmitschau, un poblet d'Alemanya de l'est, a hora i mitja de Dresden en cotxe, contractat per una empresa espanyola, a la que Fagor Tafalla li contrata el servici d’un enginyer de qualitat en casa del client. Eixe enginyer de qualitat soc jo. És un poc difícil entendre per a qui treballe fins i tot per a mí, així que segur que també ho serà per a vosaltres, però tampoc és la qüestió.

Des d’aquell dia, clar està, tinc moltes coses que contar. La primera que voldria compartir, encara que no té res a veure amb l'Alemanya rural, és la setmana que vaig passar en Tafalla (Navarra).

La planta de Fagor en Tafalla no és més que una fundició de ferro, on fan blocs i culates per a motors d’automòbil i també de vehicles industrials. Allí havia d’apendre totes les característiques del bloc i la culata a les que faré el control de qualitat ací en Alemanya. La fundició de ferro és una ciència de la que no tenia ni idea, i la veritat és que no és una ciència gens exacta, així que les peces poden tindre nombrosos defectes, produïts per múltiples causes, així que la feina no és fàcil, almenys al principi.

Però no és tant de feina d’allò que volia parlar, sinò de com de be em va anar eixa setmana. Este treball em dòna l’oportunitat de viatjar i coneixer coses noves, i això és sense dubte el que més m’agrada. A Tafalla vaig estar molt a gust, l’hotel on m’allotjava, sense grans luxes, si tenia totes les comoditats, habitació molt gran, llit on cabia completament tant al llarg com a l’ample, aire acondicionat, WIFI, un desdejuni abundant i un bar en una barra de pintxos que feia gust veure-la. Tot pagat per l’empresa, que a més em proporciona durant eixa setmana en Tafalla i el primer mes en Alemanya una dieta, que dòna més que de sobra per a totes les despeses.

Tornant a la barra de pintxos, quan més viatge per Espanya, més em done compte de que eixir a sopar en València en general i en Burriana en particular, es car i roïn. El sopar en el bar de l’hotel eixia pels 6 euros diaris (alguns dies 5, alguns 7), i em feia tres pintxos, o dos i una ració, amb una cervesa. Els pintxos eren molts elaborats: gules amb bacon i pisto, formatge Idiazabal, pernil i ou de codorniu, tortilla de verdures, fullat farcit amb botifarra i salsa...i les racions abundants i molt bones de pernil i formatge, rabes, piquillos rellenos d’abaejo...tot lleugeret.

Menys mal que el que menjava de nit ho cremava de dia a la fabrica, on feia una calor de l’infern i on Carmen, l’enginyera de qualitat que porta les peces amb que jo treballe, em portava cada dia "al retrotero" per a que no em quedara res per veure i aprenguera tot el que havia de saber. Va fer una feina molt bona, i a més es va portar estupendament amb mi, era divertidísima. A la fabrica tots em van fer sentir com a casa, el departament de qualitat és un grup molt jove, on quasi tots portaven poc de temps, especialment Lorenzo i Amaia, amb els que dinava i em feien de taxista per tornar-me a Tafalla per les vesprades. Es notava molt bon ambient, m’haguera quedat a treballar allí.

I després durant les vesprades estava a l'hotel, llegia, em connectava a Internet, vaig a anar a Olite, un poble preciós amb castell i tot, vaig fer passejos per Tafalla...una setmana completeta.

El pitjor va ser quan el dijous per la vesprada, estant jo dalt del castell de Olite, em van cridar de la meua empresa per a dir-me que al tren que m’havia de portar a casa no quedaven places i que faria el trajecte en autobús, només van ser 11 horetes de res...

P.D. La Tafallesa era la companyia d’autobusos que feia el servici Olite-Tafalla-Pamplona (i altres que com no vaig gastar no sé). Em feia gràcia perquè moltes companyies d’autobusos o línies tenen malnoms com este que els posa la gent, però no se’l posen ells mateixa que prefereixen sigles o noms un poc més tècnics (Hicid, Metrobus, Auto-res) però m’encantava veure escrit a la carroseria de l’autobus “La Tafallesa”.