Trilogia sobre Xest (I): Gràcies per confiar en mí.

Sempre he dit, que el fet que més ha influït en la meua forma de ser actual, van ser els dos (tres si contem el que vaig passar de colaborador) anys que vaig passar a Xest.

El complex educatiu de Xest, va ser en els seus inicis una Universitat Laboral, ací podeu veure com Franco la inagurava en un video del No-Do.



Es pot veure l'inmens tamany del centre, que quan funcionava a ple rendiment podia albergar fins a 5000 alumnes (d'estos inicis parlaré en un altre capítol de la trilogia). Amb el final de la dictadura i els canvis del sistema educatiu, el complex educatiu va anar canviant la seua finalitat i adaptant-se als temps fins convertir-se en un institut normal. Públic i sempre reivindicatiu servia per a que alumnes que vivien en zones rurals, i no tenien instituts als seus pobles, estudiaren allà, evitant desplaçar-se cada dia. L'ocupació del centre també va anar disminuint radicalment.

Ara hi ha una academia per a polícies, també es va estudiar a Xest durant molt de temps la titulació d'Educació Física i es concedien beques a esportistes valencians d'esports minoritaris per a que pogueren entrenar i estudiar al mateix temps.

Eixe va ser el camí que em va portar a mí a Xest; no, la beca no va ser per a mí, va ser per al meu germà, que quan encara era un xiquet estava entre els millors del País Valencià jugant a escacs.

Li van concedir la beca per a que començara allí primer d'ESO i ma mare va insistir en que jo podria també fera allí Batxillerat, ja que igualment havia de canviar del col·legi a l'institut. Així ho vam fer, era una experiència nova i mirant-ho des de la distància, no hi havia cap necessitat, però la veritat és que mai me n'he penedit.

Sempre recorde aquells anys amb molta estima, sobretot als companys de residència i de classe, amb els que acabes passant molt de temps i es converteixen en la teua família de dilluns a divendres.

Per Xest ha passat una quantitat enorme de gent, i és per això que et trobes al Facebook amb moltes pàgines i grups d'antics alumnes. Jo pertany a alguns i l'altre dia vaig llegir un missatge publicat que és el que m'ha fet escriure esta entrada.

Una xica, que havia passat per allí als anys 90, va escriure preguntant per alguns companys seus i també per alguns professors.

Una de les professores per les quals preguntava era per Mayte Ruíz, que també va ser professora meua de matemàtiques a primer de batxillerat.

Mayte no era segurament la millor professora de matemàtiques que he tingut; tenia un estil molt particular: era molt desordenada, amb un mètode antic, mai utilitzava el llibre, molt malparlada...però et feia aprendre i el que és més important era molt propera als seus alumnes. No era la nostra tutora, però moltes voltes a les hores de matemàtiques s'acabava fent de tot menys matemàtiques. Encara recorde les renyes que ens pegava quan ens veia menjant bolleria industrial ens els descansos...
Mayte va morir al poc de temps que nosaltres vam acabar l'institut. No sé segur si dos anys després o tres, i tampoc recorde qui em va donar la notícia.

En el Facebook algú li va comunicar la mort a esta xica que va preguntar per ella, i la resposta que va fer ella després és el que m'ha fet escriure esta entrada.

La xica va tornar a respondre i va dir que estava destroçada amb la notícia. Ella i un amic tenien suspeses les matemàtiques de COU i Mayte els va aprovar per a poder presentar-se a selectivitat. Els dos la van aprovar; el seu amic va estudiar Filosofia i ella Magisteri. Actualmente ella és mestra.

Contava també que Mayte els va dir que els aprobava però que volia saber d'ells i que ho feia perquè confiava en ells, i jo ho crec, perquè MAyte tenia també eixe toc maternal, de fet me la imagine dient-ho.

La xica estava trista, perquè mai van tornar a tindre contacte, mai li va poder dir com d'important va ser per a ella eixa oportunitat que Mayte li va donar, i que si el propòsit d'aprovar-los va ser que sigueren alguna cosa en la vida, havia eixit bé perquè havien aconseguit moltes coses.

Esta història em va fer reflexionar i em vaig plantejar que moltes voltes l'èxit o el fracàs a la vida el marquen eixos xicotets detalls i que tindre algú que confie en tu (i no vull dir que els professors hagen d'aprovar als alumnes quan no ho mereixen) et dòna força per a fer moltes coses, perquè ja no fas les coses sols pel teu interés, sinò també per a no fallar a eixa persona que creu en tú.

Jo durant la meua vida he tingut un grapat de gent que ha confiat en mí. També hi ha hagut gent que no ho va fer (i d'això parlaré també en un altre capítol), però els que si que van creure en mí guanyen per golejada: amics, companys, professors de la universitat...

Però els que més han confiat en mí, han estat sense dubte la meua família. Han confiat sempre en les meues decissions, tot i que hi havia algunes que no tots hagueren acceptat (vaig estudiar en València una titulació que també es podia estudiar en Castelló, vaig fer les pràctiques en Dresden quan ja era titulat, inclús perdent diners...)sempre han cregut que sabia el que em feia, i m'han concedit també el dret a equivocar-me (em vaig equivocar en molts examens de dibuix :-)). Totes eixes decissions, sobretot aquella primera d'estudiar en Xest, m'han fet la persona que sóc hui: totalment independent, decidida, valenta, rodamons, que fa amics allà on va... i eixe caràcter és el que fa que puga estar treballant ací, en un poble menut, on és difícil coneixer gent, amb un ambient "hòstil" a la fàbrica, amb este fred que et cala els ossos... i tot i tindre eixos inconvenients ser tremendament feliç.

Com ja vaig escriure en els agraïments del meu PFC i és vàlid per a quasi tot en esta vida: "A la meua família, per deixar-me escollir, per no tancar-me cap porta, per creure en mí."