Dia de falles

El sol i la calor han aplegat a l'est d'Alemanya. Hui hem tingut a migdia 15 graus i este cap de setmana diu la previssió que aplegarem als 20, temperatures molt altes per a estes latituds en el mes de març.

Així que podré dir eixa frase tan típica, "Hui fa dia de falles". Eixos dies on el sol comença a calfar, on a migdia et molesta el jersei i et quedes en manega curta, i a poqueta nit quan el sol s'amaga has de buscar la jaqueta, perquè refresca. El sol de València sempre m'ha agradat molt i més encara el de falles.

A mí m'agraden les falles. No és d'estranyar veient la tradició familiar. M'agrada que la festa estiga al carrer, m'agraden els monuments i m'agrada l'olor a pòlvora. No m'agrada tot de les falles clar està, i coincidisc amb la gent que diu que és una festa prou coenta, que ha perdut l'esperit crític i que amb el temps ha canviat com ha canviat la societat valenciana, es preocupa més de la imatge que es dòna, que de la pròpia festa.

Però jo, un altre any des de l'exil·li, clar que estic trobant a faltar anar a veure les mascletaes, eixa cervesseta fresqueta d'abans o de després. Trobe també a faltar mirar per la finestra de ma casa i veure la falla del 53, una de les més grans que planten sempre a Burriana, i eixes vesprades senceres esperant que la grua deixe el remat al seu lloc.

Trobaré a faltar les verbenes en València; he passat molt bones nits de falles amb la Pato. Des de ja fa uns anys, les falles eren l'excusa perfecta per a juntar-me amb molta gent, gent que no ix de festa pràcticament mai, però que mai falla el 16 o el 17 a veure a la Pato en Cuba-Literato Azorín.

I és curiós veure que de la gent que m'envolta ací, l'únic que té este runrun d'estar perdent-se les falles soc jo. Les falles, t'agraden o no, et canvien la rutina: canvien la fisonomia de la ciutat, tallen els carrers, es sent soroll per tot arreu, així que no és una festa de les que pots passar fàcilment. Si no t'agraden o te'n vas a esquiar, o et fots.

Puix bé, ací a ningú li canvia la rutina. Ningú estarà demà a estes hores pendent de quina falla haurà guanyat el primer premi, ningú cada dia i especialment el 8 de març quan són les dos del migdia pensa "ara estaria jo en la mascletà" i a ningú li envien al correu pleitesies per a corregir.

És el que té estar lluny d'on t'agradaria estar en eixe moment, tampoc l'any passat a Burriana, el tercer cap de setmana de juny, ningú pensava en els carrers de la Neustadt ni en el concert de Marmita ni en la cervessa alemanya. Ja ho diu el poema, "Cuando es invierno en el mar del norte, es verano en Valparaíso".

-----------------------------------------------------------------------------------

He parlat de pleitesia, i hi ha una cosa molt curiosa, que volia compartir. Jo, he aplegat a la conclusió de que tot es pot oblidar. Si de veritat es vol oblidar alguna cosa, si s'està firmement decidit, no hi ha millor aliat que el temps per a fer-ho. Coses que t'han marcat, amors, besos...si volem oblidar-los es pot. Un altre tema és quan fem per recordar-los, ahí és més difícil.

Però hi ha una cosa, que jo sempre he volgut oblidar, i és absolutament impossible. El nostre cervell no funciona com el disc dur d'un ordinador, però fent el símil, hi ha un espai de la meua memòria, que sempre està ocupat.

L'ocupa este tros d'una poesia que vaig recitar en la pleitesia infantil, quan tindria 7 o 8 anys. He dit moltes altres pleitesies, han passat més de 20 anys, però a mi sempre m'ix de carrereta:

Bonica ho eres molt i ja has notat
que el poble borrianenc rendit s'apresta
a fer-te mil honors,
puix el conquesta el teu encant.

No tingues vanitat,
no vullgues ser la reina que en l'espill
buscava la més guapa,
es més bonic i més senzill
ser dolça i amable com tu ho eres
i així podràs ser per tindre estil
la més bella i radiant reina infantil
que adorne nostres grans festes falleres.