L'est

Nota: podia hui haver escrit tres entrades sense cap contingut, que es titolaren "El meu blog no és un xat", "Nando p_t_r_" i "La vida puede ser maravillosa" (esta última no l'escric perquè ja ho han fet i molt bé, Nando i Julian), així em podrieu boicotejar lliurement eixes entrades, però jo crec que finalment la cordura imperarà i no hi haurà boicot.


En alemany: der Osten

Si mirem enrere en el temps, veiem que la última gran anormalitat democràtica, era el socialisme (mai es va aplegar a un autèntic comunisme) soviètic, i dic una anormalitat democràtica, sense entrar a valorar els pros i els contres del socialisme, sinò perquè un ciutadà dels països firmants del pacte de Varsovia, tenia fa 20 anys (que és molt poc de temps quan parlem d'història) molts drets individuals coartats.
Així en l'any 1989 un ciutadà de Dresden, no podia viatjar a Espanya de vacances. Per no tindre, no tenia possibilitat ni d'intentar-ho, ja que els aeroports del bloc soviètics, sols ofertaven vols a altres aeroports comunistes.

La cosa va començar a canviar amb l'aplegada de Gorbachov, el de la piga, que va adoptar la doctrina Sinatra, que permetia als estats membres canviar les coses i fer allò que consideraren convenient.

Açò en la pràctica, no canviava molt les coses; els països estaven tots dirigits per liders del partit comunista, que no estaven a favor de les reformes.
Així que el gran canvi, va tindre lloc a la república democràtica alemanya, en allò que molts consideren la última gran revolució de la història contemporànea.
Cada dilluns a Leipzig (molt prop de Dresden) es reunien milers (fins 300.000) de persones amb una vela a la mà, de forma pacífica reclamant la fi del regim totalitari.
Això va forçar al govern alemany a impulsar reformes, i l'error del senyor Tchavosky, anunciant que les fronteres estaven obertes quan mai s'havia decidit tal cosa, va fer que milions de ciutadants d'Alemanya oriental envalentonats es dirigiren al mur entonant "Wir sind das Volk" (nosaltres som el poble), fins que els soldats dels llocs de control no van tindre més remei que obrir les fronteres. El mur havia caigut, el poder popular havia vençut.

Hui el País Semanal publica un especial sobre aquell aconteixement, que té pinta de ser molt interessant.

I hui, jo estic a l'est, vivint la meua pròpia revolució, escrivint la meua pròpia història, i aprofitant les desigualtats creades en aquell moment, que fan, que encara hui esta ciutat siga molt més barata que les de l'Alemanya occidental.