Enginyer

Es pot dir que sóc enginyer; el divendres passat va eixir la nota del projecte, un 9,3 que considere just. Ara sols falten els tràmits necessaris per a retirar el títol i començar a pensar que fer quan acabe este fantàstic any a Dresden.


I jo a esta entrada pensava parlar de tots estos anys, de com em va costar aprovar EDO i EDP, del meu benvolgut dibuix, dels professors que m'han ensenyat moltes coses, en ocasions més importants que el temari de les seues asignatures: Jaime Primo, Sergio el de càlcul, Enrique Soriano, Teresa la meua directora del projecte, Miguel Arnal...
També podria parlar d'altres professors, de Guiñón, de Solana, de Motos i Planells .
Anava a parlar també de les hores que hem passat al laboratori en aquelles pràctiques d'experimentació interminables, dels dies de biblioteca, dels treballs, de les pràctiques en empresa, del Industriales 2E...

No pensava parlar de les festes dels dijous, ni dels bons moments viscuts en les quedades, ni del sopar de gala, ni de la Riviera Maya, perquè una entrada no seria suficient.

Però és que vull contar també, que per a celebrar que ja era enginyer vaig eixir el divendres un poc. La gent ací té examens, així que no s'esperava una gran nit.
Vam comprar soles dues cervesses per cap i després vam anar al New Feeling, que hi havia festa Erasmus.
Després del New Feeling, la majoria de la gent va optar per retirar-se, però Alberto i jo vam mirar quan passava el tramvia 7 que va a la Neudstatd i fer-nos l'última, i li quedava molt. Com a última opció vam anar a Hauptbanhof Nord, per a veure el 3, si també haguera tardat ens haguerem anat a dormir, però no, passava en 5 minuts.

Vam anar al Hebeda's on estaven Carlos, Alba, la au-pair, els companys de pis de Carlos i alguns altres alemanys. Però ja no ens van servir cap birra, així per a complir l'objectiu i fer-nos almenys una cervessa vam anar al Blue note, perquè el Lewoski estava massa ple. Si al Hebeda's ens hagueren servit, crec que ens haguérem anat a dormir en aquell moment.

Al Blue Note no ens vam fer una, ens vam fer dos, i quan vam eixir, el Lewoski ja no estava tan ple, i vam entrar, ara si, a fer-nos l'última. Ací ja ens havien abandonat Alberto i la au-pair i els companys de Carlos. Quedàvem els alemanys bojos, Alba, Carlos i jo. Però tampoc ens vam fer soles una, ens vam fer un cabàs, vam riure molt, vam fer fotos lamentables, i era molt tard, i vam fer història, perquè ens vam quedar fins les 9:30 i vam tancar el Lewoski (vam tindre sort, ens va dir el gerent que normalment tanca més tard). Després vaig desdejunar una napolitana, i Alba i jo vam anar a pel tramvia, on quan ella va baixar vaig tornar a adormir-me i em vaig passar la meua parada...

Hora final d'aplegada a casa: 10:40
Gasto de la nit: 30 € (encara que recuperaré algun d'ells, que vaig pagar moltes de les últimes cervesses).
Conclusió: Sempre passa el mateix, les nits que pareix que van a ser lights sempre són les més besties, i és que vam estar a punt d'anar a dormir varies voltes. Clar, això passa quan tens gent com Alberto, Carlos i Alba, gent que sempre està disposada a eixir, gent divertida, gent festera, gent del meu roll.

Així que, no sé si quan passe el temps recordaré el divendres passat com el dia on vaig saber que era enginyer o com quan vaig tancar el Lewoski.

Con mis manos

Algú em va dir una volta que hi ha mans que en lloc de guants haurien de portar calcetins. I m'ho va dir perquè havia tardat una bona estona en tallar-li un tros de "celo". És cert, no sóc molt habilidós en les mans, més bé sóc un autèntic desmanotat.

Per això quan després de nadal em van asignar feina, vaig voler caure mort. Des que vaig tornar a Dresden fins al divendres passat, he estat treballant en unes plaquetes de sílice de tamany 2x1 cm. He creat sobre elles una multicapa polimérica que ha servit als meus caps per a comprovar si l'increment de grossor de la capa era lineal després de cada addició de polímer i a mi m'ha servit per apendre pas per pas a preparar multicapes.

He aprés a tallar-les, a utilitzar un elípsometre per mesurar el grossor, un spincoater (es la màquina que adhereix el polímer sobre la plaqueta), he vist com es netejen les plaquetes i com s'han de tractar (hidrólisis, extraccions...).

I els primers dies van ser un poc difícils. Mai havia treballat en res tan menut (podia esperar que m'anava a tocar, ja que el meu departament es diu "nanostructured materials") i ja feia molts anys que no entrava a un laboratori. A més les plaquetes s'han de manipular amb molta cura, agafant-les sempre amb pinces i molt de la voreta per a no danyar la capa de polímer i per a que passen per l'extracció i la hidrólisi s'han de posar en un suport que te la dimensió justa (no és fàcil encertar a posar-les dins).

Si juntes això, amb com de inútil sóc amb les mans i amb que el meu pols no és precissament per anar a robar panderetes dòna com a resultat que els primers dies la feina em costava molt, i prova d'això són les 3 plaquetes que vaig trencar als inicis.

Però a tot s'acostuma ú, i al final ja treballava amb molta precissió i realment ràpid. Al principi estava decepcionat, perquè anava molt lent, però clar m'estava comparant amb qui m'havia ensenyat, que serà dels millors; després vaig vore treballar a altres companys i no ho feien molt millor que jo.

Ara, a partir de demà comence un altre projecte amb plaques un poc més grans, de vidre en lloc de sílice, i que en lloc de spincoat necessiten dipcoat. És ja més aplicat a l'objectiu final de la meua feina, ja que vaig a utilitzar la mateixa tècnica i polímer que per al meu experiment final.

M'agrada la feina, es entretinguda, veus la quantitat d'aplicacions que té, i que estàs treballant en un lloc punter en aquest tipus d'investigacions, amb el millor material. A més continue tenint estones lliures, perquè per exemple una vegada l'extracció en marxa el procés durava dues hores que aprofitava per a passar els resultats del dia anterior, i per a perdre el temps, en facebook, blogs i demés parides que tot el món sap que m'encanten. Però estic més ocupat que abans, el dia se'm fa més curt, i tinc l'oportunitat de escoltar la radio en alemany al laboratori i parlar amb els meus companys. Genau!!

P.D 1: La part negativa: s'han acabat les eixides besties entre setmana, si juntes la resaca amb les meues mans, el resultat pot ser desastrós i les plaquetes poden anar a fer la mà.

De com la ministra em va pillar cagant, de l'hivern i altres històries qüotidianes.

El títol de l'entrada no deixa indiferent. Segur que si haveu passat estos últims dies pel blog, i l'haveu vist en pròximament, vos haveu preguntat, açò qué és? Espere que el contingut no defraude massa.

Vaig a començar contant-vos les històries qüotidianes, i son ja, històries qüotidianes algunes que no haurien de ser-ho. La nostra relació amb la polícia, és cada volta més estreta, al final pot ser acabem fent-nos bons amics, el divendres passat van acudir a donar per inagurat oficialment el meu nou pis.

Vaig preparar una festota amb sandwich de nutella, tres CD's amb tots els èxits del moment, i un pis per a inagurar (el meu, on per cert, estic molt a gust, molt content i m'encanta). Va vindre la legió espanyola i Paco, i Anne i una amiga, i després va vindre el veí de dalt a queixar-se i va acabar quedant-se, i després uns alemans que vivien a la finca d'enfront. I va haver pantalón tobillo, es van beure 104 botellins de mig litre de cervessa (que ara es pfand per a mi), i ho vam passar genial, fins que cap a les 5 del matí la policia va decidir que ja ho teníem bé. Encara pensàvem anar a algun lloc però en baixar de ma casa es va desencadenar una batalla de boles de neu, que se'ns va anar un poc de les mans, i van haver ferides, moratons i algun incident òptic i ja se'n va anar cadascú a sa casa.

Després també vull parlar-vos un poc de l'hivern. Des que vaig tornar a Dresden el dia 3 de gener no havíem estat en temperatura positiva fins al disabte passat, i havíem aplegat a estar a -12ºC, molt de fred! I a més ha nevat molt, tot estava molt blanc i molt bonic, has d'anar en molt de compte de no esbarar, i el que més mola de tot, és que els pares porten als xiquets al kindergarten (guarderia per als no iniciats) en trineu

I per últim vaig a contar-vos com la ministra em va pillar cagant. Resulta que el dijous passat ens va visitar a l'institut la ministra de ciència i art de l'estat lliure de Sajonia (vindria a ser com una consellera de la Generalitat).
Ens havien advertit que tinguerem nets els laboratoris perquè anava a fer una visita per les instalacions, encara que jo estava segur que als nostres laboratoris del sotano no l'anaven a portar.
A les 16:30 jo ja havia fet tota la meua feina i estava fent temps al despatx, bé, no tota, em faltava una molt important: m'havia entrat caguera.
I quan estava jo ja eixint del water, després de deixar el regalet, i ja havia obert la porta em vaig trobar amb una comitiva de gent en traje. Jo no anava a quedar-me allà amb la porta oberta, així que vaig eixir i vaig anar cap al meu despatx. Ells anaven a veure l'extrusora gran que està en una nave molt prop del meu despatx, així que duien la mateixa direcció que jo. I vam caminar junts fins aplegar a la meua destinació. Allà estàvem la ministra, els seus asesors, els caps més importants de l'institut i jo que acabava de cagar, caminant junts. Em vaig sentir taaan important.

He posat molts enllaços que ajuden a compendre millor la història, donen prou feina, així que punjeu-los quan ho llegiu.

Feo, fuerte y formal

Tu jersey con cuello de pico, tu camisa de mudar.
Mi camiseta del Capitan América, mi sudadera retro.

El tiempo que tu pasas engominándote el pelo, yo me dedico a vivir,
tus horas en el gimnasio, las mías por ahí.

Tu perfecta postura, tu buena planta.
Mi pantalón tobillo, mis kilos de más.

Tu sentido práctico, tus ganas de hacer cosas, tú no pierdes el tiempo.
Mis sueños de escritor, mi blog y mi pereza.

Tu educación, tus maneras, tu palabra adecuada en el momento preciso.
Mis pedos, mis animaladas, mis payasadas, hablo siempre de más.

Tus manos que acarician las suyas,
mis manos que ya no son manos.

Tu victoria, mi fracaso.
Tus viajes con ella, los míos a ninguna parte.

Eres tal como te imaginé, porque sí, porque pensé muchas veces en como serías.
Comparar es siempre odioso pero hoy sé que gano.

No es tu fortuna mi desdicha, no es tu alegría mi pena,
no vuelvo del mercado con ganas de llorar, de hecho soy feliz.

Y espero que TÚ también lo seas, tu no idiota, me refiero a TÍ.

Recomanacions 2009

Em va alegrar que algunes voltes durant l'any passat, algú em diguera que havia escoltat, llegit, vist, alguna de les coses que vaig recomanar al blog, així que enguany vaig a repetir.

Pel que fa als llibres, he llegit molt en 2009, però no hi ha hagut cap llibre que m'haja plenat del tot; "El professor d'història" es interesantíssim, "El guardián entre el centeno" molt entretingut. La segona i tercera part de la trilogia millenium per a mi no tenen el nivell de la primera, però et continuent deixant enganxat, i són una lectura que et fa passar una bona estona. "La soledad de los números primos" també esta molt bé.
Però crec que el llibre que més m'ha agradat ha estat "El consuelo" de Anna Gavalda M'ha emocionat, té moments on és difícil aguantar les llàgrimes, i altres on no et pots parar de riure, i per damunt de tot, m'ha encantat per l'optimisme que desprén i el seu missatge possitiu.



Enguany, gràcies al reproductor multimedia he vist molt més cine. Películes destacables: "Celda 211", "La Ola", "The reader", "Slumdog Millionaire", "Tropa de elite", "Camino", "Pagafantas"...





Pel que fa a la música he escoltat molt a Vetusta Morla, a Conchita, a Extremo, a Los Delinqüentes, als Rolling... m'agrada molt el nou de Quique González, el nou de Pereza, Sabina també ha tret disco nou amb algunes molt bones cançons, he descobert a Luis Ramiro, a Pau Alabajos, a Zahara...però sense dubte el descobriment l'he fet ací en Dresden...

La pegatina és rumba, és festa, és música de carrer...

El primer video és del concert que van fer ací, jo estava a primera fila sense parar de ballar, de donar-ho tot, i el segon del final de gira, per a que aprecieu un poc més la músiqueta, i tota l'energia i bon rotllo que donen als concerts.





Si voleu la seua música, vos la regalen en la seua web

I com ja vaig fer l'any passat, una miscelània d'altres coses que també recomane: How I met yout mother?, les Hanuta, les natilles Reina amb galleta per damunt, el bar de Los Montaditos Gratis, les creïlles fregides de Alaundstrasse quan tornes de festa, i este crack:

Alice i Mattia

Sí, m'he llegit "La soledad de los números primos". És un llibre que em cridava molt l'atenció, per diverses raons: la quantitat de gent que l'ha llegit i que m'havia parlat bé d'ell, el títol, tan singular que t'incita a llegir el llibre per a saber quina història s'amagarà darrere d'ell i el autor, Paolo Giordano, un jove italià, nascut a l'any 82 i físic teòric, és a dir, d'una edat propera a la meua, i amb una professió científica, un xic de ciències a qui li agrada escriure (com jo).

En la meua opinió hi ha dos formes de començar a escriure una novela; tu pots tindre una bona història en ment, i buscar als personatges que facen eixa història creïble, que la milloren, que li donen forma. Per altra banda, tu pots crear personatges, imaginar al teu cap totes les seues característiques, conèixer-los... i després fer que els passe alguna cosa.Giordano, en la seua novela, ha fet açò.

Ell ha creat a Alice i Mattia. I els ha dibuixat a la seua ment amb tot tipus de detalls, i després els ha anat mostrant amb dosis xicotetes.
De fet, Giordano, sols fa explícit el passatge que fa a Alice i Mattia ser com són, eixe aconteixement que els marca. Després el llibre es basa en les coses que no els passen, en els silencis, és difícil saber que senten l'ú per l'altre, saber perquè i perquè no, sols Giordano que ha fet tant seus als personatges ho sap, però no ho comparteix amb tu; et presenta les seues vides, però no els seus pensaments, et deixa conèixer-los com si conviviren amb tu, al carrer, però no et deixa entrar en els seus pensaments. És impossible entrar en els pensaments de gent com Alice i sobretot com Mattia. T'explica allò que fan, no perquè ho fan.

El llibre m'ha agradat. Esta magistralment escrit, i cada paraula està escollida amb molta cura per a donar l'atmòsfera adequada al relat.
Però no m'ha entusiasmat; en part per les grans expectatives creades, en part perquè crec que abarca massa temps de la vida dels personatges i si s'haguera centrat en el període entre els 15 i els 25 anys m'haguera agradat més (no dic que haguera estat un millor llibre, qui soc jo per a donar una opinió com eixa) i sobretot perquè mentre el lliges, t'adones que hi ha coses impossibles i que hi ha gent condemnada a viure molt prop d'altra gent, però sense aplegar mai a tocar-se.

"Los números primos sólo son exactamente divisibles por 1 y por si mismos [...] Son números solitarios, sospechosos, y por eso encantaban a Mattia, que unas veces pensaba que figuraban en esa serie por error, como perlas ensartadas en un collar, y otras veces que también ellos querrían ser como los demás, números normales y corrientes, y que por alguna razón no podían"[...]
y a los que los matemáticos llaman primos gemelos: son parejas de números primos sucesivos, o mejor, casi sucesivos, como el 11 y el 13, el 17 y el 19, el 41 y el 43. Si se tiene paciencia, y se sigue contando, se descubre que dichas parejas aparecen cada vez con menos frecuencia. [...]Pero cuando ya cansados de contar, nos disponemos a dejarlo, topamos de pronto con otros dos gemelos estrechamente unidos. Es convencimiento general entre los matemáticos que por muy atrás que quede la última pareja, siempre acabará apareciendo otra, aunque hasta ese momento nadie pueda predecir donde.
Mattia pensaba que él y Alice eran eso, dos primos gemelos, solos y perdidos, próximos pero nunca juntos.

P.D. Ara, que ja he acabat el projecte, no tinc excusa per a no acabar també "Jo seré Berta"

La remincha

Este ha estat un dels parons més llargs del meu blog des que el vaig obrir. Però en tornar a casa vaig haver de posar-me ben seriosament amb el projecte, i les estones lliures les vaig dedicar a altres coses.
Quan he tornat a Dresden, Esther m'ha oferit amablement sa casa fins que, si tot va bé, esta nit m'instale definitivament en la meua. Mentre he hagut de fer les mil coses que implica mudar-se, així que a la broma ja fa 15 dies que tinc el blog abandonat.

Però, aprofitant que no tinc res (literalment) a fer a la feina fins demà que em reunisca en la meua supervisora vaig a contar-vos una història, i ho vaig a fer en la llengua de la seua protagonista:


La remincha

Donde está el final? Cuanto mundo puedo abarcar con mis brazos? Aquí para ver el final sólo es necesario subirse a una de estas penyas, da lo mismo al Cabezo, que al Castillo o a la Umbría, y abrir los ojos, exponer mi cuerpo al viento, llenar mis pulmones, abrir mis brazos, sentirme ligera, sentirme grande, sentirme invencible...pero donde esta el final en la ciudad?
Allí no habrá manera de subirse a esos altísimos edificios, y si aún con fortuna consiguiera subir a uno de ellos, seguro que no hay un aire tan puro, ni alcanzo a ver el final, ni me siento tan grande. La ciudad es enorme y yo soy diminuta. En esto pensaba Carmen mientras hacía su maleta

Todos coincidían en que era lo mejor para ella. Desde que Antonio dejó embarazada a aquella chica hace dos veranos, nunca más había vuelto a sonreir. No sonreía, no se interesaba por nada, apenas hablaba... y de repente todos pensaron que lo mejor era que se marchara a la ciudad.
Fue Barcelona como pudo ser Madrid o Valencia. Todos parecían tener motivos para animarla a marcharse.

"La hija de Manolo se fue y vive allí la mar de contenta"
"Allí hay cines y teatros, no hay tiempo para aburrirse"
"Enseguida va a llegar la Navidad, y además tu hermano va a ir a verte, no nos vas a echar de menos"

Y la convencieron. Harta de llorar, de estar tumbada en la cama, de intentar olvidar, no pudo sacar fuerzas para negarse...

"Aquello no es como esto, allí no te puedes fiar de nadie" le dijo su madre, poco antes de subir al tren.

Era muy diferente, pero Carmen supo hacerse un hueco, sacar la cabeza. Hubo mucha gente que la ayudó, que la hicieron olvidar las palabras de su madre, en la ciudad también había gente de fiar.
Hasta que se equivocó. y confío en aquel hombre, aquel hombre que le ofreció pasar unos días en su casa mientras los obreros reparaban unas humedades, de aquel hombre que entró en su habitación de madrugada, apestando a alcohol, de aquel hombre que la maniató, la forzó y la violó, haciendola sangrar... era su primera vez.

Le dolió tanto. No dejaba de repetirse que cuando Antonio la abandonó, lo hizo porque ella no quiso entregarse, y ahora...

Volvió al pueblo y a nadie contó nunca lo sucedido, aunque en el pueblo se hicieron especulaciones, no muy alejadas de la realidad. Ya no volvió a ser la misma. Enloqueció.

Aún suenan en su cabeza las palabras de su madre "Allí no te puedes fiar de nadie". Por eso, cuando llegan las fiestas del pueblo o la fiesta de fin de anyo, Carmen "la remincha" desconfía, y no se queda sola y desprotegida en casa, e investiga los coches y persigue a los forasteros para ver que traman, porque no, ya no se fía de nadie.

Vaig conèixer a la protagonista d'esta història en cap d'any perquè vaig anar a Tramacastilla, i un bon resum d'eixos tres dies seria:



Un altre bon resum, el podeu trobar al blog de Nando.

P.D. Si voleu veure a Vicente disfressat dels 60 y de marciano, punxeu on diu Tramacastilla.